dimarts, 22 de setembre del 2009

Ilustracions de Tolkien

Es curiós veure com imaginava Tolkien la seva Terra Mitjana. Aquí es poden veure les ilustracions dibuixades per ell mateix. Tenen el seu encant. Hobbiton sembla més humà del que podiem pensar...

Pictures by Tolkien

dilluns, 21 de setembre del 2009

Inglorious Bastards

Tarantino viatja a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. I s'hi emporta el seu estíl. Perquè no parlar unes quantes hores abans de matar? El tempo del Tarantino sempre ha estat així. Allarguem la xerrada abans d'una mica de violència gore. Mantenint l'espectador en un estat de suspens prolongat amb un diàleg, sovint gairebé monòleg, esperant el fatídic i sempre inevitable desenllaç de la situació. Clar que no sabem exactament que passarà, o més aviat com passarà. El que si que sabem és que la situació, l'embolic, el pols entre els personatges s'ha de desfer d'alguna manera violenta.
I així va entramant la pel·lícula. A base de capítols, que son un regitzell de situacions tenses, compromeses plenes de verborrea relaxada entre nazis i resistents. Unes converses relaxades en aparença que no fan més que afegir tensió a l'espectador, que es pregunta cada cop, com serà la orgia de violència que posarà fi a tant relligament de ventre.
Sempre ha estat així, des de Reservoir Dogs, passant per Pulp Fiction. El que canvia aquí és el desenllaç del film, on Tarantino sembla emular, amb més aviat poc encert, la fantàstica comedia "Ser o no Ser" ("To be or not To be") d'Erns Lubitch, però amb un toc de violencia extrema.

En resum, per mi el film ha estat força be, a excepció del final, on el Tarantino ha perdut els papers i el seu estil.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Fringe

M'encanta Fringe. Al principi no m'acabava de convencer. Em semblava una mena de clon de X-Files. Com a X-Files, l'agent Olivia Dunham (que sona com Dana) te una contínua lluita dins l'organització per poder fer la seva feina. També podem veure com sovint és incapaç de separar la vida privada de la seva perillosa feina, posant en perill la seva familia (una germana recient divorciada i la seva filla).
Però la sèrie no tracta d'efectes paranormals, sino més aviat d'experiments al límit de la ciència. D'alguna manera el que a X-Files es considerava el desconegut, aquí ja es considera ciència o tecnologia ultramoderna. Aixo si, completament experimental i només a l'abast d'organitzacions i corporacions de gran poder i terroristes gairebé de ciència ficció. Si els dolents conten amb laboratoris d'alta tecnologia i científics de nul·la moralitat, els bons tenen el seu propi 'mag', com si de dos exèrcits d'un joc de Rol de Dungeons & Dragons és tractés. El problema del mag es que l'han tret literalment d'un manicomi, tot un handicap. El doctor Walter Bishop va acabar al manicomi a causa una mica, de l'abús de drogues psicotròpiques experimentant amb ell mateix, i sobretot pel trauma i la culpabilitat d'haver dut a terme experiments amb éssers humans del tot amorals. La seva ment no va resistir i ha bloquejat els records que la seva consciència no pot suportar.
Poc a poc, la sèrie va agafant cos i personalitat pròpia, desprès d'uns primers episodis de tanteig., marca una línea argumental o arc al llarg dels episodis fàcil de seguir. Els personatges també van prenent cos i personalitat. Cadascun amb el seu propi misteri associat.
Sembla que hi ha multiples trames i subtrames, enigmes i codis. Un misteriós personatge que observa sovint des d'un segon o tercer pla quan succeeix algun incident rellevant. Un codi al finalitzar cada episodi en forma de papallona, rana, poma, etc... Tot això es Fringe. Ah, i al finalitzar la primera temporada, una sorpresa... i MAJUSCULA!!!!!
Estic delerós de començar la 2a. temporada.

Algunes webs curioses:
La web de la corporació Massive Dynamics: http://www.massivedynamic.com/
Evidències sobre "El patró" : http://imaginetheimpossibilities.com

dilluns, 7 de setembre del 2009

Up

Up és una joia de pel·lícula. Sobretot els primers minuts. Una meravella. Com et conten una vida sense dir ni una sola paraula. Únicament mitjançant recursos cinematogràfics al màxim. I es veu venir com acabarà. No el film, si no la seqüència que ja veureu (o si ja heu vist, ja sabeu a quina em refereixo). I reconec que em van saltar les llàgrimes. Si, em devia tocar fons o em va trobar un dia sensible. El cas es que amb les ulleres empanyades el 3D poc importava. Però be, no vull posar el llistó molt alt, perquè llavors la gent puja molt les seves espectatives. Tot i que em sembla que és massa tard per a això. Els personatges com és habitual, són la clau. I ells ho saben i els potencíen. Els doten d'ànima. Una ànima que no mor ni quan s'engeguen els llums de la sala. I la música. Ohhh, per fi un compositor de BSO amb personalitat. Michael Giacchino. Ja el venia seguint. Vaig gaudir amb la seva BSO de la nova pel·lícula de Star Trek i aquí l'he confirmat com un dels grans amb aquesta genial BSO. D'aquelles que les tararejes. Les BSO prenen gran importancia en els films de dibuixos animats, doncs tenen molt protagonisme. Han de complementar molt be la manca de diàleg o la manca d'expressions dels dibuixos. Per fi, un nom propi de compositors moderns. Potser per ignorància però des dels clàssics, James Horner, Jerry Goldsmith, John Williams, Michael Kamen,etc... que no m'havia cridat l'atenció cap compositor en particular. Ha passat molt de temps que era incapaç de fixar-me en cap BSO quan mirava una pel·lícula. Totes discretes. No m'hi fixava ni em cridaven l'atenció. Ja era hora que algú destaqués i fos capaç de reconèixer un estil propi.