dilluns, 24 de desembre del 2012

JLA/Avengers (Avengers/JLA)

Acabo de llegir el crossover definitiu. L'enfrontament entre les dues formacions de superherois més poderoses. Per un costat, JLA, la formació de l'univers DC que consta de personatges de la talla de Superman, Batman, Green Lantern, Wonder Woman, Flash, etc.... Per l'altre, Avengers, amb Captain America, IronMan, Vision, Thor, etc... Només amb això ja es pot un fer la idea de l'envergadura de la situació.  
Dibuixat magistralment per George Perez i guionitzat per Kurt Busiek entre el 2003 i 2004, és una autèntica filigrana on gairebé cada dibuix és una amalgama de personatges d'ambdós universos. El domini de la història dels còmics que demostren els autors és increïble, ja que, no contents en ensenyar mostres actuals dels personatges, en una fase de la història, els herois es veuen transformats en la seva forma passada. No puc arribar a entendre cadascun dels detalls que apareixen de cada personatge, doncs desconec la història dels còmics, tant la de Marvel com la de DC, però s'intueix que hi ha hagut una gran feinada de documentació i estudi al respecte.
En el transcurs de la història, la relació entre ambdos grups, passa per diferents estats. Al principi recel, lluita, però més endavant col·laboració i enteniment, i fins i tot, admiració mútua. Fa gràcia veure les diferències entre ambdós universos. D'una banda Superman creu que a l'univers Marvel, els superherois no fan suficient per la gent i veuen un mon de molta violència. De l'altra els Avengers es troben un univers DC on els herois tenen el respecte i l'admiració que ells voldrien. 
El còmic, en la seva publicació original consta de 4 capítols en grapa, però ara es pot trobar en un sol volum. Us el recomano al 100%.

Muff said.

diumenge, 16 de desembre del 2012

El Hobbit


Sembla mentida però, l'aconteixement tan llargament esperat ha arribat per fi. Han estrenat 'El Hobbit'. Cada cop que anuncien un film d'aquests sembla que és molt lluny, per que cada cop l'anuncien amb més antelació. Bé, anem al gra. Si volteu per internet en blogs i altres sites d'opinió podreu veure que opinions n'hi ha moltes i molt ben explicades. Així que em centraré en sensacions puntuals i personals que vaig tenir al mirar el film


Primeres sensacions.
En Gandalf és més vell. Efectivament, han passat 10 anys des de l'altra saga, SDLA i això és nota en Gandalf. O més aviat en l'actor. No ho han pogut dissimular de cap manera??

L'actor de doblatge de Gandalf, s'ha passejat per podcasts i he tingut l'oportunitat de sentir la persona darrera el doblatge. Això va fer que el primer cop que vaig sentir parlar en Gandalf al film, no me'l vaig creure, vaig veure l'actor de doblatge, no el personatge. És un efecte estrany que va desaparèixer al cap d'una estona.

Al primer moment, els nans em van recordar una mica als Klingons d'Star Trek.

La pel·lícula produeix certa sensació d'enyorança del Senyor dels Anells i això va en dretiment de la pròpia pel·lícula, doncs d'alguna manera converteix l'aventura d'en Bilbo en una història menor. Que de fet ho és i ja ho sabem, és un conte infantil que va escriure en Tolkien per als seus fills, però si m'ho recorda a cada moment amb aparicions estel·lars de personatges de SDLA doncs encara queda més palesa la diferència. La part positiva d'això és que,en el fons, s'agraeix la seva presencia i a més s'estableixen més lligams amb SDLA, convertint el film en tota una precuela.

La millor escena del film, sens dubte, la trobada amb en Gollum. Tot i que hi ha un detall que em va fer veure un amic. Al llibre en Bilbo no veu com li cau l'anell al Gollum, si no que se'l troba a les palpentes a les fosques. De manera que en Gollum té més raó quan l'acusa de lladregot.

L'adaptació de SLDA no requeria afegir més espectacularitat de la que ja hi havia als llibres, en canvi al Hobbit s'afegeix més llenya de la que hi ha per aconseguir convertir un conte senzill en quelcom més èpic. De manera que queda un Hobbit unflat amb anabolitzats. És lògic que sigui així doncs la diferència amb SDLA hagués estat massa accentuada. Enlloc de superar-se, s'hagués vist com un pas enrera. De fet, haurien d'haver adaptat 'el Hobbit' abans que SDLA i així progressivament hagués guanyat en espectacularitat, èpica i interés, però això ja és demanar molt. Les coses van com van.

Els escenaris de Nova Zelanda són espectaculars. Les tomes en helicòpter que veiem a SDLA es repeteixen aquí. Però em sembla que n'abusen una mica. I l'escena en que els ataquen els Huargos sembla el mateix lloc on van atacar també a la gent de Rohan quan fugien cap a l'abisme de Helm. I una altra cosa sobre els escenaris: No pot ser que els vegis caminant per una explanada immensa de camp que arriba fins l'horitzó i a la toma següent els trobis al límit d'un precipici. Hi ha canvis d'escenaris sobtats que no es corresponen amb la toma des de l'helicòpter.

Es repeteixen alguns clixés de SDLA que no caldria. Això fa que a moments sembli un "fan fiction" del SDLA (una història desenvolupada per fans basada en SDLA), doncs enlloc de crear noves fites i moments èpics, es recolça en frases i situacions que ja hem viscut a SDLA. Per exemple, per què Gandalf ha de dir un altre cop "por aquí, insensatos" o ha de parlar amb una papallona per fer venir les Àligues.


dissabte, 15 de desembre del 2012

Setmana del Hobbit

 
El Hobbit

Aquesta setmana ve marcada per l'esperada estrena de "El Hobbit", l'adaptació de la novel·la de Tolkien. Encara no l'he vista, però la decisió de fer tres pel·lícules d'un petit conte de poques pàgines m'olora malament. "El Senyor dels anells" era molt lògic que es convertís en una trilogia, justificada per que el propi llibre ho era. Com es possible que aquesta tingui la mateixa llargada que "El senyor dels anells"??. Bé, ho sabrem aviat però d'entrada em fa mala espina. Tan de bo m'equivoqui però em sembla que l'avarícia del seu director o productors, pot ser el pecat capital que esgarri la nova adaptació de Peter Jackson.


Dexter

Som a punt del season finale de Dexter. Em refereixo a la emissió als USA evidentment. Aquesta setena temporada ha estat força intensa. Per mi no ha decaigut en cap moment i sembla que acabarà tan bé com va començar. Tan sols queda un episodi per saber-ho.


Fringe

Torna a tocar pausa en la irregular emissió de la darrera temporada de Fringe. No se quantes pauses han de fer però talla bastant el rotllo. Quan agafes carrerilla ve una pausa d'aquestes i et treu fora de la sèrie. Li perdonem per que es tracta de la darrera temporada i és un miracle que hagi arribat fins aquí. Es tracta d'una darrera temporada completament atípica respecte al que havíem vist fins ara, però que resulta força interessant. 


Galactica: Blood and Chrome

Es tracta d'una webserie que narra les aventures d'un jove Adama. Esta bé, l'únic que l'actor que fa de Adama em recorda massa al Cristiano Ronaldo, i això em talla el rollo.




diumenge, 9 de desembre del 2012

El mapa del tiempo

M'he acabat de llegir "El mapa del tiempo" de Felix J. Palma. He de reconèixer que primer no m'agradava. El problema és l'estil de narrativa. Massa recarregat. Massa adornat. Per explicar quelcom dona moltes voltes i revoltes i s'agrada a si mateix demostrant la seva perícia i que domina l'art de la paraula. I la veritat és que si que la domina, però no cal passar-se demostrant-ho. Vull suposar que ha volgut imitar l'estil de les novel·les de l'època, com ara, Jules Verne o H. G. Wells, però em sembla que s'hi ha esplaiat massa.
Tot i això, l'argument ha pogut més que l'estil narratiu feixuc i m'ha enganxat arrossegant-me a marxes forçades fins a la conclusió del llibre.
"El mapa del tiempo" de Felix J. Palma és un llibre que podríem situar en el subgènere "Steam Punk". L'acció transcorre al segle passat, en l'època de personatges com H.G. Wells o Jules Verne.  Jo el qualificaria com un homenatge a H.G. Wells i a la seva novel·la "The Time Machine" sobre viatges en el temps.
El llibre es divideix en 3 parts o 3 històries que, per bé que independents, tenen un nexe d'unió entre si. I aquest nexe no és altre que H. G. Wells, que té un paper a cada història i que va guanyant protagonisme conforme avança la novel·la.

Atenció a partir d'aquí spoilers:


La primera història.

I aquesta és la història d'un jove, de classe alta i pare empresari de l'època, que s'enamora d'una prostituta de White Chapel, precisament en l`època en la que Jack l'esbudellador freqüentava aquest barri i feia de les seves. El noi manté en secret el seu idil·li amb la prostituta (jo el trobo poc creïble, una mica agafat pels pèls) i dubta en presentar al seu pare la seva relació per por a la previsible reacció paterna i alliberar la prostituta de la seva desgraciada vida. Finalment exposa al seu pare la situació i obté la reacció esperada, però malauradament, el rescat arriba tard i la noia mentre ha estat víctima de Jack l'Esbudellador. 
El noi perd les ganes de viure i es a punt del suïcidi, però, al darrer moment, un amic seu el convenç de que la situació és pot canviar. Hi ha un escriptor, de nom H. G. Wells, que té en possessió una màquina del temps. Podria tornar al passat a temps per salvar la seva estimada de les urpes de Jack l'Esbulledador.

La segona història.

Però no només H. G. Wells, escriptor de 'La màquina del temps' que ha popularitzat els viatges en el temps en la societat britànica de l'època, és qui té el monopoli sobre la quarta dimensió. Un altre escriptor frustrat, Murray, té al seu avast un mètode diferent basat en la màgia del continent africà, accés a una quarta dimensió que li permet accedir al futur. Concretament a l'any 2000. Any clau per la història de la humanitat, doncs esdevé la lluita definitiva entre les màquines i els humans, personificada en els seus dos herois i representants, el capità Derek Shackelton i el rei dels robots Salomon. L'empresa "Viatges en el temps Murray" organitza excursions en grup al futur, per a presenciar en directe la batalla final per la humanitat. La jove Claire veu, en aquesta excursió, la possibilitat d'escapar de la seva depriment vida al present i quedar-se a l'any 2000 amb l'atractiu capità Derek Shackelton. 

La tercera història.

Un assassí corre per Londres matant gent amb una arma que no existeix en el Londres del segle XIX. L'inspector sospita que l'assassí prové de l'any 2000, i ha viatjat al present aprofitant la tornada d'algun dels viatges de l'empresa "Viatges en el temps Murray".



L'autor juga molt bé amb les paradoxes dels viatges en el temps i n'explica al detall les seves regles. És nota que sap de que parla. M'atreviria a dir que hi ha un homenatge a Terminator en la segona història, a banda del clar homenatge a H. G. Wells i a la seva obra i als altres escriptors de l'època.
Si us agraden els viatges en el temps i l'steam punk, aquesta obra n'és la combinació perfecta. No us deixeu engandulir per les formes feixugues i endavant.

Ara canviaré de llibre i d'aquí a un temps començaré amb l'altre llibre de l'autor: "El mapa del cielo", que crec serà per l'estil, però, aquest cop, tractant el tema de "La guerra dels mons" d' H.G. Wells, que ja avança una mica en les darreres planes d'aquest llibre.


diumenge, 2 de desembre del 2012

FIN

L'altre dia vaig anar al cinema a veure "FIN". En veure el títol vaig pensar que feia tard i que la pel·lícula ja s'havia acabat ;-)  Conyes apart, em costa molt explicar coses d'aquest film sense spoilejar-lo, però vaig a intentar-ho. 
Uns amics, que feia molts anys que no es veien, es reuneixen per passar un cap de setmana en una cabana al camp. A la trobada els coneixerem i descobrirem que feia tant temps que no es trobaven degut a un tèrbol assumpte del passat. En mig d'una catarsi de confessions a la llum del foc sota les estrelles un estrany fenomen al cel apaga tots els aparells elèctrics. L'endemà es veuran obligats a tornar a la civilització a peu, en un pelegrinatge ple de perills i d'un ambient enigmàtic provocat per alguna mena de catàstrofe.
Per mi aquest film té dues cares: una cara A, en la que es defineixen molt bé uns personatges i unes relacions complicades entre ells amb enigma inclòs. Es crea doncs (i de l'escriptor del llibre potser?) una  base sòlida i, aconsegueix una bona estona mantenir l'atenció de l'espectador en aquest aspecte.
I la cara B, seria el marc en el que es mouen els personatges: una enigmàtica apocalipsi o catàstrofe. I aquest és l'aspecte que no m'acaba de convèncer del film. A partir d'aquí podeu considerar spoiler tot el que diré al respecte que continuaré 5 línies més avall.



Entenc que no és el primer objectiu del film el tema de la catàstrofe, o potser si que ho és al cap i a la fi. El cas és que no esperava grans explicacions científiques al respecte que l'hagués convertit en un film de ciència ficció cerebral (hagués estat genial). Com he dit, ja no esperava tant. Però si que esperava alguna simple menció, una hipòtesi, si més no, una simple especulació llençada a l'atzar per algun dels protagonistes. Quelcom, caram, que li donés més consistència. Però res, ni tant sols el protagonista s'aventura a donar una explicació tot i que hi ha un moment en que intueix el que està passant. A més, es que la catàstrofe no té cap ni peus. El que és clar és que les estrelles estan desapareixent, que l'energia elèctrica no va (em va recordar a la sèrie Revolution) i que les persones també desapareixen sense més ni més. Com lliguem aquests tres fenòmens? Difícil. I com relacionem aquests fenòmens amb una estampida de cabres pel congost de Mont-rebei? No ho veig per enlloc. Si les persones desapareixen, les cabres no s'haurien d'espantar, ans al contrari, la vida animal estaria més feliç que mai. Si tot s'apaga, és a dir, l'energia s'apaga, les estrelles desapareixen, sembla la fi de l'univers, per què van desapareixent les persones a nivell individual d'una forma tant sobtada? i per que no els animals? És com si algú hagués premut l'interruptor de l'univers i tot s'anés apagant, però de forma selectiva algunes coses si i d'altres no, en una mena d'univers on l'home és el centre de tot, encara que sigui per allò que és dolent. 
Tot plegat em va recordar a un episodi d'Star Trek: La nova generació. En aquell episodi, la doctora Crusher s'anava quedant cada cop més sola a la nau, ja que, tothom al seu voltant anava desapareixent inexplicablement. La diferència és que allí si que acabaven donat una explicació, encara que emprant la tecno-jerga habitual d'Star Trek.
Però és que la pel·lícula s'acabava i la solució no arribava, el final feliç no es veia per enlloc. I ni tan sols una explicació a tot el que estava passant. Encara cabia l'esperança a que fos un somni  d'algun dels protagonistes que fos en un hospital en coma o quelcom semblant, com a "Abre los ojos", però en cap moment al llarg del metratge s'havia donat cap pista de que fos així, de manera que era poc probable. I així van arribar a la fi de "FIN", i em vaig quedar més penjat sense la meva explicació i amb la sensació de que ningú, ni director ni escriptor ni guionista, s'havia molestat en cap moment en dissenyar el fenomen amb una mica de cura, minsament versemblant. Senzillament se'ls en fotia i van preferir cobrir  el final de la pel·lícula amb un aire poètic de pa sucat amb oli. Així és com es resolen els films de ciència ficció en aquest país...

diumenge, 25 de novembre del 2012

El Eternauta



Aquests dies he llegit el còmic "El Eternauta". És un còmic argentí de ciència ficció dels finals dels 50. En el seu temps s'anava publicant per parts en la revista argentina de ciència ficció Hora cero semanal, des de 1957 a 1959. I ara el podem trobar en llibreries, especialitzades o no, en un sol volum de tapa dura apaïsat. El còmic conté tots els referents de la ciència ficció d'aquella època: radiació, explosions nuclears, invasió extraterrestre, viatges en el temps, etc... Va ser guionitzat per Hector German Oesterheld i dibuixat per Francisco Solano Lopez. La gràcia és que el propi German apareix al còmic fent d'ell mateix jugant amb la realitat, ja que, un bon dia, se li apareix un senyor que diu anomenar-se 'El eternauta' i que diu venir del futur, dels anys 70, i li explica la seva història: 
L'Eternauta no és mes que una persona normal que està a casa amb la seva família, la seva dona i filla i els seus amics i veïns jugant a cartes, quan de sobte comença a nevar. Però no és una nevada qualsevol, si et toca la neu et mata. Primer ho fan pagar a unes proves atòmiques, però ben aviat se n'adonen que és una altra cosa. Es tanquen dins a casa i a partir d'aquí passaran les mil i una per a sobreviure i esbrinar la causa d'aquest estrany i mortal fenomen. No explicaré més per no treure-li la intriga.
German Oesterheld va crear, l'any 1969, una nova versió del còmic amb un to políticament més agressiu i una segona part "El eternauta II". Desprès el règim dictatorial el va fer "desaparèixer" com a molts d'altres. Posteriorment altres autors van continuar la seva nissaga.
Us el recomano si us agrada la ciència ficció del segle passat, amb influències clares de la guerra freda, bastant naïf això si, però que conserva la frescor d'aquells temps, en alguns aspectes més simples. 


 

Star Wars: Episodi VII

Des que es va consumar la compra de Lucasfilm Ltd. per part de Disney i es va annunciar que farien l'episodi VII, ha començat a circular les especulacions, i també, les noticies van gotejant. La primera va ser que contractaven com a guionista Michael Arndt. I ara hem sabut que també han fitxat a Lawrence Kasdan, el guionista de "The Empire Strikes Back". D'entrada, és una molt bona noticia. "The Empire Strikes Back" és, segons una gran part dels aficionats entre els quals jo m'incloc, la millor part. També s'ha de dir que Lawrence Kasdan ha tingut des d'aleshores és seus alts i baixos i no sabem si tindrà la mateixa empenta que quan era jove, però d'entrada promet. Veig que aquests de Disney volen fer bé les coses des d'un bon principi. És una gran noticia!!!!!
Crec que aquest tema mereix una secció pròpia dins el blog. Així que queda inaugurada des d'aquest moment! En aquesta secció aniré comentant les novetats que vagin apareixen al respecte.

dimecres, 14 de novembre del 2012

És bo o dolent que la Disney hagi comprat Lucasfilm ltd.?

Des que es va donar a conèixer al món la noticia de que la Disney ha comprat Lucasfilm que molts fans es deuen preguntar si això és una bona noticia o no per a la nissaga galàctica.
Jo m'ho pregunto igual que tothom, així que vaig a fer una mica de balanç i d'història per a veure-ho tot en perspectiva.

Història galàctica.

No descobreixo res que ningú no sàpiga que George Lucas va crear el seu imperi gairebé del no-res. Que primer ningú donava un dolar pel projecte de rodar un film de ciència ficció/space opera d'aquest estil que tothom relegava als serials de la TV i considerava un subproducte de serie B o Z sense possibilitat de pujar a la 1a. divisió en una època (els 70) on la ciència ficció era quelcom molt seriós i filosòfic (tipus 2001). Evidentment, tot el mèrit el té el George Lucas, com a emprenedor paradigmàtic dels USA per haber aconseguit dur a terme el seu projecte i creat una industria de la que ha sortit gran part del cinema d'entreteniment des d'aleshores. Va ser tan hàbil com per quedar-se amb els drets del marxandatge que, un cop assolit l'èxit de SW, va servir per a fer créixer el seu imperi. Així que el Lucas, més que un artista, jo el veig més com un emprenedor d'èxit, hàbil negociador i empresari.
Quan va delegar la tasca de guionista a gent especialitzada com en Lawrence Kasdan i la direcció al seu mestre Irvin Keshner encara va millorar. Així va sortir de bé l'episodi 5: The Empire Strikes Back (SW:ESB) que s'ha convertit en tot un referent.
Malauradament, els camins entre George Lucas i Lawrence Kasdan es van separar. Crec que Lucas tenia més tendència a fer crèixer el seu imperi econòmic i això xocava amb els plans de Kasdan. Per a la tercera part, l'episodi VI, The Return of the Jedi (SW:ROJ), en Kasdan pretenia, ni més ni menys, matar a Han Solo, i això en Lucas no ho podia permetre. Seria com matar la gallina dels ous d'or (o almenys mutilar-la). Això, i el fet que la "febre" galàctica anava de baixa, va fer que SW:ROJ acabés prematurament amb la saga. Quina va ser la idea de Lucas per a aquest film? Els Ewoks. I l'argument? un altre cop una estrella de la mort. Es va aguantar per que duia una inèrcia molt forta de les anteriors parts, però si ho veiem en perspectiva, va ser la part més fluixa de la trilogia clàssica. Això si, els Ewoks van agradar als nens i es van vendre moltes joguines.
A partir d'aquí, la saga es va apagar durant anys, creant-se un forat en la subcultura i pervivint en el record dels fans a base de productes fora del cànon, còmics, dibuixos animats, jocs d'ordinador.
En Lucas mentrestant va continuar amb el seu imperi, LucasArts, Industrial Light and Magic,etc... van anar creant i ajudant el cinema de ciència ficció dels 80 i 90.
A finals dels 90, en Lucas va restaurar la trilogia clàssica i la va dur a la gran pantalla novament, amb la intenció de fer foc de les cendres que en quedaven. El temps i la sequera galàctica de molts anys van ajudar a mitificar la trilogia clàssica i van alimentar la fam dels fans per veure un altre cop els seus herois galàctics. L'acollida, per tant, va ser molt bona. Això va animar en Lucas a fer una nova trilogia.

La nova trilogia

L'episodi I, II i III explicarien com el jove Anakin es convertiria en Darth Vader. Jo crec que l'episodi I, es va dissenyar de cap a baix pensant en el negoci, com una operació de Marketing. Evidentment que sempre hi ha d'haver una part de negoci, no ens enganyem, però hi ha aspectes artístics que no crec que s'hagin de supeditar a decisions de negoci. El que Anakin fos un nen, no té per que convertir la pel·lícula en un film per a nens (amb el ridícul Jar Jar Binks). El que, al meu parer, volia en Lucas, arribar a una nova generació de fans per així perpetuar la seva franquícia. Desconec si ho va aconseguir, però el que si va fer va ser decebre a la seva legió de fans que, havíem crescut amb la saga i volíem quelcom de l'estil de SW:ESB, més adult i seriós. A més l'esquema del film és, si fa o no fa, com el del SW:ROJ. Els diàlegs són dolents, massa simples.
En l'episodi II el target de mercat era clarament els joves adolescents, doncs va ser una història d'amor entre Anakin i Amidala. Tot i això, va millorar en alguns aspectes, però continuava mancant un bon guionista. En Lucas va seguir fent la funció de guionista igual que a l'episodi I.
L'episodi III es va apropar més al que volien els fans. Bàsicament per que no hi havia altre camí. S'havia d'enllaçar amb la saga posterior si o si. En Lucas va seguir exercint de guionista a part de director.
Resumint, l'excessiva cerca del control total d'en Lucas va fer que ell s'encarregués de la trilogia a nivell de guió i diàlegs a banda de director, enlloc de delegar la feina a gent especialitzada. I això va ser la seva perdició.

I ara?

Des d'aquest punt de vista, el fet que en Lucas hagi perdut el control total de la saga, és, sens dubte, positiu. Des que s'ha fet la compra de Disney, ja sabem que el guionista serà un altre, Michael Arndt, i això, de per si, ja és una bona noticia. Ja veurem més endavant si és o no el guionista adequat per aquest tipus de film, però almenys ja no és en Lucas.  Faltarà veure, quin és el paper d'en Lucas a partir d'ara. Li deixarà fer o imposarà el seu guió de la història?. Veient com va sortir el SW:ESB no em preocupa. En Lucas es va saber mantenir al marge, dedicant-se a fer de productor.
En Michael Arndt va ser guanyador d'un Oscar per 'Little Miss Sunshine' i va guionitzar 'Toy Story 3'. Un currículum perfecte. Falta veure si és l'adequat però facultats no li'n falten.
També es positiu per que, en Lucas va quedar tan escaldat de la trilogia nova que ja s'havia retirat. Va rebre crítiques dures que no l'hi van caure gaire bé. Per tant, ni parlar-ne d'una nova trilogia. Arà però, ja s'ha anunciat pel 2015 l'episodi VII, obrint la caixa de les especulacions, dels somnis dels fans, dels rumors, de la propaganda viral, etc...generant un estat d'expectativa màxima.

Disney.

Tothom quant sent Disney, pensa en films infantils o com a mínim familiars. Es veurà SW limitat per aquest motiu? La pregunta que ens hem de fer és: és possible fer la saga més familiarment correcta del que ja l'han fet amb la trilogia nova? Jo crec que no. No sé si continuarà així però no crec que canviï massa. Fer-la més adulta seria moure el espectre d'edats en el qual és mou. No esperem veure sang com a una pel·lí de Tarantino, però tampoc crec que aparegui Bambi. Però dubto molt que tornin a torturar a Han Solo o a cap altre.



La meva conclusió és, doncs, que, a priori, ha estat del tot positiva la compra per part de Disney, malgrat les aparences. Es pot argumentar que passa a convertir-se en un producte d'una gran corporació, i que abans era independent. Però, desenganyem-nos, Lucasfilm, ltd. no era un gran estudi però com si ho fos. Ja no estem parlant d'un emprenedor que està creant de zero. Ara és tot un imperi. Que el seu creador pot fer i desfer al seu gust, si. Però veient com ha emprat els seus poders (per al mal) fins ara, "pervertint" el seu producte per a obtenir el màxim benefici, doncs que voleu que us digui, més malament no ho faran.

dijous, 27 de setembre del 2012

Total Rekall o "com destrossar un clàssic amb pasta"

Bé, el títol ja ho diu tot, oi?
Total Rekall (2012) és el remake del clàssic del 1990 de l'Arnold Swatchzenegger dirigida per Paul Verhoeven, basades ambdues en el conte de Philip K. Dick "Podem recordar-ho per a vosté". Una actualització que només guanya en l'aspecte visual, però que perd en tota la resta. Per dir-ho ras i clar, han destrossat el clàssic. Anem a repassar cadascun dels aspectes i vegem les diferències:
  • Tant a la peli de l'Arnie com en aquesta, Douglas Quaid és un obrer del futur que nota que quelcom a la seva vida no encaixa. Esta casat amb la dona més top-ten de l'època i tot i així no està content (hi ha gent que no es conforma amb res). Però en fi, que li va la marxa. Així que va a l'empresa Total Rekall per a que li fabriquin records d'alguna aventura passada i així posar una mica de sal a la seva rutinària vida. Passa que, en el procés toquen quelcom de la seva ment que no havien de tocar i resulta que ja tenia una vida anterior com a agent secret... o no... potser es el record que l'hi han injectat els de Total Rekall i en realitat està al·lucinat adormit a la cadira de Total Rekall. Fins aquí l'argument és el mateix a ambdos films. Això en un context en el que el governador Cohaagen escanya la població marginada que viu en una colònia i hi ha un grup de la resistència que s'hi oposa. La diferència rau en el context. Al film de Verhoeven la colònia és a Mart, en canvi, al film del 2012, hi ha hagut una guerra química global a la terra que ha deixat inhabitable la major part del planeta i només la zona d'Anglaterra es manté lliure de toxines i Austràlia que és la colònia. I aquí ve una de les cagades més grans. Per unir ambdós continents no se'ls acut res més que fer un túnel que travessa la terra passant pel costat del nucli i que transporta gent del continent europeu a la colònia australiana. En fi, hi ha hagut despropòsits d'infraestructures en aquest país com construir línies de l'AVE deficitàries, però en un context de post-guerra mundial, construir una obra d'aquestes proporcions per anar d'una punta a l'altra del globus em sembla, si fos possible físicament fer-la (que no de totes totes) la decisió més estúpida que s'ha vist mai. La quantitat d'energia que es requeriria, els recursos emprats, no quadren amb un context de pobresa i limitació de les circumstàncies que ens presenten. És més, degut a la manca d'espai habitable, els edificis s'amunteguen cap al cel. Si tenen la tecnologia com per foradar la terra més valdria que haguessin construït habitacles cap al subsòl, jo diria.
  • El fet de que l'escenari sigui aquest, el d'una ciutat abarrotada, amb edificacions precàries, amuntegades que creixen cap al cel, proporciona un escenari ideal per a persecucions impossibles pels teulats i les carreteres amb cotxes voladors, els ascensors que pujen i baixen i es mouen a dreta i esquerra etc... el problema és que n'abusen tant, però tant, que al final sembla més un video-joc de plataformes que una pel·lícula. I el fet que l'escenari sempre sigui el mateix no ajuda a que la peli sigui menys monòtona. Es passen tota la pel·lícula perseguint-se, amb lluites i més lluites repetides i més repetides. A la peli dels 90, al ser ubicada a Mart la colònia, hi ha un canvi d'escenari a partir de cert punt de la pel·lícula, i la fa més distreta, a la par que més espectacular (no es pot comparar el caché que proporciona un viatge a Mart amb moure's per un conjunt de repetitives edificacions. I és que en del 2012, a la colònia no hi van a buscar res o almenys no n'estic segur.
  • L'humor o l'absència d'ell. Jo recordo la peli del Schawtzie amb l'humor just, ni més ni menys. En aquesta, potser per fer-la més seria i més creïble no hi veig gota d'humor per enlloc. Com a molt dues referències a la seva predecessora, una senyora semblant a la que duia el Schwatzenegger com a disfressa per a passar la duana i la prostituta dels tres pits, i poca cosa més, però això no és humor, només curiositats. Aquí l'acció és tanta que no deixa ni escletxes per a l'humor i si, la fa més creïble, però també més avorrida.
  • On és la sorpresa? ni tan sols el ja mític Kuato apareix (mutant la semblança del qual amb el Jordi Pujol va generar grans acudits). El fet de saber-ne l'argument fa encara més avorrit el film, que intenta compensar-ho amb una saturació d'efectes especials i acció ininterrompuda, però que no ho aconsegueix. No sé si és per això però no hi ha qui és cregui el paper de somnia-truites del Douglas Quaid quan encara és un obrer.
  • L'espectacularitat de la missió. Que és més espectacular, aconseguir la independència de tot un planeta com Mart o salvar una colònia de la terra d'una invasió de C3P0s que no proporcionen cap sensació de perill i que no pot venir massa de cop doncs tenen que viatjar en grups pel túnel. Per a mi no hi ha color.
  • La BSO ni és pot comparar. Recordem que la dels 90 era del Jerry Goldsmith. Una gran BSO que ha perdurat anys i anys a la transmissió del Canal Plus del partit de la lliga els diumenges per la nit. Aquí si que no hi posava cap mena d'esperança en que la versió actual li fes ni pessigolles.
  • Els efectes especials això si, són espectaculars, els detalls de la ciutat, la quantitat de pantalles hologràfiques, l'escenari post-apocalíptic de la zona prohibida (és per mi el millor del film), el Big Ben de Londres rodejat per edificis per dalt, la cursa de cotxes ingràvids, els robots policia, etc... Els efectes i l'ambientació són de 10. Es clar on s'han destinat tots els esforços. Aquí no es pot competir amb la versió anterior. Ara bé, la manca de varietat d'escenaris és nota. Fa la pel·lícula claustrofòbica tal com la ciutat. Un altre punt que m'agrada més a la versió anterior és el laboratori de Total Rekall. Molt més científic i modern en aquell cas. Aquí l'hi han volgut donar un toc més oriental, més intimista, i sembla més un restaurant xinés, més que una empresa seria.
Resumint, m'ha agafat ganes de tornar a veure la versió clàssica. Molt més senzilla però també molt més divertida. Algú els ha de dir als de Hollywood que parin de fer remakes i apostin per adaptacions noves. Molts escriptors de ciència ficció i molt bons, es van passar mig segle XX escrivint. Novel·les no els en falta si saben on trobar-les.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Ready player one


"Ready Player One" d'Ernest Cline esdevindrà, sens dubte, la novel·la de capçalera dels frikis de mitjana edat.
Com definir aquest llibre? És un còctel de la cultura pop dels videojocs, jocs de rol i el cinema dels anys 80, però situat en una realitat virtual del futur.
El que em sorprèn és que aquest llibre no sigui més famós, almenys en el món dels frikis.
Anem a veure'n l'argument.

Argument.

Any 2046. La majoria de la humanitat sobreviu empobrida en caravanes. La manca de recursos, el canvi climàtic ha deixat un escenari depriment. La manca d'esperança fa créixer la necessitat d'escapar a la realitat. La gent troba refugi a Oasis, un món virtual creat per un geni del segle passat, un creador de videojocs fanàtic de la cultura pop dels anys 80. El multi-bil·lionari ja fa anys que és mort, però va deixar creat el seu joc definitiu: La seva immensa herència serà per a qui trobi el "easter egg" (Ou de Pasqua virtual) que es troba amagat en alguna part de l'univers d'Oasis. 
Això crea una corrent de seguidors, anomenats els Gunters: usuaris del món virtual Oasis que comparteixen amb el seu creador l'afició per la cultura pop dels 80 i que busquen en les recreacions de jocs, escenaris i pel·lícules de la dècada que va deixar creades per tot Oasis pistes sobre la localització de l'ou de Pasqua.
Paral·lelament, una gran corporació tecnològica, de més que discutibles mètodes, cerca també el tresor, emprant tots els recursos de que disposa, que no són pocs.
En aquest entorn trobem el nostre heroi, el gunter 'Parzival' que, ajudat pels seus amics, durà la cerca de l'ou de Pasqua un pas més enllà.

Imagineu que tot allò que hem vist al llarg dels anys 80, 90, pel·lícules de ciència ficció, fantasia, còmics, sèries de TV etc... es possible viure en un món virtual d'una definició propera a la realitat. Pots comprar o guanyar objectes com ara, un caza Ala X o un Super-robot gegant. Que pots conduir el DeLorean de "Back to the future". Jugar a tots els videojocs de les màquines. Navegar per l'espai amb el Falcó milenari, complir missions de "Dungeons and dragons" en primera persona, etc... doncs tot això és Oasis. El món virtual que imagina Erni Cline en la seva novel·la. 
Els coneixement sobre temes "culturalment dispersos" (o sigui frikis) que desplega l'autor és fantàstic. Sens dubte si hi hagués un top ten de frikis, l'autor d'aquest llibre estaria entre els 3 primers. El llibre és ple, mooolt ple, de referències, frikades del món dels videojocs sobretot, però també del cinema, dels jocs de rol, de la música dels anys 80. I això m'ha fet gaudir molt. Literàriament no és una obra mestra.  No guanyarà el premi Nobel de literatura, segur. I l'argument és simple, molt simple. Però es que toca la fibra sensible a tots els frikis que com jo, tenim ja una edat i hem viscut d'aprop des de la infància tot això. És per això que us puc assegurar a tots els frikis que us agradarà si o si.

El que em fa gràcia és que tot el que hi passa és plausible. Només és qüestió de temps que la tecnologia permeti la recreació d'un món virtual de característiques similars. Paradoxalment, l'aspecte que veig més complicat de que es compleixi no té res a veure amb la tecnologia, ni amb la ciència. Un món com aquest, que conjuga infinitat d'elements amb copyrights seria impossible, almenys econòmicament parlant. La SGAE o l'agència de torn ho faria inviable.

La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la. I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.
Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.
Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren. Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant. 




  

dimarts, 21 d’agost del 2012

El realisme del Batman de Nolan

El darrer film de Batman "The Dark Knight Rises" tanca la trilogia de Christopher Nolan sobre Batman. Un director que ha enfocat tota la trilogia i la mitologia de Batman de forma tan realista com ha pogut. Els dolents, són tan semblants al còmic com ho permeten unes estrictes regles de versemblança i realisme que s'ha fixat. Per exemple, la Catwoman en cap moment s'anomena així, però porta unes ulleres d'infra-roig per a obrir caixes forts que quan se les plega al cap, li donen l'aspecte de les orelles d'un gat. Tot i els esforços que han posat per dotar de realisme als films, quan en Batman es passeja a la llum del dia pels carrers de la ciutat, resulta molt difícil de prendre-se'l seriosament. Per sort no passa gaire. El problema és que, de vegades,  com més intentes dissimular, pitjor. Hi ha qui diu que són films de superherois que s'avergonyeixen de ser-ho.

Altres films en canvi, com "The Avengers", ho tenen assumit. Els personatges es mouen en un context en que ja resulta "habitual" veure paios disfressats i no canten. Tot depèn del context. A la realitat un exemple seria tal com van vestits els jugadors de futbol. Ningú diria que fan el ridícul al camp amb aquells pantalons curts. En canvi, imagineu-los en un altre context, a l'oficina per exemple. Allí cantarien amb aquells colors llampants.
Però el realisme no s'ha limitat a l'aspecte. Els personatges, el seu origen, la seva història, intenten ser el màxim de versemblant possible. Per exemple, la Catwoman no s'ha mort i els gats no l'han ressuscitat com en el film de Tim Burton (Batman Returns). Aquí simplement és una experta lladre. O el mateix Ra's al Ghul, no es regenera en cap màquina per allargar-se la vida com al còmic. L'existència del mateix Batman, el seu modus operandi i la seva disfressa són justificats a la primera part de la trilogia. De fet,  "Batman Begins" és dedica gairebé completament a establir unes bases sòlides, el màxim de coherent i versemblant possible sobre l'origen dels personatges emparant-se en els problemes psicològics dels personatges i el seu trauma, per a justificar-ne el seu origen. El mateix passa amb les característiques que els diferencien de la gent normal. Tot són habilitats adquirides amb l'entrenament combinades amb gadgets tecnològicament molt avençats fruit del departament de recerca d'una gran empresa com Industries Wayne. 

Aquest realisme és el que ha dotat els films de Nolan d'una seriositat i solidesa mai vistes en els films de superherois, fins al punt que potser són al llindar del que separaria un film de superherois d'un d'acció.

divendres, 10 d’agost del 2012

1Q84 Agredolç


1Q84 és una novel·la d'Haruki Murakami. Està editada en 2 volums, tot i que el primer conté els volums 1 i 2 i el segon el 3. En essència ens explica la historia d'en Tengo i la Aomame. Tengo és un professor de matemàtiques amb vocació d'escriptor i la Aomame és una terapeuta que treballa en un gimnàs i que a estones lliures es dedica a fer d'assassina a sou. 
En Tengo es veu embolicat en la redacció d'una novel·la que ha escrit una enigmàtica noia jove. El seu editor el contracta per a que refaci l'obra, la millori i la puguin editar i vendre,  ja que ell creu que seria tot un èxit de vendes.
La Aomame per la seva banda es dirigeix a un assassinat per encàrrec quan es comença a adonar de que quelcom al seu voltant ha canviat. Alguns esdeveniments no han succeït com ella recordava i al cel enlloc d'una lluna n'hi ha dues. Ella mateixa batejarà aquesta nova realitat com 1Q84. L'any en que transcorre l'acció és el 1984 al Japó. En japonès el símbol Q 'qyu' es pronuncia gairebé com el 9.

Agredolç.
Aquest és el gust que m'ha deixat 1Q84. Dolç perquè és un llibre que està molt ben escrit. Que t'enganxa des del principi. T'enganxa pel misteri. El misteri que provoca el que els personatges es trobin en una mena d'univers paral·lel. La mitologia que envolta tot el llibre. Una sensació onírica. Un amor no resolt. Personatges enigmàtics a més no poder. Escenes de sexe a dojo. Narrat amb detall i amb molta palla. En mans d'altri potser se'ns faria pesat, però Murakami ho fa fàcil. Ho explica tot amb tanta naturalitat que no te n'adones i van passant les planes. Tot plegat enganxa.
Ara bé, arriba el final i trobo a faltar quelcom. Es deixa moltes coses per resoldre. Molts enigmes per explicar. La meva mentalitat cièncifíctica (paraula que m'acabo d'inventar) requereix més explicacions, no científiques pròpiament dites sinó més aviat explicacions sobre les regles de l'univers en que ens trobem. Com funciona. Per què hi ha dos llunes? Que és la crisàlida de l'aire? . D'explicacions ja en dona ja, però són massa enigmàtiques, incompletes, oníriques i confuses pel meu gust. Em queda el dubte si, tota aquesta mitologia que crea, és només un recurs narratiu que va utilitzant com li convé o realment la té ben pensada i construïda. Potser el meu error està en la meva educació occidental. En la racionalitat que impera en les obres que acostumo a consumir tot i que pertanyen al gènere fantàstic o de ciència ficció. Potser esperava que això fos Fringe? Doncs no, no ho és. Quan llegiu a la tapa sobre un mon paral·lel no us entusiasmeu, no és una novel·la sobre realitats paral·leles habitual. Tot és bastant oníric i poc definit.
Tot i tenint en compte això no m'agrada el final. Es precipiten els esdeveniments però sembla com si s'hagués quedat sense espai per donar més explicacions. I mira que no és pas curt el llibre. Son 3 volums plens de palla i al final encara es deixa coses per explicar. Potser hauria d'haver tret palla i haver aprofitat més l'espai. Però llavors potser no seria el seu estil. No ho sé. És el primer llibre de Murakami que llegeixo i no sé si l'és, però els altres llibres els he vist i no són tan llargs. 

dijous, 9 d’agost del 2012

Prometheus

El film de Ridley Scott, precuela de Alien, decep. Però per què? Per la seva posada en escena? pels seus efectes especials? per com en són de cuidats els detalls visuals? No. Pel guió.
D'entrada, és ben sabut que, aquests tipus de films en els quals es fixen unes expectatives tan elevades solen decebre, ja que, sovint, no són a l'altura del que s'espera d'ells (sempre hi ha una excepció o dos, per exemple, "Avengers"). Tanmateix, a Prometheus és el propi guió qui recau en aquesta trampa. I és que el film comença molt fort, proposant-nos un viatge de descobriment del secret de l'origen de l'home. Ni més ni menys. Quan vaig veure això vaig pensar amb "Mission to mars", "Stargate" i similars. Perquè, en aquests tipus de films, qualsevol resposta que troben sol resultar decebedora. Son films que unflen tant una bombolla d'expectatives que acaba petant. Així definiria el film. El resultat: l'espectador empren el viatge amb il·lusió al costat dels arqueòlegs protagonistes i... acaba tan decebut com ells mateixos. Esperaven trobar els creadors de l'home, el pare creador, (Deu?) i troben un despropòsit d'explicació sobre l'origen d'"Alien". Com si haguessin arribat al plató on és va filmar. És en aquest punt on l'únic que sosté el film és la visió del friki, que troba curiositats, "guinyos", records de temps de cinema millors, memorabilia, elements d'atrezzo i es mostra orgullos i cufoi d'entendre quelcom més del film que la resta dels mortals que són amb ell al cinema.
No puc continuar sense spoilers a dojo. Així que tapeu-vos els ulls si no l'heu vista a partir d'aquí.

Com he dit abans, el final és el més decebedor de tots els finals, si el que esperes és veure la resposta filosòfica a la pregunta més antiga. Més d'un amb qui he parlat esperaven que al despertar el extraterrestre, aquest ens donés una explicació, i enlloc d'això no se li acut res més que començar a etzibar cops a dojo i començar una espiral de violència que pretenia acabar una pel·lícula que no sabien com acabar.
A banda d'un final decebedor, el film és ple d'inconsistències. Hi ha personatges estranys que prenen decisions il·lògiques impròpies de la seva professió. A un àmbit més global, se m'acut per exemple, que les pintures que troben a la terra contenen una configuració d'un conjunt de planetes que els serveix per a arribar-hi (això ja de per si és estrany). Però després resulta que el planeta no era més que una base militar de proves. És lògic que s'indiqui aquest tipus d'origen en les pintures?
Però és que a banda de ser inconsistent amb ell mateix, el film ho és amb l'univers "Alien" del qual vol fer de pre-cuela". Si has vist i tens a la memòria "Alien", saps com haurien d'acabar les coses a Prometheus per a que encaixi amb el principi del gran clàssic dels 70. Saps que aquella és la nau estimbada que troben al principi. I llavors comences a veure més inconsistències. Per exemple, a "Alien", troben el pilot de la nau assentat a l'espectacular cadira dissenyada per H. R. Giger des d'on controla la nau. Però aquí, segons desprès d'estimbar-se l'extraterrestre no se li acut res més que sortir corrents de la nau, sense cap ferida i anar directament a la càpsula a atacar a la Noomi Rapace. Ah, potser va deixar el casc i el vestit d'astronauta perfectament col·locats a la cadira abans d'arrencar a córrer a buscar revenja?. I el cos del Peter Weyland? L'haurien de trobar la Ripley i els seus col·legues. Per no parlar de les restes de la nau terrestre que s'estimben per allí, que novament haurien de detectar fàcilment la tripulació del Nostromo... Segur que n'hi ha moltes més però crec que no cal que continuï, ja queda clar.

I ara em fan saber que el guionista no és altre que Damon Lindelof que va ser guionista de Perdidos, i no m'estranya gens. Però no pot tenir ell tota la responsabilitat del despropòsit. No l'ha fet ell sòl el guió. La màxima responsabilitat, per mi, recau sobre Ridley Scott, que és qui ha decidit el seu equip.
Tot plegat fa molta llàstima. Més que res pel que podria haver estat i no. Un film tan cuidat a nivell visual, amb una inversió de diners tan important, que ens transportava a l'univers d'Alien de nou per obra i gràcia del seu mateix director i s'esgarra per culpa d'un seguit de males decisions de guió. La primera contractar el Damon Lindelof.


dimecres, 1 d’agost del 2012

Exposició Stanley Kubrick a l'Eye Museum d'Amsterdam (I)

L'Eye museum és un museu d'Amsterdam dedicat al cinema. És ubicat a l'altre costat del riu, darrera l'estació central. S'ha d'agafar un ferry per arribar-hi. És dins un edifici molt modern com podeu veure a les fotografies. Ara hi estan fent una exposició dedicada al director de cinema Stanley Kubrick.  L'exposició es divideix en àrees, dedicades cadascuna d'elles, a una de les seves pel·lícules, a banda d'una primera secció dedicada als seus inicis com a fotògraf i les seves primeres pel·lícules menys conegudes. No té una filmografia gaire llarga, per tant, és pot aprofundir en cadascun dels films. I és que era un director molt perfeccionista, que cuidava molt els detalls i que tenia als actors amargats de tant fer-los repetir les escenes. No és extrany doncs que cada film li costés molt de temps de fer-lo. L'exposició trobem alguns dels plans de treball en forma de cuadrícula en paper. Esquemes del projecte on estava perfectament indicat quan s'havia de filmar cada escena i quins actors hi intervenien. Uns llençols tan complexos que avui en dia s'haurien de fer amb un software de gestió de projectes però que ell ho feia amb paper. A cada secció trobem una pantalla gegant on és projecten diverses escenes de la pel·lícula a banda d'un monitor més petit on podem paral·lelament seguir un documental on és comenta cada escena amb opinions dels actors i de l'equip de rodatge. A les parets del voltant podem veure diversos objectes emprats en la pel·lícula, notes, cartes, fotografies, etc.. 
Vaig fer fotos d'algunes de les pel·lícules que més m'han agradat:

Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb ("Teléfono rojo:Volamos hacia Moscú")
Un avió bombader B-52 amb armes nuclears està fora de control i rep ordres d'atacar Moscú sense que ningú pugui evitar-ho.La pel·lícula en blanc i negre en la qual l'actor Peter Sellers realitza fins a 3 papers diferents: president dels USA, Científic alemà nazi i militar en una base americana. És una crítica plena de sarcasme sobre la guerra freda i sobre el que és coneixia com a "destrucció mútua assegurada".
Aquest és el pack de supervivència que porten els pilots del bombarder per "sobreviure" en terreny de la Unió Soviètica un cop completada la missió. No s'aprecia bé a la foto però consta de:
Una
45 automàtica.
2 caixes de municions.
Racions d'emergència de 4 dies concentrats.
antibiòtics, morfina, pastilles de vitamines, pastilles, píndoles per dormir, pastilles tranquil · litzants.
Una combinació de mini llibre de frases en rus i la Bíblia.
100 dòlars en rubles.
100 dòlars en or.
9 paquets de xiclet.
1 preservatiu
3 barres de llavis.
3 parells de mitges de niló.


 Aquesta és una reproducció a escala real de la bomba que porta l'avió bombarder per deixar caure sobre Moscú.
 

 Aquesta és una maqueta de la sala de reunions del centre de comandament. Aquí hi ha els militars, el president dels USA i demés consellers i assessors. Des d'aquí és va fent el seguiment de la crisi.

Continuarà...

Mario col·locat a Amsterdam

Pobre Mario... Veure'l en aquest estat... Sacrílegs!!!!

Tenda de disfresses a Amsterdam



Tenda friki a Amsterdam

Quins vitralls!...

Batman esperant l'autobus a Amsterdam

No, no ha trencat el vidre cap brètol...
mmm... Si Batman visqués a Amsterdam, enlloc de Batmovil tindria Baticicleta?

Els ports Grisos a Amsterdam?

Tot i el que pugui semblar aquests no són "els Ports Grisos" sinó el port d'Amsterdam:

Friki Amsterdam

Aquest nom en roig no sembla gaire holandés....

dilluns, 16 de juliol del 2012

The Amazing Spider-Man

Ja he vist el reboot de Spider-Man. És una mica pesat que pocs anys desprès de la versió del Sam Raimi hagin de repetir la mateixa història. Quantes oportunitats necessitaran per a fer-ho millor? La resposta és tantes com convingui, no ho dubteu. Tenen un contracte signat pel qual, si no volen perdre els drets sobre el personatge, han de treure una adaptació cada pocs anys.
El film intenta explicar la mateixa història, però, sense que sembli la mateixa història. Des d'un angle diferent. El problema és que hi ha coses que no es poden obviar. Es poden fer diferents, des d'un altre enfoc, però segueixen sent, en essència, les mateixes. De totes maneres, els 50 anys que fa que Spider-Man s'ha gronxat pels edificis de Nova York donen per a moltes històries. I per a unes quantes parelles. Així que només cal buscar a l'arxiu d'enemics clàssics del superheroi aràcnid, escollir-ne un (The Lizard), triar la parella (Gwen Stacy), barrejar una mica amb la història de creació de l'Spider-Man, sacsejar i llestos. Tot i això, s'ha de reconèixer que el resultat no està gens malament, però el film és veu perjudicat pel pesat llast que suposa l'anterior trilogia, a la qual no vol assemblar-s'hi i de la qual fuig tan ràpid com pot. Però, en aquesta fugida, algunes coses resulten forçades. 
No obstant això, en perspectiva, és pren més seriós el superheroi que en l'anterior intent. Els actors, tan el protagonista, l'Andrew Garfield ("The Social Network") com la Emma Stone interpreten molt bé. S'ha de reconèixer. Però, és aquest realment el Peter Parker que podem veure als còmics? Jo tinc els meus dubtes. Crec que l'actor adapta una mica el paper al que més li convé i això està bé doncs el dota d'una personalitat pròpia. Se'l fa seu. Però no veig ben bé el Peter Parker que m'imaginava. Clar que això és molt personal.
La banda sonora s'ha encarregat a James Horner, tot un clàssic. El mestre intenta fugir de fanfàrries de superherois i es mostra melòdic amb tocs intimistes. És fantàstic poder tararejar per fi una banda sonora. 
En resum, tan de bó hagués estat la primera adaptació a la gran pantalla. M'he quedat amb el dubte de com hagués quedat si així hagués estat, però estic segur que diferent. Ha millorat el seu predecessor però no té tant mèrit, ja que tenia una referència propera, un "assaig" del qual aprendre.


divendres, 22 de juny del 2012

Los muertos vivientes (libro uno)

Ahir vaig acabar el primer volum de "Los muertos vivientes". El còmic en el qual es basa la sèrie de televisió "The Walking Dead". El que m'he llegit correspon al volum 1 d'una edició de luxe de tapa dura que inclou uns 20 capítols de la sèrie regular a cada llibre. Les darreres pàgines contenen esbossos, comentaris de l'autor i les portades en color de cadascun dels 20 capítols comentades també. La veritat és que aquesta edició està molt bé. Fa molta patxoca. És gran de mida, de tapa dura, paper gruixut, amb una cinta per guardar el punt de lectura i el llom forma una part d'un dibuix que es completarà amb la resta de volums.
El còmic és en blanc i negre. El dibuix m'agrada, però, hi ha algun personatge que em costa distingir d'algun altre ja que a alguns els hi ha fet el rostre bastant semblant. Les vinyetes són bastant grans i algun cop ocupen una doble pàgina. L'acció transcorre a un ritme constant i això és tradueix en una o més d'una mort cada poques pàgines. Aquest ritme i un panorama que es dibuixa incert a cada moment manté viu constantment l'interès del lector.
La semblança amb la sèrie de TV és, en general, de plantejament. Si que partim d'un punt en comú i en general dels mateixos personatges. El protagonista es desperta a l'hospital d'on es recuperava d'una ferida de bala i tot al seu voltant ha canviat. L'hospital i tota la ciutat són plens de zombis. Tothom ha mort, s'ha convertit en zombi o ha marxat. En aquesta situació no troba la seva dona ni el seu fill, que sembla que han marxat de la ciutat. Això passa així tant al còmic com a la sèrie, per tant,  en principi si que sembla que els esdeveniments són els mateixos. Però en algun punt de la línia argumental no gaire més allunyat la sèrie divergeix del cómic en alguns aspectes, tot i que segueixen rumbs paral·lels.
El seu autor, en els comentaris, explica quin és el plantejament del projecte. A ell li agraden els films de zombis però sempre és pregunta com continuaria un cop s'ha acabat el film. Aquesta obra doncs, pretén donar resposta a aquesta pregunta: com seria una pel·lícula de zombis inacabable. No obstant això, no és un còmic de terror sinó un còmic de personatges. L'entorn post-apocalíptic i el tema zombi és un handicap en el que es desenvolupen uns personatges i les seves relacions i un marc en el qual situar una història. L'autor ens vol mostrar com canvien la manera de viure, les emocions i la filosofia de vida d'una gent normal, acostumada a la vida occidental d'avui en dia, quan són forçats a viure en un entorn hostil que els situa constantment al límit de la supervivència.

dimecres, 13 de juny del 2012

dimecres, 23 de maig del 2012

Podcasts, podcasts i més podcasts

Estic enganxat als Podcasts. I no a qualsevol clar. Als podcasts frikis i geeks. Tot va començar quan em vaig baixar el podcast del programa de CatRadio Generació Digital. I per cert, darrerament no funciona la seva pàgina al iTunes (ni la dels altres programes de Catalunya Radio). Només em passa a mi? Espero que es solucioni aviat. Ja fa massa dies que no puc sentir el programa... 
Problemes a banda, m'he llençat a la cerca de podcasts frikis i geeks. Primer vaig descobrir "Mossega la poma". Aquest programa el fan des de la UPC i es dedica principalment a la informàtica i les noves tecnologies (no només de Mac). Però, a més també té un punt friki. En un dels darrers programes que he pogut escoltar, entrevisten al gran Miquel Barceló (editor de la col·lecció Nova de ciència ficció, doctor de la UPC, etc.) que parla sobre robòtica i la ciència ficció.
Un altre podcast que m'ha agradat molt és "Atmosfera Cero". Un podcast sobre ciència ficció, terror, sèries de TV, literatura del gènere, etc. que presenten 3 noies i que comenten sèries, pel·lícules, llibres, etc. Em fa molta gràcia sentir noies parlant d'aquests temes. Sempre he pensat que hi ha molts menys frikis del gènere femení que no del masculí, o almenys aquesta ha estat la meva experiència més propera. Però veig que "haberlas haylas". Sentir parlar d'aquests temes, i tan bé i amb tant coneixement de causa, a tres noies frikis em fascina. No vull semblar masclista però és que no hi estic gens acostumat.
"La órbita de Endor" és un altre podcast de ciència ficció i fantasia de tendències "starwaseres" però que no només viuen de starwars. M'encanten els monogràfics que preparen. S'estan hores parlant d'un tema. Per exemple, el darrer que he sentit anava sobre la sèrie "Star Trek, la nova generació". Comenten entre ells cada tema amb la màxima profunditat i dona gust sentir parlar la gent que hi intervé perquè parlen molt bé.
A mesura que vagi descobrint nous podcasts els aniré afegint a una llista d'aquest blog que he creat en motiu d'aquesta entrada i que podeu al costat dret.
A gaudir-ne!

dilluns, 21 de maig del 2012

La mujer de negro de Susan Hill

No acostumo a llegir novel·les de terror. De fet, potser és el primer cop que en llegeixo una d'aquest gènere. Fa molts anys, vaig intentar llegir 'It' de l'Stephen King, però la vaig deixar doncs em donava massa mal rotllo. No em produïa ben bé un sentiment de por, més aviat em deixava mal cos.
"La mujer de negro" però, el van recomanar les noies del podcast 'Atmosfera cero', al qual per cert, us emplaço des d'aquí. Allí van destacar que la novel·la, escrita per Susan Hill, era millor que la versió adaptada per a la gran pantalla protagonitzada per l'ex-Harry Potter. I això em va picar la curiositat, així que me'l vaig demanar per Sant Jordi.
El llibre és força curt. És llegeix en un no res doncs té la lletra grossa i poques planes. Jo no sé si és o no millor que la seva versió cinematogràfica doncs no l'he vista, però he d'admetre que si que fa por. Crea una atmosfera que, per tòpica que és, no deixa de ser efectiva: la boira, aiguamolls, casa victoriana abandonada, cementiri i fantasmes turmentats. Tots els ingredients necessaris hi són i, tot i que, els hem vist i revist molts cops en moltes altres obres, reconec que t'atrapa. Hi ha moments en què realment t'inquieta. Quan el llegeixes per la nit, envoltat de silenci i el llibre et posa en un estat mental i sensitiu especial, de sobte, t'assetja la sensació de què no estàs sol. 
No és que sigui una obra mestra però quan l'has acabat et queda la sensació de què has llegit una bona història de terror.

diumenge, 13 de maig del 2012

Crònica del Saló del còmic de BCN 2012


Dissabte passat vaig anar al Saló del Còmic de Barcelona. I això ja sabeu que suposa una sobredosi de frikisme que t'entra per tots els sentits durant una bona estona. Estands i més estands vinguts d'arreu, plens de còmics i marxandatge. Vaig entrar dels primers, en obrir el Saló i creieu-me si us dic que és el millor que es pot fer, doncs, durant una estona, pots passejar per tot arreu sense cues ni gent que et privi de veure-ho tot. 
A grans trets, podríem dir que a la part central hi havia les grans editorials, Planeta-Agostini, Norma, etc i promocions de pel·lícules de gran pressupost, com ara "GiJOE 2", "Prometheus" o "el Dictador" on podies fer-te una foto envoltat d'atrezzo si volies. Rodejant els grans, teníem la resta de botigues de còmics i altres parades menors i en els extrems a esquerra i dreta hi havia la secció de videojocs i les exposicions.
De exposicions n'hi havia moltes. La més destacada potser era "Robots en su tinta" que tractava la relació entre els robots i el còmic. Hi podíem trobar mostres dels principals còmics del gènere dedicats als robots més famosos i, just al costat, s'hi  feien competicions i demostracions de robots reals. Un robot que va gaudir d'una exposició per a ell sol i que realment la mereixia fou el Mazinger Z. I venia acompanyat de Go Nanai, el seu creador, que també va assistir al Saló, tot i que d'una forma discreta. Després en parlem d'aquest tema.
Una altra exposició a destacar era la dedicada a Moebius, autor recentment desaparegut. A l'altre extrem podíem veure una altra mostra de còmics de la sèrie "Hazañas Bélicas" que incloïa un geep militar de la segona guerra mundial i uns quants soldats amb els que et podies fer la foto.

El Club Star Wars de Barcelona, el de Catalunya i el club Star Trek d'Espanya també hi tenien el seu estand (aquest darrer per primer cop), així com el grup "Legion 401 Spain Garrison". 
A cada pas et topaves amb super-herois de tota mena, soldats imperials, herois del manga, membres de la Federació de planetes, robots galàctics, Jedis de la República (galàctica ejem...), soldats de la segona guerra mundial, dictadors de pacotilla, dibuixants dels còmics més mainstream, dibuixants dels còmics menys mainstream, frikis adolescents, frikis més grans, frikis amb canes, etc. Una bona mostra de tot el "bestiari" sense el qual una fira així no té cap sentit.  

Quant als còmics Marvel i DC reconec que l'estil de dibuixos actuals no m'entusiasma, potser per això estic força despenjat i no segueixo l'actualitat. Desconec els autors moderns i crec que s'està estirant molts personatges com un xiclet gastat al que ja no li queda gairebé gust. A mi el que m'agrada són les reedicions de còmics dels anys 70 i 80. Aquestes recopilacions amb tapa dura. El problema és saber veure si ja els tinc editats en alguna altra col·lecció. Però això és una altra història i serà contada en una altra ocasió.
  El que em va fer més il·lusió és aconseguir una foto signada pel Julian Glover. Aquest senyor és un actor, de considerable edat, a qui els fans de Star Wars coneixem com el general Veers, que treballava a les ordres de Darth Vader en l'assalt a Hoth. També va fer el paper de dolent (Walter Donovan) a Indiana Jones and the Last Crusade, i al film de James Bond "For your eyes only". Actualment interpreta el Gran mestre Pycelle a la sèrie de "Game of Thrones". L'acompanyava el Paul Blake, l'actor que interpretava Greedo a Star Wars a qui, el fet de no veure-li la cara al film diguem que li restava valor.

De Go Nanai, nanai.

Jo hagués volgut un dibuix signat per Go Nanai i una foto amb ell de pas, suposo que com molts d'altres que vam donar els nostres primers passos gairebé al mateix temps que el super-robot Mazinger Z sortia de sota la piscina de l'Institut d'investigació foto-atòmica en el nostre país. Però el senyor Go Nanai és molt gran, estava malalt i no es trobava en disposició de signar. És comprensible. El que no resulta tan comprensible és que l'editor o qui sigui que el porta faci negoci a costa d'això. Resulta que si compraves més de 10 euros en marxandatge entraves en un sorteig, amb el qual podies aconseguir una il·lustració signada per Go Nanai. Doncs per això que s'hagués quedat a casa seva tranquil que la signada ja la podien fer igual. Però de veure el Go Nanai, nanai.


Go Nanai a banda, em vaig trobar una fira capaç d'interessar a totes les generacions, tan a les més noves com a les més canoses. I això fa que cada cop sigui més rellevant i que, si la crisi ho permet, continuarà  en una progressió ascendent, augmentant any rere any el nombre de estands participants i el nombre de  visitants; aquest any ha arribat a 108.000. Tant de bo es converteixi en un referent a nivell mundial, si és que no ho és ja.