dilluns, 19 de setembre del 2011

Premio Bloggero

Doncs els amics de Cinealopareja, cinecito i cinexina, m'han concedit l'honor de ser a la seva llista de premiats amb el Premio Bloggero. Moltes gràcies!!!! Els dilluns és un dia en el qual especialment s'agraeix qualsevol mostra de reconeixement.
Aquest premi te l'objectiu de que ens coneguem els bloggers una mica més així que porta una sèrie de requeriments (és com un meme):
  • Has d'anunciar-ho amb una entrada al teu blog
  • Premiar a altres 10 blogs i avisar-los
  • Enllaçar el blog que t'ha concedit el premi
  • Compartir una frase i explicar perquè t'agrada


Els 10 blogs que premiaré seràn:
I la frase serà la següent: "La violència és el darrer recurs dels incompetents." del gran mestre Isaac Asimov.

Fins aviat!




dilluns, 12 de setembre del 2011

I una altra cronologia...

Els anys del futur en que transcorren les pel·lícules de ciència ficció (premeu sobre la imatge per ampliar-la):

45 anys de Star Trek



diumenge, 4 de setembre del 2011

Super 8

Ahir vaig veure Super 8, la producció d'Steven Spielberg dirigida per J. J. Abrams. I només amb aquests noms ja fa patxoca. El que aquests dos uneixin les seves forces prometia molt. I no ha decebut. No obstant, preferiria que no ho fessin gaire. M'explicaré. En J. J. Abrams és el responsable de les sèries com "Alias","Lost" i "Fringe". No té un curriculum gaire llarg en cinema, però té molt potencial. No vull que sigui un altre Spielberg. De Spielberg ja n'hi ha un i que consti que m'encanta. Que desenvolupi un estil propi (que ja el té, almenys en TV) de fer cinema. El cinema necessita nous talents. Noves visions.
Dit això, una mosca no fa estiu i en aquesta ocasió s'uneix a Steven Spielberg (de qui ja no cal esmentar el currículum) per a portar-nos aquest film en que es marca un homenatge al cinema pre-adolescent dels 80. O sigui, al del propi Spielberg. És per això que el film sembla més un d'Spielberg que no un de J.J. Abrams. Tot i que realment, algú pot dir com seria un film del propi Abrams?. En la seva curta carrera com a director de cinema, ha dirigit films que no eren precissament novedosos, a excepció de 'Cloverfield' que era una mica un experiment,  la 3a. part de "Mission imposible" i "Star Trek (2009)". Més condicionat impossible. Tot i així, ha deixat rastres en tots aquests films de quines són les seves qualitats i elements que el caracteritzen. I una d'elles és que és un director perfeccionista, que cuida els detalls. Així que aquest cop tampoc tenim un film purament de J.J. Abrams. Que hi farem. Almenys ens mostra quines van ser les seves fonts. L'Abrams va néixer al 66, així que va créixer amb els films dels 80 com molts de nosaltres. L'Spielberg deu estar entre els seus mestres i ara li ret un homenatge.
Una cosa que s'ha dit sobre el film és que transmet un sentiment de nostàlgia. Si. Però no d'una altra època. No vaig tenir la mateixa sensació que a un altre film de caire similar (similar però sense l'ingredient de gènere fantàstic) i fet aquí al nostre país ("Herois") de l'Albert Espinosa. En aquella ocasió si que vaig tenir nostàlgia dels 80. És normal, doncs tocava una realitat més pròxima. En aquesta ocasió, la nostàlgia no és dels 80 si no del cinema que es feia als 80. I és que podem trobar en aquest film ingredients de 'E.T.' , 'Close Encounters of the third kind', 'The Goonies'. Dos dirigits per l'Spielberg i el darrer produït per ell mateix. Sembla com si el cinema, incapaç de trobar camins nous, es tanqués en si mateix i rebusqués en el passat per recordar temps millors. Està bé recordar el passat i fer-li un homenatge, però no per a quedar-s'hi atrapat.

Si ens deixem de filosofades i parlem del film, aquest m'ha resultat molt entretingut de  principi a fi. És pot dir que és un film rodó. Els nens, protagonistes gairebé absoluts els he trobat genials. Ho fan molt bé i constitueixen el gran atractiu del film. (no se que passa que darrerament ho fan millor els nens que els adults, serà una fornada de grans actors en un futur?).  En quant als efectes especials, convenientment actualitzats a lo milloret del segle XXI (no son dels 80) s'ajusten a la història perfectament. Bé, el xoc del tren si que l'he trobat una mica excessiu la veritat.
La banda sonora és un capítol apart. Composada pel Michael Giacchino, que sempre acompanya al J.J. Abrams en totes les seves pel·lícules. En aquesta ocasió ha apropat el seu estil al d'un altre mestre de les bandes sonores que acompanyava a l'Spielberg sempre, John Williams. I és que no podia ser d'una altra manera si es que dels films dels 80 es volia retre homenatge, aquest element no podia faltar. Per tant, la banda sonora és com una barreja entre dos estils, un Giacchino més intimista per a les escenes més tranquil·les i un Giacchino imitant a Williams per a les de més acció. Una combinació que funciona.

p.d.: Ahh i als títols de crèdit, no us perdeu el resultat de la gravació en Super-8. Una demostració de meticulositat per part del director, que cuida els detalls i que és d'agrair.

divendres, 2 de setembre del 2011

Segones parts que no van ser bones si no horribles a.k.a. Highlander II: The quickening (1991)

Com diu la dita, segones parts no són bones. Bé, això no sempre es compleix, hi ha segones parts memorables, T2, Aliens, "L'imperi contraataca" etc... i també hi ha segones parts horribles. Acabo de veure "Los Inmortales 2: El desafio" i us asseguro que va ser la pitjor pel·lícula de l'any, en el seu temps, perquè ja ha plogut d'això. D'ençà n'hi ha hagut moltes segones parts, de bones si, i de dolentes també, però potser cap tan dolenta com aquesta.

Desprès de l'èxit de 'Highlander' (Los Inmortales) van voler seguir la franquícia i els va sortir una pel·lícula, que volia ser, un Blade Runner, (el director en devia ser un fan perquè vol semblar-se molt) barrejat amb calçador amb una continuació de la, més que finalitzada, aventura dels "Los Inmortales". El problema és que no encaixa res.Així tenim dos arguments. D'una banda, un de ciència ficció: en el futur, la capa d'ozó de la terra desapareix, i creen una barrera protectora artificial que cobreix tota la terra. Una empresa s'encarrega del manteniment de la barrera i fa pagar els seus serveis a la resta del planeta a preu d'or. Passen els anys i ningú se n'adona però ja s'ha restaurat la capa d'ozó a l'exterior, lo qual suposa un petit problema per a l'empresa explotadora de la barrera, per tant, per l'interès de l'empresa, procuren que ningú ho sàpiga. 

Fins aquí, els podia sortir un film de ciència ficció digne. El problema és que el creador de la barrera resulta ser el nostre heroi, Connor Mccloud al qual se li va morir la dona per culpa de la radiació solar. En Connor ara envelleix normalment. Per cert, penosa la interpretació que perpetra Christopher Lambert d'un home vell i decrèpit. Sembla una caricatura. I aquí ve quan s'inventen una explicació "lògica" a la 1a. part. Una explicació que no s'agafa ni amb pinces i que no hauria d'haver sortit mai a la llum.

La explicació a lo inexplicable. 

Resulta que els Immortals venen d'un altre planeta. En aquest planeta, Connor Macleod i el seu compi Juan Sanchez Villalobos (Sean Connery) dirigeixen una rebel·lió contra el malvat Michael Ironside. Lluiten amb espases contra canons i perden, (no entenc perquè), i els condemnen al càstig més rebuscat que s'ha vist mai: Son exiliats a la terra on naixeran un altre cop, seran immortals i es mataran entre ells fins que només en quedi un. Això és l'anomenat: El desafiament. I mira per on, el Michael Ironside no queda prou content, i enlloc d'estar-se quietet i deixar tranquil·lament que en Connor Macleod mori de vell, (que no li falta gaire) decideix baixar a la Terra a donar-li un cop de gràcia. Primer envia dos homes, o pajarracos que volen ser originals que tota l'estona treuen la llengua a fora. I clar, com que ara son 3 a la terra, es reactiva tot i torna a ser jove i immortal. Llavors, una terrorista guapa, que descobreix lo de la capa d'ozó, coneix al Connor Macleod i en un pim pam s’enrotllen. Ah, i el cop de gràcia, en un d'aquests orgasmes que tenen els immortals desprès de tallar el cap a un contrincant, els rajos reboten a la barrera i van cap a Escòcia, on fan resucitar al Sean Connery. Que aportarà l'únic raig de dignitat al film, amb alguna que altra escena còmica. En realitat, Christopher Lambert va posar com a condició per a participar al film que hi aparegués també el Sean Connery, amb el qual es veu que havia amistat. I el van afegir amb calçador, tan mal justificat com van poder. Però uns calerons per unes poques escenes no venen mai malament oi Sean?. Mira que podien fer flashbacks on sortís però no... . I per acabar d'arreglar el film, en quant no saben com sortir-se'n d'una situació de perill, s'inventen uns poders que mai s'han anomenat fins ara i que ni el prota sabia que tenia.

Lo curiós del film és que el pressupost en decorats seria bastant alt, perquè estava molt ben ambientat tot plegat. Això si, copiat tot de Blade Runner, o sigui, pluja tota l'estona, grans edificis abandonats, foscor. Però tot injustificat, inconexe, sense motiu aparent, sense coherència. No és veu per enlloc un motiu del declivi de la humanitat per culpa de la barrera. Tot plegat, em deixa moltes preguntes per respondre: Perquè plou tota l'estona? Perquè no arreglen les goteres del sostre de la òpera? Com pot ser que el mateix director de la primera part, tan ben acabada i coherent, pugui ser la mateixa persona que va perpretar aquesta segona part (tot i que es veu que en va renegar). I la darrera pregunta, perquè he fet un post tan llarg sobre un film que no es mereix ni una línia i que inclús han ignorat els subsegüents films?

dimecres, 17 d’agost del 2011

El hombre en el castillo


Feia temps que tenia pendent la lectura d'aquesta ucronia de Philip K. Dick. De fet, diuen que va ser la que va inaugurar el gènere de les ucronies. Va guanyar un merescut premi Hugo. Bé, finalment l'he comprat i l'he llegit i no ha resultat el que m'esperava, si no quelcom diferent, tanmateix millor!. Recordant altres novel·les del mateix autor, m'esperava un argument més simple, amb més acció, del tipus del que va inspirar films com 'Total Recall' o 'Minority Report', influït potser també per l'esbós mental que tenia al cap sobre l'argument de llibre previ a la seva lectura que seria quelcom així:En un mon on Hitler ha guanyat la segona guerra mundial i els EEUU han estat repartits entre les dues superpotències guanyadores, l'Alemanya Nazi i el Japó, hi ha un home que viu refugiat en un castell que ha escrit un llibre descrivint un mon en el qual el desenllaç de la guerra ha estat diferent.

Realment el context és aquest, però, potser influït pel cinema americà tipus Indiana Jones, és pot pensar que l’argument consistirà en una aventura amb molta acció, en la qual, el protagonista  es veurà obligat a lluitar contra mil i un Nazis, fins restablir la realitat tal i com la coneixem, això si, amb tocs de paranoia febril on es posa en dubte el que és o no real molt a l’estil de l’autor. Res més allunyat de la realitat i a mesura que en consumia les pàgines (no és gaire llarg), ja me n’anava adonant i poc a poc, es veia que no tindria ni un transcorregut ni un desenllaç corrent.
Ara, desprès d'haver-lo llegit i digerit, desprès d'haver-me lliurat d'expectatives i pressuposicions equivocades, hem veig obligat a canviar el punt de vista sobre aquest llibre. A banda de, que l’argument no té res a veure, aquest llibre és molt més profund del que semblava. L'argument tracta més aviat l'evolució mental personal dels personatges, seguida de molt aprop per l'autor. Els protagonistes, no son ni herois ni superhomes, si no persones normals, que viuen la seva situació personal en una realitat en la que l'alemanya Nazi i els japonesos governen els Estats Units. El seu estat mental divaga entre el que és fals i el que és real i a través dels seus pensaments en Dick ens descriu aquesta realitat com la perceben. Cada personatge s’encamina, a la seva manera, cap a una revelació íntima i personal.
Al finalitzar el llibre em vaig quedar amb la sensació de que només n'havia acariciat la superfície i he investigat una mica per Internet. Pel que és veu aquest llibre és pot analitzar sota moltes lectures des del punt de vista filosòfic i amaga moltes interpretacions, de les quals, es veu que se’n ha excavat en abús des de que es va publicar l'any 1962. Des de la tesi de Dick de que la realitat no és tan real com creiem fins a la visió mitjançant la contraposició de que el mon nostre desprès de la II guerra mundial potser no és tan bo com creiem, doncs d'un possible estat dictatorial hem passat a la dictadura del materialisme i del capitalisme (absolutament palpable en aquests temps de crisi). Que consti que en Dick no para de denunciar els crims del sistema Nazi.
L'estil del llibre no el fa fàcil de seguir, doncs, com ja he dit, segueix amb precisió malaltissa, els pensaments íntims dels protagonistes, fins al punt de seguir els salts erràtics d'unes ments en constant evolució. Potser faria falta una segona lectura del llibre, ara que sé al que m’enfronto. La forma en que està escrit aquest llibre et transporta a la ment del propi Dick alimentada possiblement per drogues psicotròpiques, on tot té una mica de somni febril. Potser dels que he llegit fins ara, és en el que es fa més pales l'estat alienat, influït per les drogues de l'autor.

dijous, 11 d’agost del 2011

Green Lantern

Desprès de les crítiques negatives que ha rebut aquest film, em disposava a anar al cine amb les espectatives bastant baixes. I la veritat, només vaig trobar-hi un problema. L'amenaça que es planteja al film és tan enorme. Sembla impossible o molt difícil guanyar-la des d'un bon principi. Imagineu per un moment, que, per exemple, a "El Señor de los Anillos" al final de 'La comunidad del anillo", una aguila agafi l'anell de poder del Frodo i se l'emporti a Mordor, la llenci al foc i s'acabi el film. Doncs això seria un símil del que passa aquí. 
La solució no està a l'alçada de l'amenaça i menys desprès de veure durant tot el film com van fracasant els diferents intents de solventar el problema. I és que, un novato, va i pam. Un altre símil, imagineu el final de "Star Wars". D'acord, el Luke també era un novatillo direu. Però el final, se'l treballen. Hi ha un procés durant el qual va creixent la tensió poc a poc. L'atac a l'Estrella de la Mort. Es cuina a foc lent, fins que, arriba el moment del climax. Per mi que és aquest el problema de Green Lantern. Imagineu que de la base rebel només despegués el bò del Luke i en un no res, tot i trobar-se alguna oposició pel camí, es carregués la base imperial. Jo crec que faltaria quelcom.