John Carter

Ahir vaig anar a veure John Carter en 3D. La veritat és que quan vaig sortir del cine em va agafar una mena d'eufòria. Realment m'havia agradat molt, inclús vaig fer un twit al respecte. Ara, unes quantes hores desprès, l'eufòria s'ha esvaït. Admeto que va ser una reacció en calent i em temo que la meva opinió s'ha anat refredant molt ràpidament.

Suposo que quan vas a veure un film amb les expectatives baixes, t'ho mires d'una altra manera. Amb més benevolència. Ara, desprès d'haver-la paït, penso que John Carter és un film d'aventures molt correcte. Amb un punt naïf que m'agrada i que em recorda a les pel·lícules d'abans, encara que això el torna previsible. A més, és un film que considero rodó, perfeccionista, amb tots els ingredients. I sobretot, molt entretingut. L'acció no decau en cap moment i el ritme és adequat. A més, és un film d'aventures de luxe. Els efectes especials són realment impressionants, però s'integren tant a la història que te n'oblides de que molts dels personatges estan generats per ordinador o de que probablement tot el fons deu ser, en realitat, una pantalla blava.

Si que he d'admetre que et recorda contínuament a fragments d'altres pel·lícules, fins al punt que sembla un mashup de tot el que ja hem vist i que de sobres coneixeu. Per exemple, l'escena del circ "romà" recorda molt, moltíssim, a l'escena al planeta Geonosis de l'Episodi II de Star Wars, tot i  que tampoc és propietat de George Lucas sino que també és una referència a les pel·lícules de gladiadors. Inclús el nom de la princesa: Dejah tal com el pronuncien recorda a Leia. Altres aspectes recorden a Avatar. És injust que un film que adapta una novel·la corresponent als inicis de la ciència ficció, que és origen i inspiració de bona part de la Space Opera cinematogràfica es vegi ara com una copia dels seus deutors. Hauria de ser al revés i d'això en faig responsable al director.

El 3D

Definitivament crec que no soc capaç de gaudir de tot el que aquesta tecnologia m'ofereix. D'una banda em sembla que no soc capaç de discernir completament l'efecte de profunditat. De l'altra, el handicap de dur ulleres provoca tota mena de reflexes que em cansen la vista i en les escenes fosques veig més claror provinent dels reflexes interns que de la pròpia pantalla i em fa veure la pantalla malament. Crec que l'hauria gaudit més en 2D, però em fa ràbia no poder gaudir completament del 3D.

La Banda Sonora.

La banda sonora és de Michael Giaccino, el compositor de sèries com Lost, bandes sonores memorables com 'Up','Star Trek (2009)' Super 8. S'ha de dir que aquest cop no l'he trobat especialment inspirat. Una llàstima. Ens ha proporcionat una bso normaleta.

Història 

John Carter està basada en la història de Edgard Rice Burroughs (l'autor de Tarzan) 'A princess from Mars'  que data del 1917 (si, si, 1917!!!!). Es considera tot un clàssic de la ficció pulp del segle XX. En aquells temps aquestes històries apareixien en revistes de relats que anomenaven Pulp Fiction (si, com el film). El nom prové del tipus de paper de baix cost que s'utilitzava.

 L'autor, més famós per Tarzan, va escriure algunes altres grans sagues. La de Barsoom, de la qual 'A princess of Mars' n'és la primera part d'11. És considerat l'inici d'un subgènere de la ciència ficció fantàstica, anomenat Romanç planetari que va inspirar autors de ciència ficció de dècades posteriors com ara John W. Campbell, Ray Bradbury o Arthur C. Clarke.