Transformers 3

L'altre dia em vaig treure la mandra de sobre (ja era hora) i em vaig conscienciar per a anar a veure Transformers 3. I amb això de conscienciar-me vull dir que vaig baixar molt el llistó de les expectatives. Simplement anava amb l'únic propòsit de evadir-me i submergir-me en l'espectacle visual sense més pretensions. Així és com s'ha d'anar a veure aquests tipus de cinema, si no de segur que en sortiràs decebut.

Dit això per avançada, a fe de deu que ho vaig aconseguir. El film és tot un espectacle, a tots els nivells i el recomano en 3D. He vist pocs films en 3D, doncs, desprès d'Avatar, les experiències en aquest terreny han estat decebedores, però aquesta vaig llegir que valia la pena. I és cert, en gairebé totes les seqüències del film és deixa veure l'efecte 3D. L’equip de 3D és el mateix que el de Avatar i això es nota. Em van venir, per rimer cop, ganes de comprar una TV 3D.  

En quant a l’argument, em va semblar més dramàtic que el de les altres parts, però tampoc massa més. Simplement crec que tenia menys percentatge de comèdia i més acció.  Em va agradar molt el principi, on intenten justificar l’arribada de l’home a la lluna amb el descobriment d’una nau dels autobots estimbada a la cara fosca. 

Barrejen amb habilitat imatges reals de la carrera espacial i dels presidents dels USA, Kennedy i Nixon amb imatges de la pel·lícula. Inclòs fa un cameo l’autèntic Buzz Aldrin, quan li ensenyen la base dels Autobots, ja que representa que ell va ser enviat a la lluna a investigar la nau estimbada. Desprès, l’operació a Txernobil, espectacular. Realment sembla que estiguin allí. Argumentant que l’accident a la planta nuclear va ser causat per un experiment que feien amb tecnologia Autobot. I les escenes de lluita d’Autobots contra els Decepticon es succeeixen in crescendo en espectacularitat.  I per a concloure, la traca final, un succedani de guerra dels mons a la ciutat de Chicago que no te res a envejar a alguns dels darrers films d’aquest caire com ‘Battle: los Angeles’ o ‘Skyline’.

Val a dir que jo no soc un fan de Transformers. Sempre he trobat bastant agafat pels pèls una raça de robots que es pugui transformar en cotxes i camions. Potser per fer-ne una joguina és ideal, fer-ne un còmic pot colar pels pèls, però fer-ne un film ja era massa. No perquè no estiguin ben fets. És molt difícil dotar d’un aspecte més real als robots del que tenen en aquest film. No crec que es pugui actualment. De tots els films que he vist trobo que són els millors, transformacions incloses. Però la velocitat amb la que és mouen, els canvis de mida i de volum en les transformacions, no són compatibles amb el que els envolta, i els situen en la franja dels dibuixos animats barrejats amb la realitat, com al film de Roger Rabbit.

En definitiva, tot un espectacle per a la vista, no m’arrepenteixo de haver-la gaudit i sobretot en 3D.

Queden 8 anys per a Blade Runner

En aquest blog es pot veure un video amb les localitzacions de Blade Runner a 10 anys (el video és del 2009) de l'any del film de culte de Ridley Scott.
On the set Blade Runner


- Posted using BlogPress from my iPad

Doctor Who

Quan vaig començar a veure aquesta sèrie no m'acabava de convencer. Tenia els meus dubtes. I és que hi trobava a faltar certa coherència. Serietat. Plausabilitat. Que sigui ciència ficció o fantasia no vol dir que es pugui fer tot el que es vulgui. Calen unes regles, el definir unes lleis de l'univers que s'han de seguir almenys la major part de les vegades. A banda d'això, tot l'univers del doctor Who és clarament improvisat, desconnectat entre si, dispers.  Si, ja se que abarca tot el temps i tot l'espai i això li dona molt de joc, però, el problema és que la tecnologia que manega el benvolgut doctor sembla ser compatible amb tot el que és mou i velluga. Amb el seu destornillador sònic o  "vareta màgica" es capaç d'obrir-ho tot, des d'un simple mecanisme basat en la física a un complicat pany d'una tecnologia ultra-avançada. I  que me'n dieu del quadre de comandament  de la Tardis, hauria de ser anacrònic i atemporal, en canvi, està plagat d'artilugis terraquis i alguns extremadament antics (algú es creu que un obridor d'ampolles de vi és un aparell alienígena?). 

Doncs, bé, aquest atreviment, aquest caos, primer xoca, però un cop t'acostumes, llavors te n'adones que el que realment importa és la història. I aquest és el seu punt fort. I és que cada episodi és una història diferent. Entretingudíssima. Com una pel·lícula diferent condensada en cada episodi (de vegades doble), amb algun petit fil o arc que li dona certa continuitat entre els episodis. Però les històries, cadascuna amb nous personatges i situacions, resulten molt entretingudes i variades.

Ni tan sols el doctor és sempre interpretat pel mateix actor. Cada cert temps, amb l'excusa de que el cos físic del doctor pateix una "renovació" canvien l'actor. Seria com en el cas del James Bond. És una sèrie que ha arrelat molt fortament en la cultura britànica. Quan canvien d'actor deuen fer com amb el James Bond. Qui serà l'escollit per interpretar el nou doctor? I és seu acompanyant? El doctor no viatja sol, almenys en aquestes noves etapes. Han tingut l'encert d'"adosar-hi" una noia (si als films de James Bond és una noia Bond, aquí en podriem dir una noia Who?) que li fa de genial contrapartida. Però no us penseu que son noies "florero", no. Son noies amb caràcter, amb forta personalitat. Aventureres que volen viatjar i viure aventures al costat del doctor. Del que potser acaben enamorades, o potser no. Depen. El doctor hi manté amb elles una relació força ambígua. Diguem que no es vol comprometre.
Tan important són els actors com els guionistes que deixen la seva petjada a la sèrie, tant a la vella (Terry Nation,,..) com a la vella, per exemple, Steven Moffat, renombrat guionista anglès, també autor de la nova versió de Sherlock Holmes. Els episodis de Dr. Who han obtingut nombrosos premis tan del món de la ciència ficció (premis HUGO) com BAFTA.

Dr. Who és la sèrie de ciència ficció més duradera de totes. Va començar als anys 60 del passat segle XX. Va arribar fins als 80 on va "morir". Al 2005 la van ressucitar aprofitant l'impuls dels nous efectes especials fets per ordinador. La sèrie ha tingut tan èxit que ja van per la 6a. temporada i porten dos spin-offs. Torchwood (si us fixeu un joc de paraules amb Doctor Who) i The Sarah James Adventures. 


Podria estar omplint tota una enciclopèdia sobre Dr. Who però per això ja hi ha la Wikipedia i altres webs dedicades exclusivament a aquesta "degana" sèrie de ciència ficció. Només pretenia donar una pinzellada del que és per a qui no ho hagi provat mai. Si li doneu una oportunitat us agradarà.

Battle: L. A. (a.k.a. Invasión a la tierra)

Nosaltres tenim un mot per a descriure aquests tipus de films: "americanada". Tot aquell film que fa ostentació i promou el patriotisme americà fins a límits insuportables fins i tot per a gent dels països aliats dels U.S.A. com som nosaltres. I aquest ho és. Bàsicament, és un film amb l'únic propòsit de fer propaganda sobre lo bons, genials, fantàstics, valents que són els marines d'infanteria (i una petita representació de l'aire).

Un altre aspecte a destacar és que és un film que sembla un videojoc (concretament  en seria un de PS3 shot'em'up en primera persona) doncs seguim en tot moment l'evolució d'un grup de marines quasi com si la càmera fos un marine més. Per tal d'aconseguir realisme, es produeixen moviments amb la càmera excessivament ràpids i violents que contribueixen a la confusió (o al mareig) i que sembla que el càmera tingui Parkinson (no m'agraden, jo soc de la vella escola, que hi farem). Aquest seria el punt fort del film, el realisme en què ens movem. L'altre punt fort és que et manté en tensió en tot moment. És un film de guerra, i com a tal, propagandístic. Però la guerra és contra E.T. direu. Francament no importa gaire, podrien ser ET, Iraquís, rusos, o qui sigui, l'important és que '"Retirada?? y un cuerno!!!"

Godzilla ataca el Japó

Més o menys, això és el que ha passat. Si ajuntem tots els elements de l'actual desastre al Japó surt una paraula: Godzilla. Un monstre radioactiu que surt del mar i destrueix tot el que es troba pel mig al seu pas.
Japó sembla que s'ha estat mentalitzant per a un tipus de desastre com el que està sofrint, des de fa molts anys, en la seva cultura mediàtica. Desprès de lo de Hiroshima i Nagasaki i dels freqüents terratrèmols no m'extranya. 

Ja l'any 1954, va sorgir Godzilla, diuen, com una metàfora de la por de la població del Japó al bombardeig atòmic. Godzilla té un origen radiactiu, essent un exemplar de godzillasaurus que és alterat per unes proves atòmiques. Godzilla exhala un potent alé atòmic, i emet pulsacions atòmiques contra els seus enemics. Més tard Godzilla perdria aquesta imatge d'icona de la bomba atòmica i es convertiria en un antiheroi que defensaria al Japó dels seus enemics. Les lluites de Godzilla amb altres monstres acabaven tenint conseqüències desastroses en les ciutats japoneses. Son nombrosos els films que protagonitzà Godzilla fins arribar a l'adaptació americana que tergiversa completament l'esperit de Godzilla.

Altres referents en la cultura mediàtica japonesa els trobem evidentment en el Manga. Qui no recorda, per exemple, Mazinger Z. Els cops que els enemics de Mazinger Z, els 'mostres mecànics' del doctor Hell (Infierno) que venien del mar, des de la fortalesa submarina Salude, arrasaven ciutats senceres, fins arribar a l'institut d'investigacions fotoatòmiques. Les imatges, tremendament impactants, que estem veient aquests dies als telenoticies, ja les hem vist des de petits als dibuixos dels anys 70/80, la diferència és que ara són reals!!!!. Premonició? Potser no era tan dificil preveure que algun dia passaria quelcom així?

El manga de ciència ficció sempre ha festejat amb el problema nuclear, la destrucció del Japó i la ecologia, segurament per culpa del seu passat atòmic, Malauradament, a partir d'ara, serà pel seu present i el seu futur immediat. De vegades i per desgracia, la realitat supera la ficció, i de quina manera. Doncs la ciència ficció sovint és un avís, una  forma d'expressió de les nostres pors sobre que pot esdevenir.

La Luna es una cruel amante

Quan vaig començar a llegir aquest llibre, vaig pensar, innocent de mi, que era una novel·la desfasada, a la que no li havia sentat gens de bé el pas del temps. Però d'això ja fa més d'un mes i en aquest temps la realitat més pròxima que podem veure a les noticies sobre les revoltes als països del nord d'África, l'ha posat d'actualitat en certa manera (bé, ho dic amb la boca petita).
La novel·la ens explica com una futura hipotètica colònia a la Lluna es revolta contra la Terra. Ens explica amb tot detall, com el protagonista i els seus aliats van 'cuinant' tot el procés de preparació i execució de la revolució . Els revolucionaris compten amb el suport d'una computadora super-poderosa i molt propera a la intel·ligencia humana. Bé, ja se que no es ben bé el mateix i que m'ho he fet venir bé, però no em negareu que Facebook i les noves tecnologies d'Internet, no han tingut gran part de protagonisme en les revolucions a les que estem assistint avui en dia.
No obstant, els paral·lelismes acaben aquí. La novel·la del Robert A. Heinlein (que va guanyar un premi Hugo) és del llunyà 1967 i això es nota. Està impregnada d'un aroma naïf de quan s'imaginaven ordinadors amb personalitat humana però amb mecanismes de programació (cinta perforada) de l'època (tot i que en cap moment s'esmenta). Admeto que se m'ha fet pesada, m'ha costat Deu i ajuda acabar-la. Bona culpa és deguda (excuses suposo) a que sortia d'una altra novel·la d'un estil i un argument molt semblant. 'Paz interminable'. Una altra revolució narrada en termes molt similars pel protagonista. Degut al feixuc desenvolupament de la revolució li costa molt d'animar l'argument. Bona part del llibre la computadora inhibeix qualsevol sensació d'incertesa i perill i per tant emoció, doncs és tan poderosa i ho fa tot tan be (quina poca previsió de futur, com es nota que encara no existia Windows) que no hi ha cap resquici a la possibilitat del fracàs.

En definitiva, tot un clàssic al que li ha perjudicat el pas del temps.

The social network

M'ha agradat molt el film del David Fincher (Seven, The figth club, etc...).

Per a qui no ho sàpiga encara, (no és cap novetat de la cartellera, se'm va escapar en el seu moment), explica la història de com es va crear Facebook.

La primera reflexió sería, sembla mentida que ja es faci un film d'una cosa que ha nascut fa quatre dies com aquell qui diu. I sembla mentida que ja és dediqui un film a un fenòmen que, si, ha estat important, però que encara no s'ha assolit una perspectiva històrica tal, com per a veure realment quina serà la seva trascendència en la història de la humanitat. També faran un film sobre el Twitter?
No obstant això, si indaguem una mica més endins i no ens quedem en la aparença del títol, ens trobem amb un film que fa una gran radiografia de la societat en la que estem vivint aquest segle XXI. Una societat en la que és premía qui te èxit per sobre d'altres consideracions morals. En la que impera el que la fi justifica els mitjans. En Mark Suckerberg aconsegueix tot allò que vol, però sacrificant tots els seus amics pel camí. Amics que almenys volen treure part del pastís. És significatiu, que l'únic personatge que és manté íntegre i no vol participar en el joc, la seva ex, sigui l'únic personatge inventat del film. Una reflexió també sobre l'aillament de la gent que resulta paradoxal respecte a l'increment de les comunicacions.
A banda doncs de totes aquestes propietats de l'argument, el film tècnicament resulta brillant. Té uns diàlegs brillants, intel·ligents. És un film que es desenvolupa a una velocitat com la del cervell del protagonista, Mark Suckerberg, el creador de Facebook. Un friki al que sembla que li hagin fet un overclocking al cervell (o sigui que pensa extremadament ràpid). Segueix una mica la linea del Sheldon de 'The big bang theory' però sense la vessant còmica. Molt bona la interpretació dels actors. No m'extranya que el film tingui varies nominacions als Oscars.
D'altra banda és un film d'aquells plens de curiositats, sobretot pel fet de que els protagonistes son gent real i propera en el temps. Hi ha un moment en el qual esmenten que, per la Universitat de Harvard hi han passat premis Nobel,... i una estrella de cine. I ens deixen amb el dubte de qui era. Doncs be, era la Natalie Portman, que va estudiar allí la mateixa època.