dimarts, 13 de gener del 2015

El marciano de Andy Weir

No hi ha dubte que és el llibre de ciència ficció del moment. El boca a boca ha dut aquesta novel·la als primers llocs dels rankings. Merescudament? Jo diria que si. Anem a intentar descobrir-ne el secret del seu èxit.
De que va? La premissa és molt simple. Un astronauta, Mark Watney, membre d'una expedició al planeta Mart, és queda sol abandonat al planeta vermell. Els altres membres de la tripulació el donen per mort i emprenen el viatge de tornada sense ell. Però poc temps desprès es recupera i s'adona de la seva situació. Haurà d'emprar el seu enginy al màxim per a sobreviure en un entorn completament hostil.
La major part del llibre està narrat en primera persona, i conforma  el diari que cada dia va registrant el protagonista, a excepció de les parts que transcorren a la Terra i a la nau de la resta de tripulació, que són diàlegs i narració habituals.
El primer que sorprèn d'aquesta novel·la és la precisió científica amb la que ens descriu les mil i una operacions que ha de realitzar el protagonista per tal de sobreviure. Jo no sé prou de química ni física com per a validar tot allò que d'aquestes matèries se'ns explica (que és molt), però sembla tot molt realista, ja que les explicacions i justificacions científiques són exhaustives i detallades, amb càlculs de quantitats inclosos. M'agradaria que algun expert em comentés quin grau de validesa té. Més que res, per estimar-ne el grau de realisme de la novel·la, que sembla molt alt. I aquest realisme (Ciència ficció dura (Hard CiFi)  sens dubte) et dona un aire d'autenticitat tal que sembla que realment estigui basada en fets reals.
I potser pensareu: "quin conyàs!". Doncs no. Ans al contrari. L'habilitat amb la que l'autor ens explica el que en altres mans seria un farragós catàleg de ciències aplicades, és un altre punt fort de la novel·la. I és que està narrat amb una destresa que no veia des d'aquelles obres de divulgació científica del gran mestre Isaac Asimov. O sigui, que no se't fa pesat en cap moment. A part, es combina amb la dosi justa d'humor i emoció. Tot plegat et proporciona una experiència de lectura planera i amena. I això que l'autor, Andy Weir, és novell. És la seva primera obra que jo sàpiga. Esperem que en faci moltes més d'aquesta qualitat.
L'ingredient d'humor és essencial. El protagonista utilitza el seu sentit de l'humor per a sobreposar-se a les situacions més desesperades i de pas, serveix al conjunt de la novel·la per a desdramatitzar una mica la situació.
L'altre ingredient és l'emoció. I és que la situació personal del nostre astronauta abandonat fa patir molt. Ja de per si, complicada però que a més, quan creus que no pot anar a pitjor, hi va. Tot i així, les situacions extremes, que ha de superar per a sobreviure, les resol amb molt d'enginy i molta ciència. Vindria a ser com una mena de McGyver del segle XXI, que es capaç de fer el més difícil amb els mínims recursos de que disposa.
Per acabar aquesta ressenya afegiré que consta d'unes 400 pàgines, que et passen volant i que et mantenen la emoció i la tensió des de la 1 fins a la 399 (les 2 de la matinada i no podia anar-me'n a dormir sense acabar-la). 
En definitiva, una novel·la que s'ha de tenir molt en compte, ja que, tal vegada, som davant d'un nou clàssic de la CiFi del Segle XXI (i qui sap si no tan CiFi en un futur no gaire llunyà). 

p.d.: Diuen, no sé si per a fer-ne propaganda o de veritat, que Ridley Scott serà l'encarregat d'adaptar aquesta novel·la al cinema. Sincerament, no la veig com a film. Es a dir, si que es pot fer, o i tant que si. Però dur les explicacions detallades que hi conté a un llenguatge cinematogràfic, no ho veig factible. Probablement serà quelcom "basat en..." però perdent la gràcia, l'esperit i allò que fa que la novel·la sigui tan especial (no, espacial no, especial).

divendres, 9 de gener del 2015

El Círculo de Dave Eggers

Us recomano aquesta novel·la. Per mi, es convertirà en l'actualització de 1984 de George Orwell al segle XXI. I a més, resulta terroríficament pròxima a la nostra realitat actual.
El Cercle és una empresa d'aquestes de xarxes socials tan modernes i progres tipus Google o Facebook, que tenen un Campus en el que conviuen els seus treballadors joves, intel·ligents i creatius.  La protagonista, Mae, està encantada de que l'hagin seleccionat per treballar al Cercle. D'entrada comença al departament d'Experiència del Client, en la que es dedica a atendre dubtes i incidències dels clients, però poc a poc anirà introduint-se més i més en la dinàmica de l'empresa. 
El Cercle va començar creant el servei TrueYou: un sistema que unifica en un sol compte personal i real, que correspon a una persona física concreta tots els serveis de xarxes socials, fagocitant facebook, google, twitter i demés i eliminant l'anonimat a la xarxa. A partir d'aquí el màxim objectiu de l'empresa és que els usuaris comparteixin al màxim tota la seva vida utilitzant els seus serveis.  
La protagonista va sent testimoni de la creació de projectes que, d'entrada són creats amb bona voluntat per a millorar la vida de la gent, com per exemple, un sistema de localització per a nens evitant així els segrestos i desaparicions. L'autor provoca contínuament la reflexió del lector mitjançant la presentació d'aquests projectes.
Mae primer es centra en la seva feina però aviat li criden l'atenció per descuidar l'aspecte més important: S'ha de sociabilitzar, emprant els diferents serveis de xarxa social i de comunicació per a compartir totes les seves experiències, valorar els esdeveniments socials que al Campus es van succeint i als quals hauria d'assistir, fer comentaris positius sobre productes patrocinats, penjar fotos etc... Com més "petjades" deixi en les xarxes socials del Cercle més ascendirà en el ranking de "sociabilitat" i més ben valorada serà dins la comunitat.
El punt d'inflexió arriba quan presenten un nou gadget: una webcam de la mida d'un cèntim , autònoma, que envia imatges directament via satèl·lit i que disposa d'una gran capacitat de bateria i que presenten amb l'innocent objectiu de poder veure l'estat de les platges en qualsevol moment per a poder fer surf.
Si hi ha algun aspecte que no m'ha acabat de fer el pes sobre aquest llibre és la innocència extrema de la protagonista. No em resulta massa creïble que ningú vegi el perill potencial de tots aquests projectes que van apareixent i tots es creuen amb els ulls tancats, que es faran servir a fi de bé, però entenc que la prota es veu envoltada per un entorn emocional que la embriaga, que té més de secta que no d'empresa i que altera el seu raciocini. Si no, no s'entén massa.
En resum, una reflexió actualitzada sobre la privadesa i el poder en la nostra societat que veu en les xarxes socials un mitjà de control de masses que ve a substituir el gran germà del passat segle XX.
Molt recomanable!!!

dijous, 8 de gener del 2015

El Hobbit: La batalla de los cinco ejércitos

Desprès de l'input rebut els darrers dies respecte a la darrera de les pel·lícules de la trilogia del Hobbit en forma d'opinions i crítiques bastant dures a internet, les meves expectatives (l'anomenat hype) era més aviat baix. Si a això li sumem: la meva mitja decepció de la segona part, el desgast que sofreix la franquícia pel pas del temps des de la trilogia del Senyor dels Anells (ja han passat uns 15 anys des de l'estrena de la primera part!!), i que l'obra literària en que està basada no passa de ser un conte per a nens i a sobre no massa llarg. Doncs tot plegat ha fet que el meu hype estigués al mínim del mínims, fins al punt que he pogut esperar-me mig mes per anar a veure-la sense cap problema.
I potser degut a tot el que he exposat, l'he vista amb més bons ulls del que em pensava i el meu veredicte ha estat finalment positiu: m'ha agradat bastant.
Primer, l'he trobat molt entretinguda. Plena d'acció i de ritme. Gairebé dues hores i mitja que passen sense adonar-te'n. Potser per què ja d'entrada va al gra. No calen presentacions ni preàmbuls, tothom sabem qui és qui. El film comença exactament al punt en que es va acabar l'anterior. Les dues darreres parts literalment són una pel·lícula dividida en dues.
Segon, per què hi ha més lluites i batalles que a la resta de parts, que recorden a la trilogia del Senyor dels Anells. He llegit dures crítiques que comparen les batalles amb les del film "El Retorno del Rey" i les qualifiquen com una copia dolenta d'aquelles. No hi estic d'acord. Si que són més limitades i fins i tot no s'hi presta tanta atenció tota l'estona, però el Hobbit és una obra molt menor que el SDLA i per tant ja és correcte que així sigui.
Tercer, per què és un film més contingut que els altres. En aquest no hi ha tantes acrobàcies digitals de circ com en la part anterior. Recordem, la muntanya russa inacabable dels gòblins de la 1a. part, la extremada escena dels bidons de la segona, per exemple. Escenes que, per exagerades, em treien de la pel·lícula. Aquest cop només tindré en compte una escena així. A més inclou el Legolas com a protagonista i això ja és com una tradició.
Quart, per què lliga amb la trilogia de SDLA i això m'agrada. Ja sé que és nostàlgia però qualsevol escena en la que apareixia Galadriel, Gandalf o algun altre personatge dels importants de SDLA m'agrada i sembla donar més importància al film.
Cinquè, els conflictes interns dels personatges, que aquí es desenvolupen proporcionant escenes de lluïment dramàtic dels actors amb interpretacions destacables de Richard Armitage i Martin Freeman.

D'altra banda, no m'ha agradat:
- Els efectes especials són irregulars. N'hi ha de molt bons, com per exemple, el drac, però també de dolents, els exercits, hi ha moments que semblen extrets d'una presentació de joc de Playstation. Massa uniformes. O el terra d'or que canta el CGI.
- Que el final de la trama del drac duri tant poc. No entenc per què no van finalitzar la trama del drac a la pel·lícula anterior. Si recordeu, es va acabar en una mena d'abrupte coitus interruptus en la que el drac enfadat se n'anava a atacar el poble del riu. Una mena de cliffhanger abrupte i innecessari i ara, ens trobem que a la trama només li mancava uns minuts per acabar. Una pressa de pèl. Podrien haver eliminat molts aspectes superflus que sobraven de la segona part, com per exemple, part de la interminable i vergonyant escena del rafting amb barrils, o la innecessària escena de circ dels forns i de l'estàtua d'or mal feta del final. I al seu lloc acabar la trama del drac dignament. Hagués estat el més encertat. Que és pensen que per que van deixar aquest cliffhanger ha anat més gent al cinema del que hauria anat?
- El personatge pseudo-còmic d'Alfrid. Irritant antiheroi que s'entesten en treure recurrentment. Una mena d'escurçó negre que gairebé no fa gràcia i que no acaba oferint ni tan sols una mínima lliçó moral ni res.
- La banda sonora. Transparent, sense ànima ni cos. Ni tan sols recordo cap fragment. Nomès quan recupera algun lifemotif de SLDA es quan cobra una mica de vida. La resta passa completament desapercebut, gairebé com a la resta de la trilogia. Inclús diria que al llarg de la trilogia ha anat de mal en pitjor.
- El sistema HFR i 3D: El Hight Frequent Rate consisteix en grabar a 48 fotogrames per segon enlloc de 24. Per tant, es veu millor si, però es veu tan clar que recorda una obra de teatre de la BBC. I el 3D poc el vaig notar.

Resumint, potser la millor de les 3 parts en alguns aspectes, però denota cert esgotament i malgrat la història no té punt de comparació amb la magnitud de SDLA, l'intent de posar-la a un nivell similar més aviat ha jugat en contra seu. Si per al SDLA van necessitar 3 films, per proporció, el Hobbit hauria necessitat una sola i digna pel·lícula, eliminant escenes "de circ" sobrants.
Però l'atracció de l'avarícia, el mal del drac que afecta Thorin en un moment del film, sembla haver afectat als creadors, estirant un xiclet difícil de mastegar. Podríem pensar que els ha sortit bé la jugada, per què al cap i la fi hem anat 3 cops al cinema com a corderets, però a veure quants de vosaltres us comprareu la edició extesa del film en BluRay, o el joc o les figures, com molts vam fer amb l'anterior trilogia. Jo no.

dijous, 25 de desembre del 2014

BON FRIKI-NADAL A TOTHOM!!!

I encara més cinema CIFI Indie (III)

BON FRIKI-NADAL!!!!!!

Realment he trobat un filó. Aquests tipus de films, sense ser res de l'altre món, resulten refrescants. Com episodis hipervitaminats de "La dimensió desconeguda". Crec que és així com s'han de prendre. Aquestes vacances de Nadal és un bon moment per a sortir de la Mainstream, abandonar els anuncis de perfums pudents ultra-repetitius i deixar-vos alienar per aquest cinema.
Aquí en teniu dos més:


Sound of my Voice (2011)
Una suposada viatgera del futur és la gurú d'una secta. Una parella s'hi infiltren per a desenmascarar-la. D'entrada els protagonistes creuen que la viatgera del temps és un frau però poc a poc va entrant en la psique de la parella. 
El film et posa en la seva posició i fa que, estiguis tota l'estona preguntant-te si la seva història és o no real. Aquest film se m'ha fet curt. Trobo que falta molt per explicar i el procés és massa accelerat. Si hagués durat més, no hauria estat malament. Però ja sabem que diuen  "allò breu, si breu dos cops bo".  Més val quedar-se amb aquesta sensació.

Triangle (2009)
Uns amics s'embarquen en un veler per passar un agradable dia al mar. No serà tan agradable realment... 
El que cal deixar clar d'aquest film és que al començament i fins ben entrada la primera part, tindreu la temptació d'abandonar-lo, per què creureu que simplement és un de tants slashers o film de terror típic i tòpic com per exemple, Ghost Ship. Tot i que si que en té alguns trets, no us enganyeu. No va d'això. ,Jo vaig estar a punt de deixar-lo, però vaig aguantar, i al final en vaig quedar força satisfet de veure que tot quadra. I quan creieu que ja ho teniu clar i que sabeu preveure per on aniran els trets (mai millor dit), es film és capaç de donar una volta de rosca més.  Fins i tot m'ha deixat amb ganes de veure'l un segon cop.


dimecres, 24 de desembre del 2014

Més cinema de ciència ficció indie (II)

Si heu llegit el meu darrer post, vaig valorar de manera positiva de dos films recents de CIFI indie. Des d'aleshores, m'he dedicat a buscar més films indies (o no tant indies però més minoritaris) de CIFI, potser no tan recents, però que segur que se'm van escapar en el seu moment. Aquí us en porto dues (una de sorra i una de cal) :

Upstream Color (2013)
Avalat per ser la segona pel·lícula de l'autor de Primer (un altre film del qual en vaig parlar fa molt de temps aquí), però que he trobat excessivament críptica per al meu gust. No explica absolutament res deixant-ho tot a la teva lliure interpretació. Reconec que he estat incapaç d'acabar de veure-la. Massa per a mi. Sense arribar a dir que no l'he entès, m'ha resultat avorrida originant algun que altre cop de cap. Massa experimental per al meu gust més convencional. Jo no la recomano. Només apta per a hipsters i altres intel·lectualoides.


Predestination (2014)
Ethan Hawk és un agent temporal que es dedica a perseguir un terrorista pel temps. Si us agraden els viatges en el temps, les paradoxes, aquest film és per a vosaltres. Entretinguda ho és. El problema per a mi, és que el trobo massa inversemblant. El film pretén donar-li una nova volta de rosca al tema de les paradoxes temporals però per mi és massa. L'altre problema que hi trobo és que resulta previsible. Tot i així, val la pena veure-la si us agrada el gènere, sens dubte. 





dimecres, 17 de desembre del 2014

Cinema de ciència ficció de baix pressupost però alta imaginació



Aquests dies he tingut la ocasió de veure dues pel·lícules de CiFi d'aquelles que han de suplir la manca de pressupost amb molta imaginació i un bon guió. O sigui, cinema independent. Son d'aquelles que t'omplen i et fan pensar més que segons quines superproduccions de grans pressupostos i efectes especials aclaparadors que et deixen completament fred.
La primera és "I Origins". La guanyadora del premi a millor pel·lícula al Festival de Sitges d'enguany (2014). També ha obtingut un premi al festival Sundance i al Tallinn Black Nights Film Festival com a millor film independent nord-americà.


I Origins (Orígenes)
Ara que llegeixo el títol en anglès, crec que juga amb la pronunciació de I i Eye. I Origins va d'un noi científic que es dedica a investigar en temes d'evolució estudiant els ulls de les diferents espècies, o quelcom similar. El fet és que es dedica a fer fotografies dels ulls de la gent que coneix. I precisament coneix en una festa una noia que te una configuració ocular força única, de la qual s'enamora bojament. El problema és que la noia resulta ser molt espiritual, al contrari d'ell que, com a científic que és, es mostra escèptic a tot allò que escapa als paràmetres de la ciència. Ben aviat, un descobriment sorprenent posarà a prova el seu escepticisme. I fins aquí puc llegir ja que no tinc intenció de xafar l'argument a ningú.
Com ja he dit abans, no espereu efectes especials espectaculars. Es tracta d'una història senzilla però ben entretinguda, que es debat entre la ciència i la fe. A IMDb està valorada amb un gens menyspreable 7.2. El que sol passar amb aquests tipus de films que plantegen qüestions grandiloqüents d'entrada, és que no saben com acabar. I solen acabar abruptament sense donar una resposta a l'espectador, senzillament per què no hi és. Almenys en aquest sentit, el film es mulla una mica.


El següent film ben bé podria ser representat com una obra de teatre sense necessitat de retallar gairebé res. Ha estat guanyadora d'alguns premis de festivals com el d'Amsterdam, Austin o el de Sitges l'any 2013.

Coherence (2013)
La trama és la següent: Uns amics es reuneixen per fer un sopar/festa la nit en la que, un cometa passa molt aprop de la terra. Aquest esdeveniment produirà uns estranys efectes. Aquí si que no puc explicar més a perill d'esgarrar-vos el film. I és que la gràcia precisament rau en anar descobrint-ho tot amb els  propis protagonistes, com si fóssim un convidat més a la taula mentre anem coneixent una mica de les vides de cadascun dels protagonistes.
El film utilitza hàbilment conceptes científics per a conformar una trama de thriller que t'atrapa. Un misteri que us garanteixo que s'acaba descobrint i que inclús desprès es permet un temps per a explorar-ne les possibilitats.
El que més em fascina d'aquest film és que aconsegueix molt, amb molt pocs recursos.
Com a curiositat, un dels actors és Nicholas Brendon, que interpretava Xander a la sèrie Buffy Cazavampiros i que, aquí el seu personatge és un actor que ha arruïnat la seva carrera degut a la beguda i afirma haver participat a una sèrie anomenada Rosswell. Doncs si que va existir una sèrie amb aquest nom l'any 2002 que, evidentment, anava sobre UFOs i que perseguia l'estela de popularitat de The X-Files. Però Nicholas Brendon no hi va intervenir pas. 


Ja veieu, aquest tipus de Ciència Ficció anomenada "d'idees" te la seva gràcia, sobretot en un panorama cinematogràfic on precisament les idees brillen per la seva absència arraconades per efectes especials, remakes i adaptacions. No em malinterpreteu, a mi m'agraden molt els efectes especials (o m'agradaven quan no eren tan digitals...) , però de vegades trobo a faltar una mica de risc. Idea nova és un concepte al que Hollywood es reticent. Fins a cert punt és natural, es preferible des del punt de vista econòmic invertir un pastón en quelcom que tingui un retorn segur que arriscar-lo en una idea nova que no saps com funcionarà. Per això aquests films de baix pressupost es poden permetre el luxe de tractar temes minoritaris o arriscats. I d'altra banda, la manca de recursos fa que t'hagis d'expremer la imaginació.