Si fa uns dies m'haguessin preguntat sobre Heisenberg, haguès dit que va ser un científic premi Nobel de física pel seu famós principi d'incertesa. Ara però, les coses han canviat. Ara el nom i la fama se l'ha apropiat un personatge carismàtic d'aquests que surgeixen de tant en tant a la TV, i que esdevenen de culte: Heisenberg, a.k.a. Walter White, el protagonista de Breaking Bad, la sèrie de culte del moment...
Ara deu fer unes 48 hores que he acabat de veure-la i el meu cap encara està intoxicat pel consum massiu de meta-anfetamina blava d'una puresa de gairebé un 99%. Com he arribat a aquest punt? Millor comencem pel principi...
Fa uns quants anys (concretament 5) Vince Gilligan va començar el projecte de Breaking Bad. En aquells moments no em vaig interessar massa per la serie. El tema no em va atreure d'entrada. El protagonista, Walter White, és un professor de química, pare de familia, amb una dona embarassada i un fill amb lleugera paràlisi cerebral. L'home segueix una vida més o menys anodina i normal, fins que li detecten un càncer de pulmó. Això l'impulsarà a que necessiti recollir diners per al tractament i a més, ofegarà l'economia familiar posant en perill el futur dels seus fills.
Un dia, presencia com el seu cunyat, un agent de la D.E.A. dur a terme una batuda a un laboratori de Meta-anfet
Aleshores, se li acut que, qui millor que ell, que en altres temps fou un brillant químic, per a dedicar-se a "cuinar" Meta-anfetamina i així guanyar ràpidament els diners que necessita. Però desconeix com funciona el complexe món del tràfic de drogues i necessitarà suport. Per això es posa en contacte amb Jesse Pinkman, el seu ex-alumne, per a que forjar-hi una aliança. A partir d'aquell moment, en W. W. comença una procés que farà sortir a la superficie aspectes ocults i obscurs de la seva personalitat que ni ell mateix coneixía.
Més o menys aquests és el plantejament de la sèrie. He de confessar que les primeres dos temporades de les 5 que en té (acaba de finalitzar fa poc), se'm feia costa amunt. El tema de la drogadicció sempre m'ha fet bastant pal. Em fa llàstima veure tot aquest món i no m'agrada veure'l. I aquest aspecte és molt present en les primeres temporades de la sèrie. És per això que em costava. També s'ha de tenir en compte que és pot seguir amb un ull a la TV i l'altre tapat, ja que no és una serie d'acció on sigui important prestar una atenció constant.
Però a partir de la 3a temp. diria jo, la sèrie va guanyant en interès, i m'atreviria a dir de forma exponencial. Creieu-me que val la pena arribar-hi. En alguns aspectes em recorda a Dexter, en el sentit que el prota ha de compaginar una vida familiar normal amb les seves activitats criminals. I això no resulta pas senzill. Però a diferència de Dexter, al principi la seva vida familiar no és una cortina de fum. És autèntica. Ell no neix criminal, s'hi va convertint. Tampoc és un professional, podriem dir que és un amateur que ha descobert que se li dona bé, que ha trobat la seva vocació. La seva oportunitat de destacar. Un altre punt que l'allunya de Dexter és el guió. A les darreres temporades de Dexter costa justificar cada cop més el comportament d'alguns dels seus personatges i moltes decisions de guió en general. Aquí tot està molt ben justificat i tot quadra fins al darrer episodi, El comportament del protagonista i de tots els personatges resulta, en tot moment, comprensible i coherent. Fins al punt que, entens perquè dur a terme les accions moralment reprobables i et tempta a justificar-lo amb l'excusa de que no tenia més remei. En W.W. s'acaba convertint amb el perfecte manipulador, que juga amb tot el qui l'envolta, incĺús amb el mateix espectador. A més, les situacions sempre al límit que el seu nou negoci li planteja les va sortejant amb una gran habilitat, de forma brillant i intel·ligent, i això fa descobrir la seva faceta de gran estratega, però també posa de manifest que no té el més mínim escrúpol moral per sortir-se'n amb la seva. Farà el que calgui, passant per sobre de qui calgui.
Però la sèrie no és nomès d'un personatge, (interpretat brillantment per Bryan Carston per cert) . Si ha tingut èxit és, en bona part, gràcies al carisma de tots els personatges que l'acompanyen. El seu "soci", en Jesse Pinkman, un ex-alumne seu, ionqui i traficant de meta, que creix i madura al llarg de la sèrie. El cunyat: un agent de la D.E.A., una mica fatxenda, però molt bó en la seva feina. La seva dona, Skyler, es veu sotmesa a la "tormenta" emocional que implica seguir al costat del seu marit i s'adapta tan bé com pot a les circumstàncies. La seva germana, la dona d'en Hank. En Gustavo Fring, el rei del narcotràfic que s'amaga sota l'aparença d'un home de negocis afable i seriós. En Saul Goodman, l'advocat sense escrupols. En Mike, en guarda-espatlles, assessor d'en Gustavo Fring. La familia Salamanca, els narcos de l'altre costat de la frontera, etc... Cap d'ells ens deixaràn indiferents, proporcionant-nos en algun moment o altre, imatges que ens quedaran gravades a la retina. I és que és una sèrie plena de moments que recordaràs, bé per la seva duresa o pel seu impacte emocional.
Podria estar escrivint i escrivint sobre aquesta sèrie. Només us diré que, la primera temporada és la més curta, consta de 7 episodis perquè va coincidir amb la vaga de guionistes, la resta en tenen 13, excepte la 5a., que és la darrera, que en té 16. La 4a temporada la vaig veure en una setmana i la 5a que és la més llarga (16 episodis), en un cap de setmana i un dia. Actualment, estàn doblats al castellà fins a l'episodi 5x13. La resta els vaig veure en anglès.
En definitiva, una sèrie que s'ha de veure si o si, ja que ha passat a formar part de la subcultura i ha afegit alguns personatges més a la gran familia de mites de la T.V..
_1308605431.jpg)
