Total Rekall o "com destrossar un clàssic amb pasta"

Bé, el títol ja ho diu tot, oi?

Total Rekall (2012) és el remake del clàssic del 1990 de l'Arnold Swatchzenegger dirigida per Paul Verhoeven, basades ambdues en el conte de Philip K. Dick "Podem recordar-ho per a vosté". Una actualització que només guanya en l'aspecte visual, però que perd en tota la resta. Per dir-ho ras i clar, han destrossat el clàssic. Anem a repassar cadascun dels aspectes i vegem les diferències:

• Tant a la peli de l'Arnie com en aquesta, Douglas Quaid és un obrer del futur que nota que quelcom a la seva vida no encaixa. Esta casat amb la dona més top-ten de l'època i tot i així no està content (hi ha gent que no es conforma amb res). Però en fi, que li va la marxa. Així que va a l'empresa Total Rekall per a que li fabriquin records d'alguna aventura passada i així posar una mica de sal a la seva rutinària vida. Passa que, en el procés toquen quelcom de la seva ment que no havien de tocar i resulta que ja tenia una vida anterior com a agent secret... o no... potser es el record que l'hi han injectat els de Total Rekall i en realitat està al·lucinat adormit a la cadira de Total Rekall. Fins aquí l'argument és el mateix a ambdos films. Això en un context en el que el governador Cohaagen escanya la població marginada que viu en una colònia i hi ha un grup de la resistència que s'hi oposa. La diferència rau en el context. Al film de Verhoeven la colònia és a Mart, en canvi, al film del 2012, hi ha hagut una guerra química global a la terra que ha deixat inhabitable la major part del planeta i només la zona d'Anglaterra es manté lliure de toxines i Austràlia que és la colònia. I aquí ve una de les cagades més grans. Per unir ambdós continents no se'ls acut res més que fer un túnel que travessa la terra passant pel costat del nucli i que transporta gent del continent europeu a la colònia australiana. En fi, hi ha hagut despropòsits d'infraestructures en aquest país com construir línies de l'AVE deficitàries, però en un context de post-guerra mundial, construir una obra d'aquestes proporcions per anar d'una punta a l'altra del globus em sembla, si fos possible físicament fer-la (que no de totes totes) la decisió més estúpida que s'ha vist mai. La quantitat d'energia que es requeriria, els recursos emprats, no quadren amb un context de pobresa i limitació de les circumstàncies que ens presenten. És més, degut a la manca d'espai habitable, els edificis s'amunteguen cap al cel. Si tenen la tecnologia com per foradar la terra més valdria que haguessin construït habitacles cap al subsòl, jo diria.
• El fet de que l'escenari sigui aquest, el d'una ciutat abarrotada, amb edificacions precàries, amuntegades que creixen cap al cel, proporciona un escenari ideal per a persecucions impossibles pels teulats i les carreteres amb cotxes voladors, els ascensors que pujen i baixen i es mouen a dreta i esquerra etc... el problema és que n'abusen tant, però tant, que al final sembla més un video-joc de plataformes que una pel·lícula. I el fet que l'escenari sempre sigui el mateix no ajuda a que la peli sigui menys monòtona. Es passen tota la pel·lícula perseguint-se, amb lluites i més lluites repetides i més repetides. A la peli dels 90, al ser ubicada a Mart la colònia, hi ha un canvi d'escenari a partir de cert punt de la pel·lícula, i la fa més distreta, a la par que més espectacular (no es pot comparar el caché que proporciona un viatge a Mart amb moure's per un conjunt de repetitives edificacions. I és que en del 2012, a la colònia no hi van a buscar res o almenys no n'estic segur.
• L'humor o l'absència d'ell. Jo recordo la peli del Schawtzie amb l'humor just, ni més ni menys. En aquesta, potser per fer-la més seria i més creïble no hi veig gota d'humor per enlloc. Com a molt dues referències a la seva predecessora, una senyora semblant a la que duia el Schwatzenegger com a disfressa per a passar la duana i la prostituta dels tres pits, i poca cosa més, però això no és humor, només curiositats. Aquí l'acció és tanta que no deixa ni escletxes per a l'humor i si, la fa més creïble, però també més avorrida.
• On és la sorpresa? ni tan sols el ja mític Kuato apareix (mutant la semblança del qual amb el Jordi Pujol va generar grans acudits). El fet de saber-ne l'argument fa encara més avorrit el film, que intenta compensar-ho amb una saturació d'efectes especials i acció ininterrompuda, però que no ho aconsegueix. No sé si és per això però no hi ha qui és cregui el paper de somnia-truites del Douglas Quaid quan encara és un obrer.
• L'espectacularitat de la missió. Que és més espectacular, aconseguir la independència de tot un planeta com Mart o salvar una colònia de la terra d'una invasió de C3P0s que no proporcionen cap sensació de perill i que no pot venir massa de cop doncs tenen que viatjar en grups pel túnel. Per a mi no hi ha color.
• La BSO ni és pot comparar. Recordem que la dels 90 era del Jerry Goldsmith. Una gran BSO que ha perdurat anys i anys a la transmissió del Canal Plus del partit de la lliga els diumenges per la nit. Aquí si que no hi posava cap mena d'esperança en que la versió actual li fes ni pessigolles.
• Els efectes especials això si, són espectaculars, els detalls de la ciutat, la quantitat de pantalles hologràfiques, l'escenari post-apocalíptic de la zona prohibida (és per mi el millor del film), el Big Ben de Londres rodejat per edificis per dalt, la cursa de cotxes ingràvids, els robots policia, etc... Els efectes i l'ambientació són de 10. Es clar on s'han destinat tots els esforços. Aquí no es pot competir amb la versió anterior. Ara bé, la manca de varietat d'escenaris és nota. Fa la pel·lícula claustrofòbica tal com la ciutat. Un altre punt que m'agrada més a la versió anterior és el laboratori de Total Rekall. Molt més científic i modern en aquell cas. Aquí l'hi han volgut donar un toc més oriental, més intimista, i sembla més un restaurant xinés, més que una empresa seria.

Resumint, m'ha agafat ganes de tornar a veure la versió clàssica. Molt més senzilla però també molt més divertida. Algú els ha de dir als de Hollywood que parin de fer remakes i apostin per adaptacions noves. Molts escriptors de ciència ficció i molt bons, es van passar mig segle XX escrivint. Novel·les no els en falta si saben on trobar-les.