Vaig a esmorzar al bar aprop del meu lloc de treball i a la taula del costat s'assenta el Jaume Balagueró amb el seu sèquit. Es veu un noi senzill. Es passa tot el dia per allí. Per la tarda arriva l'hora de la conferència que ha de donar. La sala de la conferència, excessivament reduïda per a l'event, plena d'estudiants de comunicació i càmeres que els mateixos alumnes han instal·lat per enregistrar la conferència. Entra el Balagueró entre aplaudiments. Desprès de l'exposició d'un treball audiovisual fer pels estudiants, realitzat exclusivament amb el movil per a demostrar que està a l'abast de tothom el fer produccions audiovisuals i un altre treball consistent en una entrevista força currada en video on se'ns presenta una mica al director de cine, comença la exposició propiament dita (i crec que bastant improvisada) el convidat.
Per a qui no li soni, en
Jaume Balaguero és un director de cine nascut a Lleida, especialitzat sobretot en el gènere de terror que ha aconseguit certa notorietat en el circuit internacional amb films orientats al mercat dels USA. Per a que ens entenguem, els seus films no semblen espanyols sino més aviat de qualsevol director dels EEUU, lo qual en el marc del gènere de terror jo crec que li estic tirant una floreta. Personalment no se si felicitar-lo o maleïr-lo, doncs jo vaig passar molta por i
mal rollo amb la seva, per mi, millor pel·lícula,
Darkness.
Doncs comença la xerrada. Desprès d'una breu explicació sobre el canvi actual del model de comunicació (que si youtube, etc...) ens parla sobre "[REC·]", la seva darrera pel·lícula que veurem a continuació. Enlloc d'un monòleg es torna més aviat una una roda de prensa i en algun moment una conversa cordial.
REC doncs, centra la conferència. Com ja deveu saber, aquest film ha estat un èxit de taquilla no fa pas gaire. Jo [REC·]onec que no la havia vista. El motiu de veure REC és que està filmada com si es tractés d'una grabació d'un programa d'aquests de TV tipus 'en directe', d'aquests tipus de films que estan proliferant ara (veure 'Cloverfield' per exemple) en el que el punt de vista sempre és d'un protagonista que graba amb la càmera de video. (En la linea de The Blair witch project també que sembla que s'ha oblidat). El Balagueró argumenta aquesta tendència com un intent de l'industria cinematogràfica per a reflectir l'actualitat del mon audiovisual en la que qualsevol pot grabar i fer produccions cinematogràfiques amb un mínim de recursos i a sobre fer-se famós posant-ho a l'abast de tothom mitjançant Internet.
REC, explica en Balagueró, és una mena d'experiment.
No te montatge posterior. El que es veu es tal com es va rodar. Lo qual implica que els efectes especials no han estat afegits a posteriori sino que es van aplicar en directe. A més el rodatge és va dur a terme en ordre cronològic dels esdeveniments. D'aquesta forma, els personatges creixien amb la pel·lícula i el que anava succeint es veia reflexat en el que venia desprès.
La durada del rodatge va ser molt curta doncs es va rodar gairebé en temps real.
El rodatge es va fer en un edifici de Barcelona llogat a tal efecte que no està habitat, però que si que és propietat d'algú (que deu ser millonari).
Els actors van ser escollits completament desconeguts per augmentar la sensació de veracitat del film, doncs, veure-hi algú conegut com per exemple el Jose Coronado treu realisme a la història.
El guió els hi donaven però incomplet o amb errades, de forma que podien tenir sorpreses en mig del rodatge i això els obligava a improvisar. Això també amb l'objectiu de fomentar el realisme i l'espontaneitat. Per exemple, ell explicava que, els deien "aneu del pis 3 al 5 però quan passeu pel 4 obriu la porta i mireu" sense més instruccions.
També ens va explicar que estan rodant el remake als USA de [REC] que porta per títol Quarantine sobre el qual ell no hi te gran cosa a veure (apart de parar la ma per cobrar suposo). Sobre el tema dels remakes, ell ho va comparar amb el doblatge que fan aquí. Segons ell, com als USA no es doblen les pel·lícules, les japoneses o extrangeres en general, es queden enmarcades en un circuit petit. Si alguna creuen que és potencialment comercial, enlloc de doblar-la la tornen a rodar sencera. Diu que aquí fem remakes a mitjes doncs refem el sò afegint el doblatge. A mi em sembla un argument una mica agafat pels pèls.
Se li va preguntar sobre la tendència que tenen als USA de construïr literalment els sets de rodatge enlloc de llogar un lloc real i ho va justificar argumentant que si ho fan així segur que és perque resulta més barat que no pas desplaçar tot un equip a algun lloc fora de l'estudi i mantindre'l mentre dura el rodatge.
També va explicar sobre el making-of que van rodar de la pel·lícula. Segons ell els making-of solen ser entrevistes als actors on es tiren floretes els uns als altres i 'venen' lo bona que és la pel·lícula. Ell va fer un making-of de [REC] en directe també, grabant-se a ell mateix amb un telèfon movil cedit per Nokia, doncs diu que la gent el que vol és veure com es roda, no que li expliquin.
Va resultar molt interessant tot plegat.
Desprès d'un agradable soparet en el qual no el van deixar tranquil, va marxar esgotat desprès d'una maratoniana jornada, però just abans vaig poder esgarrapar la foto que podeu veure i que dona testimoni de l'event. A partir d'aquí nosaltres vam assistir a la projecció de [·REC].
[·REC]
En general em va agradar. Bé, hi heu d'anar amb la ment oberta i no espereu trobar la clàssica pel·lícula de terror. Podriem dir que és com cloverfield però més cutre. Més improvisada i amb molts menys recursos. Però te coses bones i d'altres que no tant. Per exemple, el principi al parc de bombers és molt realista, però quan arriven al edifici i hi ha més diàleg amb els veins i aquí es nota una mica que interpreten. A partir d'aquí la pel·lícula i durant bastants moments es torna un caos de crits, persecucions, histerisme i imatges confuses i mogudes. En aquests moments es quan algun dels actors els trobo massa poc creibles i és veu una mica fals. Però apart d'això m'agrada que a diferència de Cloverfield, et presenten d'una manera adequada al model de pel·lícula, l'explicació a tot el que està passant.
No se qui va enredar a aquests actors de primera linea per a que participessin en aquesta producció. És mereix un premi només per això. I es que no havia vist mai un tractament tant frívol de la violència des de que jugava al pati de col·legi a pistolers. Sort que surt la Monica Bellucci...
Doncs és una història sobre el Houdini, ...que t'hipnotitza fins a dormir.... En realitat és una història d'amor però que de entrada ho dissimula. No hi ha gens de química entre els dos protagonistes, (Catherine Zeta-Jones i Guy Pearce). Jo esperava un gir, una sorpresa, un algo, que no es va arribar a produïr mai. Al principi és planteja com un repte que llença el Houdini al mon. 10.000 dolars a qui sigui capaç de dir les darreres paraules en vida de la seva mare. A aquest repte hi acudeixen la Zeta i la seva filla, "mentalistes" de poca monta, en plan timadors. Però ves quines coses, els dos s'enamoren. El problema és que durant tota la estona jo pensava que ella fingia per enganyar en Houdini, quan en realitat és que no dona més de si en la seva actuació. Es veu que si que estava enamorada.
I apart d'això aniré saltant en el temps recollint allò més rellevant que tornin a reeditar. Ja se'm va escapar la colecció de lo millor de Superman que van treure fa poc esperant que sortis en tapa dura. Es veu que si que va sortir però està esgotada... 
Ja he vist Cloverfield. Abans de començar a rajar del film voldria fer una puntualització. En els films de ciència ficció sempre s'ha de fer un acte de fe i passar per alt, obviar, fets inqüestionables com ara que, a l'espai no hi ha sò, o que les naus no poden comportar-se amb l'aerodinàmica d'un avió en el buit. D'això se'n diu suspensió de l'incredulitat. En aquest film, el fet de que vulgui ser tant realista, no vol dir que haguem de prescindir d'aquesta tolerància i qüestionar-ho tot. Per exemple, la duració de la bateria de la càmara de video: Es impossible que aguanti tant, amb moments en que va fins i tot amb llum i vista nocturna. Hagués quedat be que quan entren a la tenda d'electrodomestics el paio agafés bateries de recanvi però en fi.
