Segones parts que no van ser bones si no horribles a.k.a. Highlander II: The quickening (1991)

Com diu la dita, segones parts no són bones. Bé, això no sempre es compleix, hi ha segones parts memorables, T2, Aliens, "L'imperi contraataca" etc... i també hi ha segones parts horribles. Acabo de veure "Los Inmortales 2: El desafio" i us asseguro que va ser la pitjor pel·lícula de l'any, en el seu temps, perquè ja ha plogut d'això. D'ençà n'hi ha hagut moltes segones parts, de bones si, i de dolentes també, però potser cap tan dolenta com aquesta.

Desprès de l'èxit de 'Highlander' (Los Inmortales) van voler seguir la franquícia i els va sortir una pel·lícula, que volia ser, un Blade Runner, (el director en devia ser un fan perquè vol semblar-se molt) barrejat amb calçador amb una continuació de la, més que finalitzada, aventura dels "Los Inmortales". El problema és que no encaixa res.Així tenim dos arguments. D'una banda, un de ciència ficció: en el futur, la capa d'ozó de la terra desapareix, i creen una barrera protectora artificial que cobreix tota la terra. Una empresa s'encarrega del manteniment de la barrera i fa pagar els seus serveis a la resta del planeta a preu d'or. Passen els anys i ningú se n'adona però ja s'ha restaurat la capa d'ozó a l'exterior, lo qual suposa un petit problema per a l'empresa explotadora de la barrera, per tant, per l'interès de l'empresa, procuren que ningú ho sàpiga. 

Fins aquí, els podia sortir un film de ciència ficció digne. El problema és que el creador de la barrera resulta ser el nostre heroi, Connor Mccloud al qual se li va morir la dona per culpa de la radiació solar. En Connor ara envelleix normalment. Per cert, penosa la interpretació que perpetra Christopher Lambert d'un home vell i decrèpit. Sembla una caricatura. I aquí ve quan s'inventen una explicació "lògica" a la 1a. part. Una explicació que no s'agafa ni amb pinces i que no hauria d'haver sortit mai a la llum.

La explicació a lo inexplicable. 

Resulta que els Immortals venen d'un altre planeta. En aquest planeta, Connor Macleod i el seu compi Juan Sanchez Villalobos (Sean Connery) dirigeixen una rebel·lió contra el malvat Michael Ironside. Lluiten amb espases contra canons i perden, (no entenc perquè), i els condemnen al càstig més rebuscat que s'ha vist mai: Son exiliats a la terra on naixeran un altre cop, seran immortals i es mataran entre ells fins que només en quedi un. Això és l'anomenat: El desafiament. I mira per on, el Michael Ironside no queda prou content, i enlloc d'estar-se quietet i deixar tranquil·lament que en Connor Macleod mori de vell, (que no li falta gaire) decideix baixar a la Terra a donar-li un cop de gràcia. Primer envia dos homes, o pajarracos que volen ser originals que tota l'estona treuen la llengua a fora. I clar, com que ara son 3 a la terra, es reactiva tot i torna a ser jove i immortal. Llavors, una terrorista guapa, que descobreix lo de la capa d'ozó, coneix al Connor Macleod i en un pim pam s’enrotllen. Ah, i el cop de gràcia, en un d'aquests orgasmes que tenen els immortals desprès de tallar el cap a un contrincant, els rajos reboten a la barrera i van cap a Escòcia, on fan resucitar al Sean Connery. Que aportarà l'únic raig de dignitat al film, amb alguna que altra escena còmica. En realitat, Christopher Lambert va posar com a condició per a participar al film que hi aparegués també el Sean Connery, amb el qual es veu que havia amistat. I el van afegir amb calçador, tan mal justificat com van poder. Però uns calerons per unes poques escenes no venen mai malament oi Sean?. Mira que podien fer flashbacks on sortís però no... . I per acabar d'arreglar el film, en quant no saben com sortir-se'n d'una situació de perill, s'inventen uns poders que mai s'han anomenat fins ara i que ni el prota sabia que tenia.

Lo curiós del film és que el pressupost en decorats seria bastant alt, perquè estava molt ben ambientat tot plegat. Això si, copiat tot de Blade Runner, o sigui, pluja tota l'estona, grans edificis abandonats, foscor. Però tot injustificat, inconexe, sense motiu aparent, sense coherència. No és veu per enlloc un motiu del declivi de la humanitat per culpa de la barrera. Tot plegat, em deixa moltes preguntes per respondre: Perquè plou tota l'estona? Perquè no arreglen les goteres del sostre de la òpera? Com pot ser que el mateix director de la primera part, tan ben acabada i coherent, pugui ser la mateixa persona que va perpretar aquesta segona part (tot i que es veu que en va renegar). I la darrera pregunta, perquè he fet un post tan llarg sobre un film que no es mereix ni una línia i que inclús han ignorat els subsegüents films?

El hombre en el castillo

Feia temps que tenia pendent la lectura d'aquesta ucronia de Philip K. Dick. De fet, diuen que va ser la que va inaugurar el gènere de les ucronies. Va guanyar un merescut premi Hugo. Bé, finalment l'he comprat i l'he llegit i no ha resultat el que m'esperava, si no quelcom diferent, tanmateix millor!. Recordant altres novel·les del mateix autor, m'esperava un argument més simple, amb més acció, del tipus del que va inspirar films com 'Total Recall' o 'Minority Report', influït potser també per l'esbós mental que tenia al cap sobre l'argument de llibre previ a la seva lectura que seria quelcom així:En un mon on Hitler ha guanyat la segona guerra mundial i els EEUU han estat repartits entre les dues superpotències guanyadores, l'Alemanya Nazi i el Japó, hi ha un home que viu refugiat en un castell que ha escrit un llibre descrivint un mon en el qual el desenllaç de la guerra ha estat diferent.

Realment el context és aquest, però, potser influït pel cinema americà tipus Indiana Jones, és pot pensar que l’argument consistirà en una aventura amb molta acció, en la qual, el protagonista  es veurà obligat a lluitar contra mil i un Nazis, fins restablir la realitat tal i com la coneixem, això si, amb tocs de paranoia febril on es posa en dubte el que és o no real molt a l’estil de l’autor. Res més allunyat de la realitat i a mesura que en consumia les pàgines (no és gaire llarg), ja me n’anava adonant i poc a poc, es veia que no tindria ni un transcorregut ni un desenllaç corrent.

Ara, desprès d'haver-lo llegit i digerit, desprès d'haver-me lliurat d'expectatives i pressuposicions equivocades, hem veig obligat a canviar el punt de vista sobre aquest llibre. A banda de, que l’argument no té res a veure, aquest llibre és molt més profund del que semblava. L'argument tracta més aviat l'evolució mental personal dels personatges, seguida de molt aprop per l'autor. Els protagonistes, no son ni herois ni superhomes, si no persones normals, que viuen la seva situació personal en una realitat en la que l'alemanya Nazi i els japonesos governen els Estats Units. El seu estat mental divaga entre el que és fals i el que és real i a través dels seus pensaments en Dick ens descriu aquesta realitat com la perceben. Cada personatge s’encamina, a la seva manera, cap a una revelació íntima i personal.

Al finalitzar el llibre em vaig quedar amb la sensació de que només n'havia acariciat la superfície i he investigat una mica per Internet. Pel que és veu aquest llibre és pot analitzar sota moltes lectures des del punt de vista filosòfic i amaga moltes interpretacions, de les quals, es veu que se’n ha excavat en abús des de que es va publicar l'any 1962. Des de la tesi de Dick de que la realitat no és tan real com creiem fins a la visió mitjançant la contraposició de que el mon nostre desprès de la II guerra mundial potser no és tan bo com creiem, doncs d'un possible estat dictatorial hem passat a la dictadura del materialisme i del capitalisme (absolutament palpable en aquests temps de crisi). Que consti que en Dick no para de denunciar els crims del sistema Nazi.

L'estil del llibre no el fa fàcil de seguir, doncs, com ja he dit, segueix amb precisió malaltissa, els pensaments íntims dels protagonistes, fins al punt de seguir els salts erràtics d'unes ments en constant evolució. Potser faria falta una segona lectura del llibre, ara que sé al que m’enfronto. La forma en que està escrit aquest llibre et transporta a la ment del propi Dick alimentada possiblement per drogues psicotròpiques, on tot té una mica de somni febril. Potser dels que he llegit fins ara, és en el que es fa més pales l'estat alienat, influït per les drogues de l'autor.

Green Lantern

Desprès de les crítiques negatives que ha rebut aquest film, em disposava a anar al cine amb les espectatives bastant baixes. I la veritat, només vaig trobar-hi un problema. L'amenaça que es planteja al film és tan enorme. Sembla impossible o molt difícil guanyar-la des d'un bon principi. Imagineu per un moment, que, per exemple, a "El Señor de los Anillos" al final de 'La comunidad del anillo", una aguila agafi l'anell de poder del Frodo i se l'emporti a Mordor, la llenci al foc i s'acabi el film. Doncs això seria un símil del que passa aquí. 

La solució no està a l'alçada de l'amenaça i menys desprès de veure durant tot el film com van fracasant els diferents intents de solventar el problema. I és que, un novato, va i pam. Un altre símil, imagineu el final de "Star Wars". D'acord, el Luke també era un novatillo direu. Però el final, se'l treballen. Hi ha un procés durant el qual va creixent la tensió poc a poc. L'atac a l'Estrella de la Mort. Es cuina a foc lent, fins que, arriba el moment del climax. Per mi que és aquest el problema de Green Lantern. Imagineu que de la base rebel només despegués el bò del Luke i en un no res, tot i trobar-se alguna oposició pel camí, es carregués la base imperial. Jo crec que faltaria quelcom.

Quan és trenca la barrera entre ficció i realitat

Fa temps que segueixo la sèrie de TV Castle. Va d'un escriptor de novel·la negra, Richard Castle, que segueix a una policia de veritat per inspirar-se. Poc a poc, van formant una parella ben avinguda i a cada episodi resolen un cas d'assassinat (tan ben avinguda que estem davant el típic plantejament de tensió sexual no resolta entre ells dos). 

Ella serveix d'inspiració per al seu personatge de ficció, Nikki Heat, del qual ha escrit dues novel·les:   "Heat Wave" o "Ola de Calor" en castellà i a la 2a temporada "Naked Heat", (un joc de pronunciació amb Nikki Heat) o "Calor Desnudo"

Doncs ara resulta que, a la realitat, han sortit a la venda ambdues novel·les de Castle, i clar, me les havia de comprar. I ja tinc "Calor Desnudo"! I es molt curiós perquè a la tapa i a dins, en tot moment figura com a autor del llibre en Richard Castle, (un personatge de ficció). La única pista és el comentari a la tapa "Basada en la serie de televisión" que es podrien haver estalviat.

Només l'he fullejat una mica però pel que veig sembla seguir l'argument i els personatges als que fan esment a la sèrie, incluint, el personatge alterego de l'autor Rook. I a la contraportada hi ha comentaris d'autors de veritat, com el malauradament desaparegut recentment, Stephen J. Cannell, escriptor i guionista real, de sèries de tota la vida com "El equipo A" o "El gran héroe americano" i un munt de sèries que hem vist des de que erem petits, que també feia alguns cameos a la sèrie.

Em pregunto qui haurà escrit realment el llibre. I si li deu fer gràcia això de no que no aparegui el seu nom per enlloc. Ja investigaré...

L'actor protagonista de Castle (Nathan Fillion), el recordareu els aficionats a la scifi pel seu paper com a protagonista a la, també malauradament desapareguda, sèrie  Firefly, de Joss Whedon i posterior film "Serenity", a la que, també fan algun "guinyo" a Castle.

Harry Potter (i aquest conte s'ha acabat)

Sens dubte, aquesta dècada serà recordada a nivell del fantàstic cinematogràfic per dos esdeveniments, la trilogia del Senyor dels Anells i la dècada de Harry Potter. Finalment, hem arribat al final. Sempre em passa en aquests tipus d’històries, que s’infla tant el globus que quan peta tinc una sensació de final prematur, de que no pot ser que s’hagi acabat ja. Crec que és degut a la temporalitat de la història que està desequilibrada. No pot ser que duri el mateix una història de les del mig, diguem de menys importància, que el desenllaç de tota la saga. No pot ser que d’un plumall, es ventilin tot un futur de possibles aventures. També contribueix a la sensació el fet de que l’enfrontament entre HP i Lord Voldemort (Qui l’ha fet Lord?) sembla que hauria de durar tota la vida, que en Harry ha de créixer, fer-se adult i que en Voldemort ha de romandre en les ombres més temps i anar augmentant el seu poder poc a poc. Però desprès de veure com han evolucionat en les darreres parts ambdós personatges està clar que es precipitaven els esdeveniments.  És que la J. Rowling n’estava fart del personatge i ha matat la història abans d’hora? A que s’han degut aquestes presses? Potser tenia pressa per que els actors s’estaven sortint del seu radi d’acció, que era l’adolescència? Hi havien uns quants rosacruxos perduts pel mon, cadascú podia donar de si, una aventura nova. Però be, d’altra banda me n’alegro d’haver pogut veure el final de la història.

Dijous passat vaig poder assistir a la “premiere” de la 2a part de “Harry Potter y las reliquias de la muerte” i per a situar-me en la història, el cinema va organitzar una projecció especial en la qual podíem veure ambdues parts seguides (mitja hora per estirar les cames entre mig). La primera part, se’m va fer bastant pesada, degut a que, és bastant lenta i a que ja l’havia vist. Quan la vaig veure per primer cop em va agradar bastant (ja ho vaig comentar en aquest post), però ara se’m va fer pesada. La segona part, em va passar com un sospir, quan me’n vaig adonar ja havia acabat. I és que és molt distreta, passen moltes coses i molt ràpid. Això si, era en 3D. 

I aquí faig un punt i apart sobre el tema del 3D. L’altre dia, desprès de veure Transformers 3 en 3D, em van venir ganes de comprar-me una TV amb aquesta tecnologia. Doncs bé, desprès de veure HP se’m van treure de seguida. I és que l’experiència va ser fatal. Tot i això em van quedar dubtes raonables sobre quin va ser el problema. En escenes clares el 3D funcionava molt bé, però en escenes fosques no es veia bé, inclús em venia maldecap. El problema, és que gairebé tot el film és fosc. Si portes ulleres graduades, com és el meu cas, les ulleres 3D queden una mica separades dels ulls, doncs hi ha entremig les ulleres normals. Això fa que els reflexes de l’entorn provocats per llums o leds procedents del darrera és reflecteixen a l’interior de les ulleres 3D i al tenir poc contrast amb la pantalla els veus. Has de forçar la vista per a poder apreciar la imatge bé. Això no passava a Transformers 3, doncs tot el film era molt clar. No sé si aquesta és la causa o realment el 3D no s’apreciava gaire perquè no estava ben fet. Em fa dubtar que, en alguna escena clara del final, el 3D s’apreciava perfectament.

Un altre punt i apart mereix el públic de la projecció, la major part pre-adolescent. Amb quina emoció vivien l’esdeveniment! Rient totes les gràcies, i lo que no eren gràcies, en un riure de nervis continguts. Plorant a llàgrima viva quan es produïa alguna mort. Han viscut la seva infantessa amb Harry Potter i ara s’acaba amb l’adolescència. Acabo com vaig començar fa anys amb el seguiment de HP. M’hauria agradat tenir aquests llibres quan era petit. Tot i això sempre ens queda alguna cosa de nens, no?

Llarga vida a Harry Potter!!!!!!

Transformers 3

L'altre dia em vaig treure la mandra de sobre (ja era hora) i em vaig conscienciar per a anar a veure Transformers 3. I amb això de conscienciar-me vull dir que vaig baixar molt el llistó de les expectatives. Simplement anava amb l'únic propòsit de evadir-me i submergir-me en l'espectacle visual sense més pretensions. Així és com s'ha d'anar a veure aquests tipus de cinema, si no de segur que en sortiràs decebut.

Dit això per avançada, a fe de deu que ho vaig aconseguir. El film és tot un espectacle, a tots els nivells i el recomano en 3D. He vist pocs films en 3D, doncs, desprès d'Avatar, les experiències en aquest terreny han estat decebedores, però aquesta vaig llegir que valia la pena. I és cert, en gairebé totes les seqüències del film és deixa veure l'efecte 3D. L’equip de 3D és el mateix que el de Avatar i això es nota. Em van venir, per rimer cop, ganes de comprar una TV 3D.  

En quant a l’argument, em va semblar més dramàtic que el de les altres parts, però tampoc massa més. Simplement crec que tenia menys percentatge de comèdia i més acció.  Em va agradar molt el principi, on intenten justificar l’arribada de l’home a la lluna amb el descobriment d’una nau dels autobots estimbada a la cara fosca. 

Barrejen amb habilitat imatges reals de la carrera espacial i dels presidents dels USA, Kennedy i Nixon amb imatges de la pel·lícula. Inclòs fa un cameo l’autèntic Buzz Aldrin, quan li ensenyen la base dels Autobots, ja que representa que ell va ser enviat a la lluna a investigar la nau estimbada. Desprès, l’operació a Txernobil, espectacular. Realment sembla que estiguin allí. Argumentant que l’accident a la planta nuclear va ser causat per un experiment que feien amb tecnologia Autobot. I les escenes de lluita d’Autobots contra els Decepticon es succeeixen in crescendo en espectacularitat.  I per a concloure, la traca final, un succedani de guerra dels mons a la ciutat de Chicago que no te res a envejar a alguns dels darrers films d’aquest caire com ‘Battle: los Angeles’ o ‘Skyline’.

Val a dir que jo no soc un fan de Transformers. Sempre he trobat bastant agafat pels pèls una raça de robots que es pugui transformar en cotxes i camions. Potser per fer-ne una joguina és ideal, fer-ne un còmic pot colar pels pèls, però fer-ne un film ja era massa. No perquè no estiguin ben fets. És molt difícil dotar d’un aspecte més real als robots del que tenen en aquest film. No crec que es pugui actualment. De tots els films que he vist trobo que són els millors, transformacions incloses. Però la velocitat amb la que és mouen, els canvis de mida i de volum en les transformacions, no són compatibles amb el que els envolta, i els situen en la franja dels dibuixos animats barrejats amb la realitat, com al film de Roger Rabbit.

En definitiva, tot un espectacle per a la vista, no m’arrepenteixo de haver-la gaudit i sobretot en 3D.

Queden 8 anys per a Blade Runner

En aquest blog es pot veure un video amb les localitzacions de Blade Runner a 10 anys (el video és del 2009) de l'any del film de culte de Ridley Scott.
On the set Blade Runner


- Posted using BlogPress from my iPad