Es evident que estan de moda els anomenats docu-realities: Una barreja entre reality-show i documental. Ja vaig fer un comentari sobre el docu-reality de la botiga de còmics de Kevin Smith (Comic Book Men), que era la trasl·lació de "La casa de empeños" al món dels còmics i la cultura friki (o "culturalment dispersa" com l'anomenen alguns). Doncs ara, de la ma de SyFy Channel ens arriba "Collection Intervention".
A Collection Intervention es tracta d'anar a casa d'algun col·leccionista friki que ha perdut el control de la seva col·lecció i està afectant a la seva vida social i envaint tota la casa i procedir a una "intervenció" per tal "d'ajudar-lo a organitzar-la millor". O almenys això és el que diuen al començament.
La presentadora diu ser una col·leccionista i experta en el tema i així es presenta davant el pobre friki de torn. Això li fa baixar una mica les defenses enfront l'amenaça que suposa per a ell i la seva col·lecció. Normalment, l'ha fet venir una parella que vol recuperar espai i/o diners, un "amic" preocupat o algú proper a la "víctima". Però no us penseu que és una cosa de frikis de mitjana edat només. Aquí no és lliura ningú. La dona casada que col·lecciona nines Barbie del segon episodi n'es un exemple.
Poc a poc, van conduïnt al "pacient" a base de pressió psicològica cap on ells els interessa, que no és més que a la venta d'una part important de la seva col·lecció. I és que, ja ho poden vestir com vulguin, o emprar tants eufemismes com calgui que, en el fons, tot es redueix a vendre per a fer lloc. Per qué de reorganització poca n'he vist. Reaprofitament de l'espai?? Una casa amb un exterior enorme ves si no podria fer alguna cosa més. La presentadora porta a un expert en la materia per a que destrḯi entre tota la col·lecció aquelles peces que són més valuoses per vendre i treure'n diners. Primer el propietari es resisteix, però quan comença a veure ofertes sucoses i es veu amb un feix de bitllets a la mà, la codícia el cega i comença a desprendre's de coses.
Si us soc sincer aquest docu-reality em produeix sensacions enfrontades. Per una banda empatitzo amb el col·leccionista. Em maravella les grans col·leccions que té la gent. Entenc per que s'engoixa quan veu com es despren de part de la seva col·lecció. I ho entenc per que a mi em passaria el mateix. Tot i ser objectes el lligam emocional amb ells és molt fort. És com si li arranquessin un tros d'ell mateix. És un fenòmen psicològic digne d'estudi.
Però, per l'altra banda, una cosa és tenir una col·lecció ben presentada, per exemple, en estanteries que fan goig, i l'altra, és tenir una casa plena de blisters de figures col·leccionables fins i tot a la cuina o al lavabo. Amb munts i munts de capses tractades com si fossin basura. Semblen drogadictes o tenir el sindrome de Diògenes. Crec que aquesta és la linea que separa les dues situacions. Entenc que costa aturar la col·lecció, però quan se t'acaba l'espai, no et queda més remei, o acabaràs convertint casa teva en un abocador.
I si ens posem filosòfics, em fa qüestionar en que ens hem convertit. Estem adorant trossos de plàstic? Són aquests els falsos Deus d'avui en dia?
Si us soc sincer aquest docu-reality em produeix sensacions enfrontades. Per una banda empatitzo amb el col·leccionista. Em maravella les grans col·leccions que té la gent. Entenc per que s'engoixa quan veu com es despren de part de la seva col·lecció. I ho entenc per que a mi em passaria el mateix. Tot i ser objectes el lligam emocional amb ells és molt fort. És com si li arranquessin un tros d'ell mateix. És un fenòmen psicològic digne d'estudi.Però, per l'altra banda, una cosa és tenir una col·lecció ben presentada, per exemple, en estanteries que fan goig, i l'altra, és tenir una casa plena de blisters de figures col·leccionables fins i tot a la cuina o al lavabo. Amb munts i munts de capses tractades com si fossin basura. Semblen drogadictes o tenir el sindrome de Diògenes. Crec que aquesta és la linea que separa les dues situacions. Entenc que costa aturar la col·lecció, però quan se t'acaba l'espai, no et queda més remei, o acabaràs convertint casa teva en un abocador.
I si ens posem filosòfics, em fa qüestionar en que ens hem convertit. Estem adorant trossos de plàstic? Són aquests els falsos Deus d'avui en dia?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comenta lliurement