Ciència ficció en català: Col·lecció Pagès Editorial

N'hi ha que diuen que s'ha de protegir el castellà a Catalunya. És del tot cert. Si faig un cop d'ull a la meva biblioteca gairebé completament dedicada a la Ciència Ficció i Fantasia tot, tot és en català. Em costa molt trobar algun exemplar en castellà. És tan aclaparadora la supremacia del català, tota la vida embafat de cifi en català, que em costa llegir en castellà i més escriure-hi. Dèficit construït a pur d'anys i anys de mamar literatura en català a dojo. Des que tinc us de raó que he estat envoltat de llibres en català. Asimov, Clarke,... sempre en català. La oferta era impressionant... 

El còmic també... No sé ... de tant en quant m'agradaria tastar algun còmic en castellà... més que res per veure altres llengües que no l'omnipresent català... Des la infantesa he hagut de llegir diàlegs de superherois en català. L'amic i veí Spiderman semblava llençar les seves teranyines al bell mig de les Rambles, o la Metropolis de Superman s'assemblava a Barcelona i el Gotham de Batman era ambientat en algun fosc barri de Lleida.

I no n'hi havia prou amb els llibres i els còmics que a sobre ni al cinema era possible escoltar el maltractat idioma dels nostres veïns de la península. Totes les pel·lícules en català!! Tenies que anar en alguna sessió intempestiva per a poder gaudir de la llengua de Cervantes.

En fin, un desastre... a vosaltres també us ha passat oi? ;-) 

Bé, espero que hagueu entès que era pura ironia... De fet, més que això, la situació ha estat i és exactament a l'inrevés. Un 99% de la meva biblioteca és en castellà i de còmics un 100%.

Però he observat que els darrers temps comença a sorgir una certa quantitat de literatura de ciència ficció en català. Ni de bon tros suficient és clar. Però per alguna cosa es comença.

En aquest post voldria destacar la col·lecció de Pagès Editorial. La col·lecció no és nova. Va començar l'any 2000 amb els següents objectius: "recuperar els autors catalans antics de ciència-ficció, molts d’ells desconeguts l’any 2000; donar a conèixer els escriptors del gènere contemporani i promocionar els premis dedicats exclusivament a la ciència-ficció, i posar a disposició dels lectors catalanes les obres clàssiques del gènere traduïdes al català.". Des d'aleshores se n'ha publicat 30 títols. Els primers es dediquen més a promocionar els autors de proximitat i desprès sembla que obre la col·lecció a traduccions de clàssics. El director de la col·lecció fou Antoni Munné-Jordà en els seus inicis, i fa un temps va ser rellevat per Daniel Genís, creador del web de ciència ficció en català El biblionauta. Ha declarat la intenció de traduir clàssics del gènere per a construir un planter de nous escriptors que tinguin on inspirar-se per escriure en català. Aplaudeixo la iniciativa.

Els llibres de la col·lecció són d'un atractiu color porpra i plata. Aquí en teniu l'adreça per a comprar-los per internet mateix: https://www.pageseditors.cat/ca/cataleg/col-leccions/narrativa.html?cat=214 en format físic o digital, com vulgueu.

fonts: 

La Manyana. https://www.lamanyana.cat/daniel-genis-nou-director-de-la-colleccio-de-ciencia-ficcio-de-pages-editors-en-substitucio-dantoni-munne-jorda/

Ready Player Two

Hola Frikis, aquesta setmana he acabat de llegir Ready Player Two, la segona part de la novel·la Armada... Noo es conya. Evidentment Ready player One de l'Ernest Cline. I la veritat és que m'ha agradat bastant. Fa ja gairebé 10 anys que aquest super-friki, propietari d'un Delorean de veritat, va parir la primera novel·la. Com passa el temps.... Però durant aquests 10 anys no us penseu que s'ha quedat paradet. Hem pogut veure una pel·lícula de l'Steven Spielberg, ni més ni menys, basada en la primera part, i també ha fet una altra novel·la des similar estil anomenada Armada.  Fa cosa d'un mes, va arribar a les nostres terres la segona part que estava esperant amb candeletes des de fa mesos. La primera em va agradar molt.

Així que, el dia de publicació allí estava jo, a la llibreria (física) a la recerca del meu exemplar. I no em va fallar. El primer que em va xocar és que la primera novel·la estava publicada per Ediciones B, en canvi ara, ja forma part de la línea Nova. I han aprofitat per re-publicar la primera part també dins la línea Nova.

 

Recapitulem. La primera novel·la em va sorprendre gratament per com l'autor s'ho feia venir bé per introduir en la trama un munt de referències la cultura Pop dels anys 80, fent gala dels seus extensos coneixements sobre cinema, videojocs i el que avui en dia considerem frikisme en general. Fa 10 anys ja començava a aflorar el fenomen de la nostàlgia per tot allò que fes olor als anys 80 del segle passat. Època que va conformar la infància d'una generació com la meva. Ja sabeu que diuen que qualsevol temps passat fou millor.... Ara recordem amb molt d'enyorança les vivències de la nostra infància i en particular els frikis , tot allò que va nodrir la nostra imaginació de ben petits. Reconeixem en l’autor un igual.

L'argument és molt senzill: en un futur proper la humanitat. per escapar d'una realitat bastant depriment és connecta a una realitat virtual anomenada Oasis, plenament immersiva, creada per un geni inadaptat socialment, friki des de l'infantesa com el que més, aficionat a la cultura Pop dels anys 80. Clar, aquesta realitat virtual, mig xarxa social, mig joc de rol de món obert (LIRPG) és plena de referències al cinema el videojoc i a la televisió dels anys 80. Hom hi pot trobar mons amb aventures ambientades en qualsevol producte de ciència-ficció o fantasia de la nostra infantesa i adolescència. Si... un paradís friki. En aquest entorn el seu creador hi va amagar, abans de morir, el què els gamers, els aficionats a videojocs anomenen ous de pasqua. Els ous de pasqua son secrets amagats pels seus creadors dins la mecànica o dins algun punt geogràfic de la simulació del videojoc. Així doncs, James Halliday, el co-creador d’Oasis hi va amagar una sèrie d’ous de pasqua i va engegar un concurs. Al primer que trobés tots els ous de pasqua esdevindria el propietari d’Oasis i hereu de la seva fortuna. Aquest és el plantejament la primera novel·la. La segona part continua exactament on va acabar la primera part. No donaré detalls sobre argument ja que estaria fent spòilers sobre la 1a part i potser no l'heu llegida o no heu vist l'adaptació cinematogràfica.

Val a dir, que la segona part segueix amb el mateix estil que la primera, directe i planer. Dinàmic i entretingut. El seu extens coneixement sobre la cultura pop i referències frikis segueixen connectant amb tu per bé que ja no és la sorpresa del primer llibre, i alguna de les proves que els nostres herois han de superar et poden resultar distants per no ser un friki de tal o de qual, o per ser relatives a la cultura local americana. És un problema quan la gràcia d'un producte així es basa gairebé exclusivament en això. Tanmateix no deixa de resultar entretingut. 

Com a novel·la de ciència-ficció no és ni serà un clàssic. No hi he trobat idees innovadores. Els plantejaments high-tech i de ciència ficció ja els he vist molts altres cops en altres productes. Però l’Ernest Cline no se n’amaga. Ans al contrari, ell mateix et facilita la referència al producte friki en qüestió. 

En conjunt, una digna segona part. Si et va agradar la primera, aquesta també t’agradarà. A veure quan faran la pel·lícula...

Els extrems no són bons

 En pocs dies m'han passat per davant dos productes completament oposats:

El primer, una gran superproducció amb 60 milions d'euros de pressupost: Monster hunter.

Si us dic Paul W. S. Anderson i Milla Jovovich segur que penseu en el txiringuito que s'han muntat aquest parell amb les enèssimes i infinites parts de Resident Evil (que per cert, són parella, desprès de tantes parts de Resident Evil a les esquenes no m'extranya). El cas és que ja s'han tret tot el suc possible d'un videojoc (o no) i ara es disposen a exprimir-ne un altre (Monster Hunter), i ho fan a lo grande. Ja ho deia el bo del Hammond a Jurassic Park "no reparamos en gastos".

Seguint la tònica de la nissaga de Resident Evil, l'absoluta protagonista és l'actriu fetitxe i parella del director, la Milla Jovovich. Els demés són comparses que li segueixen el joc tot el metratge. També apareix per allí el bo d'en Ron Perlman que hauria d'empalar el responsable de perruqueria abans de sortir a escena. Mare de Déu quina tofa li han definit. Sembla un hibrid entre Donald Trump i Rod Stewart.

El que em va cridar l'atenció és la qualitat dels efectes especials. Eh, de categoria (com deia la Vicenteta) monstres a la llum del dia que llueixen perfectes. Impresionant. Llàstima de l'argument... que sembla fet una tarde de diumenge, d'aquelles d'estiu en les que tens aquella morrinya desprès d'un dinar copiós de calçots i maduixes amb nata regat amb un bon vinatxo peleón. I enlloc de fer una bona migdiada com caldria, et fiques a fer el guió d'una pel·lícula perquè l'has d'entregar l'endemà dilluns sense falta. O sigui, que no s'hi han matat gaire, ja ens entenem.

Doncs ja veus, 60 milions de dolars en efectes especials, i 100 en un guió (dolars). 

Curiosament, un o dos dies desprès, em vaig trobar amb el producte completament oposat. La cara i la creu. Si aquella era la cara, la creu va aparèixer del passat via twitter: Una sèrie russa basada en l'obra de Tolkien El Senyor dels Anells. Una producció amb menys mitjans que el pressupost d'una comunitat de veïns d'un edifici amb narcopisos. Quins "efectes especials"!... Quin anell!! "d'or" folrat de paper daurat... Com n'estava d'apurada la Unió Soviètica l'any 1991...  Ja ho veieu, una producció amb un guió increïble. 

Aquí teniu el twit:

https://twitter.com/horrorlosers/status/1379088001670742016?s=20

Una petita mostra... 

Tom Bombadil:

Gollum (suposo):

Galadriel:

Com deia aquell... "no hase falta desir nada mas"...