Ucronies i Titans

Aquests dies he tingut temps per a veure dues sèries que no puc estar-me de recomanar-vos.

The Man in the High Castle

De la ma de la productora de Amanzon, ens arriba la sèrie adaptació de la novel·la de Philip K. Dick del mateix nom: "The man in the High Castle".

Es tracta d'una ucronia alternativa en la que Hitler ha guanyat la II guerra Mundial. El territori dels USA se l'han repartit entre els japonesos i els Nazis. En aquest context circula entre la resistència una pel·lícula (feta amb super 8, estem a l'any 1962) en la que es poden veure imatges de com els USA van guanyar la guerra. És a dir, imatges de la nostra història, tal com van passar realment els fets Intrigant no?. La novel·la de Philip K. Dick es bastant críptica, però la sèrie està molt ben feta. L'ambientació molt ben aconseguida. El detall d'unes ciutats nordamericanes en mans dels Nazis, l'ambient opressiu, de novel·la negra.

A la nostra protagonista, Julie, li cau a les mans un d'aquests films, on pot veure una realitat diferent. Una realitat en la que els USA han guanyat la II Guerra Mundial. La seva germana li passa la pel·lícula moments abans de morir a mans de la policia Japonesa. En veure la filmació, es veu en la obligació de transmetre la cinta al contacte de la resistència a qui anava destinat. Totes les filmacions es porten al que anomenen "Man in the High Castle". No sabem qui és ni que suposen aquestes cintes.

Sembla que les misterioses pel·lícules són el macguffin. Allò que tothom persegueix, al voltant del que es construeixen les trames dels diferents personatges, molt més desenvolupades que a la novel·la. De fet gairebé queden en un segon pla. El problema que hi veig és que sembla d'aquelles sèries que com més èxit tenen, més tardarem en saber el secret de les misterioses pel·lícules.

Attack on the Titan

L'altra sèrie és un anime: Attack on the Titan, basat en el manga del mateix nom.
En un futur llunyà, el que queda de la humanitat es veu obligada a viure rere un sistema concèntric de muralles per protegir-se de l'atac d'uns éssers gegantins que anomenen Titans. L'únic objectiu dels Titans és cruspir-se humans. Podríem dir que son una mena de zombis gegans. Desputllats completament però sense òrgans sexuals. Amb cares de gent normal i somriures de bon jans i amb una boca enorme, el seu aspecte no és gens terrorífic, i això resulta un contrapunt sinistre a les seves intencions. En aquest context, fa 100 anys que els titans no han atacat el mur i la humanitat viu una pau relativa. Fins que un bon dia, apareix un tità descomunal que fa un forat en el mur. Això permet que la resta de titans penetrin en la ciutat i provoquin una massacre.
Els protagonistes de la sèrie, son 3 amics , Eren, Mikasa i Armin, que es veuen obligats a fugir a posicions més interiors en el sistema de muralles. Eren perd a la seva mare en l'atac i jura dedicar tota la vida a lluitar contra els Titans. Eren és perseverant i sembla posseïdor d'un poder secret. Mikasa no es separa de Eren, a qui deu la vida de ben petit. És una lluitadora temible. I Armin, amb un complexe d'inferioritat, resulta ser un gran estratega. Els tres amics s'allisten a l'exercit per combatre els titans. Els acompanyaran altres companys amb més o menys pes en la trama.
Bona part de la força de la sèrie descansa sobre els seus protagonistes, amb molta personalitat. I l'altre pilar són els titans, o més aviat el seu misteri. Que són? D'on venen? Perquè aquesta obsessió per menjar humans? Com es poden vèncer? Esperem que a mesura que avanci la sèrie en traguem l'entrellac de tot plegat. (la podeu seguir a Netflix).

Duracell Star Wars Commercial: Battle for Christmas Morning

Ara si que el futur és aquí.

A hores d'ara, ja tothom sap que el dimecres passat, dia 21 d'octubre de 2015, varem assolit la data en la que Marty McFly i Doc Emmet Brown arribaven del passat a Back to the Future II (BTF2). O sigui, hem atrapat el que, per als protagonistes del film, que partien del 1985, era el seu futur. Però, realment el seu futur és el nostre present?. Aquests dies he pogut veure una gran quantitat d'articles evidenciant les diferències tecnològiques entre el nostre present i el futur que van imaginar a la pel·lícula. I de fet, jo ja vaig fer aquest exercici en aquest mateix blog fa ja 5 anys, en motiu del 25è. anniversari del film. Així que no patiu que no ho tornaré a repetir. 

Som en un futur alternatiu al de la pel·lícula.

Evidentment, el nostre present no és el futur al que arriben els nostres viatgers del temps. Difereix en moltes coses. Però a banda de totes aquelles diferències en què esteu pensant, penseu que a la línia temporal de la pel·lícula no hi van estrenar mai al cine "Back to the future", és obvi. En el mateix moment en que es va estrenar Back to the future II el nostre futur va canviar. 

 Això ha provocat canvis. Canvis que potser no semblen gaire importants, però que han pogut provocar un efecte papallona. La nostra línia temporal, el que ve a ser la nostra realitat, és un sistema complex tancat. Els guionistes del film no són aliéns a aquesta realitat, si no que en formen part. Per tant, d'alguna manera han aportat el seu granet de sorra en construir el nostre present. De ben segur que el 21 d'octubre de 2015 no hagués estat igual sense BTF2. Però segurament em direu, un film més o menys, no és prou influient per canviar la història. No necessàriament. Heu sentit a parlar de l'efecte papallona?.

L'efecte papallona.

A banda de ser el títol d'un altre film de viatges en el temps força recomanable, l'efecte papallona segons la viquipedia "és el nom popular que correspon al concepte tècnic de la «dependència exponencial de les condicions inicials» en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. de causa-efecte Ningú pot dir del cert quines haurien estat les conseqüències ". O sigui,  teòricament una papallona movent les ales pot provocar un huracà a l'altra banda del món, per que estem en un sistema complexe. Això, traslladat als viatges en el temps, vol dir que un petit canvi en els esdeveniments, en un punt concret del temps, poden suposar un canvi molt important en el futur.  Per exemple, si un viatger en el temps aturés la seva màquina en algun punt d' de l'Alemanya desprès de la I Guerra Mundial, i modifiqués lleugerament les condicions podria crear un efecte papallona i per exemple, evitar que Hitler arribés al poder.

Dit això, el fet que la pel·lícula intentés predir com seria la tecnologia del 2015, ha causat segur canvis en aquest futur. D'entrada canvis poc importants si voleu. Sense anar més lluny, en una línia temporal sense BTF, avui no estaria escrivint aquest post ni hauria passat una estona del dia mirant el film. Molta més gent no hauria escrit tots aquests articles i comentaris que hem pogut llegir arreu. Ni haurien dedicat tots aquests espais televisius, documentals, etc.. Això vol dir que, tot el temps invertit l'haurien dedicat a una altra cosa, possiblement haurien posat el focus en algun altre aspecte de la realitat. Però la influència va molt més enllà d'un únic dia. Fa 30 anys que es va estrenar la pel·lícula. Son 30 anys d'influència, durant els quals, el públic jove potencial hem anat creixent, guanyant pes en la societat (i en kg també).  Per exemple, sense la influència del film, el cotxe de la marca DeLorean no hauria estat tan mitificat. Molta gent no hauria gastat els seus diners en comprar aquest cotxe.

 Però no es tan important allò que no haurien fet, com allò que SI haurien fet en el seu lloc. En que s'haurien gastat els diners enlloc de comprar-se un DeLorean? Qui sap si algú d'ells hauria invertit aquells diners en engegar un negoci. Potser hauria arribat a convertir-se en un multimilionari, i un filàntrop dedicat a la cerca d'energies alternatives de fusió i antigravetat. Així dit, sembla una relació causa-efecte impossible, però tot plegat és tan complexe que no podem saber tots els punts que uneixen la línia. La bola va creixent, i les conseqüències dels nostres actes poden quedar limitades al terreny personal, però la suma pot arribar mes enllà. En conclusió, és impossible saber com seria el nostre present sense la pel·lícula. Qui sap si hi hauria cotxes voladors...

Retorn

Han passat uns quants mesos des que vaig afegir la darrera entrada en aquest blog. Massa temps. En aquest espai de temps han passat moltes coses frikis que no he comentat. Ja en duia moltes d'acumulades i no podia resistir més sense comentar-les.

Hem assistit al segon trailer d'Star Wars i se'ns ha posat la pell de gallina quan hem tornat a veure el Han Solo i el Chewbacca.

També hem vist la segona part de Avengers. No tant bona com la 1a. però per poc. Potser, per que s'ha perdut l'efecte sorpresa, per algunes decisions de guió errades, o per esgotament dels seus autors? O bé, una combinació de totes o de cap.

Hem vist el retorn de dues nissagues cinematogràfiques. Mad Max i Jurassic Park, amb desigual sort.

Mad Max: Fury Road és una gran pel·lícula d'acció que reprèn el camí que va consolidar Mad Max 2, amb els mitjans d'avui en dia. I Jurassic World, un espectacle visual espectacular però amb un argument ple d'incongruències poc cuidat. 

Joc de Trons ha finalitzat la 5a. temporada, amb 7 episodis escalfant motors i els 3 darrers episodis espectaculars.

El Fan Film més gamberroide retro vuitentér "Kung Fury" ens ha demostrat que amb pocs mitjans avui en dia es poden fer moltes coses si hi fiques molta il·lusió i imaginació (avui i sempre).

I en contraposició, una superproducció amb tots els mitjans al seu abast, "Tomorrow Land" de Disney i George Clooney, s'estavellava. Al meu parer injustament. Potser per no saber trobar el seu públic.

I se'ns ha tirat l'estiu a sobre i ens ha deixat James Horner. Egoistament em sap molt de greu. Quantes bandes sonores que ara no ja no veuran la llum! Em meu pèsam a tots els aficionats a BSO.

I ara, que ens espera el futur més immediat?

Una altra nissaga que lluita per tornar. Els androides de Skynet es resisteixen a desaparèixer en el futur alternatiu oblidat, com també ho fa el seu actor principal i tornen aquest mes. Veure'm si aquest cop compleixen la seva missió o fracassen.

 I el més petit dels super-herois de Marvel, "Ant Man", espera fer l'agost el mes del mateix nom, en un intent d'emular l'èxit estiuenc de l'any passat dels "guardians of the galaxy". Lluny de pesos pesants de primera fila, de responsabilitats de primer ordre, a veure si se'n surt.

No es preveu gaire moviment més aquest estiu. Potser serà un bon moment per a tornar la mirada enrere uns mesos i repassar tot allò que no m'ha vagat d'escriure en aquest blog i que ara em sap greu no haver fet.

"Chewie, we are at home"

Han Solo

El Ministerio del Tiempo

Em costa molt, molt, parlar de sèries espanyoles. De fet, no n'he seguit mai cap que jo recordi. Però aquest cop, era una cita irrefutable: una sèrie de viatges en el temps és massa temptador. Però com hem arribat fins aquí?

Ja fa uns anys que s'ha creat una certa industria dedicada a fer sèries al territori espanyol, amb  productores que alimenten programacions de les cadenes privades i públiques amb sèries d'èxit de caràcter històric com ara "Aguila Roja" o "Isabel". Això ha propiciat que pugui sorgir una sèrie de ciència ficció com és el Ministerio del Tiempo. Fet que celebro i al qual dono tot el meu suport (ni que sigui només anímic). I la meva manera millor de donar suport, a banda de seguir la sèrie clar, és amb la publicitat que pugui proporcionar (poca si) amb aquest blog.

De que va MDT?

El seu títol ja ho diu tot. L'estat espanyol té un ministeri ocult al públic que es dedica a gestionar una infraestructura de portes que, no se sap a que es degut ni ho expliquen (de moment), quan les travesses et transporten a múltiples i variades èpoques de la història i de l'espai del territori espanyol (tampoc queden clar els límits nacionals). Com a bon ministeri, té el seu ministre i els seus funcionaris que treballen camuflats entre la gent a les diferents èpoques. La facilitat de transport fa que (i això està ben trobat), els puguin destinar al segle XIV per exemple, però al plegar cada dia tornin cap a casa al seu segle d'origen amb la seva família. De fet, els diferents agents/funcionaris que integren el Ministeri no són tots del segle XXI. El Ministeri fa molts segles que existeix i els agents són reclutats entre gent de diferents èpoques. Precisament, l'equip format pels nostres protagonistes té un origen força heterogeni. Aquest fet proporciona no pocs moments humorístics. Consta d'una noia, Amalia Folch, del segle XIX que destaca per haver estat la primera dona en estudiar en una universitat espanyola, i que defensava idees avençades per la seva època. També hi trobem un soldat d'allò més patriota, que va formar part de "los Tercios de Flandes" i un infermer d'ambulància del Madrid actual, que ja no valora la vida desprès d'haver perdut a la seva estimada en un accident de trànsit. Com veieu el contrast tan marcat entre les diferents personalitats és un dels punts forts de la sèrie.
Però quina és la funció del Ministeri a banda de controlar les portes del Temps? Doncs assegurar que cap desaprensiu alteri la història d'Espanya, ja que, de portes n'hi ha moltes i no totes són sota control del Ministeri. Hi ha altres forces, que anirem descobrint, ex-agents del Ministeri, que no estan d'acord amb la política de no intervenció, que creuen que la història és pot millorar. El problema és que de bones intencions, l'infern n'és ple, i quan és canvia quelcom, els efectes poden ser imprevisibles (i si no ho creieu, mireu-vos la pel·lícula "The butterfly Effect"). Sigui com sigui la missió dels nostres protagonistes és procurar que ningú canviï la història al seu gust.
A banda de l'argument principal, la sèrie obre algunes línies argumentals relacionades amb les vides privades dels diferents personatges, que serveixen per a donar-los més profunditat. I això és un altre punt a favor. L'ús personal que cada membre del Ministeri en pot fer del viatge en el temps pot donar molt de joc.  Tenen la possibilitat d'indagar sobre el seu propi futur o fins i tot per canviar-lo. Qui podria resistir la temptació?.
Tot i tenir tocs de dramatisme, també hi podem trobar una bona dosi d'ironia i humor. Els constants anacronismes i contrasts entre costums de diferents èpoques, ho propicien contínuament: Velazquez queixant-se sobre la exposició de la seva obra al Museo del Prado, La autoidentificació del protagonista amb el personatge d'Alatriste (qui sap si una picada d'ull a la fallida sèrie de la cadena de la competència més que a la novel·la), el "domini" dels idiomes del general Franco, etc...

Ja porten emesos 3 episodis. A mi, el que m'ha agradat més ha estat el tercer, el d'aquest dilluns. L'argument era molt ben trobat: Quelcom ha canviat a la història per a que Espanya estigui a punt d'entrar a la Segona Guerra Mundial. I el que ha passat és que els alemanys han descobert que a Montserrat hi ha una porta del temps. L'argument està molt ben integrat amb el que va passar realment i que podem veure a l'episodi: Coincidint amb l'entrevista entre Hitler i Franco a Hendaya per a arribar a un acord i afegir Espanya al costat de les potències de l'Eix, Himmler va visitar el monestir de Montserrat a la recerca del Sant Grial (sona a pel·lícula però es verídic). Com ja sabeu, no van arribar a un acord i Espanya es va mantenir al marge de la II G.M.. Diuen que Franco va demanar massa condicions i Hitler no les va acceptar. Però si Hitler hagués sabut que Espanya tenia accés al viatge en el temps,  no hagués acceptat tot el que Franco li hagués demanat per accedir a aquest immens poder?. No està gens malament la idea. A banda de l'interessant argument, és un episodi amb molt d'humor i que  alhora es prenen seriosament el tema i és un episodi molt dinàmic.

No ens enganyem. Segueix essent una sèrie espanyola, amb tot el que això implica. Limitacions en quant a pressupost i en general diferència de nivell respecte les produccions americanes a les que estem acostumats. Incongruències o aspectes que no es molesten en detallar i que indiquen que no t'ho pots acabar de prendre molt seriosament. És el que he comentat més d'un cop en aquest blog, el tema d'establir les regles del teu univers. Com més detallat ho facis més credibilitat, més versemblança. Per exemple, es poden comunicar entre diferents èpoques mitjançant mòbils normals. Tot i que la idea és bona, si considerem que les èpoques només les separa unes portes, i si assumim que l'espai és continu, si que pot haver-hi certa cobertura aprop de les portes. Però el que ja no cola és que a kilòmetres de la porta segueixi funcionant. Inclús entre telèfon fixe i mòbil.
En quant al sistema de portes per viatjar pel temps no ho trobo malament. S'inspira en "Las Puertas de Anubis" del Tim Powers. Elimines el problema tecnològic d'haver de pensar en un giny per viatjar (estalvies en efectes especials). Però, quina explicació tenen? Qui les ha construït? Com pots repetir un viatge al mateix moment en el temps en una porta tants cops com vulguis i en un altra porta sembla que el temps evoluciona en sincronia amb l'actual? Potser manca una mica de coherència.

No obstant això, la sèrie es mereix una oportunitat pels molts punts positius que té i que he esmentat. I ni que sigui només per que representa una rara avis en el panorama espanyol. Ja està bé de infravalorar el que es fa per aquí. S'ha de fomentar la industria d'aquest tipus de produccions i anirà millorant amb més pressupost. Per això tan de bo tingui força audiència i puguem veure'n molts episodis.

Ah, si voleu podeu veure els episodis per internet (i de forma legal) aquí:
http://www.rtve.es/television/ministerio-del-tiempo/capitulos-completos/

Ha mort Leonard Nimoy (Spock)

Avui m'he aixecat amb aquesta trista noticia. Leonard Nimoy ha emprés el darrer dels seus viatges. Paradoxalment, és un viatge molt més misteriós, fascinant, trascendent i definitiu que qualsevol dels que el seu alter-ego Spock ha pogut fer mai al llarg de la sèrie, pel·lícules i novel·les de Star Trek. 

Bé, si som estrictes, Spock ja el va fer aquest viatge, però el van reviure, i Spock, al cap i a la fi, sempre viurà en aquesta mena de consciència planetària en la que perviuen els Déus, els mites i les icones culturals mentre la humanitat o almenys, la cultura occidental existeixi.

Gràcies a Leonard Nimoy pels grans moments que ens ha proporcionat interpretant el seu personatge i que ens han permès somniar desperts en un futur millor.

Us acompanyo amb el sentiment a tots els Trekkies i us deixo amb la escena del funeral d'Spock de Star Trek II. Qui millor que el seu amic a la ficció (el capità Kirk) i també a la realitat (William Shatner) per a pronunciar unes paraules que, estic convençut que també es poden aplicar a la realitat.

"Llarga vida i prosperitat"

Spock

La màgia del cinema

L'altre dia, al programa de TV3 "sense ficció", tractaven el tema dels cinemes que es veuen obligats a tancar o dels pocs que a dures penes sobreviuen i es reinventen per a sobreviure. Molt interessant, i una mica trist tot plegat. Suposo que entre tots ens ho hem buscat a base de descàrregues indiscriminades. El documental em va resultar bastant emotiu. Els cinemes, sense adonar-no-se'n, com aquell qui no vol la cosa, han format part de la nostra vida. Han estat testimoni de moments importants al llarg de la nostra vida, sobretot, de la nostra infantessa, adolescència i més enllà. Formen part de la nostra cultura. Fins i tot "anar al cinema" és una mena de ritual. Al cinema tenim les primeres cites. Al cinema quedem amb amics. Al cinema compartim experiències amb familiars, amics, parelles. 

Però de tot el fantàstic documental, el que em va emocionar més va ser quan el cineasta Jose Antonio Bayona explicava que es va enamorar del cinema quan el seu pare el va portar va anar a veure Superman. A mi, com a molts altres nens de la meva generació, també em va dur el meu pare a veure Superman. El que deia, són moments de la vida que van passant sense massa importància, fins que l'acaben tenint, sobretot quan mires enrere des de la distància, i llavors. aquell record esdevé un tresor per què saps que és únic i que mai tornarà. 

I jo , jo també em vaig enamorar del cinema, suposo que per què em va seduir la seva màgia, allò que fa que al cinema tot sigui possible. Si recordeu el final del film, la Lois Lane cau morta víctima del terratrèmol i en Superman, en un atac de ràbia, gira i gira al voltant de l'òrbita de la terra cap enrere a supervelocitat fent retrocedir el temps i els esdeveniments fins que la noia torna a estar viva. Tan de bo jo també pogués fer com en Superman i fer retrocedir el temps. Tan de bo tots ho poguéssim fer.

El que deia,... la màgia del cinema. La dura realitat.