Super 8

Ahir vaig veure Super 8, la producció d'Steven Spielberg dirigida per J. J. Abrams. I només amb aquests noms ja fa patxoca. El que aquests dos uneixin les seves forces prometia molt. I no ha decebut. No obstant, preferiria que no ho fessin gaire. M'explicaré. En J. J. Abrams és el responsable de les sèries com "Alias","Lost" i "Fringe". No té un curriculum gaire llarg en cinema, però té molt potencial. No vull que sigui un altre Spielberg. De Spielberg ja n'hi ha un i que consti que m'encanta. Que desenvolupi un estil propi (que ja el té, almenys en TV) de fer cinema. El cinema necessita nous talents. Noves visions.

Dit això, una mosca no fa estiu i en aquesta ocasió s'uneix a Steven Spielberg (de qui ja no cal esmentar el currículum) per a portar-nos aquest film en que es marca un homenatge al cinema pre-adolescent dels 80. O sigui, al del propi Spielberg. És per això que el film sembla més un d'Spielberg que no un de J.J. Abrams. Tot i que realment, algú pot dir com seria un film del propi Abrams?. En la seva curta carrera com a director de cinema, ha dirigit films que no eren precissament novedosos, a excepció de 'Cloverfield' que era una mica un experiment,  la 3a. part de "Mission imposible" i "Star Trek (2009)". Més condicionat impossible. Tot i així, ha deixat rastres en tots aquests films de quines són les seves qualitats i elements que el caracteritzen. I una d'elles és que és un director perfeccionista, que cuida els detalls. Així que aquest cop tampoc tenim un film purament de J.J. Abrams. Que hi farem. Almenys ens mostra quines van ser les seves fonts. L'Abrams va néixer al 66, així que va créixer amb els films dels 80 com molts de nosaltres. L'Spielberg deu estar entre els seus mestres i ara li ret un homenatge.

Una cosa que s'ha dit sobre el film és que transmet un sentiment de nostàlgia. Si. Però no d'una altra època. No vaig tenir la mateixa sensació que a un altre film de caire similar (similar però sense l'ingredient de gènere fantàstic) i fet aquí al nostre país ("Herois") de l'Albert Espinosa. En aquella ocasió si que vaig tenir nostàlgia dels 80. És normal, doncs tocava una realitat més pròxima. En aquesta ocasió, la nostàlgia no és dels 80 si no del cinema que es feia als 80. I és que podem trobar en aquest film ingredients de 'E.T.' , 'Close Encounters of the third kind', 'The Goonies'. Dos dirigits per l'Spielberg i el darrer produït per ell mateix. Sembla com si el cinema, incapaç de trobar camins nous, es tanqués en si mateix i rebusqués en el passat per recordar temps millors. Està bé recordar el passat i fer-li un homenatge, però no per a quedar-s'hi atrapat.

Si ens deixem de filosofades i parlem del film, aquest m'ha resultat molt entretingut de  principi a fi. És pot dir que és un film rodó. Els nens, protagonistes gairebé absoluts els he trobat genials. Ho fan molt bé i constitueixen el gran atractiu del film. (no se que passa que darrerament ho fan millor els nens que els adults, serà una fornada de grans actors en un futur?).  En quant als efectes especials, convenientment actualitzats a lo milloret del segle XXI (no son dels 80) s'ajusten a la història perfectament. Bé, el xoc del tren si que l'he trobat una mica excessiu la veritat.

La banda sonora és un capítol apart. Composada pel Michael Giacchino, que sempre acompanya al J.J. Abrams en totes les seves pel·lícules. En aquesta ocasió ha apropat el seu estil al d'un altre mestre de les bandes sonores que acompanyava a l'Spielberg sempre, John Williams. I és que no podia ser d'una altra manera si es que dels films dels 80 es volia retre homenatge, aquest element no podia faltar. Per tant, la banda sonora és com una barreja entre dos estils, un Giacchino més intimista per a les escenes més tranquil·les i un Giacchino imitant a Williams per a les de més acció. Una combinació que funciona.

p.d.: Ahh i als títols de crèdit, no us perdeu el resultat de la gravació en Super-8. Una demostració de meticulositat per part del director, que cuida els detalls i que és d'agrair.