diumenge, 22 de gener del 2012

Palosalacarta


Després del tancament de Megaupload, adéu definitiu a Pelisalacarta?
Al media center XBMC, es pot afegir un plugin anomenat Pelisalacarta, que permet accedir a una sèrie de servidors com seriesonline, seriesyonkis, etc… que pengen enllaços a sèries i pel·lícules allotjades a Megavideo. La idea era tenir accés il·limitat a tota sèrie i pel·lícula sense haver de guardar-la en el teu disc dur local. Tot accessible des del núvol i reproduir-lo a la tele de casa mitjançant streaming, amb una interficie gràfica còmoda que proporciona el XBMC. Doncs ara, s’ha acabat. Almenys des de Megavideo. Els altres servidors sembla que els ha agafat por i estan netejant els seus espais plens de contingut amb copyright. És la fi de la pirateria? No crec. Com deia el de Jurassic Park: “La vida se abre camino“. Ja estan pensant en sistemes de streaming per P2P.
Opinió.
Per la meva part, crec que si hi ha pirateria és perquè volen. O almenys, un nivell de pirateria elevat. Si continuen ficant preus abusius, la gent continuarà buscant-se la vida. Quan va aparèixer el DVD les pel·lícules costaven 30 euros. Poc temps després van baixar a més de la meitat i a sobre amb una versió millorada. Quan veus això se’t queda la cara de tonto. De que t’han pres el pèl de mala manera. Que ha passat? És que el contingut que tan volen protegir ha perdut valor? O és que ens prenen el pèl amb preus abusius?.
D’altra banda, creuen de veritat que tota la porqueria que la gent es baixa d’internet la gent la compraria? Si a algú li agrada molt una pel·lícula, se l’acabarà comprant igual, tan si pot com si no baixar-la d’internet. I si no la compra, sense l’opció pirata tampoc la compraria. I encara diria més, l’experiència d’anar al cinema no és comparable a veure un screener a la tele de casa. Si el film val realment la pena i t’agrada el cinema, la veuràs al cinema. Si no, és que realment no hi haguessis anat. Perquè aquesta és l’altra. La majoria de productes que produeix avui en dia “la fabrica de somnis de Hollywood” són una porqueria. Qui no s’ha sentit mai estafat en perdre 2 hores del nostre temps al cinema, al veure un film que no li ha agradat?. On són els nostres drets? No ens haurien de retornar els diners si no ens agrada com quan canvies qualsevol altre producte de consum?
El que passa és que han viscut de la “sopa boba” massa temps i ara temen deixar de tenir tants beneficis. No es que es preocupin pels llocs de treball de Hollywood. Els llocs de treball de Hollywood perillen però no perquè el sistema comenci a tenir pèrdues, sinó perquè els pocs millonetis de sempre, a la mínima que no guanyin tants beneficis, tancaran la barraca. Potser serà el moment de que gent més responsable, amb menys avarícia es faci càrrec de Hollywood.

divendres, 20 de gener del 2012

Sherlock (Fi de la 2a. temporada)



S’ha fet molt curta, (de fet ho era). S’ha acabat la segona temporada i ho ha fet amb traca i mocadors. Els episodis d’aquesta segona temporada han estat al meu parer, més bons que els de la primera i això és difícil.
Del darrer episodi només grinyolava una cosa. Un detall tècnic que, com jo pertanyo a la professió a la qual fa referència, em feia un mal especial. El Macguffin de l’episodi és un hipotètic codi informàtic, clau o programa, capaç d’obrir totes les portes i barreres de seguretat del mon mundial. És evident que això és impossible i menys reduït a un codi o seqüència mínima. Per sort, el final de l’episodi arregla aquest error (almenys parcialment).
A banda d’aquest detall, el tercer episodi d’aquesta temporada és brillant. El títol,’The Reichenbach Fall’, fa referència al famós salt d’aigua de Suiza on el detectiu de la novel·la d’Arthur Conan Doyle i el seu enemic Moriarty s’acaben enfrontant. El resultat de la lluita per tots és conegut. Ambdos cauen a l’aigua. Tanmateix l’enemic més perillós per a SherlockHolmes no era Moriarty si no el seu creador Arthur Conan Doyle. L’escriptor estava fart del detectiu i havia planejat acabar amb ell en aquell salt d’aigua. Però fou la seva pròpia mare qui no li va permetre, i es va veure obligat a reviure el personatge.
En veure el títol de l’episodi de la sèrie, em va quedar clara una cosa: aquell seria el moment en que s’enfrontarien definitivament Sherlock i Moriarty. Però també em va plantejar molts dubtes. Quedaria bé traslladar l’acció de la sèrie a Suïssa? Com s’ho farien per a que no quedés massa forçat? Era apropiat?.  No devia ser jo l’únic a qui la idea d’adaptar al peu de la lletra l’aventura de Reichenbach no li acabava de fer el pes, doncs al final, el títol es queda en una referència a un cas d’un quadre recuperat que té aquest nom i que ens comenten de passada, com el cas que definitivament catapulta Sherlock Holmes a la fama i esgota la paciència d’en Moriarty.
M’agrada que no hagin adaptat al peu de la lletra aquest relat, doncs senzillament no era apropiat a les circumstancies. De la mateixa manera que m’agrada com adapten a l’episodi 2×02  ”The hound of Baskerville”, una mica més pròxim al relat però modernitzat i diferent al mateix temps.
Comentaria més detalls del darrer episodi, però hauria d’esmentar alguns spoilers. Prefereixo mossegar-me la llengua i que gaudiu d’aquest episodi sense entrebancs doncs val la pena.

diumenge, 15 de gener del 2012

El apagón


Si, tinc molts llibres començats, o millor dit, inacabats, (com es pot veure a l’estanteria d’aNobii) però quan vaig veure a la llibreria una novel·la de viatges en el temps de Connie Willis, no vaig poder resistir la temptació, i va passar immediatament a prioritat absoluta. Tenia el precedent d’una altra novel·la de viatges en el temps de la mateixa autora que em va agradar molt, ‘El dia del Juicio Final’ que portava als historiadors viatgers del temps a l’època de la pesta negra. Aquesta semblava tenir el mateix plantejament.
De que va.
A l’any 2060 els viatges en el temps són possibles. La impossibilitat d’alterar els successos però, ha relegat els viatges en el temps a un instrument únicament d’investigació. És la universitat d’Oxford qui gestiona els viatges i envia els historiadors a fer treballs de camp i presenciar fets concrets de la història. Aquest cop tres historiadors són enviats al Regne Unit de la segona guerra mundial. Un a Denver durant l’evacuació de Dunquerke, l’altre al Londres durant el Blitz a veure com viuen les treballadores de les botigues de moda al centre de Londres i l’altra al camp amb els nens que van enviar durant els bombardejos. Cadascú d’ells es barrejarà amb la gent del seu entorn establint lligams afectius no gaire aconsellables per a un viatger del temps, doncs sap massa bé que és el que ha de succeir. Els viatgers però, és veuen amb problemes. Potser han alterat quelcom que no haurien d’haver canviat?
Opinió
Primer que res per situar-nos, és de justicia esmentar els premis que ha aconseguit:
  • el premi Nebula a la millor novel·la de l’any 2010
  • el premi Locus a la millor novel·la de ciència ficció de l’any 2011
  • el premi Hugo a la millor novel·la de l’any 2011.
Gairebé res…
Doncs ahir el vaig acabar. El resultat ha estat que m’ha tingut enganxat i m’ha desvetllat cada dia durant dues setmanes que he tardat en recórrer les 623 pàgines. Efectivament,
el llibre està en la línia de l’altra novel·la. Aquesta autora té l’habilitat de fer-te “viure”, submergir-te en la vida dels protagonistes a un nivell de detall i proximitat tal, que sembla que realment ella hagi viatjat en el temps als llocs on et porta. Si no us agrada la ciència ficció no us preocupeu. Penso que el toc de ciència ficció d’aquesta novel·la és molt lleuger.És una excusa per a situar-nos en aquella època i alhora una manera de veure les coses des d’una perspectiva d’algú com nosaltres que vivim en un mon en relativa pau i prosperitat. I és que l’autora utilitza aquest recurs per a remarcar el contrast entre els protagonistes que venen d’un futur mes o menys de benestar com el nostre present i la situació que van tenir que suportar els habitants de Europa durant la Segona Guerra Mundial. Els viatgers del temps són testimonis (i nosaltres a través d’ells), de l’ànim, l’enteresa i l’empenta amb la que la gent de l’època s’enfrontaven al dia a dia de la guerra. Tota una lliçó per nosaltres en uns moments en que una crisi econòmica ens fa témer per la societat del benestar. Els viatgers sovint reflexionen sobre que dur que els està resultant a ells l’experiència i això que saben quan acabarà i com acabarà. Com els ha de resultar de dur als autòctons si a més són les seves vides les que estan en joc, les seves cases les que es derrueixen cada nit i han de conviure amb la incertesa de no saber com acabarà el conflicte (viuen amb la por diària a una invasió) ni quan. Però els esdeveniments faran que els viatgers del temps poc a poc perdin la seguretat que proporciona el saber exactament on cauran les bombes i s’apropin cada cop més al punt de vista de la població civil de l’època.
Tinc però, un aspecte que aquest cop no m’han agradat, i és que l’he trobat excessivament llarg en relació amb els esdeveniments que hi succeeixen. Hi ha moments que resulten repetitius, una mica com si hagués estirat com un xiclet la novel·la. Quan vaig arribar a la darrera part del llibre vaig saber perquè. (atenció spoiler a partir d’aquí) De fet, no se si és un spoiler perquè és un fet que ja es sap a priori. Bé, jo no ho sabia i m’he llegit tota la novel·la com si fos una i resulta que no, que hi ha una segona part (‘All Clear’) que encara no s’ha editat a les nostres contrades. Penso que no calia fer-ho tan llarg. Tot i així ha estat per mi un respir saber que hi haurà una segona part, doncs a mesura que s’anava acabant el llibre, cada cop quedaven menys possibilitats de solucionar la novel·la.
Doncs ara només queda esperar a que editin la segona part. Que no tardin gaire per favor…