El Terror més terrorífic.

(Aquest article el vaig començar l'any passat quan van estrenar la sèrie 'Txernobil" però el vaig deixar a mitges. Avui he trobat l'esborrany i l'he acabat. Fa gràcia veure com canvien les coses amb la perspectiva del temps. )

Si... Fa uns quants dies que vaig sentir el Terror de veritat emanant del meu televisor. No d'ensurts, no. De debò. De tenir el cor i l'estòmac encongit tota l'estona. Us preguntareu, quin producte televisiu o cinematogràfic deu haver provocat aquest efecte en el vostre estimat col·lega. Doncs no ha estat cap pel·lícula del gènere. Han estat un parell de sèries de TV. Si voleu dormir tranquils us recomano que no les mireu. I és que el terror no ha estat producte d'una fantasia. El terror ha estat producte d'una realitat en una i, d'una possible realitat molt plausible en l'altra. 

Us estic parlant de "Chernobyl", la minisèrie de HBO. Confesso que em va costar Déu i ajuda passar dels primers minuts del primer episodi. Aquestes coses m'impressionen i em fascinen a parts iguals. Si, soc estrany. Soc com un gat que no pot resistir la curiositat, per molt que sàpiga del cert que patiré el que no està escrit. El terror, perquè això va ser real, no és una fantasia. Repeteixo RE-AL. I perquè hi ha unes quantes centrals nuclears pel món i molt a prop. I no ens enganyem, pot tornar a passar. Si, la seguretat, blablabla... però a Fukushima ja va passar... 

Un cop vaig aconseguir passar dels primers minuts la cosa no creieu que va millorar. De fet, hi ha un episodi que vaig ser incapaç de veure, en el que explica com un equip es dedicava a cercar mascotes abandonades pels voltants de la ciutat i de la central per tal de sacrificar-les. No, vaig premer el botó de No, no és cap espòiler, això va passar, repeteixo, de veritat. És història. Cap al final de la sèrie, ja se'm va fer més suportable. No sé si és perquè m'hi vaig acostumar o perquè ja estava el mal fet, però així va ser. Emocions a banda, és una sèrie impressionant que s'ha de veure i diria que les generacions actuals haurien de veure obligatòriament a classe fins i tot.

L'altra sèrie que em va aterrar va ser "Years and years". Aquest article el vaig començar el juliol de l'any passat, però el vaig deixar a mitges. El meu jo de l'any passat us hagués dit que és una sèrie de CIFI sociològica molt plausible i molt propera, que no fa si no plasmar les tendències que hem pogut anar veient en l'actualitat en el context d'una família anglesa, transportant-les cap al futur. Amb el transcurs dels anys anem veient com sense adonar-nos-en, anem deixant que les coses passin sense donar-hi massa importància, potser perquè de moment no ens afecten directament, o senzillament perquè pensem que no va amb nosaltres, fins que, quan te n'adones, t'afecta com el que més, però aleshores ja és massa tard. I em va aterrar precisament per la seva proximitat. Gairebé tot em sembla força realista i plausible, i això és precisament el que fa por. Això és el que hagués dit el meu jo del 2019. El meu jo del 2020 o sigui d'ara, veient el que ha passat i el que està passant, encara pensa que lasèrie es queda curta. La realitat, novament, ha superat la ficció. 

El fin de la muerte de Cixin Liu

La trilogia dels tres cossos acaba amb la novel·la "El fin de la muerte". Un gran llibre per a completar una trilogia de la Ciència Ficció que de ben segur esdenvindrà un gran clàssic del gènere. "El fin de la muerte" ha estat guardonada amb el premi Locus 2017 i Hugo 2017. Ciència Ficció en lletres majúscules.

Ja ho vaig dir a les altres ressenyes crec però en aquest llibre em reafirmo: Cixin Liu insufla, amb aquesta obra, una bafarada d'aire fresc en un gènere que semblava de cap a caiguda des de ja fa bastants anys. Aquest tercer llibre és el colofó. Ja al segón volum, Liu occidentalitza l'obra per a fer-la més accessible al món, i en aquest segueix igual. El llibre és més llarg que l'anterior però més clar que el primer sens dubte i en aquest aspecte com el segon: Aquí els noms son senzills de reconèixer, no com en el primer que tants noms xinesos similars podien confondre fàcilment. Es troba dividit en parts molt ben diferenciades. Inclús es permet el luxe d'explicar pel mig un conte "infantil".Ja entendreu a que ve. L'obra ens transporta de salt en salt al futur de la humanitat i més enllà. Arriba a un futur tan llunyà com ningú en cap altra novel·la de cifi que jo hagi llegit. I aquest resulta un trajecte ple d'idees originals i imaginació desbordant com feia molt que no llegia. 

Si recordem la segona part (Alerta : Spoilers) la estratègia del bosc fosc posa en escacs el pla dels trisolarians en la seva creuada per conquerir la terra. En una primera part, tornem enrere en el temps a l'època en la que la Terra estava sota l'amenaça de la futura invasió trisolariana. En aquells temps es va executar un projecte que consistia en enviar un ésser humà a la flota trisolariana que es trobava en rumb directe a la Terra. En la segona part del llibre, en un futur de prosperitat per a la humanitat es manté aquesta situació de taules similar a la de Destrucció Mútua Assegurada de la guerra freda. Fins i tot en un clima de pau entre ambdues races els Trisolarians comparteixen coneixements amb la humanitat. Tanmateix tot depén d'un sol home que garanteix la situació: el protagonista del volum anterior. 

El llibre és més llarg que l'anterior. Es troba dividit en parts molt ben diferenciades. Inclús es permet el luxe d'explicar pel mig un conte "infantil".Ja entendreu a que ve. Ens transporta a un futur tan llunyà com ningú en cap altra novel·la de cifi que jo hagi llegit. I aquest resulta un trajecte ple d'idees originals i imaginació desbordant com feia molt que no es veien. 

Si hi ha alguna obra de Ciència Ficció que s'ha de llegir, sens dubte, és aquesta trilogia. Per mi, de moment és l'obra en majúscules de la cifi del segle XXI. Senzillament, quan acabes, tens la sensació que has llegit quelcom que et deixarà empremta. Val la pena. 

Diuen que estan preparant la sèrie a Netflix... No sé... si hi ha alguna obra difícil de transportar a la pantalla és aquesta. Segurament resultarà en alguna adaptació col·lateral, amb un argument per a la televisió en el mateix univers perquè altra cosa no la veig. Veurem...

Efectes del 5G

Us copio aquest article que he trobat. És al·lucinant!!!!

Tecnología – Sociedad. 29/07/2020

EL 5G PODRIA ALTERAR NUESTRA PERCEPCIÓN DEL TIEMPO.

Un equipo científico de la Universidad de Harvard (Massachusetts) ha realizado un descubrimiento sorprendente. Al parecer existe una relación directa entre las ondas electromagnéticas que nos rodean y la percepción que tenemos acerca del tiempo.

Un equipo de la universidad de Harvard ha efectuado una investigación sobre los posibles efectos nocivos de los campos electromagnéticos en los seres humanos a raiz de la introducción del nuevo sistema de comunicaciones 5G. En una rueda de prensa ofrecida por director responsable del proyecto, el eminente neurólogo y doctor Desmut Cefoe, investigador en la universidad de Harvard, ha expuesto los detalles de los resultados hallados por su equipo, hasta el momento.

Según el equipo del doctor Cefoe, las ondas electromagnéticas (ondas de radio, teléfonia móvil, Wi-fi, i aun más el 5G etc…) producirian un insólito efecto en las personas. Parece ser que algunas de las frecuencias utilizadas para la transmisión de información por el aire inciden en nuestro cerebro de una forma inesperada y sorprendente. “Nuestro cerebro mantiene un reloj interno biológico para controlar el paso del tiempo. Ese reloj utiliza una frecuencia determinada que se ve alterada por efecto de las ondas electromagnéticas.” – Sostiene el doctor – “Según nuestras pruebas, al someter a un ser humano a una fuerte irradiación de ondas electromagnéticas, la frecuencia de ese reloj interno aumenta, por lo que el individuo percibe como el tiempo transcurre más deprisa.”.

El incremento de ondas electromagnéticas a nuestro alrededor en los últimos años, debido a la aparición en nuestra vida cotidiana de las tecnología Wi-fi, telefonía móvil, GPS etc,… , podría haber causado un efecto de aceleración en nuestra percepción del tiempo. Para nosotros, el tiempo transcurre más deprisa que para nuestros abuelos.”Evidentemente eso no quiere decir que se altere el tiempo en sí mismo, sino, nuestra percepción de él” – aclara el doctor Cefoe – “Seguro que habrán oído mil veces la queja sobre lo rápido que pasa el tiempo. Pues bien, al ritmo al que aumenta la ‘contaminación electromagnética’ cada vez escucharemos más frecuentemente esta queja, si no hacemos algo al respecto.”

Pero, ¿que podríamos hacer?, el doctor Cefoe se muestra rotundo en este aspecto. “No quiero decir que tengamos que renunciar a la tecnología inalámbrica que, por otro lado, proporciona no pocas ventajas y comodidades a nuestra sociedad. Pero si creo que, debemos seguir investigando para que, en un futuro no muy lejano, podamos identificar las frecuencias que producen este indeseado efecto y adaptar las transmisiones de ciertos medios a niveles más inofensivos para el ser humano.”

El equipo de Cefoe ha profundizado en el tema y aunque aún no se puede afirmar aun a ciencia cierta, parece ser que “ ya se intuye una relación entre la longitud de onda y el plazo del tiempo que se ve afectado. Parece ser que a mayor longitud de onda, la percepción del tiempo a largo plazo es la que se ve reducida. Eso explicaría porque sentimos el transcurrir de las semanas a pasos agigantados. En cambio con longitudes de onda menores, sería el tiempo inmediato el que se vería afectado. Claro que en este aspecto todavía nos encontramos en el terreno de la especulación.” – aclara el profesor.

Efectos indeseados aparte, no hay duda de que este descubrimiento abre nuevas puertas a la investigación de ese gran desconocido que es el cerebro. “Acabamos de abrir una puerta a un nuevo mundo de posibilidades científicas. ” – afirma el doctor, que confeso mostrarse sorprendido ante la magnitud del descubrimiento - “Sinceramente no esperaba estos resultados. Nos ha sorprendido a todos por su gran relevancia."

Quién sabe, quizás en un futuro podamos regular el paso del tiempo a nuestro gusto. Quizás podríamos reducir los malos momentos al mínimo, o aumentar los buenos ratos al máximo. El tiempo y solo el tiempo, aunque sea más corto según unos o más largo según otros, lo dirá, como siempre.

USAPRESS

El bosque oscuro . Cixin Liu.

L'argument és el següent: La humanitat espera l'arribada de la flota trisolariana i es prepara convenientment. El llibre explora les diferents corrents i actituds que els humans adoptem davant la més  que previsible derrota davant els trisolarians. Resten encara alguns segles, que permeten temps per a que la humanitat desenvolupi diferents actituds al respecte. Alguns creuen que s'ha de fugir, actitut aquesta mal vista per una bona part de la humanitat. S'impulsa també la tecnologia espacial, fins a cert punt perquè recordem que s'han limitat els descobriments científics per la barrera imposada pels sofons enviats pels trisolarians. La ONU impulsa un projecte en el que es designen uns quants insignes personatges que cerquin una solució al problema. Aquest s'encarregaran de dur a terme els projectes que creguin convenients per a defensar la Terra i ho faran sense límit de recursos i en el més estricte secret per evitar la intervenció trisolariana.

He d'admetre que desprès de llegir la primera part de la trilogia ('El problema de los tres cuerpos") em va costar de continuar amb la segona part. Un llibre que, es veia força més llarg que l'anterior, que ja va tenir les seves dificultats (veure ressenya).

Tanmateix, la bona crítica i els comentaris molt positius rebuts per gent bastant afí als meus gustos em va animar.

He de confesar però, que em va costar Deu i ajuda passar dels primers capítols. Al llarg dels mesos anava deixant i reintentant. Recapitulant i abandonant.... Fins que, un comentari en un podcast dedicat al tema em va acabar de donar l'impuls necessari per seguir. I en dono gràcies.

Un cop superat els primers capítols, que semblaven seguir les dificultats del llibre anterior, el rumb que segueix es força diferent. La historia es torna clara i senzilla. Els personatges, la major part amb noms més occidentals es diferencien perfectament. I es torna interessant. Les propostes de Ciència Ficció, segueixen sent fresques i innovadores. Explicacions pseudo-científiques exhaustives amb molta traça otorguen un matís de realisme que et manté la suspensió de la incredulitat.

Al final, la sensació que has llegit quelcom que farà història. Quelcom nou, important, que feia molt de temps que no veies i que, sens dubte, passarà a la història de la Ciència ficció que, jo crec que s'estava quedant estancada.

Primavera gloriosa (III): Game of Thrones

I un altra època que s'acaba. Game of Thrones. Sembla que va ser ahir que es rumorejava que farien una sèrie dels llibres del bo de George R. Martin. 

Si, abans de la sèrie, els llibres de George R. Martin ja eren un fenomen literari amb una legió de fans al darrera. Conec una llibreria de Barna que s'ha fet d'or amb aquesta saga amb els beneficis que dona ser la editora en exclusiva. I gràcies a això, han construït la millor llibreria de Ciència Ficció i Fantasia del món. Però això ja és una altra història i serà contada en una altra ocasió.

Com deia, la sèrie va agradar des d'un bon principi. Va complir amb totes les expectatives dels fans i  es convertí en un fenomen per si sol. Aviat es va fer més popular, arribant al cel dels productes frikis que surten de l'àmbit estrictament friki i arribant a formar part de la cultura pop. El carisma dels seus personatges, la seva ambigüitat, la cruesa de les seves històries, la sensació de que no hi ha cap personatge intocable, la combinació de tot, a saber el que ha resultat aquest cop la clau del seu èxit.

Sigui com sigui, mentre la sèrie es mantenia més o menys fidel a les novel·les, la cosa funcionava perfectament. 

Però vet aquí que arribà un dia en que la gallina d'ous d'or es començava a cansar. El problema és que el senyor Martin encara no ha acabat tots els llibres i la sèrie l'ha avançat per la dreta. I en aquestes que van començar a improvisar nous episodis sense la batuta del mestre (desconec la seva implicació però alguna deu haver-hi) i sense una base en la que sustentar-se. I aquí es va començar a convertir en una sèrie més convencional, on els bons eren més bons i els dolents més dolents. On els esdeveniments es tornaven més previsibles. Dins el que cap, la sèrie avançava per la forta inèrcia dels esdeveniments engegats. Tots sabíem més o menys cap on ens duia tot però hi havia moltes maneres de resoldre-ho.  I ens plantem a la 7a. temporada. La acció comença a precipitar-se. De sobte hi ha pressa per acabar. Les tropes es mouen d'un punt a l'altre de Westeros en un tancar i obrir d'ulls. I avisen que la 8a. temporada serà la darrera i es retiren una bona temporada per a preparar-nos un espectacle de fi de festa que promet. 

I arriba el 2019, la primavera. La temporada final. Han estat 6 episodis. En 6 episodis han hagut de tancar moltes trames obertes. Massa en massa poc. Però en el procés s'han posat en el focus de molta gent i ja no és només un públic minoritari a qui havien d'acontentar al principi. Visualment els episodis han estat impecables, ningú ho pot negar. (Bé, si pots veure en la foscor en el 3er.). Cada episodi s'ha examinat amb lupa. S'ha criticat fins a l'extenuació. El problema ha estat les decisions argumentals. Tothom s'imaginava un final de sèrie a la seva manera i a ningú li ha acabat de convèncer el que ens han proposat i això ja és un gran problema en si. Massa expectatives. A això, suma-li una sèrie de reaccions incongruents d'alguns personatges, o si més no, poc desenvolupades. Una mica ha estat com quan feien una pel·lícula de cinema per acabar una sèrie i no donava temps a desenvolupar-la com acostumava a fer-se a la sèrie de TV.  Tal vegada, si haguessin repartit l'argument entre més episodis, hagués quedat tot més ben justificat. Però seva és la potestat i no hi podem fer res.

Sigui com sigui, aquest final no ha embrutat el que ha estat el primer fenomen de la TV del segle XXI, que ha acabat. I ens ha deixat un buit a tots molt difícil d'omplir.  Del tot? no.  Encara ens queda per saber com serà la versió de tinta de George R. Martin. Preguem als Deus perquè l'home els acabi aviat. 

I així acaba aquesta trilogia de la primavera gloriosa. Aquest any hem vist acabar GOT i la fase de Marvel de 10 anys. Hem vist acabar The Big Bang Theory. Veurem acabar Star Wars. Massa emocions de cop...

Primavera gloriosa (II) : Avengers: End Game

Un altre cicle que es tanca. Fa més de 10 anys que es va començar l'aventura de traslladar els còmics de Marvel al cinema. És el que anomenen Marvel Cinematic Univers. Tot va començar amb Iron Man, inspirada adaptació amb un encertadíssim casting, Robert Downey Junior com a Tony Stark ha sostingut la franquícia apuntalada per la resta de superherois.
Ara, ha acabat el cicle amb aquest gloriós, apoteòsic crossover Avengers: End Game. Sembla mentida que hagin passat 10 anys... Qui tingués una màquina del temps... Qui m'havia de dir a mi que em llegia els còmics Marvel aquells fa 30 anys ... Stop, ja semblo l'abuelo cebolleta (Gaaasp! fins i tot el nom és d'abuelo cebo... estic entrant en un bucle recursiu).

No vull explicar gran cosa sobre aquest film. Ja s'ha dit gairebé tot en mil i un podcasts i blogs. Tampoc cauré en spoilers (no sigui que em foteu d'osties com un que va sortir del cinema en plan Homer Simpson vomitant spoilers entre la parròquia local i el van "linxar"), així que només diré que vull donar les gràcies als creadors d'aquests invent per tots aquests anys que ens han donat. Gràcies per entendre i saber traslladar l'esperit dels còmics d'un medi a un altre tan diferent. Gràcies per aquest final apoteòsic que et fa posar la "gallina de piel" i emocionat com mai havia aconseguit ningú en aquests context superheròic. Gràcies per fer realitat els somnis dels nostres jo-infant de fa uns anys i poder veure plasmat en imatge real el que veiem en paper fa 30 anys.
La sensació és de final, i és agredolça. Dolça pel que he dit abans. Pel que hem gaudit. Agra perquè tens la sensació de que això era el clímax i no ho tornarem a viure (o almenys a viure igual). No sé que passarà a partir d'ara, però d'entrada s'intueix molt difícil superar. Si que poden fer quelcom similar i imagino que requeriran uns 10 anys per anar agafant acceleració, però ja ho haurem vist abans. Material no els en falta. Son 60 anys de material en paper, col·leccions i col·leccions. Milers d'històries. Personatges encara per explotar que es poden afegir (4F?) ara que han comprat la Fox. La matèria prima la tenen. El que ja no tenen és l'element sorpresa. I això hi fa molt. El que han d'evitar al meu parer és el "més és millor". Més espectacularitat ? Ok. Més personatges? Endavant. Però amb compte. No han de caure en l'error de fer un "Peter Jackson" (els que heu vist el Hobbit ja m'enteneu).

En definitiva, Marvel CU passa a formar part de les grans nissagues cinematogràfiques. Vam tenir Star Wars, Matrix, El senyor dels Anells, Harry Potter i aquesta dècada ha tingut Marvel CU.

Excelsior!

Primavera gloriosa! (part I): FSO

Ens està quedant una primavera gloriosa des del punt de vista del frikisme.

Ja va començar fort amb el concert de FSO (Film Symphony Orchestra) a la Llotja de Lleida, homenatge a John Williams.  Emocionant amb moments que et posaven "la gallina de piel " com deia aquell, si ets seguidor d'aquest mite de les Bandes Sonores com un servidor. Si aquest és el teu cas, és imprescindible i ho viuràs amb tota la intensitat. L'únic que us pot frenar és el preu de l'entrada, excessiu a priori, però veient desprès la quantitat de gent que inclou l'orquestra i la qualitat de la proposta,  si us motiva el tema està ben pagat. Si no us motiva especialment ni hi esteu especialment implicats, assistireu a un concert molt bó, però us mancarà quelcom. 

Aquest plus d'emoció que ha estat tan present aquest més d'abril, que no sorgeix del no res si no de la culminació de tota una vida. Ha arribat l'hora de la collita. De recollir els fruits que s'han sembrat al llarg de molts anys (no exagero). 

En el cas del concert, anys i anys de bandes sonores, des de que tinc ús de raó, des que, essent un nen, assistia embadalit com un superhome volava per sobre de Nova York, passant per grans exèrcits de l'espai desplegant les seves forces, o aventurers arqueòlegs, i extraterrestres de visita a la terra, i dinosauris que no hauríem cregut poder veure mai en vida,  i un llarg etcètera, sempre acompanyats per la música de John Williams que sempre envoltava, acompanyava, vestia, engalanava, potenciava, reforçava i magnificava les imatges. Imprescindible i inseparable, convertia imatge i música en un tot. Tant que no em puc imaginar l'una sense l'altra. Si ho has viscut així, se't posen els pèls com escarpies, se't fa un nús a la gol·la i se t'humitegen els ulls, quan veus plasmat en una orquestra com els diferents músics, que ho viuen tant com un mateix, materialitzen en l'ambient la música del mestre Williams i transformen les notes de les partitures en pura emoció.