dissabte, 9 de gener del 2021

Tenet

Si hi ha alguna pel·lícula que ha tingut el valor per estrenar-se aquest 2020 en plena pandèmia ha estat 'Tenet' de Christopher Nolan. L'afamat director de Memento, la trilogia de Batman , Inception, entre altres. Novament trobem un producte molt fidel a l'estil del seu director, que sempre cerca idees originals a la par que arriscades. I aquest cop potser ha estat la més arriscada que li recordo des de Memento.

Nolan crea les seves regles a cada pel·lícula. Ho va fer amb Memento, ho va fer amb Inception, i ara ho torna a fer amb Tenet. Els films de Nolan són tot un trencaclosques en el que es veuen implicats tant els seus protagonistes com nosaltres, també. Com més aviat captin les regles els seus personatges, més avantatge tindran, i nosaltres gaudirem de l'esforç intel·lectual amb ells. 

Nolan s'esforça sempre en posar-nos a la nostra disposició un manual d'instruccions per a dummies, i aquest cop no és menys. Desprès, el film està dissenyat al mil·límetre per a que tot (o gairebé tot) encaixi. Però tot i així, la proposta és tan anti-intuïtiva que a mi personalment em fa rexinar les neurones com si tingués engranatges rovellats al cap. Soc incapaç de seguir escenes com la dels cotxes ni havent-la vist més de 3 cops. Ni tot el meu bagatge en pel·lícules de viatges en el temps em serveix per a entendre que està passant per pantalla. La conseqüència d'aquesta incapacitat meva és desconnectar el cervell i gaudir de l'espectacle, augmentant al màxim el nivell de suspensió de la incredulitat. Deixar d'intentar entendre-ho i confiar en que el director ho tingui tot ben lligat. I si, en ell jo hi confio. Ja ho devia veure venir el director que seria difícil i per això, des d'un bon principi et proposen una sortida en veu de un dels personatges: "No intentes entenderlo, sientelo".

El problema és el de sempre dels films de Nolan (a excepció de Interestellar), que està molt enfocat en definir els mecanismes del film (autèntics protagonistes) i sempre produeixen una cert desconnexió emocional amb els personatges. I aquí, a l'escena final, s'hi afegeix el factor que les regles s'han complicat fins a un punt tal, i son tan poc intuïtives que, almenys jo, no soc capaç de processar el que estic veient a la velocitat a la que va. Acabes desconnectant i deixant-te dur per l'espectacle visualment embriagador, però sense poder destinar-hi cap instant a l'emoció.

La proposta de Nolan (no vull ni fer spòilers sobre això) resulta complexa de desenvolupar en pantalla, i encara més de retorçar-la i buscar-li les pessigolles com fa Nolan. De fet, si ho penses detingudament estic segur que fa aigues per tot arreu. Però aquí és on no hi tens perquè entrar. Al cap i a la fi, això sempre passa amb aquests exercicis intel·lèctuals.

Al final, jo crec que se li ha de perdonar tot. Lluny de repetir fòrmules, Nolan arrisca amb nous exercicis intel·lectuals i suposa sempre una garantia, oferint-nos sempre films de qualitat màxima en tots els nivells amb propostes originals, que fan pensar a l'espectador. No es pot dir això de tothom, oi?





dimecres, 6 de gener del 2021

Joc de Rol virtual o "com fotre la pota fins al fons"


Fa ja molt de temps que ha sorgit la idea entre nosaltres, amb més o menys convenciment, de reprendre la pràctica, malauradament oblidada, del joc de rol. 

Tots som conscients de l'esforç que suposa l'organització d'una partida de rol per al màster (i això encara fa mes sangrant el que us
explicaré desprès 😨), i aquests ha estat un dels motius de que, fins ara, no hagi prosperat entre el nostre grup, cap iniciativa en aquests termes (entre altres motius també hi trobaríem la dificultat de quedar d'un forma continuada i constant).

El cas és que, aprofitant l'impuls de l'ús de les noves tecnologies degut a la pandèmia, el senyor Jack O. Lantern aka senyor X, que s'havia currat una partida de rol ambientat en l'univers de Vampire: Mascarada, va proposar dur-lo a terme de manera virtual. Al cap i a la fi, cadascú amb la seva fitxa, el bolígraf i la seva imaginació i no es necessita res mes. Que podria sortir malament?

Desprès dels incipients dubtes sobre la viabilitat de tot plegat, i enduts per l'empenta i entusiasme encomiables de l'organitzador, vam posar fil a l'agulla. 

Com a eina de comunicació utilitzaríem la trucada de grup en vídeo que proporciona el WhatsApp.

Les primeres quedades, van consistir en jornades de preparació: Explicació de races, situació, univers, personatges, fitxes, atributs, ... etc... 

La segona jornada, l'esforçat màster (el senyor X) estava comentant algun aspecte concret amb un de nosaltres, quan de sobte un d'aquells talls que es donen en aquests tipus de comunicacions va fer que la imatge del màster es quedés congelada... almenys des del meu punt de vista. (Ja deia Einstein que tot depèn del punt de vista de l'observador). Algú va fer un Upsss... el que vol dir que tothom ho havia vist. 

(A partir d'aquest moment, la meva pota va iniciar el seu descens lent però inexorable fins al fons del cubell.)

Recapitulem. Des del meu punt de vista, el senyor X havia caigut de la trucada en grup i, com estava al bell mig d'una dissertació, per allò que no val la pena començar una conversa perquè segurament en breu el senyor X tornaria a entrar i continuaria explicant, doncs al grup es va fer un silenci expectant. O almenys així és com ho vaig interpretar.

Veient que el senyor X tardava en tornar i el silenci seguia instal·lat entre nosaltres, em vaig aixecar del sofà i me'n vaig anar a donar una volta pel pis, càmera en mà.  Em va semblar que el silenci seguia i es feia incòmode i vaig començar a comentar tot allò que em va semblar i que anava veient, una mica per a animar la festa i fer temps mentre no tornava el senyor X. Com si algú m'hagués penjat la etiqueta d'animador sociocultural i m'hagués confiat la missió de distreure a la penya per evitar a tots plegats caure víctimes de la son i del desànim. 

I jo anar fent... em vaig passejar tot comentant els llibres de l'estanteria, mostrant tot orgullós les meves col·leccions de còmics, llibres i demés merxandatge.... Inclús recordo haver fet el pallasso, sortint i entrant verticalment del pla de la imatge... 

A banda d'un comentari que el senyor A em va dirigir tímidament, extranyat (i amb raó) pel meu ridícul comportament, la resta es mantenien la major part del temps callats. 

En un moment donat el senyor SG, que vaig veure que, d'alguna manera es comunicava amb el senyor X fora del xat. Ja que jo no el sentia vaig deduir que no s'havia pogut reincorporar a la trucada i havia trobat un altre mitjà per avisar a un de nosaltres i almenys seguir contestant els dubtes que li suscitava el senyor SG.... Mentrestant jo seguia fent el canel·lo.

El cas es que, mentre jo feia l'imbècil pensant que el senyor X estava desconnectat, resulta que no. Que ell estava plenament connectat i parlant i jo no el sentia però la resta si. Els altres, mentre, es debatien entre si jo estava boicotejant a consciència el joc, o estava cansat i passava de tot. I no gosaven censurar la meva conducta (mal fet).

No recordo exactament com va acabar la situació. Algú es va atrevir finalment a preguntar-me potser. Només recordo la vergonya que vaig sentir.

Des d'aquí les meves disculpes novament per la meva penosa actuació... "lo siento mucho... no volverá a suceder" com diu aquell...


p.d.: Vigileu amb els xats virtuals que els carrega el diable...