diumenge, 20 de gener de 2019

Star Trek: Discovery (2a. temporada)

Arrenca la segona temporada de la sèrie d’Star Trek (Discovery) a Netflix. I parteix amb l’avantatge de que no cal presentar personatges (almenys els principals) i amb la garantia i la confiança que dona una primera temporada exitosa.
I ho fa “lo grande” a jutjar pel primer episodi. Per a que ho entengueu, l’episodi el qualificaria d’un orgasme trekkie. Enllaça amb els caràcters més clàssics de sempre, per no perdre les arrels i contentar als trekkies més nostàlgics, alhora que fa malabarismes per a no interferir en el cannon d’Star Trek. 
Segueix també oferint personatges carismàtics nous: la nova doctora sembla la versió femenina d’un vell conegut, el doctor Leonard Mccoy. També reforçant alguns altres ja coneguts, com la cadet Sylvia Tilly o el tinent Stamets.
Comença l’episodi (i la temporada) just com va acabar. El que semblava una simple anècdota és el punt de partida de la nova temporada. La Discovery és troba, ni més ni menys que amb l’Enterprise del capità Christopher Pike,  un temps abans de que en Kirk prengués les regnes de la famosa nau. Una mica pillat pels pèls l’excusa que ens donen per la qual, en Pike ha de prendre el comandament de la Discovery per a seguir la seva missió, en substitució de l’Enterprise que sembla que s’ha espatllat. No sabem si aqui hi ha “tribble amagat” o no, però ens planteja una trama que promet emoció, misteri i girs de guió. 
El ritme és, des d’un bon principi, trepidant, compaginant hàbilment, l’acció més pròpia d’altres universos estelars, amb el carisma i la maravella del descobriment típica de la franquícia. Tot plegat amb els medis d’una superproducció.És un luxe una sèrie d’Star Trek amb els mitjans tècnics, d’efectes especials, d’escenaris que no tenen res que envejar a les produccions de cinema de Hollywood.
L’únic que em va saber greu és que, no me’n recordava que Netflix no publicava tots els episodis de cop com en altres sèries. Hauré d’esperar una setmana per veure el següent episodi, però això també l’hi afegeix gràcia a l’assumpte, no?. 
En definitiva, no sé que esteu esperant aquí llegint aquest blog i no esteu veient el primer episodi. Correu insensats!

divendres, 4 de gener de 2019

Black Mirror: Bandersnatch

Aquests dies de Nadal Netflix ens ha "regalat" un episodi molt especial de Black Mirror. Es tracta d'un episodi interactiu. Que vol dir això?. Doncs que nosaltres tenim un cert control sobre l'argument de l'episodi, o més aviat només la sensació de tenir un cert control, però això ja ho explicaré més endavant. El cas és que, mitjançant el comandament, anem decidint les accions del protagonista a escollir entre dos opcions cada cop. És la trasl·lació d'aquells llibres "Elige tu pròpia aventura" que et permetien escollir les accions i et feien passar a una pàgina o a una altra, en funció del que decidissis. Fins aquí tot normal. Quina gràcia direu. Però no oblideu que això és Black Mirror, no és qualsevol sèrie. L'autèntica gràcia de l'assumpte és que durant l'episodi es dediquen a fer meta-ficció. El protagonista arriba un punt que se n'adona de que algú l'està controlant. Algú de fora, o sigui, nosaltres. Inclús pot arribar a ser conscient, si nosaltres ho decidim, de que la seva realitat forma part d'una ficció de Netflix, una plataforma d'entreteniment del futur (el seu). Però es que a més, per a que tingueu un multi-orgasme de frikisme, la sèrie està ambientada als 80, i el protagonista està desenvolupant un joc amb un Spectrum de l'època basat en un llibre (Bandersnatch) d'aquests tipus que us comentava abans, en el que pots anar triant opcions per anar canviant el rumb de l'argument. D'això se'n diu "rizar el rizo", no m'ho negareu. Top Ten de frikisme, nostàlgia 80era.

Llàstima que, per mi, es queda curt el resultat. Sembla com si no sabessin com acabar-ho, o tal vegada, requeria massa més hores de metratge per a que l'argument fos més complet. Penseu que, a mesura que avença la trama, l'arbre de possibilitats es va fent més i més gran. És per això que, realment només et dona la sensació de que pots escollir, més que escollir realment. Perquè a l'hora de la veritat, et va guiant. Hi ha culs de sac que no porten a cap lloc o a un final prematur. Per tant, si t'equivoques et dona la possibilitat de tornar enrere i escollir l'altra opció. En el fons acabes escollint allò que els interessa a ells. És Netflix qui et controla a tu. No ho oblideu.

Però bé, li perdono perquè he considerat un punt molt fort, el tema de la metaficció, l'ambientació als 80 i el frikisme en general: hi ha un moment en concret que, jo crec que fa un homenatge a Matrix. N'estic segur. També m'ha recordat a "La historia interminable", també trenca la barrera entre el llibre i la realitat.

Una última cosa: Degut a les característiques especials de l'episodi, més el podeu veure amb SmartTVs. No el podreu veure, ni amb AppleTV ni amb Google Chromecast, ni d'altres. No patiu que, només començar, Netflix ja us ho explicarà. 

En fi, un bon regal de Nadal.

Bon Any Nou a tots!!!


dijous, 3 de gener de 2019

The Purge

Hollywood s'aferra a un clau ardent i tots ho sabem. En quant una pel·lícula té un mínim èxit per sobre de les altres de seguida es plantegen exprimir el producte fins a que no quedi suc. Això va passar amb la pel·lícula "La purga".
No es pot negar que la premissa no dona per a molt: en un futur molt proper, als USA, s'ha establert una festivitat nocturna un cop a l'any durant la qual tot s'hi val. Es poden cometre tota mena d'assassinats i crims en general. Hom es pot lliurar als instints més primaris sense cap conseqüència legal. La idea és que tothom es pugui deslliurar dels greuges a que ha estat sotmés durant l'any. Segons les autoritats, això farà un país mentalment més sa i farà baixar l'index de criminalitat. El partit que ha arribat al poder, que es fa anomenar "Els nous pares fundadors" és l'encarregat de gestionar i promoure aquest esdeveniment.
Com veieu aquest plantejament dona per a moltes possibilitats. Del primer film, de l'any 2013, aquí titulat "La nit de les bèsties", se n'ha fet dues seqüeles: "La purga: Anarquia" i "La purga: any d'eleccions". I ara, ha fet el salt al medi televisiu, concretament a Amazon Prime, que ha estrenat "The purge", la sèrie de TV. Consta d'una temporada (de moment), de 10 episodis. Per a mi, està molt millor la sèrie que les pel·lícules. És un format que permet explorar més a fons les històries. La sèrie explica com afronten diversos personatges heterogenis la nit de la Purga. També amb flashbacks al passat explicant com han arribat a aquesta situació. Enganxa des del minut 0.  La executiva que afronta la purga treballant a la seva empresa, la parella d'empresaris que busca finançament en una festa de rics, el germà ex-soldat que busca la seva germana, que forma part d'una secta de suicides que es sacrifiquen durant la purga. El solitari que rescata víctimes de la purga, etc... Totes les històries mantenen l'interés amb continus cliffhangers al llarg dels 10 episodis. 
I a més de l'interés en les històries dels personatges, ens van mostrant com la societat s'ha adaptat a aquest ritual. Clar, en una societat capitalista, tot plegat ha donat peu a tota mena d'oportunitats de negoci, mercats on es trafica amb víctimes, shows televisius, etc... La imaginació no té límits.


dissabte, 22 de desembre de 2018

Universos alternatius / Multivers / Universos paral·lels


Diuen que existeixen infinits universos amb petites variacions en cadascún. No és fascinant? Imagineu la de possibilitats argumentals que això ofereix. Ara, la industria del cinema i de la Televisió comença a adonar-se'n, i estan apareixent sèries que exploren aquesta teoria. Farem un petit recull d'aquestes séries en aquest post, però abans anem a fer cinc cèntims sobre aquesta teoria.

La teoria científica.

La teoria diu que en el moment del Big Bang no tot l'espai es va col·lapsar a la mateixa velocitat. Algunes regions es van aturar abans que d'altres, creant diferents universos bombolla. El nostre univers seria un d'aquests. Tot això són teories de la física teòrica basades completament en les matemàtiques, en cap cas experimental. Intenten trobar explicació a una sèrie d'aspectes de la física quàntica. Com, per exemple, el problema de la mesura en la mecànica quàntica segons la qual, en un sistema físic és impossible mesurar la posició dels electrons, ja que, la simple observació afecta al sistema. La teoria dels universos paral·lels proposa que cada observació implica el desdoblament del nostre univers en una sèrie de possibilitats (o tal vegada, ja existien els universos alternatius i en cadascun la observació dona un resultat diferent).

Antecedents a la Ciència ficció. 

No us penseu pas que aquest és un tema nou. La ciencia ficció clàssica s'ha abonat a aquesta teoría i l'ha emprat en múltiples ocasions des de fa molt de temps. A títol d’exemple, a Star Trek clàssica, a l’episodi , un malfuncionament del teletransportador duia als nostres herois a un univers alternatiu en el qual la Federació era una organització de caire imperialista i fascistoide. Els membres de l’Enterprise alternatiu eren una versimalèvola dels d’aquest univers. Isaac Asimov a la seva novel·la The Gods Themselves (Los propios Dioses) ens planteja com, el traspàs de matèria d’un univers alternatiu amb lleis físiques diferents, és emprat com una font d’energia inesgotable.



Sèries de TV.

Actualment però, sembla que s’ha trobat un filó en aquest tema, almenys pel que fa a les sèries de TV. Veiem-ne uns quants exemples: 

Fringe

Ja és de fa uns quants anys (el temps en aquest univers passa volant) però la considero com una pionera de les series de CF mes modernes, i la primera en que s’explota el filó del tema de l’univers paral·lel.
És un dels arcs argumentals més celebrats de la sèrie. Els protas han de conviure amb un univers paral·lel en el que hi ha petites diferències respecte al nostre. En l’univers alternatiu el Nova York actual apareix ple de dirigibles i les torres bessones del WTC segueixen al seu lloc. Els protagonistes de la sèrie tenen una història i una personalitat diferent a l’univers paral·lel.



Rick i Morty


La sèrie d’animació de culte del moment, irònica i transgressora fins a no poder més. Però també és una sèrie de ciència ficció, que està creant una mitologia pròpia. I dins d’aquesta mitologia el multivers és una constant. Els protagonistes es mouen entre universos alternatius en el qual es veuen infinites versions d’ells mateixos i dels seus coneguts i familiars, provocant tota mena de situacions esbojarrades i psicodèliques. La podeu veure a Netflix.



The Man in the High Castle



Basada en el llibre de Philip K. Dick del mateix títol. A diferència de la resta de sèries, en aquest cas n’és l’univers paral·lel, el principal protagonista. I el nostre, apareix de manera tangencial.
En aquest univers els nazis i els japonesos han guanyat la Segona Guerra Mundial i s’han repartit els EEUU. Els japonesos han conquerit la costa Oest, i els alemanys la costa est, deixant al mig una zona neutral. En aquest context, apareixen unes pel·lícules documentals (de super8, calculo que serien els anys 60) en el que es poden veure imatges de la guerra amb una alemania nazi derrotada i uns EEUU victoriosos. Es a dir, pel·lícules del nostre univers. Intrigant, oi? (Ni tan sols en aquest univers els EEUU es resisteixen a ser derrotats). Destaco que la sèrie va desenvolupant el misteri de les pel·lícules conjuntamoent amb la evolució d'uns personatges que sobreviuen com poden en aquest context d'una amèrica derrotada i conquerida per un regim nazi i l'imperi nipó. Em vinc a referir que no és un simple macguffin i no et deixa en la incògnita de les pel·lícules per sempre. Fins ara hi ha 3 temporades de 10 episodis cadascuna. La podeu veure a Amazon Prime Video.

Counterpart

A Counterpart, es va descobrir durant la guerra freda, un portal a un univers paral·lel al vell mig de Berlin. Des d'aleshores, s'ha establert relacions diplomàtiques amb aquest univers, en el més estricte secret. S'ha creat un aparell burocràtic al voltant d'aquest portal, amb una estructura jeràrquica en la qual només els de dalt saben de que va la història. Tot plegat és una alegoria del Berlin de la guerra freda, amb agents secrets i conspiracions, d'un univers i de l'altre. Els dos universos es troben enfrontats fins a cert punt. Sembla que, en algun punt del passat, hi va haver una epidèmia que va castigar bastant l'especie humana de l'altre univers i acusen a l'altre univers d'haver-ne set el focus d'infecció. A causa d'això, la evolució tecnològica de l'altre univers es va ralentitzar, i ara les diferències de nivell tecnològic son més acusades. L'estètica de l'altre univers sembla més dels anys 80 i això ajuda a distingi un univers de l'altre, i a la sèrie li dona un caire més de pel·lícula d'espies de la guerra freda. La podeu veure a HBO.

Si no t'haguès conegut

I fins i tot TV3 s'apunta a la ciència ficció d'universos paral·lels. En aquesta sèrie catalana, el protagonista se sent culpable de la mort per accident de tota la seva familia en un accident de cotxe. Aleshores coneix una científica que li proporcionarà un mitjà per visitar universos paral·lels molt semblants al nostre on hi trobarà petites diferències respecte el nostre que li proporcionaran les respostes que busca.

Bé, de moment això és tot. Segur que el meu jo en algun univers alternatiu ara mateix li ha tocat mil·lions d'euros al sorteig de la loteria. Consola? no gaire. Clar que, segur que en algun altre univers alternatiu estic arruinat i visc sota el pont. Així que, no està malament aquest univers desprès de tot, no creieu? Fins aviat!!!

dissabte, 9 de juny de 2018

"Solo bien"

https://amzn.to/2sIT2op
El hype va de baixa a la saga d'Star Wars. Disney es dedica a recrear-se en una part molt petita de l'univers de la nissaga galàctica, sense aportar-hi cap novetat destacable i això es nota. No arrisquen gens.
Les aventures de Han Solo quan era jove era una jugada perdedora ja d'entrada molt abans de començar el projecte. Era com aquells partits que tenen molt més a perdre si es juguen.

Els riscos salten a la vista: Calia un nou actor que interpretes Han Solo enlloc de Harrison Ford, quan està clar que Han Solo és Harrison Ford i Harrison Ford és Han Solo. Van tenir que contractar un coach per a que l'actor que interpreta Han Solo agafés els tics de Harrison Ford i fes una interpretació semblant. Si que hi ha moments en que veus les seves postures, mirades, gestos. Però com diu aquella dita "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". Quan l'actor es relaxa, Harrison Ford desapareix i apareix l'actor que no té prou carisma per si sol. Fins i tot, Donald Glover se'l menja quan interpreten una escena els dos junts.

L'altre risc és transformar en imatges, històries del passat del personatge que tots ja sabem i que no encaixin amb el que ens hem imaginat: sabem que Han Solo va rescatar Chewbacca de l'imperi. Sabem que va guanyar el Falcó Mil·lenari en una partida de Sabacc, sabem moltes coses que ens han explicat a les pel·lícules i cadascú ens hem format una idea de com ha succeït tot això. Doncs ara venen ells i t'ho forcen, i et diuen : això va ser així com ho veieu exactament. Suposo que hi tenen dret tot el dret. Els drets són seus. Però nosaltres també tenim tot el dret a rebutjar-ho. Jo crec que hi ha coses que millor deixar a la imaginació. És que no vam quedar escarmentats? Ja ho vam poder experimentar a la saga anterior veient com l'Anakin Skywalker es passava al costat fosc i no va resultar gaire convincent el motiu. D'acord, estava mal executat, però no em negareu que tot plegat no resultava bastant difícil de justificar. És com quan tens un somni i mentre hi ets tot sembla coherent, però quan et despertes i ho recordes no s'aguanta per enlloc. Doncs aquí igual, quan et deien que l'Anakin es va deixar seduir pel costat fosc tu t'ho creies i pa'lante. Ara, qui es podia creure que aquell nen tant encantador, aquell adolescent tant poc carismàtic, acabés convertint-se en Darth Vader

Aquí ens expliquen la joventut de Han Solo, i potser no serà la idea que teníeu, però es deixa veure, i no hi ha cap aspecte que grinyoli massa. Si que hi ha algun tram que no és ben bé com ens ho havien explicat. Per exemple, la manera com es coneixen Han i Chewie no és ben bé igual. Però tampoc ens rasgarem les vestidures per això. De totes maneres ha arribat un punt en el qual penso que tothom ha de gaudir del que vol i com vol. Tant és si uns et diuen que allò és o no canon. Al cap i la la fi, ja veieu que un dia hi son i l'altre no o et surten amb universos alternatius. Per tant, que cadascú es quedi amb la història que li ha arribat més, i no ens obsessionem amb el canon.

La producció del film ha tingut molts problemes des del bon començament. Han canviat de direcció un parell de cops. La major part del temps de direcció ha estat al càrrec de Phil Lord ("The Lego Movie") i Chris Miller. El guió havia estat dirigit per Lawrence i Jonatan Kasdan. Quan en Lawrence va veure que el rodatge estava derivant cap una vesant més humorística amb improvisacions que es sortien del guió, la seva emprenyada va ser històrica. Es va "convidar" a marxar als directors a poc menys d'un any de l'estrena, quan ja estava tot gairebé rodat. Es va contractar a un veterà per a desfer aquest entrellac, Ron Howard. Va haver de repetir el rodatge d'algunes escenes i va tallar aquí i allà i pel que sembla, segons la meva opinió, ha salvat els mobles.

No és una gran pel·lícula. En això crec que estem tots d'acord. Per mi, compleix justet. Es queda curta en quant a la interpretació dels actors, que no acaben de tenir suficient carisma. En alguns moments em sembla estar veient una sèrie de TV d'alt pressupost. Tanmateix, m'agrada l'ambientació, els colors, la iluminació, la fotografia. Tot plegat despren un aroma a una història alternativa de l'univers expandit: aquell espai en el que s'ampliava amb històries que anaven més enllà de la trilogia original, quan era el senyor Lucas el propietari. I això m'agrada. Vaig a fer un pronòstic arriscat si voleu, però a mi em sembla que aquesta pel·lícula acabarà sent de culte dins l'univers Star Wars i serà d'aquelles bones dolentes pel·lícules.

En quant a la banda sonora és de John Powell. Trobo a faltar John Williams, i molt. I es nota més a faltar quan li fa un homenatge i podem escoltar fragments de la seva obra. Aquests moments marquen la diferència, però només serveixen per emfatitzar més l'enyorança de la resta del film. Em costa veure imatges d'Star Wars sense John Williams, però ens hi haurém d'acostumar. Quin remei...


dissabte, 26 de maig de 2018

La guerra de las Galaxias Made in Spain



Darrerament n'hi ha que han trobat un filó que es diu nostàlgia amb això dels llibres de records dels anys 80 i 90. Sembla que jo mateix, i suposo que la gent de la meva quinta, som el target objectiu adequat per aquest tipus de productes. Son un reclam perquè recopilen trossets de la nostra infància que sovint gairebé ni podem recordar, i ens els fan aflorar a la superfície del nostre conscient. I els records no tornen sols sinó que van  acompanyats de les emocions que vam viure associades amb aquell determinat producte o experiència. Unes emocions que es solen associar amb una època de la nostra vida que ens miràvem amb una visió més naïf, pròpia d'un infant. On tot era nou, i especial, i no estàvem "contaminats" per l'experiència i un judici més exigent. Aquests llibres ens recorden el nostre jo innocent que érem, i que avui està sepultat per una capa d'experiència que ens impedeix experimentar de la mateixa manera les coses, amb la mateixa il·lusió. 

Aquest llibre del que us volia parlar "La Guerra de las Galaxias. Made in Spain" és un d'aquest tipus de llibres que us comentava, basats en la nostàlgia, que farà les delícies dels frikis d'una edat determinada. Quan vaig veure el llibre a la llibreria (aquell tipus d'establiment en vies d'extinció, on encara es poden fullejar llibres físics, fets amb pasta de cel·lulosa, comprar-los, pagar al comptat i endur cap a casa en uns minuts) i el vaig fullejar, vaig veure clar que l'havia de comprar.

El llibre, és de tapa dura i paper de bona qualitat. Es ple de fotografies a tot color i composició agradable. Tot i això hi ha pàgines que la mida de la lletra és massa petita i no es deixa llegir gaire bé (ais, la vista cansada).

El llibre repassa la història de Star Wars a Espanya (la trilogia clàssica), des que es va estrenar la primera part l'any 1977 fins al 1986. Ens fa un repàs a tot aquell producte de marxandatge, tant el llicenciat com el no oficial o pirata, que aprofitava l'avinentesa per atreure ventes, també esdeveniments, protagonistes, noticies, i tot allò que ha tingut a veure ni que sigui remotament amb "La guerra de las Galaxias". La recopilació és molt completa. La feinada per a recollir tot això és ingent. L'autor ha necessitat anys d'investigació i molta col·laboració per trobar dades i objectes que s'han perdut en el temps i en les habitacions dels nens que avui ja fa temps que ho van deixar de ser. Llibres, discs, pòsters, fotos, joguines, pel·lícules, retalls de diaris, etc... Tot allò en que "Star Wars" va deixar la seva empremta, s'intenta recollir en aquest llibre.
A banda dels objectes de culte, també s'inclou comentaris, entrevistes i articles col·laterals per a fer-ho més distret. Per exemple, es detalla la participació dels actors de doblatge que van doblar les pel·lícules i la seva trajectòria professional. També s'inclou alguna entrevista a algun actor molt secundari que va participar en els films i històries personals de fans aficionats al col·leccionisme.

Reconec que la gràcia o no del llibre augmenta proporcionalment amb el nombre d'objectes que reconeixes del teu passat més enllà del treball periodístic i de documentació que inclou i que també s'ha de valorar. Al final, és un llibre que entra per la vista.


diumenge, 1 d’abril de 2018

Friki Attack: Ready player one

Aquests dies han estrenat Ready Player One als cinemes. A hores d’ara encara no l’he vist. Com podeu veure en aquest post  Friki Attack: Ready player one que vaig publicar l’any 2012, no em guanyaré la vida com a profeta... o si. Ha arribat l’hora de comprovar-ho. 
Ja fa gairebé 6 anys que vaig llegir Ready Player One, la novel·la de Ernest Cline,... és increible com el temps passa volant... M’ha fet molta gràcia rellegir aquell post. Vaig a auto-analitzar-me. En aquell post ja avançava la possibilitat d’un futur film, a la secció “La futura pel·lícula”:

“La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la.”
Com veieu, no l’encertat. Al final l’han fet. Ara falta veure si és una adaptació fidel o no.
“ I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. “
Efectivament al final ha estat un film ambiciós. Nomès pel fet que el director ha estat, ni més ni menys, que l’Steven Spielberg. Ara bé, desconec el nivell d’implicació del director. És un projecte personal o un encàrrec per sortir del pas?
“El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.”
A risc d’equivocar-me, això segueix vigent. Ara bé, ningú com Spielberg té accés a tants recursos propis i d’amics. De fet, es veu que es va negar a que apareguessin referències a les seves pròpies pel·lícules. Tot i així, no li van fer cas i l’equip d’efectes especials li va colar algun element dels seus films.
“Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.”
Tinc curiositat per veure com han resolt això. Fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que no recordo els detalls... Dit això, no hi ha ningú com Spielberg per a fer un film accessible a tothom.
“Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren.”
I 6 anys desprès, la nostàgia 80entera segueix de moda. En aquests anys han estat explotant aquest recurs. “Stranger Things”, “IT” sense anar més lluny. Si vols tenir èxit, situa la teva pel·lícula en els anys 80 i probablement ho petaràs
“Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant.”
Com a mínim, un nyap no és. La marca de qualitat de l’Spielberg ho avala. Recursos i esforços els han destinat. Ara, sense haver vist el film encara, diria que no té pinta de trilogia. Però ja us he dit que no soc un bon clarivident, potser m’equivoco...