Funny Games

Hi han films que transmeten i aquesta n'es un. Però no son sentiments agradables. És un film expressament dissenyat per a provocar els sentiments d'ira, ràbia,impotència, desesperació etc... respecte al que està transcorrent per la pantalla. Per a mi ho ha aconseguit plenament. Vol ser una evolució de 'la naranja mecànica', (potser el blanc de la indumentaria dels personatges n'es un homenatge?), o sigui, la violencia 'per se' del jovent sense cap excusa social, ni trauma infantil ni problema familiar. Simplement com un joc. N'hem pogut veure exemples reals als telenoticies. darrerament. El film plasma molt be la indiferència, el sense-sentit mes absolut, la absencia de valors i la fredor amb la que alguns juguen amb la vida dels demés. Només espero que no facin gràcia i generi imitadors.

Bola de drac o Bola de Caca de vaca

La industria del cinema nordamericana és com un vampir assedegat. Un vampir al que la desesperació el fa buscar víctimes cada cop més lluny del seu cau, que no respecta res ni ningú, que li xuclaria la sang a una vaca anèmica, desnutrida, moribunda sense cap pudor. És com un tsunami que ho arrassa tot sense complexos.
Abans tenien la barrera dels efectes especials. Un límit que frenava molts dels projectes "impossibles" (alguns cops no lo suficient o sino vegeu "Los 4 fantasticos" o "Spiderman" dels 70). Però aquest límit s'ha trencat. El que abans era impensable transformar en imatge real, ara és possible. Però enlloc d'aprofitar aquestes eines per a al be, s'han decantat pel camí del mal que sempre és més fàcil. "El lado oscuro más fácil es" Yoda dixit.
I és que ja ni tan sols sense reclamar creativitat, el que havia de servir per fer possible el portar a la gran pantalla grans projectes de cifi de la literatura s'ha convertit en una eina per transformar productes d'èxit garantit procedents d'altres medis de comunicació, remakes inútils, estèrils de clàssics en blanc i negre. Ni tan sols la lliçó de portar el Senyor dels Anells a la gran pantalla ha servit per a que cundeixi (no se si es diu així en català) l'exemple. El gran risc va ser, crec, ben recompensat amb un gran èxit. No se perquè no ha arrivat a la ciència ficció. S'ha intentat reproduïr l'èxit amb altres novel·les de fantasia de menor repercusió però que també eren trilogies, i així almenys poder prorrogar l'èxit uns anys. On és l'adaptació de "La Fundación" de l'Isaac Asimov? On son els guions nous que no siguin adaptació de res i que aportin quelcom? No, és més senzill adaptar un manga dels 90 en forma de film que no te gran cosa a veure però que conté uns quants trets que la gent pugui identificar (com ara el nom). Aneu a fer punyetes, xucòpters de merda!!!! Visca el P2P!!!!

Trailer de Star Trek

Serà possible!!! aquesta colla de galifardeus em fan sentir vell. Cony, jo era del Kirk i Spock de tota la vida... be, de les pel·lícules que consti ehh, que la sèrie clàssica la vaig veure pel Canal 33 a posteriori. "Que no estamos tan mal!!! hombre!!!" com deia aquell i em plantifiquen un trailer de la nova entrega de Star Trek de la que ja n'havia avançat les cares noves que faran de la vella tripulació. La veritat és que, mirant-ho fredament, fa bona pinta el traileret (els trailers sempre fan bona pinta, desprès és quan venen els problemes), tot i que veig molta acció per a ser Star Trek. I ara acabaré amb una confessió: encara no he acabat de veure DS9 i Voyager. Si, ja ho se.

[gigamesh] Firma de libros de Lois McMaster Bujold en la librería Gigamesh

Estimados amigos:

El próximo miércoles 26 de noviembre, a partir de las 18.30h, la
escritora Lois McMaster Bujold firmará ejemplares de sus obras en la
librería Gigamesh.

Lois McMaster Bujold es la autora invitada a la entrega de los
Premios UPC de Ciencia Ficción, que se celebrará en el Aula Màster,
edificio A3, del Campus Nord de la UPC (C/ Gran Capità, s/n), a partir
de las 13.00h.

Más información sobre la entrega de premios, aqui: http://bibliotecnica.upc.edu/cienciaficcio/novetats/novetats.asp#Novetat_51

Podéis traer los libros de casa :)

Os esperamos. Un abrazo,

Álex Vidal
Ediciones Gigamesh
http://www.gigamesh.com

Doncs jo n'he llegit uns quants d'aquesta senyora. M'ho vaig passar molt be amb la saga de Vorkosigan. Hi vaig!!.

Regal de Nadal

proximamente en sus pantallas:

Wanted

Un film plagat de fantasmades impossibles. No hi ha gaires excuses per a justificar fantasmades que ni els de Matrix van ser capaç de reproduïr al seu mon virtual. Aquest cop, com a super-assassins son capaços d'accelerar el seu pols per a guanyar velocitat, però això no justifica que un home salti d'un edifici a un altre, que facin peripècies amb els cotxes trencant totes les lleis de la física, o que disparin bales amb efecte.

Dit això i forçant al màxim el sentit de la suspensió de la incredulitat, el film resulta força entretingut. En l'argument novament segueix el patró de Matrix. Un noi fart de la vida monòtona i de que el trepitjin se li dona la oportunitat de ser algú especial.

(Obro parèntesi filosòfic)
Independentment de les humillacions del jefe a la feina i de que la novia et possi les banyes que evidentment no son desitjables, ningú vol ser un desconegut, una persona anònima, un 'ningú'. Es que ningú es sent feliç sent qui és?. És una constant des de fa molt temps. El Peter Parker d'Spiderman, el Neo de Matrix. Una repetició del patró del camí de l'heroi amb la variant de que el protagonista no es feliç amb la seva vida anònima i li donen la oportunitat de convertir-se en algú molt especial. Li injecten un sentit a la seva vida. Aquesta reiteració en el cinema d'avui en dia posa de manifest que hi ha quelcom que no acaba de rutllar en la societat. Hi ha una manca de sentit en el que fem i perque ho fem. Una manca d'objectius i de sentir-nos realitzats. Ens arrastrem per la vida?? Reflexionem-hi si us plau.
(Tanco parèntesi filosòfic)

Doncs el film el comparen amb 'Shoot'em up', però jo crec que és millor. Almenys hi ha una mínima història per sota i fantasmades apart, crec que la peli entreté i t'enganxa. La fòrmula del camí del heroi sempre funciona.

Hello boy 2 (Men in Red)

Durant el temps des de que vaig veure hellboy 2, (i d'això ja fa uns quants dies), poc a poc ha anat minvant la meva opinió positiva sobre la pel·lícula, fins un punt que no pot baixar més.

I això que al primer cop de vista, em va semblar millor que la 1a part. Primera part, per cert, de la que sempre he tingut la sensació que tenia quelcom que no m'acabava d'agradar però que admeto, vaig ser i segueixo sent incapaç d'identificar que era, segurament a causa dels meus limitats coneixements de cinema. Tot i així ho intueixo però no ho se explicar.

Doncs com deia, la segona part em va semblar millor que la 1a, i els meus arguments eren de quantitat, que no de qualitat. I és que la 2a part està cuinada amb els mateixos ingredients però amb més abundancia. Va ser com quedar-se tip amb un dinar copiós. Però seguint el símil, tot i que et quedes tip amb el temps et va tornant la gana. I això és el que m'ha passat.

Si, hi ha molta acció, hi ha molts monstres (massa descaradament de l'estil del 'Laberinto del Fauno' pel meu gust, allí quedaven molt be però en aquest cas crec que haurien de ser d'un caire diferent), molts efectes, molt de tot més que la 1a part, però... el tema de la pel·lícula, sembla fet a proposit per a encabir els monstres estil Laberinto del Fauno, no al revés. Igualment sembla un guió dissenyat a la mida de l'aspecte visual i no al revés.

L'argument de la primera part, el tema de l'ocultisme nazi, em resultava molt més atractiu, que una història basada en un conte de fantasia de la segona part.

D'altra banda, el tufo a 'men in black' s'anava apropiant de la pel·lícula. Primer una gracieta amb una mena de pop de fons a l'organització. Desprès un submon que no pot veure la gent normal etc...Canvíes monstres per extraterrestres i et queda Men in Black. (en aquest cas potser seria Men in Red).

Tots aquests elements van restant actius al film, fins al punt de que per mi a hores d'ara, està per sota de la primera part

L'única perla dins tot aquest despropòsit és el nou personatge. El disseny de la escafandra del personatge del doctor resulta de lo millor de la pel·lícula, recordant-me a un disseny d'un possible caçarecompenses de Star Wars.

Marte Rojo

Aquest estiu he llegit a banda del primer llibre de Dexter i alguna altra història que ara no recordo, 'Marte Rojo'. Senzillament impressionant la quantitat de documentació de la qual s'ha hagut d'empapar per a poder reproduïr la versió de la conquesta de Mart més versemblant que s'ha fet mai. Tal com diu algú sembla com si ens expliqués algun fet que ja ha succeït. M'encanta les reflexions dels protagonistes sobre el futur de Mart. La controversia entre la terraformació i la no-terraformació, les reflexions filosòfiques... Feia molt temps que no disfrutava tant amb un llibre de ciència ficció.

Desprès d'una pausa, començaré la segona part. Marte Verde. I es que estem davant una tetralogia:

1. Marte Rojo
2. Marte Verde
3. Marte Azul
4. Los Marcianos
   

Esperem que el segon no decaigui i no perdi l'impuls de la novetat i del descobriment del primer.

p.d.: No se que te Mart que ens fascina. Em pregunto si algo genètic dins nostre ens hi remonta en l'espai i en el temps molts milers d'anys enrera.

Wall-E

La humanitat ha abandonat la terra intoxicada i plena de brossa, però encara hi resta el darrer dels robots de recollida de brossa que continua la seva tasca incansable. Però és sent sol...

Aquesta seria la sinopsi d'el nou film fet per ordinador de la Disney WALL-E. Un film que en un entorn de ciència ficció, arriva a tocar la fibra. Un film sense pretencions que compleix amb l'objectiu d'entrenir i que fins i tot emociona.
Una definició d'animar segons el diccionari seria: "donar vida, energia i esperit al cos" i això és el que succeeix els primers minuts. s'ens presenta el personatge, qui és, que fa, i poc a poc, se'l va vestint de sentiments.

Alguns quan fan animació aconsegueixen realment animar de veritat tal com diu la definició, com és en el cas d'aquest film. Ni que sigui un personatge tan fred a priori com un robot, (i a més generat per ordinador). Mentre que altres sembla que han oblidat, (o se'ls ha acabat la pòcima màgica) per dotar de vida i esperit ni tan sols a personatges interpretats per actors de carn i ossos.

I es que quan se'n sap es pot animar (o sigui dotar d'ànima) el objecte més mort, ni que sigui una pedra. I quan no se'n sap es pot desanimar el personatge més viu. Vet ací l'habilitat d'uns i la patosseria d'altres.. eh Senyor George Lucas? (Recordis de R2-D2 i C3PO).

Sens dubte Wall-e passarà a la història dels robots més destacats del cinema.

The Dark Knight

Em congratulo de poder dir que efectivament, és la pel·lícula de còmics de superherois més perfecta fins al moment. De fet, inclús sense encorsetar-la dins del gènere, és una molt bona pel·lícula de per si. L'únic però potser seria la durada. Tampoc no calia fer-la tan llarga. Però la contrapartida és que no paren de succeïr esdeveniments a un ritme lleuger, constant, sense pausa. Al seu costat, els films dels 90 de Joel Schumacher i Tim Burton són per a nens. Aquesta en canvi és una pel·lícula adulta, sèria, que es decanta cap al realisme.

El personatge de Batman creix, madura, no només en la seva gadgeteria que també realitza un "upgrade" sino en la seva personalitat i relació i definició. Els seus objectiu, raó de ser, es consoliden i es configuren a marxes forçades. Marxes forçades per un motor de canvis extern anomenat Joker, que fa evolucionar els personatges al seu voltant. A les males evidentment. Juga amb ells i els sacseja com si fos un tifó. Una força de la natura desbocada que situa en Batman al lloc on li pertoca just en el moment en que es comença a plantejar que potser ja no es necessari. L'altre personatge, el fiscal del districte Harvey també es evolucionat per obra i acció d'aquest engendre. El personatge del Joker, tan ben interpretat per un malauradament desaparegut Heath Ledger, moldeja el nou Status Quo de la ciutat al seu gust.

Nosaltres també, com a espectadors, som, des del primer minut fins al darrer, arrossegats pel Joker. Ens porta junt amb els altres personatges per on vol al seu antull, en un ritme constant i sense aturador. Tens la sensació de que sempre va un pas per endavant de nosaltres i d'ells. Fins al punt que de vegades sembla omnipresent i omnipotent.

Una de les eines que el Joker utilitza per a manipular els personatges és la responsabilitat del lliure arbitri. Qualitat que ell mateix no té doncs no té remordiments, ni culpa, ni moral que el lliguin convertint-lo en algo realment molt perillós. En Batman escolleix i cada cop que pren una decisió cau sobre la seva conciència. El fiscal Harvey també. I també el comisari Gordon. Escollir és una responsabilitat molt pesada que a Bruce Wayne no li agrada. Però que el seu alterego ha d'assumir si vol seguir endavant. El Joker novament forçarà la situació obligant a prendre decisions i a acceptar la responsabilitat a tots ells. Els arrossega cap a un remolí de decisions díficils però ineludibles que els força a definir-se i a evolucionar.

En definitiva una gran pel·lícula i pel que fa a el que es pot veure ultimament doncs la millor des de fa temps.

Batman (part II)

Un cop finalitzada la etapa Tim Burton les següents adaptacions ja no van resultar tan afortunades. Joel Schumacher va ser el director encarregat de portar endavant el projecte.

Batman Forever (1995)

Seguint el esquema que tan be els havia funcionat l'anterior part, apareixen dos arxienemics d'en Batman al mateix temps. Aquest cop toca el torn de Two-face (dues-cares) i The Riddler (enigma) interpretat per Tommy Lee Jones i Jim Carrey respectivament. Evidentment es perd el toc Tim Burton i on hi havia foscor hi trobem fluorescencia. El mateix Bruce Wayne canvia de rostre i és Val Kilmer qui en pren el relleu. Apareix en Robin per a reforçar la plantilla i equilibrar una mica la lluita (Chris O'Donnell) i la incombustible Nicole Kidman com a nova novia, doctora Chase Meridian. I es que no hi falta noms en aquesta producció. Tot i així no va aconseguir l'èxit de les anteriors parts i el resultat va ser mediocre.

Batman & Robin (1997)
Joel Schumacher repeteix direcció en una producció continuista respecte l'anterior. De fet, es limiten a repetir l'esquema de Batman Forever, inclús crec que el montatge és un calc. La disposició de les escenes resulta clavada a l'anterior part de forma irritant. Aquest cop en Robin ja forma part de la plantilla i a nivell d'actor és l'únic que repeteix (Chris O'Donnell). La resta tots nous. Començant pel propi Bruce Wayne que ara serà George Clooney. Igual que a l'anterior aquí també s'afegeix una nova incorporació al equip (si la cosa hagués continuat unes quantes pel·lícules més al final serien un batalló). Es tracta de Batgirl (Alicia Silverstone) que no està gens en forma per a fer de superheroina a no se que les cartutxeres li serveixin per a guardar-hi bat-pistoles. Els dos dolents de torn (com no!) seràn Mr. Freeze (Arnold Schwarzenegger) i Poison Ivy (Uma Thurman). En quant a l'ambientació segueixen les llums de discoteca fluorescents de l'anterior part. Fent una broma fàcil diria que la puntuació d'aquesta pel·lícula arriva a baixar sota zero.


Ah, m'oblidava del majordom. Menció especial per a ell, l'Alfred, (Michael Gough) que és l'únic actor que es manté al llarg dels 4 films, capejant tots els temporals.

I doncs, imagino que van baixar tant la qualitat i la taquilla que ho van deixar estar. Però un personatge tan carismàtic no pot deixar-se així com així. Van deixar passar uns quants anys. Ho van deixar reposar per retomar-ho amb més energia fa no gaires anys.

Catwoman (2004)
I quan pensavem que no es podia baixar més el nivell van posar-se de moda un altre cop els superherois al cinema i van tenir l'ocurrència de perpretar un subproducte anomenat Catwoman. Amb Halle Berry emulant a la Michelle Pfeiffer i Sharon Stone com a dolenta. Puajj... la pitjor pel·lícula de superherois (amb el permís de Punisher).


Batman Begins (2005)
Hi ha estat ja entrat el segle XXI que s'ha retomat el personatge. El 2005 es va estrenar Batman Begins, on es reconstrueix l'inici del personatge des de zero. Un director novell, Christopher Nolan, autor de Memento, és finalment qui es fa amb el projecte. Per mi (i per molta gent) Batman Begins és, fins a la data, la millor pel·lícula de Batman. El film hi apareixen actors de la talla de Christian Bale (Bruce Wayne), Michael Caine (Alfred), Liam Neeson, Katie Holmes, Gary Oldman, Rutger Hauer, Morgan Freeman....


The Dark Knight (2008)
I ja l'han estrenat.... La darrera part de Batman fins ara. La continuació de Batman Begins. Diuen que és la millor pel·lícula de superherois que s'ha fet mai. Esperem que sigui així. Avui sens falta l'aniré a veure al cinèma. Ja us informaré....

Michael Ironside

Avui estava fent zapping i en un d'aquests canals de TDT emetien un episodi de SeaQuest on apareixia Michael Ironside. El meu primer pensament ha estat: 'un altre cop aquest, es que surt fins a la sopa'. I tot seguit m'he preguntat en quins cents o milers de telefilms, sèries i pel·lícules ha aparegut el etern secundari amb cara de mala llet. Des que era petit que l'he vist a tot arreu. He investigat (o sigui he anat a la IMDB però queda mes xulo dir que he investigat, no?) i la llista d'aparicions arriva a la xifra de 178 sense contar les aparicions en diferents episodis de la mateixa sèrie. De la llarga llista les que em venen més a la memòria són com no, les que tenen a veure amb el gènere de ciència ficció (que no son poques).
1. Scanners (1981)
Aquella pel·lícula que una colla de mutants explotaven els caps amb el pensament:







2.

Mes Dexter

Si, tinc el mono de Dexter. Vaig acabar la 2a. temporada i ara tinc el mono. Així que mentres no comença una nova temporada estic llegint les novel·les. Hi ha un refrany que diu 'A falta de pan buenas son tortas'. De moment la primera 'Dexter. El oscuro pasajero' està sent clavada a la 1era temporada de la sèrie, però també hi ha una 2a. novel·la 'Querido Dexter'. De fet la sèrie és una adaptació de les novel·les. De moment és el que hi ha. Us deixo el trailer de la 3a. temporada per anar fent boca:

Cartelera de lo Fantàstic

Aquests dies de vacances he vist força pel·lícules del gènere tant en DVD com al cinema. D'una qualitat més o menys bona la qüestió és que hi ha molta oferta per a tots els gustos. I això que encara no han sortit els plats forts 'Dark Knight' i 'Hell Boy 2'. Aquesta és la cartelera que hom pot veure al seu cinema local:




Així que aquí us presento el menú:
De entrant, tenim
Las Crònicas de Narnia: El principe Caspian. La segona adaptació del mon de Narnia.
Suggeriment: Podeu jugar la carta 'Portar al cine als nebodets/fills' per a veure-la, si necessiteu una autoexcusa o algún motiu de prou pes per veure-la si d'entrada us fa pal.
Accessoris: Recomanable us endugueu una bona dossis d'innocència infantil, en spray per exemple i l'aneu inhalant durant el film.

De primer plat, un Hancock. Seguint amb la via de personatge torturat que sembla ha emprés el Will Smith des de 'Soy Leyenda'. Pel·lícula efectiva. Al gra. Un refrigeri d'estiu car però alhora fàcil de païr i més fàcil d'oblidar. Una curiositat, aquest super-anti-heroi NO està basat en cap còmic, se l'han tret de la mànega.

De segón plat, (tot i que seria més adequat que fos un tercer) 'La Momia 3. La tumba del emperador Dragon'. Llarga i difícil de païr.
Això si, pura acció. Per mi que no han corregit un dels errors de la 2a part, la durada excessiva. Tot i així és un simple i pur entreteniment. Sembla que a l'estiu no volen que gastem massa les neurones.

I finalment les postres, 'X-Files: creer es la clave'. Com diu el títol creure que aquest film pot funcionar és la clau. A mi em va agradar dins del que cap. No deixa de ser un episodi d'X-Files que és situa uns anys desprès de retirar-se de l'FBI. Per mi no calia que fos un gran blockbuster amb un enorme pressupost en efectes especials sino que conservés l'esperit de la sèrie. I em sembla que aquest episodi el conserva més que l'anterior pel·lícula. Si , és mes intimista, la trama no resulta massa espectacular, però es tracta més la relació entre Mulder i Scully, Scully i Mulder. Trobo a faltar una mica el ambient de conspiració que acompanyaven els episodis d'arc, el veure els protagonistes en el centre de l'huracà, i això de que els vagin a buscar com qui va a buscar un artilugi antic al magatzem de l'area 51 no em fa massa el pes. Però vist els resultats de les conspiracions mal resoltes i improvisades que van destruir la sèrie, potser millor un episodi d'aquests autoconclusius que és en definitiva el que els ha sortit.

Be, bon profit i si cal preneu sals digestives. Més que res per fer lloc a l'estomac, perquè aviat arribarà el plat fort : ratpenat al forn. I pel que diuen per la xarxa i els veins americans aquest si que serà per llepar-se els dits!!!!

Bon estiu!!!

Batman (part I)

Ara que s'apropa la estrena de la nova pel·lícula de Batman se m'ha acudit recuperar els altres films que no vull que caiguin en l'oblit (algún potser si).

Batman (TV) (1960)

El salt de Batman a la gran pantalla va estar precedit per un salt més modest a la petita pantalla. Qui no recorda la insufrible sèrie de Batman amb actors reals i (panxes també reals) que van fer per TV3 fa ja tants anys com les olimpíades de Barcelona (o potser menys). Tanmateix la sèrie no era dels 90 sino dels anys 60. Va durar unes 3 temporades abans no la cancel·lessin. El actor que feia de Batman era Adam West acompanyat sempre del seu inseparable soci Robin. Producte cutre on n'hi hagi.

Aquí a la wikipedia en teniu més info
http://en.wikipedia.org/wiki/Batman_(TV_series)

i aquí una mostra:

Batman (1989)

Però van passar els anys i al 1989 els 90 s'adelantaven amb l'arrivada del gloriós moment en el que el superheroi va fer el salt a la gran pantalla. I va entrar per la porta gran amb una producció de l'afamat Tim Burton, amb una campanya publicitària mai vista, amb el recolsament musical (bso de Danny Elfman apart) de Prince. Interpreta Batman Michael Keaton, i el dolent, el Jocker, interpretat per Jack Nicholson. Acabaran convertint-se en el protagonista real dels films de Batman i en l'alicient més gran (enfront un insuls Batman). La noia de torn, Kim Basinger. Se de bones tintes que no va resultar un producte com l'hi hagués agradat al bo del Tim Burton doncs no li van concedir la llibertat creativa que hagués desitjat. Tot i això, hi va deixar el seu toc personal i un munt d'imatges força poderoses per a la història del cinèma. Podeu veure el trailer:

Batman returns (1992)

L'èxit de Batman va ser absolut. Eren temps en el que l'estrena d'un film així resultava ser tot un aconteixement. Evidentment, acabaven d'encetar la gallina dels ous. El 1992 va arrivar la 2a. part. Aquest cop en Tim Burton va rebre el premi a la seva "submissió" a la comercialitat i li van deixar fer un producte al seu gust i estil més personal: "Batman returns". Pel·lícula fosca com casi totes les del Tim Burton i més. El plat fort era l'aparició de dos arxi-super-enemics de Batman al mateix temps, d'una banda el Pingüí, interpretat per Danny DeVito i de l'altra la Catwoman, amb un cenyit vestit de cuir negre i un fuet que devia provocar més d'una erecció a algun sadomaso de l'època, i a més sumali que sota el vestit s'hi amagava la Michelle Pfeiffer. El film també va deixar escenes per a la posteritat. D'aquelles que surten sempre als trailers i que són bandera i presentació del film i que queden en el imaginari col·lectiu.


Fins aquí la etapa Tim Burton. A la segona part us parlaré de les següents i no tan afortunades adaptacions.

Fins aviat.

Dexter (Errare humanum est)

Si, em vaig equivocar amb Dexter!!!!!!! Us he de confesar que hi estic enganxadissim, la 1a temporada va començar fluixa i em va costar pujar al carro però un cop hi estàs pujat no en pots baixar fins al final. Ja vaig per l'episodi 8 de la 2a. temporada i això s'està acabant malauradament, doncs només hi han 2 temporades, de moment. Per sort, he vist que han editat les dues novel·les en que està basada la sèrie i que cauran en les meves mans properament, un cop hagi acabat de veure-la.
A veure, en Dexter és tipus simpàtic, que cau be, i mira que és un assassí implacable, doncs inspira confiança, i això resulta curiós. La veritat, em sorprenc patint per què no l'agafin i penso i reflexiono: 'però si és un assassí sanguinari!!!' Però no hi fa res, al segon, continuo simpatitzant amb el personatge.

Hulk 2

Anava a veure 'El increible Hulk' pensant veure un remake de la primera part amb actors diferents. Per sort em vaig equivocar i és tracta d'una segona part. No tenia ganes de tornar a digerir el començament...El experiment... la transformació...això ja ho hem vist un cop. Per sort van refer la 1a. part en un resum molt ben fet al començament de la pel·lícula amb els nous actors. D'aquells resums que dius... calia fer tota una pel·lícula per veure això?. A la continuació tampoc és que s'hi hagin trencat molt les banyes. Cap al principi vol adoptar una mica el tò de la mítica sèrie de TV dels 80: la tragèdia del tio que sempre ha de fugir (amb came del Lou Ferrigno inclòs), però desprès es 'marvelitza' i es torna més un còmic d'acció, com, d'altra banda, ha de ser. En certs moments em recordava a Robocop 2. No està malament la pel·lícula. Resulta força distreta, que és l'objectiu. El que més em motiva és la operació que estan duent a terme, molt típica dels còmics Marvel, per unir varies sèries i fer possibles crossovers i una futurible pel·lícule del grup de superherois "The Avengers". Ja vam poder veure un primer pas a IronMan i a Hulk hem vist un cameo del mateix IronMan. Siiii!!!!! Estan formant els Avengers. Però encara falta gent... Capitan Amèrica, Thor,... com a minim. Ja estan preparant les respectives adaptacions al cinema. De fet, el tema del supersoldat ja el podem veure a Hulk mateix, de manera que tot s'entrellaçarà perfectament. En definitiva, som davant un gran pla a gran escala per part de Marvel, per a portar al cinema el que ja fa anys que fan amb els còmics: Construir un únic univers on conviuen els diferents superherois, enlloc d'anar cadascú per la seva banda.
Respecte a les futures adaptacions em preocupa Thor. Fins ara, tots eren mes o menys versemblants, es recolçaven en la "pseudociència" que tots coneixem portada a extrems fantàstics, però d'alguna manera es podia considerar ciència ficció. Hulk obté els poders a partir de la radiació gamma. Ironman utilitza la tecnologia més sofisticada per construir-se. Però Thor..., no es basa en res científic. Es basa en la mitologia... No se com ho faran per integrar-lo en un univers únic i bastant versemblant. Serà interesant veure-ho...

Finals alternatius (compte spoilers!!)

Doncs aprofitant la distribució de pel·lícules en format DVD, s'ha ficat de moda el afegir com a extra, finals alternatius a les pel·lícules. Malauradament fins ara sempre m'han decebut bastant, doncs més que un final alternatiu, son lleugeres variacions que en el fons no canvien el sentit del final.
El primer final alternatiu que recordo estava inclòs en una nova edició del film. Allò que solen anomenar La versió del Director, era Blade Runner. Tot i que ara ja està mes vist el nou que no pas el original. Aquest és el original:


El nou simplement consisteix en eliminar aquesta escena i acabar just en la escena anterior.

1408

Aquest film també ens presenta un final alternatiu a l'edició en DVD. Un escriptor escèptic de fenòmens paranormals es queda atrapat en un habitació maleïda.

El efecto Mariposa

Recordeu aquest film, el protagonista descobreix que te el poder de tornar enrera en el temps concentrant-se en un diari que ha anat escrivint al llarg de la seva vida. Intenta canviar les coses i cada cop ho espatlla mes.
Aquí teniu un final més feliç:




i aquí un altre final suicida:





La Jungla 3

Recordeu la Jungla 3, amb el inefable John McClaine, doncs podria haver acabat d'una altra manera: El robatori te èxit i l'acció que veieu a continuació es situa mesos desprès a Austria on finalment en John troba al Gruber.

Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal

Be, ja he vist "Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal". Han passat 20 anys des del darrer indi i es nota. No repetiré tot el tema de l'edat de l'actor que ja s'ha parlat molts cops arreu. Bàsicament és una pel·lícula amb tots els elements que caracteritzen la franquicia i això va en detriment de la novetat. Entre que hi han coses en les que manca originalitat i d'altres que ja hem vist en altres franquicies semblants ("La busqueda"), suma-li a més, la edat de l'actor, tot plegat fa perdre força al conjunt final, convertint la pel·lícula en un aiguabarreig de nostalgia, amb cert flaire a despedida i anyorança de temps millors en que la joventut tant de l'actor com de la franquicia van crear una icona. En alguns moments veig el Harrison Ford fora del seu paper, intentant interpretar el paper d'algú altre que ja no és éll, però que va ser anys enrera. És l'Indiana que tots tenim idealitzat i que viu en la conciència col·lectiva difícil de retrobar en un Harrison Ford entrat en anys.

L'aprenent.
Al igual que van fer amb la Jungla de Cristal 4, afegeixen el noi jove que aporta frescor i dona un cop de ma quan toca l'acció. No és com a la "Jungla 4", en la que el jove, ajudava a John Mcclaine a moure's en un entorn massa tecnològic per al personatge dels 90. Aquí és el Indi qui es troba més "en su salsa" i el jove és figura com l'aprenent al qual l'indi introdueix els trucs de l'ofici d'arqueoleg aventurer (potser per convertir-se en el seu successor?).

Nostalgia.
La pel·lícula em produí un sentiment d'anyorança i la sensació de que han malvaratat els anys. Ens presenta un indy a punt de jubilar-se, que ha viscut una vida plena d'aventures, les quals se'ns insinuen en aquest film però que ens han estat negades i no hem pogut disfrutar. On son les claus d'Atlantis? On han anat a parar totes les aventures que hauriem pogut veure durant 20 anys des de la 'darrera creuada' quan el personatge (i el actor) estaven en plena forma? Sí, aquest film representa la fi d'una saga, però on és el que hi ha entre el principi i el final? Tinc la sensació que la 4a pel·lícula de l'Indy arriva 20 o 17 anys massa tard ó be que al llarg d'aquestes dues dècades les han fet i estrenat en un altre univers. Tinc la sensació de que m'he perdut alguna cosa...

Anyorança
També em produeix un sentiment d'anyorança de temps en els quals no hi havia tanta saturació de mitjans. Un temps en el qual estrenaven menys pel·lícules però de gran repercusió. On et sorprenien amb idees fresques i enginyoses. Us parlo d'una època no tan llunyana on no tot estava tan a l'abast de tots. On tenir una pel·lícula grabada era un luxe per poder-la gaudir molts cops. On les coses tenien més valor perquè no eren tan accessibles i eren més dificils d'aconseguir. Potser si que la vida del friki era més dura, però també valia més. L'edat d'or de l'Steven Spielberg i George Lucas. Ara l'Indy ha estat copiat mil i un cops. La competencia i la oferta és abrumadora. Els efectes especials ja no sorprenen a ningú. Cada setmana s'estrena un blockbuster. No tens temps de digerir un film que ja n'hi ha 2 més preparats. Ens trobem en un permanent estat de moviment en el qual res dura ni una setmana. Tot és una mena de fast-food cinematogràfic. La ironia és que tot això ho van començar aquests senyors i va ser en una galaxia molt i molt llunyana... però no en el temps. Ja se que parlo com un vell, però és el que hi ha.

Dues breus reflexions

No se si ha estat la estrena de la darrera part d'Indiana Jones i l'aparició de George Lucas a la TV o el haver vist Padre de Familia: Blue Harvest, però m'ha fet venir al meu cap de friki un parell de reflexions sobre la "ja no tant nova" trilogia:

1- Feu la prova, quants diàlegs recordeu de la trilogia clàssica i compareu amb el nombre dels que recordeu de la nova.

2- La nova trilogia va ser una mala idea: Independentment de lo bona o dolenta que fos, no s'hauria d'haver fet. Tot i que certament tots voliem saber més, hi han coses que millor no veure.
A diferència de la realitat, a les pel·lícules hi ha una gruixuda separació entre el be i el mal. El fet de justificar o intentar entendre perque el mal es torna en mal, és un exercici molt sà a la vida real, però no en el cinema d'aquest tipus. Darth Vader era el dolent, la encarnació del mal i com a tal ha de romandre així, sense grisos ni interpretacions, altrament és desmitifica el personatge. Per sort té tanta força que no ho han aconseguit.

Star Wars Ewoks Gospel

Pobrets ositos els Ewoks. Ja està be la gent sempre ficant-se amb ells. Que si només eren per fer ninos per a nens. Que si eren la nota còmica del Retorn del Jedi. Aquí us deixo un video reivindicatiu que ha fet algú per trencar una llança en favor dels petits habitants de la lluna de Endor destacant el seu important paper en la batalla final contra l'imperi. Gràcies al Carles Sants per enviar-me aquesta perla i sobretot per afegir-hi els subtítols en català. Sorprenent la intervenció en el video d'un convidat estelar (i mai millor dit).

Padre de familia: Blue Harvest

No se si heu vist mai Padre de Familia. "Family Guy" en anglès. Sèrie de dibuixos animats de la qual crec recordar que ja n'he fet alguna ressenya fa temps. La fan per La Sexta.

Doncs el friki del seu autor, el Seth Mcfarlaine, va demanar permís al George "Jedi Master" Lucas per fer la seva propia paròdia de Star Wars amb els personatges de Padre de Familia. Ja al llarg de la sèrie regular podem trobar contínues bromes i paròdies sobre Star Wars que també vaig recollir en algun post fa molt temps en alguna galaxia molt i molt llunyana. Doncs no content amb això van fer la seva propia versió d'Star Wars, on, el seu autor demostra el que li arriva a agradar Star Wars reproduint fil per randa cadascuna de les escenes de la famosa pel·lícula calcant exactament les imatges. Això si, desprès afegint-hi el gag. La veritat és que crec que hi hagués pogut treure més suc i és que penso que es va passar en fidelitat. Fins i tot la banda sonora és la del John Williams.

També és altament recomanable l'entrevista que podem trobar també al DVD entre el Seth Mcfairlane i el propi George Lucas. Entrevista que es va fer quan el va anar a visitar a les seves oficines. És nota que el George necessita que el seu gran mite no s'apagui i concedeix permisos per a fer parodies sobre el tema a diestro i siniestro. El George (em permeto la llibertat de tutejar-lo doncs amb els diners que li he entregat crec que en tinc tot el dret) explica que està enfeinat amb la nova sèrie de les guerres clon per a la TV. Desprès el Seth fa gala del seu coneixement sobre SW i en especial sobre la banda sonora tararejant-ne alguns fragments i posant a prova al propi George. Prova que no supera per cert. Finalment acaben els dos xupant-se les p***** (com diuen a Pulp Fiction, no penseu malament).

També podem trobar al DVD un recull dels gags sobre SW que trobem repartits per la sèrie. Però n'he trobat a faltar alguns de destacables.

Una curiositat: Blue Harvest és el nom que es va donar al projecte del Retorn del Jedi quan encara no es deia el Retorn del Jedi per tal de mantenir en secret el rodatge per a que els fans no els agobiessin.

Fame

En Fonamental m'ha concedit una estrella al seu passeig de la fama de blogs. Em sento honorat. La veritat és que fa ilusió. Gràcies a tots els que em llegiu i gràcies també a tots els que llegeixo pels moments de diversió que em brindeu, però com diu el Lobo a Pulp Fiction, "Bueno, no empecemos a chuparnos las pollas todavía".

Em toca seguir el meme-estrella i ho faig amb els següents blogs:

A offmagia perquè el cinema té molt de màgia i com diu el seu autor, els mags també son frikis.

Al Conner Kent per ser tant super-friki.

Al Neil per haver fet el viatge a la lluna i un petit pas per a l'home però un gran pas per la humanitat.

Al frikisaurus per la seva aportació a la causa del friki.

Al malaciencia per la seva tasca divulgativa.

p.d.: per a fer la vostra estrella: imagechef

Sèries de TV: Actualització

Fa un temps vaig escriure un post recomanant una sèrie de sèries (valgui la redundancia). Ara desprès d'uns quants mesos en que les he pogut gaudir he de dir que les meves valoracions han canviat una mica. (No hi ha res constant a l'univers).
Doncs, per començar :
Dexter, no he vist gaires episodis. Hi ha gent que hi està enganxada. Està be, però ho trobo un pel artificial tot plegat. O sigui, ja hem assistit a molts intents de crear personatges ambiguos. Personatges que no son precisament bons, però que acaben fent el be i no saps si en el fons resulta que no son tan dolents com aparenten o és que les circunstancies els porten sense voler a fer el be. Aquest cas diria que és 'rizar el rizo'.
Un assassí en sèrie, que mata i tortura, però només a altres assassins en sèrie (es passen una bona estona cada episodi intentant justificar com s'ha pogut 'domesticar' aquest impuls) i a sobre és de la policia i resolt crims, em sembla un pel massa. Jo crec que la comparació amb Hannibal Lecter és inevitable, però el Hannibal no està 'domesticat', és lliure i això el fa més inquietant. Crec que simbolitza el portar a la realitat els mals pensaments amb total impunitat i llibertat. De 8 a 7.

The Office: La vaig valorar amb un extremadament generós 9. Amb la 'novetat' em vaig enlluernar. Realment la vaig trobar original (tot i que és un remake). Però a força de veure episodis, veig que cada cop va perdent força. És complicat doncs si no et vols repetir has de posar els personatges en situacions cada cop més ridícules, amb la conseqüent pèrdua de versemblança. Característica que si que podies identificar als primers episodis. L'alternativa és caure en la repetició. La segona temporada camina pel fil de la navalla entre ambdos opcions. Passa de 9 a 7.

Rockefeller Plaza: He vist la 1a. temporada i aquí em reafirmo. És una sèrie que és digereix molt fàcilment però que no fa riure sino somriure. De 8 a 7.

Californication: He vist la 1a. temporada i em sembla que s'acaba aquí. De vegades les sèries duren massa doncs és difícil deixar-ho quan estàs al cim de l'èxit, però d'altres moren prematurament. I això és així en aquest cas. Desconec si és per falta d'audiència. Però tot el entramat que s'havia teixit al llarg d'11 episodis, és desfà ràpidament en l'episodi 12. Una pena. Ha tingut moments memorables.... De 7 a 8

El show de Larry David: Aquesta sèrie és com la tònica. Cada cop t'agrada més. Però em fica molt nerviós quan ha de donar el braç a torcer en situacions que son totalment injustes. Fa molta rabia. Es queda en el 7

Iron man si!!!

Ahir anava al cinema a veure una pel·lícula a escollir, quan en veure la cartellera quina sorpresa!! ja feien Ironman!!! No en parlem mes. Cap a dins!!

D'entrada comencem amb el trailer de Hulk i el de Hancock. Està clar que la cosa va de superherois. Un bon auguri. Ja n'estava tip de veure el trailer de "Rompiendo las reglas" (un remake modern de Karate Kid per a adolescents). Comença la pel·lícula. T'enganxa de seguida. S'ens presenta al personatge traslladat del còmic a la pantalla amb més carisma que he vist des de Lobezno a X-Men. Tony Stark. Un geni playboy amb molt humor. Molt ben aconseguit. Un paperàs. Al llarg del film el personatge evoluciona però sense perdre el seu toc d'humor i d'estil i millonari excèntric.

I el que també evoluciona és l'armadura. La versió final és fantástica!! I arriva l'hora de provar-la. Des de Robocop que no disfrutava tant amb les demostracions de poder, donant patades al cul dels dolents. Però no hi ha temps per massa ostentació. De seguida toca enfrontar-se amb amenaces més a la seva alçada...

En definitiva, m'ho vaig passar molt be. Si tinc algún però és potser és un pel massa llarga. 126 minuts. Però vaig disfrutar com un "enano" que diu aquell.

Alguns "detalls":

- Per exemple, el criat computeritzat és diu Jarvis, referencia al criat de la mansió dels Vengadors als còmics.

- El nom de l'organització que al film nombren encara que traduit (Escudo uff).

- El cameo típic del Stan Lee.

Un darrer i importantíssim consell: Sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, quedeu-vos fins al final de les lletres perquè us hi espera una sorpresa... "i hasta aquí puedo leer"

Valoracions:

Frikisme: 10 / 10
Violencia: 8 / 10
Sexe: 1 / 10
Efectes especials: 9 / 10
Música: 8 / 10
Ambientació: 10 / 10
Repetible: 8 / 10
Col·leccionable: 9 / 10
Categoria: Film de Superherois de luxe.

La Habitación de Fermat

Vull trencar una llança a favor del cinema del país. "La habitación de Fermat" no té res a envejar a qualsevol altra pel·lícula nordamericana de l'estil. Es més, diria que en supera a moltes. La pel·lícula resulta entretinguda de principi a fi. Manté el suspens i el ritme en tot moment. Una demostració de que en aquest país es poden fer pel·lícules de gènere apart de drames i marujeos. Només cal imaginació. No crec que hagin necessitat un gran pressupost.

Shoot'em up

No se qui va enredar a aquests actors de primera linea per a que participessin en aquesta producció. És mereix un premi només per això. I es que no havia vist mai un tractament tant frívol de la violència des de que jugava al pati de col·legi a pistolers. Sort que surt la Monica Bellucci...

Valoracions:

Frikisme: 8 / 10
Violencia: 8 / 10
Sexe: 6 / 10
Efectes especials: 4 / 10
Música: 1 / 10
Ambientació: 5 / 10
Repetible: 4 / 10
Col·leccionable: 3 / 10
Categoria: Fantasmada

El último gran mago (conté Spoilers)

Doncs és una història sobre el Houdini, ...que t'hipnotitza fins a dormir.... En realitat és una història d'amor però que de entrada ho dissimula. No hi ha gens de química entre els dos protagonistes, (Catherine Zeta-Jones i Guy Pearce). Jo esperava un gir, una sorpresa, un algo, que no es va arribar a produïr mai. Al principi és planteja com un repte que llença el Houdini al mon. 10.000 dolars a qui sigui capaç de dir les darreres paraules en vida de la seva mare. A aquest repte hi acudeixen la Zeta i la seva filla, "mentalistes" de poca monta, en plan timadors. Però ves quines coses, els dos s'enamoren. El problema és que durant tota la estona jo pensava que ella fingia per enganyar en Houdini, quan en realitat és que no dona més de si en la seva actuació. Es veu que si que estava enamorada.

Valoracions:

Frikisme: 1 / 10
Violencia: 1 / 10
Sexe: 2 / 10
Efectes especials: 2 / 10
Música: 2 / 10
Ambientació: 5 / 10
Repetible: 1 / 10
Col·leccionable: 3 / 10
Categoria: Trunyo ben ambientat per a que no faci pudor.

Jaume Balagueró

Vaig a esmorzar al bar aprop del meu lloc de treball i a la taula del costat s'assenta el Jaume Balagueró amb el seu sèquit. Es veu un noi senzill. Es passa tot el dia per allí. Per la tarda arriva l'hora de la conferència que ha de donar. La sala de la conferència, excessivament reduïda per a l'event, plena d'estudiants de comunicació i càmeres que els mateixos alumnes han instal·lat per enregistrar la conferència. Entra el Balagueró entre aplaudiments. Desprès de l'exposició d'un treball audiovisual fer pels estudiants, realitzat exclusivament amb el movil per a demostrar que està a l'abast de tothom el fer produccions audiovisuals i un altre treball consistent en una entrevista força currada en video on se'ns presenta una mica al director de cine, comença la exposició propiament dita (i crec que bastant improvisada) el convidat.

Per a qui no li soni, en Jaume Balaguero és un director de cine nascut a Lleida, especialitzat sobretot en el gènere de terror que ha aconseguit certa notorietat en el circuit internacional amb films orientats al mercat dels USA. Per a que ens entenguem, els seus films no semblen espanyols sino més aviat de qualsevol director dels EEUU, lo qual en el marc del gènere de terror jo crec que li estic tirant una floreta. Personalment no se si felicitar-lo o maleïr-lo, doncs jo vaig passar molta por i mal rollo amb la seva, per mi, millor pel·lícula, Darkness.

Doncs comença la xerrada. Desprès d'una breu explicació sobre el canvi actual del model de comunicació (que si youtube, etc...) ens parla sobre "[REC·]", la seva darrera pel·lícula que veurem a continuació. Enlloc d'un monòleg es torna més aviat una una roda de prensa i en algun moment una conversa cordial.
REC doncs, centra la conferència. Com ja deveu saber, aquest film ha estat un èxit de taquilla no fa pas gaire. Jo [REC·]onec que no la havia vista. El motiu de veure REC és que està filmada com si es tractés d'una grabació d'un programa d'aquests de TV tipus 'en directe', d'aquests tipus de films que estan proliferant ara (veure 'Cloverfield' per exemple) en el que el punt de vista sempre és d'un protagonista que graba amb la càmera de video. (En la linea de The Blair witch project també que sembla que s'ha oblidat). El Balagueró argumenta aquesta tendència com un intent de l'industria cinematogràfica per a reflectir l'actualitat del mon audiovisual en la que qualsevol pot grabar i fer produccions cinematogràfiques amb un mínim de recursos i a sobre fer-se famós posant-ho a l'abast de tothom mitjançant Internet.
REC, explica en Balagueró, és una mena d'experiment.
No te montatge posterior. El que es veu es tal com es va rodar. Lo qual implica que els efectes especials no han estat afegits a posteriori sino que es van aplicar en directe. A més el rodatge és va dur a terme en ordre cronològic dels esdeveniments. D'aquesta forma, els personatges creixien amb la pel·lícula i el que anava succeint es veia reflexat en el que venia desprès.
La durada del rodatge va ser molt curta doncs es va rodar gairebé en temps real.
El rodatge es va fer en un edifici de Barcelona llogat a tal efecte que no està habitat, però que si que és propietat d'algú (que deu ser millonari).
Els actors van ser escollits completament desconeguts per augmentar la sensació de veracitat del film, doncs, veure-hi algú conegut com per exemple el Jose Coronado treu realisme a la història.
El guió els hi donaven però incomplet o amb errades, de forma que podien tenir sorpreses en mig del rodatge i això els obligava a improvisar. Això també amb l'objectiu de fomentar el realisme i l'espontaneitat. Per exemple, ell explicava que, els deien "aneu del pis 3 al 5 però quan passeu pel 4 obriu la porta i mireu" sense més instruccions.
També ens va explicar que estan rodant el remake als USA de [REC] que porta per títol Quarantine sobre el qual ell no hi te gran cosa a veure (apart de parar la ma per cobrar suposo). Sobre el tema dels remakes, ell ho va comparar amb el doblatge que fan aquí. Segons ell, com als USA no es doblen les pel·lícules, les japoneses o extrangeres en general, es queden enmarcades en un circuit petit. Si alguna creuen que és potencialment comercial, enlloc de doblar-la la tornen a rodar sencera. Diu que aquí fem remakes a mitjes doncs refem el sò afegint el doblatge. A mi em sembla un argument una mica agafat pels pèls.
Se li va preguntar sobre la tendència que tenen als USA de construïr literalment els sets de rodatge enlloc de llogar un lloc real i ho va justificar argumentant que si ho fan així segur que és perque resulta més barat que no pas desplaçar tot un equip a algun lloc fora de l'estudi i mantindre'l mentre dura el rodatge.
També va explicar sobre el making-of que van rodar de la pel·lícula. Segons ell els making-of solen ser entrevistes als actors on es tiren floretes els uns als altres i 'venen' lo bona que és la pel·lícula. Ell va fer un making-of de [REC] en directe també, grabant-se a ell mateix amb un telèfon movil cedit per Nokia, doncs diu que la gent el que vol és veure com es roda, no que li expliquin.
Va resultar molt interessant tot plegat.
Desprès d'un agradable soparet en el qual no el van deixar tranquil, va marxar esgotat desprès d'una maratoniana jornada, però just abans vaig poder esgarrapar la foto que podeu veure i que dona testimoni de l'event. A partir d'aquí nosaltres vam assistir a la projecció de [·REC].


[·REC]
En general em va agradar. Bé, hi heu d'anar amb la ment oberta i no espereu trobar la clàssica pel·lícula de terror. Podriem dir que és com cloverfield però més cutre. Més improvisada i amb molts menys recursos. Però te coses bones i d'altres que no tant. Per exemple, el principi al parc de bombers és molt realista, però quan arriven al edifici i hi ha més diàleg amb els veins i aquí es nota una mica que interpreten. A partir d'aquí la pel·lícula i durant bastants moments es torna un caos de crits, persecucions, histerisme i imatges confuses i mogudes. En aquests moments es quan algun dels actors els trobo massa poc creibles i és veu una mica fals. Però apart d'això m'agrada que a diferència de Cloverfield, et presenten d'una manera adequada al model de pel·lícula, l'explicació a tot el que està passant.

Ara m'ha donat per DC

Mira, ara m'ha donat per DC. Sempre m'ha fet pereota (mandra) els còmics de DC, doncs és un univers molt desenvolupat des de fa molts anys i em resulta bastant desconegut en comparació amb el de Marvel, en el qual mes o menys m'hi he mogut més sovint. Així que aprofitant la extinció de les Biblioteca Marvel: Excelsior, he obert un nou front en DC.
Però, per on començar? Doncs pel principi en algun cas i pel mig en altres. En el cas de Superman m'agradaria començar des del principi, així que poc a poc em faré la colecció de "los Archivos de Superman".

I apart d'això aniré saltant en el temps recollint allò més rellevant que tornin a reeditar. Ja se'm va escapar la colecció de lo millor de Superman que van treure fa poc esperant que sortis en tapa dura. Es veu que si que va sortir però està esgotada...

Però aviat treuran més recopilatoris com ara 'La muerte de Superman'. D'altra banda, m'he comprat el 'Crisis en tierras infinitas" però no la versió Absolute que és aquell totxo impossible de manipular que sembla fet per a un gegant sino la versió anterior de Norma, un tomet de tapa dura també pero molt més manipulable.

En el cas de Batman ja tinc molt material amb la colecció de tapa toba que recollia lo millor de Batman i la col·lecció de Rash'al Ghul i també em faré poc a poc 'Los archivos de Batman'. A més a més també treuran una Biblioteca DC amb un període concret de Batman.

D'altra banda també em vaig comprar i llegit el tomo 1 de la recopilació de 'Detective Marciano'. I m'estic llegint la biblioteca DC de 'Los Nuevos Mutantes' que, si m'agrada, continuaré on la vaig deixar de comprar.

30 llargs dies d'oscuridad i avorriment

Aquest hauria de ser realment el títol més adequat per a aquest film.

He fet una llista de les coses positives:

1. És un film que transmet... la sensació de desesperació que els protagonistes tindrien en lo llarg que se'ls faria els 30 dies de foscor, doncs realment en tenia tantes ganes com ells de que el temps passés i s'acabés la foscor... però en el meu cas, la de la sala de cinema.

2. No fa patir: no recordo cap moment en el que senti cap mena d'empatia per cap ni un dels personatges.

3. No fa por: No entres en cap moment dins la pel·lícula i això inclou els típics ensurts que et deixen indiferent.

4. Tens temps de jugar: per exemple al típic joc de 'parecidos razonables'. El cap dels vampirs és el homosexual de 'Aquí no hay quien viva'. I el que troben viu cap al final és el Santi Millan, com algún carallot adolescent va apuntar en veu alta...

5. El tò solemne: El film transcorre amb un ritme lent, solemne, com agradant-se a si mateix. Mireu que xulos que estan els vampirs plantats a les taulades.
6. Els vampirs parlen Klingon.
7. Tens temps per a pensar que deu fer en aquells moments el Barça, repasar la llista de la compra, fer una becaina etc.. a escollir pel consumidor.
8. Fer una llista de les X incoherències i incongruències: Per uns minuts no podien esperar amagats?
9. Et fa valorar el meu media center, el home cinema i el confort del meu sofà: Calia realment anar al cinema per a veure aquest rollo i aguantar els típics adolescents graciossets?

Cloverfield revisited

Ja he vist Cloverfield. Abans de començar a rajar del film voldria fer una puntualització. En els films de ciència ficció sempre s'ha de fer un acte de fe i passar per alt, obviar, fets inqüestionables com ara que, a l'espai no hi ha sò, o que les naus no poden comportar-se amb l'aerodinàmica d'un avió en el buit. D'això se'n diu suspensió de l'incredulitat. En aquest film, el fet de que vulgui ser tant realista, no vol dir que haguem de prescindir d'aquesta tolerància i qüestionar-ho tot. Per exemple, la duració de la bateria de la càmara de video: Es impossible que aguanti tant, amb moments en que va fins i tot amb llum i vista nocturna. Hagués quedat be que quan entren a la tenda d'electrodomestics el paio agafés bateries de recanvi però en fi.

Tenint en compte això a mi m'ha agradat bastant. El film està rodat com si fos una cinta d'un videoaficionat que va grabant tot el que els passa. Un estil que sembla estar de moda, i que no fa pas gaire vam poder veure a Rec del Jaume Balagueró i que fa molt temps va inaugurar The blair witch Project. El cas és que aquest estil aporta realisme a la història. I a més hi podem veure reflexat l'ombra del 11-S lo qual encara dona més sensació de realisme a la cinta. El derrumbe d'un edifici, el nuvol de pols que s'aixeca i ho inunda tot deixant una capa blanca sobre la gent que va al deriva pels carrers, una seqüència que sens dubte ens transporta a les imatges d'un 11 de Setembre de fa uns anys. Tot plegat força inquietant, per lo proper que queda.
Un altre aspecte que aporta realisme a aquest tipus de films és que el espectador es fica completament en el punt de vista del protagonista, o sigui que només podem veure el que el protagonista veu. Tot i que s'ho fan venir be per a que les circumstàncies ens donin poc a poc la informació per a anar formant-nos una imatge de conjunt de la situació de la ma d'algun televisor encés amb explicacions del que està passant o d'una visió en primera linia de foc. Això és sens dubte ineludible per a explicar la història però va apaibagant irremediablement la sensació d'inquietut. Una llàstima. Si fos jo, hauria mantingut més temps el suspens, almenys fins al final.
En resum un film que almenys aporta algo nou, un nou punt de vista, una nova forma de contar una història més realista, a lo qual sens dubte ajuda molt el fet de que els efectes especials estan molt ben fets fins al punt de que ni ets conscient de la seva existència i uns personatges ben definits.

Spoiler:
Si us quedeu amb el dubte sobre l'origen del monstre, fixeu-vos en la darrera imatge al parc d'atraccions. Mireu a cap al mar, cap a la linea de l'horitzó.

Star Trek XI

A l'estrena norteamericana de Cloverfield és va poder veure per primer cop el teaser de la nova pel·lícula de Star Trek que s'estrenarà a finals d'any dirigida per J. J. Abrams ("Perdidos", "Cloverfield").

La història ens situa a les primeres aventures del Capità Kirk i Spock. Però ja no son els actors de la sèrie clàssica.
El casting per al nou film és el següent:

James T. Kirk
Chris Pine	William Shatner
Spock
Zachary Quinto	Leonard Nimoy
Doctor McCoy
Karl Urban	Deforest Kelley
Scotty
Simon Pegg	James Doohan
Pavel Chekov
Anton Yelchin	Walter Koenig
Uhura
Zoe Saldaña	Nichelle Nichols
Sulu
John Cho	George Takei

Sèries noves

Si esteu cansats del 'Cor de la Ciutat', 'Aida' o similars, sapigueu que allí a fora van sortint altres sèries de TV. Algunes estan destinades a conventir-se en sèries de culte.
En ordre de preferència:

The office.

Molt interessant el que es pot fer amb un pressupost ínfim. Tal com diu el títol podem veure en aquesta sèrie un reflex del que succeeix realment en una oficina qualsevol amb els estereotips que solem trobar-hi. El director fatxenda, el pilota paranòic, la secretària guapa. etc...La sèrie està montada com si estèssin filmant un documental en viu deixant en evidència les situacions més quotidianes i ridícules que es produeixen en el dia a dia, i sobretot les cagades lamentables del jefe, que exerceix les seves funcions tan malament com és humanament possible. Molt recomanable.
Puntuació: 9

Dexter.
Un assassí en sèrie que alhora és forense de la policia. Representa que si no ha pogut reprimir el seu instint assassí almenys ha aprés a reconduïr-lo i només mata a assassins que han pogut esquivar la justícia. Entre víctima i víctima investiga com a forense el cas d'un assassí en sèrie i ajuda a la seva germaneta que també és policia. Tot plegat el fa un personatge interessant a l'estil de l'Hannibal Lecter.
Puntuació: 8

Rockefeller Plaza (30Rock).
Sèrie còmica, que no em fa riure estrepitosament però si que em fa somriure i és molt fàcil de digerir, que no es poc. Té molta ironia i força humor intel·ligent. Destaca la participació d'Alec Baldwin. Va d'un equip de guionistes d'una cadena de TV, la jefa del qual n'és la principal protagonista. Friki com ella sola, fan incondicional de Star Wars i incompetent en les relacions amb l'altre sexe, es rodeja d'una sèrie de personatges també força peculiars i extrems.
Puntuació: 8

Californication.
David Duchovny (Mulder de X-Files) a la vida real, es va ingresar en una clínica de desintoxicació per la seva addicció al sexe. El seu exhibicionisme el portava a situacions cada cop més compromeses. Aquesta sèrie, que ell protagonitza, sembla una parodia de ell mateix. És un escriptor de Los Angeles que te problemes d'inspiració des que el va deixar la seva dona. Intenta recuperar-la (la inspiració i la seva dona) mentre es tira tothom qui es troba en el seu camí. Clar que li possen molt fàcil.
Puntuació: 7

El show de Larry David (Curb your enthusiasm).
Un dels guionistes de Seinfeld, Larry David, s'ha fet la seva propia sèrie, on és ell el propi protagonista interpretant-se a ell mateix. És una sèrie minimalista on es veuen situacions molt a l'estil de la seva creació anterior (Seinfeld), o com es poden arribar a enredar les coses a base de malsentesos aparentment insignificants.
Puntuació: 7



Be, només em resta donar les gràcies als que m'heu recomanat i m'heu fet descobrir algunes d'aquestes sèries, si, si, a vosaltres em refereixo.