dimecres, 1 de maig de 2019

Primavera gloriosa! (part I): FSO

Ens està quedant una primavera gloriosa des del punt de vista del frikisme.


Ja va començar fort amb el concert de FSO (Film Symphony Orchestra) a la Llotja de Lleida, homenatge a John Williams.  Emocionant amb moments que et posaven "la gallina de piel " com deia aquell, si ets seguidor d'aquest mite de les Bandes Sonores com un servidor. Si aquest és el teu cas, és imprescindible i ho viuràs amb tota la intensitat. L'únic que us pot frenar és el preu de l'entrada, excessiu a priori, però veient desprès la quantitat de gent que inclou l'orquestra i la qualitat de la proposta,  si us motiva el tema està ben pagat. Si no us motiva especialment ni hi esteu especialment implicats, assistireu a un concert molt bó, però us mancarà quelcom. 

Aquest plus d'emoció que ha estat tan present aquest més d'abril, que no sorgeix del no res si no de la culminació de tota una vida. Ha arribat l'hora de la collita. De recollir els fruits que s'han sembrat al llarg de molts anys (no exagero). 
En el cas del concert, anys i anys de bandes sonores, des de que tinc ús de raó, des que, essent un nen, assistia embadalit com un superhome volava per sobre de Nova York, passant per grans exèrcits de l'espai desplegant les seves forces, o aventurers arqueòlegs, i extraterrestres de visita a la terra, i dinosauris que no hauríem cregut poder veure mai en vida,  i un llarg etcètera, sempre acompanyats per la música de John Williams que sempre envoltava, acompanyava, vestia, engalanava, potenciava, reforçava i magnificava les imatges. Imprescindible i inseparable, convertia imatge i música en un tot. Tant que no em puc imaginar l'una sense l'altra. Si ho has viscut així, se't posen els pèls com escarpies, se't fa un nús a la gol·la i se t'humitegen els ulls, quan veus plasmat en una orquestra com els diferents músics, que ho viuen tant com un mateix, materialitzen en l'ambient la música del mestre Williams i transformen les notes de les partitures en pura emoció.

diumenge, 20 de gener de 2019

Star Trek: Discovery (2a. temporada)

Arrenca la segona temporada de la sèrie d’Star Trek (Discovery) a Netflix. I parteix amb l’avantatge de que no cal presentar personatges (almenys els principals) i amb la garantia i la confiança que dona una primera temporada exitosa.
I ho fa “lo grande” a jutjar pel primer episodi. Per a que ho entengueu, l’episodi el qualificaria d’un orgasme trekkie. Enllaça amb els caràcters més clàssics de sempre, per no perdre les arrels i contentar als trekkies més nostàlgics, alhora que fa malabarismes per a no interferir en el cannon d’Star Trek. 
Segueix també oferint personatges carismàtics nous: la nova doctora sembla la versió femenina d’un vell conegut, el doctor Leonard Mccoy. També reforçant alguns altres ja coneguts, com la cadet Sylvia Tilly o el tinent Stamets.
Comença l’episodi (i la temporada) just com va acabar. El que semblava una simple anècdota és el punt de partida de la nova temporada. La Discovery és troba, ni més ni menys que amb l’Enterprise del capità Christopher Pike,  un temps abans de que en Kirk prengués les regnes de la famosa nau. Una mica pillat pels pèls l’excusa que ens donen per la qual, en Pike ha de prendre el comandament de la Discovery per a seguir la seva missió, en substitució de l’Enterprise que sembla que s’ha espatllat. No sabem si aqui hi ha “tribble amagat” o no, però ens planteja una trama que promet emoció, misteri i girs de guió. 
El ritme és, des d’un bon principi, trepidant, compaginant hàbilment, l’acció més pròpia d’altres universos estelars, amb el carisma i la maravella del descobriment típica de la franquícia. Tot plegat amb els medis d’una superproducció.És un luxe una sèrie d’Star Trek amb els mitjans tècnics, d’efectes especials, d’escenaris que no tenen res que envejar a les produccions de cinema de Hollywood.
L’únic que em va saber greu és que, no me’n recordava que Netflix no publicava tots els episodis de cop com en altres sèries. Hauré d’esperar una setmana per veure el següent episodi, però això també l’hi afegeix gràcia a l’assumpte, no?. 
En definitiva, no sé que esteu esperant aquí llegint aquest blog i no esteu veient el primer episodi. Correu insensats!

divendres, 4 de gener de 2019

Black Mirror: Bandersnatch

Aquests dies de Nadal Netflix ens ha "regalat" un episodi molt especial de Black Mirror. Es tracta d'un episodi interactiu. Que vol dir això?. Doncs que nosaltres tenim un cert control sobre l'argument de l'episodi, o més aviat només la sensació de tenir un cert control, però això ja ho explicaré més endavant. El cas és que, mitjançant el comandament, anem decidint les accions del protagonista a escollir entre dos opcions cada cop. És la trasl·lació d'aquells llibres "Elige tu pròpia aventura" que et permetien escollir les accions i et feien passar a una pàgina o a una altra, en funció del que decidissis. Fins aquí tot normal. Quina gràcia direu. Però no oblideu que això és Black Mirror, no és qualsevol sèrie. L'autèntica gràcia de l'assumpte és que durant l'episodi es dediquen a fer meta-ficció. El protagonista arriba un punt que se n'adona de que algú l'està controlant. Algú de fora, o sigui, nosaltres. Inclús pot arribar a ser conscient, si nosaltres ho decidim, de que la seva realitat forma part d'una ficció de Netflix, una plataforma d'entreteniment del futur (el seu). Però es que a més, per a que tingueu un multi-orgasme de frikisme, la sèrie està ambientada als 80, i el protagonista està desenvolupant un joc amb un Spectrum de l'època basat en un llibre (Bandersnatch) d'aquests tipus que us comentava abans, en el que pots anar triant opcions per anar canviant el rumb de l'argument. D'això se'n diu "rizar el rizo", no m'ho negareu. Top Ten de frikisme, nostàlgia 80era.

Llàstima que, per mi, es queda curt el resultat. Sembla com si no sabessin com acabar-ho, o tal vegada, requeria massa més hores de metratge per a que l'argument fos més complet. Penseu que, a mesura que avença la trama, l'arbre de possibilitats es va fent més i més gran. És per això que, realment només et dona la sensació de que pots escollir, més que escollir realment. Perquè a l'hora de la veritat, et va guiant. Hi ha culs de sac que no porten a cap lloc o a un final prematur. Per tant, si t'equivoques et dona la possibilitat de tornar enrere i escollir l'altra opció. En el fons acabes escollint allò que els interessa a ells. És Netflix qui et controla a tu. No ho oblideu.

Però bé, li perdono perquè he considerat un punt molt fort, el tema de la metaficció, l'ambientació als 80 i el frikisme en general: hi ha un moment en concret que, jo crec que fa un homenatge a Matrix. N'estic segur. També m'ha recordat a "La historia interminable", també trenca la barrera entre el llibre i la realitat.

Una última cosa: Degut a les característiques especials de l'episodi, més el podeu veure amb SmartTVs. No el podreu veure, ni amb AppleTV ni amb Google Chromecast, ni d'altres. No patiu que, només començar, Netflix ja us ho explicarà. 

En fi, un bon regal de Nadal.

Bon Any Nou a tots!!!


dijous, 3 de gener de 2019

The Purge

Hollywood s'aferra a un clau ardent i tots ho sabem. En quant una pel·lícula té un mínim èxit per sobre de les altres de seguida es plantegen exprimir el producte fins a que no quedi suc. Això va passar amb la pel·lícula "La purga".
No es pot negar que la premissa no dona per a molt: en un futur molt proper, als USA, s'ha establert una festivitat nocturna un cop a l'any durant la qual tot s'hi val. Es poden cometre tota mena d'assassinats i crims en general. Hom es pot lliurar als instints més primaris sense cap conseqüència legal. La idea és que tothom es pugui deslliurar dels greuges a que ha estat sotmés durant l'any. Segons les autoritats, això farà un país mentalment més sa i farà baixar l'index de criminalitat. El partit que ha arribat al poder, que es fa anomenar "Els nous pares fundadors" és l'encarregat de gestionar i promoure aquest esdeveniment.
Com veieu aquest plantejament dona per a moltes possibilitats. Del primer film, de l'any 2013, aquí titulat "La nit de les bèsties", se n'ha fet dues seqüeles: "La purga: Anarquia" i "La purga: any d'eleccions". I ara, ha fet el salt al medi televisiu, concretament a Amazon Prime, que ha estrenat "The purge", la sèrie de TV. Consta d'una temporada (de moment), de 10 episodis. Per a mi, està molt millor la sèrie que les pel·lícules. És un format que permet explorar més a fons les històries. La sèrie explica com afronten diversos personatges heterogenis la nit de la Purga. També amb flashbacks al passat explicant com han arribat a aquesta situació. Enganxa des del minut 0.  La executiva que afronta la purga treballant a la seva empresa, la parella d'empresaris que busca finançament en una festa de rics, el germà ex-soldat que busca la seva germana, que forma part d'una secta de suicides que es sacrifiquen durant la purga. El solitari que rescata víctimes de la purga, etc... Totes les històries mantenen l'interés amb continus cliffhangers al llarg dels 10 episodis. 
I a més de l'interés en les històries dels personatges, ens van mostrant com la societat s'ha adaptat a aquest ritual. Clar, en una societat capitalista, tot plegat ha donat peu a tota mena d'oportunitats de negoci, mercats on es trafica amb víctimes, shows televisius, etc... La imaginació no té límits.


dissabte, 22 de desembre de 2018

Universos alternatius / Multivers / Universos paral·lels


Diuen que existeixen infinits universos amb petites variacions en cadascún. No és fascinant? Imagineu la de possibilitats argumentals que això ofereix. Ara, la industria del cinema i de la Televisió comença a adonar-se'n, i estan apareixent sèries que exploren aquesta teoria. Farem un petit recull d'aquestes séries en aquest post, però abans anem a fer cinc cèntims sobre aquesta teoria.

La teoria científica.

La teoria diu que en el moment del Big Bang no tot l'espai es va col·lapsar a la mateixa velocitat. Algunes regions es van aturar abans que d'altres, creant diferents universos bombolla. El nostre univers seria un d'aquests. Tot això són teories de la física teòrica basades completament en les matemàtiques, en cap cas experimental. Intenten trobar explicació a una sèrie d'aspectes de la física quàntica. Com, per exemple, el problema de la mesura en la mecànica quàntica segons la qual, en un sistema físic és impossible mesurar la posició dels electrons, ja que, la simple observació afecta al sistema. La teoria dels universos paral·lels proposa que cada observació implica el desdoblament del nostre univers en una sèrie de possibilitats (o tal vegada, ja existien els universos alternatius i en cadascun la observació dona un resultat diferent).

Antecedents a la Ciència ficció. 

No us penseu pas que aquest és un tema nou. La ciencia ficció clàssica s'ha abonat a aquesta teoría i l'ha emprat en múltiples ocasions des de fa molt de temps. A títol d’exemple, a Star Trek clàssica, a l’episodi , un malfuncionament del teletransportador duia als nostres herois a un univers alternatiu en el qual la Federació era una organització de caire imperialista i fascistoide. Els membres de l’Enterprise alternatiu eren una versimalèvola dels d’aquest univers. Isaac Asimov a la seva novel·la The Gods Themselves (Los propios Dioses) ens planteja com, el traspàs de matèria d’un univers alternatiu amb lleis físiques diferents, és emprat com una font d’energia inesgotable.



Sèries de TV.

Actualment però, sembla que s’ha trobat un filó en aquest tema, almenys pel que fa a les sèries de TV. Veiem-ne uns quants exemples: 

Fringe

Ja és de fa uns quants anys (el temps en aquest univers passa volant) però la considero com una pionera de les series de CF mes modernes, i la primera en que s’explota el filó del tema de l’univers paral·lel.
És un dels arcs argumentals més celebrats de la sèrie. Els protas han de conviure amb un univers paral·lel en el que hi ha petites diferències respecte al nostre. En l’univers alternatiu el Nova York actual apareix ple de dirigibles i les torres bessones del WTC segueixen al seu lloc. Els protagonistes de la sèrie tenen una història i una personalitat diferent a l’univers paral·lel.



Rick i Morty


La sèrie d’animació de culte del moment, irònica i transgressora fins a no poder més. Però també és una sèrie de ciència ficció, que està creant una mitologia pròpia. I dins d’aquesta mitologia el multivers és una constant. Els protagonistes es mouen entre universos alternatius en el qual es veuen infinites versions d’ells mateixos i dels seus coneguts i familiars, provocant tota mena de situacions esbojarrades i psicodèliques. La podeu veure a Netflix.



The Man in the High Castle



Basada en el llibre de Philip K. Dick del mateix títol. A diferència de la resta de sèries, en aquest cas n’és l’univers paral·lel, el principal protagonista. I el nostre, apareix de manera tangencial.
En aquest univers els nazis i els japonesos han guanyat la Segona Guerra Mundial i s’han repartit els EEUU. Els japonesos han conquerit la costa Oest, i els alemanys la costa est, deixant al mig una zona neutral. En aquest context, apareixen unes pel·lícules documentals (de super8, calculo que serien els anys 60) en el que es poden veure imatges de la guerra amb una alemania nazi derrotada i uns EEUU victoriosos. Es a dir, pel·lícules del nostre univers. Intrigant, oi? (Ni tan sols en aquest univers els EEUU es resisteixen a ser derrotats). Destaco que la sèrie va desenvolupant el misteri de les pel·lícules conjuntamoent amb la evolució d'uns personatges que sobreviuen com poden en aquest context d'una amèrica derrotada i conquerida per un regim nazi i l'imperi nipó. Em vinc a referir que no és un simple macguffin i no et deixa en la incògnita de les pel·lícules per sempre. Fins ara hi ha 3 temporades de 10 episodis cadascuna. La podeu veure a Amazon Prime Video.

Counterpart

A Counterpart, es va descobrir durant la guerra freda, un portal a un univers paral·lel al vell mig de Berlin. Des d'aleshores, s'ha establert relacions diplomàtiques amb aquest univers, en el més estricte secret. S'ha creat un aparell burocràtic al voltant d'aquest portal, amb una estructura jeràrquica en la qual només els de dalt saben de que va la història. Tot plegat és una alegoria del Berlin de la guerra freda, amb agents secrets i conspiracions, d'un univers i de l'altre. Els dos universos es troben enfrontats fins a cert punt. Sembla que, en algun punt del passat, hi va haver una epidèmia que va castigar bastant l'especie humana de l'altre univers i acusen a l'altre univers d'haver-ne set el focus d'infecció. A causa d'això, la evolució tecnològica de l'altre univers es va ralentitzar, i ara les diferències de nivell tecnològic son més acusades. L'estètica de l'altre univers sembla més dels anys 80 i això ajuda a distingi un univers de l'altre, i a la sèrie li dona un caire més de pel·lícula d'espies de la guerra freda. La podeu veure a HBO.

Si no t'haguès conegut

I fins i tot TV3 s'apunta a la ciència ficció d'universos paral·lels. En aquesta sèrie catalana, el protagonista se sent culpable de la mort per accident de tota la seva familia en un accident de cotxe. Aleshores coneix una científica que li proporcionarà un mitjà per visitar universos paral·lels molt semblants al nostre on hi trobarà petites diferències respecte el nostre que li proporcionaran les respostes que busca.

Bé, de moment això és tot. Segur que el meu jo en algun univers alternatiu ara mateix li ha tocat mil·lions d'euros al sorteig de la loteria. Consola? no gaire. Clar que, segur que en algun altre univers alternatiu estic arruinat i visc sota el pont. Així que, no està malament aquest univers desprès de tot, no creieu? Fins aviat!!!

dissabte, 9 de juny de 2018

"Solo bien"

https://amzn.to/2sIT2op
El hype va de baixa a la saga d'Star Wars. Disney es dedica a recrear-se en una part molt petita de l'univers de la nissaga galàctica, sense aportar-hi cap novetat destacable i això es nota. No arrisquen gens.
Les aventures de Han Solo quan era jove era una jugada perdedora ja d'entrada molt abans de començar el projecte. Era com aquells partits que tenen molt més a perdre si es juguen.

Els riscos salten a la vista: Calia un nou actor que interpretes Han Solo enlloc de Harrison Ford, quan està clar que Han Solo és Harrison Ford i Harrison Ford és Han Solo. Van tenir que contractar un coach per a que l'actor que interpreta Han Solo agafés els tics de Harrison Ford i fes una interpretació semblant. Si que hi ha moments en que veus les seves postures, mirades, gestos. Però com diu aquella dita "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". Quan l'actor es relaxa, Harrison Ford desapareix i apareix l'actor que no té prou carisma per si sol. Fins i tot, Donald Glover se'l menja quan interpreten una escena els dos junts.

L'altre risc és transformar en imatges, històries del passat del personatge que tots ja sabem i que no encaixin amb el que ens hem imaginat: sabem que Han Solo va rescatar Chewbacca de l'imperi. Sabem que va guanyar el Falcó Mil·lenari en una partida de Sabacc, sabem moltes coses que ens han explicat a les pel·lícules i cadascú ens hem format una idea de com ha succeït tot això. Doncs ara venen ells i t'ho forcen, i et diuen : això va ser així com ho veieu exactament. Suposo que hi tenen dret tot el dret. Els drets són seus. Però nosaltres també tenim tot el dret a rebutjar-ho. Jo crec que hi ha coses que millor deixar a la imaginació. És que no vam quedar escarmentats? Ja ho vam poder experimentar a la saga anterior veient com l'Anakin Skywalker es passava al costat fosc i no va resultar gaire convincent el motiu. D'acord, estava mal executat, però no em negareu que tot plegat no resultava bastant difícil de justificar. És com quan tens un somni i mentre hi ets tot sembla coherent, però quan et despertes i ho recordes no s'aguanta per enlloc. Doncs aquí igual, quan et deien que l'Anakin es va deixar seduir pel costat fosc tu t'ho creies i pa'lante. Ara, qui es podia creure que aquell nen tant encantador, aquell adolescent tant poc carismàtic, acabés convertint-se en Darth Vader

Aquí ens expliquen la joventut de Han Solo, i potser no serà la idea que teníeu, però es deixa veure, i no hi ha cap aspecte que grinyoli massa. Si que hi ha algun tram que no és ben bé com ens ho havien explicat. Per exemple, la manera com es coneixen Han i Chewie no és ben bé igual. Però tampoc ens rasgarem les vestidures per això. De totes maneres ha arribat un punt en el qual penso que tothom ha de gaudir del que vol i com vol. Tant és si uns et diuen que allò és o no canon. Al cap i la la fi, ja veieu que un dia hi son i l'altre no o et surten amb universos alternatius. Per tant, que cadascú es quedi amb la història que li ha arribat més, i no ens obsessionem amb el canon.

La producció del film ha tingut molts problemes des del bon començament. Han canviat de direcció un parell de cops. La major part del temps de direcció ha estat al càrrec de Phil Lord ("The Lego Movie") i Chris Miller. El guió havia estat dirigit per Lawrence i Jonatan Kasdan. Quan en Lawrence va veure que el rodatge estava derivant cap una vesant més humorística amb improvisacions que es sortien del guió, la seva emprenyada va ser històrica. Es va "convidar" a marxar als directors a poc menys d'un any de l'estrena, quan ja estava tot gairebé rodat. Es va contractar a un veterà per a desfer aquest entrellac, Ron Howard. Va haver de repetir el rodatge d'algunes escenes i va tallar aquí i allà i pel que sembla, segons la meva opinió, ha salvat els mobles.

No és una gran pel·lícula. En això crec que estem tots d'acord. Per mi, compleix justet. Es queda curta en quant a la interpretació dels actors, que no acaben de tenir suficient carisma. En alguns moments em sembla estar veient una sèrie de TV d'alt pressupost. Tanmateix, m'agrada l'ambientació, els colors, la iluminació, la fotografia. Tot plegat despren un aroma a una història alternativa de l'univers expandit: aquell espai en el que s'ampliava amb històries que anaven més enllà de la trilogia original, quan era el senyor Lucas el propietari. I això m'agrada. Vaig a fer un pronòstic arriscat si voleu, però a mi em sembla que aquesta pel·lícula acabarà sent de culte dins l'univers Star Wars i serà d'aquelles bones dolentes pel·lícules.

En quant a la banda sonora és de John Powell. Trobo a faltar John Williams, i molt. I es nota més a faltar quan li fa un homenatge i podem escoltar fragments de la seva obra. Aquests moments marquen la diferència, però només serveixen per emfatitzar més l'enyorança de la resta del film. Em costa veure imatges d'Star Wars sense John Williams, però ens hi haurém d'acostumar. Quin remei...