dilluns, 17 de juny de 2019

Primavera gloriosa (III): Game of Thrones

I un altra època que s'acaba. Game of Thrones. Sembla que va ser ahir que es rumorejava que farien una sèrie dels llibres del bo de George R. Martin. 
Si, abans de la sèrie, els llibres de George R. Martin ja eren un fenomen literari amb una legió de fans al darrera. Conec una llibreria de Barna que s'ha fet d'or amb aquesta saga amb els beneficis que dona ser la editora en exclusiva. I gràcies a això, han construït la millor llibreria de Ciència Ficció i Fantasia del món. Però això ja és una altra història i serà contada en una altra ocasió.

Com deia, la sèrie va agradar des d'un bon principi. Va complir amb totes les expectatives dels fans i  es convertí en un fenomen per si sol. Aviat es va fer més popular, arribant al cel dels productes frikis que surten de l'àmbit estrictament friki i arribant a formar part de la cultura pop. El carisma dels seus personatges, la seva ambigüitat, la cruesa de les seves històries, la sensació de que no hi ha cap personatge intocable, la combinació de tot, a saber el que ha resultat aquest cop la clau del seu èxit.
Sigui com sigui, mentre la sèrie es mantenia més o menys fidel a les novel·les, la cosa funcionava perfectament. 
Però vet aquí que arribà un dia en que la gallina d'ous d'or es començava a cansar. El problema és que el senyor Martin encara no ha acabat tots els llibres i la sèrie l'ha avançat per la dreta. I en aquestes que van començar a improvisar nous episodis sense la batuta del mestre (desconec la seva implicació però alguna deu haver-hi) i sense una base en la que sustentar-se. I aquí es va començar a convertir en una sèrie més convencional, on els bons eren més bons i els dolents més dolents. On els esdeveniments es tornaven més previsibles. Dins el que cap, la sèrie avançava per la forta inèrcia dels esdeveniments engegats. Tots sabíem més o menys cap on ens duia tot però hi havia moltes maneres de resoldre-ho.  I ens plantem a la 7a. temporada. La acció comença a precipitar-se. De sobte hi ha pressa per acabar. Les tropes es mouen d'un punt a l'altre de Westeros en un tancar i obrir d'ulls. I avisen que la 8a. temporada serà la darrera i es retiren una bona temporada per a preparar-nos un espectacle de fi de festa que promet. 
I arriba el 2019, la primavera. La temporada final. Han estat 6 episodis. En 6 episodis han hagut de tancar moltes trames obertes. Massa en massa poc. Però en el procés s'han posat en el focus de molta gent i ja no és només un públic minoritari a qui havien d'acontentar al principi. Visualment els episodis han estat impecables, ningú ho pot negar. (Bé, si pots veure en la foscor en el 3er.). Cada episodi s'ha examinat amb lupa. S'ha criticat fins a l'extenuació. El problema ha estat les decisions argumentals. Tothom s'imaginava un final de sèrie a la seva manera i a ningú li ha acabat de convèncer el que ens han proposat i això ja és un gran problema en si. Massa expectatives. A això, suma-li una sèrie de reaccions incongruents d'alguns personatges, o si més no, poc desenvolupades. Una mica ha estat com quan feien una pel·lícula de cinema per acabar una sèrie i no donava temps a desenvolupar-la com acostumava a fer-se a la sèrie de TV.  Tal vegada, si haguessin repartit l'argument entre més episodis, hagués quedat tot més ben justificat. Però seva és la potestat i no hi podem fer res.
Sigui com sigui, aquest final no ha embrutat el que ha estat el primer fenomen de la TV del segle XXI, que ha acabat. I ens ha deixat un buit a tots molt difícil d'omplir.  Del tot? no.  Encara ens queda per saber com serà la versió de tinta de George R. Martin. Preguem als Deus perquè l'home els acabi aviat. 

I així acaba aquesta trilogia de la primavera gloriosa. Aquest any hem vist acabar GOT i la fase de Marvel de 10 anys. Hem vist acabar The Big Bang Theory. Veurem acabar Star Wars. Massa emocions de cop...

dissabte, 8 de juny de 2019

Primavera gloriosa (II) : Avengers: End Game


Un altre cicle que es tanca. Fa més de 10 anys que es va començar l'aventura de traslladar els còmics de Marvel al cinema. És el que anomenen Marvel Cinematic Univers. Tot va començar amb Iron Man, inspirada adaptació amb un encertadíssim casting, Robert Downey Junior com a Tony Stark ha sostingut la franquícia apuntalada per la resta de superherois.
Ara, ha acabat el cicle amb aquest gloriós, apoteòsic crossover Avengers: End Game. Sembla mentida que hagin passat 10 anys... Qui tingués una màquina del temps... Qui m'havia de dir a mi que em llegia els còmics Marvel aquells fa 30 anys ... Stop, ja semblo l'abuelo cebolleta (Gaaasp! fins i tot el nom és d'abuelo cebo... estic entrant en un bucle recursiu).
No vull explicar gran cosa sobre aquest film. Ja s'ha dit gairebé tot en mil i un podcasts i blogs. Tampoc cauré en spoilers (no sigui que em foteu d'osties com un que va sortir del cinema en plan Homer Simpson vomitant spoilers entre la parròquia local i el van "linxar"), així que només diré que vull donar les gràcies als creadors d'aquests invent per tots aquests anys que ens han donat. Gràcies per entendre i saber traslladar l'esperit dels còmics d'un medi a un altre tan diferent. Gràcies per aquest final apoteòsic que et fa posar la "gallina de piel" i emocionat com mai havia aconseguit ningú en aquests context superheròic. Gràcies per fer realitat els somnis dels nostres jo-infant de fa uns anys i poder veure plasmat en imatge real el que veiem en paper fa 30 anys.
La sensació és de final, i és agredolça. Dolça pel que he dit abans. Pel que hem gaudit. Agra perquè tens la sensació de que això era el clímax i no ho tornarem a viure (o almenys a viure igual). No sé que passarà a partir d'ara, però d'entrada s'intueix molt difícil superar. Si que poden fer quelcom similar i imagino que requeriran uns 10 anys per anar agafant acceleració, però ja ho haurem vist abans. Material no els en falta. Son 60 anys de material en paper, col·leccions i col·leccions. Milers d'històries. Personatges encara per explotar que es poden afegir (4F?) ara que han comprat la Fox. La matèria prima la tenen. El que ja no tenen és l'element sorpresa. I això hi fa molt. El que han d'evitar al meu parer és el "més és millor". Més espectacularitat ? Ok. Més personatges? Endavant. Però amb compte. No han de caure en l'error de fer un "Peter Jackson" (els que heu vist el Hobbit ja m'enteneu).

En definitiva, Marvel CU passa a formar part de les grans nissagues cinematogràfiques. Vam tenir Star Wars, Matrix, El senyor dels Anells, Harry Potter i aquesta dècada ha tingut Marvel CU.

Excelsior!


dimecres, 1 de maig de 2019

Primavera gloriosa! (part I): FSO

Ens està quedant una primavera gloriosa des del punt de vista del frikisme.


Ja va començar fort amb el concert de FSO (Film Symphony Orchestra) a la Llotja de Lleida, homenatge a John Williams.  Emocionant amb moments que et posaven "la gallina de piel " com deia aquell, si ets seguidor d'aquest mite de les Bandes Sonores com un servidor. Si aquest és el teu cas, és imprescindible i ho viuràs amb tota la intensitat. L'únic que us pot frenar és el preu de l'entrada, excessiu a priori, però veient desprès la quantitat de gent que inclou l'orquestra i la qualitat de la proposta,  si us motiva el tema està ben pagat. Si no us motiva especialment ni hi esteu especialment implicats, assistireu a un concert molt bó, però us mancarà quelcom. 

Aquest plus d'emoció que ha estat tan present aquest més d'abril, que no sorgeix del no res si no de la culminació de tota una vida. Ha arribat l'hora de la collita. De recollir els fruits que s'han sembrat al llarg de molts anys (no exagero). 
En el cas del concert, anys i anys de bandes sonores, des de que tinc ús de raó, des que, essent un nen, assistia embadalit com un superhome volava per sobre de Nova York, passant per grans exèrcits de l'espai desplegant les seves forces, o aventurers arqueòlegs, i extraterrestres de visita a la terra, i dinosauris que no hauríem cregut poder veure mai en vida,  i un llarg etcètera, sempre acompanyats per la música de John Williams que sempre envoltava, acompanyava, vestia, engalanava, potenciava, reforçava i magnificava les imatges. Imprescindible i inseparable, convertia imatge i música en un tot. Tant que no em puc imaginar l'una sense l'altra. Si ho has viscut així, se't posen els pèls com escarpies, se't fa un nús a la gol·la i se t'humitegen els ulls, quan veus plasmat en una orquestra com els diferents músics, que ho viuen tant com un mateix, materialitzen en l'ambient la música del mestre Williams i transformen les notes de les partitures en pura emoció.

diumenge, 20 de gener de 2019

Star Trek: Discovery (2a. temporada)

Arrenca la segona temporada de la sèrie d’Star Trek (Discovery) a Netflix. I parteix amb l’avantatge de que no cal presentar personatges (almenys els principals) i amb la garantia i la confiança que dona una primera temporada exitosa.
I ho fa “lo grande” a jutjar pel primer episodi. Per a que ho entengueu, l’episodi el qualificaria d’un orgasme trekkie. Enllaça amb els caràcters més clàssics de sempre, per no perdre les arrels i contentar als trekkies més nostàlgics, alhora que fa malabarismes per a no interferir en el cannon d’Star Trek. 
Segueix també oferint personatges carismàtics nous: la nova doctora sembla la versió femenina d’un vell conegut, el doctor Leonard Mccoy. També reforçant alguns altres ja coneguts, com la cadet Sylvia Tilly o el tinent Stamets.
Comença l’episodi (i la temporada) just com va acabar. El que semblava una simple anècdota és el punt de partida de la nova temporada. La Discovery és troba, ni més ni menys que amb l’Enterprise del capità Christopher Pike,  un temps abans de que en Kirk prengués les regnes de la famosa nau. Una mica pillat pels pèls l’excusa que ens donen per la qual, en Pike ha de prendre el comandament de la Discovery per a seguir la seva missió, en substitució de l’Enterprise que sembla que s’ha espatllat. No sabem si aqui hi ha “tribble amagat” o no, però ens planteja una trama que promet emoció, misteri i girs de guió. 
El ritme és, des d’un bon principi, trepidant, compaginant hàbilment, l’acció més pròpia d’altres universos estelars, amb el carisma i la maravella del descobriment típica de la franquícia. Tot plegat amb els medis d’una superproducció.És un luxe una sèrie d’Star Trek amb els mitjans tècnics, d’efectes especials, d’escenaris que no tenen res que envejar a les produccions de cinema de Hollywood.
L’únic que em va saber greu és que, no me’n recordava que Netflix no publicava tots els episodis de cop com en altres sèries. Hauré d’esperar una setmana per veure el següent episodi, però això també l’hi afegeix gràcia a l’assumpte, no?. 
En definitiva, no sé que esteu esperant aquí llegint aquest blog i no esteu veient el primer episodi. Correu insensats!

divendres, 4 de gener de 2019

Black Mirror: Bandersnatch

Aquests dies de Nadal Netflix ens ha "regalat" un episodi molt especial de Black Mirror. Es tracta d'un episodi interactiu. Que vol dir això?. Doncs que nosaltres tenim un cert control sobre l'argument de l'episodi, o més aviat només la sensació de tenir un cert control, però això ja ho explicaré més endavant. El cas és que, mitjançant el comandament, anem decidint les accions del protagonista a escollir entre dos opcions cada cop. És la trasl·lació d'aquells llibres "Elige tu pròpia aventura" que et permetien escollir les accions i et feien passar a una pàgina o a una altra, en funció del que decidissis. Fins aquí tot normal. Quina gràcia direu. Però no oblideu que això és Black Mirror, no és qualsevol sèrie. L'autèntica gràcia de l'assumpte és que durant l'episodi es dediquen a fer meta-ficció. El protagonista arriba un punt que se n'adona de que algú l'està controlant. Algú de fora, o sigui, nosaltres. Inclús pot arribar a ser conscient, si nosaltres ho decidim, de que la seva realitat forma part d'una ficció de Netflix, una plataforma d'entreteniment del futur (el seu). Però es que a més, per a que tingueu un multi-orgasme de frikisme, la sèrie està ambientada als 80, i el protagonista està desenvolupant un joc amb un Spectrum de l'època basat en un llibre (Bandersnatch) d'aquests tipus que us comentava abans, en el que pots anar triant opcions per anar canviant el rumb de l'argument. D'això se'n diu "rizar el rizo", no m'ho negareu. Top Ten de frikisme, nostàlgia 80era.

Llàstima que, per mi, es queda curt el resultat. Sembla com si no sabessin com acabar-ho, o tal vegada, requeria massa més hores de metratge per a que l'argument fos més complet. Penseu que, a mesura que avença la trama, l'arbre de possibilitats es va fent més i més gran. És per això que, realment només et dona la sensació de que pots escollir, més que escollir realment. Perquè a l'hora de la veritat, et va guiant. Hi ha culs de sac que no porten a cap lloc o a un final prematur. Per tant, si t'equivoques et dona la possibilitat de tornar enrere i escollir l'altra opció. En el fons acabes escollint allò que els interessa a ells. És Netflix qui et controla a tu. No ho oblideu.

Però bé, li perdono perquè he considerat un punt molt fort, el tema de la metaficció, l'ambientació als 80 i el frikisme en general: hi ha un moment en concret que, jo crec que fa un homenatge a Matrix. N'estic segur. També m'ha recordat a "La historia interminable", també trenca la barrera entre el llibre i la realitat.

Una última cosa: Degut a les característiques especials de l'episodi, més el podeu veure amb SmartTVs. No el podreu veure, ni amb AppleTV ni amb Google Chromecast, ni d'altres. No patiu que, només començar, Netflix ja us ho explicarà. 

En fi, un bon regal de Nadal.

Bon Any Nou a tots!!!


dijous, 3 de gener de 2019

The Purge

Hollywood s'aferra a un clau ardent i tots ho sabem. En quant una pel·lícula té un mínim èxit per sobre de les altres de seguida es plantegen exprimir el producte fins a que no quedi suc. Això va passar amb la pel·lícula "La purga".
No es pot negar que la premissa no dona per a molt: en un futur molt proper, als USA, s'ha establert una festivitat nocturna un cop a l'any durant la qual tot s'hi val. Es poden cometre tota mena d'assassinats i crims en general. Hom es pot lliurar als instints més primaris sense cap conseqüència legal. La idea és que tothom es pugui deslliurar dels greuges a que ha estat sotmés durant l'any. Segons les autoritats, això farà un país mentalment més sa i farà baixar l'index de criminalitat. El partit que ha arribat al poder, que es fa anomenar "Els nous pares fundadors" és l'encarregat de gestionar i promoure aquest esdeveniment.
Com veieu aquest plantejament dona per a moltes possibilitats. Del primer film, de l'any 2013, aquí titulat "La nit de les bèsties", se n'ha fet dues seqüeles: "La purga: Anarquia" i "La purga: any d'eleccions". I ara, ha fet el salt al medi televisiu, concretament a Amazon Prime, que ha estrenat "The purge", la sèrie de TV. Consta d'una temporada (de moment), de 10 episodis. Per a mi, està molt millor la sèrie que les pel·lícules. És un format que permet explorar més a fons les històries. La sèrie explica com afronten diversos personatges heterogenis la nit de la Purga. També amb flashbacks al passat explicant com han arribat a aquesta situació. Enganxa des del minut 0.  La executiva que afronta la purga treballant a la seva empresa, la parella d'empresaris que busca finançament en una festa de rics, el germà ex-soldat que busca la seva germana, que forma part d'una secta de suicides que es sacrifiquen durant la purga. El solitari que rescata víctimes de la purga, etc... Totes les històries mantenen l'interés amb continus cliffhangers al llarg dels 10 episodis. 
I a més de l'interés en les històries dels personatges, ens van mostrant com la societat s'ha adaptat a aquest ritual. Clar, en una societat capitalista, tot plegat ha donat peu a tota mena d'oportunitats de negoci, mercats on es trafica amb víctimes, shows televisius, etc... La imaginació no té límits.