Volver a empezar (Replay) Ken Grimwood

Què faries si poguessis reviure la teva vida? Cometries els mateixos errors? Canviaries moltes coses?

Jeff Winston mor als 43 anys per a despertar als 18 un altre cop però recordant la seva vida anterior que inclou el seu matrimoni fracassat. A partir d'aquí reescriu la seva vida amb l'avantatge de saber l'esdevenidor. 

Aquesta és la premissa que ens planteja la novel·la "Volver a empezar" (Replay) del Ken Grimwood. Un tema que crec que, qui més qui menys, ha imaginat algun cop. 

El llibre l'he llegit amb avidesa doncs reconec que soc un "fetixista" dels viatges en el temps. Però em sembla que, deixant de banda les meves predileccions, el llibre està molt ben escrit, es llegeix amb facilitat i es paeix molt bé; no en va va guanyar el premi a millor novel·la dels Fantasy World Awards del 1988. D'altra banda, el llibre és de ciència ficció però traspua sexualitat, erotisme, sensualitat i amor per tot arreu i en aquest ordre. A mesura que avança la història, es va convertint en una novel·la romàntica. A més, com a conseqüència del que li està succeint al protagonista, reflexiona sobre temes filosòfics com ara el sentit de la vida i de la mort. I de pas, l'autor aprofita per fer un repàs de refiló a la història recent dels Estats Units, del 1963 endavant, marc el qual el protagonista és veu obligat a reviure. En definitiva, un llibre molt complert que no requereix ser aficionat a la ciència ficció per a gaudir-lo.

L'autor, Ken Grimwood, va morir el 2003 als 59 anys quan estava preparant la segona part de Replay. Qui sap, potser es troba revivint el seu passat en algun univers paral·lel.

He vist rumors a la xarxa que parlen de que en faran la versió per al cinema interpretada per Ben Affleck i estan en converses amb Robert Zemeckis per la direcció, tot i que alguns també apunten a la direcció del propi Ben Affleck. No ho va fer malament al seu film "The Town"...

Mini-museu de la informàtica retro dels 80

Quins records!!! No és que tingués tots els ordenadors de 8 bits quan era petit, però per A, B o C els vaig experimentar, en més o menys grau, gairebé tots. Jo tenia un Commodore 64. Tenia el joc de futbol que anava amb un cartutx i desprès vaig anar recopilant infinitat de jocs gravats en cintes de casset. Recordo algun que vaig comprar especialment, el H.E.R.O. d'Activision, el Superpipeline, el Boulder Dash, etc.

L'amic tenia l'Amstrad CPC-464 i també el vaig gaudir bastant. I l'Spectrum, sempre m'havia fet enveja, doncs hi havia molt més material disponible, moltes revistes i molts jocs.

Ara els he retrobat per eBay i m'he muntat aquest petit museu. Quan els miro em venen records de   la meva infantessa/adolescència. Eren temps més senzills. La informàtica domèstica era molt més limitada però alhora més senzilla i amb més encant, i amb un futur per endavant que ni podíem haver somniat.  

John Carter

Ahir vaig anar a veure John Carter en 3D. La veritat és que quan vaig sortir del cine em va agafar una mena d'eufòria. Realment m'havia agradat molt, inclús vaig fer un twit al respecte. Ara, unes quantes hores desprès, l'eufòria s'ha esvaït. Admeto que va ser una reacció en calent i em temo que la meva opinió s'ha anat refredant molt ràpidament.

Suposo que quan vas a veure un film amb les expectatives baixes, t'ho mires d'una altra manera. Amb més benevolència. Ara, desprès d'haver-la paït, penso que John Carter és un film d'aventures molt correcte. Amb un punt naïf que m'agrada i que em recorda a les pel·lícules d'abans, encara que això el torna previsible. A més, és un film que considero rodó, perfeccionista, amb tots els ingredients. I sobretot, molt entretingut. L'acció no decau en cap moment i el ritme és adequat. A més, és un film d'aventures de luxe. Els efectes especials són realment impressionants, però s'integren tant a la història que te n'oblides de que molts dels personatges estan generats per ordinador o de que probablement tot el fons deu ser, en realitat, una pantalla blava.

Si que he d'admetre que et recorda contínuament a fragments d'altres pel·lícules, fins al punt que sembla un mashup de tot el que ja hem vist i que de sobres coneixeu. Per exemple, l'escena del circ "romà" recorda molt, moltíssim, a l'escena al planeta Geonosis de l'Episodi II de Star Wars, tot i  que tampoc és propietat de George Lucas sino que també és una referència a les pel·lícules de gladiadors. Inclús el nom de la princesa: Dejah tal com el pronuncien recorda a Leia. Altres aspectes recorden a Avatar. És injust que un film que adapta una novel·la corresponent als inicis de la ciència ficció, que és origen i inspiració de bona part de la Space Opera cinematogràfica es vegi ara com una copia dels seus deutors. Hauria de ser al revés i d'això en faig responsable al director.

El 3D

Definitivament crec que no soc capaç de gaudir de tot el que aquesta tecnologia m'ofereix. D'una banda em sembla que no soc capaç de discernir completament l'efecte de profunditat. De l'altra, el handicap de dur ulleres provoca tota mena de reflexes que em cansen la vista i en les escenes fosques veig més claror provinent dels reflexes interns que de la pròpia pantalla i em fa veure la pantalla malament. Crec que l'hauria gaudit més en 2D, però em fa ràbia no poder gaudir completament del 3D.

La Banda Sonora.

La banda sonora és de Michael Giaccino, el compositor de sèries com Lost, bandes sonores memorables com 'Up','Star Trek (2009)' Super 8. S'ha de dir que aquest cop no l'he trobat especialment inspirat. Una llàstima. Ens ha proporcionat una bso normaleta.

Història 

John Carter està basada en la història de Edgard Rice Burroughs (l'autor de Tarzan) 'A princess from Mars'  que data del 1917 (si, si, 1917!!!!). Es considera tot un clàssic de la ficció pulp del segle XX. En aquells temps aquestes històries apareixien en revistes de relats que anomenaven Pulp Fiction (si, com el film). El nom prové del tipus de paper de baix cost que s'utilitzava.

 L'autor, més famós per Tarzan, va escriure algunes altres grans sagues. La de Barsoom, de la qual 'A princess of Mars' n'és la primera part d'11. És considerat l'inici d'un subgènere de la ciència ficció fantàstica, anomenat Romanç planetari que va inspirar autors de ciència ficció de dècades posteriors com ara John W. Campbell, Ray Bradbury o Arthur C. Clarke.

Palosalacarta

Després del tancament de Megaupload, adéu definitiu a Pelisalacarta?

Al media center XBMC, es pot afegir un plugin anomenat Pelisalacarta, que permet accedir a una sèrie de servidors com seriesonline, seriesyonkis, etc… que pengen enllaços a sèries i pel·lícules allotjades a Megavideo. La idea era tenir accés il·limitat a tota sèrie i pel·lícula sense haver de guardar-la en el teu disc dur local. Tot accessible des del núvol i reproduir-lo a la tele de casa mitjançant streaming, amb una interficie gràfica còmoda que proporciona el XBMC. Doncs ara, s’ha acabat. Almenys des de Megavideo. Els altres servidors sembla que els ha agafat por i estan netejant els seus espais plens de contingut amb copyright. És la fi de la pirateria? No crec. Com deia el de Jurassic Park: “La vida se abre camino“. Ja estan pensant en sistemes de streaming per P2P.

Opinió.

Per la meva part, crec que si hi ha pirateria és perquè volen. O almenys, un nivell de pirateria elevat. Si continuen ficant preus abusius, la gent continuarà buscant-se la vida. Quan va aparèixer el DVD les pel·lícules costaven 30 euros. Poc temps després van baixar a més de la meitat i a sobre amb una versió millorada. Quan veus això se’t queda la cara de tonto. De que t’han pres el pèl de mala manera. Que ha passat? És que el contingut que tan volen protegir ha perdut valor? O és que ens prenen el pèl amb preus abusius?.

D’altra banda, creuen de veritat que tota la porqueria que la gent es baixa d’internet la gent la compraria? Si a algú li agrada molt una pel·lícula, se l’acabarà comprant igual, tan si pot com si no baixar-la d’internet. I si no la compra, sense l’opció pirata tampoc la compraria. I encara diria més, l’experiència d’anar al cinema no és comparable a veure un screener a la tele de casa. Si el film val realment la pena i t’agrada el cinema, la veuràs al cinema. Si no, és que realment no hi haguessis anat. Perquè aquesta és l’altra. La majoria de productes que produeix avui en dia “la fabrica de somnis de Hollywood” són una porqueria. Qui no s’ha sentit mai estafat en perdre 2 hores del nostre temps al cinema, al veure un film que no li ha agradat?. On són els nostres drets? No ens haurien de retornar els diners si no ens agrada com quan canvies qualsevol altre producte de consum?

El que passa és que han viscut de la “sopa boba” massa temps i ara temen deixar de tenir tants beneficis. No es que es preocupin pels llocs de treball de Hollywood. Els llocs de treball de Hollywood perillen però no perquè el sistema comenci a tenir pèrdues, sinó perquè els pocs millonetis de sempre, a la mínima que no guanyin tants beneficis, tancaran la barraca. Potser serà el moment de que gent més responsable, amb menys avarícia es faci càrrec de Hollywood.

Sherlock (Fi de la 2a. temporada)

S’ha fet molt curta, (de fet ho era). S’ha acabat la segona temporada i ho ha fet amb traca i mocadors. Els episodis d’aquesta segona temporada han estat al meu parer, més bons que els de la primera i això és difícil.

Del darrer episodi només grinyolava una cosa. Un detall tècnic que, com jo pertanyo a la professió a la qual fa referència, em feia un mal especial. El Macguffin de l’episodi és un hipotètic codi informàtic, clau o programa, capaç d’obrir totes les portes i barreres de seguretat del mon mundial. És evident que això és impossible i menys reduït a un codi o seqüència mínima. Per sort, el final de l’episodi arregla aquest error (almenys parcialment).

A banda d’aquest detall, el tercer episodi d’aquesta temporada és brillant. El títol,’The Reichenbach Fall’, fa referència al famós salt d’aigua de Suiza on el detectiu de la novel·la d’Arthur Conan Doyle i el seu enemic Moriarty s’acaben enfrontant. El resultat de la lluita per tots és conegut. Ambdos cauen a l’aigua. Tanmateix l’enemic més perillós per a SherlockHolmes no era Moriarty si no el seu creador Arthur Conan Doyle. L’escriptor estava fart del detectiu i havia planejat acabar amb ell en aquell salt d’aigua. Però fou la seva pròpia mare qui no li va permetre, i es va veure obligat a reviure el personatge.

En veure el títol de l’episodi de la sèrie, em va quedar clara una cosa: aquell seria el moment en que s’enfrontarien definitivament Sherlock i Moriarty. Però també em va plantejar molts dubtes. Quedaria bé traslladar l’acció de la sèrie a Suïssa? Com s’ho farien per a que no quedés massa forçat? Era apropiat?.  No devia ser jo l’únic a qui la idea d’adaptar al peu de la lletra l’aventura de Reichenbach no li acabava de fer el pes, doncs al final, el títol es queda en una referència a un cas d’un quadre recuperat que té aquest nom i que ens comenten de passada, com el cas que definitivament catapulta Sherlock Holmes a la fama i esgota la paciència d’en Moriarty.

M’agrada que no hagin adaptat al peu de la lletra aquest relat, doncs senzillament no era apropiat a les circumstancies. De la mateixa manera que m’agrada com adapten a l’episodi 2×02  ”The hound of Baskerville”, una mica més pròxim al relat però modernitzat i diferent al mateix temps.

Comentaria més detalls del darrer episodi, però hauria d’esmentar alguns spoilers. Prefereixo mossegar-me la llengua i que gaudiu d’aquest episodi sense entrebancs doncs val la pena.

El apagón

Si, tinc molts llibres començats, o millor dit, inacabats, (com es pot veure a l’estanteria d’aNobii) però quan vaig veure a la llibreria una novel·la de viatges en el temps de Connie Willis, no vaig poder resistir la temptació, i va passar immediatament a prioritat absoluta. Tenia el precedent d’una altra novel·la de viatges en el temps de la mateixa autora que em va agradar molt, ‘El dia del Juicio Final’ que portava als historiadors viatgers del temps a l’època de la pesta negra. Aquesta semblava tenir el mateix plantejament.

De que va.

A l’any 2060 els viatges en el temps són possibles. La impossibilitat d’alterar els successos però, ha relegat els viatges en el temps a un instrument únicament d’investigació. És la universitat d’Oxford qui gestiona els viatges i envia els historiadors a fer treballs de camp i presenciar fets concrets de la història. Aquest cop tres historiadors són enviats al Regne Unit de la segona guerra mundial. Un a Denver durant l’evacuació de Dunquerke, l’altre al Londres durant el Blitz a veure com viuen les treballadores de les botigues de moda al centre de Londres i l’altra al camp amb els nens que van enviar durant els bombardejos. Cadascú d’ells es barrejarà amb la gent del seu entorn establint lligams afectius no gaire aconsellables per a un viatger del temps, doncs sap massa bé que és el que ha de succeir. Els viatgers però, és veuen amb problemes. Potser han alterat quelcom que no haurien d’haver canviat?

Opinió
Primer que res per situar-nos, és de justicia esmentar els premis que ha aconseguit:

• el premi Nebula a la millor novel·la de l’any 2010
• el premi Locus a la millor novel·la de ciència ficció de l’any 2011
• el premi Hugo a la millor novel·la de l’any 2011.

Gairebé res…
Doncs ahir el vaig acabar. El resultat ha estat que m’ha tingut enganxat i m’ha desvetllat cada dia durant dues setmanes que he tardat en recórrer les 623 pàgines. Efectivament,
el llibre està en la línia de l’altra novel·la. Aquesta autora té l’habilitat de fer-te “viure”, submergir-te en la vida dels protagonistes a un nivell de detall i proximitat tal, que sembla que realment ella hagi viatjat en el temps als llocs on et porta. Si no us agrada la ciència ficció no us preocupeu. Penso que el toc de ciència ficció d’aquesta novel·la és molt lleuger.És una excusa per a situar-nos en aquella època i alhora una manera de veure les coses des d’una perspectiva d’algú com nosaltres que vivim en un mon en relativa pau i prosperitat. I és que l’autora utilitza aquest recurs per a remarcar el contrast entre els protagonistes que venen d’un futur mes o menys de benestar com el nostre present i la situació que van tenir que suportar els habitants de Europa durant la Segona Guerra Mundial. Els viatgers del temps són testimonis (i nosaltres a través d’ells), de l’ànim, l’enteresa i l’empenta amb la que la gent de l’època s’enfrontaven al dia a dia de la guerra. Tota una lliçó per nosaltres en uns moments en que una crisi econòmica ens fa témer per la societat del benestar. Els viatgers sovint reflexionen sobre que dur que els està resultant a ells l’experiència i això que saben quan acabarà i com acabarà. Com els ha de resultar de dur als autòctons si a més són les seves vides les que estan en joc, les seves cases les que es derrueixen cada nit i han de conviure amb la incertesa de no saber com acabarà el conflicte (viuen amb la por diària a una invasió) ni quan. Però els esdeveniments faran que els viatgers del temps poc a poc perdin la seguretat que proporciona el saber exactament on cauran les bombes i s’apropin cada cop més al punt de vista de la població civil de l’època.
Tinc però, un aspecte que aquest cop no m’han agradat, i és que l’he trobat excessivament llarg en relació amb els esdeveniments que hi succeeixen. Hi ha moments que resulten repetitius, una mica com si hagués estirat com un xiclet la novel·la. Quan vaig arribar a la darrera part del llibre vaig saber perquè. (atenció spoiler a partir d’aquí) De fet, no se si és un spoiler perquè és un fet que ja es sap a priori. Bé, jo no ho sabia i m’he llegit tota la novel·la com si fos una i resulta que no, que hi ha una segona part (‘All Clear’) que encara no s’ha editat a les nostres contrades. Penso que no calia fer-ho tan llarg. Tot i així ha estat per mi un respir saber que hi haurà una segona part, doncs a mesura que s’anava acabant el llibre, cada cop quedaven menys possibilitats de solucionar la novel·la.
Doncs ara només queda esperar a que editin la segona part. Que no tardin gaire per favor…

Tintin al País de l'Steven Spielberg i del Peter Jackson

Amb el meu bon amic Daniel, blogger de www.magia.cat, hem decidit escriure a 4 mans un article sobre la última pel·lícula de Tintín…

Ho hem concebut com una conversa, un diàleg entre una persona que ha llegit els Tintíns des de petit (el Daniel…) i una altra que esporàdicament n’ha llegit algun (jo mateix, el Joan Carles), una persona que té un blog sobre cinema i ciència ficció (en Joan Carles) i una altra que té un blog sobre màgia (en Daniel)… la experiència, ja us ho dic ara, ha estat gratificant, espectacular, apassionada…

Desitgem que us agradi…

Hola,

Ja he vist Tintín…

… i encara estic en estat de xoc…

Preguntes… perquè carai s’han hagut de re-inventar tant la història ? on són els Germans Ocell (l’Oiseaux a l’original) ?, perquè diuen que la peli reflecteix “El secret de l’unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig” quan hi ha molt poc del segon (bàsicament el final, Ui sí!, Quina gràcia…) i en realitat és un compendi de “El cranc de les pinces d’or” i “El secret de l’unicorn” ? Qui és el guionista malalt que ha fet això ? Com serà la següent pel·lícula … serà una barreja de “Hem caminat damunt la lluna” i “El tresor de Rackham el Roig” ?

És un equip de 3 guionistes “malalts” entre els quals hi ha l’Steven Moffat. L’Steven Moffat és molt bo com a guionista. Ha guanyat uns quants premis amb episodis genials de Dr. Who. I també ha fet el guió de la sèrie Sherlock. Ara, aquest punt a mi no m’ha afectat doncs no coneixia els originals.

Ja però… amb tots aquests canvis… hi ha moltes coses inventades i penso jo gratuïtes respecte als àlbums…

Pels fans que l’hem llegit de petits, és posar-nos el dit dins la nostra ment i remenar-lo…

I l’esperit ? han mantingut l’esperit dels personatges originals ? Centrem-nos amb en Tintín, Milú i Haddock. Ja no pensem en escenes concretes, pensem en si el Tintín d’Hergé faria això o allò altre… M’ho penso per la següent línia de diàleg…

Així doncs, i a tu que t’ha semblat, sense saber-ne res dels originals, t’ha agradat la història ?

A veure, jo vaig trobar que tot era hiper-exageradament mogut per ser Tintín. Amb moltes escenes d’acció exagerades per omplir i que no portaven incorporada gens d’emoció, doncs saps perfectament que a cap dels protagonistes els passarà res. Això sí, visualment és tot un espectacle i suposo que en 3D encara més, però no se, potser resulta emocionant per als nens però a mi no em va inquietar casi gens.

En quant a la història, deixant les escenes d’acció a banda, i sense conèixer els originals, em va semblar bastant bé. Sembla respectuosa amb el tipus d’històries de Tintín, però ja et dic, és un punt de vista d’un profà que només ha llegit una història de Tintín i fa molts anys. No puc entrar a valorar més concretament si és o no fidel a l’original. Només puc valorar-la com a història en si mateixa. I des d’aquest punt de vista em sembla una història correcta. Imagino que els fans veuran més detalls i compararan amb l’original.

El mateix passa amb els personatges. El que sabem d’ells s’adequa al que veiem a la pantalla sense coneixer-los en profunditat, almenys en Tintín, Milú i el Haddock. Al Milú al còmic li sentim els pensaments i aquí no. Els germans Dupont em van semblar exageradament tontos. No recordo si als originals ho són tant com fan veure al film.

Els Dupontds són bastant així als còmics…, són els que ensopeguen amb tot i no resolen res en concret… Diria que són uns dels personatges que estan ben reflectits…

El Milú m’agrada molt, diria que és dels que més m’agrada a la pel·lícula… No se sent el que pensa, però amb el seu comportament s’entén tot, té molts matisos… ja et dic, és el que més m’agrada de la pel·lícula… no parla i s’entén tot…

Després segueixo amb aquesta línia…, Tintín i Haddock… Són fidels en essència als originals ?

Pel que fa als còmics, et proposo que els llegeixis, aquests dies, així entendràs el que estic dient… És un bon exercici… Se m’acut un esquema de com llegir-los per seguir la pel·lícula… vaig a fer-lo i te l’envio…

No m’ha sigut fàcil buscar les trames perquè l’embolic que han creat és considerable… i he optat per incloure en les pàgines que esmento, també els moments que no passen estrictament igual però que conceptualment serien el mateix… Com pots veure he esbossat algunes preguntes a l’esquema que fan referència a alguns dels molts moments de la part inventada que no surt als àlbums…

… Jo crec que Haddock, sí que és molt fidel a l’original, a més han mantingut intacta tota la feblesa respecte al seu alcoholisme…

I Tintín, no el veig, aquells ulls, aquell nas, aquella cara, que no és el Tintín !!! Ja sé que Tintín és una caricatura… i que és molt difícil mantenir l’essència d’aquella caricatura… és una apreciació molt personal, però el que veig és que no sembla en Tintín…

Una reflexió… Veig l’aparició inicial de Hergé com a homenatge i com desmarcant directament la peli del còmic… es com si diguéssim que Tintín és real, i Hergé va fer un còmic basant-se en un personatge real… amb això l’Spielberg té carta blanca… Perquè jo crec que li han donat carta blanca a l’Spielberg…, i podrà recrear com vulgui Tintín… Em recorda la polèmica del nou Star Trek… Ara l’Spielberg farà el que vulgui amb el personatge i barrejarà i s’inventarà les trames que vulgui… d’una manera flagrant… sagnant… no m’agrada… Li han canviat l’ànima a Tintín…

Per molt que l’Hergé deixés com a voluntat que no es fessin noves històries, ara, aquesta barreja de trames i les noves que es van incorporant, formaran noves històries…

És lícit ?

Suposo que el problema és la diferència de registres i d’èpoques. No és el mateix el llenguatge d’un còmic que el cinema. I menys si el cinema vol ser espectacular i en 3D. Això obliga a canviar guions pensats en una època més tranquil·la i amb menys acció. Si vol tenir un producte actual (consti que no dic millor, si no actual) s’ha de fer un reboot. O sigui, una actualització de tot plegat, una re-invenció. Sí, és el mateix que va passar amb Star Trek, la mateixa tàctica. Un homenatge, una realitat paral·lela, però a partir d’aquí seguim sòls i farem el que voldrem. A partir d’aquí la fidelitat al còmic serà quelcom voluntari, perquè han escindit una branca del Tintín que passa a ser autònoma, amb vida pròpia i que és un producte nou. Com un clon que hereta algunes de les propietats del Tintín còmic, però amb regles canviables.

Exacte !!!

Es com si d’aquesta manera, es volgués aconseguir nous fans però pagant un alt preu… a costa de perdre les arrels del personatge…

Responc a l’ “és lícit” d’abans… jo crec que per un nen que ha crescut amb les aventures de Tintín, el que han fet no es pot fer…

Crec que pels fans de sempre, no és lícit… perquè el personatge és nostre i no d’aquests guionistes que potser han descobert el personatge ara…

Tampoc té cap sentit posar el final de “El tresor de Rackham el Roig” al final de la primera peli… vull dir que les decisions de guió són molt discutibles… Tampoc té sentit que els pergamins siguin en anglès o que els diaris belgues tinguin titulars en anglès !!!

Ara parlaré de coses que m’han agradat…

L’homenatge inicial a Hergé, la seqüència de l’avió i d’ells al mig del mar, la seqüència de pirates (tot i que el mocador que tapa Rackham el Roig, ho espatlla tot, pel meu gust…), Milú que és el més entranyable, els títols de crèdit (denoten clarament, que si els hi quadren els números, tindrem nissaga al cinema per molt de temps)…

Parlant de títols de crèdit… mira aquests, no oficials, que va fer un dissenyador…, són boníssims, és un repàs icònic a l’univers Tintín…

The Adventures of Tintin from James Curran on Vimeo.
http://noquedanblogs.com/diseno-emergente/las-aventuras-de-tintin/

The Adventures of Tintin from James Curran on Vimeo.

Un altre tema que no em va agradar i que fa referència a la pel·lícula en si i mereix un punt i apart. Es tracta de la banda sonora. És fàcil deduir que ha estat composada pel John Williams, doncs és el que sempre acompanya l’Steven Spielberg i és un mestre de les bandes sonores de fa molts anys. Un dels millors si no el millor. Per a qui no estigui familiaritzat amb el món de les bandes sonores, el seu currículum no té discussió. D’ell són bandes sonores com la de Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones etc,… D’ell són les bandes sonores de tots els films de l’Steven Spielberg (i també del George Lucas). Ara us proposo un joc. Qui em sap tararejar el que anomenen com leitmotiv de Tiburon? Qui em sap tararejar el tema principal de Star Wars? I el d’Indiana Jones? i el de Superman? M’hi jugo que qui més qui menys ho treu. Ell ha creat bandes sonores o leitmotiv concrets que van intrínsecament lligades al personatge i que sempre formaran part d’ell. Són leitmotiv amb melodia, que es poden cantar o tararejar fàcilment. Són leitmotivs senzills, inequívocs amb identitat pròpia i que enganxen. Ara, qui em sap dir com sona el leitmotiv de Tintín? ¿¿¿¿¿????? Jo no. No recordo absolutament res de la banda sonora. I no és que se m’hagi oblidat. Ni tan sols tot just sortir del cinema era incapaç de recordar ni un sol fragment de la bso. On és el leitmotiv de Tintín??. He hagut d’escoltar a posteriori la bso per veure que és una bso sense melodies. Que és mou amb les escenes d’acció sense mantenir gaires segons una mateixa melodia. I a sobre plena de recursos tòpics, facilons, emprats fins a la sacietat. Sembla d’un novatillo que comença ara en el món de les bandes sonores.

Que li ha passat al John Williams? És massa vell? No és la primera BSO seva que em decep però si la que més. Darrerament ja porta una trajectòria en caiguda lliure. M’atreviria a dir que des de la nova trilogia d’Star Wars ja li falta frescura. La darrera d’Indiana Jones també va ser bastant mediocre, només és salvava pel que heretava de les altres parts. Aquells cops ho vaig adjudicar a la qualitat de la pròpia pel·lícula. La qualitat de la BSO és un reflex de la qualitat de la pel·lícula? Imagino que l’autor per fer la música s’inspira amb el film. Si el film no l’inspira, la BSO surt com surt. En aquest cas ha sortit una BSO sense ànima, ni identitat pròpia. Això vol dir que el film tampoc té ànima pròpia?.

El que és cert és que podries ficar-la a sobre de qualsevol altra pel·lícula d’acció que ningú ho notaria. Perquè recordo més la cançó dels dibuixos animats de Tintín que no pas la del film?. Com enyoro el John Williams d’abans, amb aquella marxa imperial, aquelles fanfàrries, aquells temes, aquelles BSO que cada tema era una cançó melòdica que podies tararejar i recordaves. o el John Williams més intimista de La lista de Schindler, etc….

Si us plau, John Williams, torna!!!!

Tens tota la raó !!!

Sí, me’n recordo més de la música dels últims dibuixos animats de Tintín també (la que il·lustra el vídeo dels títols de crèdit no oficials anteriors, per cert…). De fet, la música que identifica Tintín és la de la banda sonora dels dibuixos… i cap altra…

Potser la tecnologia emprada per fer la peli és la que fa que no tingui ànima ?

Potser no hagués calgut fer cap versió cinematogràfica més ?

Potser no cal adaptar còmics al cinema ? I llibres ?

Potser cal escriure especialment pel mitjà a que va dirigit ?

Segurament sí, i no, segurament dependrà del cas…

Mira, imatges de les pelis de Tintín anteriors, em fan somriure… potser com somriurem d’aquí uns anys llegint això i mirant imatges de la i les posteriors adaptacions de l’Spielberg…

http://www.youtube.com/watch?v=EEBigos4GY8

Unes últimes preguntes sense resposta…

Tampoc entenc perquè dalt de l’avió hi ha una escena calcada amb boles d’alcohol, com si estiguessin a l’espai (referència a “Tintín, hem caminat damunt la lluna” ???) com quan estant al coet que va en direcció a la lluna… físicament tampoc té cap base suposo… (parlant de física i Tintín, un gran programa Què Qui Com sobre la ciència a Tintín…(Aquí)

Tampoc entenc perquè hi ha referències al cranc (apareix en caixes del moll i una estàtua a la escena de la recepció, quan canta la Castafiore), quan realment tota la part de l’Opi i del Cranc de “El cranc de les pinces d’or”, s’han eliminat de la trama…

Tampoc entenc perquè inventar-se un parentiu entre el pirata i un dels personatges…

Tampoc entenc que, amb tanta cura que ha tingut sempre la factoria Hergé en mantenir intacte el llegat, i ara li donen carta blanca, per fer el que vulgui, a un realitzador… Bé, evidentment, deu haver-hi raons econòmiques… Però tinc aquella sensació que fins ara ens han timat…

Ara que dius això de les boles d’alcohol flotant a l’aire, quan les vaig veure sí que vaig pensar en una referència a l’aventura de la lluna. Crec que sí, que està fet expressament. I els crancs per tot arreu també eren clarament una al·lusió a l’aventura de les pinces d’or. Crec que, com no pensen fer totes les aventures de Tintín, si no una trilogia resum, van afegint referències arreu, per a que als fans us faci gràcia trobar coses d’aquestes pel mig dels films. I estic convençut que en veurem més. Com diuen els Dupont, encara diria més, estic segur que l’aventura de les pinces d’or es barreja en les següents parts, doncs veig molt integrat l’element de les pinces en la part dels personatges dolents. Ja ho he vist abans als reboots dels còmics americans: elements que en la sèrie original estaven separats en el temps, com ara enemics que van apareixent al llarg dels anys però que han acabat convertint-se en clàssics, al reboot, s’integren des del principi i se’ls lliga al protagonista amb una relació més directa i forta. I aquí ja veuràs que passarà el mateix. Comença a comptar tots els elements que han anat apareixent en les aventures de Tintín que veuràs entrellaçats en l’acció principal…

Encara diria més… el temps dirà…

—————————————————————————————————-

També pots trobar “Tintín al País de l’Steven Spielberg i del Peter Jackson” al blog del Daniel: http://www.offmagia.com/m/archives/2039

Els autors d’aquest post, “Tintín al País de l’Steven Spielberg i el Peter Jackson”, són:
Joan Carles Badia – frikiattack.blogspot.com
Daniel Arbonés – màgia.cat