Black Mirror: Bandersnatch

Aquests dies de Nadal Netflix ens ha "regalat" un episodi molt especial de Black Mirror. Es tracta d'un episodi interactiu. Que vol dir això?. Doncs que nosaltres tenim un cert control sobre l'argument de l'episodi, o més aviat només la sensació de tenir un cert control, però això ja ho explicaré més endavant. El cas és que, mitjançant el comandament, anem decidint les accions del protagonista a escollir entre dos opcions cada cop. És la trasl·lació d'aquells llibres "Elige tu pròpia aventura" que et permetien escollir les accions i et feien passar a una pàgina o a una altra, en funció del que decidissis. Fins aquí tot normal. Quina gràcia direu. Però no oblideu que això és Black Mirror, no és qualsevol sèrie. L'autèntica gràcia de l'assumpte és que durant l'episodi es dediquen a fer meta-ficció. El protagonista arriba un punt que se n'adona de que algú l'està controlant. Algú de fora, o sigui, nosaltres. Inclús pot arribar a ser conscient, si nosaltres ho decidim, de que la seva realitat forma part d'una ficció de Netflix, una plataforma d'entreteniment del futur (el seu). Però es que a més, per a que tingueu un multi-orgasme de frikisme, la sèrie està ambientada als 80, i el protagonista està desenvolupant un joc amb un Spectrum de l'època basat en un llibre (Bandersnatch) d'aquests tipus que us comentava abans, en el que pots anar triant opcions per anar canviant el rumb de l'argument. D'això se'n diu "rizar el rizo", no m'ho negareu. Top Ten de frikisme, nostàlgia 80era.

Llàstima que, per mi, es queda curt el resultat. Sembla com si no sabessin com acabar-ho, o tal vegada, requeria massa més hores de metratge per a que l'argument fos més complet. Penseu que, a mesura que avença la trama, l'arbre de possibilitats es va fent més i més gran. És per això que, realment només et dona la sensació de que pots escollir, més que escollir realment. Perquè a l'hora de la veritat, et va guiant. Hi ha culs de sac que no porten a cap lloc o a un final prematur. Per tant, si t'equivoques et dona la possibilitat de tornar enrere i escollir l'altra opció. En el fons acabes escollint allò que els interessa a ells. És Netflix qui et controla a tu. No ho oblideu.

Però bé, li perdono perquè he considerat un punt molt fort, el tema de la metaficció, l'ambientació als 80 i el frikisme en general: hi ha un moment en concret que, jo crec que fa un homenatge a Matrix. N'estic segur. També m'ha recordat a "La historia interminable", també trenca la barrera entre el llibre i la realitat.

Una última cosa: Degut a les característiques especials de l'episodi, més el podeu veure amb SmartTVs. No el podreu veure, ni amb AppleTV ni amb Google Chromecast, ni d'altres. No patiu que, només començar, Netflix ja us ho explicarà. 

En fi, un bon regal de Nadal.

Bon Any Nou a tots!!!

Ready player one

"Ready Player One" d'Ernest Cline esdevindrà, sens dubte, la novel·la de capçalera dels frikis de mitjana edat.

Com definir aquest llibre? És un còctel de la cultura pop dels videojocs, jocs de rol i el cinema dels anys 80, però situat en una realitat virtual del futur.

El que em sorprèn és que aquest llibre no sigui més famós, almenys en el món dels frikis.

Anem a veure'n l'argument.

Argument.

Any 2046. La majoria de la humanitat sobreviu empobrida en caravanes. La manca de recursos, el canvi climàtic ha deixat un escenari depriment. La manca d'esperança fa créixer la necessitat d'escapar a la realitat. La gent troba refugi a Oasis, un món virtual creat per un geni del segle passat, un creador de videojocs fanàtic de la cultura pop dels anys 80. El multi-bil·lionari ja fa anys que és mort, però va deixar creat el seu joc definitiu: La seva immensa herència serà per a qui trobi el "easter egg" (Ou de Pasqua virtual) que es troba amagat en alguna part de l'univers d'Oasis. 

Això crea una corrent de seguidors, anomenats els Gunters: usuaris del món virtual Oasis que comparteixen amb el seu creador l'afició per la cultura pop dels 80 i que busquen en les recreacions de jocs, escenaris i pel·lícules de la dècada que va deixar creades per tot Oasis pistes sobre la localització de l'ou de Pasqua.

Paral·lelament, una gran corporació tecnològica, de més que discutibles mètodes, cerca també el tresor, emprant tots els recursos de que disposa, que no són pocs.

En aquest entorn trobem el nostre heroi, el gunter 'Parzival' que, ajudat pels seus amics, durà la cerca de l'ou de Pasqua un pas més enllà.

Imagineu que tot allò que hem vist al llarg dels anys 80, 90, pel·lícules de ciència ficció, fantasia, còmics, sèries de TV etc... es possible viure en un món virtual d'una definició propera a la realitat. Pots comprar o guanyar objectes com ara, un caza Ala X o un Super-robot gegant. Que pots conduir el DeLorean de "Back to the future". Jugar a tots els videojocs de les màquines. Navegar per l'espai amb el Falcó milenari, complir missions de "Dungeons and dragons" en primera persona, etc... doncs tot això és Oasis. El món virtual que imagina Erni Cline en la seva novel·la. 

Els coneixement sobre temes "culturalment dispersos" (o sigui frikis) que desplega l'autor és fantàstic. Sens dubte si hi hagués un top ten de frikis, l'autor d'aquest llibre estaria entre els 3 primers. El llibre és ple, mooolt ple, de referències, frikades del món dels videojocs sobretot, però també del cinema, dels jocs de rol, de la música dels anys 80. I això m'ha fet gaudir molt. Literàriament no és una obra mestra.  No guanyarà el premi Nobel de literatura, segur. I l'argument és simple, molt simple. Però es que toca la fibra sensible a tots els frikis que com jo, tenim ja una edat i hem viscut d'aprop des de la infància tot això. És per això que us puc assegurar a tots els frikis que us agradarà si o si.

El que em fa gràcia és que tot el que hi passa és plausible. Només és qüestió de temps que la tecnologia permeti la recreació d'un món virtual de característiques similars. Paradoxalment, l'aspecte que veig més complicat de que es compleixi no té res a veure amb la tecnologia, ni amb la ciència. Un món com aquest, que conjuga infinitat d'elements amb copyrights seria impossible, almenys econòmicament parlant. La SGAE o l'agència de torn ho faria inviable.

La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la. I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.

Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.

Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren. Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant. 

  

Els iPad del futur (o més aviat del passat) (I)

Sí, no soc l'únic que quan ha vist la presentació del nou gadget d'Apple, el iPad, aquesta tableta amb pantalla tàctil, he pensat, això ja ho havia vist jo en el futur (voldràs dir al passat). I és que ja fa temps que podem veure "iPads" als films i sèries de ciència ficció.

Per exemple, a Star Trek: DS9, els membres de la estació espacial utilitzen una mena de tabletes per a gestionar dades que porten arreu, entreguen, canvien. Semblen bastant de plàstic i la pantalla és completament estàtica, suposo que per no calia invertir en efectes especials innecessaris. S'anomenen curiosament PADD un acrònim de Personal Access Display Device. (s'hauran inspirat en aquest nom? Star Trek i el mon d'Apple sempre han estat molt relacionats, han participat des de fa molt temps en l'ambientació de les pel·lícules i suposo que Apple ha patrocinat els films i les sèries).

Gamer

El que em va cridar l'atenció d'aquest film és el reciclatge d'alguns famosos televisius que fan un petit salt a la gran pantalla. Em refereixo a el meu estimat Dexter i a la de la bocota gran que ara no recordo a quina serie surt d'investigació i que ja us aviso que no miro mai. Vosaltres ja sabeu a qui em refereixo.

D'altra banda no està malament el film. En un futur no gaire llunyà, el bo del Dexter te la brillant idea d'inventar una nanotecnologia, (que hi ha nano!) que substitueix les cèlul·les del cervell per altres amb un dispositiu wireless incorporat, de forma que hom pot controlar els moviments d'algú altre com si fos un nino (nino nano). Amb això construeix un entorn virtual a base de gent real, on tu pots controlar el teu Avatar (aiss, Avatar, tinc ganes de tornar-la a veure!!!) que és un altre esser huma. Igualment inventa un joc de guerra en primera persona, on hom controla el seu personatge però enlloc de virtual, és un desgraciat del pavelló de la mort que controles a distància.
Be, deixant de banda el film que resulta força entretingut, la part informàtica de l'assumpte resulta espectacular. Interficies en 3D rodejant tota l'habitació, controls amb les mans,...Evidentment ja no entro en el tema de la nanotecnologia i això de substituir les neurones del cervell per altres controlables a distancia. Be, si que hi entro. Ni que això fos possible, s'hauria de dissenyar una interfície ultra-complexa, que transformés les teves reaccions amb el comandament a distancia i les transformés en impulsos bioelectrics que activessin les neurones exactes per a produïr la reacció dessitjada. Això implicaria tenir un coneixement molt molt precís sobre el cervell del ésser humà.
A més, les comunicacions haurien d'ésser a a anys llum d'ara per a poder transmetre tal quantitat d'informació per la xarxa a una velocitat gairebé instantània. Igualment els processadors haurien de realitzar els càlculs, les conversions a una velocitat milions de vegades mes ràpida que actualment.

Cinema 00000011

La informàtica al cinema mai ha estat gaire ben tractada. No se si es pot considerar un recurs cinematogràfic, però l'ús i abús de la tecnologia informàtica resulta flagrant. Suposo que, com soc informàtic, encara ho veig més. Imagino que si fos historiador m'escandalitzarien algunes imprecisions o aberracions referides a la història, però no se perquè em sembla que tenen assessors historiadors que ajuden bastant. En canvi en el camp de la informàtica fan el que volen. Per a emmendar-ho intentaré utilitzar aquest blog per a posar en evidencia aquells films que facin un ús incorrecte, inexacte, impossible dels ordinadors. Tot i que entenc que de vegades, el ritme d'un film no és compatible amb la lenta enginyeria informàtica.

Per ajudar-me en aquesta tasca, qualificaré els films segons la següent escala que m'acabo d'inventar:
Aberració: Tot el que surt referit a la informàtica és una autèntica fantasmada, impossible del tot i sense cap base. Impossible de digerir.
Fantotxada: Barreja terminologia més o menys real amb fantasmades ocasionals. S'ha de fer un gran esforç per mantenir la suspensió de la incredulitat.
Incorrecta: Vol fer veure que és realista, però no ho és. Tot i així no fan excessives animalades. Podriem arribar a interpretar les incorreccions com a un recurs cinematogràfic per no perdre ritme. Per exemple, accedir a pàgines web de forma immediata.
Correcta: Tot el que apareix relatiu a la informàtica és correcte. No n'hi ha gaires d'aquestes. Només en les que no surt absolutament res d'informàtica.