Alguna nit de juliol de 1866, a la Seu Vella de Lleida
La gran portalada anomenada, dels Apòstols, fou tapada gairebé del tot pels militars. Només deixaren un forat a la tàpia de la mida d’una persona. Tanmateix, l’arc que corona la porta segueix resultant majestuós. I aquesta majestuositat és el que posa en evidencia el banal objectiu al qual havia estat destinat el temple, que no és altre que el de servir de mera caserna militar. No, la Seu Vella de Lleida no viu precisament la seva millor època. Diguem que si l’edifici tingués consciència no es sentiria massa orgullós de la seva funció social. Com tampoc és sentiria abandonat. Un soldat vigila la porta les vint-i-quatre hores del dia. Avui, cap allà a les dotze de la nit li correspon al soldat Ignacio Morales, de Cuenca, fer la guàrdia nocturna. Una refrescant brisa bufa al seu voltant I el soldat es complau amb la sort que li ha concedit la guàrdia nocturna, doncs romandre a ple juliol d’empeus sota l’implacable sol de la Terraferma és molt dur. Si ell sabés que la seva sort es tornarà dolenta de collons no estaria tan content.
La nit transcorre tranquil·la i li permet somiar despert amb el seu poble, els amics i la família que hi va deixar. Es pregunta quin greu pecat ha comés en aquesta vida per a que Deu l’hagi destinat a aquesta llunyana ciutat de clima extrem. A l’hivern el fred et fon els dits de les mans amb el metall de la baioneta fins que es converteix en una més de les teves extremitats, just quan deixes de sentir les altres. I la boira espessa que barra el pas als rajos del sol durant dies I setmanes, refredant la terra i l’ànim al mateix temps. La primavera suau es fa massa curta i de seguida dona pas a l’estiu, de calors asfixiants sota el fort sol que cremen l’ànima. Però el que realment ocupa la seva ment i entristeix el seu cor aquesta nit és la distància que el separa de la seva llar. Per molt benigne que fos el clima, aquest seguiria sent el vertader problema. Aquesta nit no hi ha lluna, per lo qual es poden veure moltes estrelles. Aquestes són les mateixes estrelles que potser la seva família estan observant en aquell moment. Aquest pensament no sap ben bé perquè el reconforta i l’apropa a casa. Com troba a faltar aquelles tardes a la tasca del poble, aquell menjar que cuina la mare. Que no donaria ara per una mica de la seva sopa. Com acudeix a la seva ment el record de l’olor que s’escapava de la cuina de la mare. Sense adonar-se’n es troba ensumant l’aire com quan ho feia a casa però, aquest cop, enlloc del deliciós aroma, el seu nas troba una fortor nauseabunda que sembla venir de lluny. Segurament en alguna granja hauran matat algun animal i el vent porta l’olor de la mort fins a ell. Que gentil per part seva.
De sobte, sent un soroll com d’algú caminant aprop. - Tranquilo, debe ser el viento. pensa en un primer moment. Però una suor freda s’apodera del soldat en no creure’s la seva pròpia mentida. No és d’esperar que ningú s’atreveixi a apropar-se a aquelles hores per allí. Els habitants de la ciutat no hi pugen mai per la nit. La ment del soldat començar a calcular possibilitats plausibles, però la por l’empeny de seguida cap a terrenys més sobrenaturals. Serà algun animal a la cerca d’aliment, algun llop o… qui sap si el fantasma d’algun antic monjo, ves a saber. I aquesta horrible olor que augmenta. Tindrà alguna relació? Fins on arriba la llum de la torxa no es veu res. Tanmateix, més enllà, a la penombra certament es segueix sentint quelcom que sembla arrossegar-se pel terra. Potser hauria de donar l’alarma. Tanmateix, si desperta a tothom i no hi ha res, que és lo més probable, els seus companys el ridiculitzaran, encara més si cap de lo habitual, i el caporal el posarà a fer guàrdies durant un mes sencer. Així que opta per avençar una mica, apuntant amb la baioneta. Potser sigui un animal i aconsegueixi espantar-lo sense més complicacions. El tenir l’arma a les seves mans l’infereix una lleu sensació de seguretat que aprofita per a llençar una pregunta a la foscor, però amb molt poc convenciment - Quien va? El so de la seva pròpia veu l’espanta a ell mateix, però, no pas al que sigui que hi ha allí. No es sent cap resposta. Els braços aguanten la baioneta cada cop amb menys fermesa i la suor provocada pels nervis li cau per la cara i li cou els ulls. De sobte, pren consciència de que si la foscor l’engoleix es veurà indefens. L’instint de conservació l’empeny a tornar enrere, sota la llum de la torxa. Un cop allí és sent més segur i recobra una mica la calma. Arreplega forces per a llençar un segon avís - Quien hay ahí?. Els passos però, s’acceleren i es multipliquen ara rodejant-lo en totes direccions. Això ja no és gens normal i el supera clarament. Es disposa a donar l’alerta, just quan, un cop de vent antinatural apaga el llum de la torxa i tot seguit, sense temps a reaccionar, es sent atrapat per algú. Una ma per darrere l’impedeix cridar i nota com inexorablement i ràpida se li va paralitzant tot el cos. Finalment la consciència l’abandona i el submergeix en un somni estrany i profund. En el somni s’allunya de la seva família esfonsant-se en un pou sense fons, on la foscor ho inunda absolutament tot. D’on no en sortirà mai més…
Al trenc de l’alba, el soldat Garcia es disposava a rellevar al soldat Morales, però només hi va trobar la baioneta a la paret subjectant una nota signada en la que explicava els motius de la seva deserció. Pel que sembla havia fugit aprofitant la fosca de la nit. Volia tornar a casa seva, no podia suportar-ho més. Sens dubte, un covard desertor a ulls del comandament i dels seus companys. Tanmateix, ni la seva família ni ningú van tornar a veure en vida el soldat Morales. A ningú li va semblar estrany que decidís desertar quan només li quedaven dues setmanes per a llicenciar-se. Ningú escoltà, o va voler escoltar, els arguments de la família del desaparegut. Potser perquè a ningú li importava o potser perquè estaven distrets cercant l’origen d’una sobtada olor pestilent que s’havia instal·lat a l’interior de la caserna aquell dia…
