dissabte, 9 de gener de 2021

Tenet

Si hi ha alguna pel·lícula que ha tingut el valor per estrenar-se aquest 2020 en plena pandèmia ha estat 'Tenet' de Christopher Nolan. L'afamat director de Memento, la trilogia de Batman , Inception, entre altres. Novament trobem un producte molt fidel a l'estil del seu director, que sempre cerca idees originals a la par que arriscades. I aquest cop potser ha estat la més arriscada que li recordo des de Memento.

Nolan crea les seves regles a cada pel·lícula. Ho va fer amb Memento, ho va fer amb Inception, i ara ho torna a fer amb Tenet. Els films de Nolan són tot un trencaclosques en el que es veuen implicats tant els seus protagonistes com nosaltres, també. Com més aviat captin les regles els seus personatges, més avantatge tindran, i nosaltres gaudirem de l'esforç intel·lectual amb ells. 

Nolan s'esforça sempre en posar-nos a la nostra disposició un manual d'instruccions per a dummies, i aquest cop no és menys. Desprès, el film està dissenyat al mil·límetre per a que tot (o gairebé tot) encaixi. Però tot i així, la proposta és tan anti-intuïtiva que a mi personalment em fa rexinar les neurones com si tingués engranatges rovellats al cap. Soc incapaç de seguir escenes com la dels cotxes ni havent-la vist més de 3 cops. Ni tot el meu bagatge en pel·lícules de viatges en el temps em serveix per a entendre que està passant per pantalla. La conseqüència d'aquesta incapacitat meva és desconnectar el cervell i gaudir de l'espectacle, augmentant al màxim el nivell de suspensió de la incredulitat. Deixar d'intentar entendre-ho i confiar en que el director ho tingui tot ben lligat. I si, en ell jo hi confio. Ja ho devia veure venir el director que seria difícil i per això, des d'un bon principi et proposen una sortida en veu de un dels personatges: "No intentes entenderlo, sientelo".

El problema és el de sempre dels films de Nolan (a excepció de Interestellar), que està molt enfocat en definir els mecanismes del film (autèntics protagonistes) i sempre produeixen una cert desconnexió emocional amb els personatges. I aquí, a l'escena final, s'hi afegeix el factor que les regles s'han complicat fins a un punt tal, i son tan poc intuïtives que, almenys jo, no soc capaç de processar el que estic veient a la velocitat a la que va. Acabes desconnectant i deixant-te dur per l'espectacle visualment embriagador, però sense poder destinar-hi cap instant a l'emoció.

La proposta de Nolan (no vull ni fer spòilers sobre això) resulta complexa de desenvolupar en pantalla, i encara més de retorçar-la i buscar-li les pessigolles com fa Nolan. De fet, si ho penses detingudament estic segur que fa aigues per tot arreu. Però aquí és on no hi tens perquè entrar. Al cap i a la fi, això sempre passa amb aquests exercicis intel·lèctuals.

Al final, jo crec que se li ha de perdonar tot. Lluny de repetir fòrmules, Nolan arrisca amb nous exercicis intel·lectuals i suposa sempre una garantia, oferint-nos sempre films de qualitat màxima en tots els nivells amb propostes originals, que fan pensar a l'espectador. No es pot dir això de tothom, oi?





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comenta lliurement