Primavera gloriosa (II) : Avengers: End Game

Un altre cicle que es tanca. Fa més de 10 anys que es va començar l'aventura de traslladar els còmics de Marvel al cinema. És el que anomenen Marvel Cinematic Univers. Tot va començar amb Iron Man, inspirada adaptació amb un encertadíssim casting, Robert Downey Junior com a Tony Stark ha sostingut la franquícia apuntalada per la resta de superherois.
Ara, ha acabat el cicle amb aquest gloriós, apoteòsic crossover Avengers: End Game. Sembla mentida que hagin passat 10 anys... Qui tingués una màquina del temps... Qui m'havia de dir a mi que em llegia els còmics Marvel aquells fa 30 anys ... Stop, ja semblo l'abuelo cebolleta (Gaaasp! fins i tot el nom és d'abuelo cebo... estic entrant en un bucle recursiu).

No vull explicar gran cosa sobre aquest film. Ja s'ha dit gairebé tot en mil i un podcasts i blogs. Tampoc cauré en spoilers (no sigui que em foteu d'osties com un que va sortir del cinema en plan Homer Simpson vomitant spoilers entre la parròquia local i el van "linxar"), així que només diré que vull donar les gràcies als creadors d'aquests invent per tots aquests anys que ens han donat. Gràcies per entendre i saber traslladar l'esperit dels còmics d'un medi a un altre tan diferent. Gràcies per aquest final apoteòsic que et fa posar la "gallina de piel" i emocionat com mai havia aconseguit ningú en aquests context superheròic. Gràcies per fer realitat els somnis dels nostres jo-infant de fa uns anys i poder veure plasmat en imatge real el que veiem en paper fa 30 anys.
La sensació és de final, i és agredolça. Dolça pel que he dit abans. Pel que hem gaudit. Agra perquè tens la sensació de que això era el clímax i no ho tornarem a viure (o almenys a viure igual). No sé que passarà a partir d'ara, però d'entrada s'intueix molt difícil superar. Si que poden fer quelcom similar i imagino que requeriran uns 10 anys per anar agafant acceleració, però ja ho haurem vist abans. Material no els en falta. Son 60 anys de material en paper, col·leccions i col·leccions. Milers d'històries. Personatges encara per explotar que es poden afegir (4F?) ara que han comprat la Fox. La matèria prima la tenen. El que ja no tenen és l'element sorpresa. I això hi fa molt. El que han d'evitar al meu parer és el "més és millor". Més espectacularitat ? Ok. Més personatges? Endavant. Però amb compte. No han de caure en l'error de fer un "Peter Jackson" (els que heu vist el Hobbit ja m'enteneu).

En definitiva, Marvel CU passa a formar part de les grans nissagues cinematogràfiques. Vam tenir Star Wars, Matrix, El senyor dels Anells, Harry Potter i aquesta dècada ha tingut Marvel CU.

Excelsior!

Steelheart (Reckoners 1) de Brandon Anderson

Brandon Anderson és un escriptor de fantasia de nova fornada d'allò més prolífic. Amb poc temps he vist omplir les estanteries de les llibreries del gènere amb un munt de títols seus. La seva especialitat són les trilogies de Fantasia. Diuen que és un cop d'aire fresc en el gènere que necessitava de fa temps. Sortir de l'arquetip del camí de l'heroi en el qual la fantasia porta molts anys enclaustrat era quelcom que el gènere necessitava. També diuen que la fantasia és troba en alça ara que la Ciència Ficció perd empenta (d'això m'agradaria parlar-ne, però com diu aquell, això serà una altra història explicada en una altra ocasió). 

El cas és que el primer que he llegit de Brandon Anderson ha estat la primera part de la trilogia Reckoners: Steelheart. La premissa és la següent: Un bon dia, un cometa apareix al cel de la Terra. L'anomenen Calamity. Sembla que degut a la seva aparició, alguna gent comença a desenvolupar poders especials, i es converteixen en el que podríem qualificar de totes totes com a super-herois. El problema és que no n'hi ha ni un que tingui bones intencions. A diferència d'altres universos tipus Marvel o DC, on sempre trobem la contrapartida superheròica, aquí això no passa. No se sap si, la transformació n'és la causa o és la pròpia natura de l'home la que fa que es corrompin sempre. El cas és que els èpics (així és com els anomenen) no tenen rival. En aquestes circumstàncies, només un grup de resistents anomenats els Reckonen són els que lluiten com poden contra l'estructura de poder que han forjat els èpics sota la seva influència. D'altra banda, els èpics tenen un punt feble que anul·la els seus poders i que intenten mantenir en secret per raons obvies. Evidentment els èpics lluiten entre ells pel control del món. Entre aquests ens trobem a un dels més poderosos, Steelheart, que sembla ser completament invulnerable i s'ha fet el rei de la ciutat de Nova Chicago. El nostre protagonista però, és l'únic testimoni viu que queda del punt feble d'Steelheart i ha dedicat tota la seva vida a dissenyar un pla per a venjar la mort del seu pare a mans de l'èpic. Ha arribat l'hora de la veritat.

Aquest és el punt de partida de la novel·la. L'estil és senzill, dinàmic i fresc. Es llegeix molt ràpid i es digereix amb facilitat. He tardat menys d'una setmana en llegir-lo i això que a mi em costa, ja que acostumo a llegir a darrera hora del dia, abans d'adormir-me i si la lectura és espessa no aguanto pas gaire. No ha estat aquest el cas. Tens la sensació de que està pensat per a passar-ho fàcilment a guió d'una superproducció de Hollywood,  plena d'acció i efectes especials.

Quin és el problema? Realment no n'hi ha cap, tot depèn de les expectatives. Si el que vols és una novel·la lleugereta per desengrassar amb una mica de misteri, girs inesperats, superpoders i acció, aquesta és la teva. Ara bé, jo m'esperava quelcom amb més fons. No sé, potser és que em faig gran, però m'ha semblat tot plegat massa planer, unidimensional, sense xixa, ni fons. What you get is what you see.

Ara si, l'home d'acer

Al darrer post vaig manifestar els meus temors sobre el que seria el nou film de Superman, (que ni tan sols s'anomena Superman per a desmarcar-se de l'anterior nissaga). Doncs, reconec que no està tan malament com em pensava. De fet, em va agradar i tot. Vaig a fer una mica de repàs al que vaig pronosticar.

D'una banda, la vaig encertar en el tema de l'humor, no n'hi ha ni gota. També en el tema transcendent: el dilema entre salvar a la gent o ocultar els seus poders és gairebé una constant almenys en la primera part del film. I si recordeu em preguntava com farien per fer un film de super-herois (de dia, d'aquests que duen pijames de colors a ple llum del dia) i al mateix temps ser prou realista i mantenir la transcendència i la seriositat. Doncs, ho han aconseguit amb els ingredients següents:

• Efectes especials molt realistes, tant d'imatge com de so. Els moments en que s'enlaira en Superman no són com als anteriors films, més aviat sembla que s'impulsi a l'estil Hulk, això fa que siguin més realistes. Les vibracions al terra, el so,... tot contribueix a que l'efecte sembli real.
• Moviments de càmera molt moguts, que recorden a gravacions d'aficionats, i això dona un aire més realista.
• Zooms de càmera que recorden molt a la sèrie Galàctica.
• Vestit de Superman amb colors mate i format de petits polígons, conservant la idea original però sense calçotets per fora.
• Destruccions realistes d'edificis. Des de l'11 de setembre de 2001, les destruccions d'edificis al cinema no han tornat a ser igual. Aquella catàstrofe malauradament va donar un model més real del que et passa quan et cau un edifici a sobre o aprop.
• Actors de solvència contrastada. A banda de Henry Cavill, que al meu entendre ho fa molt bé, Russell Crowe, Diane Lane, Kevin Costner aporten un grau de qualitat al film. La seva presencia dona a entendre que s'han pres seriosament el projecte.

L'únic problema que veig en el film és la part de l'acció del final la trobo desmesurada. El film podríem dir que es divideix en tres parts. La primera la part de Krypton. Res a dir, espectacular. Es desmarca del Krypton del film de 1977 completament i, entre un desplegament d'efectes especials, ens marca quina serà la tecnologia, les interfícies 3D que fan servir els kryptonians, la vestimenta, etc..

A la segona part mitjançant l'ús de flashbacks ens explica la història del creixement de Superman a la Terra amb els seus pares adoptius i del seu conflicte entre emprar els seus poders i romandre ocult. Ho vaig trobar ben resolt per explicar la mateixa història un altre cop. L'únic punt que no em va agradar no el puc desvetllar per que seria un spoiler. Ho sabreu quan el vegeu.

I la tercera part, l'acció. I, tot i que, està molt ben feta, penso que se n'abusa, ja que sempre és el mateix tipus d'acció: Espentes a super-velocitat travessant edificis. Això unit a la invulnerabilitat del super-heroi fa que en cap moment temis per res i et dis
tancia de l'acció. Només es compensa a base d'espectacularitat. Tot i això, en conjunt, el film és un gran espectacle que s'ha de veure al cinema, si o si.

He de dir que se n'han sortit amb nota del repte. Si que es transcendent i sense humor, però també és realista, espectacular i amb molta acció. I així es desmarquen dels films de Marvel, que són més lleugers, i creen el seu propi estil de dur els còmics al cinema. Benvingut Superman del segle XXI!!!.

post-data: La música de Hans Zimmer és bastant, bastant bona. No és la fanfarria de John Williams  ni vol imitar-la en cap moment. Ni arriba al nivell. Però té la seva pròpia personalitat i s'adapta perfectament a l'estil del film. Sobresurt per sobre de moltes altres bandes sonores actuals.

Quina por fa Superman!

Aquest divendres s'estrenarà "The man of Steel" o sigui, Superman. I, em fa por...

Jo vaig créixer amb el Superman de Christopher Reeve, el dels anys 80. Aquell que, citant la frase publicitària, "ens va fer creure que un home podia volar". I malgrat la gradual caiguda de qualitat que va patir la sèrie de llargmetratges des de Superman fins a Superman IV, va sentar precedents i es va convertir en el film de Super-herois com a exemple a seguir. El primer film (i el segon) tenien qualitat i tots els elements necessaris per a ser un gran film: acció, humor, efectes especials, història, etc. S'ha tardat molt de temps en creure que algú que no fos ell pogués encarnar l'home d'acer a la gran pantalla (sobretot desprès del fiasco de "Superman Returns").

Avui en dia, la situació ha canviat. És Marvel qui porta la veu cantant i qui ha, per fi, donat la clau de com han de ser els films de super-herois. Batman de DC també ha triomfat, no ho negaré, però com ja he comentat altres cops, crec que la trilogia de Batman s'avergonyeix de que l'etiquetin dins del gènere de super-herois i s'apropa al realisme com a mitjà per a triomfar. I ho aconsegueix. Prova d'això és que Batman ha arribat a un públic que no és aficionat al còmic de Super-herois, a més del que si que n'és.

Però aquest cop, el realisme no els pot salvar. Aquest cop DC se l'ha de jugar. En Superman no es pot amagar a les fosques per a que el llampant uniforme de colors quedi dissimulat i no canti. Aquest cop han de jugar amb totes les cartes, tal com van fer els de Marvel amb "The Avengers", sense complexes i a plena llum del dia.

I prova de que en són conscients és el hype que han elevat durant aquest temps. Al meu parer desmesurat. Hem estat bombardejats amb una sobredosi de posters, imatges, trailers, teasers, etc,. Tot l'arsenal propagandístic possible per a augmentar les ganes de l'aficionat.

I precisament aquest hype és el que em fa por. Por a que el film no respongui a les expectatives que han creat.

Però hi ha altres factors que em fan por. I el principal ve donat pels precedents del director, Zack Snyder, amb films com ara Watchmen, 300 o Sucker Punch. No negaré que aquest films no són espectaculars visualment parlant, però són divertits? Són plens d'escenes a càmera lenta, en les quals es recrea en imatges visualment potents, properes al videoclip. Però la pel·lícula en sí és entretinguda? Quants cops heu vist Watchmen? Quants cops heu vist Sucker Punch? (I si la haveu vist és per quelcom més que per a recrear-vos la vista?). 

Per mi aquests films cauen en l'error de prendre's massa seriosament a si mateixos i en l'auto-complacença de les escenes a càmera lenta i es converteixen en quelcom que vol ser excessivament transcendental i obliden l'humor i l'entreteniment. Tinc por que converteixin "The man of steel" en això, en un producte seriós, acartronat, avorridament transcendental, ensopit. Això si, ple d'escenes a càmera lenta esplèndides i que queden molt bé als tràilers. Un contra-exemple d'això ho trobem a "The Avengers", un film entretingut, divertit, ple d'humor i agradable

 de veure. Per mi, el model a seguir a partir d'ara en el sub-gènere de super-herois.

I amb això no vull dir que no inclogui també una dosi de dramatisme i es converteixi en una comèdia. No, però un bon plat ha de tenir els ingredients justos i en la proporció adequada.

Tant de bo, The man of Steel s'assembli més a The Avengers en aquest aspecte del que penso.  I si no, almenys que s'assembli al Superman de Richard Donner. Malauradament, el que he vist del tràiler em fa temer el pitjor ( i si no fixeu-vos en la seriositat del rostre de Superman a la foto)

Tant de bo m'equivoqui.

JLA/Avengers (Avengers/JLA)

Acabo de llegir el crossover definitiu. L'enfrontament entre les dues formacions de superherois més poderoses. Per un costat, JLA, la formació de l'univers DC que consta de personatges de la talla de Superman, Batman, Green Lantern, Wonder Woman, Flash, etc.... Per l'altre, Avengers, amb Captain America, IronMan, Vision, Thor, etc... Només amb això ja es pot un fer la idea de l'envergadura de la situació.  

Dibuixat magistralment per George Perez i guionitzat per Kurt Busiek entre el 2003 i 2004, és una autèntica filigrana on gairebé cada dibuix és una amalgama de personatges d'ambdós universos. El domini de la història dels còmics que demostren els autors és increïble, ja que, no contents en ensenyar mostres actuals dels personatges, en una fase de la història, els herois es veuen transformats en la seva forma passada. No puc arribar a entendre cadascun dels detalls que apareixen de cada personatge, doncs desconec la història dels còmics, tant la de Marvel com la de DC, però s'intueix que hi ha hagut una gran feinada de documentació i estudi al respecte.

En el transcurs de la història, la relació entre ambdos grups, passa per diferents estats. Al principi recel, lluita, però més endavant col·laboració i enteniment, i fins i tot, admiració mútua. Fa gràcia veure les diferències entre ambdós universos. D'una banda Superman creu que a l'univers Marvel, els superherois no fan suficient per la gent i veuen un mon de molta violència. De l'altra els Avengers es troben un univers DC on els herois tenen el respecte i l'admiració que ells voldrien. 

El còmic, en la seva publicació original consta de 4 capítols en grapa, però ara es pot trobar en un sol volum. Us el recomano al 100%.

Muff said.

El realisme del Batman de Nolan

El darrer film de Batman "The Dark Knight Rises" tanca la trilogia de Christopher Nolan sobre Batman. Un director que ha enfocat tota la trilogia i la mitologia de Batman de forma tan realista com ha pogut. Els dolents, són tan semblants al còmic com ho permeten unes estrictes regles de versemblança i realisme que s'ha fixat. Per exemple, la Catwoman en cap moment s'anomena així, però porta unes ulleres d'infra-roig per a obrir caixes forts que quan se les plega al cap, li donen l'aspecte de les orelles d'un gat. Tot i els esforços que han posat per dotar de realisme als films, quan en Batman es passeja a la llum del dia pels carrers de la ciutat, resulta molt difícil de prendre-se'l seriosament. Per sort no passa gaire. El problema és que, de vegades,  com més intentes dissimular, pitjor. Hi ha qui diu que són films de superherois que s'avergonyeixen de ser-ho.

Altres films en canvi, com "The Avengers", ho tenen assumit. Els personatges es mouen en un context en que ja resulta "habitual" veure paios disfressats i no canten. Tot depèn del context. A la realitat un exemple seria tal com van vestits els jugadors de futbol. Ningú diria que fan el ridícul al camp amb aquells pantalons curts. En canvi, imagineu-los en un altre context, a l'oficina per exemple. Allí cantarien amb aquells colors llampants.

Però el realisme no s'ha limitat a l'aspecte. Els personatges, el seu origen, la seva història, intenten ser el màxim de versemblant possible. Per exemple, la Catwoman no s'ha mort i els gats no l'han ressuscitat com en el film de Tim Burton (Batman Returns). Aquí simplement és una experta lladre. O el mateix Ra's al Ghul, no es regenera en cap màquina per allargar-se la vida com al còmic. L'existència del mateix Batman, el seu modus operandi i la seva disfressa són justificats a la primera part de la trilogia. De fet,  "Batman Begins" és dedica gairebé completament a establir unes bases sòlides, el màxim de coherent i versemblant possible sobre l'origen dels personatges emparant-se en els problemes psicològics dels personatges i el seu trauma, per a justificar-ne el seu origen. El mateix passa amb les característiques que els diferencien de la gent normal. Tot són habilitats adquirides amb l'entrenament combinades amb gadgets tecnològicament molt avençats fruit del departament de recerca d'una gran empresa com Industries Wayne. 

Aquest realisme és el que ha dotat els films de Nolan d'una seriositat i solidesa mai vistes en els films de superherois, fins al punt que potser són al llindar del que separaria un film de superherois d'un d'acció.

The Amazing Spider-Man

Ja he vist el reboot de Spider-Man. És una mica pesat que pocs anys desprès de la versió del Sam Raimi hagin de repetir la mateixa història. Quantes oportunitats necessitaran per a fer-ho millor? La resposta és tantes com convingui, no ho dubteu. Tenen un contracte signat pel qual, si no volen perdre els drets sobre el personatge, han de treure una adaptació cada pocs anys.

El film intenta explicar la mateixa història, però, sense que sembli la mateixa història. Des d'un angle diferent. El problema és que hi ha coses que no es poden obviar. Es poden fer diferents, des d'un altre enfoc, però segueixen sent, en essència, les mateixes. De totes maneres, els 50 anys que fa que Spider-Man s'ha gronxat pels edificis de Nova York donen per a moltes històries. I per a unes quantes parelles. Així que només cal buscar a l'arxiu d'enemics clàssics del superheroi aràcnid, escollir-ne un (The Lizard), triar la parella (Gwen Stacy), barrejar una mica amb la història de creació de l'Spider-Man, sacsejar i llestos. Tot i això, s'ha de reconèixer que el resultat no està gens malament, però el film és veu perjudicat pel pesat llast que suposa l'anterior trilogia, a la qual no vol assemblar-s'hi i de la qual fuig tan ràpid com pot. Però, en aquesta fugida, algunes coses resulten forçades. 

No obstant això, en perspectiva, és pren més seriós el superheroi que en l'anterior intent. Els actors, tan el protagonista, l'Andrew Garfield ("The Social Network") com la Emma Stone interpreten molt bé. S'ha de reconèixer. Però, és aquest realment el Peter Parker que podem veure als còmics? Jo tinc els meus dubtes. Crec que l'actor adapta una mica el paper al que més li convé i això està bé doncs el dota d'una personalitat pròpia. Se'l fa seu. Però no veig ben bé el Peter Parker que m'imaginava. Clar que això és molt personal.

La banda sonora s'ha encarregat a James Horner, tot un clàssic. El mestre intenta fugir de fanfàrries de superherois i es mostra melòdic amb tocs intimistes. És fantàstic poder tararejar per fi una banda sonora. 

En resum, tan de bó hagués estat la primera adaptació a la gran pantalla. M'he quedat amb el dubte de com hagués quedat si així hagués estat, però estic segur que diferent. Ha millorat el seu predecessor però no té tant mèrit, ja que tenia una referència propera, un "assaig" del qual aprendre.

The Avengers (I)

Abans de començar permeteu-me un petit incís: des que s'ha instaurat la moda de la propaganda viral que les esperes es fan molt i molt llargues. Perdoneu però algú ho havia de dir...

Ara sí. Avui divendres podrem veure "The Avengers". El llargament esperat film en el qual desemboca una sèrie de films de superherois de Marvel. Una operació molt ben planificada des de fa molt temps. I el que ho hagin previst a llarg plaç, en un món on tot es decideix en funció dels beneficis immediats, ja ho considero genial. Clar que si algú pot fer-ho són ells.

En que consistia el pla? Avengers són un grup de superherois de l'univers Marvel de còmics. Així doncs fa una sèrie d'anys que han estrenat films dedicats a cadascun d'aquests personatges. 

Iron Man (2008)

El primer fou "Iron Man", el lider del grup. Darrera de la màscara hi tenim a Tony Stark, un multimilionari playboy i geni, protagonitzat pel carismàtic actor Robert Downey Jr. . Tot un encert, el paper li va com anell al dit. Ja al primer film d' "Iron Man" van deixar pistes que suggerien un argument més global. Ens presentaven SHIELD. L'organització del govern que més tard s'encarregarà de gestionar políticament el grup de superherois "The Avengers". I desprès dels títols de crèdit, podiem veure Samuel L. Jackson com a Nick Furia, líder de SHIELD, que reclutava a Tony Stark (i a Iron Man també) per formar l'embrió del nou grup.

The incredible Hulk (2008)

Hulk serà un altre dels components de l'equip. El 2008 s'estrena la segona pel·lícula dedicada al monstre verd. Aquest film realinea el personatge amb el pla mestre de "The Avengers" desprès de la versió de l'Ang Lee. Aquest cop Edward Norton és Bruce Banner. Per a seguir l'arc argumental, un nou final desprès dels títols de crèdit relaciona Hulk amb altres elements de l'univers Marvel. Tony Stark s'entrevista amb un general Ross (l'etern enemic de Hulk) deprimit pel seu problema amb el monstre verd. Tony Stark l'insinua que està reunint un equip.

L'increible Hulk. Escena final

Iron Man 2 (2010)

Desprès de l'èxit de "Iron Man" arriba la seqüela. Aquest cop enmig del film, en una escena que podria passar desapercebuda, avisen a l'agent de SHIELD que s'ha trobat quelcom força important al desert. Desprès dels crèdits podem veure que l'objecte que han trobat és el martell de Thor. Es van lligant les trames i es preveu que el proper personatge que veurem a la gran pantalla serà el Deu nòrdic.

Iron Man 2. Escena final post-crèdits

Thor (2011)

Kenneth Branagh és l'encarregat de dur a la gran pantalla el superheroi semi-deu nòrdic. Thor i Loki són els fills d'Odin. Loki és l'ovella negra de la família i Thor el jove irreflexiu i arrogant. Precisament aquesta arrogància és el que provocarà el seu desterrament del regne d'Asgard a la Terra, on aprendrà la humilitat i es dedicarà a fer de superheroi.
Novament trobem indicis i lligams que l'uneixen a l'univers Marvel. Per exemple, el Cub Còsmic d'energia que guarden a Asgard, podrem veure'l a "Captain America" en mans de "Craneo Rojo", l'arxienemic del capità.
Aquest cop l'escena post-crèdits ens mostra com SHIELD entrega el Cub d'energia al doctor Sieveg per al seu estudi. Però també ens ensenya com el científic parla per veu d'en Loki.

Captain America (2011)

La darrera de les pel·lícules que preparen el camí a "The Avengers". El cercle es tanca. Aquest superheroi es recuperat de l'època de la segona guerra mundial. Vet aquí que ens expliquen la seva història. Un jove nyicris es presenta voluntari a un experiment de l'exercit per aconseguir un supersoldat. Podem veure com coincideix durant la guerra amb el pare de Tony Stark. El seu enemic Nazi, 'Crani Roig', troba el Cub còsmic, (el mateix que tenien guardat a Asgard). Apren a controlar el seu poder per a desenvolupar noves i poderoses armes. Aquest si que és el darrer punt abans de 'The Avengers' i això es nota en l'escena final que és el trailer de "The Avengers"