Star Trek into the Darkness

Tinc sentiments enfrontats respecte aquesta pel·lícula. D'una banda, penso que és una pel·lícula distreta que m'ha deixat amb ganes de més, i de l'altra, el meu costat fonamentalista Trekkie pensa que són tots uns impostors que mereixen cremar en l'infern Klingon o, com a mínim, ser tancats a les mines de la colònia penal Klingon de Rura Penthe.

A veure si puc mantenir la meva vessant radical trekkie a ratlla una estona i això em permet fer un comentari una mica objectiu sobre el film. Tot i que, us aviso que no he seguit la disciplina vulcaniana Kolinahr que elimina tot rastre d'emocions i es possible que perdi el control. A veure si me'n surto.

D'entrada, m'agradaria dir que com a film, està molt bé.  Hi ha acció a dojo, lluites, batalles, aventures. Tot i que dura més de 2 hores, passa volant, és lleuger i no es fa gens pesat. De fet, en acabar, em vaig quedar amb la sensació de que en volia més. Els efectes especials ja gairebé me'ls descuido per que estan molt bé i es dona per suposat que ho han d'estar, però quan no ho estan és nota. Fantàstic el Londres del futur. La barreja d'arquitectura de diferents èpoques. L'únic que no m'agrada, i ja va passar en el primer film, és que l'interior de la nau, en alguns moments, recorda massa a una fàbrica de les d'ara, plena de dipòsits i tubs. És que es veu que ho és. M'hi vaig fixar a la primera part i ara no puc evitar veure una fàbrica. Per sort, aquest cop no es veu tants cops, però encara n'hi ha. Això no havia passat mai, ni a les sèries, i això que tenien molt menys pressupost. Així que s'han de mencionar com a mínim. El 3D no està gens malament. Durant tot el film hi han detalls en 3D.

Els actors estan bé, a destacar el magnífic Khan (Benedict Cumberbatch, el recordareu com a Sherlock a la sèrie de la BBC) amb el qual arribes a simpatitzar, i a "entendre" per que fa el que fa. Els altres actors habituals reprenen els seus rols i els refermen, però estan consolidant nous personatges.  L'Spock no és l'Spock, és un vulcanià això si, però no és l'Spock. I per si algú ho dubta allà surt l'autèntic per a fer-ho més palès si cap. En Kirk, bé, no és el William Shatner. El doctor McCoy el trobo un pel exagerat com a rondinaire, sembla més una paròdia de l'autèntic. On es veu més és en l'Scotty, que no té res a veure amb la personalitat del seu alter-ego. Però en general no vull dir que no ho facin bé, només que em sembla que estan desenvolupant una personalitat pròpia. I això està bé i ha de ser així. Tot i que conserven els noms, evidentment no són els autèntics.

Les relacions entre ells volen ser com a Star Trek: The Old Series (A partir d'ara ST:TOS per abreujar) però no me les acabo de creure. Intueixo que a la sèrie dels 60 hi havia un ingredient subtil, fora de guió, fruit de l'amistat entre els actors. Una química pel fet d'haver estat tant de temps junts. Aquí, tot i que es sobre-enten que han passat molt de temps plegats en moltes missions i que han desenvolupat una amistat, no hi veig la mateixa química. No hi ha hagut cap sèrie per consolidar les relacions. I això és un problema, per que la trobo artificial. Però no s'hi pot fer res en aquest punt.

Les referències a l'antiga Star Trek són contínues. I això està bé i no ho està. Per als trekkies és un al·licient més, però alhora, et fa comparar contínuament amb el passat. I és que, tot i que, els sons, l'ambientació, els uniformes, et recorda a la nissaga, la forma de ser, la forma de comportar-se que tenen els personatges no és pròpia d'Star Trek. Sembla que hagin sortit d'un film d'acció actual qualsevol, per exemple, "La jungla 4" a un univers que no és el seu. Ningú es comporta com ho feien ni els de la sèrie clàssica ni els de la nova generació. Ni amb la solemnitat, ni amb la professionalitat, ni amb la il·lusió. Algú s'imagina l'antic Scotty insultant en Kirk? Ningú es creu que aquests són exploradors. Star Trek era meravella per allò que ens es desconegut. Veies la il·lusió d'un nen reflectida en el futur. Aquí veus una altra actitud. Ja d'entrada, la resolució del primer problema, veus una puntada al fetge de les regles de la Federació. Tota una declaració d'intencions. El director ens està dient, "ei, aquí mano jo, amb l'autoritat que em confereix un primer film d'èxit, les coses les faré a la meva manera".

A partir d'aquí podeu trobar spoilers. Avisats esteu...


Pel que fa a l'argument, el film és una continuació de la primera part. Recordem que estem en un univers alterat en el que els esdeveniments han canviat respecte a la història de l'Star Trek clàssica. Vol ser un homenatge a Star Trek II: La ira de Khan, en el sentit que hi ha molts elements d'aquest film, però no és un remake. Més aviat explica com canvien els esdeveniments respecte al tema de Khan degut a l'alteració que vam veure a la primera part. Podriem dir que és un "What if".

El fet de que Vulcano, el planeta d'Spock, hagi desaparegut obliga a la Federació a endinsar-se més en l'espai profund molt abans del que hauria estat. No explica quin és el motiu concret, però pot ben bé ser-ne la causa, la cerca d'un nou planeta per als Vulcanians supervivents. Això fa que alguns esdeveniments s'avencin. I un n'és la topada amb Khan, que es produeix molt abans del desijat. A Star Trek into the Darkness, l'Enterprise és a punt de començar una missió de 5 anys d'exploració de l'espai, que seria el període que vam veure a la sèrie clàssica. Durant aquest període, concretament a l'episodi 22 de la primera temporada de  ST:TOS "Space seed", l'Enterprise es troba a la deriva una nau plena de cossos en hibernació. Es tracta de Khan Noonien Singh i la seva pandilla. Un guerrer alterat genèticament que en el passat volia conquerir el món i va ser condemnat a vagar per l'espai congelat criogènicament juntament amb la resta dels seus deixebles. En descongelar-los, Khan intentarà prendre el control de l'Enterprise però en Kirk el vencerà i els deixarà a tots atrapats en un planeta deshabitat. Anys més tard, a Star Trek II: La ira de Khan, es tornaran a veure les cares. Aquest cop, lluitaran pel control d'una nova arma, un míssil desenvolupat per la doctora Carol Marcus i el seu fill capaç de generar vida. Desprès d'una lluita a l'espai entre naus, Khan es derrotat però abans de morir activa la nova arma. L'Enterprise, malmesa per la lluita, seria incapaç d'escapar de l'abast de l'explosió, ja que el motor de corvatura està espatllat. Spock es sacrifica entrant a la càmera del reactor i arregla amb les seves mans el motor per a que l'Enterprise pugui escapar. A causa d'això, Spock mor.

Com podeu veure, hi ha molts elements que trobem en aquest film i que recorden a ST II. El fet d'avençar l'exploració de l'espai profund, fa que trobin abans la nau de Khan. Però ho farà l'almirall Marcus, no en Kirk. Que voldrà utilitzar en Khan contra els Klingon. Trobem aquí també a la doctora Carol Marcus,  la filla de l'almirall, amb qui es evident que en Kirk tindrà una relació amorosa. Els míssils ens evoquen aquells de ST II que duien el cos sense vida d'Spock i l'arma "genesis". L'escena de la mort d'Spock la trobem aquí també, exactament igual però amb els papers invertits.

En aquest sentit, continua sent molt enginyós el guionista, en adaptar els esdeveniments al seu nou univers alterat, però a l'hora recordar-nos el vell. Crea, d'aquesta manera, una cosa nova per a nous aficionats i el públic en general, al mateix temps que dona als fans més antics records de l'altra sèrie. El públic en general serà transparent a les referències però s'ho passarà bé amb un film fresc, renovat i divertit. I el fan es divertirà a més captant més referències que la resta de mortals.

És hora d'acceptar la realitat. La Star Trek clàssica no tornarà, però sempre és allí per a qui la vulgui gaudir. Jo m'apunto a aquesta nova nissaga que recorda a Star Trek, però tenint clar que ja no és el mateix.

Cese de alerta

Si, ja he vist Star Trek into the Darkness i estic preparant un post bastant extens al respecte...

Però mentre, també he acabat de llegir "Cese de Alerta". La segona part de la bilogia de Connie Willis que comença amb "El Apagón". 630 planes més. Em reafirmo en l'opinió de la primera part. Massa llarga. Hi ha molta palla i molta repetició. Els protagonistes es repeteixen a ells mateixos, i al lector, contínuament els mateixos pensaments i les mateixes inquietuds. I cada cop que ho fan tornen a repetir els mateixos arguments, un cop i un altre. Dit això, la profusió de detalls és fantàstica, com ens té acostumats Connie Willis en les seves obres. Realment et submergeix en aquest lloc i època de la història del segle XX i et fa viure amb la gent normal el patiment i les dures circumstàncies que van sofrir. Sembla com si realment Connie Willis tingués una màquina del temps i hagués viscut en primera persona els esdeveniments que ens explica.

Durant l'anomenat Blitz, Londres, i Anglaterra en general, són bombardejats contínuament per les forces de Hitler. La població viu atemorida, però afronten la situació amb una enteresa i un temple, digne dels Britànics. La gent es refugia a les estacions de metro durant els bombardejos on inclús fan representacions d'obres teatrals per a distreure a la població mentre dura el bombardeig. Les bombes incendiaries provoquen incendis gegantins arreu de Londres, que heroics bombers lluiten per controlar enmig dels bombardejos. Conductores d'ambulàncies es mouen per la ciutat traslladant ferits també sota les bombes. Tot una sèrie de gent normal que són convertits en herois per les circumstàncies. I aquest és al meu entendre el missatge principal del llibre. Això si, en el marc d'una novel·la de ciència ficció i de viatges en el temps. I és que els protagonistes són uns historiadors de l'any 2060 que es dediquen a presenciar esdeveniments de la història de ben aprop. Es mouen pel temps utilitzant uns portals invisibles, que controlen des del futur i que es situen en punts concrets de l'espai i es fan visibles i utilitzables per tornar, en un moment concret del temps. Però aquí, al Blitz, sembla que els portals per tornar a casa han deixat de funcionar i es veuen atrapats en l'època. Al llarg de la novel·la veurem com els historiadors es dediquen a buscar alternatives per tornar a casa. Busquen altres viatgers del temps amb els que potser coincideixen, però també es veuen cada cop més immersos en els esdeveniments i més lligats a les persones amb qui es relacionen. Passen de ser mers espectadors a herois quotidians implicats en el propi conflicte. De fet la seva missió era observar els herois durant la guerra, i acaben adonant-se que, la gent normal que resisteix, aquella dona que espera al seu marit que ha marxat al front i ha de cuidar dels fills, aquells civils que condueixen ambulàncies, aquells bombers, vigilants, religiosos etc.. són potser, més herois si cap, que els qui lluiten en el front, doncs han de suportar a més la incertesa del futur i el temor a una invasió. Els propis viatgers en el temps, en prendre part activa en la història, acaben convertint-se en herois. I a més, han de suportar, el fet d'estar atrapats en una època que no és la seva i el persistent temor d'haver canviat quelcom important en el curs de la història i de la guerra, en alterar sense voler alguns esdeveniments.

Tot i la seva, per mi, excessiva reiteració, és una gran novel·la, va ser guanyadora del premi Nébula 2010 a la millor novel·la, el premi Locus 2011 a la millor novel·la de ciència ficció i el premi Hugo 2011 a la millor novel·la. Gairebé res... És molt recomanable tant per als entusiastes dels viatges en el temps com per als amants de la història del segle XX i de la segona guerra mundial.

Cese de alerta

I ja és aquí la segona part d"Apagón" de Connie Willis. Per fi!!! 6 mesos desprès ens arriba de la ma de Nova, la continuació "Cese de Alerta". Ja la podeu trobar a les llibreries i en versió digital, per exemple, a Amazon. Recordeu que va d'uns viatgers en el temps que es queden aïllats a l'Anglaterra dels anys 40 durant el Blitz: el bombardeig alemany que va patir el país durant la segona guerra mundial.

Aquí teniu el meu post sobre la primera part: El apagón

Quan l'acabi de llegir ja en faré el comentari de rigor. Espero i desitjo que l'espera hagi valgut la pena...

Richard Matheson (1926-2013)

No m'apeteixia gens fer aquesta entrada al blog. És el tercer escriptor que mor durant el darrer més i em dona a peu a escriure entrades al blog que s'estan convertint en massa habituals. Però, si els hi he dedicat unes línies als altres, no podia ignorar aquest autor.

Richard Matheson ha mort als 87 anys. Ell ha estat un escriptor icònic de narrativa de Ciència ficció i fantasia. Es va fer conegut per les novel·les "Soy leyenda" (I am legend) i "El increible hombre menguante" (The Shrinking man) que han estat traslladades al cinema. La primera la que més cops. La darrera adaptació al cinema d'una obra seva ha estat "Acero Puro" (2011) (aquella de robots lluitadors amb el Hugh Jackman). Principalment ha estat escriptor de narracions de ciència ficció i fantasia, però també ha estat guionista, sobretot d'episodis de The Twilight Zone i del film de l'Steven Spielberg Duel.

En fi.., descansi en pau.

Ara si, l'home d'acer

Al darrer post vaig manifestar els meus temors sobre el que seria el nou film de Superman, (que ni tan sols s'anomena Superman per a desmarcar-se de l'anterior nissaga). Doncs, reconec que no està tan malament com em pensava. De fet, em va agradar i tot. Vaig a fer una mica de repàs al que vaig pronosticar.

D'una banda, la vaig encertar en el tema de l'humor, no n'hi ha ni gota. També en el tema transcendent: el dilema entre salvar a la gent o ocultar els seus poders és gairebé una constant almenys en la primera part del film. I si recordeu em preguntava com farien per fer un film de super-herois (de dia, d'aquests que duen pijames de colors a ple llum del dia) i al mateix temps ser prou realista i mantenir la transcendència i la seriositat. Doncs, ho han aconseguit amb els ingredients següents:

• Efectes especials molt realistes, tant d'imatge com de so. Els moments en que s'enlaira en Superman no són com als anteriors films, més aviat sembla que s'impulsi a l'estil Hulk, això fa que siguin més realistes. Les vibracions al terra, el so,... tot contribueix a que l'efecte sembli real.
• Moviments de càmera molt moguts, que recorden a gravacions d'aficionats, i això dona un aire més realista.
• Zooms de càmera que recorden molt a la sèrie Galàctica.
• Vestit de Superman amb colors mate i format de petits polígons, conservant la idea original però sense calçotets per fora.
• Destruccions realistes d'edificis. Des de l'11 de setembre de 2001, les destruccions d'edificis al cinema no han tornat a ser igual. Aquella catàstrofe malauradament va donar un model més real del que et passa quan et cau un edifici a sobre o aprop.
• Actors de solvència contrastada. A banda de Henry Cavill, que al meu entendre ho fa molt bé, Russell Crowe, Diane Lane, Kevin Costner aporten un grau de qualitat al film. La seva presencia dona a entendre que s'han pres seriosament el projecte.

L'únic problema que veig en el film és la part de l'acció del final la trobo desmesurada. El film podríem dir que es divideix en tres parts. La primera la part de Krypton. Res a dir, espectacular. Es desmarca del Krypton del film de 1977 completament i, entre un desplegament d'efectes especials, ens marca quina serà la tecnologia, les interfícies 3D que fan servir els kryptonians, la vestimenta, etc..

A la segona part mitjançant l'ús de flashbacks ens explica la història del creixement de Superman a la Terra amb els seus pares adoptius i del seu conflicte entre emprar els seus poders i romandre ocult. Ho vaig trobar ben resolt per explicar la mateixa història un altre cop. L'únic punt que no em va agradar no el puc desvetllar per que seria un spoiler. Ho sabreu quan el vegeu.

I la tercera part, l'acció. I, tot i que, està molt ben feta, penso que se n'abusa, ja que sempre és el mateix tipus d'acció: Espentes a super-velocitat travessant edificis. Això unit a la invulnerabilitat del super-heroi fa que en cap moment temis per res i et dis
tancia de l'acció. Només es compensa a base d'espectacularitat. Tot i això, en conjunt, el film és un gran espectacle que s'ha de veure al cinema, si o si.

He de dir que se n'han sortit amb nota del repte. Si que es transcendent i sense humor, però també és realista, espectacular i amb molta acció. I així es desmarquen dels films de Marvel, que són més lleugers, i creen el seu propi estil de dur els còmics al cinema. Benvingut Superman del segle XXI!!!.

post-data: La música de Hans Zimmer és bastant, bastant bona. No és la fanfarria de John Williams  ni vol imitar-la en cap moment. Ni arriba al nivell. Però té la seva pròpia personalitat i s'adapta perfectament a l'estil del film. Sobresurt per sobre de moltes altres bandes sonores actuals.

Quina por fa Superman!

Aquest divendres s'estrenarà "The man of Steel" o sigui, Superman. I, em fa por...

Jo vaig créixer amb el Superman de Christopher Reeve, el dels anys 80. Aquell que, citant la frase publicitària, "ens va fer creure que un home podia volar". I malgrat la gradual caiguda de qualitat que va patir la sèrie de llargmetratges des de Superman fins a Superman IV, va sentar precedents i es va convertir en el film de Super-herois com a exemple a seguir. El primer film (i el segon) tenien qualitat i tots els elements necessaris per a ser un gran film: acció, humor, efectes especials, història, etc. S'ha tardat molt de temps en creure que algú que no fos ell pogués encarnar l'home d'acer a la gran pantalla (sobretot desprès del fiasco de "Superman Returns").

Avui en dia, la situació ha canviat. És Marvel qui porta la veu cantant i qui ha, per fi, donat la clau de com han de ser els films de super-herois. Batman de DC també ha triomfat, no ho negaré, però com ja he comentat altres cops, crec que la trilogia de Batman s'avergonyeix de que l'etiquetin dins del gènere de super-herois i s'apropa al realisme com a mitjà per a triomfar. I ho aconsegueix. Prova d'això és que Batman ha arribat a un públic que no és aficionat al còmic de Super-herois, a més del que si que n'és.

Però aquest cop, el realisme no els pot salvar. Aquest cop DC se l'ha de jugar. En Superman no es pot amagar a les fosques per a que el llampant uniforme de colors quedi dissimulat i no canti. Aquest cop han de jugar amb totes les cartes, tal com van fer els de Marvel amb "The Avengers", sense complexes i a plena llum del dia.

I prova de que en són conscients és el hype que han elevat durant aquest temps. Al meu parer desmesurat. Hem estat bombardejats amb una sobredosi de posters, imatges, trailers, teasers, etc,. Tot l'arsenal propagandístic possible per a augmentar les ganes de l'aficionat.

I precisament aquest hype és el que em fa por. Por a que el film no respongui a les expectatives que han creat.

Però hi ha altres factors que em fan por. I el principal ve donat pels precedents del director, Zack Snyder, amb films com ara Watchmen, 300 o Sucker Punch. No negaré que aquest films no són espectaculars visualment parlant, però són divertits? Són plens d'escenes a càmera lenta, en les quals es recrea en imatges visualment potents, properes al videoclip. Però la pel·lícula en sí és entretinguda? Quants cops heu vist Watchmen? Quants cops heu vist Sucker Punch? (I si la haveu vist és per quelcom més que per a recrear-vos la vista?). 

Per mi aquests films cauen en l'error de prendre's massa seriosament a si mateixos i en l'auto-complacença de les escenes a càmera lenta i es converteixen en quelcom que vol ser excessivament transcendental i obliden l'humor i l'entreteniment. Tinc por que converteixin "The man of steel" en això, en un producte seriós, acartronat, avorridament transcendental, ensopit. Això si, ple d'escenes a càmera lenta esplèndides i que queden molt bé als tràilers. Un contra-exemple d'això ho trobem a "The Avengers", un film entretingut, divertit, ple d'humor i agradable

 de veure. Per mi, el model a seguir a partir d'ara en el sub-gènere de super-herois.

I amb això no vull dir que no inclogui també una dosi de dramatisme i es converteixi en una comèdia. No, però un bon plat ha de tenir els ingredients justos i en la proporció adequada.

Tant de bo, The man of Steel s'assembli més a The Avengers en aquest aspecte del que penso.  I si no, almenys que s'assembli al Superman de Richard Donner. Malauradament, el que he vist del tràiler em fa temer el pitjor ( i si no fixeu-vos en la seriositat del rostre de Superman a la foto)

Tant de bo m'equivoqui.

Iain [M] Banks (1954-2013)

Deu n'hi do quins dies portem... Si l'altre dia vam lamentar la pèrdua de l'escriptor Jack Vance ahir va ser el Iain M. Banks qui ens va deixar. Aquest molt més jove (59 anys). Patia d'un càncer. Era d'origen escocés, declaràdament d'esquerres i independentista.

Banks ha escrit novel·les per al gran públic i novel·les de ciència ficció. Algunes d'elles foren adaptades a la TV, al teatre i a la ràdio. Curiosament, les seves obres de ciència ficció les escrivia sota el pseudònim de Iain M. Banks, en canvi, la resta desapareixia la M (de Menzies) i era simplement Iain Banks. Es veu que els seus pares el volien registrar amb el segon nom Menzies però, un error li va fer desaparèixer del registre. El seu editor li va suggerir que obvies la lletra M en els llibres per no confondre-ho amb una escriptora de caire romàntic de nom Rossie M. Banks. Va accedir, però, quan va publicar la seva primera novel·la de ciència ficció, Consider Phlebas, va voler afegir la M.

La seva primera novel·la va ser The Wasp Factory, l'any 1984. D'aleshores ençà que escriu una novel·la per any, de manera que en té publicades actualment 26 novel·les i la vint-i-setena, la seva darrera novel·la, veurà la llum el dia 20 de juny d'aquest any 2013 (o sigui, si escric això el dia 10 de juny, la setmana vinent).

Les seves novel·les més famoses són les de l'anomenada sèrie de la Cultura. La Cultura és una civilització formada per moltes espècies diferents que pobla la galàxia.

De les seves obres, les primeres tres de la sèrie de la Cultura són aquestes: Pensad en Flebas, El Jugador i El uso de las armas editades per Martinez Roca a l'antiga col·lecció Gran Super Ficción.

Doncs res, descansa en pau, Iain M. Banks. 

Darrerament, estic omplint aquest bloc de necrològiques. S'està convertint en una mala costum...