La Luna es una cruel amante

Quan vaig començar a llegir aquest llibre, vaig pensar, innocent de mi, que era una novel·la desfasada, a la que no li havia sentat gens de bé el pas del temps. Però d'això ja fa més d'un mes i en aquest temps la realitat més pròxima que podem veure a les noticies sobre les revoltes als països del nord d'África, l'ha posat d'actualitat en certa manera (bé, ho dic amb la boca petita).
La novel·la ens explica com una futura hipotètica colònia a la Lluna es revolta contra la Terra. Ens explica amb tot detall, com el protagonista i els seus aliats van 'cuinant' tot el procés de preparació i execució de la revolució . Els revolucionaris compten amb el suport d'una computadora super-poderosa i molt propera a la intel·ligencia humana. Bé, ja se que no es ben bé el mateix i que m'ho he fet venir bé, però no em negareu que Facebook i les noves tecnologies d'Internet, no han tingut gran part de protagonisme en les revolucions a les que estem assistint avui en dia.
No obstant, els paral·lelismes acaben aquí. La novel·la del Robert A. Heinlein (que va guanyar un premi Hugo) és del llunyà 1967 i això es nota. Està impregnada d'un aroma naïf de quan s'imaginaven ordinadors amb personalitat humana però amb mecanismes de programació (cinta perforada) de l'època (tot i que en cap moment s'esmenta). Admeto que se m'ha fet pesada, m'ha costat Deu i ajuda acabar-la. Bona culpa és deguda (excuses suposo) a que sortia d'una altra novel·la d'un estil i un argument molt semblant. 'Paz interminable'. Una altra revolució narrada en termes molt similars pel protagonista. Degut al feixuc desenvolupament de la revolució li costa molt d'animar l'argument. Bona part del llibre la computadora inhibeix qualsevol sensació d'incertesa i perill i per tant emoció, doncs és tan poderosa i ho fa tot tan be (quina poca previsió de futur, com es nota que encara no existia Windows) que no hi ha cap resquici a la possibilitat del fracàs.

En definitiva, tot un clàssic al que li ha perjudicat el pas del temps.

The social network

M'ha agradat molt el film del David Fincher (Seven, The figth club, etc...).

Per a qui no ho sàpiga encara, (no és cap novetat de la cartellera, se'm va escapar en el seu moment), explica la història de com es va crear Facebook.

La primera reflexió sería, sembla mentida que ja es faci un film d'una cosa que ha nascut fa quatre dies com aquell qui diu. I sembla mentida que ja és dediqui un film a un fenòmen que, si, ha estat important, però que encara no s'ha assolit una perspectiva històrica tal, com per a veure realment quina serà la seva trascendència en la història de la humanitat. També faran un film sobre el Twitter?
No obstant això, si indaguem una mica més endins i no ens quedem en la aparença del títol, ens trobem amb un film que fa una gran radiografia de la societat en la que estem vivint aquest segle XXI. Una societat en la que és premía qui te èxit per sobre d'altres consideracions morals. En la que impera el que la fi justifica els mitjans. En Mark Suckerberg aconsegueix tot allò que vol, però sacrificant tots els seus amics pel camí. Amics que almenys volen treure part del pastís. És significatiu, que l'únic personatge que és manté íntegre i no vol participar en el joc, la seva ex, sigui l'únic personatge inventat del film. Una reflexió també sobre l'aillament de la gent que resulta paradoxal respecte a l'increment de les comunicacions.
A banda doncs de totes aquestes propietats de l'argument, el film tècnicament resulta brillant. Té uns diàlegs brillants, intel·ligents. És un film que es desenvolupa a una velocitat com la del cervell del protagonista, Mark Suckerberg, el creador de Facebook. Un friki al que sembla que li hagin fet un overclocking al cervell (o sigui que pensa extremadament ràpid). Segueix una mica la linea del Sheldon de 'The big bang theory' però sense la vessant còmica. Molt bona la interpretació dels actors. No m'extranya que el film tingui varies nominacions als Oscars.
D'altra banda és un film d'aquells plens de curiositats, sobretot pel fet de que els protagonistes son gent real i propera en el temps. Hi ha un moment en el qual esmenten que, per la Universitat de Harvard hi han passat premis Nobel,... i una estrella de cine. I ens deixen amb el dubte de qui era. Doncs be, era la Natalie Portman, que va estudiar allí la mateixa època.

Monsters (títol del tot enganyós)

Alerta! Aquest film, en cartellera actualment, no és el que sembla o podria semblar. El títol és del tot enganyós. Si espereu un film shoot'm'up de matar bitxos extraterrestres no ho és. Si espereu un film de espants i de monstruoses formes imaginades per Lovecraft i dissenyades per H.R.Giger tampoc. Quedareu enormement decebuts. Ni és de lluita, ni és de terror. De vegades, és més senzill definir quelcom pel que no és que pel que és, i aquest és un d'aquests casos. A veure si me'n surto explicant el que és. D'entrada, em recorda bastant a District 9 i Cloverfield, en el seu tractament ultrarealista de la situació. A Cloverfield, perquè en tot moment veiem la situació global des d'un únic punt de vista i no precissament de gaire abast, però aqui acaba tota semblança. Amb District 9 perquè vol ser molt versemblant i aprofundir en l'aspecte més social de l'esdeveniment, emprant el fenòmen invasió extraterrestre com a catalitzador/dinamitzador de situacions socials de rabiosa actualitat. És el que jo qualificaria com una branca del cinema de Ciència Ficció: La Ciència Ficció social. Els protagonistes, un periodista i la filla de l'amo. La filla de l'amo sembla haver fugit del seu destí, que era un imminent casament i el periodista rep l'encàrrec de portar-la sana i estalvi a casa.

Però quina és la situació? Sembla que un cohet de la NASA procedent de l'espai retorna a la terra desprès d'explorar l'espai i cau a una zona de Mèxic tocant a la frontera amb els USA. Però no retorna sol, si no amb éssers, animals, bitxos extraterrestres. Aquests animals es reprodueixen i invaeixen la fauna de la zona, com el que ha passat amb el caragol poma o el mosquit tigre, la diferència és que son com uns pops gegants que fan uns 150 metres d'alçada. Per tant, tota una frança del nort de Mèxic és declarada zona contaminada i es construeix un gran mur que separa ambdòs paisos. Els nostres protagonistes es troben atrapats per sota d'aquesta zona i han de tornar a casa.
El film no és planteja com un film d'acció, si no com una 'road' movie, un viatge de descobriment, una història d'amor, si, si, és una història d'amor amb el marc de fons d'un extermini d'essers (que només es defenen, no pretenen conquerir el mon i eliminar la humanitat ni res d'això, son simplement animals) per part dels USA. És un film que possiblement agradarà més a les noies que als nois o potser a ningú dels dos perquè no és ni xixa ni limonà. Un altre referent que us pot ajudar a comprendre és la Guerra dels Mons de l'Spielberg. L'Spielberg ens mostra a través dels ulls del protagonista un col·lage de la situació en general. Aquí també, el que passa és que el 90% del film només som/son testimonis dels efectes posteriors de una guerra que du a terme l'exercit dels USA amb els bitxos extraterrestres, però cap lluita en directe, només un ampli mostrari dels efectes, edificis derruits, avions estimbats, maquinària bèlica abandonada, pobles destrossats. Resulta força realista com la societat s'ha adaptat a la situació a la frontera, i s'esforça en fer-ho tot ultra-versemblant. Cartells de prohibició, protestes pels bombardejos, ens mostra tants cartells que al final cansa i penses, si, ja ens ha quedat prou clar que no es pot passar, no cal que ens ensenyis un altra senyal de prohibit, però aquest potser és l'aspecte més ben fet. Paral·lelament, enmig d'aquest ambient, anem assistint al naixement de la història d'amor i coneixença dels dos protagonistes, que es veu venir de lluny i és bastant insípida i superficial. Es un film d'aquests 'indie', el ritme del film solemne, pausat, contemplatiu, silenciós, de poc pressupost però ben aprofitat. Per mi massa lent.
Resumint, un film de cinema "indie" que ens narra una història d'amor/excursió per la selva, amb el teló de ciència ficció de fons. No espereu un Aliens. Avisats esteu (amb això no vull dir que no valgui la pena, si no que de vegades no obtenir els resultats esperats, tot i previsibles, deceben).

Zombies attack (2a. part)

Ens vam quedar als 90, amb el film del Peter Jackson, Brain dead. Els 90 no van ser una gran dècada per als Zombies. El gènere va baixar a les catacumbes de la sèrie B i va entrar en decadència.

Alguns títols de l'època:
MORTAL ZOMBIE (1993)
CEMENTERIO VIVIENTE 2
El EJERCITO DE LAS TINIEBLAS
LA NOVIA DE REANIMATOR

No va ser fins que un videojoc que va assolir molta fama, Resident Evil, produit per la CapCom l'any 1996, va tornar a posar els Zombies en el centre d'atenció mediàtic. L'any 2002 arribà l'adaptació al cinema de la ma de Paul W. S. Anderson i protagonitzada per Mila Jojovich. Posteriorment anirant apareixent les seqüeles,
Resident evil 2: Apocalipsis (2004) : Per mi la pitjor de totes. Un videojoc portat al cinema que alhora es transforma en un altre videojoc, però clar, aquest, no te gràcia perquè no el pots controlar. El film és un simple videojoc en el que es van superant etapes fins arribar al mostre final.
Resident evil: Extinction (2007): Personalment m'agrada més que la 2. Ens trobem ja en un futur on no queda gairebé res viu entre milions de Zombies. Seria el futur dels films del Romero. Quan ja no queda casi ningú,Mad Max sucat amb Zombies.
Resident evil: Afterlife (2010): La darrera fins al moment. Estrenada en 3D. No està malament si execptuem les fantasmades de la Jojovich que no és creu ni ella.
Un altre videojoc sobre zombies portat a la gran pantalla, és el House of dead, dirigida per Uwe Bold, el "Ed Wood" del segle XXI. La pitjor pel·lícula que he vist mai. Perdoneu, però algú ho havia de dir...
Amb l'inici de segle i potser a conseqüència d'ell, (ja es sap que els canvis de segle porten associat un cert aspectes apocalíptic) el gènere reeixí. També el 2002, Danny Boyle va dirigir 28 dias despues. En aquest cas, els Zombies no son morts vivents, si no persones infectades amb un virus que provoca una agressivitat fora de tota mida. A la pràctica són Zombies però amb característiques una mica diferents, doncs són molt mes ràpids, violents i forts. L'any 2004, el amanecer de los muertos, ara si Zombies autèntics, també dota d'aquestes característiques als Zombies. També del 2004, podem veure una comèdia anglesa Zombies Party, molt divertida.
El 2007 va sortir la innevitable secuela 28 semanas despues, dirigida per Juan Carlos Fresnadillo. Planet terror de Robert Rodriguez formava part del seu experiment/homenatge conjunt amb Quentin Tarantino als matinals de cine de sèrie B.
El mateix any Soy leyenda, adaptació de la novel·la de Richard Matheson I'm legend, reconverteix i adapta vampirs al paper a zombies a la gran pantalla. Protagonitzada per Will Smith, ens mostra el darrer supervivent a una malaltia zombie efecte col·lateral d'una suposada vacuna contra el cancer. Tot i espectacular pels escenaris de Nova York despoblada. També era un remake del film El ultimo hombre vivo (Omega man) de Charlton Heston.
Ja al 2009, Zombieland, una comèdia de Zombies protagonitzada per Woody Harrelson.
Fins aquí el cinema, però el fenòmen Zombie no s'ha limitat a envaïr les butaques de les sales de cinema, la invasió ha estat transversal a totes les vessants multimediàtiques.

Properament parlaré de les altres vessants on ha tingut un creixement exponencial: la literatura i els còmics.

Zombies attack (1a. part)

Aquests dies he vist "The Walking dead". Ja sabeu, la sèrie de TV sobre zombies que està arrasant. Bé, no se que passa que realment els zombies ens estan envaint, almenys de moment mediàticament parlant (per sort). Han aparegut infinitat de novel·les sobre apocalipsis de zombies, pel·lícules, còmics, etc...

Anem a fer un repàs de com ha començat la "era daurada Zombie".

Ens hem de remontar als anys 30 del segle passat per a trobar l'inici de tot plegat. El terme Zombie prové del folklore i les llegendes d'Haití, de la màgia negra i del vudú. L'escriptor norteamericà W. B. Seabrook va recollir en el seu llibre The magic island les seves experiències a la illa d'Haití. Entre elles, descrivia un ritual que consistia en reviure als morts i sotmetre'ls a la teva voluntat per a fer-los treballar al teu servei. Això és el que seria un Zombie. Ben aviat és va portar a Broadway una obra lliurement basada en aquest fragment del llibre.

L'obra no va tenir gaire èxit, però no van tardar en fer-ne una adaptació al cinema. A partir d'aquí començà una etapa del cinema Zombie basada en el concepte: malvat ressucita morts per a que treballin per a ell. M'agradaria destacar, per dolenta, 'Plan 9 from outer space' del arxiconegut Ed Wood.

L'any 68 arribà la segona era Zombie amb l'estrena de Night of the living dead de George A. Romero. Romero senta les bases del que, fins avui en dia, seran els Zombies:

- El fenòmen Zombie ja no és local si no que és global, imparable i de conseqüències apocalíptiques.
- Ningú controla als Zombies. Són morts que han tornat a la vida.
- La única motivació del Zombie és alimentar-se de carn humana viva.
- La seva intel·ligència és molt limitada, si bé poden emprar alguna eina.
- El seu perill no prové de la seva intel·ligència ni de la seva velocitat, si no del seu nombre elevat. (això com veurem desprès en alguns films no és del tot cert)
- El motiu de la resurrecció dels morts no ha estat massa rellevant en la majoria de films. Pot ser d'origen extraterrestre, radiació o simplement el Judici Final. S'observa però, una tendència darrerament a intentar explicar si no tant les causes, sino el procés.

Sigui com sigui, el film de Romero, rodat en blanc i negre, amb un pressupost ínfim, (hi participaven fins i tot amics i familiars del director), assolí un èxit impressionant, i esdevingué immediatament un film de culte així com el seu director. Com a nota personal, el primer cop que vaig veure aquest film va ser quan era petit per la tele. Era en aquells temps quan només hi havia 2 canals i tothom veia el mateix, lo qual et permetia, l'endemà al cole, fer tot un debat. I a fe de Deu que va donar tema.

A partir d'aquí en Romero va fer 5 pel·lícules més sobre Zombies:
1978 - Dawn of the dead (aquí titulada Zombi)
1985 - Day of the dead (El dia de los muertos)
2005 - Land of the dead (La tierra de los muertos)
2008 - Diary of the dead (El diario de los muertos)
2009 - Survival of the dead (no estrenada a Espanya)

Però no només Romero va fer pelis de Zombies. Molts altres es van pujar al carro despres de la primera peli del Romero. Sobretot cap als 70 el cinema italià va treure films de Zombies, de sèrie B tots ells clar.

Zombi 2 (Nueva York bajo el terror de los zombis) de Lucio Fulci

1979 - La notti erotiche del morti vivienti (La noche erótica del muerto viviente) de Joe d'Amato amb la participació de la Emmanuelle negra.

1980 - Paura nella città del morti viventi (Miedo en la ciudad de los muertos vivientes)
1982 - L'aldilá (El más allá)
1977 - Shock Waves (Aguas de Terror) amb Peter Cushing interpretant un doctor Nazi, creant el seu exercit de zombis nazis.
1985 - The Return of the living dead (El Regreso de los Muertos Vivientes, Director: Dan O'Bannon)
1987 - The Serpent and the Rainbow (La Serpiente y el Arco Iris, Director: Wes Craven). Basada en el testimoni verídic de l'investigador Wade Davis que va descobrir la teterodotoxodina que feien servir com a droga els bruixots a Haití per induir un coma profund.
1992 - Brain dead de Peter Jackson (siiii, el del Senyor dels Anells) que abans d'emprendre el seu particular viatge a Mordor va fer la seva excursió al cinema gore.

I fins aquí aquestes dues etapes. Ho deixem aquí per ara perquè m'està quedant molt llarg i no m'agrada fer-me pesat. En una propera etapa arribarem ja a l'època actual en la que estem en una absoluta reeixida del tema Zombie.
Fins aviat.

Star Wars: Clone Wars

Ha passat molt de temps des que en George Lucas finalitzés la segona trilogia de Star Wars. I el temps no l'ha beneficiat precisament. Com més passa el temps més s'obre un abisme entre la trilogia original i la segona. Més força agafa la primera i més es distancía de la segona. Ara estic mirant la sèrie de dibuixos Star Wars: Clone Wars, situada cronològicament entre la 2 i la 3 de la nova trilogia, l'atac dels clons i la venjança del Sith. En aquests moments, l'Anakin encara és no ha entrat al costat fosc i la guerra dels clons entre els separatistes i la República està en marxa.

Doncs es nota que els guionistes son professionals i més que el Lucas, saben el que es fan, doncs estan utilitzant la gama d'eines que els va deixar el George Lucas i que no va saber utilitzar be a la nova trilogia, l'hi estan extreient tot el suc i estan composant un nou tapís de personatges i aventures ben dignes i entretingudes.

Quadre curiós (sobretot el de Primer)