Reflexions sobre SW: The Last Jedi (Alerta SPOILERS!!!)

Desprès de veure SW: the Last Jedi, arriba l’hora de les reflexions. D’entrada al sortir del cinema la primera sensació és que m’ho havia passat bé. Un cop reposat, comencen a aflorar els matisos.

• L’humor que s’ha inoculat en aquesta part em va fer gràcia, però em va xocar. Suposo que pels moments en que es produeix. I es que en algun cas el vaig trobar inoportú, trencant el dramatisme. Ja la part anterior tenia més humor, però estava més ben situat. I no us dic que no faci riure, que si que en fa. Però en alguns moments em va recordar a Spaceballs. Per exemple, només començar, l’escena del General Hux i el discurset que li casca a Poe Dameron pel comunicador és divertida, no es pot negar, però com queda el personatge des d’aquest moment? Com una caricatura, un personatge còmic, perd tota la credibilitat i sembla un personatge d’Spaceballs. Desprès es recupera, però el canvi és xocant. Un altre exemple: Rey està entregant solemnement l’espasa laser a Luke Skywalker, un moment especialment important, per tot el que implica, que se’n va a norris quan en Luke agafa el laser i  de sobte el llença cap enrera de forma despectiva. Si, fa gràcia. Però això és Star Wars, no Hot Shots.
• Tinc la sensació de que no han volgut o no han sabut desenvolupar les trames potencials obertes en l’episodi VII. Les han anat tancant totes i només una d’elles han desenvolupat una mica. Repassem: 

• Qui és el Lider Snoke? La seva història? La seva relació amb la Força? No ho sé ni ens importa. L’eliminem i queda fora de l’equació. Un problema menys.
• Qui eren els pares de Ray? Perquè la van deixar? Uns xatarreros, ningú important. “Tema sanjat, i punto, com deia aquell... “. Dos possibilitats: es prenen decisions sobre la trama com a reacció a el que esperen els fans. Per a desconcertar o sorprendre. Que tothom espera que Ray tingui una relació familiar com sembla que ha de tenir tothom que surt en aquesta nissaga? Doncs no, ale, no és ningú. O, quina mandra fa pensar una possible trama complexa i, difícil de justificar tot s’ha de dir. En la propera pel·lícula, si a algú se li acut alguna idea millor, ja direm que Kylo Ren mentia.
• Que va passar entre Luke i Kylo Ren: Aquí si que es mullen i expliquen el tema. I ho trobo un encert. Potser la millor trama de la pel·lícula. El personatge de Kylo evoluciona i això està bè. Està preparat per a una tercera part.
• Ray i la Força: No queda gaire clar ni a nosaltres, ni a ella, quin és el seu paper en tot plegat. Però almenys no tanquen la trama i al personatge li queda per crèixer.
• El temple Jedi: Que hi ha en aquella illa? Uns pocs manuals Jedi en un arbre? Això és el famós temple Jedi? M’ho imaginava més gran. I per si un cas algú volia explorar aquest tema en un futur, l’esperit de Yoda que ara es capaç de generar un llampeg ho crema tot i fora. Ja no cal pensar massa més sobre aquest això. Sembla com si, qualsevol tema que faci ampliar el canon i pugui comportar controversia, l’eliminèssin. Limitem-nos al que ja funciona.
• La trama principal, la Resistència vs la Primera ordre: No es mullen massa. Tot plegat queda com un interludi, una fugida endavant (literalment i metafòrica), amb l’esperança de que a la tercera part algú resolgui aquest problema. D’alguna manera, és comprensible. Estem al mig de la trilogia, i si recordeu, durant l’Imperi Contraataca, se’l van passar fugint tota la pel·lícula. El que passa és que em queda una percepció de molt menor escala de tot plegat. A veure, a la trilogia clàssica quedava clar des d’un principi que estavem parlant del destí de la Galàxia. Hi havia una República, un Senat, Una Rebel·lió, i un Imperi Galàctic. Hi havia tropes imperials arreu de la xarxa de planetes. Tenies una sensació de trascendència, que estavem davant d’una guerra global. La mateixa impressió la teniem a les precueles. Veiem centres de govern, capitals imperials, el Senat amb totes les races. En aquesta trilogia, la poca visió global que vam tenir, se la van carregar literalment, pulveritzada per una superestrella de la mort. En aquesta segona part trobem una Primera Ordre i una Resistència, que semblen un parell de grups paramilitars al marge del govern de la galàxia. Potser encara són grups incipients que s’estan formant, i encara no governen res. Potser a la tercera part veurem ja una Primera Ordre consolidada al poder, governant amb ma de ferro la Galàxia? Hem malgastat una segona part, perseguint una resistència malmesa gairebé al punt de l’extinció? Si jo fos l’encarregat de guionitzar la tercera part, deixaria passar uns quants anys i presentaria una situació més global, en la que la Primera Ordre governa amb ma de ferro la galàxia i la Resistència ha aconseguit més aliats. Tot i així, massa poc una sola pel·lícula potser per explicar tot el que queda. El fet es que, aquesta reducció de l'abast de tot plegat a unes poques naus perseguides per unes poques, que no són un subconjunt de tota una flota si no que és tot el que queda, fa que l'argument principal recordi a un episodi de Galàctica supervitaminat. Menys mal que la trama de Kylo Ren i Ray, li aporta la transcendència a la situació, però per que es basa en  la transcendència creada en la trilogia clàssica gràcies al suport de Luke Skywalker.
• Trobo que hi ha moltes situacions repetides de la trilogia clàssica, inclús frases repetides. Un homenatge? Manca d'innovació? :



• La situació de Ray, Kylo i Snoke no em negareu que no es pastada al Retorn del jedi, però canviant els protagonistes. Kylo -> Darth Vader, Ray -> Luke, Luke -> Yoda. Luke està entrenant amb Yoda exiliat, vol marxar per que creu que pot redimir al seu pare i arrencar-lo del costat fosc de la Força, però tot és una trampa i el porta davant de l'emperador. En aquesta ocasió, és Ray qui entrena amb Luke exiliat, i vol marxar per a recuperar Kylo però tot és una trampa del lider Snoke. Això si, el final és diferent. Potser és el millor de tot el film.
• Que la Resistència ha de fugir del planeta i han d'entretenir els creuers de la Primera Ordre fins que tots hagin fugit és un clar reflex de l'Imperi Contraataca.
• Canviant de tema, la música de John Williams: merament continuista. Basada gairebé completament en life motives de personatges. No sé si el problema és que, com que hi ha tants personatges, vells i nous, es passa l'estona canviant d'un life motive a un altre, sense gaire espai per a nous temes. O potser perquè les situacions son moltes repetides, i per tant només es pot tornar a músiques també repetides. De totes maneres se li pot perdonar tot a John Williams. Ja conta més de 80 anys i encara gràcies que segueix al peu del canó. 
• La millor part del film és la trama Kylo / Ray / Luke. La explicació del problema entre Luke i Kylo i la visió personal del conflicte personal que tenen entre els dos, en la que els dos tenen raó, demostra que no tot és blanc o negre, que hi ha grisos. La resolució de la situació amb el lider Snoke i la posterior coreografia del combat és estèticament poderosa. I me n'alegro que s'hagin carregat el personatge del Lider Snoke i hagin fet progressar a Kylo Ren.
• L'aventura de Finn i la seva nova amiga, que no m'acaba d'agradar, ens presenta escenaris molt més propers a les precueles de Lucas.
  A banda d'un personatge nou, Benicio del Toro, que sembla una mena de Han Solo però més extremat i sense principis. Ho sento, però quan veig a Benicio del Toro, només veig al personatge del Col·leccionista de Guardians de la Galàxia.
• La batalla final, amb Luke Skywalker enfront una sèrie de AT/AT és una gran imatge. que per cert, em recorda a una vinyeta de còmic de SW: Imperio Oscuro. El truc Jedi de Luke, una mica forçat. Però tolereu més que resisteixi a una ondanada de trets d'uns quants AT/AT a pit descobert i en surti sense una rascada? Jo crec que no.

Com a balanç final, hi ha coses que em van agradar molt i coses que no tant. Equilibri en la Força? No ho sé, hi ha moments en que m'agrada més i moments en que m'agrada menys. Com sempre, el temps ho posarà tot al seu lloc, però ara, mentre he anat escrivint aquest post i repassant mentalment el film, m'he anat reconciliant amb la pel·lícula i penso que la percepció final serà cada cop millor.

Que la Força ens retorni!!!!

Falten pocs dies per a l’estrena de l’episodi VIII d’Star Wars. La veritat, l’ambient al meu voltant és bastant fred, gèlid diria, i no em refereixo a l’onada de fred polar, sinò a les expectatives que aixeca aquest film. Jo mateix no sento cap “pertorbació a la força” aquests dies, el hype està en números vermells. 

No en va, estem ja escamats aquest any amb els films que ens han decebut a tort i a dret, i amb les sensacions que ens va deixar l’episodi anterior, “El despertar de la Força”. La manca d’originalitat, el que en molts dels moments s’aferrés a icones de la saga clàssica com el ferro roent, fins a considerar-ho gairebé un remake camuflat, hi té molt a veure, sens dubte.

A més, tinc la sensació de que Disney està exprimint la gallina dels ous d’or i ho continuarà fent fins que no li quedi ni una gota de sang. I això vol dir que, el que fa uns temps eren gairebé joies rares del cinema, elevades al culte, a mites, van per la via de convertir-se en rutina. Entre poc i massa. Des que es va acabar l’episodi VI, “El Retorn del Jedi” a meitats de la dècada dels 80, fins a principis del segle XXI, vam patir una sequera d’Star Wars només alleugerida per algunes novel·les i còmics. Avui, des que Disney es va fer amb els drets, s’ha proposat extraure’n el màxim de suc. Això esta convertint la nissaga en quelcom quotidià, rutinari i poc especial, embafador fins i tot. I això li treu il·lusió, la veritat.

La “sequera” dels anys 90, va fer que, amb el pas del temps, les pel·lícules clàssiques es quedessin gravades a foc en els nostre imaginari col·lectiu. Mentrestant, nosaltres anàvem creixent i les pel·lícules romanien constants a la nostra memòria. Sens dubte l’episodi V, “L’Imperi Contraataca” va ser un film més madur, que em va agafar a mi, i a molts de la meva quinta, massa petits, però que ha anat guanyant enters a mesura que anàvem creixent, i ens anàvem sincronitzant més i més amb el tò del film, fins arribar a ser el favorit de molts. Ara voldríem que els films nous es fessin en sintonia amb la nostra edat, i no és així. Això és difícil d’entendre i també crea cert desencís. Si que et pots sentir-te un nen per una estona, però no deixa l’empremta que desitjaríem, només queda certa sensació de nostàlgia.

Tanmateix, ahir vaig enganxar un programa a Catalunya Radio on van parlar d’Star Wars en motiu de la nova estrena i, quan vaig sentir la famosa fanfàrria d’obertura de John Williams, quelcom dins meu es va despertar. Em va obrir un pont transdimensional a la infància, un fil d’esperança, una emoció que em traslladà en el temps, a moments d’il·lusió, de meravella, de descobriment, d’aventura, de fantasia, d’un univers en una galàxia molt i molt llunyana, però que es molt i molt a prop. Se’m va posar la pell de gallina, ho confesso. Vaig acabar el programa disposat a veure l’estrena del nou film amb energies renovades. Malauradament, al cap d’una estona no gaire llarga, l’efecte es va passar. Cada cop costa més. S’està convertint en una tradició rutinària de Nadal el anar a veure el film d’Star Wars? Ara depén d’ells en reflotar la il·lusió de l’aficionat o afonar-lo encara més. El BB-8 és a la seva taulada.

Que la Força ens retorni!!!!!

Stranger Things 2

Aquests dies en que la realitat col·lectiva ve a ser més dura del que és habitual, necessitava refugiar-me per una estona en una realitat alternativa, per tal d’aconseguir una mica d’higiene mental. 

Amb aquest objectiu ahir em vaig summergir de ple en la segona temporada d’Stranger Things, la sèrie del moment.

Si ja vareu veure la 1a. Temporada ja no us vindrà de nou. Tots els elements segueixen allí on es van quedar: Anys 80, grup de nens frikis, bicicletes, fenòmens paranormals, adolescents, triangles amorosos, i nostàlgia, molta nostàlgia. Seguint l’estela de Goonies o E.T. d’Spielberg fins a “It” o el més recent homenatge a aquest tipus de cinema i a una època, “Super 8” de J. J. Abrams. Stranger Things és tot això en forma de sèrie de T.V de Netflix, cada episodi continua conformant una trama d’una temporada de duració. Netflix et posa a la teva disposició tots els episodis de la temporada des del moment zero. Per tant, pots fer una marató de, gairebé 12 hores de duració, i veure-la tota d’una tirada, com si d’una pel·lícula de 12 hores es tractés. Ideal per a desaparèixer durant unes hores d’aquesta realitat i retrocedir amb la ment  uns quants anys a una època més naïf. 

És Halloween. Els protagonistes de la història intenten refer les seves vides desprès dels traumàtics esdeveniments que van sacsejar la seva vida l’any passat, amb més o menys encert. Una continuació en tota regla. La sensació, però, és que aquest cop, la penya es troba més desperdigada i es tracta cada personatge més profundament per separat. 

Les refèrencies al cinema de l’època segueixen, Sense anar més lluny, les disfresses de Ghostbusters.

N’hi ha una però, que m’ha fet molta gràcia, i que també resulta molt evident: l’escena homenatge a Aliens. Ens trobem una escena calcada a la del film de Cameron, en la que els diferents membres d’un equip controlats per càmera des de la sala de control, van sent atacats pels “demogorgons/aliens”. No crec que sigui casual que, presenciant impotent com van desapareixent, un per un, cadascun dels membres de l’equip, hi trobem el mateix actor Paul Reiser, que fa 30 anys interpretava el paper de Burke, el trepa traïdor de l’empresa a Aliens, en similar situació.

Seguent episodi centrat exclusivament en la noia amb poders telequinètics, “Eleven”, i que recorda molt a Akira. No em negareu que Eleven i els altres nens amb poders no formen part d’un projecte ultrasecret similar al que podem veure a Akira. I si no us ho creieu, fixeu-vos en la pintura del pallaso, aparentment diana d’una banda rival del grupet punki.

Però aquest episodi també ens ensenya com “Eleven” gairebé s’endinsa en el costat fosc de la força, amb una prova similar a la de Luke Skywalker a Dagobah amb Yoda.
Per mi, una segona temporada gairebé diria que millor que la primera. S’aprofundeix en gairebé tots els personatges i es continua engrandint aquest univers.
Us confessaré que quan escric això encara em queden un parell d’episodis per a acabar la temporada, però es que em sap greu que s’acabi, i desprès de la marató de divendres avui acabaré de veure’ls. M’agradaria padalejar-los més i anar-los degustant a poc a poc, però els spòilers volen per la xarxa, i abans no me’n trobi algun de morros, hauré d’anar per feina.

No deixeu la cinta sense rebobinar o la del videoclub us fotrà bronca...

P.d.: us deixo un link on podeu trobar les referències: Imdb “Stranger Things" Season 2 References and Easter Eggs

Pentargo House Scape

La nit de dissabte va ser una nit diferent. En motiu del cumple sorpresa del Senyor X (Aprofito l'avinentesa per a felicitar-lo de part de tot l'equip de FrikiAttack) se'l va obsequiar amb una experiència en un scape room i vam tenir el privilegi d'acompanyar-lo en aquesta aventura.

Per als que no sapigueu en que consisteix un Scape Room (no crec que quedi ningú sense saber-ho però per si un cas) us en faré cinc cèntims. Es tracta d'un joc en viu en el qual, un grup de jugadors col·laboren en la resolució d'una sèrie de trencaclosques per a sortir, en un límit de temps determinat, d'una sala  tancada, Els trencaclosques solen consistir en jocs que amaguen combinacions de nombres que obren una sèrie de cadenats d'armaris o calaixos repartits pel mobiliari i que guarden noves pistes per a trobar altres claus, fins a trobar les que et permeten obrir la porta principal. A partir d'aquesta premissa bàsica es pot embolcar més o menys, amb una història al darrera que enriqueix el joc i una ambientació que complementi l'experiència. Per exemple, el primer que vaig jugar, no anava acompanyat de cap història de fons. Senzillament s'havia de resoldre tots els enigmes per aconseguir totes les claus que obrien el pany de la sortida. Es clar que s'ha posat de moda aquest tipus de joc i la oferta ha augmentat. Actualment a la meva ciutat hi ha 3 empreses que ofereixen aquest entreteniment. I aquest èxit també s'ha vist traslladat a altres formats, apareixent no pocs jocs de taula de la mateixa temàtica,  i fins i tot llibres que són una evolució d'aquells "elige tu propia aventura". Aquesta sana competència fa que cada proposta hagi d'aportar nous elements a l'experiència, sense tergiversar el concepte bàsic. Així trobem diferents ambientacions,  una presó, una central nuclear, viatges en el temps etc,.. el macguffin només es troba limitat per la imaginació i els recursos.

Dit això, l'Scape Room del dissabte era un dels que aportaven més elements que el simple joc i això va fer molt més enriquidora l'experiència. A Pentargo House Scape, la temàtica era el terror. A diferència de la majoria de Scape Rooms, l'escenari del joc no es limitava només a una estança, si no que abastava una casa sencera!!: 3 (ampliable a 4) pisos de pura diversió/terror. La casa es troba al poble d'Albagès, a uns 30 km de la ciutat de Lleida. L'hora, les 10 de la nit, molt propicia. Carreteres solitàries, carrers buits, poca llum, casa vella de poble sense cap element exterior que la identifiques com a negoci. Tot plegat contribuí a la sensació de no saber ben bé on ens estàvem ficant i això va anar molt bé per a augmentar la immersió en el joc. Un cop vam entrar, en un rebedor amb llum tènue i boirós, l'hoste ens va posar en antecedents. La història, ja era prou terrorífica en si. Segons sembla aquesta casa havia estat la del capellà del poble que es dedicava a la pràctica de rituals satànics i experiments amb la sang de nens. No desvetllaré més detalls per no fer spòilers. L'ambientació era molt cuidada: Fotografies d'aquestes antigues en blanc i negre arreu de la casa d'aquestes que fan molt respecte amb cares tatxades,  antics motius religiosos, llibres de màgia negra, escarabats (de plàstic),  pardals morts, escatxics de sang, mobles atrotinats i en tot moment un sistema d'audio que vomitava veus de nens fantasmals i sorolls d'ultratomba que posaven els pèls de punta, fantasmes que es passejaven per la casa i feien soroll... Tot plegat feia por. I mentre tenies que cercar les pistes, la veritat, a mi em feia cosa anar sòl per allí dins i no gosava separar-me gaire del grup i menys sense llum... per si un cas. Evidentment que sabies que no era veritat, però l'atmosfera estava molt aconseguida.

Realment, us ho recomano. Una estona d'una experiència immersiva d'aquest tipus va molt bé per a desconnectar, tot i que sigui de por. I aquests dies encara més. Resulta paradoxal que faci més por el mon real que vivim aquests dies que no una experiència d'aquest tipus. Almenys saps que no va de debò, A més tú ets l'heroi. En canvi la realitat si que va de debò, i, a més, sovint no hi pots fer gran cosa.

Els autors d'aquest Scape Room són una productora audiovisual Audivideo especialitzada en produccions audiovisuals i nous format d'entreteniment, amb la característica que fan productes de proximitat, es a dir, que utilitzen els recursos i escenaris de les nostres contrades, i la veritat és que em sembla molt bé. Entre molts altres i variats projectes, un és aquest Scape Room.  Com a curiositat, part del attrezzo de Rec es troba entre els objectes que trobarem dins de Pentargo House Scape. Tal com ens van explicar desprès, cerquen noves formes d'entreteniment més immersives, bé mitjançant la tecnologia i la realitat virtual com experiències en la que et converteixes en el protagonista de la història. De fet, crec que hi ha una tendència a crear aquest nou sistema d'immersió dins de la història, mitjançant entorns virtuals o simplement amb evolucions del teatre. Un altre projecte que veurà la llum aviat en aquell mateix entorn consisteix en convertir-te en el protagonista d'una història d'exorcisme rodejat d'actors. Tot plegat hem recorda al simulador que podiem veure a Star Trek: La nova Generació, on els membres de l'Enterprise podien viure aventures en qualsevol entorn que puguessin imaginar, sense sortir de la nau i sense moure's d'una habitació. Allò clar, era tot virtual, per bé que la diferència entre la realitat virtual i física era mínima. Fins que la tecnologia ho permeti, si volem realisme ens haurem de conformar amb actors de veritat que interpreten un paper amb el que has d'interactuar com a protagonista de la història. Crec que el futur va cap aquí i aquest tipus de formats d'entreteniment només acaben de començar a explorar-se. Això no crec que impliqui que el cinema i demés mitjans més passius estiguin acabats. Ans al contrari, en la varietat està el gust. Podrem escollir entre un entreteniment més distant i passiu, o entre una experiència més intensa i immersiva.

https://audivio.tv/pentargo/

El pozo de Ascensión

Aquests dies de descans estiuencs, sota la intensa calorada que no et permet moure't per l'exterior, resulten ideals per a dedicar-te a la lectura a fons. I jo m'he endinsat en la segona part de la trilogía  "Nacidos de la bruma" de Brandon Sanderson. Ja en vaig fer una ressenya de la primera part "El imperio Final" en aquest post anterior. La segona part, amb més de 1000 pàgines, (tot un totxo) continua els esdeveniments que van acabar la part anterior

Atenció Spoilers:

Un cop amb el poder, Elend i Vin, han de gestionar els seus nous rols. Un cop has guanyat i tens el poder, no s'acaba si no que comença el teu viatge i no tothom serveix per a governar. Ja ho deia el Cruyff: "Lo difícil no és llegar sino mantenerse". 

Elend com rei de Luthadel i Vin com a la seva guarda-espatlles i heroina dels Skaa. El problema és que el pare de l'Elend, el dèspota Straff, torna de l'exili amb el seu exercit i amb la ferma intenció de recuperar la ciutat a qualsevol preu. Una amenaça a la qual no es troben preparats per combatre. Paral·lelament una altra amenaça sembla que s'acosta. Sembla que amb la mort de Lord Legislador, quelcom sinistre que mantenia ell sota control, es troba un altre cop lliure: És el que anomenen com "La Profunditat".

Gran part de la força de la novel·la rau en els seus personatges, que no podem evitar estimar ja des de l'anterior novel·la i que aquí l'autor evoluciona encara més.  Elend, el rebel fill de noble, teòric idealista ha de posar en pràctica totes les seves teories sociològiques i comprovar com no es tot tan fàcil com expliquen els llibres. El seu nou rol de rei el porta a prendre decisions difícils, a madurar i evolucionar si vol convertir-se en un rei. M'encanta la seva noblesa i honestitat, i com es manté firme en les seves conviccions davant les temptacions i oportunitats que el destí li presenta, els consells pragmàtics dels seus assessors amb bona voluntat, per a triar el camí ràpid i fàcil que aniria en contra de tot el que ell creu.  I no hi cau, tot i sabent que, la seva fermesa en les seves conviccions tindrà un preu molt elevat per a ell i per als que estima.

Vin, la noia lladre crescuda en els baixos fons amb poders alomàntics que va descobrint amb el pas del temps i que s'ha convertit en una semi-deesa per al seu poble, és un mar de confusions, es debat entre la seu paper al món, i amb l'ajut d'un altre personatge que la confón encara més, dubta de quin és el seu rol. Els seus poders la fan una arma en mans d'Elend? Els seus origens humils el fan digna d'ell? El que ella perceb i ningú més, una amenaça per a tothom, l'allunya d'Elend, però ella l'estima.

Tots dos acompanyats de la seva colla d'amics de sempre, Ham, Clubs, Sazed, Brisa, i d'altres de nous  

I tot això en un món complexe amb un rerafons màgic, on l'estrategia política i militar combinada amb combats i acció i màgia i la sensació de que hi ha molt més al darrera que tardarem en saber: Quin és l'origen de la bruma, de la cendra que plou constantment al món?

Sincerament, feia molt de temps que no m'atrapava tant una novel·la de fantasia. I sabeu que? Estava força desencantat, i aquestes novel·les m'han fet retornar les ganes de llegir. I encara em falta una novel·la per a completar la trilogia i 5 novel·les més, de moment, ambientades en el mateix univers. 

Yuju!!!!

Per alusions a Hulk

Per alusions, aquest post és una resposta a un altre post d'un blog amic (ludusfugit). 

Tal com ell diu em considero i em consideren de caràcter molt tranquil, cerebral, fins i tot massa pel meu gust. Diria que necessitaria més sang a les venes en ocasions en que probablement necessitaria una reacció més visceral i, al cap d'una estona, me n'adono que no he reaccionat suficientment ràpid, i m'han colat un gol. I llavors fa ràbia.

Però no pretenc fer-me un autoanàlisi profund de la meva personalitat si no centrar-me en un aspecte concret que ens ocupa aquí: els jocs. 

No considero, en general, que tingui, el que anomenen, un mal perdre pel que fa als jocs. I em refereixo a qualsevol tipus de joc. Jocs de taula, d'ordinador, o fins i tot esportius. He perdut i seguiré perdent molts cops, i no passa res (almenys en el 99%). Crec que sempre ho accepto amb esportivitat i no em suposa cap problema (repeteixo 99%).

Tanmateix, hi ha un 1% fatídic, un 1% en el qual, Hulk apareix...

L'incident del Risk volador.

Si, aquest incident va ser batejat així pel senyor X.  Ja us podeu imaginar per on van els trets. Tanmateix el títol és exagerat. Com va anar? Estem parlant dels anys 90, imagineu si fa temps. Estàvem la colla d'amics jugant al Risk (qui no coneix aquest maleït/beneït joc). 

Per a qui no sàpiga com es juga us en faig cinc cèntims. El tauler és el mapa del mon dividit en països. Cada jugador disposa de tropes que situa en països dividits entre els jugadors a l'atzar i una carta objectiu. Per exemple, un objectiu pot ser conquerir el continent americà, o eliminar un determinat jugador... El cas es que, teníem una mena de pacte no escrit pel qual, quan algun jugador es feia massa fort, tothom anava a per ell. Aleshores aquest pobre quedava amb les tropes reduïdes a la mínima expressió. Llavors entrava en joc un altre pacte no escrit pel qual, quan un jugador era a punt de ser eliminat de la faç de la terra (o del taulell) se'l deixava viure. Ningú volia ser el dolent i eliminar del tot a un adversari. Que passava? Com els adversaris l'anaven ignorant durant un determinat temps, es recuperava. Guanyava força i tornava a ser poderós. Això es convertia en un cicle que es repetia i repetia fins a la eternitat. Jo vaig prendre consciència d'això aquell dia, igual com la computadora de "Jocs de guerra" va entendre que la guerra nuclear era com el tres en ratlla. Jo vaig entendre que el Risk era com el tres en ratlla. Ningú pot guanyar mai si tots fan això. 

Portàvem hores i hores jugant, tenia la sensació d'estar atrapat en un bucle temporal del qual no en podia sortir, la sensació d'angoixa era tal, que quan vaig veure que les batalles entre tropes ja es produïen fora del taulell, vaig veure clar que allò se n'havia anat de mare. I en aquell moment vaig arribar al límit de la meva paciència. Prouuuu!!!!!!!! Vaig agafar el taulell amb les peces encara en joc, i el vaig plegar per la meitat d'una revolada fent volar els exercits per tot arreu. Els meus amics es van quedar de pedra, sorpresos per la reacció tan impròpia de mi. Tant que, avui, més de 20 anys desprès, encara em recorden aquell dia.

L'incident del Mario Strikers Charged Futbol

Aquest és l'incident al que fa referència el meu amic, el senyor X, al seu blog. Vaig patir un atac sobtat d'ira, ràbia incontrolable i ni tan sols recordo el motiu. Probablement el senyor X va fer servir un dels més desequilibrants poders que tenien els personatges i em va clavar 5 o 6 gols de cop. Ell potser se'n recorda millor. He de confessar que no n'estic orgullós de la meva reacció i es curiós que no recordi els detalls precisos que la van provocar. És el que passa quan et transformes en Hulk o el Mr. Hide. Però el que si recordo és que aquest joc tenia la fatídica habilitat de tocar alguna tecla dins meu. Per mi que va ser concebut emprant Màgia Negra, fent servir algun llenguatge de programació satànic. El motiu principal era el desequilibri d'alguns dels poders que et feien guanyar o perdre estrepitosament. Aquesta injustícia em treia de polleguera. Es curiós que ara tal qual ho explico em sembla una rucada tot plegat. Però quan estas jugant al maleït joc demoníac entres en un frenesí que no pots controlar. Demano novament disculpes des d'aquí al Senyor X per la meva transformació involuntària. Pel meu bé i dels meus potencials adversaris, totes les còpies d'aquest joc les haurien d'enterrar al desert de Nou Mèxic, tal com van fer amb el E.T. d'Atari, però per motius ben diferents. 

D'això ja fa uns quants anys. Em vaig vendre la Wii i em vaig passar a la Playstation. Actualment estic enganxat al FIFA 17 al qual hi jugo online. I he de confessar que ja m'ha fet sortir la bèstia algun que altre cop, però almenys ara no em veu ningú...No acabo d'entendre com pots passar de guanyar partits de forma continuada, a ratxes de perdre tot com si no haguessis aprés res... 

p.d.: Li recordo al Senyor X que ell encara té una Wii, així que si vol... No,... ahhggghh noooo 

Alien: Covenant

Diumenge vaig reunir el valor i les ganes per anar a veure el darrer film de Ridley Scott, Alien:Covenant (o Prometheus 2). I ara m'han demanat un veredicte sobre aquest film. Quan anava a respondre me n'he adonat que era incapaç d'emetre un judici simple. La meva opinió està completament fragmentada. L'oportunitat perfecta per a estendre la meva resposta en un mitja com aquest, així que allà que vaig.

Aviso abans de res, que no pot caure algun spoiler que altre. Es difícil justificar segons que sense explicar detalls de la pel·lícula. 

Primer que res, la factura visual del film és impecable. Tot està molt cuidat. L'ambientació, escenaris, efectes especials, ambientació tot molt realista. Ha arribat un punt en que tot això ja es dona per suposat. Quan no es parla d'això és que està perfecta. I que quan se'n fa menció, és que no arriba al nivell en algun aspecte concret. Suposo que, si no et treu de la pel·lícula ni te n'adones i ho assumeixes tot com a realista. En canvi, si destaca en negatiu, ho perceps. No fa gaire que va ser força criticada la recreació virtual d'algun personatge a Rogue One. No obstant això, m'agradaria trencar una llança en favor dels efectes especials i ambientació d'aquest film. Son senzillament perfectes. M'agradaria destacar la impressionant ciutat, els aliens/xenomorfs en totes les seves variants, l'exterior de la nau a l'espai, els interiors de la nau tan ben cuidats...

La banda sonora de Jed Kurzel, és un homenatge/copia de l'Alien original de Jerry Goldsmith amb alguns fragments de Prometheus. Tan semblant és, que em costa de discernir si hi ha quelcom de collita pròpia d'aquest compositor (que d'altra banda no havia sentit anomenar mai i que ara veig que no té una carrera gaire dilatada). Per una banda, això m'està bé, per què em transporta sense adonar-me'n a l'atmosfera de la pel·lícula original. Però per l'altra, no aporta res de nou. M'agradaria escoltar quelcom nou algun cop de tant en quant... És molt demanar?

L'argument canvia el rumb que havien pres els esdeveniments a Prometheus. És una continuació de Prometheus? Si, però no. Respon a alguns interrogants que havien deixat? alguns si, d'altres no. El problema és que les respostes que si et dona, potser no t'agradin.
Si recordeu, Prometheus acaba quan la doctora Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) i el David (Michael Fassbender), l'androide, marxen amb una d'aquestes naus en forma de U, a la cerca del planeta de la raça dels Enginyers (se suposa que els creadors de la raça humana i dels xenomorfs). Doncs en aquest film, es ventilen d'un sol cop aquesta trama, i comencen amb un film, més tipus slasher a l'estil Alien, amb un ull ficat a Prometheus amb el David com a punt en comú. En certa manera, es podria considerar com un reboot encobert de tota la saga. Doncs hi trobem elements no només d'Alien, si no que també d'Aliens i d'Alien 3, fins i tot. L'argument és molt previsible, massa. Hem vist molt cinema com per a que no endevinem de ben lluny el que passarà. Tot i amb això, jo em refugiava en la familiaritat de les situacions rememorant anteriors parts més afortunades de la saga. Com si estès veient un reboot.
Sap greu que hagin tancat de cop la porta que van obrir amb Prometheus. M'esperava quelcom més en aquella direcció però més ben fet. Si que es nota millora en els punts febles que tothom va detectar en Prometheus (sembla mentida que un director tan experimentat com Ridley Scott fiques la pota tan estrepitosament en  alguns aspectes que sempre havia cuidat tant en les seves obres mestres). Em refereixo als errors de lògica, decisions impròpies de personatges i incoherències argumentals. Aquí no n'hi trobem tantes, però algunes decisions encara es poden trobar difícils de justificar. Llavors has de tancar els ulls i tirar endavant sense fer-te massa preguntes, forçant el teu sistema de suspensió de la incredulitat al màxim.
Respecte a les respostes a les grans preguntes que insinuava Prometheus, a mi no em satisfan. Més aviat espatllen una mitologia sense cap més motiu que per adaptar el to d'una continuació com aquesta, a l'estil Alien. Sabem quelcom més de la raça dels Enginyers? No. Quin és l'origen de l'Alien? El sabem i no m'agrada. A banda de que se'ns presenta de forma molt poc clara, perd molt de misteri, i el resultat final no quadra gens amb les parts cronològicament posteriors com la primera Alien. L'embolic que van muntar amb els diferents tipus de xenomorfs, substancies negres paràsites i diversos projectes d'Aliens, a Prometheus, aquí no només no és soluciona ni explica clarament, si no que es complica encara més, i deixa entreveure una nul·la coherència i planificació interna. Em recorda a la mitologia extraterrestre de X-Files que ens presentava virus/extraterrestre/clon/ves a saber que, segons convenia a cada moment.

Els personatges, milloren una mica la tripulació de Prometheus, però no deixes de saber en tot moment que son carn de canó i que aniran morint tots un darrere l'altre. Aquest cop no són ni camioners ni soldats ni científics. Son colons. Això justifica algunes males decisions que prenen. Ho podem associar a la manca de preparació científica almenys. La "successora" de Ripley, no dona la talla. Amb la cara de bona nena que fa, no la veig amb el caràcter necessari per fer tot el que fa. No és creïble amb el rol de Ripley, ni tan sols arriba a l'alçada de la seva predecessora a Prometheus. Dels altres, algun destaca més que d'altres però n'hi ha massa i no dona temps a coneixer-los.  El protagonista absolut és David, l'androide de Prometheus i el seu successor. Ells dos es mengen tot el protagonisme del film. Ni tan sols l'Alien és protagonista, més aviat és converteix, en totes les seves versions, en un mer instrument per matar.

Finalment, tot i els problemes que he explicat, considero que és entretinguda i que s'ha de veure només per la seva qualitat, i per què és d'Alien, caram! . Si encara la voleu veure, us recomano que primer us mireu uns videos que han anat sortint a mode de preàmbuls per anar fent boca i per a posar-vos en situació, i que trobareu a sota.

Bona sort i vigileu on fiqueu el nas!

Hyperion

Aprofitant la reedició que Nova ha fet d'aquesta saga clàssica de la ciència ficció, m'he rellegit la primera part "Hyperion" per a poder seguir amb la segona "La caida de Hyperion", que la tenia pendent des de fa molt de temps. Encara em falta "Endymion" i "El ascenso de Endymion", però em sembla que descansaré del tema una temporadeta.
La veritat és que em resulta complicat fer una ressenya d'aquests dos llibres que faci justicia. De ben segur que la complexitat i matisos de l'obra no quedarà prou reflectida en aquesta entrada de blog. Més aviat seria mereixedora d'una tesi doctoral dedicada.

Hyperion

"Hyperion" és una novel·la de ciència ficció que en realitat està formada per una sèrie de contes curts. Imita l'estructura de l'obra "els contes de Canterbury" de Geoffrey Chaucer del segle XIV, una de les obres més importants de la literatura anglesa. El nom de l'obra també és el nom del planeta al qual viatgen els personatges, en una peregrinació cadascú pels seus motius particulars i la seva curiosa història. Les històries tenen, com a comú denominador, una misteriosa entitat que aparèix de tant en quant, "L'Alcaudón". Però hi ha tants elements a comentar que millor anant-los desgranant poc a poc. Primer considero interessant exposar el marc històric en que es troben ambientades les novel·les. Desprès un glossari de termes us pot ser molt útil per a que no us perdeu en l'univers de ficció que la novel·la ens planteja.

Marc històric
"Hyperion" està ambientada en un futur molt llunyà. La Terra va ser destruïda per un forat negre que es va crear fruit d'un experiment. És el que anomenen "El gran error". En conseqüència, la humanitat es va desperdigar per la galàxia. Amb l'ajut d'una inteligència artificial que havia construït l'home, "el TecnoNucli", van crear una xarxa de portals que anomenen la "Red Teleyectora" que comunica instantàniament, un planeta amb un altre. Això ha permés crear una mena de Federació de planetes anomenada "La hegemonia" i que ha propiciat la lliure circulació de persones i de comerç entre tots els mons. La tecnología s'ha dominat fins a tal punt que, la gent més rica pot tenir més d'un d'aquests portals "Teleyectores" privats a casa combinant entorns de diferents planetes en un mateix espai.

Però no tots els mons descoberts i colonitzats han estat integrats a la xarxa de portals. Per arribar a un d'aquests mons s'utilitzen naus dotades de propulsió translumínica proporcionada pel que anomenen motor Hawking. Aquesta tecnologia permet viatjar per l'espai amb certa facilitat, tot i que comparant amb la xarxa de portals, fa que els seus viatgers s'hagin de mantenir en suspensió criogènica durant el viatge, que pot tardar anys. És el que anomenen "deuda temporal".

No tota la humanitat pertany a "La hegemonia". En la dispersió per la galàxia, un conjunt d'humans es van aillar de la xarxa, i ara van per lliure, desconnectats completament de "la Hegemonia" però units entre ells. Els anomenen els "Exters" i han estat i estan en conflicte amb la Hegemonía pel control d'alguns sistemes. Hyperion n'és un. Hyperion és un planeta que no ha estat encara integrat a la xarxa de portals, però és preten que així ho sigui. L'interés per aquest planeta rau en unes extranyes ruines, aparentment alienígenes, anomenades "les tombes del temps". Unes estructures amb una esfinx i unes tombes escarvades en la roca, en les quals hi ha, el que anomenen un camp "antientròpic". Sembla ser que, les tombes viatgen en el temps cap al passat i, en conseqüència es produeixen estranys fenòmens temporals al seu voltant. Aquestes tombes són motiu d'investigació pels científics i arqueòlegs.

Hyperion: La primera i millor novel·la de la saga.
En aquest context arrenca la novel·la. Un grapat de peregrins es dirigeixen a Hyperion abord d'una nau Arbre (les naus que utilitzen els Templers de l'època). Es dirigeixen a les tombes del temps. A la cerca de l'Alcaudó per diferents motius. Cadascún d'ells du una història a les espatlles que té a veure d'alguna manera o altra amb el mític èsser que aparèix per les Tombes del Temps. Durant el viatge cadascú posara en comú, amb la resta de viatgers, la seva història.

La Hegemonia de l'Home

És l'organització formada pel conjunt de planetes, més de 200. "La Hegemonia" es governada per el FEM (Funcionari Executiu Màxim) i la "Entitat Suma" que és un parlament format per representants pels diferents mons.

El gran error

Es tracta d'un incident que es va produïr a la Terra en un experiment i que va conduir a la creació d'un forat negre que va destruir la terra ("La vieja Tierra").

La Hegíra

Es coneix amb aquest nom a la gran migració de la humanitat cap a altres planetes degut a la destrucció de la Terra.

La Xarxa de Mons

 És la xarxa de mons unida pels portals de teletransport. Mitjançant aquests portals es pot viatjar de forma instantània entre els diferents mons. Prèviament algú ha d'arribar-hi per altres mitjans més convencionals i construir-hi un portal comunicador, és clar.

El Tecno-núcli

Les IA (Intel·ligències artificials) que va construir l'home van evolucionar fins arribar a reclamar la seva independència. El Tecnonúcli és la entitat formada per la unió d'aquestes IAs que les representa enfront els humans. És un element que assessora a la Hegemonía, i que els va proporcionar, en el seu moment, la tecnología per a contruïr la xarxa de teleportació entre mons.

Els Éxters

Son descendents dels humans que es van aïllar de la Xarxa de Mons. Enlloc de poblar planetes, han adaptat els seus cosssos genèticament per a sobreviure a l'espai. S'agrupen en naus que anomenen Eixams. Estan en conflicte amb La Hegemonia.

La Esfera de Dades

És una mena d'internet o xarxa de comunicació virtual construida pel Tecnonúcli i proporcionada a la Hegemonia , que permet accedir-hi mitjançant implants neuronals.

El planeta Hyperion

Protagonista de la novel·la. Anomenat així en honor al poema inacabat del mateix nom de l'autor britànic romàntic del segle XIX, John Keats. Planeta en el que un mecenes agrupa un grapat de poetes  i artistes en una ciutat que anomenen Keats.

Les tombes del temps

Es troben a Hyperion. Unes ruines rodejades de misteri. Envoltades de camps "antientròpics" que produèixen pertorbacions espai-temporals. Sembla que les ruines estàn permanentment viatjant cap enrera en el temps.

L'Alcaudó

Sol aparèixer a prop de les Tombes del temps. És una entitat provinent del futur. Una mena de golem/terminator amb una armadura de punxes, que també es anomenada "Senyor del Dolor" pels adoradors de l'esglèsia de l'Alcaudó. L'èsser es dedica a matar sense saber el motiu concret. Diu la llegenda que 7 peregrins aniràn a cercar-lo i només un sobreviurà amb el seu desig complert.

Nacidos de la Bruma 1: El imperio final

Brandon Sanderson és l'escriptor de fantasia de moda des de fa uns anys. Prolífic com el que més. Porta poc més de 10 anys i ja ha escrit més de 20 novel·les de fantasia de gran nivell. La seva declaració d'intencions és renovar el gènere fantàstic. Afirma que, aquest gènere, es trobava estancat en l'arquetip de l'heroi de Campbell del qual ja vaig parlar en un altre post fa molt de temps. Doncs que si, que la fantasia segueix sempre el mateix patró i que si no es dota d'aires nous, la gent l'avorrirà i el gènere morirà. 

Que és prolífic està molt clar. Només cal passejar una estona per Gigamesh i contar quants llibres de Brandon Sanderson hi ha, sobretot editats per Nova.

Jo personalment em resisteixo a llegir fantasia, excepcions al marge. Mira no sé, soc més de ciència ficció. Però ja tenia la sensació que m'estava perdent una gran part important de la literatura fantàstica, ara que sembla que la ciència ficció va de baixa. (només cal mirar les estanteries de les llibreries i veure com han canviat les coses. Fa temps que la secció corresponent de l'Abacus hi havia un 80% de CiFi i un 20% de Fantasia. Ara aquest percentatge s'ha invertit). Consti que ja havia llegit la primera part d'una altra nissaga seva, també de fantasia, la dels Reckoners. Tot i que és d'un caire més superheròic, realment ara veig que l'estructura és molt semblant. 

Així doncs, ara m'he llegit una de les seves primeres novel·les que també és el principi de la seva més famosa nissaga. Mistborn ("Nacidos de la Bruma 1: El imperio final").

Si hagués d'emetre un judici breu, diria que si, que m'ha agradat. M'ha fet flipar? No. Potser ja em faig gran per a aquest tipus de literatura. Podria dir exactament el mateix que amb la primera part dels Reckonners. El seu estil és planer. Es llegeix molt bé. La lectura és agradablement senzilla i entra molt fàcilment. El que fa, i no sé si és una constant o no (només n'he llegit dues i a les dues fa el mateix) és establir unes regles pel que fa a la màgia/superpoders molt clares i concretes. Poc a poc, no tot de cop, integrant-ho amb la trama, et va explicant les particulars regles. Jo ho trobo un pèl artificial fins al punt que de vegades tinc la sensació que estic llegint les instruccions d'un joc de taula o quelcom similar. Si que ho intenta dissimular enmig de conversacions de personatges, però se li veu el llautó. No sé, tinc la sensació que no s'hauria d'explicar tant. Li treu realisme. A banda d'això, no es pot negar que no hi posa imaginació i talent.
La història gira al voltant de l'Imperi Final, una societat amb una estructura piramidal, al cap damunt hi trobem al Gran Legislador, el emperador i ésser més poderós que governa amb ma de ferro l'imperi. Rodejat i suportat per nobles amb les seves cases. Governen amb ma de ferro gràcies al domini de l'"alomància", l'art de generar màgia gràcies a l'ingesta i consum de determinats metalls i sotmeten a l'esclavatge al poble skaa, que es situen al punt més baix de la societat. En aquest context apareix un de
protagonistes, Kelsier, un alomàntic amb aires de lider decidit a conduir la revolució, desafiar al "Gran Legislador" i de pas venjar la mort de la seva dona. L'altra protagonista és la Vin, una noia amb poders que es obligada a ajudar a un grup de lladres de baixos fons. La Vin apunta maneres en l'art de l'alomància però no domina els seus poders ni ha descobert tot el que pot fer. El Kelsier la descobrirà i l'ajudarà a desenvolupar tot el seu potencial. Ambdós personatges treballaran en equip, amb un grup de col·laboradors, en el pla mestre de Kelsier per enderrocar l'Imperi Final.
La història resol bastants dels arcs argumentals que es plantegen, però no desvetlla tots els misteris i es guarda asos a la mànega per a les següents parts, que n'hi ha, i moltes. Només us diré que aquest juny sortirà a la venda la 6a. part de "Mistborn" (nacidos de la Bruma). No ens queda res!!!
Ah i a Hollywood ja n'estan preparant la pel·lícula, així que correu a llegir-lo abans de que no surti al cinema i us espatllin l'experiència.