diumenge, 25 de febrer del 2018

Artemisa

Ja fa uns quants dies que em vaig llegir “Artemisa”, la nova novel·la de l’autor de “The Martian”, Andy Weir. 
En aquesta ocasió, l’argument aquest cop recorda més a novel·la negra en un marc de ciència ficció. La protagonista Jazz Bashara, és una contrabandista que sobreviu a Artemisa, una ciutat establerta a la Lluna, proporcionant càrregaments il·legals provinents de la Terra als seus clients. Però això és suficient per pagar els deutes i Jazz somnia amb una vida més acomodada. Per això, quan un multimilionari li ofereix un treball especial a canvi d’uns honoraris prou suculents, no s’hi pot resistir, tot i tractar-se d’una activitat completament il·lega i arriscada.
L’estil és, si fa o no fa, el mateix que va emprar a la seva primera obra. És directe, planer i l’autor fa gala dels seus amplis coneixements científics. Novament trobem aquí un protagonista absolut de la novel·la que també n’és el narrador en primera persona. La resta de personatges són un mer complement del protagonista i no arriben a tenir cap fons ni cap més funció que la de complementar la història del seu protagonista. Suposo que són limitacions de l’autor novel. Però Weir no preten tampoc crear una novel·la coral de personatges, sino una novel·la de ciència ficció hard on a la protagonista (en aquest cas és una noia) se li plantegin una sèrie de problemes/dificultats i, amb el seu enginy i coneixements científics ens presenti la seva resolució d’una manera prou plausible i convincent, en un entorn completament hostíl. Si, el mateix patró que la seva primera obra que el va llençar a la fama. Gràcies a l’èxit, va deixar la feina i es va dedicar a l’escriptura. Entenc que, en aquesta ocasió, ha volgut reproduïr el patró que el va dur a l’èxit, i també fer-ne la seva senya d’identitat. El problema és que aquest cop la premisa no és tan atractiva com la d’un Robinson Crusoe/MacGyver a Mart. Tot i això, la novel·la entra molt bé. És molt entretinguda, ràpida de llegir i no t’aburreix en cap moment. L’obra és plena de terminologia científico/química però l’estil planer de l’autor i la seva habilitat a l’hora d’explicar conceptes científics que, en altres mans esdevindrien feixugs, fa que la seva lectura sigui lleugera i agradable. Tal vegada Weir hauria de plantejar-se entrar en el gènere de la divulgació científica o fer-se guionista de la sèrie MacGyver. És obvi que és el seu fort.