En caida libre de Louis McMaster Bujold

Desprès de veure "Guardianes de la Galaxia" em vaig quedar amb ganes de més Space Opera. I llavors vaig recordar que tenia a mig llegir una gran saga d'aquest sub-gènere de la ciència ficció. Em refereixo a la saga de Miles Vorkosigan de Louis McMaster Bujold. 

Es tracta d'una saga formada per 20 novel·les, de les quals en vaig llegir algunes fa bastant temps  que em van agradar molt, però per a o per b, no vaig seguir. Doncs el temps de les vacances és un bon moment per a reprendre la seva lectura. 

El que he fet és començar pel principi, en ordre cronològic, com és lògic. La primera novel·la ambientada dins l'univers de Miles Vorkosigan és "En caida libre" (Falling Free). Realment, els esdeveniments que s'hi narren són molt allunyats en el temps cap enrere respecte els principals moments de la saga: la història del propi Miles Vorkosigan. I desconec encara quin és el lligam, si és que n'hi ha algun, entre les dues històries.

"En caida libre" explica la història dels "quadrumans". Una raça genèticament dissenyada per a treballar i viure en gravetat zero. La seva particularitat és que enlloc de cames hi tenen braços, i això els permet moure's més comòdament en una estació espacial sense gravetat. Com han estat creats per una poderosa empresa, Galac-Tech, són considerats una propietat i per tant no tenen drets. No són ciutadans, són un experiment (esclaus en el fons). En Leo Graf és un enginyer contractat per l'empresa Galac-tech per tal d'ensenyar soldadura en gravetat zero als "quadrumans". La novel·la explica la seva convivència a l'estació espacial amb els quadrumans; com ben aviat comença a tenir conflictes morals sobre el tracte que reben. Veurem doncs, el procés que segueix de conscienciació sobre la realitat que l'envolta.

La novel·la va rebre el premi Nebula i va ser nominada per l'Hugo l'any 1988. L'argument és senzill i ben narrat. Les descripcions sobre enginyeria espacial molt acurades i imaginatives, però si us he de ser franc no crec que fos necessari explicar amb tot luxe de detalls operacions d'enginyeria  espacial imaginades. Reconec que aporten realisme i base, però les he trobat excessives i d'escàs interès.

D'altra banda, tampoc m'ha fet massa gràcia que alguns esdeveniments una mica agafats pels pèls, facin possible que alguns plans impossibles surtin bé (no puc explicar el que).

Tot i així, és llegeix ràpid i com he dit abans és lleugera, ben escrita i no té massa pretensions. Seguirem informant quant tingui la oportunitat de seguir amb el següent llibre...

Ja m'ha arribat el llibre!

M'ha arribat el llibre del concurs de laespadaenlatinta.com.
Moltes gràcies a Gigamesh i laespadaenlatinta.com, i per suposat a Tim Powers!

He guanyat el concurs!!!!

Avui estic molt content!!! Ahir vaig rebre una grata noticia. Soc el guanyador del concurs del blog La espada en la Tinta, del llibre signat per l'escriptor Tim Powers "Ocultame entre las tumbas" amb una portada inèdita,  diferent a les que es posaran a la venta al setembre,  dibuixada per Enrique Corominas (el que fa les il·lustracions dels llibres que publica Gigamesh, Juego de Tronos entre d'altres).

Es dona la circumstància que em vaig quedar amb les ganes d'assistir a la sessió de signatures que va organitzar la llibreria Gigamesh a Barcelona. De fet, estava pensant d'anar-hi algun dia d'aquests a veure si havien posat a la venda algun exemplar signat.

http://www.laespadaenlatinta.com/2014/08/ganador-ejemplar-ocultame-tumbas-firmado.html

Moltes gràcies a http://www.espadaenlatinta.com

Space Pirate Captain Harlock (2013)

Qui NO recordi la sèrie que van fer a TV3 del Capità Harlock que aixequi la mà. Tu??? Expulsat del cel friki!!!!!

Vinga va, el Capità Harlock era un manga d'un pirata de l'espai que lluitava abord de la seva nau Arcadia contra una poderosa raça extraterrestre que s'entestava en envair la Terra: les Mazone (les dones que cremen com el paper). Als habitants de la Terra, però, els importava tot tres pepinos. I és que estan tots bastant atontats seguint esports per la TV o culebrots o passant l'estona. O sigui com ara tot i que l'acció es situa en el futur es clar, on hi ha naus i la gent viatja per l'espai. Dels pocs que els importa el que passa, que seria l'exercit de la Terra, l'únic que els preocupa es perseguir i capturar el capità Harlock.

La nau del Capità Harlock té la forma d'un galeó pirata (lo qual vaig trobar sempre bastant inversemblant però ho considerarem una llicència poètica més).

Recordo la sèrie bastant dura, amb l'humor just i necessari a càrrec d'algun tripulant de l'Arcadia peculiar. El Capità Harlock era el que podríem qualificar com a un tipus dur amb una bona cicatriu a la cara i de poques (molt poques) paraules.

Bé, doncs, amb aquestes pinzellades espero que us hauré ajudat a recordar a tots aquells que potser us va agafar en una massa tendra edat.

I tot això a que ve ara? doncs que l'altre dia vaig veure el film de l'any 2013: Space Pirate Captain Harlock. Un anime 3D CG, o sigui completament generat per ordinador que recupera al capità Harlock amb un pressupost de 30 milions de dòlars. Que voleu que us digui... L'animació està molt ben feta, s'ho han currat molt. Les naus, les batalles a l'espai, els paisatges, tot està molt bé. Tot i la primera reacció quan comences i veus als personatges d'aprop és que tens la sensació d'estar veient la intro d'algun joc de Playstation 3. No obstant això, quan t'hi acostumes val la pena. Els personatges estan ben recuperats. El capità Harlock torna a ser aquell personatge "campetxano" i proper que tots recordem (ironia). 

El guió és on tot s'esfonsa. La premissa és d'allò més enrevessada. És un fenomen que sempre observo en alguns manga. Històries que no són coherents o creïbles o tan enrevessades que no hi ha per on agafar-s'hi. Per començar fa cent anys la gent de la terra van abandonar el planeta i va colonitzar l'espai. Però llavors se'ls van acabar els recursos i van pensar, ah pos tornem a la Terra que allí segur que n'hi ha (¿?). Anem a veure,  el més lògic és que surten a l'espai a buscar més recursos per que a la Terra no n'hi ha per tothom i ara tornen a la Terra??? No té sentit.

Però seguim, varies faccions es disputen la Terra i es produeix una guerra sagnant (d'acord). Finalment arriben a un tractat de pau pel qual la Terra es considera sagrada. Una organització anomenada Gaia Sanction es dedica a vigilar que el tractat es compleixi. Entre els membres trobem un jove Harlock que vigila la Terra amb una sèrie de naus tunejades amb tecnologia d'una raça, els Nibelungs. Però en Harlock veu que la mateixa organització incompleix el tractat i permet a la èlit diplomàtica anar a la Terra. S'enrabia i els mata a tots (¿?). Llavors el declaren rebel i en una jugada mestra (¿?) decideix que alliberar la Matèria Fosca (l'energia amb la que funciona la seva nau) sobre la Terra és la millor manera de protegir-la de la humanitat. (¿?) Clar, home, el millor és carregar-se-la, així segur que ningú no hi anirà. Coses com aquestes, decisions tan incoherents, són les que em treuen fora del manga i et fiquen un interrogant gran al cap el que queda del metratge. Per que tot el que passa en el film és sustenta en la premissa inicial i si aquesta falla, tot s'afona com un castell de sorra.

Ah, i no us ho perdeu, el pla del Harlock per a solucionar tot això no és altre que fer explotar l'univers i tornar-lo a començar de zero.

En fi, que els costava poc fer un remake de la sèrie antiga. És que això no és ni una continuació, doncs l'origen del capità Harlock tampoc és el mateix. No encaixa res amb la sèrie anterior. És una reinvenció. Quina llastima, amb el que molava l'animació i les fèmines sobretot (sllurrggghh)

Guardianes de la Galaxia

Desprès de llegir per internet opinions que la posen pels núvols és difícil no anar amb el hype pujat a veure-la... i llavors venen els desenganys. No em malinterpreteu, no és un film dolent, em va agradar. El problema és que en algun moment abans de veure-la, se'm va oblidar quina era la premissa. I tal com ens la van vendre des d'un bon principi aparentava un divertimento d'estiu desenfadat i sense cap pretensió més enllà de distendre el to més "seriós" de la resta de films de l'univers Marvel. I és que és això ni més ni menys. El problema és que amb el hype comences a pensar que estàs davant d'un producte amb més pretensions. Quan llegeixes coses com que "estem davant la nova Star Wars", tot i no creure-t'ho per prudència, quelcom queda en el teu subconscient.
I llavors vas al cinema i veus que és molt divertit. Tant que no és pren seriosament a si mateix gairebé en cap moment. Hi ha molt d'humor, potser un pel massa. També hi ha molt d'humor a "The Avengers" però allí està aplicat amb el punt just, sota la batuta de Joss Whedon. En aquest cas, és com si haguessin ficat un pèl massa de sal a la sopa. I quan acabes el film penses, "quina llastima, si no estiguessin tant de catxondeo, tenia tots els elements per a ser quelcom més trascendent. No vull dir que hagi de ser com un film de Christopher Nolan per que seria un error, però tampoc cal situar-se a les antípodes. Pel que veig DC opta més per donar un to seriós i realista als seus films, en canvi a Marvel, s'ho prenen més lleugerament. Són dos aproximacions diferents al tema dels superherois i està bé que puguem veure les dues.
Tot i amb això, entenc la postura del director. És difícil fer un film que té per protagonistes personatges tant de còmic (Un mapatx?) i prendre-s'ho seriosament (tot i que, a la sèrie de Jim Henson, Farscape, en sortien uns quants i ben bé que ho van aconseguir). Crec que no van poder anticipar que el producte final els quedaria tant a un pam de la glòria. I ara que parlem de Farscape, me l'ha recordat bastant.

"Guardians of the Galaxy" és basa en un còmic de Marvel del gènere de l'space-opera, que forma part de l'univers Marvelià tot i que l'acció transcorre a l'espai, lluny de la Terra.

Recordem que la primera fase de Marvel va concloure amb la pel·lícula The Avengers, on es reunien els personatges de Marvel que havíem pogut veure per separat en les seves produccions: Hulk, Iron man, Thor, Captain America. Desprès de The Avengers començà la segona fase amb la tercera part d'Iron Man, la segona de Thor i de Captain America i ara arriba Guardianes de la Galaxia. La segona fase conclourà amb la segona part de The Avengers, l'any 2015.

Si recordem a The Avengers, l'objecte en disputa era una font d'energia anomenada Teseracte, que Loki robava. Podiem veure com Loki feia un tracte amb un obscur i poderós personatge extraterrestre anomenat Thanos. Bé doncs, "Guardianes de la Galaxia" ens apropa una mica més a aquest personatge, que segurament serà el dolent protagonista d'algun venider film de Marvel (Avengers 3 potser?). I es que Thanos vol som uns objectes font de poder anomenades les Gemes de l'Infinit. El Teseracte n'era una i l'orbe en disputa en aquest film, n'és una altra. M'agrada l'adaptació del còmic d'aquest personatge. Interpretat per Josh Brolin (el germà gran a "Los Goonies"). La trobo molt encertada.

No puc dir el mateix d'un altre personatge recurrent als còmics que també apareix és el Col·leccionista. Marvel ja ens va avançar en una d'aquestes seqüències que ens fan esperar a veure totes les lletres, crec que  desprès de Thor 2. Un personatge curiós, interpretat per Benicio del Toro, que es dedica a replegar espècies de tota la galàxia per afegir-les a la seva magnífica col·lecció. Em sembla que és una mala adaptació del còmic. Res a veure ni físicament ni de caràcter. Compareu vosaltres mateixos:

 





Bé, esteu avisats. Deixeu-vos portar per la música dels 80, les lluites a l'espai i el catxondeo i us ho passareu molt be!

Nuff Said!

Steelheart (Reckoners 1) de Brandon Anderson

Brandon Anderson és un escriptor de fantasia de nova fornada d'allò més prolífic. Amb poc temps he vist omplir les estanteries de les llibreries del gènere amb un munt de títols seus. La seva especialitat són les trilogies de Fantasia. Diuen que és un cop d'aire fresc en el gènere que necessitava de fa temps. Sortir de l'arquetip del camí de l'heroi en el qual la fantasia porta molts anys enclaustrat era quelcom que el gènere necessitava. També diuen que la fantasia és troba en alça ara que la Ciència Ficció perd empenta (d'això m'agradaria parlar-ne, però com diu aquell, això serà una altra història explicada en una altra ocasió). 

El cas és que el primer que he llegit de Brandon Anderson ha estat la primera part de la trilogia Reckoners: Steelheart. La premissa és la següent: Un bon dia, un cometa apareix al cel de la Terra. L'anomenen Calamity. Sembla que degut a la seva aparició, alguna gent comença a desenvolupar poders especials, i es converteixen en el que podríem qualificar de totes totes com a super-herois. El problema és que no n'hi ha ni un que tingui bones intencions. A diferència d'altres universos tipus Marvel o DC, on sempre trobem la contrapartida superheròica, aquí això no passa. No se sap si, la transformació n'és la causa o és la pròpia natura de l'home la que fa que es corrompin sempre. El cas és que els èpics (així és com els anomenen) no tenen rival. En aquestes circumstàncies, només un grup de resistents anomenats els Reckonen són els que lluiten com poden contra l'estructura de poder que han forjat els èpics sota la seva influència. D'altra banda, els èpics tenen un punt feble que anul·la els seus poders i que intenten mantenir en secret per raons obvies. Evidentment els èpics lluiten entre ells pel control del món. Entre aquests ens trobem a un dels més poderosos, Steelheart, que sembla ser completament invulnerable i s'ha fet el rei de la ciutat de Nova Chicago. El nostre protagonista però, és l'únic testimoni viu que queda del punt feble d'Steelheart i ha dedicat tota la seva vida a dissenyar un pla per a venjar la mort del seu pare a mans de l'èpic. Ha arribat l'hora de la veritat.

Aquest és el punt de partida de la novel·la. L'estil és senzill, dinàmic i fresc. Es llegeix molt ràpid i es digereix amb facilitat. He tardat menys d'una setmana en llegir-lo i això que a mi em costa, ja que acostumo a llegir a darrera hora del dia, abans d'adormir-me i si la lectura és espessa no aguanto pas gaire. No ha estat aquest el cas. Tens la sensació de que està pensat per a passar-ho fàcilment a guió d'una superproducció de Hollywood,  plena d'acció i efectes especials.

Quin és el problema? Realment no n'hi ha cap, tot depèn de les expectatives. Si el que vols és una novel·la lleugereta per desengrassar amb una mica de misteri, girs inesperats, superpoders i acció, aquesta és la teva. Ara bé, jo m'esperava quelcom amb més fons. No sé, potser és que em faig gran, però m'ha semblat tot plegat massa planer, unidimensional, sense xixa, ni fons. What you get is what you see.

El mapa del cielo

Fa un temps en aquest mateix blog vaig comentar "El mapa del tiempo" de Felix J. Palma. Una novel·la ambientada en l'època Victoriana que tenia els viatges en el temps com a tema i en el que apareixia el propi escriptor H.G. Wells. Doncs, era la primera part d'una trilogia. La segona part "El mapa del cielo" segueix el mateix estil. Aquest cop però, el protagonista de la novel·la és el propi H. G. Wells i el tema és la seva altra gran obra de ciència ficció, "La guerra dels mons". La novel·la és tot un homenatge a aquest títol, però no només a aquest. La primera part del llibre és clarament un altre homenatge a "The Thing", el film de John Carpenter.

Un explorador organitza una expedició a l'Àrtic per a confirmar la teoria de moda de la terra osca. Una referència clara a la novel·la de Juli Verne, "Viatge al centre de la terra". Malauradament, el destí de l'expedició a l'Àrtic seguirà un rumb completament diferent quan veuen com s'estavella un platet volador.

Un temps desprès d'aquests esdeveniments, H. G. Wells es cita amb un escriptor que ha gosat escriure una segona part de la seva gran obra "La guerra dels mons". L'escriptor el durà a ensenyar-li quelcom que canviarà el destí de la humanitat.

L'altre personatge de "El mapa del tiempo" que té un gran paper en aquesta part és l'ex-propietari de "Viajes temporales Murray" que surt de l'anonimat per caure perdudament enamorat d'una noia molt especial i somiadora i molt difícil de seduir. 

La prudència no em permet explicar més coses per no estripar-vos el llibre més del que sigui l'estrictament necessari. Si heu llegit el primer llibre i us ha agradat, aquest no us decebrà. Felix J. Palma té molta imaginació i composa una trama molt ben construïda i molt elaborada que no deixa res a l'atzar.
Estic desitjant que presenti la tercera part de la trilogia, a l'octubre: "El mapa del Caos".