- L’humor que s’ha inoculat en aquesta part em va fer gràcia, però em va xocar. Suposo que pels moments en que es produeix. I es que en algun cas el vaig trobar inoportú, trencant el dramatisme. Ja la part anterior tenia més humor, però estava més ben situat. I no us dic que no faci riure, que si que en fa. Però en alguns moments em va recordar a Spaceballs. Per exemple, només començar, l’escena del General Hux i el discurset que li casca a Poe Dameron pel comunicador és divertida, no es pot negar, però com queda el personatge des d’aquest moment? Com una caricatura, un personatge còmic, perd tota la credibilitat i sembla un personatge d’Spaceballs. Desprès es recupera, però el canvi és xocant. Un altre exemple: Rey està entregant solemnement l’espasa laser a Luke Skywalker, un moment especialment important, per tot el que implica, que se’n va a norris quan en Luke agafa el laser i de sobte el llença cap enrera de forma despectiva. Si, fa gràcia. Però això és Star Wars, no Hot Shots.
- Tinc la sensació de que no han volgut o no han sabut desenvolupar les trames potencials obertes en l’episodi VII. Les han anat tancant totes i només una d’elles han desenvolupat una mica. Repassem:
- Qui és el Lider Snoke? La seva història? La seva relació amb la Força? No ho sé ni ens importa. L’eliminem i queda fora de l’equació. Un problema menys.
- Qui eren els pares de Ray? Perquè la van deixar? Uns xatarreros, ningú important. “Tema sanjat, i punto, com deia aquell... “. Dos possibilitats: es prenen decisions sobre la trama com a reacció a el que esperen els fans. Per a desconcertar o sorprendre. Que tothom espera que Ray tingui una relació familiar com sembla que ha de tenir tothom que surt en aquesta nissaga? Doncs no, ale, no és ningú. O, quina mandra fa pensar una possible trama complexa i, difícil de justificar tot s’ha de dir. En la propera pel·lícula, si a algú se li acut alguna idea millor, ja direm que Kylo Ren mentia.
- Que va passar entre Luke i Kylo Ren: Aquí si que es mullen i expliquen el tema. I ho trobo un encert. Potser la millor trama de la pel·lícula. El personatge de Kylo evoluciona i això està bè. Està preparat per a una tercera part.
- Ray i la Força: No queda gaire clar ni a nosaltres, ni a ella, quin és el seu paper en tot plegat. Però almenys no tanquen la trama i al personatge li queda per crèixer.
- El temple Jedi: Que hi ha en aquella illa? Uns pocs manuals Jedi en un arbre? Això és el famós temple Jedi? M’ho imaginava més gran. I per si un cas algú volia explorar aquest tema en un futur, l’esperit de Yoda que ara es capaç de generar un llampeg ho crema tot i fora. Ja no cal pensar massa més sobre aquest això. Sembla com si, qualsevol tema que faci ampliar el canon i pugui comportar controversia, l’eliminèssin. Limitem-nos al que ja funciona.
- La trama principal, la Resistència vs la Primera ordre: No es mullen massa. Tot plegat queda com un interludi, una fugida endavant (literalment i metafòrica), amb l’esperança de que a la tercera part algú resolgui aquest problema. D’alguna manera, és comprensible. Estem al mig de la trilogia, i si recordeu, durant l’Imperi Contraataca, se’l van passar fugint tota la pel·lícula. El que passa és que em queda una percepció de molt menor escala de tot plegat. A veure, a la trilogia clàssica quedava clar des d’un principi que estavem parlant del destí de la Galàxia. Hi havia una República, un Senat, Una Rebel·lió, i un Imperi Galàctic. Hi havia tropes imperials arreu de la xarxa de planetes. Tenies una sensació de trascendència, que estavem davant d’una guerra global. La mateixa impressió la teniem a les precueles. Veiem centres de govern, capitals imperials, el Senat amb totes les races. En aquesta trilogia, la poca visió global que vam tenir, se la van carregar literalment, pulveritzada per una superestrella de la mort. En aquesta segona part trobem una Primera Ordre i una Resistència, que semblen un parell de grups paramilitars al marge del govern de la galàxia. Potser encara són grups incipients que s’estan formant, i encara no governen res. Potser a la tercera part veurem ja una Primera Ordre consolidada al poder, governant amb ma de ferro la Galàxia? Hem malgastat una segona part, perseguint una resistència malmesa gairebé al punt de l’extinció? Si jo fos l’encarregat de guionitzar la tercera part, deixaria passar uns quants anys i presentaria una situació més global, en la que la Primera Ordre governa amb ma de ferro la galàxia i la Resistència ha aconseguit més aliats. Tot i així, massa poc una sola pel·lícula potser per explicar tot el que queda. El fet es que, aquesta reducció de l'abast de tot plegat a unes poques naus perseguides per unes poques, que no són un subconjunt de tota una flota si no que és tot el que queda, fa que l'argument principal recordi a un episodi de Galàctica supervitaminat. Menys mal que la trama de Kylo Ren i Ray, li aporta la transcendència a la situació, però per que es basa en la transcendència creada en la trilogia clàssica gràcies al suport de Luke Skywalker.
- Trobo que hi ha moltes situacions repetides de la trilogia clàssica, inclús frases repetides. Un homenatge? Manca d'innovació? :
- La situació de Ray, Kylo i Snoke no em negareu que no es pastada al Retorn del jedi, però canviant els protagonistes. Kylo -> Darth Vader, Ray -> Luke, Luke -> Yoda. Luke està entrenant amb Yoda exiliat, vol marxar per que creu que pot redimir al seu pare i arrencar-lo del costat fosc de la Força, però tot és una trampa i el porta davant de l'emperador. En aquesta ocasió, és Ray qui entrena amb Luke exiliat, i vol marxar per a recuperar Kylo però tot és una trampa del lider Snoke. Això si, el final és diferent. Potser és el millor de tot el film.
- Que la Resistència ha de fugir del planeta i han d'entretenir els creuers de la Primera Ordre fins que tots hagin fugit és un clar reflex de l'Imperi Contraataca.
- Canviant de tema, la música de John Williams: merament continuista. Basada gairebé completament en life motives de personatges. No sé si el problema és que, com que hi ha tants personatges, vells i nous, es passa l'estona canviant d'un life motive a un altre, sense gaire espai per a nous temes. O potser perquè les situacions son moltes repetides, i per tant només es pot tornar a músiques també repetides. De totes maneres se li pot perdonar tot a John Williams. Ja conta més de 80 anys i encara gràcies que segueix al peu del canó.
- La millor part del film és la trama Kylo / Ray / Luke. La explicació del problema entre Luke i Kylo i la visió personal del conflicte personal que tenen entre els dos, en la que els dos tenen raó, demostra que no tot és blanc o negre, que hi ha grisos. La resolució de la situació amb el lider Snoke i la posterior coreografia del combat és estèticament poderosa. I me n'alegro que s'hagin carregat el personatge del Lider Snoke i hagin fet progressar a Kylo Ren.
- L'aventura de Finn i la seva nova amiga, que no m'acaba d'agradar, ens presenta escenaris molt més propers a les precueles de Lucas.
A banda d'un personatge nou, Benicio del Toro, que sembla una mena de Han Solo però més extremat i sense principis. Ho sento, però quan veig a Benicio del Toro, només veig al personatge del Col·leccionista de Guardians de la Galàxia. - La batalla final, amb Luke Skywalker enfront una sèrie de AT/AT és una gran imatge. que per cert, em recorda a una vinyeta de còmic de SW: Imperio Oscuro. El truc Jedi de Luke, una mica forçat. Però tolereu més que resisteixi a una ondanada de trets d'uns quants AT/AT a pit descobert i en surti sense una rascada? Jo crec que no.
Com a balanç final, hi ha coses que em van agradar molt i coses que no tant. Equilibri en la Força? No ho sé, hi ha moments en que m'agrada més i moments en que m'agrada menys. Com sempre, el temps ho posarà tot al seu lloc, però ara, mentre he anat escrivint aquest post i repassant mentalment el film, m'he anat reconciliant amb la pel·lícula i penso que la percepció final serà cada cop millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta lliurement