King of Tokio

La ciència ficció serveix d'inspiració a aquest joc de taula que m'he comprat. King of Tokio és un joc tan senzill com divertit.
L'escenari és un Tokio en flames representat en un taulell petit en el que només hi han dues (tres si sou 5 o més jugadors) possibles caselles: dins de Tokio i fora (aquesta darrera, de fet, tècnicament no es pot considerar una posició del taulell).

Cada jugador és un monstre (alguns en sentit literal) gegant que lluita amb els altres per convertir-se en el rey de Tokio. Cada monstre té 2 contadors, el de vida i el de punts de victoria, i una sèrie de cubs d'energia. 

Cada torn es llencen 5 daus (es poden rellançar un cop més, tots o uns quants, per a millorar la tirada). No són daus normals però. Et pot sortir un cor, una urpa, un llamp o una xifra del 1 al 3.

Si et surt una combinació de 3 uns, guanyes un punt de victoria; si la combinació és de 2, 2 punts; si és de 3, 3 punts.

Les urpes simbolitzen atacs que resten vides al monstre contrincant, però, depenent de si ets a dins o fora de Tokio, es comporten de diferent manera. Si ets fora, el dany se l'emporta el monstre que és dins i si ets a dins, tots els monstres que són fora.

El cor et suma una vida (partim amb 10 i el límit és 12).
El llamp et proporciona un cub d'energia que anem emmagatzemant i ens permeten comprar cartes. Cada carta és diferent i ens dota d'una sèrie de propietats especials que ens donen més poder.
Podem tornar a tirar un sol cop més tots els daus o uns quants que no ens interessin.

Un cop hem resolt la tirada de daus, podem comprar cartes si tenim suficients cubs d'energia. Les cartes valen diferent en funció del valor que aporten.

Una altra manera d'aconseguir punts de victoria és romandre a Tokio tanta estona com puguem. Per entrar-hi ens donen un punt de victoria i cada torn que hi aguantem ens proporciona 2 punts. El problema de romandre a Tokio és que ets l'objectiu de tots els atacs de la resta de monstres (a Tokio només hi pot ser un monstre alhora) i que els cors que et puguin sortir als daus no et retornen vida. Per tant, et vas desgastant força ràpidament. D'altra banda, qui arriba als 20 punts de victoria guanya.

Com veieu el joc és senzill, dinàmic i força entretingut. Les cartes aporten un element de variabilitat, dotant de més complexitat a la partida però també de més gràcia.

Volver a empezar (Replay) Ken Grimwood

Què faries si poguessis reviure la teva vida? Cometries els mateixos errors? Canviaries moltes coses?

Jeff Winston mor als 43 anys per a despertar als 18 un altre cop però recordant la seva vida anterior que inclou el seu matrimoni fracassat. A partir d'aquí reescriu la seva vida amb l'avantatge de saber l'esdevenidor. 

Aquesta és la premissa que ens planteja la novel·la "Volver a empezar" (Replay) del Ken Grimwood. Un tema que crec que, qui més qui menys, ha imaginat algun cop. 

El llibre l'he llegit amb avidesa doncs reconec que soc un "fetixista" dels viatges en el temps. Però em sembla que, deixant de banda les meves predileccions, el llibre està molt ben escrit, es llegeix amb facilitat i es paeix molt bé; no en va va guanyar el premi a millor novel·la dels Fantasy World Awards del 1988. D'altra banda, el llibre és de ciència ficció però traspua sexualitat, erotisme, sensualitat i amor per tot arreu i en aquest ordre. A mesura que avança la història, es va convertint en una novel·la romàntica. A més, com a conseqüència del que li està succeint al protagonista, reflexiona sobre temes filosòfics com ara el sentit de la vida i de la mort. I de pas, l'autor aprofita per fer un repàs de refiló a la història recent dels Estats Units, del 1963 endavant, marc el qual el protagonista és veu obligat a reviure. En definitiva, un llibre molt complert que no requereix ser aficionat a la ciència ficció per a gaudir-lo.

L'autor, Ken Grimwood, va morir el 2003 als 59 anys quan estava preparant la segona part de Replay. Qui sap, potser es troba revivint el seu passat en algun univers paral·lel.

He vist rumors a la xarxa que parlen de que en faran la versió per al cinema interpretada per Ben Affleck i estan en converses amb Robert Zemeckis per la direcció, tot i que alguns també apunten a la direcció del propi Ben Affleck. No ho va fer malament al seu film "The Town"...

Mini-museu de la informàtica retro dels 80

Quins records!!! No és que tingués tots els ordenadors de 8 bits quan era petit, però per A, B o C els vaig experimentar, en més o menys grau, gairebé tots. Jo tenia un Commodore 64. Tenia el joc de futbol que anava amb un cartutx i desprès vaig anar recopilant infinitat de jocs gravats en cintes de casset. Recordo algun que vaig comprar especialment, el H.E.R.O. d'Activision, el Superpipeline, el Boulder Dash, etc.

L'amic tenia l'Amstrad CPC-464 i també el vaig gaudir bastant. I l'Spectrum, sempre m'havia fet enveja, doncs hi havia molt més material disponible, moltes revistes i molts jocs.

Ara els he retrobat per eBay i m'he muntat aquest petit museu. Quan els miro em venen records de   la meva infantessa/adolescència. Eren temps més senzills. La informàtica domèstica era molt més limitada però alhora més senzilla i amb més encant, i amb un futur per endavant que ni podíem haver somniat.  

John Carter

Ahir vaig anar a veure John Carter en 3D. La veritat és que quan vaig sortir del cine em va agafar una mena d'eufòria. Realment m'havia agradat molt, inclús vaig fer un twit al respecte. Ara, unes quantes hores desprès, l'eufòria s'ha esvaït. Admeto que va ser una reacció en calent i em temo que la meva opinió s'ha anat refredant molt ràpidament.

Suposo que quan vas a veure un film amb les expectatives baixes, t'ho mires d'una altra manera. Amb més benevolència. Ara, desprès d'haver-la paït, penso que John Carter és un film d'aventures molt correcte. Amb un punt naïf que m'agrada i que em recorda a les pel·lícules d'abans, encara que això el torna previsible. A més, és un film que considero rodó, perfeccionista, amb tots els ingredients. I sobretot, molt entretingut. L'acció no decau en cap moment i el ritme és adequat. A més, és un film d'aventures de luxe. Els efectes especials són realment impressionants, però s'integren tant a la història que te n'oblides de que molts dels personatges estan generats per ordinador o de que probablement tot el fons deu ser, en realitat, una pantalla blava.

Si que he d'admetre que et recorda contínuament a fragments d'altres pel·lícules, fins al punt que sembla un mashup de tot el que ja hem vist i que de sobres coneixeu. Per exemple, l'escena del circ "romà" recorda molt, moltíssim, a l'escena al planeta Geonosis de l'Episodi II de Star Wars, tot i  que tampoc és propietat de George Lucas sino que també és una referència a les pel·lícules de gladiadors. Inclús el nom de la princesa: Dejah tal com el pronuncien recorda a Leia. Altres aspectes recorden a Avatar. És injust que un film que adapta una novel·la corresponent als inicis de la ciència ficció, que és origen i inspiració de bona part de la Space Opera cinematogràfica es vegi ara com una copia dels seus deutors. Hauria de ser al revés i d'això en faig responsable al director.

El 3D

Definitivament crec que no soc capaç de gaudir de tot el que aquesta tecnologia m'ofereix. D'una banda em sembla que no soc capaç de discernir completament l'efecte de profunditat. De l'altra, el handicap de dur ulleres provoca tota mena de reflexes que em cansen la vista i en les escenes fosques veig més claror provinent dels reflexes interns que de la pròpia pantalla i em fa veure la pantalla malament. Crec que l'hauria gaudit més en 2D, però em fa ràbia no poder gaudir completament del 3D.

La Banda Sonora.

La banda sonora és de Michael Giaccino, el compositor de sèries com Lost, bandes sonores memorables com 'Up','Star Trek (2009)' Super 8. S'ha de dir que aquest cop no l'he trobat especialment inspirat. Una llàstima. Ens ha proporcionat una bso normaleta.

Història 

John Carter està basada en la història de Edgard Rice Burroughs (l'autor de Tarzan) 'A princess from Mars'  que data del 1917 (si, si, 1917!!!!). Es considera tot un clàssic de la ficció pulp del segle XX. En aquells temps aquestes històries apareixien en revistes de relats que anomenaven Pulp Fiction (si, com el film). El nom prové del tipus de paper de baix cost que s'utilitzava.

 L'autor, més famós per Tarzan, va escriure algunes altres grans sagues. La de Barsoom, de la qual 'A princess of Mars' n'és la primera part d'11. És considerat l'inici d'un subgènere de la ciència ficció fantàstica, anomenat Romanç planetari que va inspirar autors de ciència ficció de dècades posteriors com ara John W. Campbell, Ray Bradbury o Arthur C. Clarke.

Palosalacarta

Després del tancament de Megaupload, adéu definitiu a Pelisalacarta?

Al media center XBMC, es pot afegir un plugin anomenat Pelisalacarta, que permet accedir a una sèrie de servidors com seriesonline, seriesyonkis, etc… que pengen enllaços a sèries i pel·lícules allotjades a Megavideo. La idea era tenir accés il·limitat a tota sèrie i pel·lícula sense haver de guardar-la en el teu disc dur local. Tot accessible des del núvol i reproduir-lo a la tele de casa mitjançant streaming, amb una interficie gràfica còmoda que proporciona el XBMC. Doncs ara, s’ha acabat. Almenys des de Megavideo. Els altres servidors sembla que els ha agafat por i estan netejant els seus espais plens de contingut amb copyright. És la fi de la pirateria? No crec. Com deia el de Jurassic Park: “La vida se abre camino“. Ja estan pensant en sistemes de streaming per P2P.

Opinió.

Per la meva part, crec que si hi ha pirateria és perquè volen. O almenys, un nivell de pirateria elevat. Si continuen ficant preus abusius, la gent continuarà buscant-se la vida. Quan va aparèixer el DVD les pel·lícules costaven 30 euros. Poc temps després van baixar a més de la meitat i a sobre amb una versió millorada. Quan veus això se’t queda la cara de tonto. De que t’han pres el pèl de mala manera. Que ha passat? És que el contingut que tan volen protegir ha perdut valor? O és que ens prenen el pèl amb preus abusius?.

D’altra banda, creuen de veritat que tota la porqueria que la gent es baixa d’internet la gent la compraria? Si a algú li agrada molt una pel·lícula, se l’acabarà comprant igual, tan si pot com si no baixar-la d’internet. I si no la compra, sense l’opció pirata tampoc la compraria. I encara diria més, l’experiència d’anar al cinema no és comparable a veure un screener a la tele de casa. Si el film val realment la pena i t’agrada el cinema, la veuràs al cinema. Si no, és que realment no hi haguessis anat. Perquè aquesta és l’altra. La majoria de productes que produeix avui en dia “la fabrica de somnis de Hollywood” són una porqueria. Qui no s’ha sentit mai estafat en perdre 2 hores del nostre temps al cinema, al veure un film que no li ha agradat?. On són els nostres drets? No ens haurien de retornar els diners si no ens agrada com quan canvies qualsevol altre producte de consum?

El que passa és que han viscut de la “sopa boba” massa temps i ara temen deixar de tenir tants beneficis. No es que es preocupin pels llocs de treball de Hollywood. Els llocs de treball de Hollywood perillen però no perquè el sistema comenci a tenir pèrdues, sinó perquè els pocs millonetis de sempre, a la mínima que no guanyin tants beneficis, tancaran la barraca. Potser serà el moment de que gent més responsable, amb menys avarícia es faci càrrec de Hollywood.

Sherlock (Fi de la 2a. temporada)

S’ha fet molt curta, (de fet ho era). S’ha acabat la segona temporada i ho ha fet amb traca i mocadors. Els episodis d’aquesta segona temporada han estat al meu parer, més bons que els de la primera i això és difícil.

Del darrer episodi només grinyolava una cosa. Un detall tècnic que, com jo pertanyo a la professió a la qual fa referència, em feia un mal especial. El Macguffin de l’episodi és un hipotètic codi informàtic, clau o programa, capaç d’obrir totes les portes i barreres de seguretat del mon mundial. És evident que això és impossible i menys reduït a un codi o seqüència mínima. Per sort, el final de l’episodi arregla aquest error (almenys parcialment).

A banda d’aquest detall, el tercer episodi d’aquesta temporada és brillant. El títol,’The Reichenbach Fall’, fa referència al famós salt d’aigua de Suiza on el detectiu de la novel·la d’Arthur Conan Doyle i el seu enemic Moriarty s’acaben enfrontant. El resultat de la lluita per tots és conegut. Ambdos cauen a l’aigua. Tanmateix l’enemic més perillós per a SherlockHolmes no era Moriarty si no el seu creador Arthur Conan Doyle. L’escriptor estava fart del detectiu i havia planejat acabar amb ell en aquell salt d’aigua. Però fou la seva pròpia mare qui no li va permetre, i es va veure obligat a reviure el personatge.

En veure el títol de l’episodi de la sèrie, em va quedar clara una cosa: aquell seria el moment en que s’enfrontarien definitivament Sherlock i Moriarty. Però també em va plantejar molts dubtes. Quedaria bé traslladar l’acció de la sèrie a Suïssa? Com s’ho farien per a que no quedés massa forçat? Era apropiat?.  No devia ser jo l’únic a qui la idea d’adaptar al peu de la lletra l’aventura de Reichenbach no li acabava de fer el pes, doncs al final, el títol es queda en una referència a un cas d’un quadre recuperat que té aquest nom i que ens comenten de passada, com el cas que definitivament catapulta Sherlock Holmes a la fama i esgota la paciència d’en Moriarty.

M’agrada que no hagin adaptat al peu de la lletra aquest relat, doncs senzillament no era apropiat a les circumstancies. De la mateixa manera que m’agrada com adapten a l’episodi 2×02  ”The hound of Baskerville”, una mica més pròxim al relat però modernitzat i diferent al mateix temps.

Comentaria més detalls del darrer episodi, però hauria d’esmentar alguns spoilers. Prefereixo mossegar-me la llengua i que gaudiu d’aquest episodi sense entrebancs doncs val la pena.

El apagón

Si, tinc molts llibres començats, o millor dit, inacabats, (com es pot veure a l’estanteria d’aNobii) però quan vaig veure a la llibreria una novel·la de viatges en el temps de Connie Willis, no vaig poder resistir la temptació, i va passar immediatament a prioritat absoluta. Tenia el precedent d’una altra novel·la de viatges en el temps de la mateixa autora que em va agradar molt, ‘El dia del Juicio Final’ que portava als historiadors viatgers del temps a l’època de la pesta negra. Aquesta semblava tenir el mateix plantejament.

De que va.

A l’any 2060 els viatges en el temps són possibles. La impossibilitat d’alterar els successos però, ha relegat els viatges en el temps a un instrument únicament d’investigació. És la universitat d’Oxford qui gestiona els viatges i envia els historiadors a fer treballs de camp i presenciar fets concrets de la història. Aquest cop tres historiadors són enviats al Regne Unit de la segona guerra mundial. Un a Denver durant l’evacuació de Dunquerke, l’altre al Londres durant el Blitz a veure com viuen les treballadores de les botigues de moda al centre de Londres i l’altra al camp amb els nens que van enviar durant els bombardejos. Cadascú d’ells es barrejarà amb la gent del seu entorn establint lligams afectius no gaire aconsellables per a un viatger del temps, doncs sap massa bé que és el que ha de succeir. Els viatgers però, és veuen amb problemes. Potser han alterat quelcom que no haurien d’haver canviat?

Opinió
Primer que res per situar-nos, és de justicia esmentar els premis que ha aconseguit:

• el premi Nebula a la millor novel·la de l’any 2010
• el premi Locus a la millor novel·la de ciència ficció de l’any 2011
• el premi Hugo a la millor novel·la de l’any 2011.

Gairebé res…
Doncs ahir el vaig acabar. El resultat ha estat que m’ha tingut enganxat i m’ha desvetllat cada dia durant dues setmanes que he tardat en recórrer les 623 pàgines. Efectivament,
el llibre està en la línia de l’altra novel·la. Aquesta autora té l’habilitat de fer-te “viure”, submergir-te en la vida dels protagonistes a un nivell de detall i proximitat tal, que sembla que realment ella hagi viatjat en el temps als llocs on et porta. Si no us agrada la ciència ficció no us preocupeu. Penso que el toc de ciència ficció d’aquesta novel·la és molt lleuger.És una excusa per a situar-nos en aquella època i alhora una manera de veure les coses des d’una perspectiva d’algú com nosaltres que vivim en un mon en relativa pau i prosperitat. I és que l’autora utilitza aquest recurs per a remarcar el contrast entre els protagonistes que venen d’un futur mes o menys de benestar com el nostre present i la situació que van tenir que suportar els habitants de Europa durant la Segona Guerra Mundial. Els viatgers del temps són testimonis (i nosaltres a través d’ells), de l’ànim, l’enteresa i l’empenta amb la que la gent de l’època s’enfrontaven al dia a dia de la guerra. Tota una lliçó per nosaltres en uns moments en que una crisi econòmica ens fa témer per la societat del benestar. Els viatgers sovint reflexionen sobre que dur que els està resultant a ells l’experiència i això que saben quan acabarà i com acabarà. Com els ha de resultar de dur als autòctons si a més són les seves vides les que estan en joc, les seves cases les que es derrueixen cada nit i han de conviure amb la incertesa de no saber com acabarà el conflicte (viuen amb la por diària a una invasió) ni quan. Però els esdeveniments faran que els viatgers del temps poc a poc perdin la seguretat que proporciona el saber exactament on cauran les bombes i s’apropin cada cop més al punt de vista de la població civil de l’època.
Tinc però, un aspecte que aquest cop no m’han agradat, i és que l’he trobat excessivament llarg en relació amb els esdeveniments que hi succeeixen. Hi ha moments que resulten repetitius, una mica com si hagués estirat com un xiclet la novel·la. Quan vaig arribar a la darrera part del llibre vaig saber perquè. (atenció spoiler a partir d’aquí) De fet, no se si és un spoiler perquè és un fet que ja es sap a priori. Bé, jo no ho sabia i m’he llegit tota la novel·la com si fos una i resulta que no, que hi ha una segona part (‘All Clear’) que encara no s’ha editat a les nostres contrades. Penso que no calia fer-ho tan llarg. Tot i així ha estat per mi un respir saber que hi haurà una segona part, doncs a mesura que s’anava acabant el llibre, cada cop quedaven menys possibilitats de solucionar la novel·la.
Doncs ara només queda esperar a que editin la segona part. Que no tardin gaire per favor…