Up

Up és una joia de pel·lícula. Sobretot els primers minuts. Una meravella. Com et conten una vida sense dir ni una sola paraula. Únicament mitjançant recursos cinematogràfics al màxim. I es veu venir com acabarà. No el film, si no la seqüència que ja veureu (o si ja heu vist, ja sabeu a quina em refereixo). I reconec que em van saltar les llàgrimes. Si, em devia tocar fons o em va trobar un dia sensible. El cas es que amb les ulleres empanyades el 3D poc importava. Però be, no vull posar el llistó molt alt, perquè llavors la gent puja molt les seves espectatives. Tot i que em sembla que és massa tard per a això. Els personatges com és habitual, són la clau. I ells ho saben i els potencíen. Els doten d'ànima. Una ànima que no mor ni quan s'engeguen els llums de la sala. I la música. Ohhh, per fi un compositor de BSO amb personalitat. Michael Giacchino. Ja el venia seguint. Vaig gaudir amb la seva BSO de la nova pel·lícula de Star Trek i aquí l'he confirmat com un dels grans amb aquesta genial BSO. D'aquelles que les tararejes. Les BSO prenen gran importancia en els films de dibuixos animats, doncs tenen molt protagonisme. Han de complementar molt be la manca de diàleg o la manca d'expressions dels dibuixos. Per fi, un nom propi de compositors moderns. Potser per ignorància però des dels clàssics, James Horner, Jerry Goldsmith, John Williams, Michael Kamen,etc... que no m'havia cridat l'atenció cap compositor en particular. Ha passat molt de temps que era incapaç de fixar-me en cap BSO quan mirava una pel·lícula. Totes discretes. No m'hi fixava ni em cridaven l'atenció. Ja era hora que algú destaqués i fos capaç de reconèixer un estil propi.

Per si no ho sabeu se'n prepara una de ben grossa

Doncs això. Per si no ho sabeu, se'n prepara una de ben grossa. Almenys aquesta és la intenció. Desprès ja veurem. Tinc la teoria de que els canvis, revolucions, esdeveniments importants no son fàcilment generables o predictibles. Algun dia us parlaré d'aquesta teoria. Ara per ara, el senyor James Cameron (Titanic (ecss), Aliens, Abyss, T2) prepara una revolució del cinema.

I com a buc insignia d'aquesta revolució, el seu nou film d'estrena prevista el desembre d'aquest any. Avatar. Un film de ciència ficció. Donat l'historial i els precedents, ja només sabent que el director és el James Cameron és una gran noticia. Però a més afegirem que la part revolucionaria es que el film està fet en 3D.

El cinema busca un nou medi d'expansió amb el 3D. Un sistema que distancia novament la gran pantalla de la pantalla de la TV plana que s'estava apropant perillosament restant molts potencials espectadors. Alguns elements combinats estan fent una ferida important a les sales de cinema: Internet, els P2P i les pantalles planes de 52'' (per dir un tamany) d'alta definició, els home cinema i potser els bluray. Aquests elements combinats formen un cocktail explosiu que pot dinamitar les sales de tot el mon.
Per això, s'esta formant una nova tendència que pretèn retornar al cinema el seu privilegiat lloc: L'ús de tècniques 3D. Recordem que ja hi ha precedents d'alguns intents en el passat que no han tingut massa èxit. Ara però, crec que hi posaran tota la carn a la graella, doncs és qüestió de vida o mort. Estic convençut que no repararan en despeses.
D'altra banda, també el 3D arribarà aviat a la TV, amb pantalles preparades no diferents de les normals i que ofereixen una sensació de profunditat sense necessitat d'ulleres de colorets. Si no ho he entès malament el truc consisteix en que cada píxel de la pantalla té varies cares. El processador gràfic s'encarregarà de gestionar digitalment que va a cada cara del píxel. La distància que tenim entre els dos ulls fa que a cada ull veguem una cara del píxel diferent de l'altra, produïnt l'efecte de la profunditat artificialment. Està per veure quin serà l'emmagatzematge d'un film d'aquest tipus. Necessitarà més espai? Sembla obvi que com més informació, més memoria Serà suficient el Bluray?
De moment a veure com va amb Avatar. Ens podem trobar amb la propera revolució del cinema o... amb el fracàs més sonat de la carrera del James Cameron. Irònicament, la 4D (o sigui el temps) ho dirà.

Aquí teniu el teaser que alguns privilegiats van poder veure a alguns cines IMAX:

PapiroCFlexia

Un ha de reconeixer quins són els seus límits, i un dels molts que tinc, son les manualitats. Mai se m'han donat gaire bé. Però arreu hi ha gent amb molta més manya que jo. A tots ells va destinat els següent link. Es tracta d'una sèrie de documents PDF amb peces retallables per a montar-se tota mena de naus :

http://www7a.biglobe.ne.jp/~sf-papercraft/
http://www.taringa.net/posts/arte/786593/Papercraft%C2%B4s-de-star-wars,-volver-al-futuro-y-mas!!!.html

Els meus gats son Goa'ulds

No se que em fa pensar (potser les múltiples hores d'Stargate darrerament) que els meus gats son Goa'ulds. Els Goa'ulds son uns personatges (els dolents) d'Stargate que realment son cucs (simbiont) a dins d'humans, als quals controlen. (en aquest cas a dins de gats).

Vegeu la foto de l'esquerra i compareu...

Neo Goa'uld:




Potter Goa'uld:

Stargate SG-1

De vegades, de les creacions menys prometedores s'en treu petroli. Aquest és el cas d'Stargate, la pel·lícula. Un film, segons la meva opinió, que prometia molt més del que finalment donava. Per mi, una decepció. D'entrada, la porta a les estrelles, presagiava aventures, mons per descobrir, civilitzacions senceres super-avançades. Era molt més que una porta a les estrelles, simbolitzava la porta a l'aventura. I que troben? un grapat de beduins en un desert, governats per un tirà extraterrestre. Un pobre balanç per a tanta espectació que havien despertat amb la porta estelar.
Per sort, algú se'n va adonar, i va decidir aprofitar el potencial de la stargate al màxim, i a fe de Deu que ho han aconseguit en escreix i encara no han acabat. En base al film, poc a poc, han anat construint tot un univers al seu voltant. Un univers en contínua expansió, que ha abarcat 11 temporades, dos telefilms, un spin-off de 5 temporades (Stargate Atlantis) i creixent. Tot un record, per a una sèrie de CF. I la veritat és que no decau en cap moment. Ans al contrari. L'univers creix i s'enriqueix en la mateixa mesura que la série també avança, lo qual augmenta la gama de possibilitats. Els arguments no son tots iguals, sino que van cambiant. Segueixen, això si, els típics episodis de qualsevol sèrie de CF, accidents amb el espai-temps, viatges per error a realitats alternatives, etc... Però és pur entreteniment, sense filosofia barata ni excessiu dramatisme. Space Opera en estat pur. Aventura, Acció, Ciència Ficció, tecnojerga, Humor, Ironia, imaginació, personatges carismàtics, efectes especials més que convincents, desparpajo. Aquests són els ingredients que han portat Stargate a l'èxit.
Ara he acabat de mirar tot Stargate SG-1. Totes les 11 temporades, (abarca més d'una década) + els dos telefilms. Al llarg de la sèrie hi ha hagut temps i tot per a rotacions de personatges. Des del arqueòleg fins al tinent O'neill (alias McGyver), fins i tot han adoptat els protagonistes de Farscape (John Cricton i senyora). I altres itinerants com ara el Parker Lewis, han format part del ja mític SG-1.
Ara segueixo amb Stargate-Atlantis, i la veritat és que no decau. Vaig per la 3a. temporada i que duri.

Llarga vida a Stargate!!!!!

G.I. Joe

Jo la he trobat força entretinguda, però, hi veig molt Star Wars reflexat. Hi ha mil coses que me la recorden, i em fa pensar que em faig gran.
He disfrutat sobretot en l'escena de Paris, recorrent (o millor dit destrossant) els carrers pels quals fa quatre dies hi vam passar en persona.
D'altra banda, els efectes especials, per molt que siguin omnipresents, no m'acaben de convencer. Es tracta d'un problema que he observat en totes les pel·lícules del mateix director , Stephen Sommers, (director de la saga de La Momia, la infumable Van Helsing entre altres). I és que, no se quina companyia li fa els efectes especials però sempre li trobo el mateix defecte. Les superfícies metàl·liques sobretot, la textura, no resulten prou convincents. És nota excessivament que son objectes generats per ordinador. Sembla com si s'estalviessin un rendering de mès qualitat. En el cas de la Momia, semblava un tema de limitació tecnològica. Diguem que no hi podien fer més. Però ara ja han passat els anys i ja no hi ha excusa. Es veuen gairebé millor els efectes d'Stargate:Atlantis, i això que és una sèrie de TV amb un pressupost inferior.
I parlant d'Stargate:Atlantis, el tema dels nanobots, ja està sensiblement explotat en aquesta magnífica sèrie. Copions!.


Atenció SPOILERS amb ironia a partir d'aquí:

Una organització capaç de desenvolupar una base sota el casquet polar i unes armes d'ultimíssima tecnologia, per a que dimonis vol uns nanobots finançats per l'OTAN? I per a que els hi dona als de la OTAN per a recuperar-los unes hores més tard? Ja podrien haver-se'ls quedat directament no?

En fi, parò d'escriure perque com més m'enrotllo, més m'estic autoconvencent que era una merda de film.

Harry Potter i el misteri del Príncep

"Com a pel·lícula m'ha agradat, però com a adaptació no." Aquest és el meu resum de la situació. El director ha decidit no lluitar contra la prematura crescuda d'edat dels actors, ans al contrari, n'utilitza la seva adolescència, n'abusa fins i tot, per a recrear-se en la edat del pavo dels alumnes de Hogwarts, confeccionant així un film ideal per a adolescents i femelles. A part d'aquests contínus affaires amorosos, és un film fosc, el més fosc de tots, i tot i les gotes d'humor que van caient constantment, l'atmosfera regnant és de pessimisme, de crisis. Les coses ja no son tan ingènues com fa uns anys. Els professors es van fent vells, el sol ja no brilla a Hogwarts. El temps sembla estar permanentment espatllat, boires, tempestes, vents. Hi ha un moment en que en Dumbledore esmenta que es troben en una "nit primaveral" gairebé irònicament, doncs no en fa pas la pinta. El trajecte en tren, altrament ple de boscos esplendorosos, sembla ara estèril i desolat.
El que deia, com a film m'ha agradat, els "travelings" espectaculars, el ritme lent però entretingut. Però com a adaptació, no, han passat la tisora en llocs equivocats i han donat ènfasi a situacions que no calia.
A partir d'aquí, ojo spoilers:

El principi, on és la escena dels ministres, el de màgia i el real? Si que es cert que se la podien estalviar.
A la novel·la en Dumbledore anava a buscar al Harry a casa dels tiets. Al film el troba a una cafeteria lligant amb una cambrera...
On son els altres pensaments amb la historia del Voldemort?
On és la història dels altres horricreus?
On és la escena a classe de pocions amb el remei per a tots els verins?. No s'enten massa be com el Harry salva al Ron de morir enverinat.
On és l'investigació sobre el llibre del princep mestís?
Però si acceptem que s'han eliminat per no allargar massa el film, el que no puc acceptar és el canvi del final: Un canvi a pitjor. On és la lluita entre els professors i els mortífags al castell? Hagués donat més acció al film i hagués quedat un final més emocionant! no entenc perquè l'han tret, no li trobo sentit.
I el Harry, al llibre està amagat sota la capa d'invisibilitat i el Dumbledore l'immovilitza amb un encanteri per a que no pugui intervindre. Aquí en canvi, es queda quiet com un estaquirot i clar, desprès es sent culpable de no haver fet rés. Quina mala idea que té el director, carregant-lo amb la culpa.
Bé, ja només queda una part, un llibre, però no us emocioneu, que el dividiran en dues pel·lícules.