Tots som conscients de l'esforç que suposa l'organització d'una partida de rol per al màster (i això encara fa mes sangrant el que us
explicaré desprès 😨), i aquests ha estat un dels motius de que, fins ara, no hagi prosperat entre el nostre grup, cap iniciativa en aquests termes (entre altres motius també hi trobaríem la dificultat de quedar d'un forma continuada i constant).
El cas és que, aprofitant l'impuls de l'ús de les noves tecnologies degut a la pandèmia, el senyor Jack O. Lantern aka senyor X, que s'havia currat una partida de rol ambientat en l'univers de Vampire: Mascarada, va proposar dur-lo a terme de manera virtual. Al cap i a la fi, cadascú amb la seva fitxa, el bolígraf i la seva imaginació i no es necessita res mes. Que podria sortir malament?
Desprès dels incipients dubtes sobre la viabilitat de tot plegat, i enduts per l'empenta i entusiasme encomiables de l'organitzador, vam posar fil a l'agulla.
Com a eina de comunicació utilitzaríem la trucada de grup en vídeo que proporciona el WhatsApp.
Les primeres quedades, van consistir en jornades de preparació: Explicació de races, situació, univers, personatges, fitxes, atributs, ... etc...
La segona jornada, l'esforçat màster (el senyor X) estava comentant algun aspecte concret amb un de nosaltres, quan de sobte un d'aquells talls que es donen en aquests tipus de comunicacions va fer que la imatge del màster es quedés congelada... almenys des del meu punt de vista. (Ja deia Einstein que tot depèn del punt de vista de l'observador). Algú va fer un Upsss... el que vol dir que tothom ho havia vist.
(A partir d'aquest moment, la meva pota va iniciar el seu descens lent però inexorable fins al fons del cubell.)
Recapitulem. Des del meu punt de vista, el senyor X havia caigut de la trucada en grup i, com estava al bell mig d'una dissertació, per allò que no val la pena començar una conversa perquè segurament en breu el senyor X tornaria a entrar i continuaria explicant, doncs al grup es va fer un silenci expectant. O almenys així és com ho vaig interpretar.
Veient que el senyor X tardava en tornar i el silenci seguia instal·lat entre nosaltres, em vaig aixecar del sofà i me'n vaig anar a donar una volta pel pis, càmera en mà. Em va semblar que el silenci seguia i es feia incòmode i vaig començar a comentar tot allò que em va semblar i que anava veient, una mica per a animar la festa i fer temps mentre no tornava el senyor X. Com si algú m'hagués penjat la etiqueta d'animador sociocultural i m'hagués confiat la missió de distreure a la penya per evitar a tots plegats caure víctimes de la son i del desànim.
I jo anar fent... em vaig passejar tot comentant els llibres de l'estanteria, mostrant tot orgullós les meves col·leccions de còmics, llibres i demés merxandatge.... Inclús recordo haver fet el pallasso, sortint i entrant verticalment del pla de la imatge...
A banda d'un comentari que el senyor A em va dirigir tímidament, extranyat (i amb raó) pel meu ridícul comportament, la resta es mantenien la major part del temps callats.
En un moment donat el senyor SG, que vaig veure que, d'alguna manera es comunicava amb el senyor X fora del xat. Ja que jo no el sentia vaig deduir que no s'havia pogut reincorporar a la trucada i havia trobat un altre mitjà per avisar a un de nosaltres i almenys seguir contestant els dubtes que li suscitava el senyor SG.... Mentrestant jo seguia fent el canel·lo.
El cas es que, mentre jo feia l'imbècil pensant que el senyor X estava desconnectat, resulta que no. Que ell estava plenament connectat i parlant i jo no el sentia però la resta si. Els altres, mentre, es debatien entre si jo estava boicotejant a consciència el joc, o estava cansat i passava de tot. I no gosaven censurar la meva conducta (mal fet).
No recordo exactament com va acabar la situació. Algú es va atrevir finalment a preguntar-me potser. Només recordo la vergonya que vaig sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta lliurement