REC 2

Desprès de l'experiment una mica improvisat de REC, REC 2 és quelcom més elaborat. És més pel·lícula. Deixant de banda algunes interpretacions que no convencen gaire, m'ha agradat més que la primera part. Qui diu que segones parts mai son bones?. A més te alguns punts interessants:A ningú se li havia acudit unir el fenòmen dels zombies amb la possessió demoníaca? Doncs trobo que és una molt bona idea.

Una segona part que continua just on van deixar la primera i la veritat és que si que aporta més coses. No és una copia de REC, sino una continuació/expansió.

Jo crec que ja es pot dir que han creat una nova franquicia, un nou clàssic del gènere de terror i de rebot un filò que els reportarà no pocs beneficis monetaris. I si no, al temps.

Stargate Universe

He vist el episodi pilot de la nova sèrie de l'univers de Stargate. Per als neòfits, fem un resum:

Stargate va començar com un film del director d'Independence Day, Godzilla entre d'altres, Roland Emmerich. El film, ja ho he dit molts cops, no va cobrir les espectatives que generava. Algun espavilat se'n va adonar de que el tema de la porta estelar podia donar molt més de si i va engegar una sèrie basada en aquest film: Stargate SG-1. La sèrie va assolir un èxit sense precedents en sèries de ciència ficció, fins al punt que ha durat 10 temporades + un spin-off de 5 temporades (stargate:Atlantis). Les dues sèries ja finiquitades, segueixen donant guerra en forma de telefilms de tant en quant. Ja porten 2 telefilms de SG-1 i se n'està preparant un de SG:Atlantis.
Ara han engegat una nova sèrie motiu principal d'aquest post: Stargate: Universe.
Quin és l'argument d'aquesta nova sèrie (compte, spoilers):
A la base Icarus, estan duent a terme un experiment amb una porta estelar. Amb molta més energia de l'habitual i un codi més (9 chaurons enlloc dels 8 que formen una adreça normal) pretenen obrir la porta a un nou lloc mai visitat. El stargate els durà a una nau estelar dels Antics no tripulada, que recorre les gàlaxies (si,si, galàxies no estrelles) amb el pilot automàtic posat, la missió de la qual és sembrar d'stargates per allí on vagi passant. De tots els personatges destaca el científic obsessionat amb l'èxit de l'experiment el qual sembla no tenir gaire clares quines són les prioritats per al bé comú.


Com pinta? Doncs la cosa pinta com una mena de ST:Voyager + Lost in Space.+ una pinzellada del dramatisme de Galàctica. I es que comparat amb les seves predecessores sembla bastant més dramàtica, almenys de moment. El científic fa tufo a Lost in Space. No és que sigui un traïdor però diguem que les seves intencions no són les de la resta. Sembla que va a la seva i no té gaires escrúpols, però també te el seu racó sentimental. Un personatge ambigu, de moment. Com d'altres sèries d'aquest tipus suposo que es passaràn el temps intentant tornar a la Terra i mentres tindran un munt d'aventures. Coneixeran noves espècies, etc... Bé, així d'entrada no sembla gaire original la veritat. Tot dependrà del carisma dels personatges. Per aquí és per on han d'invertir si volen tenir èxit doncs l'argument ja està molt vist. No son els primers ni els ultims que estàn perduts al mig de l'univers buscant la Terra. De totes maneres, el temps ho dirà. Es molt aviat per jutjar. En tot cas, tan de bo tingui molt èxit.

District 9

Ja era hora d'anar a veure District 9. Feia dies i dies que en sentia a parlar, i bastant bé per cert. Cada comentari positiu em feia crèixer la salivera. D'entrada em va espantar. Era incapaç de discernir per on anaven els trets, no tant sols per l'argument sino perquè no s'acabava de decidir quin tipus de film estava veient. L'únic que tenia clar és que evidentment es tractava de ciència ficció. I ara puc dir que realment és CIÈNCIA FICCIÓ amb majuscules.

El que preten la ciència ficció (en la seva variant més social) sovint, és tractar un tema proper des d'un punt de vista allunyat que ens aporti una perspectiva diferent. El fet d'allunyar el punt de vista, ens allibera dels prejudicis, malvicis, tòpics, falsos supòsits i idees preconcebudes en que solem estar educats per la societat. I això ho aconsegueix mitjançant l'ús de metàfores. Metàfores tan llunyanes que poden estar situades en un altre planeta quan en realitat parlen de problemes lamentablement molt propers.
Es exactament això el que preten District 9 de forma absolutament descarada amb el tema del racisme.

Faig un incís recordant que a Star Trek (la sèrie clàssica), ja es va tractar de forma brillant aquest tema. Veureu, l'Enterprise arriba a un planeta on hi conviuen dues races que estan en guerra, o més aviat una persegueix i esclavitza l'altra. Els habitants d'ambdues races, tenen la cara mig blanca mig negra. La diferència, importantíssima per ells, és que en uns la meitat blanca és l'esquerra i en els altres és la dreta. Aquest simple fet ja serveix per posar de manifest l'absurd del racisme.

Fet aquest incís, tornem al film que ens ocupa. Aquí els ET són com una mena de bitxos, reclosos en una mena de ghetto a les afores de Johannesburg rodejats de basura. Els primers moviments del film estan montats com una mena de reportatge. El protagonista del reportatge és un paio al que se li encarrega la missió de desahuciar tots els ET i enviar-los a una mena de camp de concentració. Son moments una mica desconcertants. A part de les òbvies comparatives amb el racisme contra els extraterrestres, en alguns moments es camina per la corda fluixa de la exageració. No saps a que està jugant. Però serveix per a situar-nos en el tema.
A partir d'aquí l'argument finalment se'ns centra i comences a veure per on anirà la cosa. Aleshores és quan ja sents empatia pels extraterrestres. I pateixes sobre si el protagonista farà o no el que tots creiem que és lo correcte i que la seva cobardia l'impedeix fer, un cop rera l'altre.

El ritme del film és sostingut. Implacable. Trepidant. No decau en cap moment al llarg de tot el metratge. L'acció i violència també és una constant. Hi veig certes traces de Robocop. Aquells noticiaris que donaven credibilitat al film de Paul Verhoeven aquí son un reportatge sencer. La violència explicita també és molt de l'estil Robocop. I també alguna altra sorpresa que no vull desvetllar.

No em va deixar indiferent District 9. Al contrari. Una demostració de que es pot fer un film entretingut, amb molta acció i també amb molt missatge. Un film realment de pura i clàssica Ciència Ficció de la bona!!!!

Ilustracions de Tolkien

Es curiós veure com imaginava Tolkien la seva Terra Mitjana. Aquí es poden veure les ilustracions dibuixades per ell mateix. Tenen el seu encant. Hobbiton sembla més humà del que podiem pensar...

Pictures by Tolkien

Inglorious Bastards

Tarantino viatja a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. I s'hi emporta el seu estíl. Perquè no parlar unes quantes hores abans de matar? El tempo del Tarantino sempre ha estat així. Allarguem la xerrada abans d'una mica de violència gore. Mantenint l'espectador en un estat de suspens prolongat amb un diàleg, sovint gairebé monòleg, esperant el fatídic i sempre inevitable desenllaç de la situació. Clar que no sabem exactament que passarà, o més aviat com passarà. El que si que sabem és que la situació, l'embolic, el pols entre els personatges s'ha de desfer d'alguna manera violenta.
I així va entramant la pel·lícula. A base de capítols, que son un regitzell de situacions tenses, compromeses plenes de verborrea relaxada entre nazis i resistents. Unes converses relaxades en aparença que no fan més que afegir tensió a l'espectador, que es pregunta cada cop, com serà la orgia de violència que posarà fi a tant relligament de ventre.

Sempre ha estat així, des de Reservoir Dogs, passant per Pulp Fiction. El que canvia aquí és el desenllaç del film, on Tarantino sembla emular, amb més aviat poc encert, la fantàstica comedia "Ser o no Ser" ("To be or not To be") d'Erns Lubitch, però amb un toc de violencia extrema.

En resum, per mi el film ha estat força be, a excepció del final, on el Tarantino ha perdut els papers i el seu estil.

Fringe

M'encanta Fringe. Al principi no m'acabava de convencer. Em semblava una mena de clon de X-Files. Com a X-Files, l'agent Olivia Dunham (que sona com Dana) te una contínua lluita dins l'organització per poder fer la seva feina. També podem veure com sovint és incapaç de separar la vida privada de la seva perillosa feina, posant en perill la seva familia (una germana recient divorciada i la seva filla).
Però la sèrie no tracta d'efectes paranormals, sino més aviat d'experiments al límit de la ciència. D'alguna manera el que a X-Files es considerava el desconegut, aquí ja es considera ciència o tecnologia ultramoderna. Aixo si, completament experimental i només a l'abast d'organitzacions i corporacions de gran poder i terroristes gairebé de ciència ficció. Si els dolents conten amb laboratoris d'alta tecnologia i científics de nul·la moralitat, els bons tenen el seu propi 'mag', com si de dos exèrcits d'un joc de Rol de Dungeons & Dragons és tractés. El problema del mag es que l'han tret literalment d'un manicomi, tot un handicap. El doctor Walter Bishop va acabar al manicomi a causa una mica, de l'abús de drogues psicotròpiques experimentant amb ell mateix, i sobretot pel trauma i la culpabilitat d'haver dut a terme experiments amb éssers humans del tot amorals. La seva ment no va resistir i ha bloquejat els records que la seva consciència no pot suportar.
Poc a poc, la sèrie va agafant cos i personalitat pròpia, desprès d'uns primers episodis de tanteig., marca una línea argumental o arc al llarg dels episodis fàcil de seguir. Els personatges també van prenent cos i personalitat. Cadascun amb el seu propi misteri associat.
Sembla que hi ha multiples trames i subtrames, enigmes i codis. Un misteriós personatge que observa sovint des d'un segon o tercer pla quan succeeix algun incident rellevant. Un codi al finalitzar cada episodi en forma de papallona, rana, poma, etc... Tot això es Fringe. Ah, i al finalitzar la primera temporada, una sorpresa... i MAJUSCULA!!!!!
Estic delerós de començar la 2a. temporada.

Algunes webs curioses:
La web de la corporació Massive Dynamics: http://www.massivedynamic.com/
Evidències sobre "El patró" : http://imaginetheimpossibilities.com

Up

Up és una joia de pel·lícula. Sobretot els primers minuts. Una meravella. Com et conten una vida sense dir ni una sola paraula. Únicament mitjançant recursos cinematogràfics al màxim. I es veu venir com acabarà. No el film, si no la seqüència que ja veureu (o si ja heu vist, ja sabeu a quina em refereixo). I reconec que em van saltar les llàgrimes. Si, em devia tocar fons o em va trobar un dia sensible. El cas es que amb les ulleres empanyades el 3D poc importava. Però be, no vull posar el llistó molt alt, perquè llavors la gent puja molt les seves espectatives. Tot i que em sembla que és massa tard per a això. Els personatges com és habitual, són la clau. I ells ho saben i els potencíen. Els doten d'ànima. Una ànima que no mor ni quan s'engeguen els llums de la sala. I la música. Ohhh, per fi un compositor de BSO amb personalitat. Michael Giacchino. Ja el venia seguint. Vaig gaudir amb la seva BSO de la nova pel·lícula de Star Trek i aquí l'he confirmat com un dels grans amb aquesta genial BSO. D'aquelles que les tararejes. Les BSO prenen gran importancia en els films de dibuixos animats, doncs tenen molt protagonisme. Han de complementar molt be la manca de diàleg o la manca d'expressions dels dibuixos. Per fi, un nom propi de compositors moderns. Potser per ignorància però des dels clàssics, James Horner, Jerry Goldsmith, John Williams, Michael Kamen,etc... que no m'havia cridat l'atenció cap compositor en particular. Ha passat molt de temps que era incapaç de fixar-me en cap BSO quan mirava una pel·lícula. Totes discretes. No m'hi fixava ni em cridaven l'atenció. Ja era hora que algú destaqués i fos capaç de reconèixer un estil propi.