Cese de alerta

Si, ja he vist Star Trek into the Darkness i estic preparant un post bastant extens al respecte...

Però mentre, també he acabat de llegir "Cese de Alerta". La segona part de la bilogia de Connie Willis que comença amb "El Apagón". 630 planes més. Em reafirmo en l'opinió de la primera part. Massa llarga. Hi ha molta palla i molta repetició. Els protagonistes es repeteixen a ells mateixos, i al lector, contínuament els mateixos pensaments i les mateixes inquietuds. I cada cop que ho fan tornen a repetir els mateixos arguments, un cop i un altre. Dit això, la profusió de detalls és fantàstica, com ens té acostumats Connie Willis en les seves obres. Realment et submergeix en aquest lloc i època de la història del segle XX i et fa viure amb la gent normal el patiment i les dures circumstàncies que van sofrir. Sembla com si realment Connie Willis tingués una màquina del temps i hagués viscut en primera persona els esdeveniments que ens explica.

Durant l'anomenat Blitz, Londres, i Anglaterra en general, són bombardejats contínuament per les forces de Hitler. La població viu atemorida, però afronten la situació amb una enteresa i un temple, digne dels Britànics. La gent es refugia a les estacions de metro durant els bombardejos on inclús fan representacions d'obres teatrals per a distreure a la població mentre dura el bombardeig. Les bombes incendiaries provoquen incendis gegantins arreu de Londres, que heroics bombers lluiten per controlar enmig dels bombardejos. Conductores d'ambulàncies es mouen per la ciutat traslladant ferits també sota les bombes. Tot una sèrie de gent normal que són convertits en herois per les circumstàncies. I aquest és al meu entendre el missatge principal del llibre. Això si, en el marc d'una novel·la de ciència ficció i de viatges en el temps. I és que els protagonistes són uns historiadors de l'any 2060 que es dediquen a presenciar esdeveniments de la història de ben aprop. Es mouen pel temps utilitzant uns portals invisibles, que controlen des del futur i que es situen en punts concrets de l'espai i es fan visibles i utilitzables per tornar, en un moment concret del temps. Però aquí, al Blitz, sembla que els portals per tornar a casa han deixat de funcionar i es veuen atrapats en l'època. Al llarg de la novel·la veurem com els historiadors es dediquen a buscar alternatives per tornar a casa. Busquen altres viatgers del temps amb els que potser coincideixen, però també es veuen cada cop més immersos en els esdeveniments i més lligats a les persones amb qui es relacionen. Passen de ser mers espectadors a herois quotidians implicats en el propi conflicte. De fet la seva missió era observar els herois durant la guerra, i acaben adonant-se que, la gent normal que resisteix, aquella dona que espera al seu marit que ha marxat al front i ha de cuidar dels fills, aquells civils que condueixen ambulàncies, aquells bombers, vigilants, religiosos etc.. són potser, més herois si cap, que els qui lluiten en el front, doncs han de suportar a més la incertesa del futur i el temor a una invasió. Els propis viatgers en el temps, en prendre part activa en la història, acaben convertint-se en herois. I a més, han de suportar, el fet d'estar atrapats en una època que no és la seva i el persistent temor d'haver canviat quelcom important en el curs de la història i de la guerra, en alterar sense voler alguns esdeveniments.

Tot i la seva, per mi, excessiva reiteració, és una gran novel·la, va ser guanyadora del premi Nébula 2010 a la millor novel·la, el premi Locus 2011 a la millor novel·la de ciència ficció i el premi Hugo 2011 a la millor novel·la. Gairebé res... És molt recomanable tant per als entusiastes dels viatges en el temps com per als amants de la història del segle XX i de la segona guerra mundial.