diumenge, 20 de gener del 2019

Star Trek: Discovery (2a. temporada)

Arrenca la segona temporada de la sèrie d’Star Trek (Discovery) a Netflix. I parteix amb l’avantatge de que no cal presentar personatges (almenys els principals) i amb la garantia i la confiança que dona una primera temporada exitosa.
I ho fa “lo grande” a jutjar pel primer episodi. Per a que ho entengueu, l’episodi el qualificaria d’un orgasme trekkie. Enllaça amb els caràcters més clàssics de sempre, per no perdre les arrels i contentar als trekkies més nostàlgics, alhora que fa malabarismes per a no interferir en el cannon d’Star Trek. 
Segueix també oferint personatges carismàtics nous: la nova doctora sembla la versió femenina d’un vell conegut, el doctor Leonard Mccoy. També reforçant alguns altres ja coneguts, com la cadet Sylvia Tilly o el tinent Stamets.
Comença l’episodi (i la temporada) just com va acabar. El que semblava una simple anècdota és el punt de partida de la nova temporada. La Discovery és troba, ni més ni menys que amb l’Enterprise del capità Christopher Pike,  un temps abans de que en Kirk prengués les regnes de la famosa nau. Una mica pillat pels pèls l’excusa que ens donen per la qual, en Pike ha de prendre el comandament de la Discovery per a seguir la seva missió, en substitució de l’Enterprise que sembla que s’ha espatllat. No sabem si aqui hi ha “tribble amagat” o no, però ens planteja una trama que promet emoció, misteri i girs de guió. 
El ritme és, des d’un bon principi, trepidant, compaginant hàbilment, l’acció més pròpia d’altres universos estelars, amb el carisma i la maravella del descobriment típica de la franquícia. Tot plegat amb els medis d’una superproducció.És un luxe una sèrie d’Star Trek amb els mitjans tècnics, d’efectes especials, d’escenaris que no tenen res que envejar a les produccions de cinema de Hollywood.
L’únic que em va saber greu és que, no me’n recordava que Netflix no publicava tots els episodis de cop com en altres sèries. Hauré d’esperar una setmana per veure el següent episodi, però això també l’hi afegeix gràcia a l’assumpte, no?. 
En definitiva, no sé que esteu esperant aquí llegint aquest blog i no esteu veient el primer episodi. Correu insensats!

divendres, 4 de gener del 2019

Black Mirror: Bandersnatch

Aquests dies de Nadal Netflix ens ha "regalat" un episodi molt especial de Black Mirror. Es tracta d'un episodi interactiu. Que vol dir això?. Doncs que nosaltres tenim un cert control sobre l'argument de l'episodi, o més aviat només la sensació de tenir un cert control, però això ja ho explicaré més endavant. El cas és que, mitjançant el comandament, anem decidint les accions del protagonista a escollir entre dos opcions cada cop. És la trasl·lació d'aquells llibres "Elige tu pròpia aventura" que et permetien escollir les accions i et feien passar a una pàgina o a una altra, en funció del que decidissis. Fins aquí tot normal. Quina gràcia direu. Però no oblideu que això és Black Mirror, no és qualsevol sèrie. L'autèntica gràcia de l'assumpte és que durant l'episodi es dediquen a fer meta-ficció. El protagonista arriba un punt que se n'adona de que algú l'està controlant. Algú de fora, o sigui, nosaltres. Inclús pot arribar a ser conscient, si nosaltres ho decidim, de que la seva realitat forma part d'una ficció de Netflix, una plataforma d'entreteniment del futur (el seu). Però es que a més, per a que tingueu un multi-orgasme de frikisme, la sèrie està ambientada als 80, i el protagonista està desenvolupant un joc amb un Spectrum de l'època basat en un llibre (Bandersnatch) d'aquests tipus que us comentava abans, en el que pots anar triant opcions per anar canviant el rumb de l'argument. D'això se'n diu "rizar el rizo", no m'ho negareu. Top Ten de frikisme, nostàlgia 80era.

Llàstima que, per mi, es queda curt el resultat. Sembla com si no sabessin com acabar-ho, o tal vegada, requeria massa més hores de metratge per a que l'argument fos més complet. Penseu que, a mesura que avença la trama, l'arbre de possibilitats es va fent més i més gran. És per això que, realment només et dona la sensació de que pots escollir, més que escollir realment. Perquè a l'hora de la veritat, et va guiant. Hi ha culs de sac que no porten a cap lloc o a un final prematur. Per tant, si t'equivoques et dona la possibilitat de tornar enrere i escollir l'altra opció. En el fons acabes escollint allò que els interessa a ells. És Netflix qui et controla a tu. No ho oblideu.

Però bé, li perdono perquè he considerat un punt molt fort, el tema de la metaficció, l'ambientació als 80 i el frikisme en general: hi ha un moment en concret que, jo crec que fa un homenatge a Matrix. N'estic segur. També m'ha recordat a "La historia interminable", també trenca la barrera entre el llibre i la realitat.

Una última cosa: Degut a les característiques especials de l'episodi, més el podeu veure amb SmartTVs. No el podreu veure, ni amb AppleTV ni amb Google Chromecast, ni d'altres. No patiu que, només començar, Netflix ja us ho explicarà. 

En fi, un bon regal de Nadal.

Bon Any Nou a tots!!!


dijous, 3 de gener del 2019

The Purge

Hollywood s'aferra a un clau ardent i tots ho sabem. En quant una pel·lícula té un mínim èxit per sobre de les altres de seguida es plantegen exprimir el producte fins a que no quedi suc. Això va passar amb la pel·lícula "La purga".
No es pot negar que la premissa no dona per a molt: en un futur molt proper, als USA, s'ha establert una festivitat nocturna un cop a l'any durant la qual tot s'hi val. Es poden cometre tota mena d'assassinats i crims en general. Hom es pot lliurar als instints més primaris sense cap conseqüència legal. La idea és que tothom es pugui deslliurar dels greuges a que ha estat sotmés durant l'any. Segons les autoritats, això farà un país mentalment més sa i farà baixar l'index de criminalitat. El partit que ha arribat al poder, que es fa anomenar "Els nous pares fundadors" és l'encarregat de gestionar i promoure aquest esdeveniment.
Com veieu aquest plantejament dona per a moltes possibilitats. Del primer film, de l'any 2013, aquí titulat "La nit de les bèsties", se n'ha fet dues seqüeles: "La purga: Anarquia" i "La purga: any d'eleccions". I ara, ha fet el salt al medi televisiu, concretament a Amazon Prime, que ha estrenat "The purge", la sèrie de TV. Consta d'una temporada (de moment), de 10 episodis. Per a mi, està molt millor la sèrie que les pel·lícules. És un format que permet explorar més a fons les històries. La sèrie explica com afronten diversos personatges heterogenis la nit de la Purga. També amb flashbacks al passat explicant com han arribat a aquesta situació. Enganxa des del minut 0.  La executiva que afronta la purga treballant a la seva empresa, la parella d'empresaris que busca finançament en una festa de rics, el germà ex-soldat que busca la seva germana, que forma part d'una secta de suicides que es sacrifiquen durant la purga. El solitari que rescata víctimes de la purga, etc... Totes les històries mantenen l'interés amb continus cliffhangers al llarg dels 10 episodis. 
I a més de l'interés en les històries dels personatges, ens van mostrant com la societat s'ha adaptat a aquest ritual. Clar, en una societat capitalista, tot plegat ha donat peu a tota mena d'oportunitats de negoci, mercats on es trafica amb víctimes, shows televisius, etc... La imaginació no té límits.