Ha mort Constantino Romero

Tota persona té moltes facetes i a les persones que tenen el privilegi de ser conegudes, famoses per la seva feina la gent les coneix per una o vàries de les seves cares que tenen a veure amb el desenvolupament de la seva professió de cara al públic. Quan aquestes persones es moren, no només desapareix per als seus éssers estimats la persona, si no que la seva part pública desapareix per al seu públic. En aquest cas li ha tocat a Constantino Romero. Avui m'he despertat amb la noticia de la seva mort. No s'esmenten les causes, però, realment importen?. 

Si us he de dir la veritat, no m'ha sorprès. Feia massa temps que no sentia la seva veu en cap pel·lícula ni el veia en cap programa de televisió i resultava força estrany en un home que sempre s'ha caracteritzat per ser prolífic en la seva professió. Els meus temors es van reafirmar quan, desprès de estar desaparegut durant molt de temps, va anunciar la seva jubilació de l'escenari a finals del 2012, amb 65 anys. A veure, no em quadrava amb la seva personalitat. Una persona tan treballadora i al qual semblava gaudir amb la seva feina no es jubila com un funcionari o un peó per que ha arribat als 65 anys. Suposo que ja devia estar malalt de fa temps. 

Jo al Constatino Romero el seguia de fa anys en la seva faceta de presentador de Televisió, dirigint programes memorables com "El tiempo és oro", o la veu de les cerimònies dels jocs olímpics de Barcelona l'any 1992, però sobretot va formar part de la meva història en posar la seva portentosa veu a molts personatges amb els quals he viscut grans històries al cinema. I ja dins aquest únic marc, ha esdevingut una gran icona del cinema de gènere. Ell va posar veu al replicant Roy Batty (Rutger Hauer) de Blade Runner. Ell va ser Darth Vader a Star Wars. Ell va ser el capità Kirk a tota la saga de pel·lícules de Star Trek. Ell va posar veu a l'agent 007 James Bond en la seva etapa de Roger Moore. Ell posava veu a Terminator 2. Fora ja del gènere també va ser la veu de Clint Eastwood. 

No puc parlar per les seves altres facetes per que no les conec, però, ja només per la seva vesant del doblatge, es mereix un homenatge. Almenys, aquesta part no morirà mai. Sempre seguirà sent Darth Vader i el capità Kirk i tants d'altres. Cada cop que re-visionem aquestes pel·lícules ell estarà allí (si cap re-masterització ho impedeix) i reviurà durant les dues hores de metratge en la veu dels seus personatges i així mai l'oblidarem.

El meu pesam a tota la seva família de seguidors anònims i aquí li dedico aquest petit però sentit homenatge.

Los últimos dias

Sembla que som en una mena de moda de films espanyols "post-apocaliptics". Desprès de "Fin" ens arriba aquesta "Los últimos dias", dirigida per Alex Pastor ("Infectados"), interpretada per José Coronado, Quim Gutierrez i Marta Eturra. 

La sinopsi és la següent: Una malaltia que provoca una extrema agorafòbia s'ha extés arreu del món. Ens trobem a Barcelona. La gent, incapaç de sortir a l'exterior, sobreviu com pot dins els edificis, el metro i les clavegueres. El protagonista, atrapat a les seves oficines, ha de tornar a casa a buscar a la seva dona, però necessitarà del GPS de que disposa l'auditor de Recursos Humans per a moure's per la ciutat mitjançant els túnels del metro.

La veritat és que el film resulta força entretingut, amb un bon ritme que no decau al llarg del metratge. Si que em va decebre la manca d'exteriors. Tenia ganes de veure una Barcelona post-apocalíptica i tot plegat es limita a quatre tomes. Molt convenient la agorafòbia. Molt enginyós. El que t'estalvies en efectes especials i exteriors si tota l'acció transcorre pels túnels del metro i interiors d'edificis. Però jo m'esperava més que veure un pla de l'arc de triomf amb columnes de fum a l'horitzó. Per a no fer monòtona la pel·lícula utilitza el flashback com a recurs per canviar de tanta foscor i així anar explicant-nos els darrers dies de normalitat del protagonista, com va veient que el món s'afona al seu voltant i posar-nos en antecedents sobre la seva història personal.

22/11/63

Aquesta data marcava la història dels USA de finals del segle XX ja que és la fatídica data de l'assassinat del president dels EEUU, John F. Kennedy. I ara també és el títol de la novel·la que l'Stephen King ha dedicat al magnicidi.

Aquest cop l'autor utilitza el viatge en el temps per a fer una novel·la costumista que descriu amb tot detall com era la vida de l'Amèrica dels anys 60, amanida amb tocs del seu gènere preferit, el terror, del qual sembla incapaç de desprendre's. Ens explica la història des del seu més pur estil, planer i eficaç i es clar, al girar el full, a poc que ens descuidem, trobem al protagonista (i a nosaltres) al vell mig d'una mini trama aterradora. També trobem contínues referències a la seva altra novel·la "It", ja que, el protagonista en viatjar en el temps va a parar al poble de Derry a l'època dels atacs del malvat pallasso. (no puc especificar més sobre el tema ja que reconec que no he llegit "It", em donava massa mal "rollo", però he pogut intuir que moltes referències anaven per aquí). 

A tots aquells que busquem elements de ciència ficció en els viatges en el temps, us he d'avisar que us pot resultar decebedora en aquest aspecte. En King passa per alt qualsevol aspecte tecnològic referit als viatges en el temps. No l'interessa el més mínim el perquè ni el com i ho redueix a un mer recurs. Simplement hi ha un lloc concret d'un edifici que travesses i et trasllada en el temps als anys 50. En cap moment es planteja les causes d'aquesta anomalia ni com funciona. Ara bé, si que es veu obligat a fixar les seves pròpies regles del viatge en el temps que com veureu són una mica particulars: En travessar el forat
hom es trasllada als anys 50. Si canvia alguna cosa del passat i torna pel forat, els canvis es propaguen automàticament al futur, per tant, en tornar pel forat hom veurà com s'han aplicat els canvis. Ara bé, si torna a viatjar al passat, els canvis es desfan, per tant, en tornar al futur, es restableix o s'apliquen els nous canvis si n'hi ha hagut. No resulta fàcil, però, canviar el passat. Sembla com si s'auto-regulés i els esdeveniments es confabulessin per impedir que puguis canviar alguna cosa, i com més gran és el canvi, més dificultats et posa. 

Es nota que en King s'ha documentat força sobre l'assassinat de Kennedy, no el tracta a la lleugera si no que hi inclou força detalls, així com de la vida de Lee Harvey Oswald.  

La novel·la és llarga, més de 1000 fulls, però en King és un mestre i et proporciona una lectura molt àgil i lleugra.
En definitiva, la novel·la tot i ser llarga, més de 1000 fulls, és llegeix molt bé. En King és un mestre i et proporciona una lectura molt àgil i lleugera. Si us agraden els viatges en el temps i/o la història dels USA del segle XX aquest és el vostre llibre. Per la meva banda, m'esperava quelcom diferent però m'ha acabat agradant un cop he reajustat les meves expectatives i m'he adaptat al mode King. I com he dit abans, l'art de l'escriptura en les seves mans sembla que sigui fàcil, per que ho fa fàcil, i notes com flueix la lectura d'una forma molt natural. Qui tingués ja només una 4a. part de la seva habilitat!!

JLA/Avengers (Avengers/JLA)

Acabo de llegir el crossover definitiu. L'enfrontament entre les dues formacions de superherois més poderoses. Per un costat, JLA, la formació de l'univers DC que consta de personatges de la talla de Superman, Batman, Green Lantern, Wonder Woman, Flash, etc.... Per l'altre, Avengers, amb Captain America, IronMan, Vision, Thor, etc... Només amb això ja es pot un fer la idea de l'envergadura de la situació.  

Dibuixat magistralment per George Perez i guionitzat per Kurt Busiek entre el 2003 i 2004, és una autèntica filigrana on gairebé cada dibuix és una amalgama de personatges d'ambdós universos. El domini de la història dels còmics que demostren els autors és increïble, ja que, no contents en ensenyar mostres actuals dels personatges, en una fase de la història, els herois es veuen transformats en la seva forma passada. No puc arribar a entendre cadascun dels detalls que apareixen de cada personatge, doncs desconec la història dels còmics, tant la de Marvel com la de DC, però s'intueix que hi ha hagut una gran feinada de documentació i estudi al respecte.

En el transcurs de la història, la relació entre ambdos grups, passa per diferents estats. Al principi recel, lluita, però més endavant col·laboració i enteniment, i fins i tot, admiració mútua. Fa gràcia veure les diferències entre ambdós universos. D'una banda Superman creu que a l'univers Marvel, els superherois no fan suficient per la gent i veuen un mon de molta violència. De l'altra els Avengers es troben un univers DC on els herois tenen el respecte i l'admiració que ells voldrien. 

El còmic, en la seva publicació original consta de 4 capítols en grapa, però ara es pot trobar en un sol volum. Us el recomano al 100%.

Muff said.

El Hobbit

Sembla mentida però, l'aconteixement tan llargament esperat ha arribat per fi. Han estrenat 'El Hobbit'. Cada cop que anuncien un film d'aquests sembla que és molt lluny, per que cada cop l'anuncien amb més antelació. Bé, anem al gra. Si volteu per internet en blogs i altres sites d'opinió podreu veure que opinions n'hi ha moltes i molt ben explicades. Així que em centraré en sensacions puntuals i personals que vaig tenir al mirar el film

Primeres sensacions.

En Gandalf és més vell. Efectivament, han passat 10 anys des de l'altra saga, SDLA i això és nota en Gandalf. O més aviat en l'actor. No ho han pogut dissimular de cap manera??

L'actor de doblatge de Gandalf, s'ha passejat per podcasts i he tingut l'oportunitat de sentir la persona darrera el doblatge. Això va fer que el primer cop que vaig sentir parlar en Gandalf al film, no me'l vaig creure, vaig veure l'actor de doblatge, no el personatge. És un efecte estrany que va desaparèixer al cap d'una estona.

Al primer moment, els nans em van recordar una mica als Klingons d'Star Trek.

La pel·lícula produeix certa sensació d'enyorança del Senyor dels Anells i això va en dretiment de la pròpia pel·lícula, doncs d'alguna manera converteix l'aventura d'en Bilbo en una història menor. Que de fet ho és i ja ho sabem, és un conte infantil que va escriure en Tolkien per als seus fills, però si m'ho recorda a cada moment amb aparicions estel·lars de personatges de SDLA doncs encara queda més palesa la diferència. La part positiva d'això és que,en el fons, s'agraeix la seva presencia i a més s'estableixen més lligams amb SDLA, convertint el film en tota una precuela.

La millor escena del film, sens dubte, la trobada amb en Gollum. Tot i que hi ha un detall que em va fer veure un amic. Al llibre en Bilbo no veu com li cau l'anell al Gollum, si no que se'l troba a les palpentes a les fosques. De manera que en Gollum té més raó quan l'acusa de lladregot.

L'adaptació de SLDA no requeria afegir més espectacularitat de la que ja hi havia als llibres, en canvi al Hobbit s'afegeix més llenya de la que hi ha per aconseguir convertir un conte senzill en quelcom més èpic. De manera que queda un Hobbit unflat amb anabolitzats. És lògic que sigui així doncs la diferència amb SDLA hagués estat massa accentuada. Enlloc de superar-se, s'hagués vist com un pas enrera. De fet, haurien d'haver adaptat 'el Hobbit' abans que SDLA i així progressivament hagués guanyat en espectacularitat, èpica i interés, però això ja és demanar molt. Les coses van com van.

Els escenaris de Nova Zelanda són espectaculars. Les tomes en helicòpter que veiem a SDLA es repeteixen aquí. Però em sembla que n'abusen una mica. I l'escena en que els ataquen els Huargos sembla el mateix lloc on van atacar també a la gent de Rohan quan fugien cap a l'abisme de Helm. I una altra cosa sobre els escenaris: No pot ser que els vegis caminant per una explanada immensa de camp que arriba fins l'horitzó i a la toma següent els trobis al límit d'un precipici. Hi ha canvis d'escenaris sobtats que no es corresponen amb la toma des de l'helicòpter.

Es repeteixen alguns clixés de SDLA que no caldria. Això fa que a moments sembli un "fan fiction" del SDLA (una història desenvolupada per fans basada en SDLA), doncs enlloc de crear noves fites i moments èpics, es recolça en frases i situacions que ja hem viscut a SDLA. Per exemple, per què Gandalf ha de dir un altre cop "por aquí, insensatos" o ha de parlar amb una papallona per fer venir les Àligues.

Setmana del Hobbit

 

El Hobbit

Aquesta setmana ve marcada per l'esperada estrena de "El Hobbit", l'adaptació de la novel·la de Tolkien. Encara no l'he vista, però la decisió de fer tres pel·lícules d'un petit conte de poques pàgines m'olora malament. "El Senyor dels anells" era molt lògic que es convertís en una trilogia, justificada per que el propi llibre ho era. Com es possible que aquesta tingui la mateixa llargada que "El senyor dels anells"??. Bé, ho sabrem aviat però d'entrada em fa mala espina. Tan de bo m'equivoqui però em sembla que l'avarícia del seu director o productors, pot ser el pecat capital que esgarri la nova adaptació de Peter Jackson.

Dexter

Som a punt del season finale de Dexter. Em refereixo a la emissió als USA evidentment. Aquesta setena temporada ha estat força intensa. Per mi no ha decaigut en cap moment i sembla que acabarà tan bé com va començar. Tan sols queda un episodi per saber-ho.

Fringe

Torna a tocar pausa en la irregular emissió de la darrera temporada de Fringe. No se quantes pauses han de fer però talla bastant el rotllo. Quan agafes carrerilla ve una pausa d'aquestes i et treu fora de la sèrie. Li perdonem per que es tracta de la darrera temporada i és un miracle que hagi arribat fins aquí. Es tracta d'una darrera temporada completament atípica respecte al que havíem vist fins ara, però que resulta força interessant. 

Galactica: Blood and Chrome

Es tracta d'una webserie que narra les aventures d'un jove Adama. Esta bé, l'únic que l'actor que fa de Adama em recorda massa al Cristiano Ronaldo, i això em talla el rollo.

El mapa del tiempo

M'he acabat de llegir "El mapa del tiempo" de Felix J. Palma. He de reconèixer que primer no m'agradava. El problema és l'estil de narrativa. Massa recarregat. Massa adornat. Per explicar quelcom dona moltes voltes i revoltes i s'agrada a si mateix demostrant la seva perícia i que domina l'art de la paraula. I la veritat és que si que la domina, però no cal passar-se demostrant-ho. Vull suposar que ha volgut imitar l'estil de les novel·les de l'època, com ara, Jules Verne o H. G. Wells, però em sembla que s'hi ha esplaiat massa.

Tot i això, l'argument ha pogut més que l'estil narratiu feixuc i m'ha enganxat arrossegant-me a marxes forçades fins a la conclusió del llibre.

"El mapa del tiempo" de Felix J. Palma és un llibre que podríem situar en el subgènere "Steam Punk". L'acció transcorre al segle passat, en l'època de personatges com H.G. Wells o Jules Verne.  Jo el qualificaria com un homenatge a H.G. Wells i a la seva novel·la "The Time Machine" sobre viatges en el temps.

El llibre es divideix en 3 parts o 3 històries que, per bé que independents, tenen un nexe d'unió entre si. I aquest nexe no és altre que H. G. Wells, que té un paper a cada història i que va guanyant protagonisme conforme avança la novel·la.

Atenció a partir d'aquí spoilers:

La primera història.

I aquesta és la història d'un jove, de classe alta i pare empresari de l'època, que s'enamora d'una prostituta de White Chapel, precisament en l`època en la que Jack l'esbudellador freqüentava aquest barri i feia de les seves. El noi manté en secret el seu idil·li amb la prostituta (jo el trobo poc creïble, una mica agafat pels pèls) i dubta en presentar al seu pare la seva relació per por a la previsible reacció paterna i alliberar la prostituta de la seva desgraciada vida. Finalment exposa al seu pare la situació i obté la reacció esperada, però malauradament, el rescat arriba tard i la noia mentre ha estat víctima de Jack l'Esbudellador. 

El noi perd les ganes de viure i es a punt del suïcidi, però, al darrer moment, un amic seu el convenç de que la situació és pot canviar. Hi ha un escriptor, de nom H. G. Wells, que té en possessió una màquina del temps. Podria tornar al passat a temps per salvar la seva estimada de les urpes de Jack l'Esbulledador.

La segona història.

Però no només H. G. Wells, escriptor de 'La màquina del temps' que ha popularitzat els viatges en el temps en la societat britànica de l'època, és qui té el monopoli sobre la quarta dimensió. Un altre escriptor frustrat, Murray, té al seu avast un mètode diferent basat en la màgia del continent africà, accés a una quarta dimensió que li permet accedir al futur. Concretament a l'any 2000. Any clau per la història de la humanitat, doncs esdevé la lluita definitiva entre les màquines i els humans, personificada en els seus dos herois i representants, el capità Derek Shackelton i el rei dels robots Salomon. L'empresa "Viatges en el temps Murray" organitza excursions en grup al futur, per a presenciar en directe la batalla final per la humanitat. La jove Claire veu, en aquesta excursió, la possibilitat d'escapar de la seva depriment vida al present i quedar-se a l'any 2000 amb l'atractiu capità Derek Shackelton. 

La tercera història.

Un assassí corre per Londres matant gent amb una arma que no existeix en el Londres del segle XIX. L'inspector sospita que l'assassí prové de l'any 2000, i ha viatjat al present aprofitant la tornada d'algun dels viatges de l'empresa "Viatges en el temps Murray".

L'autor juga molt bé amb les paradoxes dels viatges en el temps i n'explica al detall les seves regles. És nota que sap de que parla. M'atreviria a dir que hi ha un homenatge a Terminator en la segona història, a banda del clar homenatge a H. G. Wells i a la seva obra i als altres escriptors de l'època.

Si us agraden els viatges en el temps i l'steam punk, aquesta obra n'és la combinació perfecta. No us deixeu engandulir per les formes feixugues i endavant.

Ara canviaré de llibre i d'aquí a un temps començaré amb l'altre llibre de l'autor: "El mapa del cielo", que crec serà per l'estil, però, aquest cop, tractant el tema de "La guerra dels mons" d' H.G. Wells, que ja avança una mica en les darreres planes d'aquest llibre.