Green Lantern

Desprès de les crítiques negatives que ha rebut aquest film, em disposava a anar al cine amb les espectatives bastant baixes. I la veritat, només vaig trobar-hi un problema. L'amenaça que es planteja al film és tan enorme. Sembla impossible o molt difícil guanyar-la des d'un bon principi. Imagineu per un moment, que, per exemple, a "El Señor de los Anillos" al final de 'La comunidad del anillo", una aguila agafi l'anell de poder del Frodo i se l'emporti a Mordor, la llenci al foc i s'acabi el film. Doncs això seria un símil del que passa aquí. 

La solució no està a l'alçada de l'amenaça i menys desprès de veure durant tot el film com van fracasant els diferents intents de solventar el problema. I és que, un novato, va i pam. Un altre símil, imagineu el final de "Star Wars". D'acord, el Luke també era un novatillo direu. Però el final, se'l treballen. Hi ha un procés durant el qual va creixent la tensió poc a poc. L'atac a l'Estrella de la Mort. Es cuina a foc lent, fins que, arriba el moment del climax. Per mi que és aquest el problema de Green Lantern. Imagineu que de la base rebel només despegués el bò del Luke i en un no res, tot i trobar-se alguna oposició pel camí, es carregués la base imperial. Jo crec que faltaria quelcom.

Quan és trenca la barrera entre ficció i realitat

Fa temps que segueixo la sèrie de TV Castle. Va d'un escriptor de novel·la negra, Richard Castle, que segueix a una policia de veritat per inspirar-se. Poc a poc, van formant una parella ben avinguda i a cada episodi resolen un cas d'assassinat (tan ben avinguda que estem davant el típic plantejament de tensió sexual no resolta entre ells dos). 

Ella serveix d'inspiració per al seu personatge de ficció, Nikki Heat, del qual ha escrit dues novel·les:   "Heat Wave" o "Ola de Calor" en castellà i a la 2a temporada "Naked Heat", (un joc de pronunciació amb Nikki Heat) o "Calor Desnudo"

Doncs ara resulta que, a la realitat, han sortit a la venda ambdues novel·les de Castle, i clar, me les havia de comprar. I ja tinc "Calor Desnudo"! I es molt curiós perquè a la tapa i a dins, en tot moment figura com a autor del llibre en Richard Castle, (un personatge de ficció). La única pista és el comentari a la tapa "Basada en la serie de televisión" que es podrien haver estalviat.

Només l'he fullejat una mica però pel que veig sembla seguir l'argument i els personatges als que fan esment a la sèrie, incluint, el personatge alterego de l'autor Rook. I a la contraportada hi ha comentaris d'autors de veritat, com el malauradament desaparegut recentment, Stephen J. Cannell, escriptor i guionista real, de sèries de tota la vida com "El equipo A" o "El gran héroe americano" i un munt de sèries que hem vist des de que erem petits, que també feia alguns cameos a la sèrie.

Em pregunto qui haurà escrit realment el llibre. I si li deu fer gràcia això de no que no aparegui el seu nom per enlloc. Ja investigaré...

L'actor protagonista de Castle (Nathan Fillion), el recordareu els aficionats a la scifi pel seu paper com a protagonista a la, també malauradament desapareguda, sèrie  Firefly, de Joss Whedon i posterior film "Serenity", a la que, també fan algun "guinyo" a Castle.

Harry Potter (i aquest conte s'ha acabat)

Sens dubte, aquesta dècada serà recordada a nivell del fantàstic cinematogràfic per dos esdeveniments, la trilogia del Senyor dels Anells i la dècada de Harry Potter. Finalment, hem arribat al final. Sempre em passa en aquests tipus d’històries, que s’infla tant el globus que quan peta tinc una sensació de final prematur, de que no pot ser que s’hagi acabat ja. Crec que és degut a la temporalitat de la història que està desequilibrada. No pot ser que duri el mateix una història de les del mig, diguem de menys importància, que el desenllaç de tota la saga. No pot ser que d’un plumall, es ventilin tot un futur de possibles aventures. També contribueix a la sensació el fet de que l’enfrontament entre HP i Lord Voldemort (Qui l’ha fet Lord?) sembla que hauria de durar tota la vida, que en Harry ha de créixer, fer-se adult i que en Voldemort ha de romandre en les ombres més temps i anar augmentant el seu poder poc a poc. Però desprès de veure com han evolucionat en les darreres parts ambdós personatges està clar que es precipitaven els esdeveniments.  És que la J. Rowling n’estava fart del personatge i ha matat la història abans d’hora? A que s’han degut aquestes presses? Potser tenia pressa per que els actors s’estaven sortint del seu radi d’acció, que era l’adolescència? Hi havien uns quants rosacruxos perduts pel mon, cadascú podia donar de si, una aventura nova. Però be, d’altra banda me n’alegro d’haver pogut veure el final de la història.

Dijous passat vaig poder assistir a la “premiere” de la 2a part de “Harry Potter y las reliquias de la muerte” i per a situar-me en la història, el cinema va organitzar una projecció especial en la qual podíem veure ambdues parts seguides (mitja hora per estirar les cames entre mig). La primera part, se’m va fer bastant pesada, degut a que, és bastant lenta i a que ja l’havia vist. Quan la vaig veure per primer cop em va agradar bastant (ja ho vaig comentar en aquest post), però ara se’m va fer pesada. La segona part, em va passar com un sospir, quan me’n vaig adonar ja havia acabat. I és que és molt distreta, passen moltes coses i molt ràpid. Això si, era en 3D. 

I aquí faig un punt i apart sobre el tema del 3D. L’altre dia, desprès de veure Transformers 3 en 3D, em van venir ganes de comprar-me una TV amb aquesta tecnologia. Doncs bé, desprès de veure HP se’m van treure de seguida. I és que l’experiència va ser fatal. Tot i això em van quedar dubtes raonables sobre quin va ser el problema. En escenes clares el 3D funcionava molt bé, però en escenes fosques no es veia bé, inclús em venia maldecap. El problema, és que gairebé tot el film és fosc. Si portes ulleres graduades, com és el meu cas, les ulleres 3D queden una mica separades dels ulls, doncs hi ha entremig les ulleres normals. Això fa que els reflexes de l’entorn provocats per llums o leds procedents del darrera és reflecteixen a l’interior de les ulleres 3D i al tenir poc contrast amb la pantalla els veus. Has de forçar la vista per a poder apreciar la imatge bé. Això no passava a Transformers 3, doncs tot el film era molt clar. No sé si aquesta és la causa o realment el 3D no s’apreciava gaire perquè no estava ben fet. Em fa dubtar que, en alguna escena clara del final, el 3D s’apreciava perfectament.

Un altre punt i apart mereix el públic de la projecció, la major part pre-adolescent. Amb quina emoció vivien l’esdeveniment! Rient totes les gràcies, i lo que no eren gràcies, en un riure de nervis continguts. Plorant a llàgrima viva quan es produïa alguna mort. Han viscut la seva infantessa amb Harry Potter i ara s’acaba amb l’adolescència. Acabo com vaig començar fa anys amb el seguiment de HP. M’hauria agradat tenir aquests llibres quan era petit. Tot i això sempre ens queda alguna cosa de nens, no?

Llarga vida a Harry Potter!!!!!!

Transformers 3

L'altre dia em vaig treure la mandra de sobre (ja era hora) i em vaig conscienciar per a anar a veure Transformers 3. I amb això de conscienciar-me vull dir que vaig baixar molt el llistó de les expectatives. Simplement anava amb l'únic propòsit de evadir-me i submergir-me en l'espectacle visual sense més pretensions. Així és com s'ha d'anar a veure aquests tipus de cinema, si no de segur que en sortiràs decebut.

Dit això per avançada, a fe de deu que ho vaig aconseguir. El film és tot un espectacle, a tots els nivells i el recomano en 3D. He vist pocs films en 3D, doncs, desprès d'Avatar, les experiències en aquest terreny han estat decebedores, però aquesta vaig llegir que valia la pena. I és cert, en gairebé totes les seqüències del film és deixa veure l'efecte 3D. L’equip de 3D és el mateix que el de Avatar i això es nota. Em van venir, per rimer cop, ganes de comprar una TV 3D.  

En quant a l’argument, em va semblar més dramàtic que el de les altres parts, però tampoc massa més. Simplement crec que tenia menys percentatge de comèdia i més acció.  Em va agradar molt el principi, on intenten justificar l’arribada de l’home a la lluna amb el descobriment d’una nau dels autobots estimbada a la cara fosca. 

Barrejen amb habilitat imatges reals de la carrera espacial i dels presidents dels USA, Kennedy i Nixon amb imatges de la pel·lícula. Inclòs fa un cameo l’autèntic Buzz Aldrin, quan li ensenyen la base dels Autobots, ja que representa que ell va ser enviat a la lluna a investigar la nau estimbada. Desprès, l’operació a Txernobil, espectacular. Realment sembla que estiguin allí. Argumentant que l’accident a la planta nuclear va ser causat per un experiment que feien amb tecnologia Autobot. I les escenes de lluita d’Autobots contra els Decepticon es succeeixen in crescendo en espectacularitat.  I per a concloure, la traca final, un succedani de guerra dels mons a la ciutat de Chicago que no te res a envejar a alguns dels darrers films d’aquest caire com ‘Battle: los Angeles’ o ‘Skyline’.

Val a dir que jo no soc un fan de Transformers. Sempre he trobat bastant agafat pels pèls una raça de robots que es pugui transformar en cotxes i camions. Potser per fer-ne una joguina és ideal, fer-ne un còmic pot colar pels pèls, però fer-ne un film ja era massa. No perquè no estiguin ben fets. És molt difícil dotar d’un aspecte més real als robots del que tenen en aquest film. No crec que es pugui actualment. De tots els films que he vist trobo que són els millors, transformacions incloses. Però la velocitat amb la que és mouen, els canvis de mida i de volum en les transformacions, no són compatibles amb el que els envolta, i els situen en la franja dels dibuixos animats barrejats amb la realitat, com al film de Roger Rabbit.

En definitiva, tot un espectacle per a la vista, no m’arrepenteixo de haver-la gaudit i sobretot en 3D.

Queden 8 anys per a Blade Runner

En aquest blog es pot veure un video amb les localitzacions de Blade Runner a 10 anys (el video és del 2009) de l'any del film de culte de Ridley Scott.
On the set Blade Runner


- Posted using BlogPress from my iPad

Doctor Who

Quan vaig començar a veure aquesta sèrie no m'acabava de convencer. Tenia els meus dubtes. I és que hi trobava a faltar certa coherència. Serietat. Plausabilitat. Que sigui ciència ficció o fantasia no vol dir que es pugui fer tot el que es vulgui. Calen unes regles, el definir unes lleis de l'univers que s'han de seguir almenys la major part de les vegades. A banda d'això, tot l'univers del doctor Who és clarament improvisat, desconnectat entre si, dispers.  Si, ja se que abarca tot el temps i tot l'espai i això li dona molt de joc, però, el problema és que la tecnologia que manega el benvolgut doctor sembla ser compatible amb tot el que és mou i velluga. Amb el seu destornillador sònic o  "vareta màgica" es capaç d'obrir-ho tot, des d'un simple mecanisme basat en la física a un complicat pany d'una tecnologia ultra-avançada. I  que me'n dieu del quadre de comandament  de la Tardis, hauria de ser anacrònic i atemporal, en canvi, està plagat d'artilugis terraquis i alguns extremadament antics (algú es creu que un obridor d'ampolles de vi és un aparell alienígena?). 

Doncs, bé, aquest atreviment, aquest caos, primer xoca, però un cop t'acostumes, llavors te n'adones que el que realment importa és la història. I aquest és el seu punt fort. I és que cada episodi és una història diferent. Entretingudíssima. Com una pel·lícula diferent condensada en cada episodi (de vegades doble), amb algun petit fil o arc que li dona certa continuitat entre els episodis. Però les històries, cadascuna amb nous personatges i situacions, resulten molt entretingudes i variades.

Ni tan sols el doctor és sempre interpretat pel mateix actor. Cada cert temps, amb l'excusa de que el cos físic del doctor pateix una "renovació" canvien l'actor. Seria com en el cas del James Bond. És una sèrie que ha arrelat molt fortament en la cultura britànica. Quan canvien d'actor deuen fer com amb el James Bond. Qui serà l'escollit per interpretar el nou doctor? I és seu acompanyant? El doctor no viatja sol, almenys en aquestes noves etapes. Han tingut l'encert d'"adosar-hi" una noia (si als films de James Bond és una noia Bond, aquí en podriem dir una noia Who?) que li fa de genial contrapartida. Però no us penseu que son noies "florero", no. Son noies amb caràcter, amb forta personalitat. Aventureres que volen viatjar i viure aventures al costat del doctor. Del que potser acaben enamorades, o potser no. Depen. El doctor hi manté amb elles una relació força ambígua. Diguem que no es vol comprometre.
Tan important són els actors com els guionistes que deixen la seva petjada a la sèrie, tant a la vella (Terry Nation,,..) com a la vella, per exemple, Steven Moffat, renombrat guionista anglès, també autor de la nova versió de Sherlock Holmes. Els episodis de Dr. Who han obtingut nombrosos premis tan del món de la ciència ficció (premis HUGO) com BAFTA.

Dr. Who és la sèrie de ciència ficció més duradera de totes. Va començar als anys 60 del passat segle XX. Va arribar fins als 80 on va "morir". Al 2005 la van ressucitar aprofitant l'impuls dels nous efectes especials fets per ordinador. La sèrie ha tingut tan èxit que ja van per la 6a. temporada i porten dos spin-offs. Torchwood (si us fixeu un joc de paraules amb Doctor Who) i The Sarah James Adventures. 


Podria estar omplint tota una enciclopèdia sobre Dr. Who però per això ja hi ha la Wikipedia i altres webs dedicades exclusivament a aquesta "degana" sèrie de ciència ficció. Només pretenia donar una pinzellada del que és per a qui no ho hagi provat mai. Si li doneu una oportunitat us agradarà.

Battle: L. A. (a.k.a. Invasión a la tierra)

Nosaltres tenim un mot per a descriure aquests tipus de films: "americanada". Tot aquell film que fa ostentació i promou el patriotisme americà fins a límits insuportables fins i tot per a gent dels països aliats dels U.S.A. com som nosaltres. I aquest ho és. Bàsicament, és un film amb l'únic propòsit de fer propaganda sobre lo bons, genials, fantàstics, valents que són els marines d'infanteria (i una petita representació de l'aire).

Un altre aspecte a destacar és que és un film que sembla un videojoc (concretament  en seria un de PS3 shot'em'up en primera persona) doncs seguim en tot moment l'evolució d'un grup de marines quasi com si la càmera fos un marine més. Per tal d'aconseguir realisme, es produeixen moviments amb la càmera excessivament ràpids i violents que contribueixen a la confusió (o al mareig) i que sembla que el càmera tingui Parkinson (no m'agraden, jo soc de la vella escola, que hi farem). Aquest seria el punt fort del film, el realisme en què ens movem. L'altre punt fort és que et manté en tensió en tot moment. És un film de guerra, i com a tal, propagandístic. Però la guerra és contra E.T. direu. Francament no importa gaire, podrien ser ET, Iraquís, rusos, o qui sigui, l'important és que '"Retirada?? y un cuerno!!!"