30 llargs dies d'oscuridad i avorriment

Aquest hauria de ser realment el títol més adequat per a aquest film.

He fet una llista de les coses positives:

1. És un film que transmet... la sensació de desesperació que els protagonistes tindrien en lo llarg que se'ls faria els 30 dies de foscor, doncs realment en tenia tantes ganes com ells de que el temps passés i s'acabés la foscor... però en el meu cas, la de la sala de cinema.

2. No fa patir: no recordo cap moment en el que senti cap mena d'empatia per cap ni un dels personatges.

3. No fa por: No entres en cap moment dins la pel·lícula i això inclou els típics ensurts que et deixen indiferent.

4. Tens temps de jugar: per exemple al típic joc de 'parecidos razonables'. El cap dels vampirs és el homosexual de 'Aquí no hay quien viva'. I el que troben viu cap al final és el Santi Millan, com algún carallot adolescent va apuntar en veu alta...

5. El tò solemne: El film transcorre amb un ritme lent, solemne, com agradant-se a si mateix. Mireu que xulos que estan els vampirs plantats a les taulades.
6. Els vampirs parlen Klingon.
7. Tens temps per a pensar que deu fer en aquells moments el Barça, repasar la llista de la compra, fer una becaina etc.. a escollir pel consumidor.
8. Fer una llista de les X incoherències i incongruències: Per uns minuts no podien esperar amagats?
9. Et fa valorar el meu media center, el home cinema i el confort del meu sofà: Calia realment anar al cinema per a veure aquest rollo i aguantar els típics adolescents graciossets?