Tintin al País de l'Steven Spielberg i del Peter Jackson

Amb el meu bon amic Daniel, blogger de www.magia.cat, hem decidit escriure a 4 mans un article sobre la última pel·lícula de Tintín…

Ho hem concebut com una conversa, un diàleg entre una persona que ha llegit els Tintíns des de petit (el Daniel…) i una altra que esporàdicament n’ha llegit algun (jo mateix, el Joan Carles), una persona que té un blog sobre cinema i ciència ficció (en Joan Carles) i una altra que té un blog sobre màgia (en Daniel)… la experiència, ja us ho dic ara, ha estat gratificant, espectacular, apassionada…

Desitgem que us agradi…

Hola,

Ja he vist Tintín…

… i encara estic en estat de xoc…

Preguntes… perquè carai s’han hagut de re-inventar tant la història ? on són els Germans Ocell (l’Oiseaux a l’original) ?, perquè diuen que la peli reflecteix “El secret de l’unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig” quan hi ha molt poc del segon (bàsicament el final, Ui sí!, Quina gràcia…) i en realitat és un compendi de “El cranc de les pinces d’or” i “El secret de l’unicorn” ? Qui és el guionista malalt que ha fet això ? Com serà la següent pel·lícula … serà una barreja de “Hem caminat damunt la lluna” i “El tresor de Rackham el Roig” ?

És un equip de 3 guionistes “malalts” entre els quals hi ha l’Steven Moffat. L’Steven Moffat és molt bo com a guionista. Ha guanyat uns quants premis amb episodis genials de Dr. Who. I també ha fet el guió de la sèrie Sherlock. Ara, aquest punt a mi no m’ha afectat doncs no coneixia els originals.

Ja però… amb tots aquests canvis… hi ha moltes coses inventades i penso jo gratuïtes respecte als àlbums…

Pels fans que l’hem llegit de petits, és posar-nos el dit dins la nostra ment i remenar-lo…

I l’esperit ? han mantingut l’esperit dels personatges originals ? Centrem-nos amb en Tintín, Milú i Haddock. Ja no pensem en escenes concretes, pensem en si el Tintín d’Hergé faria això o allò altre… M’ho penso per la següent línia de diàleg…

Així doncs, i a tu que t’ha semblat, sense saber-ne res dels originals, t’ha agradat la història ?

A veure, jo vaig trobar que tot era hiper-exageradament mogut per ser Tintín. Amb moltes escenes d’acció exagerades per omplir i que no portaven incorporada gens d’emoció, doncs saps perfectament que a cap dels protagonistes els passarà res. Això sí, visualment és tot un espectacle i suposo que en 3D encara més, però no se, potser resulta emocionant per als nens però a mi no em va inquietar casi gens.

En quant a la història, deixant les escenes d’acció a banda, i sense conèixer els originals, em va semblar bastant bé. Sembla respectuosa amb el tipus d’històries de Tintín, però ja et dic, és un punt de vista d’un profà que només ha llegit una història de Tintín i fa molts anys. No puc entrar a valorar més concretament si és o no fidel a l’original. Només puc valorar-la com a història en si mateixa. I des d’aquest punt de vista em sembla una història correcta. Imagino que els fans veuran més detalls i compararan amb l’original.

El mateix passa amb els personatges. El que sabem d’ells s’adequa al que veiem a la pantalla sense coneixer-los en profunditat, almenys en Tintín, Milú i el Haddock. Al Milú al còmic li sentim els pensaments i aquí no. Els germans Dupont em van semblar exageradament tontos. No recordo si als originals ho són tant com fan veure al film.

Els Dupontds són bastant així als còmics…, són els que ensopeguen amb tot i no resolen res en concret… Diria que són uns dels personatges que estan ben reflectits…

El Milú m’agrada molt, diria que és dels que més m’agrada a la pel·lícula… No se sent el que pensa, però amb el seu comportament s’entén tot, té molts matisos… ja et dic, és el que més m’agrada de la pel·lícula… no parla i s’entén tot…

Després segueixo amb aquesta línia…, Tintín i Haddock… Són fidels en essència als originals ?

Pel que fa als còmics, et proposo que els llegeixis, aquests dies, així entendràs el que estic dient… És un bon exercici… Se m’acut un esquema de com llegir-los per seguir la pel·lícula… vaig a fer-lo i te l’envio…

No m’ha sigut fàcil buscar les trames perquè l’embolic que han creat és considerable… i he optat per incloure en les pàgines que esmento, també els moments que no passen estrictament igual però que conceptualment serien el mateix… Com pots veure he esbossat algunes preguntes a l’esquema que fan referència a alguns dels molts moments de la part inventada que no surt als àlbums…

… Jo crec que Haddock, sí que és molt fidel a l’original, a més han mantingut intacta tota la feblesa respecte al seu alcoholisme…

I Tintín, no el veig, aquells ulls, aquell nas, aquella cara, que no és el Tintín !!! Ja sé que Tintín és una caricatura… i que és molt difícil mantenir l’essència d’aquella caricatura… és una apreciació molt personal, però el que veig és que no sembla en Tintín…

Una reflexió… Veig l’aparició inicial de Hergé com a homenatge i com desmarcant directament la peli del còmic… es com si diguéssim que Tintín és real, i Hergé va fer un còmic basant-se en un personatge real… amb això l’Spielberg té carta blanca… Perquè jo crec que li han donat carta blanca a l’Spielberg…, i podrà recrear com vulgui Tintín… Em recorda la polèmica del nou Star Trek… Ara l’Spielberg farà el que vulgui amb el personatge i barrejarà i s’inventarà les trames que vulgui… d’una manera flagrant… sagnant… no m’agrada… Li han canviat l’ànima a Tintín…

Per molt que l’Hergé deixés com a voluntat que no es fessin noves històries, ara, aquesta barreja de trames i les noves que es van incorporant, formaran noves històries…

És lícit ?

Suposo que el problema és la diferència de registres i d’èpoques. No és el mateix el llenguatge d’un còmic que el cinema. I menys si el cinema vol ser espectacular i en 3D. Això obliga a canviar guions pensats en una època més tranquil·la i amb menys acció. Si vol tenir un producte actual (consti que no dic millor, si no actual) s’ha de fer un reboot. O sigui, una actualització de tot plegat, una re-invenció. Sí, és el mateix que va passar amb Star Trek, la mateixa tàctica. Un homenatge, una realitat paral·lela, però a partir d’aquí seguim sòls i farem el que voldrem. A partir d’aquí la fidelitat al còmic serà quelcom voluntari, perquè han escindit una branca del Tintín que passa a ser autònoma, amb vida pròpia i que és un producte nou. Com un clon que hereta algunes de les propietats del Tintín còmic, però amb regles canviables.

Exacte !!!

Es com si d’aquesta manera, es volgués aconseguir nous fans però pagant un alt preu… a costa de perdre les arrels del personatge…

Responc a l’ “és lícit” d’abans… jo crec que per un nen que ha crescut amb les aventures de Tintín, el que han fet no es pot fer…

Crec que pels fans de sempre, no és lícit… perquè el personatge és nostre i no d’aquests guionistes que potser han descobert el personatge ara…

Tampoc té cap sentit posar el final de “El tresor de Rackham el Roig” al final de la primera peli… vull dir que les decisions de guió són molt discutibles… Tampoc té sentit que els pergamins siguin en anglès o que els diaris belgues tinguin titulars en anglès !!!

Ara parlaré de coses que m’han agradat…

L’homenatge inicial a Hergé, la seqüència de l’avió i d’ells al mig del mar, la seqüència de pirates (tot i que el mocador que tapa Rackham el Roig, ho espatlla tot, pel meu gust…), Milú que és el més entranyable, els títols de crèdit (denoten clarament, que si els hi quadren els números, tindrem nissaga al cinema per molt de temps)…

Parlant de títols de crèdit… mira aquests, no oficials, que va fer un dissenyador…, són boníssims, és un repàs icònic a l’univers Tintín…

The Adventures of Tintin from James Curran on Vimeo.
http://noquedanblogs.com/diseno-emergente/las-aventuras-de-tintin/

The Adventures of Tintin from James Curran on Vimeo.

Un altre tema que no em va agradar i que fa referència a la pel·lícula en si i mereix un punt i apart. Es tracta de la banda sonora. És fàcil deduir que ha estat composada pel John Williams, doncs és el que sempre acompanya l’Steven Spielberg i és un mestre de les bandes sonores de fa molts anys. Un dels millors si no el millor. Per a qui no estigui familiaritzat amb el món de les bandes sonores, el seu currículum no té discussió. D’ell són bandes sonores com la de Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones etc,… D’ell són les bandes sonores de tots els films de l’Steven Spielberg (i també del George Lucas). Ara us proposo un joc. Qui em sap tararejar el que anomenen com leitmotiv de Tiburon? Qui em sap tararejar el tema principal de Star Wars? I el d’Indiana Jones? i el de Superman? M’hi jugo que qui més qui menys ho treu. Ell ha creat bandes sonores o leitmotiv concrets que van intrínsecament lligades al personatge i que sempre formaran part d’ell. Són leitmotiv amb melodia, que es poden cantar o tararejar fàcilment. Són leitmotivs senzills, inequívocs amb identitat pròpia i que enganxen. Ara, qui em sap dir com sona el leitmotiv de Tintín? ¿¿¿¿¿????? Jo no. No recordo absolutament res de la banda sonora. I no és que se m’hagi oblidat. Ni tan sols tot just sortir del cinema era incapaç de recordar ni un sol fragment de la bso. On és el leitmotiv de Tintín??. He hagut d’escoltar a posteriori la bso per veure que és una bso sense melodies. Que és mou amb les escenes d’acció sense mantenir gaires segons una mateixa melodia. I a sobre plena de recursos tòpics, facilons, emprats fins a la sacietat. Sembla d’un novatillo que comença ara en el món de les bandes sonores.

Que li ha passat al John Williams? És massa vell? No és la primera BSO seva que em decep però si la que més. Darrerament ja porta una trajectòria en caiguda lliure. M’atreviria a dir que des de la nova trilogia d’Star Wars ja li falta frescura. La darrera d’Indiana Jones també va ser bastant mediocre, només és salvava pel que heretava de les altres parts. Aquells cops ho vaig adjudicar a la qualitat de la pròpia pel·lícula. La qualitat de la BSO és un reflex de la qualitat de la pel·lícula? Imagino que l’autor per fer la música s’inspira amb el film. Si el film no l’inspira, la BSO surt com surt. En aquest cas ha sortit una BSO sense ànima, ni identitat pròpia. Això vol dir que el film tampoc té ànima pròpia?.

El que és cert és que podries ficar-la a sobre de qualsevol altra pel·lícula d’acció que ningú ho notaria. Perquè recordo més la cançó dels dibuixos animats de Tintín que no pas la del film?. Com enyoro el John Williams d’abans, amb aquella marxa imperial, aquelles fanfàrries, aquells temes, aquelles BSO que cada tema era una cançó melòdica que podies tararejar i recordaves. o el John Williams més intimista de La lista de Schindler, etc….

Si us plau, John Williams, torna!!!!

Tens tota la raó !!!

Sí, me’n recordo més de la música dels últims dibuixos animats de Tintín també (la que il·lustra el vídeo dels títols de crèdit no oficials anteriors, per cert…). De fet, la música que identifica Tintín és la de la banda sonora dels dibuixos… i cap altra…

Potser la tecnologia emprada per fer la peli és la que fa que no tingui ànima ?

Potser no hagués calgut fer cap versió cinematogràfica més ?

Potser no cal adaptar còmics al cinema ? I llibres ?

Potser cal escriure especialment pel mitjà a que va dirigit ?

Segurament sí, i no, segurament dependrà del cas…

Mira, imatges de les pelis de Tintín anteriors, em fan somriure… potser com somriurem d’aquí uns anys llegint això i mirant imatges de la i les posteriors adaptacions de l’Spielberg…

http://www.youtube.com/watch?v=EEBigos4GY8

Unes últimes preguntes sense resposta…

Tampoc entenc perquè dalt de l’avió hi ha una escena calcada amb boles d’alcohol, com si estiguessin a l’espai (referència a “Tintín, hem caminat damunt la lluna” ???) com quan estant al coet que va en direcció a la lluna… físicament tampoc té cap base suposo… (parlant de física i Tintín, un gran programa Què Qui Com sobre la ciència a Tintín…(Aquí)

Tampoc entenc perquè hi ha referències al cranc (apareix en caixes del moll i una estàtua a la escena de la recepció, quan canta la Castafiore), quan realment tota la part de l’Opi i del Cranc de “El cranc de les pinces d’or”, s’han eliminat de la trama…

Tampoc entenc perquè inventar-se un parentiu entre el pirata i un dels personatges…

Tampoc entenc que, amb tanta cura que ha tingut sempre la factoria Hergé en mantenir intacte el llegat, i ara li donen carta blanca, per fer el que vulgui, a un realitzador… Bé, evidentment, deu haver-hi raons econòmiques… Però tinc aquella sensació que fins ara ens han timat…

Ara que dius això de les boles d’alcohol flotant a l’aire, quan les vaig veure sí que vaig pensar en una referència a l’aventura de la lluna. Crec que sí, que està fet expressament. I els crancs per tot arreu també eren clarament una al·lusió a l’aventura de les pinces d’or. Crec que, com no pensen fer totes les aventures de Tintín, si no una trilogia resum, van afegint referències arreu, per a que als fans us faci gràcia trobar coses d’aquestes pel mig dels films. I estic convençut que en veurem més. Com diuen els Dupont, encara diria més, estic segur que l’aventura de les pinces d’or es barreja en les següents parts, doncs veig molt integrat l’element de les pinces en la part dels personatges dolents. Ja ho he vist abans als reboots dels còmics americans: elements que en la sèrie original estaven separats en el temps, com ara enemics que van apareixent al llarg dels anys però que han acabat convertint-se en clàssics, al reboot, s’integren des del principi i se’ls lliga al protagonista amb una relació més directa i forta. I aquí ja veuràs que passarà el mateix. Comença a comptar tots els elements que han anat apareixent en les aventures de Tintín que veuràs entrellaçats en l’acció principal…

Encara diria més… el temps dirà…

—————————————————————————————————-

També pots trobar “Tintín al País de l’Steven Spielberg i del Peter Jackson” al blog del Daniel: http://www.offmagia.com/m/archives/2039

Els autors d’aquest post, “Tintín al País de l’Steven Spielberg i el Peter Jackson”, són:
Joan Carles Badia – frikiattack.blogspot.com
Daniel Arbonés – màgia.cat

Els canvis de rols en les sèries de TV

D'un temps ençà vaig observant que per tal d'allargar una sèrie, o bé, per tal de renovar-la, fan servir un recurs curiós. És un recurs que solen fer més aviat en canviar de temporada. Consisteix en canviar els rols d'alguns dels personatges. Això vol dir que, no es canvia l'actor, ni el personatge, però si el seu rol dins la sèrie. D'aquesta manera es mantenen els mateixos actors protagonistes però es renova una mica. Anem a posar algun exemple:

Comencem per Galactica, la primera sèrie on vaig observar aquest fenòmen. Els personatges podriem dir que evolucionen al llarg de la sèrie, però jo crec que és més una transformació de rol. A la fi de la sèrie pocs personatges queden tal com van començar. El cas més evident és el del "dolent" Gaius Baltar. Comença essent un científic i passa desprès a traïdor, polític col·laboracionista, gurú religiós, embaixador etc... També canvia i força el fill de l'Adama,el Lee 'Apollo' Adama. Comença fent de pilot fins que un bon dia ho veu clar i es passa a la política. Inclòs sense canviar de professió, la seva manera de veure les coses també canvia. La Starbuck mateix, passa per diferents fases, pilot de temperament volàtil a "contactada", etc... I no parlem ja de la temporada que es passen gairebé tota estacionats en un planeta sotmesos als cylons, en la que gairebé tots els rols canvien. Alguns es tornen sabotejadors, altres col·laboracionistes, etc...

Però ara ja queda lluny aquesta gran sèrie. Més recentment, per exemple, tenim el cas de Fringe. A Fringe, els canvis són més radicals. L'excusa aquí, d'una banda, una realitat alternativa en la que conviuen els mateixos personatges amb diferent rol i caràcter, i (Compte Spoilers 4a. temp.!) més recentment un canvi en el passat afecta a tota una linea temporal. Els personatges són els mateixos però trobem algun secundari que fa diferent paper i subtils diferències en algun personatge principal.  Per exemple, la Nina Sharp és la mare adoptiva de l'agent Dunham. El Peter que és l'únic que segueix sent el de sempre es troba que ningú al seu voltant el coneix, etc.... Tot està una mica descol·locat.

Un altre exemple el trobem a la sèrie Sobrenatural. (Compte Spoilers 6a temp.) Els germans Winchester canvien de rol al llarg de la sèrie, al principi més subtilment i sembla formar part d'una evolució, però a la 6ena temporada, el Sam perd l'ànima i es transforma en un altre Sam, sense rastre d'emocions. 

Un altre exemple més, True Blood. (Compte Spoilers de la 4a. temp) A la quarta temporada els rols canvien de forma sobtada. L'excusa aquest cop és que la Sookie es transportada a la realitat de les fades on el temps no dura igual que a la nostra realitat. Com a conseqüència quan torna al poble, representa que ha transcorregut gairebé un any des que va marxar. En aquest temps, el seu estimat vampir s'ha convertit en el rei dels vampirs, el seu germà s'ha fet policia, la seva amiga Tara ha marxat del poble i s'ha fet lesbiana! i en el transcurs d'una cerimònia de màgia, el vampir Eric ha perdut la memòria i comença de zero. Si senyor, això si que és un reboot com una catedral!.

Que aconsegueixen amb tot això? El que s'aconsegueix és crear noves situacions. Canviar la situació de forces en cas d'enemics, canviar les posicions dels personatges. Provocar que els personatges es trobin en situacions inexplorades. Que les relacions entre els personatges també es remoguin i canviïn. 

En definitiva allargar la sèrie mantenint l'interés. De fet, en casos tan radicals com True Blood és com si comencessin de zero una sèrie nova. Però de fet, és millor això que no que els personatges siguin de cartró pedra, estàtics. D'aquells que acaben l'episodi igual que l'han començat i que al següent episodi ni recorden que ha passat. És més realista això. La vida ens canvia, i no som iguals ara que fa deu anys, ni tenim exactament les mateixes relacions.

Llegir més ràpid = llegir més llibres

Necessito llegir més ràpid. Éstem sota una forta pluja de fonts d'informació i no donem a l'abast.

Fa uns quants anys, tenies limitades possibilitats d'entreteniment. El cinema, on feien poques pel·lícules destacables a l'any. Les novel·les de Ciència ficció, a les quals podies accedir eren limitades. A la tele no feien gran cosa interessant i hi havia pocs canals. I al videoclub, hi havia menys pel·lícules. Abans de la ILM, Pixar i demés, el regne dels efectes especials i la fantasia al cinema era per a uns quants escollits. I ja no diguem a la televisió. En els còmics també hi havia relativament poc ventall. En resum, hi havia menys oferta en tots els àmbits per diversos motius, (poca distribució, menys nivell de vida, menys mitjans, etc..). Tan és, podies arribar a tot arreu i fins i tot pensaves que passaries "gana" de frikades. Fins i tot et podies permetre el luxe d'avorrir-te!!

Però va arribar el George Lucas, la ILM i tota la industria al seu voltant va exclatar en tots els sentits. Els medis de comunicació han millorat. La oferta s'ha multiplicat moltíssim. Han trobat el filó. I per acabar-ho d'adobar, arribà Internet i la brutal oferta se'ns ha menjat.  Els nens d'avui en dia no se si llegeixen gaire. No els culpo. Quí ho faria? Jo probablement no llegiria feixugs llibres quan pots tenir al palmell de la ma un iPad on veure videos del Youtube o jugar a milers de jocs. Si fos un nen avui en dia probablement em deixaria arrastrar al costat fosc de la comoditat. És la via més fàcil cómode i ràpida i "adequada" per una societat que no està encarada a "perdre" temps / hores llegint un totxo. Només uns pocs escollits sobreviuen com ara Harry Potter i pocs més. I ara em direu que hi ha gent que llegeix molt, nens inclòs. Éstic segur que si. Per sort, hi ha gustos i formes de ser molt variades i hi ha gent que li agrada llegir. 

A mi m'agrada també m'agrada llegir però se n'avança poc i consumeix molt de temps. Temps que cada cop és més valuós. És per això que torno a l'inici del post: vull llegir més ràpid. Per això em vaig comprar un llibre que explica com llegir més ràpid, ... però encara no l'he acabat, necessito llegir més ràpid.

Premio Bloggero

Doncs els amics de Cinealopareja, cinecito i cinexina, m'han concedit l'honor de ser a la seva llista de premiats amb el Premio Bloggero. Moltes gràcies!!!! Els dilluns és un dia en el qual especialment s'agraeix qualsevol mostra de reconeixement.

Aquest premi te l'objectiu de que ens coneguem els bloggers una mica més així que porta una sèrie de requeriments (és com un meme):

• Has d'anunciar-ho amb una entrada al teu blog
• Premiar a altres 10 blogs i avisar-los
• Enllaçar el blog que t'ha concedit el premi
• Compartir una frase i explicar perquè t'agrada

Els 10 blogs que premiaré seràn:

• Offmagia
• Fantaciencia
• Tonnerre de Brest
• The man of steel
• Ciència-ficció de Terror
• BibloSfera
• VayaTele
• M.A. Confidential
• Va de ciència
• Hespèria

I la frase serà la següent: "La violència és el darrer recurs dels incompetents." del gran mestre Isaac Asimov.

Fins aviat!

I una altra cronologia...

Els anys del futur en que transcorren les pel·lícules de ciència ficció (premeu sobre la imatge per ampliar-la):

45 anys de Star Trek

Super 8

Ahir vaig veure Super 8, la producció d'Steven Spielberg dirigida per J. J. Abrams. I només amb aquests noms ja fa patxoca. El que aquests dos uneixin les seves forces prometia molt. I no ha decebut. No obstant, preferiria que no ho fessin gaire. M'explicaré. En J. J. Abrams és el responsable de les sèries com "Alias","Lost" i "Fringe". No té un curriculum gaire llarg en cinema, però té molt potencial. No vull que sigui un altre Spielberg. De Spielberg ja n'hi ha un i que consti que m'encanta. Que desenvolupi un estil propi (que ja el té, almenys en TV) de fer cinema. El cinema necessita nous talents. Noves visions.

Dit això, una mosca no fa estiu i en aquesta ocasió s'uneix a Steven Spielberg (de qui ja no cal esmentar el currículum) per a portar-nos aquest film en que es marca un homenatge al cinema pre-adolescent dels 80. O sigui, al del propi Spielberg. És per això que el film sembla més un d'Spielberg que no un de J.J. Abrams. Tot i que realment, algú pot dir com seria un film del propi Abrams?. En la seva curta carrera com a director de cinema, ha dirigit films que no eren precissament novedosos, a excepció de 'Cloverfield' que era una mica un experiment,  la 3a. part de "Mission imposible" i "Star Trek (2009)". Més condicionat impossible. Tot i així, ha deixat rastres en tots aquests films de quines són les seves qualitats i elements que el caracteritzen. I una d'elles és que és un director perfeccionista, que cuida els detalls. Així que aquest cop tampoc tenim un film purament de J.J. Abrams. Que hi farem. Almenys ens mostra quines van ser les seves fonts. L'Abrams va néixer al 66, així que va créixer amb els films dels 80 com molts de nosaltres. L'Spielberg deu estar entre els seus mestres i ara li ret un homenatge.

Una cosa que s'ha dit sobre el film és que transmet un sentiment de nostàlgia. Si. Però no d'una altra època. No vaig tenir la mateixa sensació que a un altre film de caire similar (similar però sense l'ingredient de gènere fantàstic) i fet aquí al nostre país ("Herois") de l'Albert Espinosa. En aquella ocasió si que vaig tenir nostàlgia dels 80. És normal, doncs tocava una realitat més pròxima. En aquesta ocasió, la nostàlgia no és dels 80 si no del cinema que es feia als 80. I és que podem trobar en aquest film ingredients de 'E.T.' , 'Close Encounters of the third kind', 'The Goonies'. Dos dirigits per l'Spielberg i el darrer produït per ell mateix. Sembla com si el cinema, incapaç de trobar camins nous, es tanqués en si mateix i rebusqués en el passat per recordar temps millors. Està bé recordar el passat i fer-li un homenatge, però no per a quedar-s'hi atrapat.

Si ens deixem de filosofades i parlem del film, aquest m'ha resultat molt entretingut de  principi a fi. És pot dir que és un film rodó. Els nens, protagonistes gairebé absoluts els he trobat genials. Ho fan molt bé i constitueixen el gran atractiu del film. (no se que passa que darrerament ho fan millor els nens que els adults, serà una fornada de grans actors en un futur?).  En quant als efectes especials, convenientment actualitzats a lo milloret del segle XXI (no son dels 80) s'ajusten a la història perfectament. Bé, el xoc del tren si que l'he trobat una mica excessiu la veritat.

La banda sonora és un capítol apart. Composada pel Michael Giacchino, que sempre acompanya al J.J. Abrams en totes les seves pel·lícules. En aquesta ocasió ha apropat el seu estil al d'un altre mestre de les bandes sonores que acompanyava a l'Spielberg sempre, John Williams. I és que no podia ser d'una altra manera si es que dels films dels 80 es volia retre homenatge, aquest element no podia faltar. Per tant, la banda sonora és com una barreja entre dos estils, un Giacchino més intimista per a les escenes més tranquil·les i un Giacchino imitant a Williams per a les de més acció. Una combinació que funciona.

p.d.: Ahh i als títols de crèdit, no us perdeu el resultat de la gravació en Super-8. Una demostració de meticulositat per part del director, que cuida els detalls i que és d'agrair.

Segones parts que no van ser bones si no horribles a.k.a. Highlander II: The quickening (1991)

Com diu la dita, segones parts no són bones. Bé, això no sempre es compleix, hi ha segones parts memorables, T2, Aliens, "L'imperi contraataca" etc... i també hi ha segones parts horribles. Acabo de veure "Los Inmortales 2: El desafio" i us asseguro que va ser la pitjor pel·lícula de l'any, en el seu temps, perquè ja ha plogut d'això. D'ençà n'hi ha hagut moltes segones parts, de bones si, i de dolentes també, però potser cap tan dolenta com aquesta.

Desprès de l'èxit de 'Highlander' (Los Inmortales) van voler seguir la franquícia i els va sortir una pel·lícula, que volia ser, un Blade Runner, (el director en devia ser un fan perquè vol semblar-se molt) barrejat amb calçador amb una continuació de la, més que finalitzada, aventura dels "Los Inmortales". El problema és que no encaixa res.Així tenim dos arguments. D'una banda, un de ciència ficció: en el futur, la capa d'ozó de la terra desapareix, i creen una barrera protectora artificial que cobreix tota la terra. Una empresa s'encarrega del manteniment de la barrera i fa pagar els seus serveis a la resta del planeta a preu d'or. Passen els anys i ningú se n'adona però ja s'ha restaurat la capa d'ozó a l'exterior, lo qual suposa un petit problema per a l'empresa explotadora de la barrera, per tant, per l'interès de l'empresa, procuren que ningú ho sàpiga. 

Fins aquí, els podia sortir un film de ciència ficció digne. El problema és que el creador de la barrera resulta ser el nostre heroi, Connor Mccloud al qual se li va morir la dona per culpa de la radiació solar. En Connor ara envelleix normalment. Per cert, penosa la interpretació que perpetra Christopher Lambert d'un home vell i decrèpit. Sembla una caricatura. I aquí ve quan s'inventen una explicació "lògica" a la 1a. part. Una explicació que no s'agafa ni amb pinces i que no hauria d'haver sortit mai a la llum.

La explicació a lo inexplicable. 

Resulta que els Immortals venen d'un altre planeta. En aquest planeta, Connor Macleod i el seu compi Juan Sanchez Villalobos (Sean Connery) dirigeixen una rebel·lió contra el malvat Michael Ironside. Lluiten amb espases contra canons i perden, (no entenc perquè), i els condemnen al càstig més rebuscat que s'ha vist mai: Son exiliats a la terra on naixeran un altre cop, seran immortals i es mataran entre ells fins que només en quedi un. Això és l'anomenat: El desafiament. I mira per on, el Michael Ironside no queda prou content, i enlloc d'estar-se quietet i deixar tranquil·lament que en Connor Macleod mori de vell, (que no li falta gaire) decideix baixar a la Terra a donar-li un cop de gràcia. Primer envia dos homes, o pajarracos que volen ser originals que tota l'estona treuen la llengua a fora. I clar, com que ara son 3 a la terra, es reactiva tot i torna a ser jove i immortal. Llavors, una terrorista guapa, que descobreix lo de la capa d'ozó, coneix al Connor Macleod i en un pim pam s’enrotllen. Ah, i el cop de gràcia, en un d'aquests orgasmes que tenen els immortals desprès de tallar el cap a un contrincant, els rajos reboten a la barrera i van cap a Escòcia, on fan resucitar al Sean Connery. Que aportarà l'únic raig de dignitat al film, amb alguna que altra escena còmica. En realitat, Christopher Lambert va posar com a condició per a participar al film que hi aparegués també el Sean Connery, amb el qual es veu que havia amistat. I el van afegir amb calçador, tan mal justificat com van poder. Però uns calerons per unes poques escenes no venen mai malament oi Sean?. Mira que podien fer flashbacks on sortís però no... . I per acabar d'arreglar el film, en quant no saben com sortir-se'n d'una situació de perill, s'inventen uns poders que mai s'han anomenat fins ara i que ni el prota sabia que tenia.

Lo curiós del film és que el pressupost en decorats seria bastant alt, perquè estava molt ben ambientat tot plegat. Això si, copiat tot de Blade Runner, o sigui, pluja tota l'estona, grans edificis abandonats, foscor. Però tot injustificat, inconexe, sense motiu aparent, sense coherència. No és veu per enlloc un motiu del declivi de la humanitat per culpa de la barrera. Tot plegat, em deixa moltes preguntes per respondre: Perquè plou tota l'estona? Perquè no arreglen les goteres del sostre de la òpera? Com pot ser que el mateix director de la primera part, tan ben acabada i coherent, pugui ser la mateixa persona que va perpretar aquesta segona part (tot i que es veu que en va renegar). I la darrera pregunta, perquè he fet un post tan llarg sobre un film que no es mereix ni una línia i que inclús han ignorat els subsegüents films?

El hombre en el castillo

Feia temps que tenia pendent la lectura d'aquesta ucronia de Philip K. Dick. De fet, diuen que va ser la que va inaugurar el gènere de les ucronies. Va guanyar un merescut premi Hugo. Bé, finalment l'he comprat i l'he llegit i no ha resultat el que m'esperava, si no quelcom diferent, tanmateix millor!. Recordant altres novel·les del mateix autor, m'esperava un argument més simple, amb més acció, del tipus del que va inspirar films com 'Total Recall' o 'Minority Report', influït potser també per l'esbós mental que tenia al cap sobre l'argument de llibre previ a la seva lectura que seria quelcom així:En un mon on Hitler ha guanyat la segona guerra mundial i els EEUU han estat repartits entre les dues superpotències guanyadores, l'Alemanya Nazi i el Japó, hi ha un home que viu refugiat en un castell que ha escrit un llibre descrivint un mon en el qual el desenllaç de la guerra ha estat diferent.

Realment el context és aquest, però, potser influït pel cinema americà tipus Indiana Jones, és pot pensar que l’argument consistirà en una aventura amb molta acció, en la qual, el protagonista  es veurà obligat a lluitar contra mil i un Nazis, fins restablir la realitat tal i com la coneixem, això si, amb tocs de paranoia febril on es posa en dubte el que és o no real molt a l’estil de l’autor. Res més allunyat de la realitat i a mesura que en consumia les pàgines (no és gaire llarg), ja me n’anava adonant i poc a poc, es veia que no tindria ni un transcorregut ni un desenllaç corrent.

Ara, desprès d'haver-lo llegit i digerit, desprès d'haver-me lliurat d'expectatives i pressuposicions equivocades, hem veig obligat a canviar el punt de vista sobre aquest llibre. A banda de, que l’argument no té res a veure, aquest llibre és molt més profund del que semblava. L'argument tracta més aviat l'evolució mental personal dels personatges, seguida de molt aprop per l'autor. Els protagonistes, no son ni herois ni superhomes, si no persones normals, que viuen la seva situació personal en una realitat en la que l'alemanya Nazi i els japonesos governen els Estats Units. El seu estat mental divaga entre el que és fals i el que és real i a través dels seus pensaments en Dick ens descriu aquesta realitat com la perceben. Cada personatge s’encamina, a la seva manera, cap a una revelació íntima i personal.

Al finalitzar el llibre em vaig quedar amb la sensació de que només n'havia acariciat la superfície i he investigat una mica per Internet. Pel que és veu aquest llibre és pot analitzar sota moltes lectures des del punt de vista filosòfic i amaga moltes interpretacions, de les quals, es veu que se’n ha excavat en abús des de que es va publicar l'any 1962. Des de la tesi de Dick de que la realitat no és tan real com creiem fins a la visió mitjançant la contraposició de que el mon nostre desprès de la II guerra mundial potser no és tan bo com creiem, doncs d'un possible estat dictatorial hem passat a la dictadura del materialisme i del capitalisme (absolutament palpable en aquests temps de crisi). Que consti que en Dick no para de denunciar els crims del sistema Nazi.

L'estil del llibre no el fa fàcil de seguir, doncs, com ja he dit, segueix amb precisió malaltissa, els pensaments íntims dels protagonistes, fins al punt de seguir els salts erràtics d'unes ments en constant evolució. Potser faria falta una segona lectura del llibre, ara que sé al que m’enfronto. La forma en que està escrit aquest llibre et transporta a la ment del propi Dick alimentada possiblement per drogues psicotròpiques, on tot té una mica de somni febril. Potser dels que he llegit fins ara, és en el que es fa més pales l'estat alienat, influït per les drogues de l'autor.

Green Lantern

Desprès de les crítiques negatives que ha rebut aquest film, em disposava a anar al cine amb les espectatives bastant baixes. I la veritat, només vaig trobar-hi un problema. L'amenaça que es planteja al film és tan enorme. Sembla impossible o molt difícil guanyar-la des d'un bon principi. Imagineu per un moment, que, per exemple, a "El Señor de los Anillos" al final de 'La comunidad del anillo", una aguila agafi l'anell de poder del Frodo i se l'emporti a Mordor, la llenci al foc i s'acabi el film. Doncs això seria un símil del que passa aquí. 

La solució no està a l'alçada de l'amenaça i menys desprès de veure durant tot el film com van fracasant els diferents intents de solventar el problema. I és que, un novato, va i pam. Un altre símil, imagineu el final de "Star Wars". D'acord, el Luke també era un novatillo direu. Però el final, se'l treballen. Hi ha un procés durant el qual va creixent la tensió poc a poc. L'atac a l'Estrella de la Mort. Es cuina a foc lent, fins que, arriba el moment del climax. Per mi que és aquest el problema de Green Lantern. Imagineu que de la base rebel només despegués el bò del Luke i en un no res, tot i trobar-se alguna oposició pel camí, es carregués la base imperial. Jo crec que faltaria quelcom.

Quan és trenca la barrera entre ficció i realitat

Fa temps que segueixo la sèrie de TV Castle. Va d'un escriptor de novel·la negra, Richard Castle, que segueix a una policia de veritat per inspirar-se. Poc a poc, van formant una parella ben avinguda i a cada episodi resolen un cas d'assassinat (tan ben avinguda que estem davant el típic plantejament de tensió sexual no resolta entre ells dos). 

Ella serveix d'inspiració per al seu personatge de ficció, Nikki Heat, del qual ha escrit dues novel·les:   "Heat Wave" o "Ola de Calor" en castellà i a la 2a temporada "Naked Heat", (un joc de pronunciació amb Nikki Heat) o "Calor Desnudo"

Doncs ara resulta que, a la realitat, han sortit a la venda ambdues novel·les de Castle, i clar, me les havia de comprar. I ja tinc "Calor Desnudo"! I es molt curiós perquè a la tapa i a dins, en tot moment figura com a autor del llibre en Richard Castle, (un personatge de ficció). La única pista és el comentari a la tapa "Basada en la serie de televisión" que es podrien haver estalviat.

Només l'he fullejat una mica però pel que veig sembla seguir l'argument i els personatges als que fan esment a la sèrie, incluint, el personatge alterego de l'autor Rook. I a la contraportada hi ha comentaris d'autors de veritat, com el malauradament desaparegut recentment, Stephen J. Cannell, escriptor i guionista real, de sèries de tota la vida com "El equipo A" o "El gran héroe americano" i un munt de sèries que hem vist des de que erem petits, que també feia alguns cameos a la sèrie.

Em pregunto qui haurà escrit realment el llibre. I si li deu fer gràcia això de no que no aparegui el seu nom per enlloc. Ja investigaré...

L'actor protagonista de Castle (Nathan Fillion), el recordareu els aficionats a la scifi pel seu paper com a protagonista a la, també malauradament desapareguda, sèrie  Firefly, de Joss Whedon i posterior film "Serenity", a la que, també fan algun "guinyo" a Castle.

Harry Potter (i aquest conte s'ha acabat)

Sens dubte, aquesta dècada serà recordada a nivell del fantàstic cinematogràfic per dos esdeveniments, la trilogia del Senyor dels Anells i la dècada de Harry Potter. Finalment, hem arribat al final. Sempre em passa en aquests tipus d’històries, que s’infla tant el globus que quan peta tinc una sensació de final prematur, de que no pot ser que s’hagi acabat ja. Crec que és degut a la temporalitat de la història que està desequilibrada. No pot ser que duri el mateix una història de les del mig, diguem de menys importància, que el desenllaç de tota la saga. No pot ser que d’un plumall, es ventilin tot un futur de possibles aventures. També contribueix a la sensació el fet de que l’enfrontament entre HP i Lord Voldemort (Qui l’ha fet Lord?) sembla que hauria de durar tota la vida, que en Harry ha de créixer, fer-se adult i que en Voldemort ha de romandre en les ombres més temps i anar augmentant el seu poder poc a poc. Però desprès de veure com han evolucionat en les darreres parts ambdós personatges està clar que es precipitaven els esdeveniments.  És que la J. Rowling n’estava fart del personatge i ha matat la història abans d’hora? A que s’han degut aquestes presses? Potser tenia pressa per que els actors s’estaven sortint del seu radi d’acció, que era l’adolescència? Hi havien uns quants rosacruxos perduts pel mon, cadascú podia donar de si, una aventura nova. Però be, d’altra banda me n’alegro d’haver pogut veure el final de la història.

Dijous passat vaig poder assistir a la “premiere” de la 2a part de “Harry Potter y las reliquias de la muerte” i per a situar-me en la història, el cinema va organitzar una projecció especial en la qual podíem veure ambdues parts seguides (mitja hora per estirar les cames entre mig). La primera part, se’m va fer bastant pesada, degut a que, és bastant lenta i a que ja l’havia vist. Quan la vaig veure per primer cop em va agradar bastant (ja ho vaig comentar en aquest post), però ara se’m va fer pesada. La segona part, em va passar com un sospir, quan me’n vaig adonar ja havia acabat. I és que és molt distreta, passen moltes coses i molt ràpid. Això si, era en 3D. 

I aquí faig un punt i apart sobre el tema del 3D. L’altre dia, desprès de veure Transformers 3 en 3D, em van venir ganes de comprar-me una TV amb aquesta tecnologia. Doncs bé, desprès de veure HP se’m van treure de seguida. I és que l’experiència va ser fatal. Tot i això em van quedar dubtes raonables sobre quin va ser el problema. En escenes clares el 3D funcionava molt bé, però en escenes fosques no es veia bé, inclús em venia maldecap. El problema, és que gairebé tot el film és fosc. Si portes ulleres graduades, com és el meu cas, les ulleres 3D queden una mica separades dels ulls, doncs hi ha entremig les ulleres normals. Això fa que els reflexes de l’entorn provocats per llums o leds procedents del darrera és reflecteixen a l’interior de les ulleres 3D i al tenir poc contrast amb la pantalla els veus. Has de forçar la vista per a poder apreciar la imatge bé. Això no passava a Transformers 3, doncs tot el film era molt clar. No sé si aquesta és la causa o realment el 3D no s’apreciava gaire perquè no estava ben fet. Em fa dubtar que, en alguna escena clara del final, el 3D s’apreciava perfectament.

Un altre punt i apart mereix el públic de la projecció, la major part pre-adolescent. Amb quina emoció vivien l’esdeveniment! Rient totes les gràcies, i lo que no eren gràcies, en un riure de nervis continguts. Plorant a llàgrima viva quan es produïa alguna mort. Han viscut la seva infantessa amb Harry Potter i ara s’acaba amb l’adolescència. Acabo com vaig començar fa anys amb el seguiment de HP. M’hauria agradat tenir aquests llibres quan era petit. Tot i això sempre ens queda alguna cosa de nens, no?

Llarga vida a Harry Potter!!!!!!

Transformers 3

L'altre dia em vaig treure la mandra de sobre (ja era hora) i em vaig conscienciar per a anar a veure Transformers 3. I amb això de conscienciar-me vull dir que vaig baixar molt el llistó de les expectatives. Simplement anava amb l'únic propòsit de evadir-me i submergir-me en l'espectacle visual sense més pretensions. Així és com s'ha d'anar a veure aquests tipus de cinema, si no de segur que en sortiràs decebut.

Dit això per avançada, a fe de deu que ho vaig aconseguir. El film és tot un espectacle, a tots els nivells i el recomano en 3D. He vist pocs films en 3D, doncs, desprès d'Avatar, les experiències en aquest terreny han estat decebedores, però aquesta vaig llegir que valia la pena. I és cert, en gairebé totes les seqüències del film és deixa veure l'efecte 3D. L’equip de 3D és el mateix que el de Avatar i això es nota. Em van venir, per rimer cop, ganes de comprar una TV 3D.  

En quant a l’argument, em va semblar més dramàtic que el de les altres parts, però tampoc massa més. Simplement crec que tenia menys percentatge de comèdia i més acció.  Em va agradar molt el principi, on intenten justificar l’arribada de l’home a la lluna amb el descobriment d’una nau dels autobots estimbada a la cara fosca. 

Barrejen amb habilitat imatges reals de la carrera espacial i dels presidents dels USA, Kennedy i Nixon amb imatges de la pel·lícula. Inclòs fa un cameo l’autèntic Buzz Aldrin, quan li ensenyen la base dels Autobots, ja que representa que ell va ser enviat a la lluna a investigar la nau estimbada. Desprès, l’operació a Txernobil, espectacular. Realment sembla que estiguin allí. Argumentant que l’accident a la planta nuclear va ser causat per un experiment que feien amb tecnologia Autobot. I les escenes de lluita d’Autobots contra els Decepticon es succeeixen in crescendo en espectacularitat.  I per a concloure, la traca final, un succedani de guerra dels mons a la ciutat de Chicago que no te res a envejar a alguns dels darrers films d’aquest caire com ‘Battle: los Angeles’ o ‘Skyline’.

Val a dir que jo no soc un fan de Transformers. Sempre he trobat bastant agafat pels pèls una raça de robots que es pugui transformar en cotxes i camions. Potser per fer-ne una joguina és ideal, fer-ne un còmic pot colar pels pèls, però fer-ne un film ja era massa. No perquè no estiguin ben fets. És molt difícil dotar d’un aspecte més real als robots del que tenen en aquest film. No crec que es pugui actualment. De tots els films que he vist trobo que són els millors, transformacions incloses. Però la velocitat amb la que és mouen, els canvis de mida i de volum en les transformacions, no són compatibles amb el que els envolta, i els situen en la franja dels dibuixos animats barrejats amb la realitat, com al film de Roger Rabbit.

En definitiva, tot un espectacle per a la vista, no m’arrepenteixo de haver-la gaudit i sobretot en 3D.

Queden 8 anys per a Blade Runner

En aquest blog es pot veure un video amb les localitzacions de Blade Runner a 10 anys (el video és del 2009) de l'any del film de culte de Ridley Scott.
On the set Blade Runner


- Posted using BlogPress from my iPad

Doctor Who

Quan vaig començar a veure aquesta sèrie no m'acabava de convencer. Tenia els meus dubtes. I és que hi trobava a faltar certa coherència. Serietat. Plausabilitat. Que sigui ciència ficció o fantasia no vol dir que es pugui fer tot el que es vulgui. Calen unes regles, el definir unes lleis de l'univers que s'han de seguir almenys la major part de les vegades. A banda d'això, tot l'univers del doctor Who és clarament improvisat, desconnectat entre si, dispers.  Si, ja se que abarca tot el temps i tot l'espai i això li dona molt de joc, però, el problema és que la tecnologia que manega el benvolgut doctor sembla ser compatible amb tot el que és mou i velluga. Amb el seu destornillador sònic o  "vareta màgica" es capaç d'obrir-ho tot, des d'un simple mecanisme basat en la física a un complicat pany d'una tecnologia ultra-avançada. I  que me'n dieu del quadre de comandament  de la Tardis, hauria de ser anacrònic i atemporal, en canvi, està plagat d'artilugis terraquis i alguns extremadament antics (algú es creu que un obridor d'ampolles de vi és un aparell alienígena?). 

Doncs, bé, aquest atreviment, aquest caos, primer xoca, però un cop t'acostumes, llavors te n'adones que el que realment importa és la història. I aquest és el seu punt fort. I és que cada episodi és una història diferent. Entretingudíssima. Com una pel·lícula diferent condensada en cada episodi (de vegades doble), amb algun petit fil o arc que li dona certa continuitat entre els episodis. Però les històries, cadascuna amb nous personatges i situacions, resulten molt entretingudes i variades.

Ni tan sols el doctor és sempre interpretat pel mateix actor. Cada cert temps, amb l'excusa de que el cos físic del doctor pateix una "renovació" canvien l'actor. Seria com en el cas del James Bond. És una sèrie que ha arrelat molt fortament en la cultura britànica. Quan canvien d'actor deuen fer com amb el James Bond. Qui serà l'escollit per interpretar el nou doctor? I és seu acompanyant? El doctor no viatja sol, almenys en aquestes noves etapes. Han tingut l'encert d'"adosar-hi" una noia (si als films de James Bond és una noia Bond, aquí en podriem dir una noia Who?) que li fa de genial contrapartida. Però no us penseu que son noies "florero", no. Son noies amb caràcter, amb forta personalitat. Aventureres que volen viatjar i viure aventures al costat del doctor. Del que potser acaben enamorades, o potser no. Depen. El doctor hi manté amb elles una relació força ambígua. Diguem que no es vol comprometre.
Tan important són els actors com els guionistes que deixen la seva petjada a la sèrie, tant a la vella (Terry Nation,,..) com a la vella, per exemple, Steven Moffat, renombrat guionista anglès, també autor de la nova versió de Sherlock Holmes. Els episodis de Dr. Who han obtingut nombrosos premis tan del món de la ciència ficció (premis HUGO) com BAFTA.

Dr. Who és la sèrie de ciència ficció més duradera de totes. Va començar als anys 60 del passat segle XX. Va arribar fins als 80 on va "morir". Al 2005 la van ressucitar aprofitant l'impuls dels nous efectes especials fets per ordinador. La sèrie ha tingut tan èxit que ja van per la 6a. temporada i porten dos spin-offs. Torchwood (si us fixeu un joc de paraules amb Doctor Who) i The Sarah James Adventures. 


Podria estar omplint tota una enciclopèdia sobre Dr. Who però per això ja hi ha la Wikipedia i altres webs dedicades exclusivament a aquesta "degana" sèrie de ciència ficció. Només pretenia donar una pinzellada del que és per a qui no ho hagi provat mai. Si li doneu una oportunitat us agradarà.

Battle: L. A. (a.k.a. Invasión a la tierra)

Nosaltres tenim un mot per a descriure aquests tipus de films: "americanada". Tot aquell film que fa ostentació i promou el patriotisme americà fins a límits insuportables fins i tot per a gent dels països aliats dels U.S.A. com som nosaltres. I aquest ho és. Bàsicament, és un film amb l'únic propòsit de fer propaganda sobre lo bons, genials, fantàstics, valents que són els marines d'infanteria (i una petita representació de l'aire).

Un altre aspecte a destacar és que és un film que sembla un videojoc (concretament  en seria un de PS3 shot'em'up en primera persona) doncs seguim en tot moment l'evolució d'un grup de marines quasi com si la càmera fos un marine més. Per tal d'aconseguir realisme, es produeixen moviments amb la càmera excessivament ràpids i violents que contribueixen a la confusió (o al mareig) i que sembla que el càmera tingui Parkinson (no m'agraden, jo soc de la vella escola, que hi farem). Aquest seria el punt fort del film, el realisme en què ens movem. L'altre punt fort és que et manté en tensió en tot moment. És un film de guerra, i com a tal, propagandístic. Però la guerra és contra E.T. direu. Francament no importa gaire, podrien ser ET, Iraquís, rusos, o qui sigui, l'important és que '"Retirada?? y un cuerno!!!"

Godzilla ataca el Japó

Més o menys, això és el que ha passat. Si ajuntem tots els elements de l'actual desastre al Japó surt una paraula: Godzilla. Un monstre radioactiu que surt del mar i destrueix tot el que es troba pel mig al seu pas.
Japó sembla que s'ha estat mentalitzant per a un tipus de desastre com el que està sofrint, des de fa molts anys, en la seva cultura mediàtica. Desprès de lo de Hiroshima i Nagasaki i dels freqüents terratrèmols no m'extranya. 

Ja l'any 1954, va sorgir Godzilla, diuen, com una metàfora de la por de la població del Japó al bombardeig atòmic. Godzilla té un origen radiactiu, essent un exemplar de godzillasaurus que és alterat per unes proves atòmiques. Godzilla exhala un potent alé atòmic, i emet pulsacions atòmiques contra els seus enemics. Més tard Godzilla perdria aquesta imatge d'icona de la bomba atòmica i es convertiria en un antiheroi que defensaria al Japó dels seus enemics. Les lluites de Godzilla amb altres monstres acabaven tenint conseqüències desastroses en les ciutats japoneses. Son nombrosos els films que protagonitzà Godzilla fins arribar a l'adaptació americana que tergiversa completament l'esperit de Godzilla.

Altres referents en la cultura mediàtica japonesa els trobem evidentment en el Manga. Qui no recorda, per exemple, Mazinger Z. Els cops que els enemics de Mazinger Z, els 'mostres mecànics' del doctor Hell (Infierno) que venien del mar, des de la fortalesa submarina Salude, arrasaven ciutats senceres, fins arribar a l'institut d'investigacions fotoatòmiques. Les imatges, tremendament impactants, que estem veient aquests dies als telenoticies, ja les hem vist des de petits als dibuixos dels anys 70/80, la diferència és que ara són reals!!!!. Premonició? Potser no era tan dificil preveure que algun dia passaria quelcom així?

El manga de ciència ficció sempre ha festejat amb el problema nuclear, la destrucció del Japó i la ecologia, segurament per culpa del seu passat atòmic, Malauradament, a partir d'ara, serà pel seu present i el seu futur immediat. De vegades i per desgracia, la realitat supera la ficció, i de quina manera. Doncs la ciència ficció sovint és un avís, una  forma d'expressió de les nostres pors sobre que pot esdevenir.

La Luna es una cruel amante

Quan vaig començar a llegir aquest llibre, vaig pensar, innocent de mi, que era una novel·la desfasada, a la que no li havia sentat gens de bé el pas del temps. Però d'això ja fa més d'un mes i en aquest temps la realitat més pròxima que podem veure a les noticies sobre les revoltes als països del nord d'África, l'ha posat d'actualitat en certa manera (bé, ho dic amb la boca petita).
La novel·la ens explica com una futura hipotètica colònia a la Lluna es revolta contra la Terra. Ens explica amb tot detall, com el protagonista i els seus aliats van 'cuinant' tot el procés de preparació i execució de la revolució . Els revolucionaris compten amb el suport d'una computadora super-poderosa i molt propera a la intel·ligencia humana. Bé, ja se que no es ben bé el mateix i que m'ho he fet venir bé, però no em negareu que Facebook i les noves tecnologies d'Internet, no han tingut gran part de protagonisme en les revolucions a les que estem assistint avui en dia.
No obstant, els paral·lelismes acaben aquí. La novel·la del Robert A. Heinlein (que va guanyar un premi Hugo) és del llunyà 1967 i això es nota. Està impregnada d'un aroma naïf de quan s'imaginaven ordinadors amb personalitat humana però amb mecanismes de programació (cinta perforada) de l'època (tot i que en cap moment s'esmenta). Admeto que se m'ha fet pesada, m'ha costat Deu i ajuda acabar-la. Bona culpa és deguda (excuses suposo) a que sortia d'una altra novel·la d'un estil i un argument molt semblant. 'Paz interminable'. Una altra revolució narrada en termes molt similars pel protagonista. Degut al feixuc desenvolupament de la revolució li costa molt d'animar l'argument. Bona part del llibre la computadora inhibeix qualsevol sensació d'incertesa i perill i per tant emoció, doncs és tan poderosa i ho fa tot tan be (quina poca previsió de futur, com es nota que encara no existia Windows) que no hi ha cap resquici a la possibilitat del fracàs.

En definitiva, tot un clàssic al que li ha perjudicat el pas del temps.

The social network

M'ha agradat molt el film del David Fincher (Seven, The figth club, etc...).

Per a qui no ho sàpiga encara, (no és cap novetat de la cartellera, se'm va escapar en el seu moment), explica la història de com es va crear Facebook.

La primera reflexió sería, sembla mentida que ja es faci un film d'una cosa que ha nascut fa quatre dies com aquell qui diu. I sembla mentida que ja és dediqui un film a un fenòmen que, si, ha estat important, però que encara no s'ha assolit una perspectiva històrica tal, com per a veure realment quina serà la seva trascendència en la història de la humanitat. També faran un film sobre el Twitter?
No obstant això, si indaguem una mica més endins i no ens quedem en la aparença del títol, ens trobem amb un film que fa una gran radiografia de la societat en la que estem vivint aquest segle XXI. Una societat en la que és premía qui te èxit per sobre d'altres consideracions morals. En la que impera el que la fi justifica els mitjans. En Mark Suckerberg aconsegueix tot allò que vol, però sacrificant tots els seus amics pel camí. Amics que almenys volen treure part del pastís. És significatiu, que l'únic personatge que és manté íntegre i no vol participar en el joc, la seva ex, sigui l'únic personatge inventat del film. Una reflexió també sobre l'aillament de la gent que resulta paradoxal respecte a l'increment de les comunicacions.
A banda doncs de totes aquestes propietats de l'argument, el film tècnicament resulta brillant. Té uns diàlegs brillants, intel·ligents. És un film que es desenvolupa a una velocitat com la del cervell del protagonista, Mark Suckerberg, el creador de Facebook. Un friki al que sembla que li hagin fet un overclocking al cervell (o sigui que pensa extremadament ràpid). Segueix una mica la linea del Sheldon de 'The big bang theory' però sense la vessant còmica. Molt bona la interpretació dels actors. No m'extranya que el film tingui varies nominacions als Oscars.
D'altra banda és un film d'aquells plens de curiositats, sobretot pel fet de que els protagonistes son gent real i propera en el temps. Hi ha un moment en el qual esmenten que, per la Universitat de Harvard hi han passat premis Nobel,... i una estrella de cine. I ens deixen amb el dubte de qui era. Doncs be, era la Natalie Portman, que va estudiar allí la mateixa època.

Monsters (títol del tot enganyós)

Alerta! Aquest film, en cartellera actualment, no és el que sembla o podria semblar. El títol és del tot enganyós. Si espereu un film shoot'm'up de matar bitxos extraterrestres no ho és. Si espereu un film de espants i de monstruoses formes imaginades per Lovecraft i dissenyades per H.R.Giger tampoc. Quedareu enormement decebuts. Ni és de lluita, ni és de terror. De vegades, és més senzill definir quelcom pel que no és que pel que és, i aquest és un d'aquests casos. A veure si me'n surto explicant el que és. D'entrada, em recorda bastant a District 9 i Cloverfield, en el seu tractament ultrarealista de la situació. A Cloverfield, perquè en tot moment veiem la situació global des d'un únic punt de vista i no precissament de gaire abast, però aqui acaba tota semblança. Amb District 9 perquè vol ser molt versemblant i aprofundir en l'aspecte més social de l'esdeveniment, emprant el fenòmen invasió extraterrestre com a catalitzador/dinamitzador de situacions socials de rabiosa actualitat. És el que jo qualificaria com una branca del cinema de Ciència Ficció: La Ciència Ficció social. Els protagonistes, un periodista i la filla de l'amo. La filla de l'amo sembla haver fugit del seu destí, que era un imminent casament i el periodista rep l'encàrrec de portar-la sana i estalvi a casa.

Però quina és la situació? Sembla que un cohet de la NASA procedent de l'espai retorna a la terra desprès d'explorar l'espai i cau a una zona de Mèxic tocant a la frontera amb els USA. Però no retorna sol, si no amb éssers, animals, bitxos extraterrestres. Aquests animals es reprodueixen i invaeixen la fauna de la zona, com el que ha passat amb el caragol poma o el mosquit tigre, la diferència és que son com uns pops gegants que fan uns 150 metres d'alçada. Per tant, tota una frança del nort de Mèxic és declarada zona contaminada i es construeix un gran mur que separa ambdòs paisos. Els nostres protagonistes es troben atrapats per sota d'aquesta zona i han de tornar a casa.
El film no és planteja com un film d'acció, si no com una 'road' movie, un viatge de descobriment, una història d'amor, si, si, és una història d'amor amb el marc de fons d'un extermini d'essers (que només es defenen, no pretenen conquerir el mon i eliminar la humanitat ni res d'això, son simplement animals) per part dels USA. És un film que possiblement agradarà més a les noies que als nois o potser a ningú dels dos perquè no és ni xixa ni limonà. Un altre referent que us pot ajudar a comprendre és la Guerra dels Mons de l'Spielberg. L'Spielberg ens mostra a través dels ulls del protagonista un col·lage de la situació en general. Aquí també, el que passa és que el 90% del film només som/son testimonis dels efectes posteriors de una guerra que du a terme l'exercit dels USA amb els bitxos extraterrestres, però cap lluita en directe, només un ampli mostrari dels efectes, edificis derruits, avions estimbats, maquinària bèlica abandonada, pobles destrossats. Resulta força realista com la societat s'ha adaptat a la situació a la frontera, i s'esforça en fer-ho tot ultra-versemblant. Cartells de prohibició, protestes pels bombardejos, ens mostra tants cartells que al final cansa i penses, si, ja ens ha quedat prou clar que no es pot passar, no cal que ens ensenyis un altra senyal de prohibit, però aquest potser és l'aspecte més ben fet. Paral·lelament, enmig d'aquest ambient, anem assistint al naixement de la història d'amor i coneixença dels dos protagonistes, que es veu venir de lluny i és bastant insípida i superficial. Es un film d'aquests 'indie', el ritme del film solemne, pausat, contemplatiu, silenciós, de poc pressupost però ben aprofitat. Per mi massa lent.
Resumint, un film de cinema "indie" que ens narra una història d'amor/excursió per la selva, amb el teló de ciència ficció de fons. No espereu un Aliens. Avisats esteu (amb això no vull dir que no valgui la pena, si no que de vegades no obtenir els resultats esperats, tot i previsibles, deceben).

Zombies attack (2a. part)

Ens vam quedar als 90, amb el film del Peter Jackson, Brain dead. Els 90 no van ser una gran dècada per als Zombies. El gènere va baixar a les catacumbes de la sèrie B i va entrar en decadència.

Alguns títols de l'època:
MORTAL ZOMBIE (1993)
CEMENTERIO VIVIENTE 2
El EJERCITO DE LAS TINIEBLAS
LA NOVIA DE REANIMATOR

No va ser fins que un videojoc que va assolir molta fama, Resident Evil, produit per la CapCom l'any 1996, va tornar a posar els Zombies en el centre d'atenció mediàtic. L'any 2002 arribà l'adaptació al cinema de la ma de Paul W. S. Anderson i protagonitzada per Mila Jojovich. Posteriorment anirant apareixent les seqüeles,
Resident evil 2: Apocalipsis (2004) : Per mi la pitjor de totes. Un videojoc portat al cinema que alhora es transforma en un altre videojoc, però clar, aquest, no te gràcia perquè no el pots controlar. El film és un simple videojoc en el que es van superant etapes fins arribar al mostre final.
Resident evil: Extinction (2007): Personalment m'agrada més que la 2. Ens trobem ja en un futur on no queda gairebé res viu entre milions de Zombies. Seria el futur dels films del Romero. Quan ja no queda casi ningú,Mad Max sucat amb Zombies.
Resident evil: Afterlife (2010): La darrera fins al moment. Estrenada en 3D. No està malament si execptuem les fantasmades de la Jojovich que no és creu ni ella.
Un altre videojoc sobre zombies portat a la gran pantalla, és el House of dead, dirigida per Uwe Bold, el "Ed Wood" del segle XXI. La pitjor pel·lícula que he vist mai. Perdoneu, però algú ho havia de dir...
Amb l'inici de segle i potser a conseqüència d'ell, (ja es sap que els canvis de segle porten associat un cert aspectes apocalíptic) el gènere reeixí. També el 2002, Danny Boyle va dirigir 28 dias despues. En aquest cas, els Zombies no son morts vivents, si no persones infectades amb un virus que provoca una agressivitat fora de tota mida. A la pràctica són Zombies però amb característiques una mica diferents, doncs són molt mes ràpids, violents i forts. L'any 2004, el amanecer de los muertos, ara si Zombies autèntics, també dota d'aquestes característiques als Zombies. També del 2004, podem veure una comèdia anglesa Zombies Party, molt divertida.
El 2007 va sortir la innevitable secuela 28 semanas despues, dirigida per Juan Carlos Fresnadillo. Planet terror de Robert Rodriguez formava part del seu experiment/homenatge conjunt amb Quentin Tarantino als matinals de cine de sèrie B.
El mateix any Soy leyenda, adaptació de la novel·la de Richard Matheson I'm legend, reconverteix i adapta vampirs al paper a zombies a la gran pantalla. Protagonitzada per Will Smith, ens mostra el darrer supervivent a una malaltia zombie efecte col·lateral d'una suposada vacuna contra el cancer. Tot i espectacular pels escenaris de Nova York despoblada. També era un remake del film El ultimo hombre vivo (Omega man) de Charlton Heston.
Ja al 2009, Zombieland, una comèdia de Zombies protagonitzada per Woody Harrelson.
Fins aquí el cinema, però el fenòmen Zombie no s'ha limitat a envaïr les butaques de les sales de cinema, la invasió ha estat transversal a totes les vessants multimediàtiques.

Properament parlaré de les altres vessants on ha tingut un creixement exponencial: la literatura i els còmics.