Wanted

Un film plagat de fantasmades impossibles. No hi ha gaires excuses per a justificar fantasmades que ni els de Matrix van ser capaç de reproduïr al seu mon virtual. Aquest cop, com a super-assassins son capaços d'accelerar el seu pols per a guanyar velocitat, però això no justifica que un home salti d'un edifici a un altre, que facin peripècies amb els cotxes trencant totes les lleis de la física, o que disparin bales amb efecte.

Dit això i forçant al màxim el sentit de la suspensió de la incredulitat, el film resulta força entretingut. En l'argument novament segueix el patró de Matrix. Un noi fart de la vida monòtona i de que el trepitjin se li dona la oportunitat de ser algú especial.

(Obro parèntesi filosòfic)
Independentment de les humillacions del jefe a la feina i de que la novia et possi les banyes que evidentment no son desitjables, ningú vol ser un desconegut, una persona anònima, un 'ningú'. Es que ningú es sent feliç sent qui és?. És una constant des de fa molt temps. El Peter Parker d'Spiderman, el Neo de Matrix. Una repetició del patró del camí de l'heroi amb la variant de que el protagonista no es feliç amb la seva vida anònima i li donen la oportunitat de convertir-se en algú molt especial. Li injecten un sentit a la seva vida. Aquesta reiteració en el cinema d'avui en dia posa de manifest que hi ha quelcom que no acaba de rutllar en la societat. Hi ha una manca de sentit en el que fem i perque ho fem. Una manca d'objectius i de sentir-nos realitzats. Ens arrastrem per la vida?? Reflexionem-hi si us plau.
(Tanco parèntesi filosòfic)

Doncs el film el comparen amb 'Shoot'em up', però jo crec que és millor. Almenys hi ha una mínima història per sota i fantasmades apart, crec que la peli entreté i t'enganxa. La fòrmula del camí del heroi sempre funciona.

Hello boy 2 (Men in Red)

Durant el temps des de que vaig veure hellboy 2, (i d'això ja fa uns quants dies), poc a poc ha anat minvant la meva opinió positiva sobre la pel·lícula, fins un punt que no pot baixar més.

I això que al primer cop de vista, em va semblar millor que la 1a part. Primera part, per cert, de la que sempre he tingut la sensació que tenia quelcom que no m'acabava d'agradar però que admeto, vaig ser i segueixo sent incapaç d'identificar que era, segurament a causa dels meus limitats coneixements de cinema. Tot i així ho intueixo però no ho se explicar.

Doncs com deia, la segona part em va semblar millor que la 1a, i els meus arguments eren de quantitat, que no de qualitat. I és que la 2a part està cuinada amb els mateixos ingredients però amb més abundancia. Va ser com quedar-se tip amb un dinar copiós. Però seguint el símil, tot i que et quedes tip amb el temps et va tornant la gana. I això és el que m'ha passat.

Si, hi ha molta acció, hi ha molts monstres (massa descaradament de l'estil del 'Laberinto del Fauno' pel meu gust, allí quedaven molt be però en aquest cas crec que haurien de ser d'un caire diferent), molts efectes, molt de tot més que la 1a part, però... el tema de la pel·lícula, sembla fet a proposit per a encabir els monstres estil Laberinto del Fauno, no al revés. Igualment sembla un guió dissenyat a la mida de l'aspecte visual i no al revés.

L'argument de la primera part, el tema de l'ocultisme nazi, em resultava molt més atractiu, que una història basada en un conte de fantasia de la segona part.

D'altra banda, el tufo a 'men in black' s'anava apropiant de la pel·lícula. Primer una gracieta amb una mena de pop de fons a l'organització. Desprès un submon que no pot veure la gent normal etc...Canvíes monstres per extraterrestres i et queda Men in Black. (en aquest cas potser seria Men in Red).

Tots aquests elements van restant actius al film, fins al punt de que per mi a hores d'ara, està per sota de la primera part

L'única perla dins tot aquest despropòsit és el nou personatge. El disseny de la escafandra del personatge del doctor resulta de lo millor de la pel·lícula, recordant-me a un disseny d'un possible caçarecompenses de Star Wars.

Marte Rojo

Aquest estiu he llegit a banda del primer llibre de Dexter i alguna altra història que ara no recordo, 'Marte Rojo'. Senzillament impressionant la quantitat de documentació de la qual s'ha hagut d'empapar per a poder reproduïr la versió de la conquesta de Mart més versemblant que s'ha fet mai. Tal com diu algú sembla com si ens expliqués algun fet que ja ha succeït. M'encanta les reflexions dels protagonistes sobre el futur de Mart. La controversia entre la terraformació i la no-terraformació, les reflexions filosòfiques... Feia molt temps que no disfrutava tant amb un llibre de ciència ficció.

Desprès d'una pausa, començaré la segona part. Marte Verde. I es que estem davant una tetralogia:

1. Marte Rojo
2. Marte Verde
3. Marte Azul
4. Los Marcianos
   

Esperem que el segon no decaigui i no perdi l'impuls de la novetat i del descobriment del primer.

p.d.: No se que te Mart que ens fascina. Em pregunto si algo genètic dins nostre ens hi remonta en l'espai i en el temps molts milers d'anys enrera.

Wall-E

La humanitat ha abandonat la terra intoxicada i plena de brossa, però encara hi resta el darrer dels robots de recollida de brossa que continua la seva tasca incansable. Però és sent sol...

Aquesta seria la sinopsi d'el nou film fet per ordinador de la Disney WALL-E. Un film que en un entorn de ciència ficció, arriva a tocar la fibra. Un film sense pretencions que compleix amb l'objectiu d'entrenir i que fins i tot emociona.
Una definició d'animar segons el diccionari seria: "donar vida, energia i esperit al cos" i això és el que succeeix els primers minuts. s'ens presenta el personatge, qui és, que fa, i poc a poc, se'l va vestint de sentiments.

Alguns quan fan animació aconsegueixen realment animar de veritat tal com diu la definició, com és en el cas d'aquest film. Ni que sigui un personatge tan fred a priori com un robot, (i a més generat per ordinador). Mentre que altres sembla que han oblidat, (o se'ls ha acabat la pòcima màgica) per dotar de vida i esperit ni tan sols a personatges interpretats per actors de carn i ossos.

I es que quan se'n sap es pot animar (o sigui dotar d'ànima) el objecte més mort, ni que sigui una pedra. I quan no se'n sap es pot desanimar el personatge més viu. Vet ací l'habilitat d'uns i la patosseria d'altres.. eh Senyor George Lucas? (Recordis de R2-D2 i C3PO).

Sens dubte Wall-e passarà a la història dels robots més destacats del cinema.

The Dark Knight

Em congratulo de poder dir que efectivament, és la pel·lícula de còmics de superherois més perfecta fins al moment. De fet, inclús sense encorsetar-la dins del gènere, és una molt bona pel·lícula de per si. L'únic però potser seria la durada. Tampoc no calia fer-la tan llarga. Però la contrapartida és que no paren de succeïr esdeveniments a un ritme lleuger, constant, sense pausa. Al seu costat, els films dels 90 de Joel Schumacher i Tim Burton són per a nens. Aquesta en canvi és una pel·lícula adulta, sèria, que es decanta cap al realisme.

El personatge de Batman creix, madura, no només en la seva gadgeteria que també realitza un "upgrade" sino en la seva personalitat i relació i definició. Els seus objectiu, raó de ser, es consoliden i es configuren a marxes forçades. Marxes forçades per un motor de canvis extern anomenat Joker, que fa evolucionar els personatges al seu voltant. A les males evidentment. Juga amb ells i els sacseja com si fos un tifó. Una força de la natura desbocada que situa en Batman al lloc on li pertoca just en el moment en que es comença a plantejar que potser ja no es necessari. L'altre personatge, el fiscal del districte Harvey també es evolucionat per obra i acció d'aquest engendre. El personatge del Joker, tan ben interpretat per un malauradament desaparegut Heath Ledger, moldeja el nou Status Quo de la ciutat al seu gust.

Nosaltres també, com a espectadors, som, des del primer minut fins al darrer, arrossegats pel Joker. Ens porta junt amb els altres personatges per on vol al seu antull, en un ritme constant i sense aturador. Tens la sensació de que sempre va un pas per endavant de nosaltres i d'ells. Fins al punt que de vegades sembla omnipresent i omnipotent.

Una de les eines que el Joker utilitza per a manipular els personatges és la responsabilitat del lliure arbitri. Qualitat que ell mateix no té doncs no té remordiments, ni culpa, ni moral que el lliguin convertint-lo en algo realment molt perillós. En Batman escolleix i cada cop que pren una decisió cau sobre la seva conciència. El fiscal Harvey també. I també el comisari Gordon. Escollir és una responsabilitat molt pesada que a Bruce Wayne no li agrada. Però que el seu alterego ha d'assumir si vol seguir endavant. El Joker novament forçarà la situació obligant a prendre decisions i a acceptar la responsabilitat a tots ells. Els arrossega cap a un remolí de decisions díficils però ineludibles que els força a definir-se i a evolucionar.

En definitiva una gran pel·lícula i pel que fa a el que es pot veure ultimament doncs la millor des de fa temps.

Batman (part II)

Un cop finalitzada la etapa Tim Burton les següents adaptacions ja no van resultar tan afortunades. Joel Schumacher va ser el director encarregat de portar endavant el projecte.

Batman Forever (1995)

Seguint el esquema que tan be els havia funcionat l'anterior part, apareixen dos arxienemics d'en Batman al mateix temps. Aquest cop toca el torn de Two-face (dues-cares) i The Riddler (enigma) interpretat per Tommy Lee Jones i Jim Carrey respectivament. Evidentment es perd el toc Tim Burton i on hi havia foscor hi trobem fluorescencia. El mateix Bruce Wayne canvia de rostre i és Val Kilmer qui en pren el relleu. Apareix en Robin per a reforçar la plantilla i equilibrar una mica la lluita (Chris O'Donnell) i la incombustible Nicole Kidman com a nova novia, doctora Chase Meridian. I es que no hi falta noms en aquesta producció. Tot i així no va aconseguir l'èxit de les anteriors parts i el resultat va ser mediocre.

Batman & Robin (1997)
Joel Schumacher repeteix direcció en una producció continuista respecte l'anterior. De fet, es limiten a repetir l'esquema de Batman Forever, inclús crec que el montatge és un calc. La disposició de les escenes resulta clavada a l'anterior part de forma irritant. Aquest cop en Robin ja forma part de la plantilla i a nivell d'actor és l'únic que repeteix (Chris O'Donnell). La resta tots nous. Començant pel propi Bruce Wayne que ara serà George Clooney. Igual que a l'anterior aquí també s'afegeix una nova incorporació al equip (si la cosa hagués continuat unes quantes pel·lícules més al final serien un batalló). Es tracta de Batgirl (Alicia Silverstone) que no està gens en forma per a fer de superheroina a no se que les cartutxeres li serveixin per a guardar-hi bat-pistoles. Els dos dolents de torn (com no!) seràn Mr. Freeze (Arnold Schwarzenegger) i Poison Ivy (Uma Thurman). En quant a l'ambientació segueixen les llums de discoteca fluorescents de l'anterior part. Fent una broma fàcil diria que la puntuació d'aquesta pel·lícula arriva a baixar sota zero.


Ah, m'oblidava del majordom. Menció especial per a ell, l'Alfred, (Michael Gough) que és l'únic actor que es manté al llarg dels 4 films, capejant tots els temporals.

I doncs, imagino que van baixar tant la qualitat i la taquilla que ho van deixar estar. Però un personatge tan carismàtic no pot deixar-se així com així. Van deixar passar uns quants anys. Ho van deixar reposar per retomar-ho amb més energia fa no gaires anys.

Catwoman (2004)
I quan pensavem que no es podia baixar més el nivell van posar-se de moda un altre cop els superherois al cinema i van tenir l'ocurrència de perpretar un subproducte anomenat Catwoman. Amb Halle Berry emulant a la Michelle Pfeiffer i Sharon Stone com a dolenta. Puajj... la pitjor pel·lícula de superherois (amb el permís de Punisher).


Batman Begins (2005)
Hi ha estat ja entrat el segle XXI que s'ha retomat el personatge. El 2005 es va estrenar Batman Begins, on es reconstrueix l'inici del personatge des de zero. Un director novell, Christopher Nolan, autor de Memento, és finalment qui es fa amb el projecte. Per mi (i per molta gent) Batman Begins és, fins a la data, la millor pel·lícula de Batman. El film hi apareixen actors de la talla de Christian Bale (Bruce Wayne), Michael Caine (Alfred), Liam Neeson, Katie Holmes, Gary Oldman, Rutger Hauer, Morgan Freeman....


The Dark Knight (2008)
I ja l'han estrenat.... La darrera part de Batman fins ara. La continuació de Batman Begins. Diuen que és la millor pel·lícula de superherois que s'ha fet mai. Esperem que sigui així. Avui sens falta l'aniré a veure al cinèma. Ja us informaré....

Michael Ironside

Avui estava fent zapping i en un d'aquests canals de TDT emetien un episodi de SeaQuest on apareixia Michael Ironside. El meu primer pensament ha estat: 'un altre cop aquest, es que surt fins a la sopa'. I tot seguit m'he preguntat en quins cents o milers de telefilms, sèries i pel·lícules ha aparegut el etern secundari amb cara de mala llet. Des que era petit que l'he vist a tot arreu. He investigat (o sigui he anat a la IMDB però queda mes xulo dir que he investigat, no?) i la llista d'aparicions arriva a la xifra de 178 sense contar les aparicions en diferents episodis de la mateixa sèrie. De la llarga llista les que em venen més a la memòria són com no, les que tenen a veure amb el gènere de ciència ficció (que no son poques).
1. Scanners (1981)
Aquella pel·lícula que una colla de mutants explotaven els caps amb el pensament:







2.