És bo o dolent que la Disney hagi comprat Lucasfilm ltd.?

Des que es va donar a conèixer al món la noticia de que la Disney ha comprat Lucasfilm que molts fans es deuen preguntar si això és una bona noticia o no per a la nissaga galàctica.

Jo m'ho pregunto igual que tothom, així que vaig a fer una mica de balanç i d'història per a veure-ho tot en perspectiva.

Història galàctica.

No descobreixo res que ningú no sàpiga que George Lucas va crear el seu imperi gairebé del no-res. Que primer ningú donava un dolar pel projecte de rodar un film de ciència ficció/space opera d'aquest estil que tothom relegava als serials de la TV i considerava un subproducte de serie B o Z sense possibilitat de pujar a la 1a. divisió en una època (els 70) on la ciència ficció era quelcom molt seriós i filosòfic (tipus 2001). Evidentment, tot el mèrit el té el George Lucas, com a emprenedor paradigmàtic dels USA per haber aconseguit dur a terme el seu projecte i creat una industria de la que ha sortit gran part del cinema d'entreteniment des d'aleshores. Va ser tan hàbil com per quedar-se amb els drets del marxandatge que, un cop assolit l'èxit de SW, va servir per a fer créixer el seu imperi. Així que el Lucas, més que un artista, jo el veig més com un emprenedor d'èxit, hàbil negociador i empresari.
Quan va delegar la tasca de guionista a gent especialitzada com en Lawrence Kasdan i la direcció al seu mestre Irvin Keshner encara va millorar. Així va sortir de bé l'episodi 5: The Empire Strikes Back (SW:ESB) que s'ha convertit en tot un referent.
Malauradament, els camins entre George Lucas i Lawrence Kasdan es van separar. Crec que Lucas tenia més tendència a fer crèixer el seu imperi econòmic i això xocava amb els plans de Kasdan. Per a la tercera part, l'episodi VI, The Return of the Jedi (SW:ROJ), en Kasdan pretenia, ni més ni menys, matar a Han Solo, i això en Lucas no ho podia permetre. Seria com matar la gallina dels ous d'or (o almenys mutilar-la). Això, i el fet que la "febre" galàctica anava de baixa, va fer que SW:ROJ acabés prematurament amb la saga. Quina va ser la idea de Lucas per a aquest film? Els Ewoks. I l'argument? un altre cop una estrella de la mort. Es va aguantar per que duia una inèrcia molt forta de les anteriors parts, però si ho veiem en perspectiva, va ser la part més fluixa de la trilogia clàssica. Això si, els Ewoks van agradar als nens i es van vendre moltes joguines.
A partir d'aquí, la saga es va apagar durant anys, creant-se un forat en la subcultura i pervivint en el record dels fans a base de productes fora del cànon, còmics, dibuixos animats, jocs d'ordinador.
En Lucas mentrestant va continuar amb el seu imperi, LucasArts, Industrial Light and Magic,etc... van anar creant i ajudant el cinema de ciència ficció dels 80 i 90.
A finals dels 90, en Lucas va restaurar la trilogia clàssica i la va dur a la gran pantalla novament, amb la intenció de fer foc de les cendres que en quedaven. El temps i la sequera galàctica de molts anys van ajudar a mitificar la trilogia clàssica i van alimentar la fam dels fans per veure un altre cop els seus herois galàctics. L'acollida, per tant, va ser molt bona. Això va animar en Lucas a fer una nova trilogia.

La nova trilogia

L'episodi I, II i III explicarien com el jove Anakin es convertiria en Darth Vader. Jo crec que l'episodi I, es va dissenyar de cap a baix pensant en el negoci, com una operació de Marketing. Evidentment que sempre hi ha d'haver una part de negoci, no ens enganyem, però hi ha aspectes artístics que no crec que s'hagin de supeditar a decisions de negoci. El que Anakin fos un nen, no té per que convertir la pel·lícula en un film per a nens (amb el ridícul Jar Jar Binks). El que, al meu parer, volia en Lucas, arribar a una nova generació de fans per així perpetuar la seva franquícia. Desconec si ho va aconseguir, però el que si va fer va ser decebre a la seva legió de fans que, havíem crescut amb la saga i volíem quelcom de l'estil de SW:ESB, més adult i seriós. A més l'esquema del film és, si fa o no fa, com el del SW:ROJ. Els diàlegs són dolents, massa simples.
En l'episodi II el target de mercat era clarament els joves adolescents, doncs va ser una història d'amor entre Anakin i Amidala. Tot i això, va millorar en alguns aspectes, però continuava mancant un bon guionista. En Lucas va seguir fent la funció de guionista igual que a l'episodi I.
L'episodi III es va apropar més al que volien els fans. Bàsicament per que no hi havia altre camí. S'havia d'enllaçar amb la saga posterior si o si. En Lucas va seguir exercint de guionista a part de director.
Resumint, l'excessiva cerca del control total d'en Lucas va fer que ell s'encarregués de la trilogia a nivell de guió i diàlegs a banda de director, enlloc de delegar la feina a gent especialitzada. I això va ser la seva perdició.

I ara?

Des d'aquest punt de vista, el fet que en Lucas hagi perdut el control total de la saga, és, sens dubte, positiu. Des que s'ha fet la compra de Disney, ja sabem que el guionista serà un altre, Michael Arndt, i això, de per si, ja és una bona noticia. Ja veurem més endavant si és o no el guionista adequat per aquest tipus de film, però almenys ja no és en Lucas.  Faltarà veure, quin és el paper d'en Lucas a partir d'ara. Li deixarà fer o imposarà el seu guió de la història?. Veient com va sortir el SW:ESB no em preocupa. En Lucas es va saber mantenir al marge, dedicant-se a fer de productor.
En Michael Arndt va ser guanyador d'un Oscar per 'Little Miss Sunshine' i va guionitzar 'Toy Story 3'. Un currículum perfecte. Falta veure si és l'adequat però facultats no li'n falten.
També es positiu per que, en Lucas va quedar tan escaldat de la trilogia nova que ja s'havia retirat. Va rebre crítiques dures que no l'hi van caure gaire bé. Per tant, ni parlar-ne d'una nova trilogia. Arà però, ja s'ha anunciat pel 2015 l'episodi VII, obrint la caixa de les especulacions, dels somnis dels fans, dels rumors, de la propaganda viral, etc...generant un estat d'expectativa màxima.

Disney.

Tothom quant sent Disney, pensa en films infantils o com a mínim familiars. Es veurà SW limitat per aquest motiu? La pregunta que ens hem de fer és: és possible fer la saga més familiarment correcta del que ja l'han fet amb la trilogia nova? Jo crec que no. No sé si continuarà així però no crec que canviï massa. Fer-la més adulta seria moure el espectre d'edats en el qual és mou. No esperem veure sang com a una pel·lí de Tarantino, però tampoc crec que aparegui Bambi. Però dubto molt que tornin a torturar a Han Solo o a cap altre.



La meva conclusió és, doncs, que, a priori, ha estat del tot positiva la compra per part de Disney, malgrat les aparences. Es pot argumentar que passa a convertir-se en un producte d'una gran corporació, i que abans era independent. Però, desenganyem-nos, Lucasfilm, ltd. no era un gran estudi però com si ho fos. Ja no estem parlant d'un emprenedor que està creant de zero. Ara és tot un imperi. Que el seu creador pot fer i desfer al seu gust, si. Però veient com ha emprat els seus poders (per al mal) fins ara, "pervertint" el seu producte per a obtenir el màxim benefici, doncs que voleu que us digui, més malament no ho faran.

Total Rekall o "com destrossar un clàssic amb pasta"

Bé, el títol ja ho diu tot, oi?

Total Rekall (2012) és el remake del clàssic del 1990 de l'Arnold Swatchzenegger dirigida per Paul Verhoeven, basades ambdues en el conte de Philip K. Dick "Podem recordar-ho per a vosté". Una actualització que només guanya en l'aspecte visual, però que perd en tota la resta. Per dir-ho ras i clar, han destrossat el clàssic. Anem a repassar cadascun dels aspectes i vegem les diferències:

• Tant a la peli de l'Arnie com en aquesta, Douglas Quaid és un obrer del futur que nota que quelcom a la seva vida no encaixa. Esta casat amb la dona més top-ten de l'època i tot i així no està content (hi ha gent que no es conforma amb res). Però en fi, que li va la marxa. Així que va a l'empresa Total Rekall per a que li fabriquin records d'alguna aventura passada i així posar una mica de sal a la seva rutinària vida. Passa que, en el procés toquen quelcom de la seva ment que no havien de tocar i resulta que ja tenia una vida anterior com a agent secret... o no... potser es el record que l'hi han injectat els de Total Rekall i en realitat està al·lucinat adormit a la cadira de Total Rekall. Fins aquí l'argument és el mateix a ambdos films. Això en un context en el que el governador Cohaagen escanya la població marginada que viu en una colònia i hi ha un grup de la resistència que s'hi oposa. La diferència rau en el context. Al film de Verhoeven la colònia és a Mart, en canvi, al film del 2012, hi ha hagut una guerra química global a la terra que ha deixat inhabitable la major part del planeta i només la zona d'Anglaterra es manté lliure de toxines i Austràlia que és la colònia. I aquí ve una de les cagades més grans. Per unir ambdós continents no se'ls acut res més que fer un túnel que travessa la terra passant pel costat del nucli i que transporta gent del continent europeu a la colònia australiana. En fi, hi ha hagut despropòsits d'infraestructures en aquest país com construir línies de l'AVE deficitàries, però en un context de post-guerra mundial, construir una obra d'aquestes proporcions per anar d'una punta a l'altra del globus em sembla, si fos possible físicament fer-la (que no de totes totes) la decisió més estúpida que s'ha vist mai. La quantitat d'energia que es requeriria, els recursos emprats, no quadren amb un context de pobresa i limitació de les circumstàncies que ens presenten. És més, degut a la manca d'espai habitable, els edificis s'amunteguen cap al cel. Si tenen la tecnologia com per foradar la terra més valdria que haguessin construït habitacles cap al subsòl, jo diria.
• El fet de que l'escenari sigui aquest, el d'una ciutat abarrotada, amb edificacions precàries, amuntegades que creixen cap al cel, proporciona un escenari ideal per a persecucions impossibles pels teulats i les carreteres amb cotxes voladors, els ascensors que pujen i baixen i es mouen a dreta i esquerra etc... el problema és que n'abusen tant, però tant, que al final sembla més un video-joc de plataformes que una pel·lícula. I el fet que l'escenari sempre sigui el mateix no ajuda a que la peli sigui menys monòtona. Es passen tota la pel·lícula perseguint-se, amb lluites i més lluites repetides i més repetides. A la peli dels 90, al ser ubicada a Mart la colònia, hi ha un canvi d'escenari a partir de cert punt de la pel·lícula, i la fa més distreta, a la par que més espectacular (no es pot comparar el caché que proporciona un viatge a Mart amb moure's per un conjunt de repetitives edificacions. I és que en del 2012, a la colònia no hi van a buscar res o almenys no n'estic segur.
• L'humor o l'absència d'ell. Jo recordo la peli del Schawtzie amb l'humor just, ni més ni menys. En aquesta, potser per fer-la més seria i més creïble no hi veig gota d'humor per enlloc. Com a molt dues referències a la seva predecessora, una senyora semblant a la que duia el Schwatzenegger com a disfressa per a passar la duana i la prostituta dels tres pits, i poca cosa més, però això no és humor, només curiositats. Aquí l'acció és tanta que no deixa ni escletxes per a l'humor i si, la fa més creïble, però també més avorrida.
• On és la sorpresa? ni tan sols el ja mític Kuato apareix (mutant la semblança del qual amb el Jordi Pujol va generar grans acudits). El fet de saber-ne l'argument fa encara més avorrit el film, que intenta compensar-ho amb una saturació d'efectes especials i acció ininterrompuda, però que no ho aconsegueix. No sé si és per això però no hi ha qui és cregui el paper de somnia-truites del Douglas Quaid quan encara és un obrer.
• L'espectacularitat de la missió. Que és més espectacular, aconseguir la independència de tot un planeta com Mart o salvar una colònia de la terra d'una invasió de C3P0s que no proporcionen cap sensació de perill i que no pot venir massa de cop doncs tenen que viatjar en grups pel túnel. Per a mi no hi ha color.
• La BSO ni és pot comparar. Recordem que la dels 90 era del Jerry Goldsmith. Una gran BSO que ha perdurat anys i anys a la transmissió del Canal Plus del partit de la lliga els diumenges per la nit. Aquí si que no hi posava cap mena d'esperança en que la versió actual li fes ni pessigolles.
• Els efectes especials això si, són espectaculars, els detalls de la ciutat, la quantitat de pantalles hologràfiques, l'escenari post-apocalíptic de la zona prohibida (és per mi el millor del film), el Big Ben de Londres rodejat per edificis per dalt, la cursa de cotxes ingràvids, els robots policia, etc... Els efectes i l'ambientació són de 10. Es clar on s'han destinat tots els esforços. Aquí no es pot competir amb la versió anterior. Ara bé, la manca de varietat d'escenaris és nota. Fa la pel·lícula claustrofòbica tal com la ciutat. Un altre punt que m'agrada més a la versió anterior és el laboratori de Total Rekall. Molt més científic i modern en aquell cas. Aquí l'hi han volgut donar un toc més oriental, més intimista, i sembla més un restaurant xinés, més que una empresa seria.

Resumint, m'ha agafat ganes de tornar a veure la versió clàssica. Molt més senzilla però també molt més divertida. Algú els ha de dir als de Hollywood que parin de fer remakes i apostin per adaptacions noves. Molts escriptors de ciència ficció i molt bons, es van passar mig segle XX escrivint. Novel·les no els en falta si saben on trobar-les.

Ready player one

"Ready Player One" d'Ernest Cline esdevindrà, sens dubte, la novel·la de capçalera dels frikis de mitjana edat.

Com definir aquest llibre? És un còctel de la cultura pop dels videojocs, jocs de rol i el cinema dels anys 80, però situat en una realitat virtual del futur.

El que em sorprèn és que aquest llibre no sigui més famós, almenys en el món dels frikis.

Anem a veure'n l'argument.

Argument.

Any 2046. La majoria de la humanitat sobreviu empobrida en caravanes. La manca de recursos, el canvi climàtic ha deixat un escenari depriment. La manca d'esperança fa créixer la necessitat d'escapar a la realitat. La gent troba refugi a Oasis, un món virtual creat per un geni del segle passat, un creador de videojocs fanàtic de la cultura pop dels anys 80. El multi-bil·lionari ja fa anys que és mort, però va deixar creat el seu joc definitiu: La seva immensa herència serà per a qui trobi el "easter egg" (Ou de Pasqua virtual) que es troba amagat en alguna part de l'univers d'Oasis. 

Això crea una corrent de seguidors, anomenats els Gunters: usuaris del món virtual Oasis que comparteixen amb el seu creador l'afició per la cultura pop dels 80 i que busquen en les recreacions de jocs, escenaris i pel·lícules de la dècada que va deixar creades per tot Oasis pistes sobre la localització de l'ou de Pasqua.

Paral·lelament, una gran corporació tecnològica, de més que discutibles mètodes, cerca també el tresor, emprant tots els recursos de que disposa, que no són pocs.

En aquest entorn trobem el nostre heroi, el gunter 'Parzival' que, ajudat pels seus amics, durà la cerca de l'ou de Pasqua un pas més enllà.

Imagineu que tot allò que hem vist al llarg dels anys 80, 90, pel·lícules de ciència ficció, fantasia, còmics, sèries de TV etc... es possible viure en un món virtual d'una definició propera a la realitat. Pots comprar o guanyar objectes com ara, un caza Ala X o un Super-robot gegant. Que pots conduir el DeLorean de "Back to the future". Jugar a tots els videojocs de les màquines. Navegar per l'espai amb el Falcó milenari, complir missions de "Dungeons and dragons" en primera persona, etc... doncs tot això és Oasis. El món virtual que imagina Erni Cline en la seva novel·la. 

Els coneixement sobre temes "culturalment dispersos" (o sigui frikis) que desplega l'autor és fantàstic. Sens dubte si hi hagués un top ten de frikis, l'autor d'aquest llibre estaria entre els 3 primers. El llibre és ple, mooolt ple, de referències, frikades del món dels videojocs sobretot, però també del cinema, dels jocs de rol, de la música dels anys 80. I això m'ha fet gaudir molt. Literàriament no és una obra mestra.  No guanyarà el premi Nobel de literatura, segur. I l'argument és simple, molt simple. Però es que toca la fibra sensible a tots els frikis que com jo, tenim ja una edat i hem viscut d'aprop des de la infància tot això. És per això que us puc assegurar a tots els frikis que us agradarà si o si.

El que em fa gràcia és que tot el que hi passa és plausible. Només és qüestió de temps que la tecnologia permeti la recreació d'un món virtual de característiques similars. Paradoxalment, l'aspecte que veig més complicat de que es compleixi no té res a veure amb la tecnologia, ni amb la ciència. Un món com aquest, que conjuga infinitat d'elements amb copyrights seria impossible, almenys econòmicament parlant. La SGAE o l'agència de torn ho faria inviable.

La futura pel·lícula

Abans inclús de que sortís a la venta ja se n'ha venut els drets per a fer-ne una pel·lícula a la Warner Bross. I és que l'argument del llibre és molt adequat per a fer un blockbuster. No obstant això, veig bastant difícil que l'arribem a veure algun dia. Almenys una adaptació fidel al que és la novel·la. I és que l'acció es situa en un món virtual en el qual gairebé tot és possible. Un film així seria molt ambiciós en l'aspecte dels efectes especials, però no impossible. Avui en dia aquest és un tema bastant superat. El problema més aviat rau en que molts dels elements que s'haurien de plasmar en el món virtual tenen copyrights i pertanyen a diferents propietaris. Per exemple, naus de Star Wars,  i en general, elements de múltiples pel·lícules i sèries de TV i manga. En un film segur que aquest ample ventall quedaria molt limitat.

Un altre aspecte a tenir en compte és la obscuritat d'alguns elements frikis. Hi ha molts elements que el públic en general desconeixeria. Si és volgués fer un film més obert al gran públic s'hauria d'atenuar, fer-ho més light i més accessible. I això probablement trauria gràcia al resultat final.

Però un element a favor és que el tema de la nostàlgia 80entera està de moda. Films com ara "Super 8" o "Los mercenarios" ho demostren. Qui sap si la Warner farà un nyap per sortir del pas o hi invertirà prou recursos i esforços per a fer una trilogia impressionant. 

  

El realisme del Batman de Nolan

El darrer film de Batman "The Dark Knight Rises" tanca la trilogia de Christopher Nolan sobre Batman. Un director que ha enfocat tota la trilogia i la mitologia de Batman de forma tan realista com ha pogut. Els dolents, són tan semblants al còmic com ho permeten unes estrictes regles de versemblança i realisme que s'ha fixat. Per exemple, la Catwoman en cap moment s'anomena així, però porta unes ulleres d'infra-roig per a obrir caixes forts que quan se les plega al cap, li donen l'aspecte de les orelles d'un gat. Tot i els esforços que han posat per dotar de realisme als films, quan en Batman es passeja a la llum del dia pels carrers de la ciutat, resulta molt difícil de prendre-se'l seriosament. Per sort no passa gaire. El problema és que, de vegades,  com més intentes dissimular, pitjor. Hi ha qui diu que són films de superherois que s'avergonyeixen de ser-ho.

Altres films en canvi, com "The Avengers", ho tenen assumit. Els personatges es mouen en un context en que ja resulta "habitual" veure paios disfressats i no canten. Tot depèn del context. A la realitat un exemple seria tal com van vestits els jugadors de futbol. Ningú diria que fan el ridícul al camp amb aquells pantalons curts. En canvi, imagineu-los en un altre context, a l'oficina per exemple. Allí cantarien amb aquells colors llampants.

Però el realisme no s'ha limitat a l'aspecte. Els personatges, el seu origen, la seva història, intenten ser el màxim de versemblant possible. Per exemple, la Catwoman no s'ha mort i els gats no l'han ressuscitat com en el film de Tim Burton (Batman Returns). Aquí simplement és una experta lladre. O el mateix Ra's al Ghul, no es regenera en cap màquina per allargar-se la vida com al còmic. L'existència del mateix Batman, el seu modus operandi i la seva disfressa són justificats a la primera part de la trilogia. De fet,  "Batman Begins" és dedica gairebé completament a establir unes bases sòlides, el màxim de coherent i versemblant possible sobre l'origen dels personatges emparant-se en els problemes psicològics dels personatges i el seu trauma, per a justificar-ne el seu origen. El mateix passa amb les característiques que els diferencien de la gent normal. Tot són habilitats adquirides amb l'entrenament combinades amb gadgets tecnològicament molt avençats fruit del departament de recerca d'una gran empresa com Industries Wayne. 

Aquest realisme és el que ha dotat els films de Nolan d'una seriositat i solidesa mai vistes en els films de superherois, fins al punt que potser són al llindar del que separaria un film de superherois d'un d'acció.

1Q84 Agredolç

1Q84 és una novel·la d'Haruki Murakami. Està editada en 2 volums, tot i que el primer conté els volums 1 i 2 i el segon el 3. En essència ens explica la historia d'en Tengo i la Aomame. Tengo és un professor de matemàtiques amb vocació d'escriptor i la Aomame és una terapeuta que treballa en un gimnàs i que a estones lliures es dedica a fer d'assassina a sou. 

En Tengo es veu embolicat en la redacció d'una novel·la que ha escrit una enigmàtica noia jove. El seu editor el contracta per a que refaci l'obra, la millori i la puguin editar i vendre,  ja que ell creu que seria tot un èxit de vendes.

La Aomame per la seva banda es dirigeix a un assassinat per encàrrec quan es comença a adonar de que quelcom al seu voltant ha canviat. Alguns esdeveniments no han succeït com ella recordava i al cel enlloc d'una lluna n'hi ha dues. Ella mateixa batejarà aquesta nova realitat com 1Q84. L'any en que transcorre l'acció és el 1984 al Japó. En japonès el símbol Q 'qyu' es pronuncia gairebé com el 9.

Agredolç.

Aquest és el gust que m'ha deixat 1Q84. Dolç perquè és un llibre que està molt ben escrit. Que t'enganxa des del principi. T'enganxa pel misteri. El misteri que provoca el que els personatges es trobin en una mena d'univers paral·lel. La mitologia que envolta tot el llibre. Una sensació onírica. Un amor no resolt. Personatges enigmàtics a més no poder. Escenes de sexe a dojo. Narrat amb detall i amb molta palla. En mans d'altri potser se'ns faria pesat, però Murakami ho fa fàcil. Ho explica tot amb tanta naturalitat que no te n'adones i van passant les planes. Tot plegat enganxa.

Ara bé, arriba el final i trobo a faltar quelcom. Es deixa moltes coses per resoldre. Molts enigmes per explicar. La meva mentalitat cièncifíctica (paraula que m'acabo d'inventar) requereix més explicacions, no científiques pròpiament dites sinó més aviat explicacions sobre les regles de l'univers en que ens trobem. Com funciona. Per què hi ha dos llunes? Que és la crisàlida de l'aire? . D'explicacions ja en dona ja, però són massa enigmàtiques, incompletes, oníriques i confuses pel meu gust. Em queda el dubte si, tota aquesta mitologia que crea, és només un recurs narratiu que va utilitzant com li convé o realment la té ben pensada i construïda. Potser el meu error està en la meva educació occidental. En la racionalitat que impera en les obres que acostumo a consumir tot i que pertanyen al gènere fantàstic o de ciència ficció. Potser esperava que això fos Fringe? Doncs no, no ho és. Quan llegiu a la tapa sobre un mon paral·lel no us entusiasmeu, no és una novel·la sobre realitats paral·leles habitual. Tot és bastant oníric i poc definit.

Tot i tenint en compte això no m'agrada el final. Es precipiten els esdeveniments però sembla com si s'hagués quedat sense espai per donar més explicacions. I mira que no és pas curt el llibre. Son 3 volums plens de palla i al final encara es deixa coses per explicar. Potser hauria d'haver tret palla i haver aprofitat més l'espai. Però llavors potser no seria el seu estil. No ho sé. És el primer llibre de Murakami que llegeixo i no sé si l'és, però els altres llibres els he vist i no són tan llargs. 

Prometheus

El film de Ridley Scott, precuela de Alien, decep. Però per què? Per la seva posada en escena? pels seus efectes especials? per com en són de cuidats els detalls visuals? No. Pel guió.
D'entrada, és ben sabut que, aquests tipus de films en els quals es fixen unes expectatives tan elevades solen decebre, ja que, sovint, no són a l'altura del que s'espera d'ells (sempre hi ha una excepció o dos, per exemple, "Avengers"). Tanmateix, a Prometheus és el propi guió qui recau en aquesta trampa. I és que el film comença molt fort, proposant-nos un viatge de descobriment del secret de l'origen de l'home. Ni més ni menys. Quan vaig veure això vaig pensar amb "Mission to mars", "Stargate" i similars. Perquè, en aquests tipus de films, qualsevol resposta que troben sol resultar decebedora. Son films que unflen tant una bombolla d'expectatives que acaba petant. Així definiria el film. El resultat: l'espectador empren el viatge amb il·lusió al costat dels arqueòlegs protagonistes i... acaba tan decebut com ells mateixos. Esperaven trobar els creadors de l'home, el pare creador, (Deu?) i troben un despropòsit d'explicació sobre l'origen d'"Alien". Com si haguessin arribat al plató on és va filmar. És en aquest punt on l'únic que sosté el film és la visió del friki, que troba curiositats, "guinyos", records de temps de cinema millors, memorabilia, elements d'atrezzo i es mostra orgullos i cufoi d'entendre quelcom més del film que la resta dels mortals que són amb ell al cinema.

No puc continuar sense spoilers a dojo. Així que tapeu-vos els ulls si no l'heu vista a partir d'aquí.

Com he dit abans, el final és el més decebedor de tots els finals, si el que esperes és veure la resposta filosòfica a la pregunta més antiga. Més d'un amb qui he parlat esperaven que al despertar el extraterrestre, aquest ens donés una explicació, i enlloc d'això no se li acut res més que començar a etzibar cops a dojo i començar una espiral de violència que pretenia acabar una pel·lícula que no sabien com acabar.
A banda d'un final decebedor, el film és ple d'inconsistències. Hi ha personatges estranys que prenen decisions il·lògiques impròpies de la seva professió. A un àmbit més global, se m'acut per exemple, que les pintures que troben a la terra contenen una configuració d'un conjunt de planetes que els serveix per a arribar-hi (això ja de per si és estrany). Però després resulta que el planeta no era més que una base militar de proves. És lògic que s'indiqui aquest tipus d'origen en les pintures?
Però és que a banda de ser inconsistent amb ell mateix, el film ho és amb l'univers "Alien" del qual vol fer de pre-cuela". Si has vist i tens a la memòria "Alien", saps com haurien d'acabar les coses a Prometheus per a que encaixi amb el principi del gran clàssic dels 70. Saps que aquella és la nau estimbada que troben al principi. I llavors comences a veure més inconsistències. Per exemple, a "Alien", troben el pilot de la nau assentat a l'espectacular cadira dissenyada per H. R. Giger des d'on controla la nau. Però aquí, segons desprès d'estimbar-se l'extraterrestre no se li acut res més que sortir corrents de la nau, sense cap ferida i anar directament a la càpsula a atacar a la Noomi Rapace. Ah, potser va deixar el casc i el vestit d'astronauta perfectament col·locats a la cadira abans d'arrencar a córrer a buscar revenja?. I el cos del Peter Weyland? L'haurien de trobar la Ripley i els seus col·legues. Per no parlar de les restes de la nau terrestre que s'estimben per allí, que novament haurien de detectar fàcilment la tripulació del Nostromo... Segur que n'hi ha moltes més però crec que no cal que continuï, ja queda clar.

I ara em fan saber que el guionista no és altre que Damon Lindelof que va ser guionista de Perdidos, i no m'estranya gens. Però no pot tenir ell tota la responsabilitat del despropòsit. No l'ha fet ell sòl el guió. La màxima responsabilitat, per mi, recau sobre Ridley Scott, que és qui ha decidit el seu equip.

Tot plegat fa molta llàstima. Més que res pel que podria haver estat i no. Un film tan cuidat a nivell visual, amb una inversió de diners tan important, que ens transportava a l'univers d'Alien de nou per obra i gràcia del seu mateix director i s'esgarra per culpa d'un seguit de males decisions de guió. La primera contractar el Damon Lindelof.

Exposició Stanley Kubrick a l'Eye Museum d'Amsterdam (I)

L'Eye museum és un museu d'Amsterdam dedicat al cinema. És ubicat a l'altre costat del riu, darrera l'estació central. S'ha d'agafar un ferry per arribar-hi. És dins un edifici molt modern com podeu veure a les fotografies. Ara hi estan fent una exposició dedicada al director de cinema Stanley Kubrick.  L'exposició es divideix en àrees, dedicades cadascuna d'elles, a una de les seves pel·lícules, a banda d'una primera secció dedicada als seus inicis com a fotògraf i les seves primeres pel·lícules menys conegudes. No té una filmografia gaire llarga, per tant, és pot aprofundir en cadascun dels films. I és que era un director molt perfeccionista, que cuidava molt els detalls i que tenia als actors amargats de tant fer-los repetir les escenes. No és extrany doncs que cada film li costés molt de temps de fer-lo. L'exposició trobem alguns dels plans de treball en forma de cuadrícula en paper. Esquemes del projecte on estava perfectament indicat quan s'havia de filmar cada escena i quins actors hi intervenien. Uns llençols tan complexos que avui en dia s'haurien de fer amb un software de gestió de projectes però que ell ho feia amb paper. A cada secció trobem una pantalla gegant on és projecten diverses escenes de la pel·lícula a banda d'un monitor més petit on podem paral·lelament seguir un documental on és comenta cada escena amb opinions dels actors i de l'equip de rodatge. A les parets del voltant podem veure diversos objectes emprats en la pel·lícula, notes, cartes, fotografies, etc.. 

Vaig fer fotos d'algunes de les pel·lícules que més m'han agradat:

Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb ("Teléfono rojo:Volamos hacia Moscú")

Un avió bombader B-52 amb armes nuclears està fora de control i rep ordres d'atacar Moscú sense que ningú pugui evitar-ho.La pel·lícula en blanc i negre en la qual l'actor Peter Sellers realitza fins a 3 papers diferents: president dels USA, Científic alemà nazi i militar en una base americana. És una crítica plena de sarcasme sobre la guerra freda i sobre el que és coneixia com a "destrucció mútua assegurada".

Aquest és el pack de supervivència que porten els pilots del bombarder per "sobreviure" en terreny de la Unió Soviètica un cop completada la missió. No s'aprecia bé a la foto però consta de:
Una 45 automàtica.
2 caixes de municions.
Racions d'emergència de 4 dies concentrats.
antibiòtics, morfina, pastilles de vitamines, pastilles, píndoles per dormir, pastilles tranquil · litzants.
Una combinació de mini llibre de frases en rus i la Bíblia.
100 dòlars en rubles.
100 dòlars en or.
9 paquets de xiclet.
1 preservatiu
3 barres de llavis.
3 parells de mitges de niló.

 Aquesta és una reproducció a escala real de la bomba que porta l'avió bombarder per deixar caure sobre Moscú.

 

 Aquesta és una maqueta de la sala de reunions del centre de comandament. Aquí hi ha els militars, el president dels USA i demés consellers i assessors. Des d'aquí és va fent el seguiment de la crisi.

Continuarà...