divendres, 16 de desembre del 2011

Tintin al País de l'Steven Spielberg i del Peter Jackson

Amb el meu bon amic Daniel, blogger de www.magia.cat, hem decidit escriure a 4 mans un article sobre la última pel·lícula de Tintín…
Ho hem concebut com una conversa, un diàleg entre una persona que ha llegit els Tintíns des de petit (el Daniel…) i una altra que esporàdicament n’ha llegit algun (jo mateix, el Joan Carles), una persona que té un blog sobre cinema i ciència ficció (en Joan Carles) i una altra que té un blog sobre màgia (en Daniel)… la experiència, ja us ho dic ara, ha estat gratificant, espectacular, apassionada…
Desitgem que us agradi…

Hola,
Ja he vist Tintín…
… i encara estic en estat de xoc…
Preguntes… perquè carai s’han hagut de re-inventar tant la història ? on són els Germans Ocell (l’Oiseaux a l’original) ?, perquè diuen que la peli reflecteix “El secret de l’unicorn” i “El tresor de Rackham el Roig” quan hi ha molt poc del segon (bàsicament el final, Ui sí!, Quina gràcia…) i en realitat és un compendi de “El cranc de les pinces d’or” i “El secret de l’unicorn” ? Qui és el guionista malalt que ha fet això ? Com serà la següent pel·lícula … serà una barreja de “Hem caminat damunt la lluna” i “El tresor de Rackham el Roig” ?
És un equip de 3 guionistes “malalts” entre els quals hi ha l’Steven Moffat. L’Steven Moffat és molt bo com a guionista. Ha guanyat uns quants premis amb episodis genials de Dr. Who. I també ha fet el guió de la sèrie Sherlock. Ara, aquest punt a mi no m’ha afectat doncs no coneixia els originals.

Ja però… amb tots aquests canvis… hi ha moltes coses inventades i penso jo gratuïtes respecte als àlbums…
Pels fans que l’hem llegit de petits, és posar-nos el dit dins la nostra ment i remenar-lo…
I l’esperit ? han mantingut l’esperit dels personatges originals ? Centrem-nos amb en Tintín, Milú i Haddock. Ja no pensem en escenes concretes, pensem en si el Tintín d’Hergé faria això o allò altre… M’ho penso per la següent línia de diàleg…
Així doncs, i a tu que t’ha semblat, sense saber-ne res dels originals, t’ha agradat la història ?


A veure, jo vaig trobar que tot era hiper-exageradament mogut per ser Tintín. Amb moltes escenes d’acció exagerades per omplir i que no portaven incorporada gens d’emoció, doncs saps perfectament que a cap dels protagonistes els passarà res. Això sí, visualment és tot un espectacle i suposo que en 3D encara més, però no se, potser resulta emocionant per als nens però a mi no em va inquietar casi gens.
En quant a la història, deixant les escenes d’acció a banda, i sense conèixer els originals, em va semblar bastant bé. Sembla respectuosa amb el tipus d’històries de Tintín, però ja et dic, és un punt de vista d’un profà que només ha llegit una història de Tintín i fa molts anys. No puc entrar a valorar més concretament si és o no fidel a l’original. Només puc valorar-la com a història en si mateixa. I des d’aquest punt de vista em sembla una història correcta. Imagino que els fans veuran més detalls i compararan amb l’original.
El mateix passa amb els personatges. El que sabem d’ells s’adequa al que veiem a la pantalla sense coneixer-los en profunditat, almenys en Tintín, Milú i el Haddock. Al Milú al còmic li sentim els pensaments i aquí no. Els germans Dupont em van semblar exageradament tontos. No recordo si als originals ho són tant com fan veure al film.

Els Dupontds són bastant així als còmics…, són els que ensopeguen amb tot i no resolen res en concret… Diria que són uns dels personatges que estan ben reflectits…
El Milú m’agrada molt, diria que és dels que més m’agrada a la pel·lícula… No se sent el que pensa, però amb el seu comportament s’entén tot, té molts matisos… ja et dic, és el que més m’agrada de la pel·lícula… no parla i s’entén tot…
Després segueixo amb aquesta línia…, Tintín i Haddock… Són fidels en essència als originals ?
Pel que fa als còmics, et proposo que els llegeixis, aquests dies, així entendràs el que estic dient… És un bon exercici… Se m’acut un esquema de com llegir-los per seguir la pel·lícula… vaig a fer-lo i te l’envio…

No m’ha sigut fàcil buscar les trames perquè l’embolic que han creat és considerable… i he optat per incloure en les pàgines que esmento, també els moments que no passen estrictament igual però que conceptualment serien el mateix… Com pots veure he esbossat algunes preguntes a l’esquema que fan referència a alguns dels molts moments de la part inventada que no surt als àlbums…
… Jo crec que Haddock, sí que és molt fidel a l’original, a més han mantingut intacta tota la feblesa respecte al seu alcoholisme…
I Tintín, no el veig, aquells ulls, aquell nas, aquella cara, que no és el Tintín !!! Ja sé que Tintín és una caricatura… i que és molt difícil mantenir l’essència d’aquella caricatura… és una apreciació molt personal, però el que veig és que no sembla en Tintín…
Una reflexió… Veig l’aparició inicial de Hergé com a homenatge i com desmarcant directament la peli del còmic… es com si diguéssim que Tintín és real, i Hergé va fer un còmic basant-se en un personatge real… amb això l’Spielberg té carta blanca… Perquè jo crec que li han donat carta blanca a l’Spielberg…, i podrà recrear com vulgui Tintín… Em recorda la polèmica del nou Star Trek… Ara l’Spielberg farà el que vulgui amb el personatge i barrejarà i s’inventarà les trames que vulgui… d’una manera flagrant… sagnant… no m’agrada… Li han canviat l’ànima a Tintín…
Per molt que l’Hergé deixés com a voluntat que no es fessin noves històries, ara, aquesta barreja de trames i les noves que es van incorporant, formaran noves històries…
És lícit ?

Suposo que el problema és la diferència de registres i d’èpoques. No és el mateix el llenguatge d’un còmic que el cinema. I menys si el cinema vol ser espectacular i en 3D. Això obliga a canviar guions pensats en una època més tranquil·la i amb menys acció. Si vol tenir un producte actual (consti que no dic millor, si no actual) s’ha de fer un reboot. O sigui, una actualització de tot plegat, una re-invenció. Sí, és el mateix que va passar amb Star Trek, la mateixa tàctica. Un homenatge, una realitat paral·lela, però a partir d’aquí seguim sòls i farem el que voldrem. A partir d’aquí la fidelitat al còmic serà quelcom voluntari, perquè han escindit una branca del Tintín que passa a ser autònoma, amb vida pròpia i que és un producte nou. Com un clon que hereta algunes de les propietats del Tintín còmic, però amb regles canviables.

Exacte !!!
Es com si d’aquesta manera, es volgués aconseguir nous fans però pagant un alt preu… a costa de perdre les arrels del personatge…
Responc a l’ “és lícit” d’abans… jo crec que per un nen que ha crescut amb les aventures de Tintín, el que han fet no es pot fer…
Crec que pels fans de sempre, no és lícit… perquè el personatge és nostre i no d’aquests guionistes que potser han descobert el personatge ara…
Tampoc té cap sentit posar el final de “El tresor de Rackham el Roig” al final de la primera peli… vull dir que les decisions de guió són molt discutibles… Tampoc té sentit que els pergamins siguin en anglès o que els diaris belgues tinguin titulars en anglès !!!
Ara parlaré de coses que m’han agradat…
L’homenatge inicial a Hergé, la seqüència de l’avió i d’ells al mig del mar, la seqüència de pirates (tot i que el mocador que tapa Rackham el Roig, ho espatlla tot, pel meu gust…), Milú que és el més entranyable, els títols de crèdit (denoten clarament, que si els hi quadren els números, tindrem nissaga al cinema per molt de temps)…
Parlant de títols de crèdit… mira aquests, no oficials, que va fer un dissenyador…, són boníssims, és un repàs icònic a l’univers Tintín…

The Adventures of Tintin from James Curran on Vimeo.

Un altre tema que no em va agradar i que fa referència a la pel·lícula en si i mereix un punt i apart. Es tracta de la banda sonora. És fàcil deduir que ha estat composada pel John Williams, doncs és el que sempre acompanya l’Steven Spielberg i és un mestre de les bandes sonores de fa molts anys. Un dels millors si no el millor. Per a qui no estigui familiaritzat amb el món de les bandes sonores, el seu currículum no té discussió. D’ell són bandes sonores com la de Tiburón, Star Wars, Superman, Indiana Jones etc,… D’ell són les bandes sonores de tots els films de l’Steven Spielberg (i també del George Lucas). Ara us proposo un joc. Qui em sap tararejar el que anomenen com leitmotiv de Tiburon? Qui em sap tararejar el tema principal de Star Wars? I el d’Indiana Jones? i el de Superman? M’hi jugo que qui més qui menys ho treu. Ell ha creat bandes sonores o leitmotiv concrets que van intrínsecament lligades al personatge i que sempre formaran part d’ell. Són leitmotiv amb melodia, que es poden cantar o tararejar fàcilment. Són leitmotivs senzills, inequívocs amb identitat pròpia i que enganxen. Ara, qui em sap dir com sona el leitmotiv de Tintín? ¿¿¿¿¿????? Jo no. No recordo absolutament res de la banda sonora. I no és que se m’hagi oblidat. Ni tan sols tot just sortir del cinema era incapaç de recordar ni un sol fragment de la bso. On és el leitmotiv de Tintín??. He hagut d’escoltar a posteriori la bso per veure que és una bso sense melodies. Que és mou amb les escenes d’acció sense mantenir gaires segons una mateixa melodia. I a sobre plena de recursos tòpics, facilons, emprats fins a la sacietat. Sembla d’un novatillo que comença ara en el món de les bandes sonores.

Que li ha passat al John Williams? És massa vell? No és la primera BSO seva que em decep però si la que més. Darrerament ja porta una trajectòria en caiguda lliure. M’atreviria a dir que des de la nova trilogia d’Star Wars ja li falta frescura. La darrera d’Indiana Jones també va ser bastant mediocre, només és salvava pel que heretava de les altres parts. Aquells cops ho vaig adjudicar a la qualitat de la pròpia pel·lícula. La qualitat de la BSO és un reflex de la qualitat de la pel·lícula? Imagino que l’autor per fer la música s’inspira amb el film. Si el film no l’inspira, la BSO surt com surt. En aquest cas ha sortit una BSO sense ànima, ni identitat pròpia. Això vol dir que el film tampoc té ànima pròpia?.
El que és cert és que podries ficar-la a sobre de qualsevol altra pel·lícula d’acció que ningú ho notaria. Perquè recordo més la cançó dels dibuixos animats de Tintín que no pas la del film?. Com enyoro el John Williams d’abans, amb aquella marxa imperial, aquelles fanfàrries, aquells temes, aquelles BSO que cada tema era una cançó melòdica que podies tararejar i recordaves. o el John Williams més intimista de La lista de Schindler, etc….
Si us plau, John Williams, torna!!!!

Tens tota la raó !!!
Sí, me’n recordo més de la música dels últims dibuixos animats de Tintín també (la que il·lustra el vídeo dels títols de crèdit no oficials anteriors, per cert…). De fet, la música que identifica Tintín és la de la banda sonora dels dibuixos… i cap altra…
Potser la tecnologia emprada per fer la peli és la que fa que no tingui ànima ?
Potser no hagués calgut fer cap versió cinematogràfica més ?
Potser no cal adaptar còmics al cinema ? I llibres ?
Potser cal escriure especialment pel mitjà a que va dirigit ?
Segurament sí, i no, segurament dependrà del cas…
Mira, imatges de les pelis de Tintín anteriors, em fan somriure… potser com somriurem d’aquí uns anys llegint això i mirant imatges de la i les posteriors adaptacions de l’Spielberg…
Unes últimes preguntes sense resposta…
Tampoc entenc perquè dalt de l’avió hi ha una escena calcada amb boles d’alcohol, com si estiguessin a l’espai (referència a “Tintín, hem caminat damunt la lluna” ???) com quan estant al coet que va en direcció a la lluna… físicament tampoc té cap base suposo… (parlant de física i Tintín, un gran programa Què Qui Com sobre la ciència a Tintín…(Aquí)
Tampoc entenc perquè hi ha referències al cranc (apareix en caixes del moll i una estàtua a la escena de la recepció, quan canta la Castafiore), quan realment tota la part de l’Opi i del Cranc de “El cranc de les pinces d’or”, s’han eliminat de la trama…
Tampoc entenc perquè inventar-se un parentiu entre el pirata i un dels personatges…
Tampoc entenc que, amb tanta cura que ha tingut sempre la factoria Hergé en mantenir intacte el llegat, i ara li donen carta blanca, per fer el que vulgui, a un realitzador… Bé, evidentment, deu haver-hi raons econòmiques… Però tinc aquella sensació que fins ara ens han timat…

Ara que dius això de les boles d’alcohol flotant a l’aire, quan les vaig veure sí que vaig pensar en una referència a l’aventura de la lluna. Crec que sí, que està fet expressament. I els crancs per tot arreu també eren clarament una al·lusió a l’aventura de les pinces d’or. Crec que, com no pensen fer totes les aventures de Tintín, si no una trilogia resum, van afegint referències arreu, per a que als fans us faci gràcia trobar coses d’aquestes pel mig dels films. I estic convençut que en veurem més. Com diuen els Dupont, encara diria més, estic segur que l’aventura de les pinces d’or es barreja en les següents parts, doncs veig molt integrat l’element de les pinces en la part dels personatges dolents. Ja ho he vist abans als reboots dels còmics americans: elements que en la sèrie original estaven separats en el temps, com ara enemics que van apareixent al llarg dels anys però que han acabat convertint-se en clàssics, al reboot, s’integren des del principi i se’ls lliga al protagonista amb una relació més directa i forta. I aquí ja veuràs que passarà el mateix. Comença a comptar tots els elements que han anat apareixent en les aventures de Tintín que veuràs entrellaçats en l’acció principal…

Encara diria més… el temps dirà…
—————————————————————————————————-
També pots trobar “Tintín al País de l’Steven Spielberg i del Peter Jackson” al blog del Daniel: http://www.offmagia.com/m/archives/2039
Els autors d’aquest post, “Tintín al País de l’Steven Spielberg i el Peter Jackson”, són:
Joan Carles Badiafrikiattack.blogspot.com
Daniel Arbonésmàgia.cat

dimarts, 22 de novembre del 2011

Els canvis de rols en les sèries de TV

D'un temps ençà vaig observant que per tal d'allargar una sèrie, o bé, per tal de renovar-la, fan servir un recurs curiós. És un recurs que solen fer més aviat en canviar de temporada. Consisteix en canviar els rols d'alguns dels personatges. Això vol dir que, no es canvia l'actor, ni el personatge, però si el seu rol dins la sèrie. D'aquesta manera es mantenen els mateixos actors protagonistes però es renova una mica. Anem a posar algun exemple:
Comencem per Galactica, la primera sèrie on vaig observar aquest fenòmen. Els personatges podriem dir que evolucionen al llarg de la sèrie, però jo crec que és més una transformació de rol. A la fi de la sèrie pocs personatges queden tal com van començar. El cas més evident és el del "dolent" Gaius Baltar. Comença essent un científic i passa desprès a traïdor, polític col·laboracionista, gurú religiós, embaixador etc... També canvia i força el fill de l'Adama,el Lee 'Apollo' Adama. Comença fent de pilot fins que un bon dia ho veu clar i es passa a la política. Inclòs sense canviar de professió, la seva manera de veure les coses també canvia. La Starbuck mateix, passa per diferents fases, pilot de temperament volàtil a "contactada", etc... I no parlem ja de la temporada que es passen gairebé tota estacionats en un planeta sotmesos als cylons, en la que gairebé tots els rols canvien. Alguns es tornen sabotejadors, altres col·laboracionistes, etc...
Però ara ja queda lluny aquesta gran sèrie. Més recentment, per exemple, tenim el cas de Fringe. A Fringe, els canvis són més radicals. L'excusa aquí, d'una banda, una realitat alternativa en la que conviuen els mateixos personatges amb diferent rol i caràcter, i (Compte Spoilers 4a. temp.!) més recentment un canvi en el passat afecta a tota una linea temporal. Els personatges són els mateixos però trobem algun secundari que fa diferent paper i subtils diferències en algun personatge principal.  Per exemple, la Nina Sharp és la mare adoptiva de l'agent Dunham. El Peter que és l'únic que segueix sent el de sempre es troba que ningú al seu voltant el coneix, etc.... Tot està una mica descol·locat.
Un altre exemple el trobem a la sèrie Sobrenatural. (Compte Spoilers 6a temp.) Els germans Winchester canvien de rol al llarg de la sèrie, al principi més subtilment i sembla formar part d'una evolució, però a la 6ena temporada, el Sam perd l'ànima i es transforma en un altre Sam, sense rastre d'emocions. 
Un altre exemple més, True Blood. (Compte Spoilers de la 4a. temp) A la quarta temporada els rols canvien de forma sobtada. L'excusa aquest cop és que la Sookie es transportada a la realitat de les fades on el temps no dura igual que a la nostra realitat. Com a conseqüència quan torna al poble, representa que ha transcorregut gairebé un any des que va marxar. En aquest temps, el seu estimat vampir s'ha convertit en el rei dels vampirs, el seu germà s'ha fet policia, la seva amiga Tara ha marxat del poble i s'ha fet lesbiana! i en el transcurs d'una cerimònia de màgia, el vampir Eric ha perdut la memòria i comença de zero. Si senyor, això si que és un reboot com una catedral!.
Que aconsegueixen amb tot això? El que s'aconsegueix és crear noves situacions. Canviar la situació de forces en cas d'enemics, canviar les posicions dels personatges. Provocar que els personatges es trobin en situacions inexplorades. Que les relacions entre els personatges també es remoguin i canviïn. 
En definitiva allargar la sèrie mantenint l'interés. De fet, en casos tan radicals com True Blood és com si comencessin de zero una sèrie nova. Però de fet, és millor això que no que els personatges siguin de cartró pedra, estàtics. D'aquells que acaben l'episodi igual que l'han començat i que al següent episodi ni recorden que ha passat. És més realista això. La vida ens canvia, i no som iguals ara que fa deu anys, ni tenim exactament les mateixes relacions.

dijous, 22 de setembre del 2011

Llegir més ràpid = llegir més llibres


Necessito llegir més ràpid. Éstem sota una forta pluja de fonts d'informació i no donem a l'abast.
Fa uns quants anys, tenies limitades possibilitats d'entreteniment. El cinema, on feien poques pel·lícules destacables a l'any. Les novel·les de Ciència ficció, a les quals podies accedir eren limitades. A la tele no feien gran cosa interessant i hi havia pocs canals. I al videoclub, hi havia menys pel·lícules. Abans de la ILM, Pixar i demés, el regne dels efectes especials i la fantasia al cinema era per a uns quants escollits. I ja no diguem a la televisió. En els còmics també hi havia relativament poc ventall. En resum, hi havia menys oferta en tots els àmbits per diversos motius, (poca distribució, menys nivell de vida, menys mitjans, etc..). Tan és, podies arribar a tot arreu i fins i tot pensaves que passaries "gana" de frikades. Fins i tot et podies permetre el luxe d'avorrir-te!!
Però va arribar el George Lucas, la ILM i tota la industria al seu voltant va exclatar en tots els sentits. Els medis de comunicació han millorat. La oferta s'ha multiplicat moltíssim. Han trobat el filó. I per acabar-ho d'adobar, arribà Internet i la brutal oferta se'ns ha menjat.  Els nens d'avui en dia no se si llegeixen gaire. No els culpo. Quí ho faria? Jo probablement no llegiria feixugs llibres quan pots tenir al palmell de la ma un iPad on veure videos del Youtube o jugar a milers de jocs. Si fos un nen avui en dia probablement em deixaria arrastrar al costat fosc de la comoditat. És la via més fàcil cómode i ràpida i "adequada" per una societat que no està encarada a "perdre" temps / hores llegint un totxo. Només uns pocs escollits sobreviuen com ara Harry Potter i pocs més. I ara em direu que hi ha gent que llegeix molt, nens inclòs. Éstic segur que si. Per sort, hi ha gustos i formes de ser molt variades i hi ha gent que li agrada llegir. 
A mi m'agrada també m'agrada llegir però se n'avança poc i consumeix molt de temps. Temps que cada cop és més valuós. És per això que torno a l'inici del post: vull llegir més ràpid. Per això em vaig comprar un llibre que explica com llegir més ràpid, ... però encara no l'he acabat, necessito llegir més ràpid.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Premio Bloggero

Doncs els amics de Cinealopareja, cinecito i cinexina, m'han concedit l'honor de ser a la seva llista de premiats amb el Premio Bloggero. Moltes gràcies!!!! Els dilluns és un dia en el qual especialment s'agraeix qualsevol mostra de reconeixement.
Aquest premi te l'objectiu de que ens coneguem els bloggers una mica més així que porta una sèrie de requeriments (és com un meme):
  • Has d'anunciar-ho amb una entrada al teu blog
  • Premiar a altres 10 blogs i avisar-los
  • Enllaçar el blog que t'ha concedit el premi
  • Compartir una frase i explicar perquè t'agrada


Els 10 blogs que premiaré seràn:
I la frase serà la següent: "La violència és el darrer recurs dels incompetents." del gran mestre Isaac Asimov.

Fins aviat!




dilluns, 12 de setembre del 2011

I una altra cronologia...

Els anys del futur en que transcorren les pel·lícules de ciència ficció (premeu sobre la imatge per ampliar-la):

45 anys de Star Trek



diumenge, 4 de setembre del 2011

Super 8

Ahir vaig veure Super 8, la producció d'Steven Spielberg dirigida per J. J. Abrams. I només amb aquests noms ja fa patxoca. El que aquests dos uneixin les seves forces prometia molt. I no ha decebut. No obstant, preferiria que no ho fessin gaire. M'explicaré. En J. J. Abrams és el responsable de les sèries com "Alias","Lost" i "Fringe". No té un curriculum gaire llarg en cinema, però té molt potencial. No vull que sigui un altre Spielberg. De Spielberg ja n'hi ha un i que consti que m'encanta. Que desenvolupi un estil propi (que ja el té, almenys en TV) de fer cinema. El cinema necessita nous talents. Noves visions.
Dit això, una mosca no fa estiu i en aquesta ocasió s'uneix a Steven Spielberg (de qui ja no cal esmentar el currículum) per a portar-nos aquest film en que es marca un homenatge al cinema pre-adolescent dels 80. O sigui, al del propi Spielberg. És per això que el film sembla més un d'Spielberg que no un de J.J. Abrams. Tot i que realment, algú pot dir com seria un film del propi Abrams?. En la seva curta carrera com a director de cinema, ha dirigit films que no eren precissament novedosos, a excepció de 'Cloverfield' que era una mica un experiment,  la 3a. part de "Mission imposible" i "Star Trek (2009)". Més condicionat impossible. Tot i així, ha deixat rastres en tots aquests films de quines són les seves qualitats i elements que el caracteritzen. I una d'elles és que és un director perfeccionista, que cuida els detalls. Així que aquest cop tampoc tenim un film purament de J.J. Abrams. Que hi farem. Almenys ens mostra quines van ser les seves fonts. L'Abrams va néixer al 66, així que va créixer amb els films dels 80 com molts de nosaltres. L'Spielberg deu estar entre els seus mestres i ara li ret un homenatge.
Una cosa que s'ha dit sobre el film és que transmet un sentiment de nostàlgia. Si. Però no d'una altra època. No vaig tenir la mateixa sensació que a un altre film de caire similar (similar però sense l'ingredient de gènere fantàstic) i fet aquí al nostre país ("Herois") de l'Albert Espinosa. En aquella ocasió si que vaig tenir nostàlgia dels 80. És normal, doncs tocava una realitat més pròxima. En aquesta ocasió, la nostàlgia no és dels 80 si no del cinema que es feia als 80. I és que podem trobar en aquest film ingredients de 'E.T.' , 'Close Encounters of the third kind', 'The Goonies'. Dos dirigits per l'Spielberg i el darrer produït per ell mateix. Sembla com si el cinema, incapaç de trobar camins nous, es tanqués en si mateix i rebusqués en el passat per recordar temps millors. Està bé recordar el passat i fer-li un homenatge, però no per a quedar-s'hi atrapat.

Si ens deixem de filosofades i parlem del film, aquest m'ha resultat molt entretingut de  principi a fi. És pot dir que és un film rodó. Els nens, protagonistes gairebé absoluts els he trobat genials. Ho fan molt bé i constitueixen el gran atractiu del film. (no se que passa que darrerament ho fan millor els nens que els adults, serà una fornada de grans actors en un futur?).  En quant als efectes especials, convenientment actualitzats a lo milloret del segle XXI (no son dels 80) s'ajusten a la història perfectament. Bé, el xoc del tren si que l'he trobat una mica excessiu la veritat.
La banda sonora és un capítol apart. Composada pel Michael Giacchino, que sempre acompanya al J.J. Abrams en totes les seves pel·lícules. En aquesta ocasió ha apropat el seu estil al d'un altre mestre de les bandes sonores que acompanyava a l'Spielberg sempre, John Williams. I és que no podia ser d'una altra manera si es que dels films dels 80 es volia retre homenatge, aquest element no podia faltar. Per tant, la banda sonora és com una barreja entre dos estils, un Giacchino més intimista per a les escenes més tranquil·les i un Giacchino imitant a Williams per a les de més acció. Una combinació que funciona.

p.d.: Ahh i als títols de crèdit, no us perdeu el resultat de la gravació en Super-8. Una demostració de meticulositat per part del director, que cuida els detalls i que és d'agrair.