Sant Jordi

Ahir va ser Sant Jordi. Ara que ho penso, la diada de Sant Jordi que celebrem a Catalunya està inspirada en una llegenda de fantasia, en la que el cavaller mata al drac i salva la princesa. Ves per on. 

Però no era d'això de que volia parlar. Volia comentar que ahir vaig optar per comprar còmics que feia molt temps que no me'n comprava. Si, ja sé que és un dia en que es regalen llibres, però jo de llibres ja me'n compro durant tot l'any. Així que, inspirat per la immediata estrena del film 'Avengers', em vaig comprar la saga 'Siempre Vengadores' en un format econòmic i compacte de Panini anomenat 'Extra Superheroes'. 

També vaig fer-me amb una altra mini-saga, aquest cop dels 4F. 4F: Impensable de la col·lecció 'Marvel heroes' de Panini. A veure que tal.

Però no vaig voler trencar la tradició de Sant Jordi (jeje) i vaig deixar que em regalessin un llibre. Doncs fa pocs dies vaig sentir el podcast "Atmosfera Cero" (per cert, felicito des d'aquí a les noies que el fan) en que recomanaven el llibre 'La dama de negro' de Suzanne Hill, en el que s'ha basat el film que fa poc heu pogut veure als cinemes, amb el debut com a no-Harry Potter de Daniel Radcliffe. Es veu que la novel·la és molt millor que el film. Jo no l'he vist així que no ho puc dir, per això vull llegir-la abans de veure l'adaptació cinematogràfica. El gènere és el terror gòtic, fantasmes, cases encantades i tot això. No és un llibre gaire llarg així que espero acabar-lo aviat.

Comic Book Men

Per si no ho sabieu, Kevin Smith, el director de Clerks, Malrrats o Chasing Amy entre altres, és un gran aficionat als còmics i també guionista. Però a més, és propietari (o co-propietari potser) d'una tenda de còmics que va batejar amb el nom d'una parella de personatges de la seva collita: "Jay and Silent's Bob Secret Stash". Ell però, no hi treballa. Hi té un equip de frikis/geeks/experts dels còmics i del fandom que li gestionen el 'xiringuito'. 

Comic Book Men és una sèrie per a la TV en forma de semi-"reality" show que s'ha muntat que segueix el dia a dia de l'equip de treballadors de l'establiment. A cada episodi, els membres de la tenda de còmics comenten amb ell, en un estudi de ràdio, els esdeveniments més rellevants que han succeït (i que han gravat) a la tenda

I us deveu preguntar, què pot passar que sigui interessant de veure en una tenda de còmics? Doncs a cada episodi reben visites d'aficionats que volen vendre "joies" del còmic com ara originals signats per l'autor, edicions rares, etc., o bé, articles de marxandatge de cinema o TV. Aleshores entren en un procés de regateig entre el client i els dependents de la tenda que constitueix el moment més tens del programa. Per exemple, a l'episodi 2 es troben que el client té aparcat a fora una rèplica del Batmovil de la sèrie de TV dels anys 60, i clar, el volen probar. O també entra un client que vol saber si el sabre laser que té, és realment un dels que van fer servir a Star Wars o és fals i en quant estaria valorat si se'l vengués. Per a certificar-ho fan venir un expert en marxandatge d'Star Wars que acaba concloent que, si bé no pertany a SW: A New Hope com creia el propietari, si que pertany a SW: Empire Strikes Back. El més impressionant és que l'article va costar al seu propietari 60$ i ara en valdria $7000. Fa molta gràcia anar seguint la lògica per la qual dedueix que no és un dels sabres làsers del primer film del George Lucas. Talment com si d'una antiguitat es tractés...
Tot això i més, adornat amb el sentit de l'humor habitual del Kevin Smith (i dels seus col·laboradors), que condueix magistralment el programa de radio i de pas l'episodi de TV.

Us ho recomano però només si sou frikis de nivell avençat. Absteniu-vos sinò. Us pot fer gràcia però no crec que us interessi gaire.

Enllaç de la sèrie
Comic Book Men – AMC

Invasions extraterrestres de darrera generació

Encara que no ho sembli, darrerament estem patint una onada d'invasions extraterrestres. Els darrers temps hi ha hagut un degoteig constant de films que s'entestaven en envair la terra amb més o menys èxit. Bé, podreu dir que això no és nou, que tota la vida que sofrim aquest tipus d'atacs, i segurament tindreu raó. El que veiem actualment és una remasterització del subgènere podríem dir i una adaptació als nous temps i a les noves formes de cinema. Sobretot aquest tipus de narrativa en forma de fals documental que tant de moda està. 

Crec que tot va començar amb "Monstruoso", "Cloverfield" per als amics. El film de J. J. Abrams ens mostrava l'atac d'un monstre tipus Godzilla a Nova York des del punt de vista d'un aficionat que grabava en video tota l'acció. A l'ombra de l'atac terrorista de l'11-S, el món occidental i Hollywood en particular van descobrir una nova forma de fer terror. Ja Steven Spielberg la va entendre a la primera amb la seva versió de "La guerra dels mons". Tal vegada tots els films que comentaré en aquests post tinguin com a origen l'atac de l'11-S. És curiós com un succés d'aquest tipus genera mil metàfores.

Tots aquests films d'invasió extraterrestre que detallarem a continuació tenen un punt en comú: el punt de vista de l'espectador és molt pròxim als protagonistes, fins al punt de que no percebem tot el que succeeix, no tenim un punt de vista privilegiat i des de fora. Això si, els protagonistes solen ser de les poques persones "privilegiades" que acaben veient el que passa de primera mà.

Un altre punt en comú a destacar és la forma de narrativa, pròxima (en alguns casos més, en altres no tant) al fals documental. Han descobert que aporta un toc de realisme molt pròxim a les imatges que vam veure per la TV aquell fatídic 11S. Els increïbles efectes especials fan la resta.

I un tercer aspecte que comparteixen és que la invasió es produeix en ciutats molt representatives i els efectes especials d'avui en dia es despatxen a gust amb l'arquitectura local. Símbols arquitectònics com edificis emblemàtics o estàtues característiques cauen destrossats.

Comencem:

1	2005		La guerra dels mons	El remake d'Steven Spielberg afegint tots aquells elements amb la proximitat de l'11-S com a teló de fons. Els ET són els típics vehicles trípodes tripulats
2	2008		Cloverfield "Monstruoso"	El monstre de J.J. Abrams: Ressuscita el tipus de grabació de The Blair Witch Project (amb permís de Jaume Balagueró i el seu Rec). NY és atacat per un monstre de l'espai. Uns amics filmen tot el succés. El que veiem és la suposada filmació en video casolà.La estàtua de la Llibertat pateix l'ira del Godzilla de torn
3	2010		Monsters	El cinema indie de ciència ficció. La "invasió" extraterrestre vista d'aprop però amb un toc kumbaya/indie. Els ET, que són cars de veure, són pops voladors de mida considerable.
4	2011		Skyline	Aquest cop és Los Angeles l'objectiu dels ET i la festa interrompuda és la d'uns amics que s'ho passen en gran a un apartament. No tant documental però manté el punt de vista proper als protagonistes. Només veiem el que ells poden veure i descobrir. Apareixen naus amb un to blavós. Et llencen un raig blau que et xucla l'energia vital.
5	2011		Battle:Los Angeles (Invasión la Tierra)	Un altre cop l'acció transcorre a Los Angeles però aquest cop els protagonistes són un grup de marines. El film és com un videojoc tipus Resistance. Aquest cop els ET són més aviat infanteria força dura de pelar.
6	2011		The darkest hour	Aquest cop la ciutat protagonista és Moscou. Uns joves estan de turisme i els enganxa la invasió de festa a l'interior d'un pub. Els ET són invisibles però generen corrent allà on van. S'alimenten d'energia elèctrica. Llencen un raig desintegrador. Només queda la cendra.

18 anècdotes sobre Firefly

Eus ací un d'aquells diagrames que m'agraden tant:

Ghost in the Shell i el meu punt de vista sobre l'Anime

Sembla mentida però tants anys de frikisme i encara hi ha moltes coses que em queden per veure. I moltes formen part d'aquest món paral·lel que és el Manga i concretament, l'Anime de Ciència ficció. Reconec que és un mon per mi gairebé del tot inexplorat. No he estat mai un aficionat de mena. Només he vist el que podríem qualificar de productes més universals per televisió Mazinger Z, Bola de Drac, Dr. Slump, Capità Harlock, etc...

Amb Akira això si, vaig començar a seguir algunes sèries de la mítica col·lecció de videos VHS de Manga Films del principi. Vaig veure "The fist of North Star", les millors i més ultra-violents parts de "Urotsukidoji" i poca cosa més. Desprès, amb l'avalantxa de sèries vaig abandonar i vaig dedicar-me a altres coses. Més endavant algun cop he volgut reprendre l'interès per aquest gènere, veient algun episodi d'Evangelion, però no ha aconseguit enganxar-me.

Ahir, vaig donar-li una altra oportunitat i em vaig mirar un exponent del Manga i de l'Anime que tenia pendent: Ghost in the Shell. Ara si penseu que m'ha convertit en un aficionat aneu molt equivocats. Més aviat m'ha refermat en el meu gust, o millor dit, no-gust. Això si, fins ara, no havia analitzat el perquè és un subgènere que no m'acaba d'entusiasmar.

Perquè no em motiva el manga de ciència ficció:

• Tinc la sensació que la ciència ficció que hi ha darrera, és poc original i el més greu, fan com si fos la gran novetat. Està explicada amb aires de grandesa i en realitat no deixa de quelcom ja vist o llegit als clàssics.
• És críptica i no s'entén: Costa de seguir, per culpa de la floritura visual i aquesta forma que tenen de ser poc clars en l'argument.
• Sovint s'enreden en explicacions metafísiques que trobo enrevessades i disperses però que fan molt culte. Per exemple, l'explicació metafísica que dona el Master of Puppets a Ghost in the Shell, fent-se el profund, va donant pals de cec sense explicar res. Realment l'explicació de fons és molt més simple i en una frase o paraula es podria dir.
• I a l'inrevés, els qui han de parlar no parlen, no expliquen les coses o ho fan de forma críptica. Pensen que l'espectador ja és prou intel·ligent per omplir els buits? Doncs jo no ho dec ser.
• Els personatges fan coses sense massa sentit i el pitjor és que no les expliquen. No és deixen prou pistes en forma de frases retòriques o veus en off per a seguir. Potser és que estic massa acostumat al llenguatge no verbal i cinematogràfic simple de Hollywood que ens deu estar subnormalitzant a tots plegats. Però això de que es quedin pensatius mirant l'horitzó i es facin l'autista amb el coprotagonista al costat, em treu de polleguera.
• A risc de repetir el primer punt, moltes (almenys les que he vist) tenen a veure amb ecologia, cibernètica o post-apocalíptiques. Ronden aquest temes i prou.

I fins aquí n'hi ha prou de rajar del manga. Que consti que aquest anàlisi és totalment parcial i només fonamentat en la meva experiència i tenint en compte el meu gran desconeixement en la matèria. Però es motivat arrel de veure Ghost in the Shell i com diu aquell, 'Perdoneu però algú ho havia de dir'. I que només he entrat a comentar el manga que considero de ciència ficció. La resta la desconec encara més. A mi també que consti que m'agradava i m'agrada sèries com ara Mazinger Z (en soc un fan), el Capità Harlock (tot i que era massa autista pel meu gust), però quan es posen transcendentals és quan la caguen.

King of Tokio

La ciència ficció serveix d'inspiració a aquest joc de taula que m'he comprat. King of Tokio és un joc tan senzill com divertit.
L'escenari és un Tokio en flames representat en un taulell petit en el que només hi han dues (tres si sou 5 o més jugadors) possibles caselles: dins de Tokio i fora (aquesta darrera, de fet, tècnicament no es pot considerar una posició del taulell).

Cada jugador és un monstre (alguns en sentit literal) gegant que lluita amb els altres per convertir-se en el rey de Tokio. Cada monstre té 2 contadors, el de vida i el de punts de victoria, i una sèrie de cubs d'energia. 

Cada torn es llencen 5 daus (es poden rellançar un cop més, tots o uns quants, per a millorar la tirada). No són daus normals però. Et pot sortir un cor, una urpa, un llamp o una xifra del 1 al 3.

Si et surt una combinació de 3 uns, guanyes un punt de victoria; si la combinació és de 2, 2 punts; si és de 3, 3 punts.

Les urpes simbolitzen atacs que resten vides al monstre contrincant, però, depenent de si ets a dins o fora de Tokio, es comporten de diferent manera. Si ets fora, el dany se l'emporta el monstre que és dins i si ets a dins, tots els monstres que són fora.

El cor et suma una vida (partim amb 10 i el límit és 12).
El llamp et proporciona un cub d'energia que anem emmagatzemant i ens permeten comprar cartes. Cada carta és diferent i ens dota d'una sèrie de propietats especials que ens donen més poder.
Podem tornar a tirar un sol cop més tots els daus o uns quants que no ens interessin.

Un cop hem resolt la tirada de daus, podem comprar cartes si tenim suficients cubs d'energia. Les cartes valen diferent en funció del valor que aporten.

Una altra manera d'aconseguir punts de victoria és romandre a Tokio tanta estona com puguem. Per entrar-hi ens donen un punt de victoria i cada torn que hi aguantem ens proporciona 2 punts. El problema de romandre a Tokio és que ets l'objectiu de tots els atacs de la resta de monstres (a Tokio només hi pot ser un monstre alhora) i que els cors que et puguin sortir als daus no et retornen vida. Per tant, et vas desgastant força ràpidament. D'altra banda, qui arriba als 20 punts de victoria guanya.

Com veieu el joc és senzill, dinàmic i força entretingut. Les cartes aporten un element de variabilitat, dotant de més complexitat a la partida però també de més gràcia.

Volver a empezar (Replay) Ken Grimwood

Què faries si poguessis reviure la teva vida? Cometries els mateixos errors? Canviaries moltes coses?

Jeff Winston mor als 43 anys per a despertar als 18 un altre cop però recordant la seva vida anterior que inclou el seu matrimoni fracassat. A partir d'aquí reescriu la seva vida amb l'avantatge de saber l'esdevenidor. 

Aquesta és la premissa que ens planteja la novel·la "Volver a empezar" (Replay) del Ken Grimwood. Un tema que crec que, qui més qui menys, ha imaginat algun cop. 

El llibre l'he llegit amb avidesa doncs reconec que soc un "fetixista" dels viatges en el temps. Però em sembla que, deixant de banda les meves predileccions, el llibre està molt ben escrit, es llegeix amb facilitat i es paeix molt bé; no en va va guanyar el premi a millor novel·la dels Fantasy World Awards del 1988. D'altra banda, el llibre és de ciència ficció però traspua sexualitat, erotisme, sensualitat i amor per tot arreu i en aquest ordre. A mesura que avança la història, es va convertint en una novel·la romàntica. A més, com a conseqüència del que li està succeint al protagonista, reflexiona sobre temes filosòfics com ara el sentit de la vida i de la mort. I de pas, l'autor aprofita per fer un repàs de refiló a la història recent dels Estats Units, del 1963 endavant, marc el qual el protagonista és veu obligat a reviure. En definitiva, un llibre molt complert que no requereix ser aficionat a la ciència ficció per a gaudir-lo.

L'autor, Ken Grimwood, va morir el 2003 als 59 anys quan estava preparant la segona part de Replay. Qui sap, potser es troba revivint el seu passat en algun univers paral·lel.

He vist rumors a la xarxa que parlen de que en faran la versió per al cinema interpretada per Ben Affleck i estan en converses amb Robert Zemeckis per la direcció, tot i que alguns també apunten a la direcció del propi Ben Affleck. No ho va fer malament al seu film "The Town"...