District 9

Ja era hora d'anar a veure District 9. Feia dies i dies que en sentia a parlar, i bastant bé per cert. Cada comentari positiu em feia crèixer la salivera. D'entrada em va espantar. Era incapaç de discernir per on anaven els trets, no tant sols per l'argument sino perquè no s'acabava de decidir quin tipus de film estava veient. L'únic que tenia clar és que evidentment es tractava de ciència ficció. I ara puc dir que realment és CIÈNCIA FICCIÓ amb majuscules.

El que preten la ciència ficció (en la seva variant més social) sovint, és tractar un tema proper des d'un punt de vista allunyat que ens aporti una perspectiva diferent. El fet d'allunyar el punt de vista, ens allibera dels prejudicis, malvicis, tòpics, falsos supòsits i idees preconcebudes en que solem estar educats per la societat. I això ho aconsegueix mitjançant l'ús de metàfores. Metàfores tan llunyanes que poden estar situades en un altre planeta quan en realitat parlen de problemes lamentablement molt propers.
Es exactament això el que preten District 9 de forma absolutament descarada amb el tema del racisme.

Faig un incís recordant que a Star Trek (la sèrie clàssica), ja es va tractar de forma brillant aquest tema. Veureu, l'Enterprise arriba a un planeta on hi conviuen dues races que estan en guerra, o més aviat una persegueix i esclavitza l'altra. Els habitants d'ambdues races, tenen la cara mig blanca mig negra. La diferència, importantíssima per ells, és que en uns la meitat blanca és l'esquerra i en els altres és la dreta. Aquest simple fet ja serveix per posar de manifest l'absurd del racisme.

Fet aquest incís, tornem al film que ens ocupa. Aquí els ET són com una mena de bitxos, reclosos en una mena de ghetto a les afores de Johannesburg rodejats de basura. Els primers moviments del film estan montats com una mena de reportatge. El protagonista del reportatge és un paio al que se li encarrega la missió de desahuciar tots els ET i enviar-los a una mena de camp de concentració. Son moments una mica desconcertants. A part de les òbvies comparatives amb el racisme contra els extraterrestres, en alguns moments es camina per la corda fluixa de la exageració. No saps a que està jugant. Però serveix per a situar-nos en el tema.
A partir d'aquí l'argument finalment se'ns centra i comences a veure per on anirà la cosa. Aleshores és quan ja sents empatia pels extraterrestres. I pateixes sobre si el protagonista farà o no el que tots creiem que és lo correcte i que la seva cobardia l'impedeix fer, un cop rera l'altre.

El ritme del film és sostingut. Implacable. Trepidant. No decau en cap moment al llarg de tot el metratge. L'acció i violència també és una constant. Hi veig certes traces de Robocop. Aquells noticiaris que donaven credibilitat al film de Paul Verhoeven aquí son un reportatge sencer. La violència explicita també és molt de l'estil Robocop. I també alguna altra sorpresa que no vull desvetllar.

No em va deixar indiferent District 9. Al contrari. Una demostració de que es pot fer un film entretingut, amb molta acció i també amb molt missatge. Un film realment de pura i clàssica Ciència Ficció de la bona!!!!

Ilustracions de Tolkien

Es curiós veure com imaginava Tolkien la seva Terra Mitjana. Aquí es poden veure les ilustracions dibuixades per ell mateix. Tenen el seu encant. Hobbiton sembla més humà del que podiem pensar...

Pictures by Tolkien

Inglorious Bastards

Tarantino viatja a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. I s'hi emporta el seu estíl. Perquè no parlar unes quantes hores abans de matar? El tempo del Tarantino sempre ha estat així. Allarguem la xerrada abans d'una mica de violència gore. Mantenint l'espectador en un estat de suspens prolongat amb un diàleg, sovint gairebé monòleg, esperant el fatídic i sempre inevitable desenllaç de la situació. Clar que no sabem exactament que passarà, o més aviat com passarà. El que si que sabem és que la situació, l'embolic, el pols entre els personatges s'ha de desfer d'alguna manera violenta.
I així va entramant la pel·lícula. A base de capítols, que son un regitzell de situacions tenses, compromeses plenes de verborrea relaxada entre nazis i resistents. Unes converses relaxades en aparença que no fan més que afegir tensió a l'espectador, que es pregunta cada cop, com serà la orgia de violència que posarà fi a tant relligament de ventre.

Sempre ha estat així, des de Reservoir Dogs, passant per Pulp Fiction. El que canvia aquí és el desenllaç del film, on Tarantino sembla emular, amb més aviat poc encert, la fantàstica comedia "Ser o no Ser" ("To be or not To be") d'Erns Lubitch, però amb un toc de violencia extrema.

En resum, per mi el film ha estat força be, a excepció del final, on el Tarantino ha perdut els papers i el seu estil.

Fringe

M'encanta Fringe. Al principi no m'acabava de convencer. Em semblava una mena de clon de X-Files. Com a X-Files, l'agent Olivia Dunham (que sona com Dana) te una contínua lluita dins l'organització per poder fer la seva feina. També podem veure com sovint és incapaç de separar la vida privada de la seva perillosa feina, posant en perill la seva familia (una germana recient divorciada i la seva filla).
Però la sèrie no tracta d'efectes paranormals, sino més aviat d'experiments al límit de la ciència. D'alguna manera el que a X-Files es considerava el desconegut, aquí ja es considera ciència o tecnologia ultramoderna. Aixo si, completament experimental i només a l'abast d'organitzacions i corporacions de gran poder i terroristes gairebé de ciència ficció. Si els dolents conten amb laboratoris d'alta tecnologia i científics de nul·la moralitat, els bons tenen el seu propi 'mag', com si de dos exèrcits d'un joc de Rol de Dungeons & Dragons és tractés. El problema del mag es que l'han tret literalment d'un manicomi, tot un handicap. El doctor Walter Bishop va acabar al manicomi a causa una mica, de l'abús de drogues psicotròpiques experimentant amb ell mateix, i sobretot pel trauma i la culpabilitat d'haver dut a terme experiments amb éssers humans del tot amorals. La seva ment no va resistir i ha bloquejat els records que la seva consciència no pot suportar.
Poc a poc, la sèrie va agafant cos i personalitat pròpia, desprès d'uns primers episodis de tanteig., marca una línea argumental o arc al llarg dels episodis fàcil de seguir. Els personatges també van prenent cos i personalitat. Cadascun amb el seu propi misteri associat.
Sembla que hi ha multiples trames i subtrames, enigmes i codis. Un misteriós personatge que observa sovint des d'un segon o tercer pla quan succeeix algun incident rellevant. Un codi al finalitzar cada episodi en forma de papallona, rana, poma, etc... Tot això es Fringe. Ah, i al finalitzar la primera temporada, una sorpresa... i MAJUSCULA!!!!!
Estic delerós de començar la 2a. temporada.

Algunes webs curioses:
La web de la corporació Massive Dynamics: http://www.massivedynamic.com/
Evidències sobre "El patró" : http://imaginetheimpossibilities.com

Up

Up és una joia de pel·lícula. Sobretot els primers minuts. Una meravella. Com et conten una vida sense dir ni una sola paraula. Únicament mitjançant recursos cinematogràfics al màxim. I es veu venir com acabarà. No el film, si no la seqüència que ja veureu (o si ja heu vist, ja sabeu a quina em refereixo). I reconec que em van saltar les llàgrimes. Si, em devia tocar fons o em va trobar un dia sensible. El cas es que amb les ulleres empanyades el 3D poc importava. Però be, no vull posar el llistó molt alt, perquè llavors la gent puja molt les seves espectatives. Tot i que em sembla que és massa tard per a això. Els personatges com és habitual, són la clau. I ells ho saben i els potencíen. Els doten d'ànima. Una ànima que no mor ni quan s'engeguen els llums de la sala. I la música. Ohhh, per fi un compositor de BSO amb personalitat. Michael Giacchino. Ja el venia seguint. Vaig gaudir amb la seva BSO de la nova pel·lícula de Star Trek i aquí l'he confirmat com un dels grans amb aquesta genial BSO. D'aquelles que les tararejes. Les BSO prenen gran importancia en els films de dibuixos animats, doncs tenen molt protagonisme. Han de complementar molt be la manca de diàleg o la manca d'expressions dels dibuixos. Per fi, un nom propi de compositors moderns. Potser per ignorància però des dels clàssics, James Horner, Jerry Goldsmith, John Williams, Michael Kamen,etc... que no m'havia cridat l'atenció cap compositor en particular. Ha passat molt de temps que era incapaç de fixar-me en cap BSO quan mirava una pel·lícula. Totes discretes. No m'hi fixava ni em cridaven l'atenció. Ja era hora que algú destaqués i fos capaç de reconèixer un estil propi.

Per si no ho sabeu se'n prepara una de ben grossa

Doncs això. Per si no ho sabeu, se'n prepara una de ben grossa. Almenys aquesta és la intenció. Desprès ja veurem. Tinc la teoria de que els canvis, revolucions, esdeveniments importants no son fàcilment generables o predictibles. Algun dia us parlaré d'aquesta teoria. Ara per ara, el senyor James Cameron (Titanic (ecss), Aliens, Abyss, T2) prepara una revolució del cinema.

I com a buc insignia d'aquesta revolució, el seu nou film d'estrena prevista el desembre d'aquest any. Avatar. Un film de ciència ficció. Donat l'historial i els precedents, ja només sabent que el director és el James Cameron és una gran noticia. Però a més afegirem que la part revolucionaria es que el film està fet en 3D.

El cinema busca un nou medi d'expansió amb el 3D. Un sistema que distancia novament la gran pantalla de la pantalla de la TV plana que s'estava apropant perillosament restant molts potencials espectadors. Alguns elements combinats estan fent una ferida important a les sales de cinema: Internet, els P2P i les pantalles planes de 52'' (per dir un tamany) d'alta definició, els home cinema i potser els bluray. Aquests elements combinats formen un cocktail explosiu que pot dinamitar les sales de tot el mon.
Per això, s'esta formant una nova tendència que pretèn retornar al cinema el seu privilegiat lloc: L'ús de tècniques 3D. Recordem que ja hi ha precedents d'alguns intents en el passat que no han tingut massa èxit. Ara però, crec que hi posaran tota la carn a la graella, doncs és qüestió de vida o mort. Estic convençut que no repararan en despeses.
D'altra banda, també el 3D arribarà aviat a la TV, amb pantalles preparades no diferents de les normals i que ofereixen una sensació de profunditat sense necessitat d'ulleres de colorets. Si no ho he entès malament el truc consisteix en que cada píxel de la pantalla té varies cares. El processador gràfic s'encarregarà de gestionar digitalment que va a cada cara del píxel. La distància que tenim entre els dos ulls fa que a cada ull veguem una cara del píxel diferent de l'altra, produïnt l'efecte de la profunditat artificialment. Està per veure quin serà l'emmagatzematge d'un film d'aquest tipus. Necessitarà més espai? Sembla obvi que com més informació, més memoria Serà suficient el Bluray?
De moment a veure com va amb Avatar. Ens podem trobar amb la propera revolució del cinema o... amb el fracàs més sonat de la carrera del James Cameron. Irònicament, la 4D (o sigui el temps) ho dirà.

Aquí teniu el teaser que alguns privilegiats van poder veure a alguns cines IMAX:

PapiroCFlexia

Un ha de reconeixer quins són els seus límits, i un dels molts que tinc, son les manualitats. Mai se m'han donat gaire bé. Però arreu hi ha gent amb molta més manya que jo. A tots ells va destinat els següent link. Es tracta d'una sèrie de documents PDF amb peces retallables per a montar-se tota mena de naus :

http://www7a.biglobe.ne.jp/~sf-papercraft/
http://www.taringa.net/posts/arte/786593/Papercraft%C2%B4s-de-star-wars,-volver-al-futuro-y-mas!!!.html