Això del iPad és de ciencia ficció

Ja tinc el iPad i la veritat és que és una gran maravilla. el somní de qualsevol seguidor de ciència ficción s'ha fet realitat. Més concretament de qualsevol seguidor de Star Trek. Vaig per casa com un membre de la tripulació de l'Enterprise, amb el meu iPad sota el braç. Jo crec que el seu punt clau és la immediatesa amb que fas les coses. No et cal esperar a carregar el SO per a navegar o mirar el correu. Ho tens a l'abast per a fer-ho servir IMMEDIATAMENT. I això és el molt important. La simplicitat i el disseny amb que fa les coses és un altre dels seus punts forts.

Anem a fer una mica de tecno-història: La relació entre la prolífica saga i la casa de la poma (Apple) ja ve de lluny. Apple i Star Trek han seguir vides paraleles de mutua coexistència. Cada model d'ordinador tenía el seu joc de Star Trek associat. El primer Macintosh plus de la història se li va regalar al creador d'Star Trek, Gene Rodenberry. El primer projecte d'Apple per passar el processador dels Mac a Intel tenia com a nom en clau Star Trek.

Video del videojoc Star Trek II a l'Apple II

I viceversa, els ordinadors de l'Enterprise als films de la pantalla gran eren de Apple. Encara recordo aquella escena de Star Trek IV quan els membres de la tripulació es veuen obligats a viatjar al passat segle XX i l'enginyer Scotty es troba intentant fer funcionar un Mac, esperant alguna forma de comunicació més moderna que un senzill ratolí. Aquí la teniu:

si no us va be, aquí la podeu veure millor:
http://www.youtube.com/watch?v=Hh3C0vyyttk&feature=related

Una altra curiositat, un anunci de Macintosh. Aquest cop relacionat amb 2001, una odisea de l'espai. El film de Stanley Kubrick:

A banda d'altres punts de connexió amb la ciència ficció com aquest, la relació entre Apple i Star Trek sempre ha estat molt estreta i s'han retroalimentat mutuament. Fins al punt que la tecnologia d'Apple comença a semblar la d'Star Trek amb la sortida de l'iPad. Com ja havia comentat en un altre post anterior, la semblança entre el estri que fan servir a Star Trek:TNG i el iPad és impressionant. És casualitat? No crec. Més aviat crec que s'han inspirat en Star Trek per a fer el iPad. Fins i tot, el nom és similar.
En aquest video podem veure el capità Picard amb un iPad:

I clar, tanta semblança al final tenia que apareixer l'aplicació per a iPad que emula el sistema operatiu dels ordinadors de Star Trek. El LCARS:

http://trekmovie.com/2010/04/11/new-lcars-ipad-application-released/

Doncs res més, vaig a la iTunes a veure si trobo aquest fantàstic LCARS i me l'instal·lo immediatament.

Llarga vida i prosperitat a tots i fins al proper post.

Star Wars i II World War

• Fotomontatge de Star Wars i la segona guerra mundial

• Això és un fan d'Star Wars i el demés són històries

      (p.d.)no voldria ser jo qui hagués de treure la pols)

V (Update)

La veritat és que vaig començar la sèrie amb escepticisme. Les comparacions són odioses i, per molt que hagin passat els anys o precisament per això, tinc força idealitzada la V dels 80, almenys els primers episodis. No els darrers, que van convertir la sèrie en un aiguabarreig entre 'El equipo A', 'Falcon Crest'. Però els primers els recordo força bons. La primera mini-sèrie era força ambiciosa. Aconseguia ser una alegoria del nazisme i d'aquí en treia la força. El símbol dels visitants era clarament la esvàstica nazi. Els missatges d'amistat que propagaven estaven basats clarament en la propaganda nazi als països ocupats com ara França. Tot això va aguantar fins que es va descobrir l'engany dels visitants. Aleshores es va declarar la guerra oberta i la sèrie va canviar i es va convertir en una altra cosa. Però la sèrie al principi era força ambiciosa i tenia missatge i fons i va tenir un resò a nivell mundial.

Ara no. És el temps que he tardat en assimilar, que aquest 'remake' no té res a veure amb la sèrie dels 80 en les formes ni en el fons, el que he tardat en començat a disfrutar de la sèrie per si mateixa. I és que aquesta sèrie ni te missatge, ni te fons, però si que te entreteniment pur. No és ambiciosa com la seva predessora, ni té tan pressupost n'estic segur. Els efectes especials són dolentissims per ser actuals. L'interior de la nau visitant és completament virtual i és nota i molt. La nau sobre la ciutat sembla un bunyol digital sobrepossat. Però la sèrie m'ha enganxat i molt. La 'maquiavelositat' (si és que aquest terme existeix) de la reina dels visitants (Anna) no té fi. És més dolenta que la tinya (això si que ho te en comú amb la seva predecessora, la Dianna). Els personatges, pocs però interessants. Be, a excepció del noi que és d'allò més ruc, no s'entera de res. L'estan manipulant per tot arreu. La Resistència, sembla bastant d'anar per casa, de moment. Son quatre gats. Exactament quatre, no és una metàfora. Però el fet de reconèixer les limitacions de la sèrie i que no pretengui allargar més el braç que la mànega és la clau. Ja estic frissós per veure quin una en prepara en el proper episodi la lagartija aquella.

Stargate Universe (Update)

Desprès de veure uns 9 episodis de SG-U (Stargate: Universe) ja em considero amb el coneixement de causa per opinar sobre la sèrie. Almenys sobre el que s'ha vist fins ara. Mai es sap, les sèries poden canviar de rumb en funció de l'audiència. I el que vist fins ara és molt diferent de les anteriors sèries de l'univers de Stargate. Vol ser una sèrie molt sèria. Vol seguir l'estela de Galactica . Vol ser dramàtica. Més adulta. I ho aconsegueix, però a quin preu...
Per a mi, la diversió. S'em fa feixuga. Aquest ritme lent, aquesta 'majestuositat', aquest mirar-se el melic.... Tinc la sensació de que en tots els episodis passa gairebé el mateix, amb petites variacions. Això si, l'ambientació de la nau està molt ben aconseguida. Resulta claustrofòbica fins i tot per a l'espectador que és el que es preten, ja que per si no ho sabeu estan atrapats en una nau a millons d'anys llum de la Terra. Una nau que te posat el pilot automàtic i no la poden dirigir. Com no poden limitar-se a l'espai reduit i fosc tota l'estona han utilitzat molt be un recurs per a traslladar l'acció a la terra contínuament. Es tracta d'un aparell trobat per l'SG-1 crec, que permet intercanviar la consciència entre dos persones tot i estar a milers d'anys llum de separació. D'aquesta manera, per torns, van intercanviant-se amb membres de l'exèrcit de la terra i així s'evadeixen de la seva reclusió durant una estona. Això obre tot un ventall de possibilitats argumentals, doncs cadascú visita als èssers estimats a la seva manera però amb el cos d'un altre. I ho fan sense abandonar el tò dramàtic de la sèrie. La visita de familiars se m'esta fent pesada...

La sèrie intenta no seguir les pautes típiques d'aquestes sèries, (Stargate: Atlantis per exemple, no ho va aconseguir, reproduint els mateixos arguments de sempre en un altre contexte). Els personatges també son menys estereotipats de lo habitual. Tenen personalitats bastant ben definides i profunditat. En això també intenta desmarcar-se de les altres sèries de la franquícia. Intenta desmarcar-se però no sempre ho aconsegueix. Ja tenim aquí un episodi de viatge en el temps per un error en el sistema de portes estelars. Això si, intentant-li donar una perspectiva diferent de l'habitual i sense abandonar aquest tò dramàtic i pessimista que li dona personalitat a la sèrie, però que a mi no m'agrada. No hi ha ni una gota d'humor. Ni una. Inclús en algun episodi apareix el coronel O'Neill amb un tò molt més seriós del que l'hi coneixem. Ara, si us agraden les sèries dramàtiques amb personatges profunds aquesta és la vostra.

Anterior post: Stargate Universe

Forbidden Planet (Planeta prohibido)

Una nau dels Planetes Units és encarregada d'investigar que li ha passat a la tripulació del Belerofonte. Encarregada d'investigar l'estel Altair, s'ha perdut comunicació amb ella. Un cop la nau arriba al planeta, troben com a únic supervivent, un doctor, la seva filla, i el robot Robby, que viuen en una magnífica residencia. Però no tot son flors i violes. Una força desconeguda amenaçarà la tripulació.

Forbidden planet és tot un clàssic de la Ciència ficció de l'any 1956. Els efectes especials estan força lograts per l'època i l'argument, basat en 'la tempesta' de William Shakespeare, es bastant típic de la CF de l'època. Es a dir, força filosòfic. Avui en dia, és un film que visualment té el seu encant 'vintage'.
A destacar el robot Robby, que va caure tant en gràcia, que va propiciar un spin-off (llavors no es devia dir així) amb ell com a protagonista. El primer robot humorista de la història del cine.

Spoilers:
Sembla ser, que el planeta havia estat habitat per una poderosa i prospera raça, els Krell, que van construir al subsol una gegantina instal·lació que proporciona energia inacabable.

Jo crec que, molts anys desprès aquest planeta tindrà uns altres habitants que hi instalaràn la seva base en òrbita del planeta. Em refereixo a Babylon 5 i al planeta Epsilon 3 al qual està l'estació orbitant. Pel que sabem per l'episodi de la 1a temporada, Epsilon 3 també conte una Gran Màquina en el seu subsòl abandonada per una civilització ancestral. Epsilon 3 es troba al sistema Epsilon Eridani. Com podeu veure, ambdos escenaris es repetèixen, tot i que hi han fet algunes reformes. Sens dubte deu ser el mateix planeta.

Forbidden Planet:
Babylon 5:
Finalment, un trailer de l'època en que van estrenar el fantàstic film. Atenció a les lletres del trailer, grogues i anant cap l'infinit, no tant inclinades això si però prou familiars. Em recorden a alguna cosa molt i molt llunyana.

JAPALF (Just Another Post About The Lost Final)...o no

Doncs si, jo no podia ser menys. Jo també vull dir la meva sobre el final de Lost. Els que hem aguantat 6 temporades, els que hem suportat mil i un capricis dels guionistes de Lost, els que hem estat fidels sense que, de vegades, s'ho mereixin fins al final, tenim, com a minim, el dret al pataleo, o, si mes no, a dir el que opinem de tot plegat. He esperat molt de temps a que es confirmés el pitjor. He esperat pacientment al final de la sèrie per a buidar tot el que fa temps que penso i que no m'atrevia a dir per a no pecar de 'enteradillo'. Però ara finalment ha arribat el moment.

Primer que res, no se si felicitar o matar als guionistes. M'explicaré. Crec que han estat molt hàbils, o almenys mínimament hàbils al final, perquè era molt difícil sortir-se'n airosos. Tothom estava espectant. Tothom esperava un final convincent. Un final que expliqués els molts interrogants que ha anat sembrant la sèrie al llarg de tota la seva vida. Uns interrogants que els guionistes han deixat oberts i sense solució perquè realment els importava un be negre (o un os polar) si en tenien o no. Ells només rebien un input, i era que, com més coses deixaven per descobrir, com més enigmes més s'enganxava la gent. I al cap i a la fi, és l'objectiu de tota sèrie. Que tothom et segueixi durant el camí. És allò que diuen: lo important no és arribar al destí sino el viatge.

D'altra banda, no ens enganyem, i qui ho pensa crec que és molt ilús. Era impossible, impossible, que tot lligués. Això ja fa temps que està reflexionat. Tota la sèrie ha estat una fugida cap endavant contínua. Si que s'han resolt interrogants, si, però només per a encarar-nos a un altra pregunta encara més gran, i a més, d'altres preguntes que s'han quedat pel camí i que totes juntes no lliguen. Preguntes sustentades pel constant hermetisme d'alguns dels seus protagonistes, que s'han passat tota la sèrie posant cara de saber molt sobre el misteri de la illa i que no s'han molestat en cap moment en donar cap explicació als protagonistes, que, al igual que nosaltres, es preguntaven contínuament que estava passant al seu voltant. Gent com el Locke o el Ben, suposadament es guardaven les respostes per a ells mateixos, com en una posició de 'jo no tinc perquè donar-te explicacions a tú, mortal' quan en realitat, no n'hi havia cap de pla secret. Era una simple improvització. Hem estat ninots, titelles, igual que els protagonistes, ens han fet recorre la puta illa de cabo a rabo com uns tontos. Ara vaig amunt, ara avall, ara torno, ara vaig. Els aconteixements succeien al voltant i els protas en cap moment han tingut cap mena de control. I quan semblava que el tenien es barallaven entre ells per a conseguir-lo. Sempre deixant les vies obertes, sempre deixant interrogants en la base a partir de la qual han construït un gegant. Però aquest gegant tenia els peus de fang i arribava l'hora de donar explicacions. Arribava l'hora de tancar temes.

El final. (ara si, spoilers però no massa)

Com he dit abans la bola s'havia fet tan grossa que era impossible desinflar-la i estava a punt d'exclatar-los-hi a la cara. I que han fet? Doncs ens han passat la bola a nosaltres. Molt hàbils. Com devia ser la darrera reunió de guionistes? Aquí us presento una dramatització:

The Last Meeting.

Son les 8 del matí. El cap dels guionistes arriba a l'estudi sense son. Avui és un dia especial. No és com un episodi qualsevol i no es pot permetre tenir son. De fet, ja porta unes quantes hores sense poder acluclar l'ull, donant voltes al llit buscant una sortida al seu problema: com pot ser el final de la sèrie Lost?.
- Nois, a arribat l'hora. a veure, com ens hem sortim d'aquesta?. Algú te una idea? - Tots fan que no amb el cap. - Doncs ja podeu començar a pensar perquè d'aquesta no en sortim vius...
Desprès de 6 hores, uns quants cafés i 100 esborranys descartats per insatisfactoris llençats a la paperera, el guionista X s'aixeca de la cadira com si l'hi haguessin puntxat al cul.- Tinc una idea... - Alguns s'el miren amb cara d'esperança i d'altres d'escepticisme. El cap de guionistes s'aferra al bri d'esperança i fa callar a tothom. - Va, solta-ho!!!!.
Amb un somriure de picardia el guionista X comença la seva explicació. -Ja que no sabem com acabar...- una pausa per a crear expectativa -, perquè no fem que cadascú del públic és fabriqui el seu final a mida?.
El guionista X ha aconseguit crear prou d'interés com per a cridar l'atenció i tots acaben de parlar entre ells. El cap l'apreta. - continua!.
- Doncs es tracta de que hem de deixar a la imaginació de l'espectador el final. Està clar que tothom espera que es resolguin tots els misteris, però això no ho podem fer perquè per començar no en tenim la resposta, i per acabar, hem creat tants interrogants que no encaixarien entre si de cap manera. Aquesta és una batalla perduda, per tant no podem seguir per aquí. Descartem doncs el resoldre misteris. No podem fer un final al gust de tothom, perquè no el tenim. - El guionista X veu un glop d'aigua.

El cap de guionistes nega amb el cap. - Però això ens diu com no podem acabar la sèrie, però no ens diu com l'hem d'acabar.
- Un moment, encara no he acabat. Que més tenim a la sèrie a part de misteris sense resoldre irresolubles?. Quina ha estat la força de la sèrie?
Tots es miren uns als altres, fins que un agossarat respon.- Tenim una colla de personatges i les seves històries.
- Exacte! I aquesta ha estat la autèntica força de la sèrie. Els seus personatges i les seves històries. - Comença a caminar com un tigre engabiat per tota la sala. - Durant 6 anys hem fet conviure a la gent amb aquests personatges. Els hem explicat la seva vida. Els hem aproximat a l'espectador tant que s'han encarinyat, com a mínim, de tots i cadascún d'ells. Se'ls estimen!! i ara desapareixeran de les seves vides!!!
- Perdona però no veig per on vols anar. - Diu un guionista Y.
Però el cap de guionistes si que ho ha captat, per això és el cap. - El que vol dir X és que hem de fer un final emotiu. Un final en el que ens retrobem amb tots els personatges. En que els fem desfilar des del primer fins a l'últim. En que és retrobin entre ells i es tornin a ajuntar tots. Un final que emocioni a l'espectador. Que tingui la sensació agredolça de despedida. Un espectacle final ple de nostalgia!!!!.
El guionista X continua. -Exactament. I quin final més hi ha que la propia mort?. Els reunim a tots en la mort. Qui pot voler intentar explicar la mort? Aquest és el misteri de la humanitat. A més l'estat desprès de la mort és atemporal, lo qual ens va de perles per a lligar trames ireconciliables en un temps lineal. No voldran pas que també resolguem que hi ha desprès de la mort no? No som Deu, per favor!!! - Tots es fiquen a riure entusiasmats amb la idea i comencen a conversar entre ells.
Però el guionista Z del racó és l'únic que no està del tot convençut. - Un moment, això resultarà durant una estona però la gent no és tonta. Que fem amb els misteris irresolubles que hem deixat enrera?.
El guionista X pren la paraula. - Emprarem la inversió de control. - Tots se'l miren fent ganyotes. - Que???? Et penses que ets un personatge de Lost o que? Parla clar.
- M'explico. Fins ara el control del rumb de la sèrie el teniem nosaltres. No?. Però ara no sabem com acabar-ho no? Per tant, dimitim, deixem el comanament a l'espectador. La inversió de control consisteix en això. El control ja no el tindrem més nosaltres sino que el tindrà el propi espectador. Nosaltres només el guiem. Li donem unes pautes prou ambigues per a que ell les completi amb el final que ell desitja. Resultat. Cada espectador veurà un final diferent. Cadascú interpretarà el final a la seva manera i creurà que el que ell ha pensat és el final real i el que pensi la resta... be, la resta s'equivoca, evidentment. Tothom tindrà un final a la seva mida i tots contents.
El cap de guionistes amb cara de satisfacció plena, fa que sí amb el cap. - Molt be nois, resumint:

1. Ja hem vist que pel camí del raonament tenim les de perdre doncs no hi ha res que quadri, per tant emprarem la emoció al màxim. Sempre guanya la emoció a la raó. Per tant ha de ser un final emotiu. Això satisfarà a la major part de la gent.
   
2. La mort és el final dels finals i no requereix més explicació. Tan és, quan i com es moren. Ni ho sabem ni ho volem saber. Això ho deixem a la imaginació de l'espectador.
   
3. No intentem donar explicacions pseudo-científiques que no tenim.

Au, ja sabeu el que heu de fer, poseu-vos a treballar...

I tots agafen els apunts i comencen a dissenyar el final de la sèrie Lost...

Enciclopedia Fantaciencia (i III)

M'havia quedat en que la enciclopedia fantaciencia va desapareixer de la faç de la terra. Mai més la vaig tornar a veure en cap quiosc. Ni tan sols quan ja havien passat anys i lògicament s'havia d'haver finalitzat i algú l'hauria encuadernat i revenut, va aparèixer per cap botiga de llibres de segona mà, ni cap fira de llibres antics, ni de saldo, ni mercat de Sant Antoni.

Internet.

No va ser fins molts anys desprès, quan el naixement d'Internet, que vaig trobar alguna pista. Internet va resultar, ja des d'un bon principi, la plataforma ideal per al frikisme, col·leccionisme difícil i altres causes perdudes. I és que tan bon punt vaig tenir accés minimament a internet, això vaig ser el primer que vaig buscar. En aquells temps primerencs, funcionaven molt les news. Hi havia news d'infinitat de temes. I va ser allí, a un sobre temàtica de CF, on vaig preguntar si algú sabia on parava la EF. I si, algú va respondre, la col·lecció havia existit, no ho havia somiat, però malauradament, l'havien acabat abans d'hora. Enlloc de 9 volums, la cosa es va quedar al 4art. No se el motiu, si és perque no tenia èxit o va quebrar l'editorial. Tan es, vet aquí el motiu de la seva desaparició radical. Ningú l'havia acabat. Aquest descobriment va ser descoratjador, però tot i així no vaig perdre l'esperança d'aconseguir els 4 primers volums.

Un tastet.

En una altra ocasió vaig poder trobar una web d'una botiga de Barcelona de llibres d'antics i d'ocasió, que veneien la enciclopedia a un preu prohibitiu. Però no em vaig decidir a anar-hi.
Va ser fa relativament poc que vaig poder aconseguir tres dels primers fascicles a la llibreria Gigamesh de Barcelona. Algú se'ls devia vendre. Era poca cosa però em va fer il·lusió i em va donar esperança de que algú en algun lloc devia tenir almenys els 4 volums.

Una nova esperança.

De tant en quant feia una petita cerca per internet, a veure si trobava més informació. I va ser així que vaig descobrir que l'origen de la enciclopèdia, la seva terra natal, era Italia. Es veu que allí si que havia sortit completa. Els 9 volums. I si la podia aconseguir en Italià? No seria el mateix però no hi ha altra manera de tenir els volums que aquí no van aparèixer. S'obria una nova possibilitat, però de moment va quedar aplaçat el tema.


Ebay

I va ser l'altre dia no se perquè, en un d'aquells dies tontos, vaig buscar a Google a veure si hi trobava quelcom més. Va ser quan vaig trobar aquest post en un blog Tonnerre de Brest. Això va fer renèixer novament l'interés per la EF. Vaig començar una cerca exhaustiva i vaig descobrir que algú havia venut els 4 primers volums en castellà per Ebay. Malauradament la subasta ja s'havia acabat feia només un dia. Quina mala sort!!!. Com que Semblava una empresa de llibres antics vaig posar-me en contacte amb ells per saber si en tenien més. Malauradament era l'únic i l'havia comprat un norueg.

The Italian Job

Vaig eixamplar la cerca a l'Italià. A la versió italiana. Aquí vaig trobar més referències. A l'ebay italià algun es venia alguns volums, però va ser a una web italiana on la gent busca, compra i ven tota mena de llibres antics, descatalogats on vaig trobar algú que veneia tota la enciclopèdia sencera (en italià clar). Em vaig posar en contacte amb el venedor (amb italià macarrònic) per a veure com respirava i em va donar bones sensacions. M'ho vaig rumiar uns dies mentres negociava i preguntava sobre la forma d'enviament i el cost final de l'operació i finalment vaig decidir comprar-ho. Vaig pagar per PayPal sense cap problema i 5 dies desprès, un dissabte pel matí, el carter em puja un paquet gran.

Io sonno molto contento!!

Quins nervis!! Quina emoció!!! Immediatament vaig començar a obrir el difícil paquet ple de cinta adhesiva. A dins, m'esperava la EF, el meu Sant Grial. Efectivament, ben embolicada entre papers arrugats de diari i plàstic protector allí estava. En quin estat? Bastant bo, la veritat, per fer gairebé 30 anys, està bastant ben conservada. Amb algunes cantonades arrugades de la coberta pero l'interior està perfecte. Sembla mentida. Incloia a més els 3 pòsters que donaven apart i 2 volums més (11 en total) amb el recull de pòsters més petits, il·lustracions que incloia cada fascicle. Per fi podia veure un altre cop aquelles il·lustracions que em van fer sommiar de petit!!! Aquells escenaris de fantasia que m'havien maravillat!!! Això si, amb italià... però be, no ens enganyem, a aquestes alçades tots els temes de l'enciclopedia estan molt mamats i be per contexte, o be perque l'italià no és dificil al tenir la mateix arrel, s'enten bastant be amb una mica d'esforç. De qualsevol manera els volums que aquí no s'havien editat no hi havia altra manera de tenir-los. Ara només falta que algun dia soni la flauta i pugui, si m'apeteix, a més, aconseguir els 4 volums en castellà.