dijous, 16 de setembre del 2021

Dune

Els vells mestres de la CiFi mai moren. Això ho deien del "rockeros" però també serveix per als "GRANS" de la literatura de ciència ficció. I aquests dies de setembre del 2021 seran determinants per confirmar o desmentir aquesta afirmació. I també per al futur més immediat del gènere de la ciència ficció al cinema i a la petita pantalla (o petita, o no tan petita, plataforma d'streaming millor dit). 

I perquè dic això si és que dic alguna cosa? Doncs perquè aquesta setmana s'estrena al cinema la nova adaptació de Dune, el clàssic de la Cifi del segle XX de Frank Herbert. I a més, per si no n'hi havia prou, la setmana vinent... (redoble de tambors) s'estrena la sèrie basada en Fundació d'Isaac Asimov, a Apple TV+ . I ja sabeu com va... Del seu èxit o fracàs en dependrà que s'obri la veda o almenys la possibilitat d'adaptar altres grans clàssics. Si la sèrie té èxit, es podràn plantejar adaptar altres històries del mateix Asimov, o d'Arthur C. Clarke, o... qui sap... En canvi, si la sèrie és un fracàs... bé... segurament passarà molt de temps a sentir a parlar d'alguna altra adaptació.

El mateix passa amb Dune. El seu èxit pot suposar un impuls a l'adaptació d'altres obres al cinema. Així que posarem una vela a sant ... (no sé quin és el patró de la ciència ficció) per a que així sigui. De moment, les crítiques han estat bones al festival de Venècia, i el seu director, fins ara ha estat responsable de productes de gran qualitat com ara, 'Blade Runner 2049' i 'L'arribada'. De moment, anem a parlar una mica sobre Dune.

Frank Herbert.


Sens dubte, Dune fou l'obra magna de Frank Herbert. El senyor Herbert va nèixer l'any 1920 a Tacoma (Washington). Es va traslladar a Arizona l'any 1939 on va aconseguir feina de reporter (enganyant sobre la seva edat). Es va casar per primer cop l'any 1940, però es va divorciar 5 anys desprès. Durant la 2a. Guerra Mundial feia de fotògraf a la Marina però només s'hi va estar 6 mesos per baixa mèdica. Va estudiar psicologia a l'universitat de Washington. Al llarg de la seva vida va passar per diverses feines, sobretot periodístiques. Va escriure al Seattle Star i The Oregon Statesman, i deu anys a la revista The San Francisco Examiner. Durant aquesta època va publicar nombrosos relats, no només de CF, i la seva primera novel·la El drac a la mar, publicada l'any 1955. Mentre la seva segona dona era qui portava els dinerets a casa, ell es dedicava de ple a escriure. Un encàrrec per escriure sobre els deserts d'Oregó el va fascinar per la seva ecologia i això el va inspirar per al seu èxit: Dune.  Frank Herbert va morir de càncer l'any 1986, als 65 anys d'edat, al bell mig de l'èxit, poc desprès de l'adaptació cinematogràfica de David Lynch.

Dune.

Primer fou publicada per entregues. Les dues nouvelles que formaven el Dune original es van reunir en una sola novel·la. que es va publicar l'any 1965 i va guanyar els premis Hugo i Nebula. La història de Dune era força diferent al estil de novel·les i contes de CF de l'època. L'univers de Dune ens situa en un futur llunya de la humanitat en el que, tot i dominar els viatges per l'espai es regeix per una mena sistema feudal. Hi regna l'emperador sobre els diferents mons governats per diferents Cases. També hi trobem la germandat mística de les Bene Gesserit, la corporació CHOAM i la Cofradia de l'espai. Tots ells actors en una mena de jocs de trons pel poder. Al vell mig, un món , Dune, del qual s'extreu la  única substància que permet els viatges per l'espai, i per tant, objecte del desig de tothom.

Nissaga de Dune.

Frank Herbert va fer 5 parts de Dune:

- Les dues parts publicades a la revista analog portaven per títol: Mundo de Dune i El profeta de Dune.

- Es van unir en una sola novel·la de títol : Dune

- Al 1970 es va publicar El mesies de Dune

- Els fills de Dune

- Deu Emperador de Dune

- Heretges de Dune

- Casa capitular: Dune

Desprès de la mort de Frank Herbert, el seu fill en col·laboració amb Kevin J. Anderson (l'escriptor multiusos) van treure més seqüeles i precueles suposo que per a munyir la vaca el màxim possible (fins a 11 novel·les noves): Dune: La Casa Atreides en fou la primera. Tot i que es consideren cànon no estan al nivell de la primera part ni de lluny. De fet ni tan sols les seqüeles del mateix Herbert estan al nivell de la primera.

Pel·lícules.

Aquesta no és el primer cop que s'adapta Dune al cinema. La que serà per molts de nosaltres, la pel·lícula de Dune, la va dirigir David Lynch l'any 1984. Formava part de l'ona expansiva de l'èxit eixordador de Star Wars. El que us comentava abans, només cal que un tingui èxit per obrir l'aixeta del finançament per a  productes d'imitació. Però el Dune de David Lynch és un film impregnat de la forta personalitat del seu director, tot i que no tant com ell hauria desitjat. Va ser considerat un fracàs, però el temps l'ha posat al seu lloc com un film de culte i som molts qui la considerem (entre els que m'incloc) una gran obra mestra. El film explica el primer llibre i està plagada d'imatges molt evocadores amb efectes especials molt ben fets i que em sembla que el temps ha tractat força bé. Cal destacar que hi van participar alguns dels actors que després han esdevingut força populars. Kyle MacLachlan com a Paul Atreides, el detectiu de Twin Peaks, o Patrick Stewart (el capità Picard d'Star Trek: TNG). Fins i tot Sting (el cantant de The Police) hi tenia un paper destacat. D'altra banda, la genial BSO de Toto i Brian Eno, a base de sintetitzador trencava la tendència a la Orquestra Simfònica que havia posat de moda Star Wars en aquest tipus de films.

Minisèrie de Sci-fi Channel.


L'any 2000 el Sci-fi Channel va treure dues minisèries bastant fidels a les novel·les de Herbert, Dune i Sons of Dune. Però de molt baixa qualitat, tant en actors, interpretació com en efectes especials. En aquella època els FX per a la televisió estaven molt limitats pel baix pressupost que intentaven estar a l'alçada a base de tecnologia digital de l'època. Els FX per ordinador eren de poca definició, i cantaven molt. I amb el temps encara es nota més (fins i tot els efectes per ordinador de les preqüeles d'SW per culpa d'un Lucas obsesionat en generar-ho tot per ordinador es noten antiquats. Algun dia haurian de fer-ne un remuntatge actualitzant tots els FX, i de pas eliminant-ne algun personatge digital amb potes i orelles llargues. No sé si m'enteneu).


Còmics.



Dune també es va dur al món dels còmics com a adaptació de la pel·lícula del 1984 de David Lynch de la ma de Marvel. En un sol volum adapta la pel·lícula, o també en una minisèrie de 3 parts. 

Recentment Panini ha publicat la primera part d'una novel·la gràfica de dues parts adaptació també de la novel·la de Frank Herbert, que imagino vol aprofitar l'estrena del nou film a la gran pantalla. Aquest còmic té segell espanyol. Està dibuixat per Raúl Allén i Patricia Martín.


Jocs d'ordinador.

L'any 1992 Dune va fer acte de presència en el món dels videojocs. Primer per a MSDOS i Amiga i desprès per a Sega CD de la ma de Cryo i publicat per Virgin. El joc és un tipus d'aventura gràfica que segueix l'argument de la novel·la.

El mateix any, un altre joc basat en l'univers de Dune , Dune II: The building of a Dynasty. Aquest de tipus d'estratègia en temps real desenvolupat per WestWood Studios del tipus de Command & Conquer que va sentar un front precedent en jocs d'aquest estil. En van fer dos parts més, Dune 2000 (1998) i Emperor: Battle for Dune (2001).

Jocs de taula.

Dune també té la seva vesant en l'entreteniment de sobretaula. Alguns d'ells: 

- Per una banda tenim el joc d'Avalon Hill de l'any 1979 d'estratègia.

- D'altra banda el joc Dune de Parker Brothers de l'any 1984 basat en el film de David Lynch.

- El del 2019 de Gale Force Nine

- El del 2020 Dune: Imperium 

- Dune : Collectible Card Game joc de cartes del 1997


Com veieu, fa molt de temps que Dune fa anys que s'expandeix per tots els mitjans d'entreteniment possibles. Es de suposar que amb aquesta nova adaptació es doni un nou impuls a l'univers de Dune i ja estem veient com han aparegut nous jocs i noves adaptacions en còmic. Benvinguts siguin! 

Endinsem-nos en l'apassionant univers de Dune!







dijous, 12 d’agost del 2021

La pitjor pel·lícula

 L'èxit d'"Star Wars" va propiciar l'aparició de tota mena d'imitacions. Algunes més afortunades que d'altres.

Una d'elles va ser "Battle Beyond the Stars" (1980), un trasunte de "Els 7 magnífics" tan obvi que aquí van veure clar que seria el seu títol en espanyol: "Los 7 magníficos del Espacio". El film contava amb la participació d'actors més propis de la TV, com ara George Peppard ("A-Team"), Robert Vaughn o John Saxon. I banda sonora d'un prometedor James Horner que pujava uns graus la qualitat del producte. 

Els efectes especials, un aspecte molt a tenir en compte en aquella època, no estaven malament. Una mica repetitius això si, reutilitzant-se seqüències. A destacar el disseny de cadascuna de les naus que intervenien en la batalla. Totes diferents, per a remarcar la procedència diferent de cada personatge. En definitiva, un producte de segona divisió que estava lluitant per pujar a primera.

En un ordre de coses més personal, recordo haver anat al cinema a veure-la i passar-m'ho molt bé. Clar que en aquells temps ens conformàvem amb ben poc.

Però d'aquest film ja n'havia escrit en aquest blog. El que volia comentar, si es que comento algo, és que ahir vaig veure un tros (no vaig aguantar més) d'un altre film "Space Riders" (1986) i Quina va ser la meva sorpresa en veure-hi escenes familiars i escoltar-hi una música que també em sonava... No havia vist mai aquest film i pensava que seria un altre producte de la qualitat de l'anterior però no, encara era pitjor.  A banda d'una posta en escena cutre. Per exemple comença en un suposat hangar extraterrestre que es un magatzem qualsevol. Un crio es cola en una nau d'uns contrabandistes, la nau s'enlaira, i aquí comencen els efectes especials a l'espai. "Mmmm, aquesta nau em resulta familiar" vaig pensar. 

Uns segons desprès hi vaig caure. Era la nau de "Battle beyond the stars" (a partir d'ara BBTS), i les naus perseguidores també. La nau té nom. Es diu Nell, i les seves formes no passen desapercebudes. El factor de forma d'aquesta nau no és habitual. Efectivament, sembla el cos d'una dona, amb pits i tot. Però això no és impedimenta per a reutilitzar-la en un altre film, oi?.
No és la única nau que hi apareix. D'altres naus de BBTS també han estat re-assimilades. 

I la música? "Això és James Horner segur! De fet, em sona a alguna altra pel·lícula". Una consulta ràpida per internet m'ho va confirmar. Es tracta també de la Banda Sonora de BBTS.  I és que també n'era el productor el Roger Corman. Clar, qui si no. En Roger Corman aplicava el minimalisme i l'austeritat als pressupostos dels seus films. Tot i així, BBTS és el film més car de Roger Corman, per això suposo que n'havia d'amortitzar tot el possible. Tot i això el film, en si, es horrible.

dijous, 29 de juliol del 2021

Més viatges en el temps: La casa del tiempo i Flashback

 A Filmin hi podeu trobar films que són poc coneguts sobre viatges en el temps. No són grans superproduccions de Hollywood. Son films modestos de baix pressupost, però això sovint els obliga a  suplir-ho amb molta imaginació i originalitat.  En aquesta línia aniria dos films que he vist recentment: 

 La Casa del Tiempo

Un amfitrió d'allò més excèntric convida a una casa a uns quants amics per a proposar-los una aventura. L'aventura consisteix en un viatge en el temps sense moure's de la casa fins a l'any 1944, en plena ocupació nazi de França (La casa es ubicada a la campinya francesa). L'amfitrió argumenta haver localitzat una freqüència oberta per uns experiments nazis amb física quàntica que van obrir una escletxa en el temps. Simplement amb la polsació d'un botó d'un, molt poc treballat, artefacte se suposa que, sense notar res ni cap efecte especial ni cap sensació en els seus protagonistes, es traslladen en el temps. Evidentment els convidats no s'ho acaben de creure però li segueixen el joc i se'n van a dormir sense més. A partir d'aquell moment entren en escena alguns personatges de l'època, una jove fugitiva de la resistència, uns quants nazis,... però els amics que hi interactuen es pensen que són actors contractats pel seu amfitrió.

Potser l'objectiu del film és que, si que et deixis endur, com els seus protagonistes pel "joc" proposat pel seu amfitrió, dubtant tota l'estona si realment han viatjat o no en el temps, o és una mera representació teatral preparada. Però no ho aconsegueix del tot si ja tens experiència en aquest tipus de films. Tot i així resulta entretingut. Fan gràcia les actituds dels personatges. Sobretot l'aficionat a l'història del Tercer Rich que flipa amb l'attrezzo dels suposats actors. 

Com ja he dit, la pel·lícula es pot veure a Filmin en versió original francesa amb subtítols en castellà.

Flashback


Flashback és més psicodèlica. El protagonista absolut, amb una vida consolidada, amb feina i parella estable, comença a tenir visions que semblen retornar-li records oblidats de la seva joventut, durant la qual, va experimentar una temporada amb una droga sintètica de curiosos efectes. 

A partir d'aquí comença el seu camí d'autodescobriment perseguint aquests records, recuperant contactes de l'època a la cerca de la noia que sembla va ser l'amor de la seva vida, mentre augmenten la freqüència de les visions.

Com que la trama va de drogues psicotròpiques la pel·lícula té un marcat caire psicodèlic. Mentre la veia em preguntava com s'ho faria per que no acabés  justificant l'ús de les drogues, tal com sembla que fa durant el transcurs del film. 

També la podeu veure a Filmin, aquesta en versió doblada en castellà si voleu.




dilluns, 10 de maig del 2021

L'univers Filoni

Dave Filoni to Take Over the STAR WARS Franchise from ...


Fa molt i molt de temps en una galaxia molt i molt llunyana... Un tal George Lucas va obrir un meló enorme en forma d’univers galàctic, o era un univers en forma de meló? Tant és.


Uns anys desprès va voler completar la història expandint encara més l’univers. Va esboçar amb tras gruixut la història principal, deixant al seu pas un munt de possibilitats en  forma de forats argumentals per omplir. Em refereixo a les precueles, es clar. 


I desprès es va buscar un Padawan. En Filoni. Explica el mateix Filoni avergonyit, que quan el van trucar per dir-li que el George Lucas el volia veure interessat en el seu treball per a començar a treballar en Clone Wars, no s’ho va creure. Es va pensar que li gastaven una broma i els va penjar. Doncs no. No era una broma. En Lucas li va donar l’accés a tot el material i es va convertir en el seu padawan. I aquest paio està demostrant que és un bon deixeble, potser millor que el seu mestre i tot. Ha anat recollint els pedaços que va deixar el Lucas. Personatges “d’usar i tirar” com ara Darth Maul, i n’ha tret i n’està treient petroli. 


Primer va ser Clone Wars. Deixant de banda llicències infantils i demés capítols per omplir, va ser capaç de redimir personatges com Anakin Skywalker, millorant la seva versió cinematogràfica. Fins i tot creant-ne de nous com Ashoka. Va aprofundir en una guerra clon, aportant noves trames tot i la dificultat d’haver-se de moure dins d’un espai completament limitat pel cànon, traient suc de personatges gastats. Recuperant-los del cubell de les escombreries del despatx del Lucas. Filoni és un “Garbage Collector” d’Star Wars. Un expert en omplir l’univers que va crear Lucas de contingut, si vols, sempre en un segón pla, però fresc i lliure de les cadenes de la familia Skywalker. 


Desprès va venir “Rebels”, i amb Disney, “The Mandalorian” i ara “The Bad Batch”. El Padawan s’ha convertit en un Jedi de ple dret. Fins i tot recupera personatges de l’altre univers expandit, com el Gran Admiral Thrawn. Aquell univers fet a base de còmics i novel·les que no complia amb el Cànon,  que hi havia quan no hi havia res més, i tots estavem frisant per material nou i només hi havia la trilogia clàssica. I és que Filoni és un fan com nosaltres, però amb coneixement de base i accés a tots els arxius d’en Lucas. Un gran poder comporta una gran responsabilitat, diuen, i en Filoni, té aquest poder i el sap exercir. De les poques eleccions bones que ha fet en Lucas, escollir en Filoni com hereu del seu Univers ha estat una d’elles. Falta però, la prova definitiva. El salt a la gran pantalla. Em pregunto com hauria estat la nova trilogia a les mans d’en Filoni... Segur que millor que la que han fet.


 

divendres, 30 d’abril del 2021

Ciència ficció en català: Col·lecció Pagès Editorial

N'hi ha que diuen que s'ha de protegir el castellà a Catalunya. És del tot cert. Si faig un cop d'ull a la meva biblioteca gairebé completament dedicada a la Ciència Ficció i Fantasia tot, tot és en català. Em costa molt trobar algun exemplar en castellà. És tan aclaparadora la supremacia del català, tota la vida embafat de cifi en català, que em costa llegir en castellà i més escriure-hi. Dèficit construït a pur d'anys i anys de mamar literatura en català a dojo. Des que tinc us de raó que he estat envoltat de llibres en català. Asimov, Clarke,... sempre en català. La oferta era impressionant... 

El còmic també... No sé ... de tant en quant m'agradaria tastar algun còmic en castellà... més que res per veure altres llengües que no l'omnipresent català... Des la infantesa he hagut de llegir diàlegs de superherois en català. L'amic i veí Spiderman semblava llençar les seves teranyines al bell mig de les Rambles, o la Metropolis de Superman s'assemblava a Barcelona i el Gotham de Batman era ambientat en algun fosc barri de Lleida.

I no n'hi havia prou amb els llibres i els còmics que a sobre ni al cinema era possible escoltar el maltractat idioma dels nostres veïns de la península. Totes les pel·lícules en català!! Tenies que anar en alguna sessió intempestiva per a poder gaudir de la llengua de Cervantes.

En fin, un desastre... a vosaltres també us ha passat oi? ;-) 

Bé, espero que hagueu entès que era pura ironia... De fet, més que això, la situació ha estat i és exactament a l'inrevés. Un 99% de la meva biblioteca és en castellà i de còmics un 100%.

Però he observat que els darrers temps comença a sorgir una certa quantitat de literatura de ciència ficció en català. Ni de bon tros suficient és clar. Però per alguna cosa es comença.

En aquest post voldria destacar la col·lecció de Pagès Editorial. La col·lecció no és nova. Va començar l'any 2000 amb els següents objectius: "recuperar els autors catalans antics de ciència-ficció, molts d’ells desconeguts l’any 2000; donar a conèixer els escriptors del gènere contemporani i promocionar els premis dedicats exclusivament a la ciència-ficció, i posar a disposició dels lectors catalanes les obres clàssiques del gènere traduïdes al català.". Des d'aleshores se n'ha publicat 30 títols. Els primers es dediquen més a promocionar els autors de proximitat i desprès sembla que obre la col·lecció a traduccions de clàssics. El director de la col·lecció fou Antoni Munné-Jordà en els seus inicis, i fa un temps va ser rellevat per Daniel Genís, creador del web de ciència ficció en català El biblionauta. Ha declarat la intenció de traduir clàssics del gènere per a construir un planter de nous escriptors que tinguin on inspirar-se per escriure en català. Aplaudeixo la iniciativa.

Els llibres de la col·lecció són d'un atractiu color porpra i plata. Aquí en teniu l'adreça per a comprar-los per internet mateix: https://www.pageseditors.cat/ca/cataleg/col-leccions/narrativa.html?cat=214 en format físic o digital, com vulgueu.

fonts

La Manyana. https://www.lamanyana.cat/daniel-genis-nou-director-de-la-colleccio-de-ciencia-ficcio-de-pages-editors-en-substitucio-dantoni-munne-jorda/

dijous, 22 d’abril del 2021

Ready Player Two

Hola Frikis, aquesta setmana he acabat de llegir Ready Player Two, la segona part de la novel·la Armada... Noo es conya. Evidentment Ready player One de l'Ernest Cline. I la veritat és que m'ha agradat bastant. Fa ja gairebé 10 anys que aquest super-friki, propietari d'un Delorean de veritat, va parir la primera novel·la. Com passa el temps.... Però durant aquests 10 anys no us penseu que s'ha quedat paradet. Hem pogut veure una pel·lícula de l'Steven Spielberg, ni més ni menys, basada en la primera part, i també ha fet una altra novel·la des similar estil anomenada Armada.  Fa cosa d'un mes, va arribar a les nostres terres la segona part que estava esperant amb candeletes des de fa mesos. La primera em va agradar molt.
Així que, el dia de publicació allí estava jo, a la llibreria (física) a la recerca del meu exemplar. I no em va fallar. El primer que em va xocar és que la primera novel·la estava publicada per Ediciones B, en canvi ara, ja forma part de la línea Nova. I han aprofitat per re-publicar la primera part també dins la línea Nova.
 
Recapitulem. La primera novel·la em va sorprendre gratament per com l'autor s'ho feia venir bé per introduir en la trama un munt de referències la cultura Pop dels anys 80, fent gala dels seus extensos coneixements sobre cinema, videojocs i el que avui en dia considerem frikisme en general. Fa 10 anys ja començava a aflorar el fenomen de la nostàlgia per tot allò que fes olor als anys 80 del segle passat. Època que va conformar la infància d'una generació com la meva. Ja sabeu que diuen que qualsevol temps passat fou millor.... Ara recordem amb molt d'enyorança les vivències de la nostra infància i en particular els frikis , tot allò que va nodrir la nostra imaginació de ben petits. Reconeixem en l’autor un igual.

L'argument és molt senzill: en un futur proper la humanitat. per escapar d'una realitat bastant depriment és connecta a una realitat virtual anomenada Oasis, plenament immersiva, creada per un geni inadaptat socialment, friki des de l'infantesa com el que més, aficionat a la cultura Pop dels anys 80. Clar, aquesta realitat virtual, mig xarxa social, mig joc de rol de món obert (LIRPG) és plena de referències al cinema el videojoc i a la televisió dels anys 80. Hom hi pot trobar mons amb aventures ambientades en qualsevol producte de ciència-ficció o fantasia de la nostra infantesa i adolescència. Si... un paradís friki. En aquest entorn el seu creador hi va amagar, abans de morir, el què els gamers, els aficionats a videojocs anomenen ous de pasqua. Els ous de pasqua son secrets amagats pels seus creadors dins la mecànica o dins algun punt geogràfic de la simulació del videojoc. Així doncs, James Halliday, el co-creador d’Oasis hi va amagar una sèrie d’ous de pasqua i va engegar un concurs. Al primer que trobés tots els ous de pasqua esdevindria el propietari d’Oasis i hereu de la seva fortuna. Aquest és el plantejament la primera novel·la. La segona part continua exactament on va acabar la primera part. No donaré detalls sobre argument ja que estaria fent spòilers sobre la 1a part i potser no l'heu llegida o no heu vist l'adaptació cinematogràfica.
Val a dir, que la segona part segueix amb el mateix estil que la primera, directe i planer. Dinàmic i entretingut. El seu extens coneixement sobre la cultura pop i referències frikis segueixen connectant amb tu per bé que ja no és la sorpresa del primer llibre, i alguna de les proves que els nostres herois han de superar et poden resultar distants per no ser un friki de tal o de qual, o per ser relatives a la cultura local americana. És un problema quan la gràcia d'un producte així es basa gairebé exclusivament en això. Tanmateix no deixa de resultar entretingut. 
Com a novel·la de ciència-ficció no és ni serà un clàssic. No hi he trobat idees innovadores. Els plantejaments high-tech i de ciència ficció ja els he vist molts altres cops en altres productes. Però l’Ernest Cline no se n’amaga. Ans al contrari, ell mateix et facilita la referència al producte friki en qüestió. 
En conjunt, una digna segona part. Si et va agradar la primera, aquesta també t’agradarà. A veure quan faran la pel·lícula...



dimecres, 7 d’abril del 2021

Els extrems no són bons

 En pocs dies m'han passat per davant dos productes completament oposats:

El primer, una gran superproducció amb 60 milions d'euros de pressupost: Monster hunter.

Si us dic Paul W. S. Anderson i Milla Jovovich segur que penseu en el txiringuito que s'han muntat aquest parell amb les enèssimes i infinites parts de Resident Evil (que per cert, són parella, desprès de tantes parts de Resident Evil a les esquenes no m'extranya). El cas és que ja s'han tret tot el suc possible d'un videojoc (o no) i ara es disposen a exprimir-ne un altre (Monster Hunter), i ho fan a lo grande. Ja ho deia el bo del Hammond a Jurassic Park "no reparamos en gastos".

Seguint la tònica de la nissaga de Resident Evil, l'absoluta protagonista és l'actriu fetitxe i parella del director, la Milla Jovovich. Els demés són comparses que li segueixen el joc tot el metratge. També apareix per allí el bo d'en Ron Perlman que hauria d'empalar el responsable de perruqueria abans de sortir a escena. Mare de Déu quina tofa li han definit. Sembla un hibrid entre Donald Trump i Rod Stewart.

El que em va cridar l'atenció és la qualitat dels efectes especials. Eh, de categoria (com deia la Vicenteta) monstres a la llum del dia que llueixen perfectes. Impresionant. Llàstima de l'argument... que sembla fet una tarde de diumenge, d'aquelles d'estiu en les que tens aquella morrinya desprès d'un dinar copiós de calçots i maduixes amb nata regat amb un bon vinatxo peleón. I enlloc de fer una bona migdiada com caldria, et fiques a fer el guió d'una pel·lícula perquè l'has d'entregar l'endemà dilluns sense falta. O sigui, que no s'hi han matat gaire, ja ens entenem.

Doncs ja veus, 60 milions de dolars en efectes especials, i 100 en un guió (dolars). 

Curiosament, un o dos dies desprès, em vaig trobar amb el producte completament oposat. La cara i la creu. Si aquella era la cara, la creu va aparèixer del passat via twitter: Una sèrie russa basada en l'obra de Tolkien El Senyor dels Anells. Una producció amb menys mitjans que el pressupost d'una comunitat de veïns d'un edifici amb narcopisos. Quins "efectes especials"!... Quin anell!! "d'or" folrat de paper daurat... Com n'estava d'apurada la Unió Soviètica l'any 1991...  Ja ho veieu, una producció amb un guió increïble. 

Aquí teniu el twit:

https://twitter.com/horrorlosers/status/1379088001670742016?s=20

Una petita mostra... 

Tom Bombadil:


Gollum (suposo):


Galadriel:


Com deia aquell... "no hase falta desir nada mas"...

dissabte, 9 de gener del 2021

Tenet

Si hi ha alguna pel·lícula que ha tingut el valor per estrenar-se aquest 2020 en plena pandèmia ha estat 'Tenet' de Christopher Nolan. L'afamat director de Memento, la trilogia de Batman , Inception, entre altres. Novament trobem un producte molt fidel a l'estil del seu director, que sempre cerca idees originals a la par que arriscades. I aquest cop potser ha estat la més arriscada que li recordo des de Memento.

Nolan crea les seves regles a cada pel·lícula. Ho va fer amb Memento, ho va fer amb Inception, i ara ho torna a fer amb Tenet. Els films de Nolan són tot un trencaclosques en el que es veuen implicats tant els seus protagonistes com nosaltres, també. Com més aviat captin les regles els seus personatges, més avantatge tindran, i nosaltres gaudirem de l'esforç intel·lectual amb ells. 

Nolan s'esforça sempre en posar-nos a la nostra disposició un manual d'instruccions per a dummies, i aquest cop no és menys. Desprès, el film està dissenyat al mil·límetre per a que tot (o gairebé tot) encaixi. Però tot i així, la proposta és tan anti-intuïtiva que a mi personalment em fa rexinar les neurones com si tingués engranatges rovellats al cap. Soc incapaç de seguir escenes com la dels cotxes ni havent-la vist més de 3 cops. Ni tot el meu bagatge en pel·lícules de viatges en el temps em serveix per a entendre que està passant per pantalla. La conseqüència d'aquesta incapacitat meva és desconnectar el cervell i gaudir de l'espectacle, augmentant al màxim el nivell de suspensió de la incredulitat. Deixar d'intentar entendre-ho i confiar en que el director ho tingui tot ben lligat. I si, en ell jo hi confio. Ja ho devia veure venir el director que seria difícil i per això, des d'un bon principi et proposen una sortida en veu de un dels personatges: "No intentes entenderlo, sientelo".

El problema és el de sempre dels films de Nolan (a excepció de Interestellar), que està molt enfocat en definir els mecanismes del film (autèntics protagonistes) i sempre produeixen una cert desconnexió emocional amb els personatges. I aquí, a l'escena final, s'hi afegeix el factor que les regles s'han complicat fins a un punt tal, i son tan poc intuïtives que, almenys jo, no soc capaç de processar el que estic veient a la velocitat a la que va. Acabes desconnectant i deixant-te dur per l'espectacle visualment embriagador, però sense poder destinar-hi cap instant a l'emoció.

La proposta de Nolan (no vull ni fer spòilers sobre això) resulta complexa de desenvolupar en pantalla, i encara més de retorçar-la i buscar-li les pessigolles com fa Nolan. De fet, si ho penses detingudament estic segur que fa aigues per tot arreu. Però aquí és on no hi tens perquè entrar. Al cap i a la fi, això sempre passa amb aquests exercicis intel·lèctuals.

Al final, jo crec que se li ha de perdonar tot. Lluny de repetir fòrmules, Nolan arrisca amb nous exercicis intel·lectuals i suposa sempre una garantia, oferint-nos sempre films de qualitat màxima en tots els nivells amb propostes originals, que fan pensar a l'espectador. No es pot dir això de tothom, oi?





dimecres, 6 de gener del 2021

Joc de Rol virtual o "com fotre la pota fins al fons"


Fa ja molt de temps que ha sorgit la idea entre nosaltres, amb més o menys convenciment, de reprendre la pràctica, malauradament oblidada, del joc de rol. 

Tots som conscients de l'esforç que suposa l'organització d'una partida de rol per al màster (i això encara fa mes sangrant el que us
explicaré desprès 😨), i aquests ha estat un dels motius de que, fins ara, no hagi prosperat entre el nostre grup, cap iniciativa en aquests termes (entre altres motius també hi trobaríem la dificultat de quedar d'un forma continuada i constant).

El cas és que, aprofitant l'impuls de l'ús de les noves tecnologies degut a la pandèmia, el senyor Jack O. Lantern aka senyor X, que s'havia currat una partida de rol ambientat en l'univers de Vampire: Mascarada, va proposar dur-lo a terme de manera virtual. Al cap i a la fi, cadascú amb la seva fitxa, el bolígraf i la seva imaginació i no es necessita res mes. Que podria sortir malament?

Desprès dels incipients dubtes sobre la viabilitat de tot plegat, i enduts per l'empenta i entusiasme encomiables de l'organitzador, vam posar fil a l'agulla. 

Com a eina de comunicació utilitzaríem la trucada de grup en vídeo que proporciona el WhatsApp.

Les primeres quedades, van consistir en jornades de preparació: Explicació de races, situació, univers, personatges, fitxes, atributs, ... etc... 

La segona jornada, l'esforçat màster (el senyor X) estava comentant algun aspecte concret amb un de nosaltres, quan de sobte un d'aquells talls que es donen en aquests tipus de comunicacions va fer que la imatge del màster es quedés congelada... almenys des del meu punt de vista. (Ja deia Einstein que tot depèn del punt de vista de l'observador). Algú va fer un Upsss... el que vol dir que tothom ho havia vist. 

(A partir d'aquest moment, la meva pota va iniciar el seu descens lent però inexorable fins al fons del cubell.)

Recapitulem. Des del meu punt de vista, el senyor X havia caigut de la trucada en grup i, com estava al bell mig d'una dissertació, per allò que no val la pena començar una conversa perquè segurament en breu el senyor X tornaria a entrar i continuaria explicant, doncs al grup es va fer un silenci expectant. O almenys així és com ho vaig interpretar.

Veient que el senyor X tardava en tornar i el silenci seguia instal·lat entre nosaltres, em vaig aixecar del sofà i me'n vaig anar a donar una volta pel pis, càmera en mà.  Em va semblar que el silenci seguia i es feia incòmode i vaig començar a comentar tot allò que em va semblar i que anava veient, una mica per a animar la festa i fer temps mentre no tornava el senyor X. Com si algú m'hagués penjat la etiqueta d'animador sociocultural i m'hagués confiat la missió de distreure a la penya per evitar a tots plegats caure víctimes de la son i del desànim. 

I jo anar fent... em vaig passejar tot comentant els llibres de l'estanteria, mostrant tot orgullós les meves col·leccions de còmics, llibres i demés merxandatge.... Inclús recordo haver fet el pallasso, sortint i entrant verticalment del pla de la imatge... 

A banda d'un comentari que el senyor A em va dirigir tímidament, extranyat (i amb raó) pel meu ridícul comportament, la resta es mantenien la major part del temps callats. 

En un moment donat el senyor SG, que vaig veure que, d'alguna manera es comunicava amb el senyor X fora del xat. Ja que jo no el sentia vaig deduir que no s'havia pogut reincorporar a la trucada i havia trobat un altre mitjà per avisar a un de nosaltres i almenys seguir contestant els dubtes que li suscitava el senyor SG.... Mentrestant jo seguia fent el canel·lo.

El cas es que, mentre jo feia l'imbècil pensant que el senyor X estava desconnectat, resulta que no. Que ell estava plenament connectat i parlant i jo no el sentia però la resta si. Els altres, mentre, es debatien entre si jo estava boicotejant a consciència el joc, o estava cansat i passava de tot. I no gosaven censurar la meva conducta (mal fet).

No recordo exactament com va acabar la situació. Algú es va atrevir finalment a preguntar-me potser. Només recordo la vergonya que vaig sentir.

Des d'aquí les meves disculpes novament per la meva penosa actuació... "lo siento mucho... no volverá a suceder" com diu aquell...


p.d.: Vigileu amb els xats virtuals que els carrega el diable...