Inglorious Bastards

Tarantino viatja a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. I s'hi emporta el seu estíl. Perquè no parlar unes quantes hores abans de matar? El tempo del Tarantino sempre ha estat així. Allarguem la xerrada abans d'una mica de violència gore. Mantenint l'espectador en un estat de suspens prolongat amb un diàleg, sovint gairebé monòleg, esperant el fatídic i sempre inevitable desenllaç de la situació. Clar que no sabem exactament que passarà, o més aviat com passarà. El que si que sabem és que la situació, l'embolic, el pols entre els personatges s'ha de desfer d'alguna manera violenta.
I així va entramant la pel·lícula. A base de capítols, que son un regitzell de situacions tenses, compromeses plenes de verborrea relaxada entre nazis i resistents. Unes converses relaxades en aparença que no fan més que afegir tensió a l'espectador, que es pregunta cada cop, com serà la orgia de violència que posarà fi a tant relligament de ventre.

Sempre ha estat així, des de Reservoir Dogs, passant per Pulp Fiction. El que canvia aquí és el desenllaç del film, on Tarantino sembla emular, amb més aviat poc encert, la fantàstica comedia "Ser o no Ser" ("To be or not To be") d'Erns Lubitch, però amb un toc de violencia extrema.

En resum, per mi el film ha estat força be, a excepció del final, on el Tarantino ha perdut els papers i el seu estil.