Steampunk

L'altre dia, a un episodi del docu-reality "La tienda de los prodigios", un client venia buscant algun artilugi antic que pogués utilitzar per a un joc de Steam Punk que esta preparant. Li van trobar una cadira que vibrava per a fer massatges. Van ensenyar casa seva i era increïble! Tot estava decorat com si fos a l'època victoriana. És la tendència Steampunk.

Que és el steampunk.

En el seus orígens, l'steampunk era un subgènere literari de la ciència ficció que es troba ambientat en una època on s'utilitza l'energia de la màquina de vapor però que fa funcionar elements tecnològics moderns, de ciència ficció o fantàstics, com ara, naus o màquines voladores. Tota l'ambientació correspondria a l'època Victoriana de l'Anglaterra del segle XIX. Les obres de Jules Verne, H. G. Wells son les que influencien clarament les modernes novel·les de ciència ficció steampunk. El terme fou ideat per l'autor K. W. Jeter que volia etiquetar d'alguna manera única les obres de Tim Powers ("Las Puertas de Anubis") i James Blaylock ("Homúnculo"). 

Avui en dia, però, aquest gènere literari s'ha convertit en molt més: en un moviment artístic, sociocultural i de disseny. I aquest n'és el vesant que vaig veure al docu-reality. Aficionats al steampunk,  vesteixen a l'estil de l'època victoriana i (Do It Yourself) modifiquen, o millor dit, tuneixen, elements quotidians d'avui en dia, com ara ordinadors, mòbils, televisors, etc. per a donar-los-hi l'aspecte propi de l'època victoriana.En aquesta web http://steampunkworkshop.com trobareu exemples de projectes DIY. 

El steampunk dona un toc romàntic als objectes que avui en dia són extremadament funcionals i espartans. Et retornen a una època pre-industrial, en la que, les coses es fabricaven amb més disseny i dedicació, abans de la producció en cadena de la revolució industrial.

Doncs fins ara no me n'adono que jo mateix tenia, de forma totalment inconscient i no deliberada, algun element steampunk integrat en la decoració de casa meva. A veure si sabeu veure quin:

http://es.wikipedia.org/wiki/Steampunk

http://www.steampunk.com

http://www.onlinepropertyshowcase.com/showcase/10328/

Dia de l'orgull friki, concurs de nano-contes i Alaska i Mario

Abans de res, aquest cap de setmana passat hem celebrat el dia de l'orgull friki. FELICITATS!!!!! Veig que aquesta celebració que va començar com una anècdota simpàtica va agafant solera. En algunes ciutats hi ha hagut celebracions especials. Inclús alguna cadena de TV ha canviat la programació o almenys, aquest esdeveniment els ha proporcionat una excusa per a "canviar-la". Em refereixo a LaSexta 3, que han volgut dedicar les pel·lícules del dia als frikis, (ja ho fan habitualment però aquest dia més concentrat). 

D'altra banda, dissabte va finalitzar el concurs de nano-contes de ciència ficció que organitzava la revista de nova creació BUK magazin. Cada conte ocupa màxim 122 caràcters. Qui us parla se'n va enterar a darrera hora i va participar amb unes quantes propostes in extremis. Si voleu veure'ls només us heu de fer seguidors del seu compte de Twitter.

I per acabar el diumenge vaig veure amb sorpresa com Alaska i Mario eren convidats per J. J. Abrams a l'estrena de Star Trek into the Darkness a Londres. En un intent penós de fer-nos creure que l'estrena era a tot arreu igual va nombrar el 5 de juliol com a data d'estrena, però ells ja hi anaven. Psss, es pensen que ens mamem el dit... Comentaven la jugada mentre afegien una figureta de Spock a la seva vitrina. En fi, si voleu veure'ls com van a Londres, a l'estrena de Star Trek into the Darkness, no us perdeu el proper diumenge "Alaska y Mario".

Star Trek into Darkness

Dijous passat, dia 16 de maig, van estrenar Star Trek into Darkness, la segona part del reboot de J. J. Abrams. Que? Encara no l'heu vista? Jo tampoc. Només l'han estrenat als USA!!!! 

Però creieu que aquí està al caure? Doncs us equivoqueu. La data d'estrena prevista a Espanya és el 5 de Juliol. Gairebé dos mesos desprès!!!!!. No sé a vosaltres però a mi aquest desfase em fot bastant. La veritat és que no entenc per quin motiu hi ha aquesta diferència de dates que sembla més pròpia dels anys 80 del segle passat. Aleshores obeïa a limitacions en la distribució però avui en dia, imagino que simplement es deu a capritxos de les distribuïdores per a repartir les grans estrenes durant l'any i així augmentar els beneficis (no sigui que si vaig a veure IronMan 3 ja no m'arribi el sou per anar a veure Star Trek). A priori sembla una bona idea. Col·loquem blockbusters en èpoques de mes sequera com ara l'estiu. Però això ho haurien de planificar a nivell mundial, no regional. Hi ha alguns factors que fan que la idea sigui ingènua i inclús ofensiva per a l'aficionat. 

Ingènua per què en un món tan globalitzat com el que vivim, aquestes barreres artificials són fàcilment franquejables. Les "altres distribuïdores" fan possible accedir al film per internet, i de forma gratuïta, això si, d'entrada amb poca qualitat i en l'idioma del tiet Sam. El que provocarà que, quan aquí arribi la pel·lícula a les sales de cinema, molts ja l'hauran vista per internet. Fins i tot el tema de la poca qualitat es pot salvar, ja que,  pot passar que, amb tant decalatge temporal, s'avanci l'estrena en bluray als USA a l'estrena als cinemes d'aquí. I ens podrem trobar per internet ripeades (extraccions) del bluray amb espanyol, (el bluray probablement portarà més d'un idioma), amb una qualitat excel·lent, al mateix temps que es exhibida a les sales de cinema.

Els Spoilers, els comentaris a internet, les crítiques a favor o en contra, les expectatives frustrades d'alguns que esperaven molt més, s'ajuntaran amb els tràilers i la propaganda viral que ja ens acorralaven en aquest món virtual que és internet pel qual no hi ha barreres i ens xafaran l'argument de la pel·lícula i les sorpreses que s'hi puguin amagar.    

I com a conseqüència, el hype que han creat es diluirà com sucre a l'aigua, ja que el bombardeig de propaganda viral no continuarà desprès de l'estrena de maig. No és el mateix anar a veure una novetat, que veure quelcom que ja ha passat fa dos mesos. Les coses avui en dia són així, tan si volem com si no, les bombolles duren el que un caramel a la porta d'un col·legi. Quan arriba una estrena ja estan pensant en la següent.

En definitiva, la frustació per, ara, haver d'esperar més, es multiplica per mil gràcies al hype que han creat. I l'aficionat ha de tenir molta força de voluntat per no caure en la temptació fàcil, moolt fàcil, de la  pirateria. L'altre camí és arriscar-se a anar a veure la pel·lícula al cinema amb la sensació que ja l'has vista.

Que s'ho facin mirar!

Collection Intervention

Es evident que estan de moda els anomenats docu-realities: Una barreja entre reality-show i documental. Ja vaig fer un comentari sobre el docu-reality de la botiga de còmics de Kevin Smith (Comic Book Men), que era la trasl·lació de "La casa de empeños" al món dels còmics i la cultura friki (o "culturalment dispersa" com l'anomenen alguns). Doncs ara, de la ma de SyFy Channel ens arriba "Collection Intervention".

A Collection Intervention es tracta d'anar a casa d'algun col·leccionista friki que ha perdut el control de la seva col·lecció i està afectant a la seva vida social i envaint tota la casa i procedir a una "intervenció" per tal "d'ajudar-lo a organitzar-la millor". O almenys això és el que diuen al començament.

La presentadora diu ser una col·leccionista i experta en el tema i així es presenta davant el pobre friki de torn. Això li fa baixar una mica les defenses enfront l'amenaça que suposa per a ell i la seva col·lecció. Normalment, l'ha fet venir una parella que vol recuperar espai i/o diners, un "amic" preocupat o algú proper a la "víctima". Però no us penseu que és una cosa de frikis de mitjana edat només. Aquí no és lliura ningú. La dona casada que col·lecciona nines Barbie del segon episodi n'es un exemple.

Poc a poc, van conduïnt al "pacient" a base de pressió psicològica cap on ells els interessa, que no és més que a la venta d'una part important de la seva col·lecció. I és que, ja ho poden vestir com vulguin, o emprar tants eufemismes com calgui que, en el fons, tot es redueix a vendre per a fer lloc. Per qué de reorganització poca n'he vist. Reaprofitament de l'espai?? Una casa amb un exterior enorme ves si no podria fer alguna cosa més. La presentadora porta a un expert en la materia per a que destrḯi entre tota la col·lecció aquelles peces que són més valuoses per vendre i treure'n diners. Primer el propietari es resisteix, però quan comença a veure ofertes sucoses i es veu amb un feix de bitllets a la mà, la codícia el cega i comença a desprendre's de coses.
Si us soc sincer aquest docu-reality em produeix sensacions enfrontades. Per una banda empatitzo amb el col·leccionista. Em maravella les grans col·leccions que té la gent. Entenc per que s'engoixa quan veu com es despren de part de la seva col·lecció. I ho entenc per que a mi em passaria el mateix. Tot i ser objectes el lligam emocional amb ells és molt fort. És com si li arranquessin un tros d'ell mateix. És un fenòmen psicològic digne d'estudi.
Però, per l'altra banda, una cosa és tenir una col·lecció ben presentada, per exemple, en estanteries que fan goig, i l'altra, és tenir una casa plena de blisters de figures col·leccionables fins i tot a la cuina o al lavabo. Amb munts i munts de capses tractades com si fossin basura. Semblen drogadictes o tenir el sindrome de Diògenes. Crec que aquesta és la linea que separa les dues situacions. Entenc que costa aturar la col·lecció, però quan se t'acaba l'espai, no et queda més remei, o acabaràs convertint casa teva en un abocador.
 I si ens posem filosòfics, em fa qüestionar en que ens hem convertit. Estem adorant trossos de plàstic? Són aquests els falsos Deus d'avui en dia?

Ha mort Constantino Romero

Tota persona té moltes facetes i a les persones que tenen el privilegi de ser conegudes, famoses per la seva feina la gent les coneix per una o vàries de les seves cares que tenen a veure amb el desenvolupament de la seva professió de cara al públic. Quan aquestes persones es moren, no només desapareix per als seus éssers estimats la persona, si no que la seva part pública desapareix per al seu públic. En aquest cas li ha tocat a Constantino Romero. Avui m'he despertat amb la noticia de la seva mort. No s'esmenten les causes, però, realment importen?. 

Si us he de dir la veritat, no m'ha sorprès. Feia massa temps que no sentia la seva veu en cap pel·lícula ni el veia en cap programa de televisió i resultava força estrany en un home que sempre s'ha caracteritzat per ser prolífic en la seva professió. Els meus temors es van reafirmar quan, desprès de estar desaparegut durant molt de temps, va anunciar la seva jubilació de l'escenari a finals del 2012, amb 65 anys. A veure, no em quadrava amb la seva personalitat. Una persona tan treballadora i al qual semblava gaudir amb la seva feina no es jubila com un funcionari o un peó per que ha arribat als 65 anys. Suposo que ja devia estar malalt de fa temps. 

Jo al Constatino Romero el seguia de fa anys en la seva faceta de presentador de Televisió, dirigint programes memorables com "El tiempo és oro", o la veu de les cerimònies dels jocs olímpics de Barcelona l'any 1992, però sobretot va formar part de la meva història en posar la seva portentosa veu a molts personatges amb els quals he viscut grans històries al cinema. I ja dins aquest únic marc, ha esdevingut una gran icona del cinema de gènere. Ell va posar veu al replicant Roy Batty (Rutger Hauer) de Blade Runner. Ell va ser Darth Vader a Star Wars. Ell va ser el capità Kirk a tota la saga de pel·lícules de Star Trek. Ell va posar veu a l'agent 007 James Bond en la seva etapa de Roger Moore. Ell posava veu a Terminator 2. Fora ja del gènere també va ser la veu de Clint Eastwood. 

No puc parlar per les seves altres facetes per que no les conec, però, ja només per la seva vesant del doblatge, es mereix un homenatge. Almenys, aquesta part no morirà mai. Sempre seguirà sent Darth Vader i el capità Kirk i tants d'altres. Cada cop que re-visionem aquestes pel·lícules ell estarà allí (si cap re-masterització ho impedeix) i reviurà durant les dues hores de metratge en la veu dels seus personatges i així mai l'oblidarem.

El meu pesam a tota la seva família de seguidors anònims i aquí li dedico aquest petit però sentit homenatge.

Los últimos dias

Sembla que som en una mena de moda de films espanyols "post-apocaliptics". Desprès de "Fin" ens arriba aquesta "Los últimos dias", dirigida per Alex Pastor ("Infectados"), interpretada per José Coronado, Quim Gutierrez i Marta Eturra. 

La sinopsi és la següent: Una malaltia que provoca una extrema agorafòbia s'ha extés arreu del món. Ens trobem a Barcelona. La gent, incapaç de sortir a l'exterior, sobreviu com pot dins els edificis, el metro i les clavegueres. El protagonista, atrapat a les seves oficines, ha de tornar a casa a buscar a la seva dona, però necessitarà del GPS de que disposa l'auditor de Recursos Humans per a moure's per la ciutat mitjançant els túnels del metro.

La veritat és que el film resulta força entretingut, amb un bon ritme que no decau al llarg del metratge. Si que em va decebre la manca d'exteriors. Tenia ganes de veure una Barcelona post-apocalíptica i tot plegat es limita a quatre tomes. Molt convenient la agorafòbia. Molt enginyós. El que t'estalvies en efectes especials i exteriors si tota l'acció transcorre pels túnels del metro i interiors d'edificis. Però jo m'esperava més que veure un pla de l'arc de triomf amb columnes de fum a l'horitzó. Per a no fer monòtona la pel·lícula utilitza el flashback com a recurs per canviar de tanta foscor i així anar explicant-nos els darrers dies de normalitat del protagonista, com va veient que el món s'afona al seu voltant i posar-nos en antecedents sobre la seva història personal.

22/11/63

Aquesta data marcava la història dels USA de finals del segle XX ja que és la fatídica data de l'assassinat del president dels EEUU, John F. Kennedy. I ara també és el títol de la novel·la que l'Stephen King ha dedicat al magnicidi.

Aquest cop l'autor utilitza el viatge en el temps per a fer una novel·la costumista que descriu amb tot detall com era la vida de l'Amèrica dels anys 60, amanida amb tocs del seu gènere preferit, el terror, del qual sembla incapaç de desprendre's. Ens explica la història des del seu més pur estil, planer i eficaç i es clar, al girar el full, a poc que ens descuidem, trobem al protagonista (i a nosaltres) al vell mig d'una mini trama aterradora. També trobem contínues referències a la seva altra novel·la "It", ja que, el protagonista en viatjar en el temps va a parar al poble de Derry a l'època dels atacs del malvat pallasso. (no puc especificar més sobre el tema ja que reconec que no he llegit "It", em donava massa mal "rollo", però he pogut intuir que moltes referències anaven per aquí). 

A tots aquells que busquem elements de ciència ficció en els viatges en el temps, us he d'avisar que us pot resultar decebedora en aquest aspecte. En King passa per alt qualsevol aspecte tecnològic referit als viatges en el temps. No l'interessa el més mínim el perquè ni el com i ho redueix a un mer recurs. Simplement hi ha un lloc concret d'un edifici que travesses i et trasllada en el temps als anys 50. En cap moment es planteja les causes d'aquesta anomalia ni com funciona. Ara bé, si que es veu obligat a fixar les seves pròpies regles del viatge en el temps que com veureu són una mica particulars: En travessar el forat
hom es trasllada als anys 50. Si canvia alguna cosa del passat i torna pel forat, els canvis es propaguen automàticament al futur, per tant, en tornar pel forat hom veurà com s'han aplicat els canvis. Ara bé, si torna a viatjar al passat, els canvis es desfan, per tant, en tornar al futur, es restableix o s'apliquen els nous canvis si n'hi ha hagut. No resulta fàcil, però, canviar el passat. Sembla com si s'auto-regulés i els esdeveniments es confabulessin per impedir que puguis canviar alguna cosa, i com més gran és el canvi, més dificultats et posa. 

Es nota que en King s'ha documentat força sobre l'assassinat de Kennedy, no el tracta a la lleugera si no que hi inclou força detalls, així com de la vida de Lee Harvey Oswald.  

La novel·la és llarga, més de 1000 fulls, però en King és un mestre i et proporciona una lectura molt àgil i lleugra.
En definitiva, la novel·la tot i ser llarga, més de 1000 fulls, és llegeix molt bé. En King és un mestre i et proporciona una lectura molt àgil i lleugera. Si us agraden els viatges en el temps i/o la història dels USA del segle XX aquest és el vostre llibre. Per la meva banda, m'esperava quelcom diferent però m'ha acabat agradant un cop he reajustat les meves expectatives i m'he adaptat al mode King. I com he dit abans, l'art de l'escriptura en les seves mans sembla que sigui fàcil, per que ho fa fàcil, i notes com flueix la lectura d'una forma molt natural. Qui tingués ja només una 4a. part de la seva habilitat!!