Enciclopèdia Fantaciencia

30 anys!!! Si, és diu aviat. Han hagut de passar 30 anys per a poder per fi aconseguir la Enciclopedia Fantaciencia. I direu, que és això?. Doncs la història és remonta a l'any 1980, exactament fa 30 anys. Però millor que comenci pel principi:

Capítol 1: De com vaig arribar a odiar el Petete i el seu "libro gordo".

Jo tenia 8 anyets i feia 3er. de l'antic EGB. En aquells temps estaven molt de moda les enciclopèdies a base de fascicles col·leccionables que anaven sortint regularment al quiosc. A mi em feien gràcia aquestes col·leccions i vet aquí que en aquells temps d'innocència també estava molt de moda un personatge televisiu. El Petete i el seu famós "Libro Gordo" (el títol del programa era 'El libro gordo de Petete' i a partir d'ara per a abreviar serà el LGPTT). Era una mena de pollet que ens encantava als nens i al mateix temps ens explicava ciència i cultura amb el seu libro gordo i la seva cantinela : "El libro gordo te ensenya, el libro gordo entretiene y yo te digo contento, hasta la semana que viene". Tal va ser l'èxit del personatge que van publicar el famós 'libro gordo' en forma de fascicles col·leccionables, en una megalítica col·lecció formada per 6 tomos grandiosos de llampants colors: blau, groc, verd, magenta, rosa i taronja Recordo que amb el primer fascicle regalaven una làmina per a que els teus amics t'hi escriguessin una dedicatòria o felicitació pel teu anniversari i que em van signar els meus companys de classe. No se on deu parar però em faria gràcia trobar-la... Be, la qüestió és que vaig començar la col·lecció del LGPTT. Suposo que el que va convencer als meus pares va ser l'enfoc cultural del tema, doncs explicava coses de ciència, descobriments, història, etc,... i amb això va colar, doncs em principi cobria perfectament la coartada de que em podia servir per al cole.
Vet aquí que quan ja portava alguns fascicles, va aparèixer al quiosc una nova enciclopèdia col·leccionable: Fantaciencia, Enciclopedia de la Fantasia, Ciència y Futuro. Vaig poder aconseguir el primer fascicle i vaig al·lucinar. Era el que sempre havia volgut. La col·lecció perfecta de ciència ficció. Quines ilustracions de naus, de mons nous, de l'espai! Un poster cada setmana! Però era impossible fer-la. M'estava fent el LGPTT dels trons. No podia deixar a mitges la col·lecció. Els meus pares no ho haguessin permés, a banda que demostrava una manca de constància i de compromís per part meva i posava en tela de judici qualsevol altra demanda de col·lecció futura. I a més, era inargumentable, no es sostenia per cap lloc. Deixar una col·lecció educativa per una altra que no era gens útil (des del punt de vista dels meus pares i de la meva educació clar). Que podia aportar una enciclopedia basada en fantasies? en coses que no existeixen?. I no oblidem el preu. No era barata precisament per l'època. Cada fascicle costava 110 pesetes. Era cara. Així que vaig haver de fer el cor fort i seguir amb el LGPTT amb tot l'odi del mon per aquest personatge que m'havia pres la gran enciclopedia desitjada.
Em vaig plantar al primer volum del LGPTT, per sort era el de color blau. He d'afegir que, alguns intents de treure-li suc, per a fer treballs de l'escola van resultar del tot infructuosos. El contingut resultava massa superficial per fer cap treball. Tocava molts temes per no en profunditzava cap. No em va servir de res i l'únic tomo que tenia, encuadernat i tot, el vaig mirar en contades ocasions.
Continuarà... (també ho faig per fascicles, com un homenatge diguessim)

Daybreakers

M'ha sorprés gratament aquest film. És d'aquells que són una mica innovadors. Que arrisquen una mica més del que és habitual darrerament presentant-nos un nou argument, un nou univers. D'aquells que per poc que innovin, en faran una segona part a la mínima que hagi recaudat un cert % de beneficis, com per exemple underworld. I si no, al temps...

El film ens situa en un futur on gairebé tothom és vampir i els éssers humans dels quals s'alimenta la gent s'estan extingint. En una gran corporació farmacèutica on munyeixen als pocs humans que queden, intenten desenvolupar sang artificial per a quan no quedi ningú de qui alimentar-se. El científic encarregat de dur a terme la investigació sembla ser l'únic que te remordiments per la seva actitut respecte la humanitat.
Tot i intentar trobar un substitutiu a la sang humana de forma científica, l'origen dels vampirs no ho és. Certament són vampirs que cremen amb el sol i exploten quan se'ls clava una estaca i son immortals. A més quan passen gana es deformen físicament transformant-se en una mena de ratpenat i perden la raó. M'hagués agradat que el vampirisme fos un virus i tingués uns símptomes més científics. Així tendiria més clarament cap a la ciència ficció. Perquè el que no m'acaba de convencer és que aquesta especulació és totalment fútil.
És un exercici que desenvolupa en imaginar que passaria si tota la societat estés formada per vampirs. Com es mouria la gent durant el dia? quins hàbits canviarien? Com s'adaptaria el mon?. A veure, quan en un film de ciència ficció és planteja un possible futur i és juga a imaginar com seria aquest futur, com ara per exemple, en 'the substitutes', és per a avisar, per a advertir. (Nois, si seguiu per aquest camí això és el que us trobareu). De que serveix esforçar-se en mostrar-nos els detalls d'un futur hipotètic que està basat en una fantasia? En el típic film de CF especulativa els canvis, tot i no ser possibles actualment, no s'allunyen tant de l'evolució tecnològica que portem, o almenys d'una plausible realitat. Aquí en canvi, és realitza una especulació futura sobre un tema completament imaginari. És com 'rizar el rizo'. Un pèl massa. Sabem que mai hi haurà vampirs perquè no existeixen, (no, veritat?) i estem especulant sobre un futur on tothom serà vampir? O m'estic fent gran o a mi em sembla que és passar-se una mica. Ara be, si això ha de servir per a fer un film que com a mínim no sigui una segona part, ni estigui 'basat en...' i sigui quelcom nou i fresc (una mica) doncs ja m'està bé. No és moment de posar-se quisquillosos. Jo la recomano.

Ironman 2

Noies esculturals, cotxes increibles, escenaris de luxe,...tot això és Ironman 2. En temps de crisi dona gust veure tal despilfarro, veure gent que viuen en l'abundància més absoluta. Però el mon de Tony Stark és així, almenys en la gran pantalla, (no se en el còmic). Costa de creure que un geni de la enginyeria sigui al mateix temps un playboy, un fatxenda, un millonari excèntric. Més aviat hauria de ser un sabi en un laboratori. Encara costa més de creure que un tocinàs com el Mickey Rourke és capaç de construir un aparell tant sofisticat en un cutxitril de Moscú, com qui monta un puzzle. També em costa de digerir la versió portable de l'armadura de Ironman. A la primera part, el montatge sofisticat per a col·locar-se l'armadura resultava bastant versemblant. Que hagi evolucionat tant fins al punt de que tota l'armadura és capaç de comprimir-se fins el tamany d'una maleta em recorda a les capsules aquelles de Bola de Drac. Que faran a la 3a part?. Em sembla que aquí s'han passat. Si passem un tupid vèl per sobre d'això, la resta em va entretenir bastant. El Robert Downey Junior segueix en la línea del primer Ironman però un pel més exagerat, però m'encanta. Sobretot quedeu-vos fins al final dels títols de crèdit per veure una escena nova. Per mi segueix sent la millor franquicia de films de superherois.

Viatgers en el temps?

Fixeu-vos en la següent fotografia. Amplieu-la i ho veureu millor.

La gent que hi veieu està assistint a l'acte de la reopertura del pont de South Fork al Canadà desprès d'una riuada, el novembre de l'any 1940. La foto està exposada al Bralorne Pioneer Museum. A la secció g) No hi veieu res especial? Fixeu-vos amb el noi amb ulleres de sol... dirieu que la seva aparença encaixa amb l'època? Les seves ulleres de sol, el seu pentinat i la seva roba son d'una altra època. Si, ja se que deveu pensar: Photoshop potser? Ara fixeu-vos en aquesta altra fotografia del mateix acte des d'una altra posició.

Veieu la fletxa. Sembla el mateix noi no? Per tant o photoshop 2 o és que realment hi era.

De fet, hi ha una explicació més senzilla. Que la moda és cíclica i torna. Que no era tan descabellat que un noi fes aquesta fila l'any 1940. Com s'apunta en aquesta web. Es possible.
Ara fixeu-vos en aquesta altra foto.

Que dirieu que és? Sembla una reproducció d'un rellotge suís. Doncs resulta que la van trobar l'any 2008 a l'interior de la tomba de Si Qing de 400 anys d'antigüitat, de la dinastia Ming a la població de Shangsi. Com a minim curiós. Més informació en aquesta web.

Em pregunto si algun viatger del temps quedara retratat en alguna dels milers i milions de fotografies digitals i videos que fem avui en dia. Malauradament, no crec que el puguem distingir pel seu aspecte doncs la moda s'ha tornat tan globalitzada i tan variopinta que cap aspecte desentona., però podria ser que disposés d'algun dispositiu tecnològic que no encaixi en l'època. Una altra possibilitat seria que algun personatge es repetís en varies fotografies d'aconteixements trascendentals per a l'esdevenir de l'humanitat i es troben suficientment separades molt en el temps i l'espai. Si en veieu algun aviseu-me.

Quien vive ahí? (un friki)

Avui un especial, una visita guiada a 'la guarida del lobo','el refugio del guerrero'. En exclusiva, el meu sancta santorum. Benvinguts al temple d'un friki....


El meu refugi es troba a resguard en un altell, precedit per unes escales de fusta.

Un primer cop d'ull, podeu veure el rellotge anacrònic que hi ha a la pared, em va agradar doncs sembla arrencat d'un tros d'història, d'un viatge en el temps al Paris del segle passat. L'altell com s'aprecia és inclinat amb dues finestres al sostre. El tinc dividit en dues parts. Una part de visualització multimedia i una part de lectura. La part del fons amb la butaca al racó és la part de lectura.

Una visió lateral de la pared. Podem apreciar una vitrina que tinc amb algunes figures d'Star Wars al pis superior, Spawn i Akira als de sota, i al inferior en Locutus de Borg de Star Trek.
Al costat de la vitrina trobem la primera estanteria plena a rebotir de llibres. La part de dalt esta formada per llibres en anglès. Bàsicament novelitzacions de sèries com Star Trek, Babylon 5 i Star Wars en edició barata comprades a l'estranger. El pis de sota l'omple novel·les de Star Wars i les edicions de La Fundación i la Saga de Ender del Circulo de Lectores. Al de sota , guies d'episodis d'algunes sèries com ara X-Files, Farscape o Babylon 5, (quan encara no hi havia internet era molt útil). Al darrer pis podem veure els Fact Files de Star Trek. Una colecció imcompleta de fitxes sobre l'univers de Star Trek. Era increible(-ment car) i al costat l'album de cartes col·leccionables i jugables del Senyor dels Anells (abans de que sortissin les pel·lícules) i altres col·leccions de cartes jugables varies.

Seguim endavant, més enllà del rellotge trobem la part de lectura, flanquejada per la llibreria que podeu veure. Plena de llibres de CF i Fantasia a dojo. Els més avesats podreu identificar les col·leccions (Nova, Orbis, et...). Les fotos als prestatges son el Orson Scott Card i el George R. R. Martin i un humil servidor.
La butaca de Lectura. L'objectiu és trobar el racó més tranquil de la casa. A l'ombra d'una petita mostra de la col·lecció de figuretes de Star Wars.

A l'altre costat trobem la secció de còmics. Com que la teulada és inclinada el sostre baixa en aquesta zona fins a un punt en que no pots estar completament d'empeus. Aquest racó no direu que no fa goig. Des de la més recent col·lecció de 'El capitán Trueno', a clàssics Marvel com Spiderman, X-Men, Hulk, los 4F. La part de dalt més baixa la reservo per a les biblioteques Marvel, que son de tamany més reduit.

Reseguim la pared i ens apropem a la secció de còmics DC i altres. Els mobles en tota aquesta zona son baixos per adaptar-se perfectament a l'alçada de la pared. Les estanteries van alternant portes de fusta amb portes de vidre. Les de fusta contenen còmics i capses no massa presentables mentre que les de vidre les reservo per als còmics que fan més goig.

I arribem al final de la pared. Hem entrat a la secció multimedia. Aquí s'acaben les estanteries baixes que segueixen gairebé tota la part baixa de la pared. Com podeu veure. Aquesta secció a sobre de les estanteries està reservada per a alguns jocs de taula i per a la maqueta del 'Falcó Mil·lenari' estacionada al racó.
Ja es pot veure la part multimedia amb la Wii i la TV.

I finalment una vista frontal de la secció multimedia, la TV Sony Bravia de 50'', la PS3, la Wii, i al costat una estanteria amb el media center i tots els accessoris dels diferents videojocs.

De ciència ficció

Tecnología – Sociedad. 21/03/2010

LA RADIACIÓN ELECTROMAGNÉTICA PODRIA ALTERAR NUESTRA PERCEPCIÓN DEL TIEMPO.

Un equipo científico de la Universidad de Harvard (Massachusetts) ha realizado un descubrimiento sorprendente. Al parecer existe una relación directa entre las ondas electromagnéticas que nos rodean y la percepción que tenemos acerca del tiempo.

La administración de Obama, al parecer a causa de una promesa electoral, encargó a un equipo de la universidad de Harvard, una investigación sobre los posibles efectos nocivos de los campos electromagnéticos en los seres humanos, a pesar de las reticencias de varias compañías de telefonía. Ahora la investigación empieza a dar sus frutos. En una rueda de prensa ofrecida por director responsable del proyecto, el eminente neurólogo y doctor Desmut Cefoe, investigador en la universidad de Harvard, expone los detalles de los resultados hallados por su equipo, hasta el momento.

Según el equipo del doctor Cefoe, al parecer las ondas electromagnéticas (ondas de radio, teléfonia móvil, Wi-fi, etc…) no son tan inocuas como cabria suponer. Parece ser que algunas de las frecuencias utilizadas para la transmisión de información por el aire inciden en nuestro cerebro de una forma inesperada y sorprendente. “Nuestro cerebro mantiene un reloj interno biológico para controlar el paso del tiempo. Ese reloj utiliza una frecuencia determinada que se ve alterada por efecto de las ondas electromagnéticas.” – Sostiene el doctor – “Según nuestras pruebas, al someter a un ser humano a una fuerte irradiación de ondas electromagnéticas, la frecuencia de ese reloj interno aumenta, por lo que el individuo percibe como el tiempo transcurre más deprisa.”.

El incremento de ondas electromagnéticas a nuestro alrededor en los últimos años, debido a la aparición en nuestra vida cotidiana de las tecnología Wi-fi, telefonía móvil, GPS etc,… , podría haber causado un efecto de aceleración en nuestra percepción del tiempo. Para nosotros, el tiempo transcurre más deprisa que para nuestros abuelos.”Evidentemente eso no quiere decir que se altere el tiempo en sí mismo, sino, nuestra percepción de él” – aclara el doctor Cefoe – “Seguro que habrán oído mil veces la queja sobre lo rápido que pasa el tiempo. Pues bien, al ritmo al que aumenta la ‘contaminación electromagnética’ cada vez escucharemos más frecuentemente esta queja, si no hacemos algo al respecto.”

Pero, ¿que podríamos hacer?, el doctor Cefoe se muestra rotundo en este aspecto. “No quiero decir que tengamos que renunciar a la tecnología inalámbrica que, por otro lado, proporciona no pocas ventajas y comodidades a nuestra sociedad. Pero si creo que, debemos seguir investigando para que, en un futuro no muy lejano, podamos identificar las frecuencias que producen este indeseado efecto y adaptar las transmisiones de ciertos medios a niveles más inofensivos para el ser humano.”

Recientemente el equipo de Cefoe ha profundizado en el tema y aunque aún no se puede afirmar aun a ciencia cierta, parece ser que “ ya se intuye una relación entre la longitud de onda y el plazo del tiempo que se ve afectado. Parece ser que a mayor longitud de onda, la percepción del tiempo a largo plazo es la que se ve reducida. Eso explicaría porque sentimos el transcurrir de las semanas a pasos agigantados. En cambio con longitudes de onda menores, sería el tiempo inmediato el que se vería afectado. Claro que en este aspecto todavía nos encontramos en el terreno de la especulación.” – aclara el profesor.

Efectos indeseados aparte, no hay duda de que este descubrimiento abre nuevas puertas a la investigación de ese gran desconocido que es el cerebro. “Acabamos de abrir una puerta a un nuevo mundo de posibilidades científicas. Solo Dios sabe hacia dónde nos llevará.” – afirma el doctor, que confeso mostrarse perplejo ante la magnitud del descubrimiento - “Sinceramente no esperaba estos resultados. Nos ha sorprendido a todos por su gran relevancia para el mundo."

Quién sabe, quizás en un futuro podamos regular el paso del tiempo a nuestro gusto. Quizás podríamos reducir los malos momentos al mínimo, o aumentar los buenos ratos al máximo. El tiempo y solo el tiempo, aunque sea más corto según unos o más largo según otros, lo dirá, como siempre.

USAPRESS

Star Trek DS9: Far beyond the stars

Estic reacabant de veure per fi, els episodis de les sèries de Star Trek que tinc pendents des de fa anys, directament des del segle passat. El darrer episodi que he vist de DS9, és potser el millor episodi que jo recordi de tota la sèrie. Be, potser el dels tribbles també tenia un molt bon nivell. El cas és que mereix un comentari apart.

El Sisko pateix d'una mena d'alienació mental i de repent es veu transportat al Nova York dels anys 50 del passat segle XX a la terra. Però ja no és el comandant , si no Benny Russell, un modest escriptor de relats curts de ciència ficció que treballa en una revista Pulp de l'època. A la redacció l'acompanyen tots els membres de la tripulació interpretant els papers d'altres escriptors, redactors i jefecillos. A destacar el cap O'Brien, empenyat en escriure relats sobre Robots, un clar homenatge al grandissim 'bon doctor' Asimov. Podem veure com es reparteixen la feina: el dissenyador de portades els presenta alguns esbossos i cadascú escriurà un relat inspirat en el dibuix que més l'ha motivat. I vet aquí que un dels dibuixos recorda poderosament a l'estació DS9. Evidentment el dibuix actua com a catalitzador i desperta alguna cosa en el nostre protagonista, que a partir d'aquell moment, comença a escriure els records del futur del seu alter-ego Ben Sisko.Però hi ha un problema, en aquella època no estava ben vist que el protagonista fos un negre i es neguen a publicar-li els contes.

És magnífica la interpretació de l'Avery Brooks (Ben Sisko). Hi posa tota la carn a la graella. D'altra banda, tota l'ambientació està molt ben aconseguida. Tot plegat conforma un gran homenatge als origens de la ciència ficció, que també en el fons, són els origens de DS9.

I per acabar, està molt be el monòleg final del Sisko un cop ha despertat finalment a la estació, en el que dubta sobre que és real, el que esta vivint com a capità de DS9, o es tot una fantasia del seu alterego com a escriptor de CF a la terra dels anys 50. El personatge pren conciència dins de l'obra i es pregunta sobre si la seva pròpia existència es producte de la imaginació d'algú altre. La gràcia és que nosaltres (ho sento Sisko), sabem que realment així és. Però abans de que us sentiu com a Deus mirant com evolucionen les nostres criatures, pregunteu-vos si nosaltres ens podem aplicar la mateixa pregunta.