dissabte, 9 de juny de 2018

"Solo bien"

https://amzn.to/2sIT2op
El hype va de baixa a la saga d'Star Wars. Disney es dedica a recrear-se en una part molt petita de l'univers de la nissaga galàctica, sense aportar-hi cap novetat destacable i això es nota. No arrisquen gens.
Les aventures de Han Solo quan era jove era una jugada perdedora ja d'entrada molt abans de començar el projecte. Era com aquells partits que tenen molt més a perdre si es juguen.

Els riscos salten a la vista: Calia un nou actor que interpretes Han Solo enlloc de Harrison Ford, quan està clar que Han Solo és Harrison Ford i Harrison Ford és Han Solo. Van tenir que contractar un coach per a que l'actor que interpreta Han Solo agafés els tics de Harrison Ford i fes una interpretació semblant. Si que hi ha moments en que veus les seves postures, mirades, gestos. Però com diu aquella dita "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". Quan l'actor es relaxa, Harrison Ford desapareix i apareix l'actor que no té prou carisma per si sol. Fins i tot, Donald Glover se'l menja quan interpreten una escena els dos junts.

L'altre risc és transformar en imatges, històries del passat del personatge que tots ja sabem i que no encaixin amb el que ens hem imaginat: sabem que Han Solo va rescatar Chewbacca de l'imperi. Sabem que va guanyar el Falcó Mil·lenari en una partida de Sabacc, sabem moltes coses que ens han explicat a les pel·lícules i cadascú ens hem format una idea de com ha succeït tot això. Doncs ara venen ells i t'ho forcen, i et diuen : això va ser així com ho veieu exactament. Suposo que hi tenen dret tot el dret. Els drets són seus. Però nosaltres també tenim tot el dret a rebutjar-ho. Jo crec que hi ha coses que millor deixar a la imaginació. És que no vam quedar escarmentats? Ja ho vam poder experimentar a la saga anterior veient com l'Anakin Skywalker es passava al costat fosc i no va resultar gaire convincent el motiu. D'acord, estava mal executat, però no em negareu que tot plegat no resultava bastant difícil de justificar. És com quan tens un somni i mentre hi ets tot sembla coherent, però quan et despertes i ho recordes no s'aguanta per enlloc. Doncs aquí igual, quan et deien que l'Anakin es va deixar seduir pel costat fosc tu t'ho creies i pa'lante. Ara, qui es podia creure que aquell nen tant encantador, aquell adolescent tant poc carismàtic, acabés convertint-se en Darth Vader

Aquí ens expliquen la joventut de Han Solo, i potser no serà la idea que teníeu, però es deixa veure, i no hi ha cap aspecte que grinyoli massa. Si que hi ha algun tram que no és ben bé com ens ho havien explicat. Per exemple, la manera com es coneixen Han i Chewie no és ben bé igual. Però tampoc ens rasgarem les vestidures per això. De totes maneres ha arribat un punt en el qual penso que tothom ha de gaudir del que vol i com vol. Tant és si uns et diuen que allò és o no canon. Al cap i la la fi, ja veieu que un dia hi son i l'altre no o et surten amb universos alternatius. Per tant, que cadascú es quedi amb la història que li ha arribat més, i no ens obsessionem amb el canon.

La producció del film ha tingut molts problemes des del bon començament. Han canviat de direcció un parell de cops. La major part del temps de direcció ha estat al càrrec de Phil Lord ("The Lego Movie") i Chris Miller. El guió havia estat dirigit per Lawrence i Jonatan Kasdan. Quan en Lawrence va veure que el rodatge estava derivant cap una vesant més humorística amb improvisacions que es sortien del guió, la seva emprenyada va ser històrica. Es va "convidar" a marxar als directors a poc menys d'un any de l'estrena, quan ja estava tot gairebé rodat. Es va contractar a un veterà per a desfer aquest entrellac, Ron Howard. Va haver de repetir el rodatge d'algunes escenes i va tallar aquí i allà i pel que sembla, segons la meva opinió, ha salvat els mobles.

No és una gran pel·lícula. En això crec que estem tots d'acord. Per mi, compleix justet. Es queda curta en quant a la interpretació dels actors, que no acaben de tenir suficient carisma. En alguns moments em sembla estar veient una sèrie de TV d'alt pressupost. Tanmateix, m'agrada l'ambientació, els colors, la iluminació, la fotografia. Tot plegat despren un aroma a una història alternativa de l'univers expandit: aquell espai en el que s'ampliava amb històries que anaven més enllà de la trilogia original, quan era el senyor Lucas el propietari. I això m'agrada. Vaig a fer un pronòstic arriscat si voleu, però a mi em sembla que aquesta pel·lícula acabarà sent de culte dins l'univers Star Wars i serà d'aquelles bones dolentes pel·lícules.

En quant a la banda sonora és de John Powell. Trobo a faltar John Williams, i molt. I es nota més a faltar quan li fa un homenatge i podem escoltar fragments de la seva obra. Aquests moments marquen la diferència, però només serveixen per emfatitzar més l'enyorança de la resta del film. Em costa veure imatges d'Star Wars sense John Williams, però ens hi haurém d'acostumar. Quin remei...


dissabte, 26 de maig de 2018

La guerra de las Galaxias Made in Spain



Darrerament n'hi ha que han trobat un filó que es diu nostàlgia amb això dels llibres de records dels anys 80 i 90. Sembla que jo mateix, i suposo que la gent de la meva quinta, som el target objectiu adequat per aquest tipus de productes. Son un reclam perquè recopilen trossets de la nostra infància que sovint gairebé ni podem recordar, i ens els fan aflorar a la superfície del nostre conscient. I els records no tornen sols sinó que van  acompanyats de les emocions que vam viure associades amb aquell determinat producte o experiència. Unes emocions que es solen associar amb una època de la nostra vida que ens miràvem amb una visió més naïf, pròpia d'un infant. On tot era nou, i especial, i no estàvem "contaminats" per l'experiència i un judici més exigent. Aquests llibres ens recorden el nostre jo innocent que érem, i que avui està sepultat per una capa d'experiència que ens impedeix experimentar de la mateixa manera les coses, amb la mateixa il·lusió. 

Aquest llibre del que us volia parlar "La Guerra de las Galaxias. Made in Spain" és un d'aquest tipus de llibres que us comentava, basats en la nostàlgia, que farà les delícies dels frikis d'una edat determinada. Quan vaig veure el llibre a la llibreria (aquell tipus d'establiment en vies d'extinció, on encara es poden fullejar llibres físics, fets amb pasta de cel·lulosa, comprar-los, pagar al comptat i endur cap a casa en uns minuts) i el vaig fullejar, vaig veure clar que l'havia de comprar.

El llibre, és de tapa dura i paper de bona qualitat. Es ple de fotografies a tot color i composició agradable. Tot i això hi ha pàgines que la mida de la lletra és massa petita i no es deixa llegir gaire bé (ais, la vista cansada).

El llibre repassa la història de Star Wars a Espanya (la trilogia clàssica), des que es va estrenar la primera part l'any 1977 fins al 1986. Ens fa un repàs a tot aquell producte de marxandatge, tant el llicenciat com el no oficial o pirata, que aprofitava l'avinentesa per atreure ventes, també esdeveniments, protagonistes, noticies, i tot allò que ha tingut a veure ni que sigui remotament amb "La guerra de las Galaxias". La recopilació és molt completa. La feinada per a recollir tot això és ingent. L'autor ha necessitat anys d'investigació i molta col·laboració per trobar dades i objectes que s'han perdut en el temps i en les habitacions dels nens que avui ja fa temps que ho van deixar de ser. Llibres, discs, pòsters, fotos, joguines, pel·lícules, retalls de diaris, etc... Tot allò en que "Star Wars" va deixar la seva empremta, s'intenta recollir en aquest llibre.
A banda dels objectes de culte, també s'inclou comentaris, entrevistes i articles col·laterals per a fer-ho més distret. Per exemple, es detalla la participació dels actors de doblatge que van doblar les pel·lícules i la seva trajectòria professional. També s'inclou alguna entrevista a algun actor molt secundari que va participar en els films i històries personals de fans aficionats al col·leccionisme.

Reconec que la gràcia o no del llibre augmenta proporcionalment amb el nombre d'objectes que reconeixes del teu passat més enllà del treball periodístic i de documentació que inclou i que també s'ha de valorar. Al final, és un llibre que entra per la vista.


diumenge, 1 d’abril de 2018

Friki Attack: Ready player one

Aquests dies han estrenat Ready Player One als cinemes. A hores d’ara encara no l’he vist. Com podeu veure en aquest post  Friki Attack: Ready player one que vaig publicar l’any 2012, no em guanyaré la vida com a profeta... o si. Ha arribat l’hora de comprovar-ho. 
Ja fa gairebé 6 anys que vaig llegir Ready Player One, la novel·la de Ernest Cline,... és increible com el temps passa volant... M’ha fet molta gràcia rellegir aquell post. Vaig a auto-analitzar-me. En aquell post ja avançava la possibilitat d’un futur film, a la secció “La futura pel·lícula”:

“La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la.”
Com veieu, no l’encertat. Al final l’han fet. Ara falta veure si és una adaptació fidel o no.
“ I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. “
Efectivament al final ha estat un film ambiciós. Nomès pel fet que el director ha estat, ni més ni menys, que l’Steven Spielberg. Ara bé, desconec el nivell d’implicació del director. És un projecte personal o un encàrrec per sortir del pas?
“El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.”
A risc d’equivocar-me, això segueix vigent. Ara bé, ningú com Spielberg té accés a tants recursos propis i d’amics. De fet, es veu que es va negar a que apareguessin referències a les seves pròpies pel·lícules. Tot i així, no li van fer cas i l’equip d’efectes especials li va colar algun element dels seus films.
“Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.”
Tinc curiositat per veure com han resolt això. Fa tant de temps que vaig llegir la novel·la que no recordo els detalls... Dit això, no hi ha ningú com Spielberg per a fer un film accessible a tothom.
“Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren.”
I 6 anys desprès, la nostàgia 80entera segueix de moda. En aquests anys han estat explotant aquest recurs. “Stranger Things”, “IT” sense anar més lluny. Si vols tenir èxit, situa la teva pel·lícula en els anys 80 i probablement ho petaràs
“Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant.”
Com a mínim, un nyap no és. La marca de qualitat de l’Spielberg ho avala. Recursos i esforços els han destinat. Ara, sense haver vist el film encara, diria que no té pinta de trilogia. Però ja us he dit que no soc un bon clarivident, potser m’equivoco...



La Clave

Transcorrien els anys de la transició espanyola. Per a posar-vos en context, només hi havia un parell d’emisores de TV, la 1a i la que, llavors anomenaven UHF, o sigui la 2. En aquells temps, les grans produccions de Hollywood no arribaven a la petita pantalla tan ràpidament com ara. (Ja semblo un “abuelete” explicant batalletes...). Per exemple, una producció com Star Wars, que es va estrenar als cinemes l’any 1977 no es va poder veure per la TV fins molts anys desprès. La TV quedava relegada a produccions de sèrie B dels anys 60 en blanc i negre, o com a molt dels anys 70.  Ja en aquells temps, m’agradava el cinema de Ciència Ficció, la Fantasia i el Terror. I això vol dir que, qualsevol pel·lícula d’aquest gènere, per dolenta que fos, cridava la meva atenció. 
En aquestes circumstàncies, un programa debat brillava amb llum pròpia en el panorama televisiu. Un programa polèmic, en el qual es començaven a parlar de temes que fins aleshores havien estat prohibits. Es deia “La clave”. El feien cada divendres per la nit a la 2 cadena. En cada programa tractaven un tema diferent. Jose Luis Balbin, el presentador, començava presentant el tema i a cadascun dels convidats, i una mica d’informació sobre el film que il·lustraria el tema. Aquesta introducció era breu, i donava pas al film en si. En acabar, Balbin, dirigia el debat on desenvolupaven el tema a tractar amb els tertulians convidats. Ja veieu, en principi res especial, la formula que hem pogut veure repetida fins a la sacietat des d’aleshores.  
Alguns d’aquests temes però, propiciaven la projecció de pel·lícules clàssiques de la ciència ficció i de terror, i són aquests els que m’interessaven. Així que, cada divendres era com un “sobre sorpresa” per a mi. L’entrada musical del programa ja era terrorífica de per si. Us la he penjat en aquest video per a que ho vegueu:
   

El programa va tenir varies etapes. Va ser cancel·lat per la direcció en la seva primera etapa (1976) desprès de 13 programes. Desprès, però va tornar en una segona fase fins a 1985. Any aquest, en el que va ser clausurat pel govern socialista de Felipe Gonzalez. De la llista de pel·lícules que es van emetre he destacat aquelles que més em van impactar: 
  1976
Extraterrestres Ultimátum a la Tierra (1951) de Robert Wise
Brujería La semilla del diablo (1968) de Roman Polanski
  1977
  La contaminación La hora final (1959) de Stanley Kramer
Guerra fría Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (1964)de Stanley Kubrick 
1978
Futuro sin libros Farenheit 451 (1967) de François Truffaut
Trasplantes Frankestein (1931) de James Whale
Los orígenes del hombre El planeta de los simios(1967) de Franklin Schaffner
  1979
  Vivir en el espacio El enigma de otro mundo (1951) de Chrstian Nyby
Vampiros Drácula (1958) de Terence Fisher
  1980
  Futuro de la humanidad La invasión de los ladrones de cuerpos (1956) de Don Siegel
  1981
  El fin del mundo Cuando los mundos chocan (1951) de Rudolph Mate
  Rearme militar Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (1964) de Stanley Kubrick
  1982
  Darwin, otra vez El planeta de los simios (1968) de Franklin Schaffner
  1983
  Eterna juventud El retrato de Dorian Gray (1946) de Albert Lewin
  1984
Atrapados en la ingeniería genética La isla del Dr. Moreau (1977) de Don Taylor 
Recursos naturales de las profundidades Viaje al centro de la Tierra (1959) de Henry Levin 
1984, llegó el futuro Ultimátum a la Tierra (1951) de Robert Wise

Com podeu veure, un gran recull de clàssics de la ciència ficció i el terror que vaig poder veure per primer cop gracies a “La Clave”. Del conjunt total de pel·lícules emeses, el nombre de títols d’aquest gènere no és gens representatiu, però per mi, van ser molt importants. Fins al punt que, la sintonia del programa la vaig associar definitivament a aquest gènere.

diumenge, 25 de febrer de 2018

Artemisa

Ja fa uns quants dies que em vaig llegir “Artemisa”, la nova novel·la de l’autor de “The Martian”, Andy Weir. 
En aquesta ocasió, l’argument aquest cop recorda més a novel·la negra en un marc de ciència ficció. La protagonista Jazz Bashara, és una contrabandista que sobreviu a Artemisa, una ciutat establerta a la Lluna, proporcionant càrregaments il·legals provinents de la Terra als seus clients. Però això és suficient per pagar els deutes i Jazz somnia amb una vida més acomodada. Per això, quan un multimilionari li ofereix un treball especial a canvi d’uns honoraris prou suculents, no s’hi pot resistir, tot i tractar-se d’una activitat completament il·lega i arriscada.
L’estil és, si fa o no fa, el mateix que va emprar a la seva primera obra. És directe, planer i l’autor fa gala dels seus amplis coneixements científics. Novament trobem aquí un protagonista absolut de la novel·la que també n’és el narrador en primera persona. La resta de personatges són un mer complement del protagonista i no arriben a tenir cap fons ni cap més funció que la de complementar la història del seu protagonista. Suposo que són limitacions de l’autor novel. Però Weir no preten tampoc crear una novel·la coral de personatges, sino una novel·la de ciència ficció hard on a la protagonista (en aquest cas és una noia) se li plantegin una sèrie de problemes/dificultats i, amb el seu enginy i coneixements científics ens presenti la seva resolució d’una manera prou plausible i convincent, en un entorn completament hostíl. Si, el mateix patró que la seva primera obra que el va llençar a la fama. Gràcies a l’èxit, va deixar la feina i es va dedicar a l’escriptura. Entenc que, en aquesta ocasió, ha volgut reproduïr el patró que el va dur a l’èxit, i també fer-ne la seva senya d’identitat. El problema és que aquest cop la premisa no és tan atractiva com la d’un Robinson Crusoe/MacGyver a Mart. Tot i això, la novel·la entra molt bé. És molt entretinguda, ràpida de llegir i no t’aburreix en cap moment. L’obra és plena de terminologia científico/química però l’estil planer de l’autor i la seva habilitat a l’hora d’explicar conceptes científics que, en altres mans esdevindrien feixugs, fa que la seva lectura sigui lleugera i agradable. Tal vegada Weir hauria de plantejar-se entrar en el gènere de la divulgació científica o fer-se guionista de la sèrie MacGyver. És obvi que és el seu fort.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Reflexions sobre SW: The Last Jedi (Alerta SPOILERS!!!)

Desprès de veure SW: the Last Jedi, arriba l’hora de les reflexions. D’entrada al sortir del cinema la primera sensació és que m’ho havia passat bé. Un cop reposat, comencen a aflorar els matisos.
  • L’humor que s’ha inoculat en aquesta part em va fer gràcia, però em va xocar. Suposo que pels moments en que es produeix. I es que en algun cas el vaig trobar inoportú, trencant el dramatisme. Ja la part anterior tenia més humor, però estava més ben situat. I no us dic que no faci riure, que si que en fa. Però en alguns moments em va recordar a Spaceballs. Per exemple, només començar, l’escena del General Hux i el discurset que li casca a Poe Dameron pel comunicador és divertida, no es pot negar, però com queda el personatge des d’aquest moment? Com una caricatura, un personatge còmic, perd tota la credibilitat i sembla un personatge d’Spaceballs. Desprès es recupera, però el canvi és xocant. Un altre exemple: Rey està entregant solemnement l’espasa laser a Luke Skywalker, un moment especialment important, per tot el que implica, que se’n va a norris quan en Luke agafa el laser i  de sobte el llença cap enrera de forma despectiva. Si, fa gràcia. Però això és Star Wars, no Hot Shots.
  • Tinc la sensació de que no han volgut o no han sabut desenvolupar les trames potencials obertes en l’episodi VII. Les han anat tancant totes i només una d’elles han desenvolupat una mica. Repassem: 
    • Qui és el Lider Snoke? La seva història? La seva relació amb la Força? No ho sé ni ens importa. L’eliminem i queda fora de l’equació. Un problema menys.
    • Qui eren els pares de Ray? Perquè la van deixar? Uns xatarreros, ningú important. “Tema sanjat, i punto, com deia aquell... “. Dos possibilitats: es prenen decisions sobre la trama com a reacció a el que esperen els fans. Per a desconcertar o sorprendre. Que tothom espera que Ray tingui una relació familiar com sembla que ha de tenir tothom que surt en aquesta nissaga? Doncs no, ale, no és ningú. O, quina mandra fa pensar una possible trama complexa i, difícil de justificar tot s’ha de dir. En la propera pel·lícula, si a algú se li acut alguna idea millor, ja direm que Kylo Ren mentia.
    • Que va passar entre Luke i Kylo Ren: Aquí si que es mullen i expliquen el tema. I ho trobo un encert. Potser la millor trama de la pel·lícula. El personatge de Kylo evoluciona i això està bè. Està preparat per a una tercera part.
    • Ray i la Força: No queda gaire clar ni a nosaltres, ni a ella, quin és el seu paper en tot plegat. Però almenys no tanquen la trama i al personatge li queda per crèixer.
    • El temple Jedi: Que hi ha en aquella illa? Uns pocs manuals Jedi en un arbre? Això és el famós temple Jedi? M’ho imaginava més gran. I per si un cas algú volia explorar aquest tema en un futur, l’esperit de Yoda que ara es capaç de generar un llampeg ho crema tot i fora. Ja no cal pensar massa més sobre aquest això. Sembla com si, qualsevol tema que faci ampliar el canon i pugui comportar controversia, l’eliminèssin. Limitem-nos al que ja funciona.
    • La trama principal, la Resistència vs la Primera ordre: No es mullen massa. Tot plegat queda com un interludi, una fugida endavant (literalment i metafòrica), amb l’esperança de que a la tercera part algú resolgui aquest problema. D’alguna manera, és comprensible. Estem al mig de la trilogia, i si recordeu, durant l’Imperi Contraataca, se’l van passar fugint tota la pel·lícula. El que passa és que em queda una percepció de molt menor escala de tot plegat. A veure, a la trilogia clàssica quedava clar des d’un principi que estavem parlant del destí de la Galàxia. Hi havia una República, un Senat, Una Rebel·lió, i un Imperi Galàctic. Hi havia tropes imperials arreu de la xarxa de planetes. Tenies una sensació de trascendència, que estavem davant d’una guerra global. La mateixa impressió la teniem a les precueles. Veiem centres de govern, capitals imperials, el Senat amb totes les races. En aquesta trilogia, la poca visió global que vam tenir, se la van carregar literalment, pulveritzada per una superestrella de la mort. En aquesta segona part trobem una Primera Ordre i una Resistència, que semblen un parell de grups paramilitars al marge del govern de la galàxia. Potser encara són grups incipients que s’estan formant, i encara no governen res. Potser a la tercera part veurem ja una Primera Ordre consolidada al poder, governant amb ma de ferro la Galàxia? Hem malgastat una segona part, perseguint una resistència malmesa gairebé al punt de l’extinció? Si jo fos l’encarregat de guionitzar la tercera part, deixaria passar uns quants anys i presentaria una situació més global, en la que la Primera Ordre governa amb ma de ferro la galàxia i la Resistència ha aconseguit més aliats. Tot i així, massa poc una sola pel·lícula potser per explicar tot el que queda. El fet es que, aquesta reducció de l'abast de tot plegat a unes poques naus perseguides per unes poques, que no són un subconjunt de tota una flota si no que és tot el que queda, fa que l'argument principal recordi a un episodi de Galàctica supervitaminat. Menys mal que la trama de Kylo Ren i Ray, li aporta la transcendència a la situació, però per que es basa en  la transcendència creada en la trilogia clàssica gràcies al suport de Luke Skywalker.
  • Trobo que hi ha moltes situacions repetides de la trilogia clàssica, inclús frases repetides. Un homenatge? Manca d'innovació? :


    • La situació de Ray, Kylo i Snoke no em negareu que no es pastada al Retorn del jedi, però canviant els protagonistes. Kylo -> Darth Vader, Ray -> Luke, Luke -> Yoda. Luke està entrenant amb Yoda exiliat, vol marxar per que creu que pot redimir al seu pare i arrencar-lo del costat fosc de la Força, però tot és una trampa i el porta davant de l'emperador. En aquesta ocasió, és Ray qui entrena amb Luke exiliat, i vol marxar per a recuperar Kylo però tot és una trampa del lider Snoke. Això si, el final és diferent. Potser és el millor de tot el film.
    • Que la Resistència ha de fugir del planeta i han d'entretenir els creuers de la Primera Ordre fins que tots hagin fugit és un clar reflex de l'Imperi Contraataca.
  • Canviant de tema, la música de John Williams: merament continuista. Basada gairebé completament en life motives de personatges. No sé si el problema és que, com que hi ha tants personatges, vells i nous, es passa l'estona canviant d'un life motive a un altre, sense gaire espai per a nous temes. O potser perquè les situacions son moltes repetides, i per tant només es pot tornar a músiques també repetides. De totes maneres se li pot perdonar tot a John Williams. Ja conta més de 80 anys i encara gràcies que segueix al peu del canó. 
  • La millor part del film és la trama Kylo / Ray / Luke. La explicació del problema entre Luke i Kylo i la visió personal del conflicte personal que tenen entre els dos, en la que els dos tenen raó, demostra que no tot és blanc o negre, que hi ha grisos. La resolució de la situació amb el lider Snoke i la posterior coreografia del combat és estèticament poderosa. I me n'alegro que s'hagin carregat el personatge del Lider Snoke i hagin fet progressar a Kylo Ren.
  • L'aventura de Finn i la seva nova amiga, que no m'acaba d'agradar, ens presenta escenaris molt més propers a les precueles de Lucas.
    A banda d'un personatge nou, Benicio del Toro, que sembla una mena de Han Solo però més extremat i sense principis. Ho sento, però quan veig a Benicio del Toro, només veig al personatge del Col·leccionista de Guardians de la Galàxia.
  • La batalla final, amb Luke Skywalker enfront una sèrie de AT/AT és una gran imatge. que per cert, em recorda a una vinyeta de còmic de SW: Imperio Oscuro. El truc Jedi de Luke, una mica forçat. Però tolereu més que resisteixi a una ondanada de trets d'uns quants AT/AT a pit descobert i en surti sense una rascada? Jo crec que no.
Com a balanç final, hi ha coses que em van agradar molt i coses que no tant. Equilibri en la Força? No ho sé, hi ha moments en que m'agrada més i moments en que m'agrada menys. Com sempre, el temps ho posarà tot al seu lloc, però ara, mentre he anat escrivint aquest post i repassant mentalment el film, m'he anat reconciliant amb la pel·lícula i penso que la percepció final serà cada cop millor.

dijous, 7 de desembre de 2017

Que la Força ens retorni!!!!

Falten pocs dies per a l’estrena de l’episodi VIII d’Star Wars. La veritat, l’ambient al meu voltant és bastant fred, gèlid diria, i no em refereixo a l’onada de fred polar, sinò a les expectatives que aixeca aquest film. Jo mateix no sento cap “pertorbació a la força” aquests dies, el hype està en números vermells. 
No en va, estem ja escamats aquest any amb els films que ens han decebut a tort i a dret, i amb les sensacions que ens va deixar l’episodi anterior, “El despertar de la Força”. La manca d’originalitat, el que en molts dels moments s’aferrés a icones de la saga clàssica com el ferro roent, fins a considerar-ho gairebé un remake camuflat, hi té molt a veure, sens dubte.

A més, tinc la sensació de que Disney està exprimint la gallina dels ous d’or i ho continuarà fent fins que no li quedi ni una gota de sang. I això vol dir que, el que fa uns temps eren gairebé joies rares del cinema, elevades al culte, a mites, van per la via de convertir-se en rutina. Entre poc i massa. Des que es va acabar l’episodi VI, “El Retorn del Jedi” a meitats de la dècada dels 80, fins a principis del segle XXI, vam patir una sequera d’Star Wars només alleugerida per algunes novel·les i còmics. Avui, des que Disney es va fer amb els drets, s’ha proposat extraure’n el màxim de suc. Això esta convertint la nissaga en quelcom quotidià, rutinari i poc especial, embafador fins i tot. I això li treu il·lusió, la veritat.

La “sequera” dels anys 90, va fer que, amb el pas del temps, les pel·lícules clàssiques es quedessin gravades a foc en els nostre imaginari col·lectiu. Mentrestant, nosaltres anàvem creixent i les pel·lícules romanien constants a la nostra memòria. Sens dubte l’episodi V, “L’Imperi Contraataca” va ser un film més madur, que em va agafar a mi, i a molts de la meva quinta, massa petits, però que ha anat guanyant enters a mesura que anàvem creixent, i ens anàvem sincronitzant més i més amb el tò del film, fins arribar a ser el favorit de molts. Ara voldríem que els films nous es fessin en sintonia amb la nostra edat, i no és així. Això és difícil d’entendre i també crea cert desencís. Si que et pots sentir-te un nen per una estona, però no deixa l’empremta que desitjaríem, només queda certa sensació de nostàlgia.

Tanmateix, ahir vaig enganxar un programa a Catalunya Radio on van parlar d’Star Wars en motiu de la nova estrena i, quan vaig sentir la famosa fanfàrria d’obertura de John Williams, quelcom dins meu es va despertar. Em va obrir un pont transdimensional a la infància, un fil d’esperança, una emoció que em traslladà en el temps, a moments d’il·lusió, de meravella, de descobriment, d’aventura, de fantasia, d’un univers en una galàxia molt i molt llunyana, però que es molt i molt a prop. Se’m va posar la pell de gallina, ho confesso. Vaig acabar el programa disposat a veure l’estrena del nou film amb energies renovades. Malauradament, al cap d’una estona no gaire llarga, l’efecte es va passar. Cada cop costa més. S’està convertint en una tradició rutinària de Nadal el anar a veure el film d’Star Wars? Ara depén d’ells en reflotar la il·lusió de l’aficionat o afonar-lo encara més. El BB-8 és a la seva taulada.


Que la Força ens retorni!!!!!