Doctor Who

Quan vaig començar a veure aquesta sèrie no m'acabava de convencer. Tenia els meus dubtes. I és que hi trobava a faltar certa coherència. Serietat. Plausabilitat. Que sigui ciència ficció o fantasia no vol dir que es pugui fer tot el que es vulgui. Calen unes regles, el definir unes lleis de l'univers que s'han de seguir almenys la major part de les vegades. A banda d'això, tot l'univers del doctor Who és clarament improvisat, desconnectat entre si, dispers.  Si, ja se que abarca tot el temps i tot l'espai i això li dona molt de joc, però, el problema és que la tecnologia que manega el benvolgut doctor sembla ser compatible amb tot el que és mou i velluga. Amb el seu destornillador sònic o  "vareta màgica" es capaç d'obrir-ho tot, des d'un simple mecanisme basat en la física a un complicat pany d'una tecnologia ultra-avançada. I  que me'n dieu del quadre de comandament  de la Tardis, hauria de ser anacrònic i atemporal, en canvi, està plagat d'artilugis terraquis i alguns extremadament antics (algú es creu que un obridor d'ampolles de vi és un aparell alienígena?). 

Doncs, bé, aquest atreviment, aquest caos, primer xoca, però un cop t'acostumes, llavors te n'adones que el que realment importa és la història. I aquest és el seu punt fort. I és que cada episodi és una història diferent. Entretingudíssima. Com una pel·lícula diferent condensada en cada episodi (de vegades doble), amb algun petit fil o arc que li dona certa continuitat entre els episodis. Però les històries, cadascuna amb nous personatges i situacions, resulten molt entretingudes i variades.

Ni tan sols el doctor és sempre interpretat pel mateix actor. Cada cert temps, amb l'excusa de que el cos físic del doctor pateix una "renovació" canvien l'actor. Seria com en el cas del James Bond. És una sèrie que ha arrelat molt fortament en la cultura britànica. Quan canvien d'actor deuen fer com amb el James Bond. Qui serà l'escollit per interpretar el nou doctor? I és seu acompanyant? El doctor no viatja sol, almenys en aquestes noves etapes. Han tingut l'encert d'"adosar-hi" una noia (si als films de James Bond és una noia Bond, aquí en podriem dir una noia Who?) que li fa de genial contrapartida. Però no us penseu que son noies "florero", no. Son noies amb caràcter, amb forta personalitat. Aventureres que volen viatjar i viure aventures al costat del doctor. Del que potser acaben enamorades, o potser no. Depen. El doctor hi manté amb elles una relació força ambígua. Diguem que no es vol comprometre.
Tan important són els actors com els guionistes que deixen la seva petjada a la sèrie, tant a la vella (Terry Nation,,..) com a la vella, per exemple, Steven Moffat, renombrat guionista anglès, també autor de la nova versió de Sherlock Holmes. Els episodis de Dr. Who han obtingut nombrosos premis tan del món de la ciència ficció (premis HUGO) com BAFTA.

Dr. Who és la sèrie de ciència ficció més duradera de totes. Va començar als anys 60 del passat segle XX. Va arribar fins als 80 on va "morir". Al 2005 la van ressucitar aprofitant l'impuls dels nous efectes especials fets per ordinador. La sèrie ha tingut tan èxit que ja van per la 6a. temporada i porten dos spin-offs. Torchwood (si us fixeu un joc de paraules amb Doctor Who) i The Sarah James Adventures. 


Podria estar omplint tota una enciclopèdia sobre Dr. Who però per això ja hi ha la Wikipedia i altres webs dedicades exclusivament a aquesta "degana" sèrie de ciència ficció. Només pretenia donar una pinzellada del que és per a qui no ho hagi provat mai. Si li doneu una oportunitat us agradarà.

Battle: L. A. (a.k.a. Invasión a la tierra)

Nosaltres tenim un mot per a descriure aquests tipus de films: "americanada". Tot aquell film que fa ostentació i promou el patriotisme americà fins a límits insuportables fins i tot per a gent dels països aliats dels U.S.A. com som nosaltres. I aquest ho és. Bàsicament, és un film amb l'únic propòsit de fer propaganda sobre lo bons, genials, fantàstics, valents que són els marines d'infanteria (i una petita representació de l'aire).

Un altre aspecte a destacar és que és un film que sembla un videojoc (concretament  en seria un de PS3 shot'em'up en primera persona) doncs seguim en tot moment l'evolució d'un grup de marines quasi com si la càmera fos un marine més. Per tal d'aconseguir realisme, es produeixen moviments amb la càmera excessivament ràpids i violents que contribueixen a la confusió (o al mareig) i que sembla que el càmera tingui Parkinson (no m'agraden, jo soc de la vella escola, que hi farem). Aquest seria el punt fort del film, el realisme en què ens movem. L'altre punt fort és que et manté en tensió en tot moment. És un film de guerra, i com a tal, propagandístic. Però la guerra és contra E.T. direu. Francament no importa gaire, podrien ser ET, Iraquís, rusos, o qui sigui, l'important és que '"Retirada?? y un cuerno!!!"

Godzilla ataca el Japó

Més o menys, això és el que ha passat. Si ajuntem tots els elements de l'actual desastre al Japó surt una paraula: Godzilla. Un monstre radioactiu que surt del mar i destrueix tot el que es troba pel mig al seu pas.
Japó sembla que s'ha estat mentalitzant per a un tipus de desastre com el que està sofrint, des de fa molts anys, en la seva cultura mediàtica. Desprès de lo de Hiroshima i Nagasaki i dels freqüents terratrèmols no m'extranya. 

Ja l'any 1954, va sorgir Godzilla, diuen, com una metàfora de la por de la població del Japó al bombardeig atòmic. Godzilla té un origen radiactiu, essent un exemplar de godzillasaurus que és alterat per unes proves atòmiques. Godzilla exhala un potent alé atòmic, i emet pulsacions atòmiques contra els seus enemics. Més tard Godzilla perdria aquesta imatge d'icona de la bomba atòmica i es convertiria en un antiheroi que defensaria al Japó dels seus enemics. Les lluites de Godzilla amb altres monstres acabaven tenint conseqüències desastroses en les ciutats japoneses. Son nombrosos els films que protagonitzà Godzilla fins arribar a l'adaptació americana que tergiversa completament l'esperit de Godzilla.

Altres referents en la cultura mediàtica japonesa els trobem evidentment en el Manga. Qui no recorda, per exemple, Mazinger Z. Els cops que els enemics de Mazinger Z, els 'mostres mecànics' del doctor Hell (Infierno) que venien del mar, des de la fortalesa submarina Salude, arrasaven ciutats senceres, fins arribar a l'institut d'investigacions fotoatòmiques. Les imatges, tremendament impactants, que estem veient aquests dies als telenoticies, ja les hem vist des de petits als dibuixos dels anys 70/80, la diferència és que ara són reals!!!!. Premonició? Potser no era tan dificil preveure que algun dia passaria quelcom així?

El manga de ciència ficció sempre ha festejat amb el problema nuclear, la destrucció del Japó i la ecologia, segurament per culpa del seu passat atòmic, Malauradament, a partir d'ara, serà pel seu present i el seu futur immediat. De vegades i per desgracia, la realitat supera la ficció, i de quina manera. Doncs la ciència ficció sovint és un avís, una  forma d'expressió de les nostres pors sobre que pot esdevenir.

La Luna es una cruel amante

Quan vaig començar a llegir aquest llibre, vaig pensar, innocent de mi, que era una novel·la desfasada, a la que no li havia sentat gens de bé el pas del temps. Però d'això ja fa més d'un mes i en aquest temps la realitat més pròxima que podem veure a les noticies sobre les revoltes als països del nord d'África, l'ha posat d'actualitat en certa manera (bé, ho dic amb la boca petita).
La novel·la ens explica com una futura hipotètica colònia a la Lluna es revolta contra la Terra. Ens explica amb tot detall, com el protagonista i els seus aliats van 'cuinant' tot el procés de preparació i execució de la revolució . Els revolucionaris compten amb el suport d'una computadora super-poderosa i molt propera a la intel·ligencia humana. Bé, ja se que no es ben bé el mateix i que m'ho he fet venir bé, però no em negareu que Facebook i les noves tecnologies d'Internet, no han tingut gran part de protagonisme en les revolucions a les que estem assistint avui en dia.
No obstant, els paral·lelismes acaben aquí. La novel·la del Robert A. Heinlein (que va guanyar un premi Hugo) és del llunyà 1967 i això es nota. Està impregnada d'un aroma naïf de quan s'imaginaven ordinadors amb personalitat humana però amb mecanismes de programació (cinta perforada) de l'època (tot i que en cap moment s'esmenta). Admeto que se m'ha fet pesada, m'ha costat Deu i ajuda acabar-la. Bona culpa és deguda (excuses suposo) a que sortia d'una altra novel·la d'un estil i un argument molt semblant. 'Paz interminable'. Una altra revolució narrada en termes molt similars pel protagonista. Degut al feixuc desenvolupament de la revolució li costa molt d'animar l'argument. Bona part del llibre la computadora inhibeix qualsevol sensació d'incertesa i perill i per tant emoció, doncs és tan poderosa i ho fa tot tan be (quina poca previsió de futur, com es nota que encara no existia Windows) que no hi ha cap resquici a la possibilitat del fracàs.

En definitiva, tot un clàssic al que li ha perjudicat el pas del temps.

The social network

M'ha agradat molt el film del David Fincher (Seven, The figth club, etc...).

Per a qui no ho sàpiga encara, (no és cap novetat de la cartellera, se'm va escapar en el seu moment), explica la història de com es va crear Facebook.

La primera reflexió sería, sembla mentida que ja es faci un film d'una cosa que ha nascut fa quatre dies com aquell qui diu. I sembla mentida que ja és dediqui un film a un fenòmen que, si, ha estat important, però que encara no s'ha assolit una perspectiva històrica tal, com per a veure realment quina serà la seva trascendència en la història de la humanitat. També faran un film sobre el Twitter?
No obstant això, si indaguem una mica més endins i no ens quedem en la aparença del títol, ens trobem amb un film que fa una gran radiografia de la societat en la que estem vivint aquest segle XXI. Una societat en la que és premía qui te èxit per sobre d'altres consideracions morals. En la que impera el que la fi justifica els mitjans. En Mark Suckerberg aconsegueix tot allò que vol, però sacrificant tots els seus amics pel camí. Amics que almenys volen treure part del pastís. És significatiu, que l'únic personatge que és manté íntegre i no vol participar en el joc, la seva ex, sigui l'únic personatge inventat del film. Una reflexió també sobre l'aillament de la gent que resulta paradoxal respecte a l'increment de les comunicacions.
A banda doncs de totes aquestes propietats de l'argument, el film tècnicament resulta brillant. Té uns diàlegs brillants, intel·ligents. És un film que es desenvolupa a una velocitat com la del cervell del protagonista, Mark Suckerberg, el creador de Facebook. Un friki al que sembla que li hagin fet un overclocking al cervell (o sigui que pensa extremadament ràpid). Segueix una mica la linea del Sheldon de 'The big bang theory' però sense la vessant còmica. Molt bona la interpretació dels actors. No m'extranya que el film tingui varies nominacions als Oscars.
D'altra banda és un film d'aquells plens de curiositats, sobretot pel fet de que els protagonistes son gent real i propera en el temps. Hi ha un moment en el qual esmenten que, per la Universitat de Harvard hi han passat premis Nobel,... i una estrella de cine. I ens deixen amb el dubte de qui era. Doncs be, era la Natalie Portman, que va estudiar allí la mateixa època.

Monsters (títol del tot enganyós)

Alerta! Aquest film, en cartellera actualment, no és el que sembla o podria semblar. El títol és del tot enganyós. Si espereu un film shoot'm'up de matar bitxos extraterrestres no ho és. Si espereu un film de espants i de monstruoses formes imaginades per Lovecraft i dissenyades per H.R.Giger tampoc. Quedareu enormement decebuts. Ni és de lluita, ni és de terror. De vegades, és més senzill definir quelcom pel que no és que pel que és, i aquest és un d'aquests casos. A veure si me'n surto explicant el que és. D'entrada, em recorda bastant a District 9 i Cloverfield, en el seu tractament ultrarealista de la situació. A Cloverfield, perquè en tot moment veiem la situació global des d'un únic punt de vista i no precissament de gaire abast, però aqui acaba tota semblança. Amb District 9 perquè vol ser molt versemblant i aprofundir en l'aspecte més social de l'esdeveniment, emprant el fenòmen invasió extraterrestre com a catalitzador/dinamitzador de situacions socials de rabiosa actualitat. És el que jo qualificaria com una branca del cinema de Ciència Ficció: La Ciència Ficció social. Els protagonistes, un periodista i la filla de l'amo. La filla de l'amo sembla haver fugit del seu destí, que era un imminent casament i el periodista rep l'encàrrec de portar-la sana i estalvi a casa.

Però quina és la situació? Sembla que un cohet de la NASA procedent de l'espai retorna a la terra desprès d'explorar l'espai i cau a una zona de Mèxic tocant a la frontera amb els USA. Però no retorna sol, si no amb éssers, animals, bitxos extraterrestres. Aquests animals es reprodueixen i invaeixen la fauna de la zona, com el que ha passat amb el caragol poma o el mosquit tigre, la diferència és que son com uns pops gegants que fan uns 150 metres d'alçada. Per tant, tota una frança del nort de Mèxic és declarada zona contaminada i es construeix un gran mur que separa ambdòs paisos. Els nostres protagonistes es troben atrapats per sota d'aquesta zona i han de tornar a casa.
El film no és planteja com un film d'acció, si no com una 'road' movie, un viatge de descobriment, una història d'amor, si, si, és una història d'amor amb el marc de fons d'un extermini d'essers (que només es defenen, no pretenen conquerir el mon i eliminar la humanitat ni res d'això, son simplement animals) per part dels USA. És un film que possiblement agradarà més a les noies que als nois o potser a ningú dels dos perquè no és ni xixa ni limonà. Un altre referent que us pot ajudar a comprendre és la Guerra dels Mons de l'Spielberg. L'Spielberg ens mostra a través dels ulls del protagonista un col·lage de la situació en general. Aquí també, el que passa és que el 90% del film només som/son testimonis dels efectes posteriors de una guerra que du a terme l'exercit dels USA amb els bitxos extraterrestres, però cap lluita en directe, només un ampli mostrari dels efectes, edificis derruits, avions estimbats, maquinària bèlica abandonada, pobles destrossats. Resulta força realista com la societat s'ha adaptat a la situació a la frontera, i s'esforça en fer-ho tot ultra-versemblant. Cartells de prohibició, protestes pels bombardejos, ens mostra tants cartells que al final cansa i penses, si, ja ens ha quedat prou clar que no es pot passar, no cal que ens ensenyis un altra senyal de prohibit, però aquest potser és l'aspecte més ben fet. Paral·lelament, enmig d'aquest ambient, anem assistint al naixement de la història d'amor i coneixença dels dos protagonistes, que es veu venir de lluny i és bastant insípida i superficial. Es un film d'aquests 'indie', el ritme del film solemne, pausat, contemplatiu, silenciós, de poc pressupost però ben aprofitat. Per mi massa lent.
Resumint, un film de cinema "indie" que ens narra una història d'amor/excursió per la selva, amb el teló de ciència ficció de fons. No espereu un Aliens. Avisats esteu (amb això no vull dir que no valgui la pena, si no que de vegades no obtenir els resultats esperats, tot i previsibles, deceben).

Zombies attack (2a. part)

Ens vam quedar als 90, amb el film del Peter Jackson, Brain dead. Els 90 no van ser una gran dècada per als Zombies. El gènere va baixar a les catacumbes de la sèrie B i va entrar en decadència.

Alguns títols de l'època:
MORTAL ZOMBIE (1993)
CEMENTERIO VIVIENTE 2
El EJERCITO DE LAS TINIEBLAS
LA NOVIA DE REANIMATOR

No va ser fins que un videojoc que va assolir molta fama, Resident Evil, produit per la CapCom l'any 1996, va tornar a posar els Zombies en el centre d'atenció mediàtic. L'any 2002 arribà l'adaptació al cinema de la ma de Paul W. S. Anderson i protagonitzada per Mila Jojovich. Posteriorment anirant apareixent les seqüeles,
Resident evil 2: Apocalipsis (2004) : Per mi la pitjor de totes. Un videojoc portat al cinema que alhora es transforma en un altre videojoc, però clar, aquest, no te gràcia perquè no el pots controlar. El film és un simple videojoc en el que es van superant etapes fins arribar al mostre final.
Resident evil: Extinction (2007): Personalment m'agrada més que la 2. Ens trobem ja en un futur on no queda gairebé res viu entre milions de Zombies. Seria el futur dels films del Romero. Quan ja no queda casi ningú,Mad Max sucat amb Zombies.
Resident evil: Afterlife (2010): La darrera fins al moment. Estrenada en 3D. No està malament si execptuem les fantasmades de la Jojovich que no és creu ni ella.
Un altre videojoc sobre zombies portat a la gran pantalla, és el House of dead, dirigida per Uwe Bold, el "Ed Wood" del segle XXI. La pitjor pel·lícula que he vist mai. Perdoneu, però algú ho havia de dir...
Amb l'inici de segle i potser a conseqüència d'ell, (ja es sap que els canvis de segle porten associat un cert aspectes apocalíptic) el gènere reeixí. També el 2002, Danny Boyle va dirigir 28 dias despues. En aquest cas, els Zombies no son morts vivents, si no persones infectades amb un virus que provoca una agressivitat fora de tota mida. A la pràctica són Zombies però amb característiques una mica diferents, doncs són molt mes ràpids, violents i forts. L'any 2004, el amanecer de los muertos, ara si Zombies autèntics, també dota d'aquestes característiques als Zombies. També del 2004, podem veure una comèdia anglesa Zombies Party, molt divertida.
El 2007 va sortir la innevitable secuela 28 semanas despues, dirigida per Juan Carlos Fresnadillo. Planet terror de Robert Rodriguez formava part del seu experiment/homenatge conjunt amb Quentin Tarantino als matinals de cine de sèrie B.
El mateix any Soy leyenda, adaptació de la novel·la de Richard Matheson I'm legend, reconverteix i adapta vampirs al paper a zombies a la gran pantalla. Protagonitzada per Will Smith, ens mostra el darrer supervivent a una malaltia zombie efecte col·lateral d'una suposada vacuna contra el cancer. Tot i espectacular pels escenaris de Nova York despoblada. També era un remake del film El ultimo hombre vivo (Omega man) de Charlton Heston.
Ja al 2009, Zombieland, una comèdia de Zombies protagonitzada per Woody Harrelson.
Fins aquí el cinema, però el fenòmen Zombie no s'ha limitat a envaïr les butaques de les sales de cinema, la invasió ha estat transversal a totes les vessants multimediàtiques.

Properament parlaré de les altres vessants on ha tingut un creixement exponencial: la literatura i els còmics.