diumenge, 4 de juny del 2023

Mig any 2023 = 5 novel·les llegides

 Aquest any 2023 m'he proposat llegir més llibres. No pot ser que al llarg del 2022 només n'hagi llegit 3 o 4. Ara som al juny. Ha passat mig any ja i porto 5 llibres llegits. No està malament però segueix sent poc. Almenys he descobert un autor nou. Nou per mi, és clar: John Scalzi. Ja fa anys que publica llibres. En porta uns quants ja. N'he començat a llegir algun. "La vieja guardia" n'és un. Les novel·les de Scalzi son amenes i fàcils de llegir. Passen molt bé. Son lleugeres. La contrapartida és que, bé, no espereu massa metafísica. L'altra que he llegit és "RedShirts". Diuen que molt divertida, i la veritat és que té molt d'humor, però tampoc és per a tant com alguns diuen. Bé, he obert una nova veta amb el bo de l'Scalzi, però ara potser descansaré una mica d'ell i començaré alguna altra cosa diferent.

  

En algún rincón del tiempo

Em vaig trobar el llibre a la prestatgeria de l'Abacus, gairebé com el protagonista de la novel·la s'entrepussa amb la fotografia de la actriu del segle passat al museu de l'hotel. Inesperat, sense saber res d'ell, però alhora, atret i encuriosit pel títol inspirador. 

"Una novel·la de viatges en el temps que no tenia controlada"

 Aquell dissabte pel matí la llum del sol nova i intensa, feia lluentar els carrers de la ciutat de Lleida amb una intensitat purificadora. Entro dins l'Abacus en la meva habitual peregrinació de cada dissabte a la cerca de novetats. I aleshores el veig. Allí, barrejat entre els altres títols habituals. Un llibre de viatges en el temps que no tenia controlat?. Ràpidament em veig atret cap a ell. El groc de la tapa tova . La fotografía d'època de la portada. Que és aquest llibre? Com és que no en sabia res d'ell? No es tracta de cap novetat editorial. El seu autor Richard Matheson és un vell conegut, no pas una jove promesa. El coneixia per la seva faceta de guionista de sèries de TV, com ara, la dimensió desconeguda i algun altre èxit de Hollywood. I tanmateix, no en sabia res d'aquest títol. El tema dels viatges en el temps sempre m'ha interessat. Una gran sorpresa. Llegeixo el resum de la contraportada. Un home que viatja en el temps enrere cap a principis del segle XX per a conèixer a una actriu que s'allotja al mateix hotel que ell. Sembla que és una història d'amor. Encuriosit, me l'enduc a la caixa per a comprar-lo. Surto de l'Abacus amb el llibre sota el braç. Penso que no tardaré gaire en començar a llegir-lo. No com altres vegades que he comprat llibres i els he abandonat al prestatge fins al punta que acaben coberts per una gruixuda capa de pols i encara ni els he obert.

dijous, 8 de setembre del 2022

Ring Shout (ressenya)

Ring shout és una novel·leta de fantasia i/o terror curteta, que va molt al gra. Gairebé el consideraria un conte semi-curt, o almenys aquesta és la sensació que m'ha deixat. 

La història transcorre a l'amèrica profonda de principis de segle, un temps després de la Primera guerra mundial. L'autor ens presenta un escenari de discriminació racial que en aquells temps eren força quotidians malauradament on les persones de color eren considerats ciutadans de segona. Recordeu el Klu Klux Klan, que es tapaven amb túniques i caputxes de blanc i es dedicaven a torturar els pobres afroamericans?. Doncs aquest és el context de la novel·la al que l'autor hi suma un fort component de fantasia i terror. Imagineu si ja devien fer prou por en la vida real aquests fills de puta del KKK, ara suma-li que alguns son éssers sobrenaturals conjurats per algun dels membres mes del KKK que han invocat ves a saber quin dimoni i han obert un portal a un altre món d'éssers que s'alimenten d'odi dels humans, i que, lògicament, veuen en el context racista de l'època, una bona oportunitat per a generar més i més odi i alimentar-se'n. El nostre grupet protagonista està format per noies de color, cadascuna amb la seva personalitat ben marcada. La protagonista és la Maryse, que vol revenjar la mort dels seus familiars a mans d'aquests éssers i que conjura una espasa màgica que obté el seu poder del sofriment i de justícia que ha patit tots els membres de la seva raça al llarg de la història. L'acompanyen la Chef i la Sadie, aquesta ultima una ex-combatent de la Gran Guerra que hi va anar fent-se passar per un home, una mica traumatitzada per l'experiència però amb tot el bagatge adquirit en el combat.  Recolçades per altres membres de la comunitat afroamericana, estan força organitzades per a lluitar contra els Klukuxos. Però vet aquí que la vinguda d'un nou tipus d'ésser de l'altre univers que sembla conèixer molt personalment la Maryse,  precipitarà els esdeveniments i posarà al límit les noies, posant a prova les seves capacitats de lluita.

La novel·la com he dit, és curta i es fa curta. Es plena d'acció i no dona ni un respir al lector. Es fa entretinguda amb una narració àgil, clara i directa, molt de pel·lícula de Hollywood. Candidata clara a una continuació, o unes quantes, que podrien ampliar el lore fins on li quedessin ganes al seu autor. Ja que el món de possibilitats que obre amb aquesta novel·la és immens. 

El seu autor P. Djèlí Clark, no gens conegut per les nostres contrades, fou guanyador del premi Locus, Nebula i Alex i sembla estar bastant centrat en temes de la minoria afroamericana a la que pertany, aquesta novel·la n'és un bon exemple.

La novel·la forma part del catàleg d'obres portades per MaiMes l'editorial catalana que forma part d'aquesta benvinguda nova onada d'editorials en català dedicada a portar-nos obres de fantasia i ciència ficció, amb cito textualment, "una clara vocació feminista, integradora, compromesa políticament, ecologista, queer...". 

Molt recomanable per la quantitat i qualitat d'entreteniment concentrat en tan poques pàgines. Poc esforç lector i màxim rendiment. 



diumenge, 16 de gener del 2022

Fundació

 

Fa poc (com passa el temps) esperavem amb força hype l'estrena de la sèrie Fundation a AppleTV+, basada en les novel·les del gran Asimov. El hype estava justificat. Fins ara ningú s'havia atrevit a dur a la pantalla petita (ni a la gran) aquest gran clàssic de la CiFi del segle passat. I va arribar el dia. I fins i tot ja s'ha acabat la 1a. temporada. És hora, doncs, de fer balanç.

No m'equivoco de gaire si dic que ja fa més de 30 anys que vaig llegir Fundation. Així que quan va començar la sèrie no recordava gran cosa, o més aviat gairebé res. Això va anar a favor de la sèrie, doncs no tenia amb que comparar. Es clar, recordava l'argument de fons, però res més. I això la sèrie ho manté. Hari Seldon, la psicohistòria, l'imperi... I fins aquí les semblances. Ara que ha acabat la 1a. temporada, he rellegit la primera novel·la, Fundation i he pogut comparar.. i el que he llegit poc té a veure amb la sèrie.

La sèrie, no estaria malament si fos una sèrie independent, fins i tot podria ser valid si només s'allunyés en certa manera. El problema, és que hi ha coses que van en contra de l'esperit de les novel·les. Per entendre-ho anem a veure que és Fundation, el llibre:

La primera part de la saga d'Asimov, Fundation, és una recopilació de 5 contes curts. En aquells temps, i potser ara també, els autors de CiFi escrivien per a revistes Pulp. Enviaven els seus relats als editors de les revistes. Aquests, els aprovaven, o no, i els publicaven en parts si eren massa llargs. Solien ser relats, contes curts. Fundation no és una excepció. Anys desprès, van agrupar els 3 primers relats en un sol llibre.


Aquests cinc primers relats estan ubicats en l'univers dissenyat per Asimov i segueixen el fil argumental en el que també es basa la sèrie. Aquesta base és la següent: Ens trobem en un futur llunyà, en el que la humanitat s'ha expandit per la galàxia i està organitzada políticament en forma d'un extens imperi galàctica que té com a planeta capital Trantor que n'és el centre polític on viu l'emperador. En aquest context, el matemàtic Hari Seldon ha desenvolupat una ciència anomenada psicohistòria, capaç de predir tendències futures a partir d'anàlisi de dades estadístiques a nivell general (Asimov brillant avançant el Big Data). Doncs bé, la psicohistòria prediu que l'imperi està en decadència, i que no es pot fer res per evitar-ho, i això no agrada gaire clar. Per tal de mirar de minimitzar el temps de recuperació, salvar els mobles i la cultura, Hari Seldon comença la iniciativa Fundació, que s'encarregarà de resguardar, recopilar tota la cultura possible en una gran enciclopèdia galàctica per evitar-ne la seva pèrdua. Una mena de backup per a restaurar més ràpidament un cop tot es vagi perdent. Com aquestes prediccions no són massa gratificants, l'emperador els envia a desenvolupar la Fundació a l'exili, a l'allunyat planeta Terminus, que es troba a les afores de l'imperi, o sigui, als collons d'andares. 

Aquest seria el primer dels relats. La sèrie comença amb diferències significatives però la base del relat és bastant similar. Per començar, el personatge que va a veure Hari Seldon és completament diferent, l'emperador no és un sinò tres, formen una trinitat de clons, el qual és un detall que donarà molt de joc i que en si em sembla interessant.

Pel que fa a la segona història deixeu que em remeti al que diu la nostra "Enciclopèdia Galàctica": la Viquipedia:

Els enciclopedistes[modifica]

Han passat cinquanta anys des que l'equip d'en Hari Seldon es va traslladar, Terminus està a punt de patir la primera de les crisis Seldon. El mateix Seldon va predir que durant el procés de creació de l'enciclopèdia anirien succeint certes crisis que posarien en perill el projecte. En aquesta primera crisi, l'entorn social i els esdeveniments portaran als integrants de la jove Fundació a prendre decisions que afectaran a tot el futur del projecte.

Terminus, un planeta petit, pobre en minerals i amb greus mancances de recursos naturals, veu com els seus quatre planetes veïns (AnacreontSmyrnoKonom i Daribow) s'autoproclamen independents de l'Imperi Galàctic, formant així quatre nous regnes. Al tractar-se dels planetes més allunyats de Tràntor el seu accés a la cultura centralitzada de l'Imperi és limitat i, en conseqüència, els seus règims són pròxims a la barbàrie descrita per Seldon mig segle abans.

La posició de Terminus és delicada. Al tractar-se d'un planeta ple de científics i proper a les quatre capitals de les noves províncies, el líder Anacreont comença a interessar-se per Terminus perquè li oferirà un avantatge tecnològic important. Entre altres coses, Terminus és l'únic planeta de la zona que disposa d'Energia Nuclear eficaç.

Tot i que els enciclopedistes creuen que estan encara sota la protecció de l'emperador, l'actual alcalde de Terminus, Salvor Hardin, s'ha adonat del perill que corren. Tot i que Seldon va deixar clar que la finalitat de la colònia era l'enciclopèdia i que l'alcalde només tindria una funció merament administrativa, Hardin pren el control de Terminus. Gràcies als consells de Bor Alurin (l'únic psicohistoriador del planeta), Hardin aconsegueix que les quatre províncies s'encarin pel control del planeta en igualtat de condicions. D'aquesta manera s'estableix una situació de guerra freda on cap dels planetes veïns intentarà envair-lo per por a la represàlia dels altres.

Un cop la situació s'ha normalitzat, la colònia rep un missatge gravat pel mateix Hari Seldon on els explica l'autèntica finalitat de la fundació: la creació d'un segon Imperi Galàctic.



La sèrie ens ubica efectivament a Terminus on s'ha establert el grup de Hari Seldon. Tanmateix l'amenaça dels Anacreonts es materialitza. A la novel·la, la màxima de "La violència és el darrer recurs de l'incompetent" es portada a la pràctica per tots els seus protagonistes. Aquest relat i els propers es basen tots en, com superar les crisis Seldon, sense arribar a l'enfrontament armat, mitjançant les armes de la tàctica i la estratègia i la política.  En canvi a la sèrie, aquest factor desapareix del tot. És aquest el problema principal. És com un univers alternatiu al del llibre en el que els principals protagonistes fossin massa incompetents per evitar el conflicte. Un what if en el que es respon al que passaria si Salvor Hardin no fos tan intel·ligent. Com si Fundación no l'hagués escrit Asimov sinò algú altre. Desapareixen conceptes clau que son motor dels llibres, com ara la supremacia tecnològica de la Fundació que li permet establir les regles a la regió. Desapareixen la ment brillant d'Asimov. Apareixen noves línies argumentals i nous personatges que, en si no són cap problema, però que allunyen més i més dels llibres la trama argumental obrint nous camins completament inventats i impedint cada cop més qualsevol redreçament cap als llibres.


El tercer relat, és el següent:

"Els alcaldes[modifica]

Tres dècades després de la primera Crisi Seldon, les relacions entre la Fundació i els regnes veïns es basa en l'intercanvi de tecnologia tot usant la religió com a forma d'acceptació i control. Així, no tan sols controlen el desenvolupament tecnològic dels regnes, sinó que controlen també els mateixos sistemes veïns. Els sacerdots, que són educats exclusivament a Terminus, tenen el coneixement per usar la tecnologia mentre la resta de la gent pensa en ella com si fos màgia. El sistema de sacerdoci permet expandir el poder i les relacions de Terminus amb els quatre regnes i evita qualsevol intent de rebel·lió, tot gràcies als miracles que obra la religió gràcies a la tecnologia. Els estudiants d'altres planetes que s'inicien com a sacerdots tan sols se'ls confia com usar els artefactes, mentre que els més brillants, romanen a Terminus com investigadors i ciutadans del planeta.

El príncep Wienis de la corona d'Anacreont (creient de l'esperit galàctic i de la religió de Sheldon), és bel·licós i pretén controlar la Fundació. Fortuïtament es troba amb una antiga nau espacial de l'Imperi i demana a la Fundació que la restauri. Si la Fundació restaura la nau, regalarà a Anacreont un poder de guerra superior a la resta dels regnes; si no la repara, Wienis aconseguirà l'excusa perfecta per començar, juntament amb la resta de regnes, una croada contra Terminus. Terminus es troba davant d'una nova crisi.

Finalment, les persones dels regnes acaben per reconèixer l'autoritat religiosa de la Fundació i que el poder dels reis prové del misticisme dels artefactes dels sacerdots i, per tant, el control absolut acaba en mans de la Fundació."

Cada relat correspon a una crisi Seldon que van apareixent separades en el temps. Per tant ja no comparteix els protagonistes de la primera crisi. La sèrie no ha arribat ni crec que ho faci a aquest segon relat. De fet es tan allunyada des d'un bon començament que no és en cap cas viable que hi arribi. Per bé o per mal ha creat una entitat pròpia i com més avança, més independent dels llibres és.

El quart i cinqué relats:

"Els comerciants[modifica]

Han passat 75 anys des de l'última crisi Seldon. Limmar Ponyets té una tasca a realitzar a Askone, un món que ha depreciat qualsevol tipus de comerç amb la Fundació per la por que senten els seus dirigents en vers la religió, atès que temen que puguin acabar controlant la seva societat com ha passat en el passat. La feina de Ponyets és negociar l'alliberació de Eskel Gorov, un agent de la Fundació que va ser enviat abans que ell amb la finalitat d'iniciar tractes comercials amb Askone.

La societat d'Askone sospita de la tecnologia i practica l'adoració al treball dels avantpassats. El "gran mestre" no accepta la tecnologia de la Fundació, per aquest motiu ha condemnat a Gorov a pena de mort. Per sort, Ponyets els convenç a intercanviar l'alliberació de Gorov per la possibilitat de convertir el ferro en or usant un processador de menjar modificat de la seva nau.

No tan sols s'acaba alliberant a Gorov, sinó que com a afegit s'obre la porta al comerç amb la Fundació. Ponyets fa xantatge a un dels membres del consell d'Askone i l'obliga a comprar tota la càrrega tecnològica de la nau, fet que es contradiu amb totes les lleis del planeta. Aquesta compra és l'espurna que comença el procés de legalització del comerç amb la Fundació.

Els prínceps comerciants[modifica]

Els anys passen, la influència econòmica i religiosa de la Fundació augmenta dia a dia i s'estén per la Galàxia. És una dominació econòmica, ni militar, ni política. Algunes naus de la Fundació han desaparegut prop de la república de Korell. Aquest alerta als fundacionistes, cap província disposa de naus que puguin igualar en velocitat a les de la Fundació, això podria significar que tenen accés a tecnologies avançades que podrien ser una amenaça per la Fundació. Hober Mallow, un comerciant veterà (que no és agent de la Fundació) és enviat a Korell en missió comercial perquè avaluï el nivell tecnològic de la zona i trobi una explicació a la desaparició de la flota.

Mallow inicia petits intercanvis comercials amb el líder de Korel, Comdore Argo Asper, el qual és reticent a adoptar la tecnologia. Hober Mallow especifica que només es tracten de negocis i que no té cap mena d'intenció d'expandir la religió. Finalment Mallow aconsegueix realitzar les vendes però no troba cap rastre de tecnologia avançada ni de les naus perdudes.

Terminus, Mallow és denunciat per traïció al només negociar i no estendre la religió. Mallow argumenta que la religió ha permès augmentar el control de la Fundació però que el comerç serà l'eina que realment portarà la Fundació a convertir-se en un autèntic Segon Imperi Galàctic. Mallow és arrestat per no haver ajudat un monjo missioner de la Fundació destinat a Korell. Al final es descobreix que tot va ser una trampa de Korell per forçar un enfrontament amb la Fundació. Mallow guanya les eleccions a Alcalde i es converteix en líder de Terminus."


En definitiva, la sèrie agafa la llavor inicial de la saga d'Asimov, per a construïr... una altra cosa. Un univers alternatiu en el que l'esperit de "La violencia és el darrer recurs dels incompetents" que impregnava i donava sentit als llibres, se'l passen pel forro i demostra el que passaria si, els competents protagonistes dels llibres, Salvor Hardin de moment, fossin uns incompetents, o simplement, no existissin. Com es sol dir, Asimov es deu esta removent a la tomba i cagant-se amb els hereus que s'han venut els drets. Una llàstima. 


Viquipedia: La Fundació

Nova edició en català



dijous, 16 de setembre del 2021

Dune

Els vells mestres de la CiFi mai moren. Això ho deien del "rockeros" però també serveix per als "GRANS" de la literatura de ciència ficció. I aquests dies de setembre del 2021 seran determinants per confirmar o desmentir aquesta afirmació. I també per al futur més immediat del gènere de la ciència ficció al cinema i a la petita pantalla (o petita, o no tan petita, plataforma d'streaming millor dit). 

I perquè dic això si és que dic alguna cosa? Doncs perquè aquesta setmana s'estrena al cinema la nova adaptació de Dune, el clàssic de la Cifi del segle XX de Frank Herbert. I a més, per si no n'hi havia prou, la setmana vinent... (redoble de tambors) s'estrena la sèrie basada en Fundació d'Isaac Asimov, a Apple TV+ . I ja sabeu com va... Del seu èxit o fracàs en dependrà que s'obri la veda o almenys la possibilitat d'adaptar altres grans clàssics. Si la sèrie té èxit, es podràn plantejar adaptar altres històries del mateix Asimov, o d'Arthur C. Clarke, o... qui sap... En canvi, si la sèrie és un fracàs... bé... segurament passarà molt de temps a sentir a parlar d'alguna altra adaptació.

El mateix passa amb Dune. El seu èxit pot suposar un impuls a l'adaptació d'altres obres al cinema. Així que posarem una vela a sant ... (no sé quin és el patró de la ciència ficció) per a que així sigui. De moment, les crítiques han estat bones al festival de Venècia, i el seu director, fins ara ha estat responsable de productes de gran qualitat com ara, 'Blade Runner 2049' i 'L'arribada'. De moment, anem a parlar una mica sobre Dune.

Frank Herbert.


Sens dubte, Dune fou l'obra magna de Frank Herbert. El senyor Herbert va nèixer l'any 1920 a Tacoma (Washington). Es va traslladar a Arizona l'any 1939 on va aconseguir feina de reporter (enganyant sobre la seva edat). Es va casar per primer cop l'any 1940, però es va divorciar 5 anys desprès. Durant la 2a. Guerra Mundial feia de fotògraf a la Marina però només s'hi va estar 6 mesos per baixa mèdica. Va estudiar psicologia a l'universitat de Washington. Al llarg de la seva vida va passar per diverses feines, sobretot periodístiques. Va escriure al Seattle Star i The Oregon Statesman, i deu anys a la revista The San Francisco Examiner. Durant aquesta època va publicar nombrosos relats, no només de CF, i la seva primera novel·la El drac a la mar, publicada l'any 1955. Mentre la seva segona dona era qui portava els dinerets a casa, ell es dedicava de ple a escriure. Un encàrrec per escriure sobre els deserts d'Oregó el va fascinar per la seva ecologia i això el va inspirar per al seu èxit: Dune.  Frank Herbert va morir de càncer l'any 1986, als 65 anys d'edat, al bell mig de l'èxit, poc desprès de l'adaptació cinematogràfica de David Lynch.

Dune.

Primer fou publicada per entregues. Les dues nouvelles que formaven el Dune original es van reunir en una sola novel·la. que es va publicar l'any 1965 i va guanyar els premis Hugo i Nebula. La història de Dune era força diferent al estil de novel·les i contes de CF de l'època. L'univers de Dune ens situa en un futur llunya de la humanitat en el que, tot i dominar els viatges per l'espai es regeix per una mena sistema feudal. Hi regna l'emperador sobre els diferents mons governats per diferents Cases. També hi trobem la germandat mística de les Bene Gesserit, la corporació CHOAM i la Cofradia de l'espai. Tots ells actors en una mena de jocs de trons pel poder. Al vell mig, un món , Dune, del qual s'extreu la  única substància que permet els viatges per l'espai, i per tant, objecte del desig de tothom.

Nissaga de Dune.

Frank Herbert va fer 5 parts de Dune:

- Les dues parts publicades a la revista analog portaven per títol: Mundo de Dune i El profeta de Dune.

- Es van unir en una sola novel·la de títol : Dune

- Al 1970 es va publicar El mesies de Dune

- Els fills de Dune

- Deu Emperador de Dune

- Heretges de Dune

- Casa capitular: Dune

Desprès de la mort de Frank Herbert, el seu fill en col·laboració amb Kevin J. Anderson (l'escriptor multiusos) van treure més seqüeles i precueles suposo que per a munyir la vaca el màxim possible (fins a 11 novel·les noves): Dune: La Casa Atreides en fou la primera. Tot i que es consideren cànon no estan al nivell de la primera part ni de lluny. De fet ni tan sols les seqüeles del mateix Herbert estan al nivell de la primera.

Pel·lícules.

Aquesta no és el primer cop que s'adapta Dune al cinema. La que serà per molts de nosaltres, la pel·lícula de Dune, la va dirigir David Lynch l'any 1984. Formava part de l'ona expansiva de l'èxit eixordador de Star Wars. El que us comentava abans, només cal que un tingui èxit per obrir l'aixeta del finançament per a  productes d'imitació. Però el Dune de David Lynch és un film impregnat de la forta personalitat del seu director, tot i que no tant com ell hauria desitjat. Va ser considerat un fracàs, però el temps l'ha posat al seu lloc com un film de culte i som molts qui la considerem (entre els que m'incloc) una gran obra mestra. El film explica el primer llibre i està plagada d'imatges molt evocadores amb efectes especials molt ben fets i que em sembla que el temps ha tractat força bé. Cal destacar que hi van participar alguns dels actors que després han esdevingut força populars. Kyle MacLachlan com a Paul Atreides, el detectiu de Twin Peaks, o Patrick Stewart (el capità Picard d'Star Trek: TNG). Fins i tot Sting (el cantant de The Police) hi tenia un paper destacat. D'altra banda, la genial BSO de Toto i Brian Eno, a base de sintetitzador trencava la tendència a la Orquestra Simfònica que havia posat de moda Star Wars en aquest tipus de films.

Minisèrie de Sci-fi Channel.


L'any 2000 el Sci-fi Channel va treure dues minisèries bastant fidels a les novel·les de Herbert, Dune i Sons of Dune. Però de molt baixa qualitat, tant en actors, interpretació com en efectes especials. En aquella època els FX per a la televisió estaven molt limitats pel baix pressupost que intentaven estar a l'alçada a base de tecnologia digital de l'època. Els FX per ordinador eren de poca definició, i cantaven molt. I amb el temps encara es nota més (fins i tot els efectes per ordinador de les preqüeles d'SW per culpa d'un Lucas obsesionat en generar-ho tot per ordinador es noten antiquats. Algun dia haurian de fer-ne un remuntatge actualitzant tots els FX, i de pas eliminant-ne algun personatge digital amb potes i orelles llargues. No sé si m'enteneu).


Còmics.



Dune també es va dur al món dels còmics com a adaptació de la pel·lícula del 1984 de David Lynch de la ma de Marvel. En un sol volum adapta la pel·lícula, o també en una minisèrie de 3 parts. 

Recentment Panini ha publicat la primera part d'una novel·la gràfica de dues parts adaptació també de la novel·la de Frank Herbert, que imagino vol aprofitar l'estrena del nou film a la gran pantalla. Aquest còmic té segell espanyol. Està dibuixat per Raúl Allén i Patricia Martín.


Jocs d'ordinador.

L'any 1992 Dune va fer acte de presència en el món dels videojocs. Primer per a MSDOS i Amiga i desprès per a Sega CD de la ma de Cryo i publicat per Virgin. El joc és un tipus d'aventura gràfica que segueix l'argument de la novel·la.

El mateix any, un altre joc basat en l'univers de Dune , Dune II: The building of a Dynasty. Aquest de tipus d'estratègia en temps real desenvolupat per WestWood Studios del tipus de Command & Conquer que va sentar un front precedent en jocs d'aquest estil. En van fer dos parts més, Dune 2000 (1998) i Emperor: Battle for Dune (2001).

Jocs de taula.

Dune també té la seva vesant en l'entreteniment de sobretaula. Alguns d'ells: 

- Per una banda tenim el joc d'Avalon Hill de l'any 1979 d'estratègia.

- D'altra banda el joc Dune de Parker Brothers de l'any 1984 basat en el film de David Lynch.

- El del 2019 de Gale Force Nine

- El del 2020 Dune: Imperium 

- Dune : Collectible Card Game joc de cartes del 1997


Com veieu, fa molt de temps que Dune fa anys que s'expandeix per tots els mitjans d'entreteniment possibles. Es de suposar que amb aquesta nova adaptació es doni un nou impuls a l'univers de Dune i ja estem veient com han aparegut nous jocs i noves adaptacions en còmic. Benvinguts siguin! 

Endinsem-nos en l'apassionant univers de Dune!







dijous, 12 d’agost del 2021

La pitjor pel·lícula

 L'èxit d'"Star Wars" va propiciar l'aparició de tota mena d'imitacions. Algunes més afortunades que d'altres.

Una d'elles va ser "Battle Beyond the Stars" (1980), un trasunte de "Els 7 magnífics" tan obvi que aquí van veure clar que seria el seu títol en espanyol: "Los 7 magníficos del Espacio". El film contava amb la participació d'actors més propis de la TV, com ara George Peppard ("A-Team"), Robert Vaughn o John Saxon. I banda sonora d'un prometedor James Horner que pujava uns graus la qualitat del producte. 

Els efectes especials, un aspecte molt a tenir en compte en aquella època, no estaven malament. Una mica repetitius això si, reutilitzant-se seqüències. A destacar el disseny de cadascuna de les naus que intervenien en la batalla. Totes diferents, per a remarcar la procedència diferent de cada personatge. En definitiva, un producte de segona divisió que estava lluitant per pujar a primera.

En un ordre de coses més personal, recordo haver anat al cinema a veure-la i passar-m'ho molt bé. Clar que en aquells temps ens conformàvem amb ben poc.

Però d'aquest film ja n'havia escrit en aquest blog. El que volia comentar, si es que comento algo, és que ahir vaig veure un tros (no vaig aguantar més) d'un altre film "Space Riders" (1986) i Quina va ser la meva sorpresa en veure-hi escenes familiars i escoltar-hi una música que també em sonava... No havia vist mai aquest film i pensava que seria un altre producte de la qualitat de l'anterior però no, encara era pitjor.  A banda d'una posta en escena cutre. Per exemple comença en un suposat hangar extraterrestre que es un magatzem qualsevol. Un crio es cola en una nau d'uns contrabandistes, la nau s'enlaira, i aquí comencen els efectes especials a l'espai. "Mmmm, aquesta nau em resulta familiar" vaig pensar. 

Uns segons desprès hi vaig caure. Era la nau de "Battle beyond the stars" (a partir d'ara BBTS), i les naus perseguidores també. La nau té nom. Es diu Nell, i les seves formes no passen desapercebudes. El factor de forma d'aquesta nau no és habitual. Efectivament, sembla el cos d'una dona, amb pits i tot. Però això no és impedimenta per a reutilitzar-la en un altre film, oi?.
No és la única nau que hi apareix. D'altres naus de BBTS també han estat re-assimilades. 

I la música? "Això és James Horner segur! De fet, em sona a alguna altra pel·lícula". Una consulta ràpida per internet m'ho va confirmar. Es tracta també de la Banda Sonora de BBTS.  I és que també n'era el productor el Roger Corman. Clar, qui si no. En Roger Corman aplicava el minimalisme i l'austeritat als pressupostos dels seus films. Tot i així, BBTS és el film més car de Roger Corman, per això suposo que n'havia d'amortitzar tot el possible. Tot i això el film, en si, es horrible.

dijous, 29 de juliol del 2021

Més viatges en el temps: La casa del tiempo i Flashback

 A Filmin hi podeu trobar films que són poc coneguts sobre viatges en el temps. No són grans superproduccions de Hollywood. Son films modestos de baix pressupost, però això sovint els obliga a  suplir-ho amb molta imaginació i originalitat.  En aquesta línia aniria dos films que he vist recentment: 

 La Casa del Tiempo

Un amfitrió d'allò més excèntric convida a una casa a uns quants amics per a proposar-los una aventura. L'aventura consisteix en un viatge en el temps sense moure's de la casa fins a l'any 1944, en plena ocupació nazi de França (La casa es ubicada a la campinya francesa). L'amfitrió argumenta haver localitzat una freqüència oberta per uns experiments nazis amb física quàntica que van obrir una escletxa en el temps. Simplement amb la polsació d'un botó d'un, molt poc treballat, artefacte se suposa que, sense notar res ni cap efecte especial ni cap sensació en els seus protagonistes, es traslladen en el temps. Evidentment els convidats no s'ho acaben de creure però li segueixen el joc i se'n van a dormir sense més. A partir d'aquell moment entren en escena alguns personatges de l'època, una jove fugitiva de la resistència, uns quants nazis,... però els amics que hi interactuen es pensen que són actors contractats pel seu amfitrió.

Potser l'objectiu del film és que, si que et deixis endur, com els seus protagonistes pel "joc" proposat pel seu amfitrió, dubtant tota l'estona si realment han viatjat o no en el temps, o és una mera representació teatral preparada. Però no ho aconsegueix del tot si ja tens experiència en aquest tipus de films. Tot i així resulta entretingut. Fan gràcia les actituds dels personatges. Sobretot l'aficionat a l'història del Tercer Rich que flipa amb l'attrezzo dels suposats actors. 

Com ja he dit, la pel·lícula es pot veure a Filmin en versió original francesa amb subtítols en castellà.

Flashback


Flashback és més psicodèlica. El protagonista absolut, amb una vida consolidada, amb feina i parella estable, comença a tenir visions que semblen retornar-li records oblidats de la seva joventut, durant la qual, va experimentar una temporada amb una droga sintètica de curiosos efectes. 

A partir d'aquí comença el seu camí d'autodescobriment perseguint aquests records, recuperant contactes de l'època a la cerca de la noia que sembla va ser l'amor de la seva vida, mentre augmenten la freqüència de les visions.

Com que la trama va de drogues psicotròpiques la pel·lícula té un marcat caire psicodèlic. Mentre la veia em preguntava com s'ho faria per que no acabés  justificant l'ús de les drogues, tal com sembla que fa durant el transcurs del film. 

També la podeu veure a Filmin, aquesta en versió doblada en castellà si voleu.